QUAN PARLEM DE NOSALTRES, MALAMENT

 Els periodistes, quan agafen una mica de fama, en comptes d’informar-nos, parlen d’ells mateixos. Malament. Els capellans que van una mica creguts, en comptes d’anunciar l’evangeli parlen d’ells (del que fan, del que els sembla). Malament.

Aquesta anomalia es dóna a tots nivells; per exemple, un arquitecte, en comptes de pensar què convé a la gent, mira que el seu prestigi quedi ben enlaire a l’hora de dibuixar un servei públic. També els polítics:  ja ho hem vist fa poc que, en comptes de parlar del que faran o d’un projecte de país, parlen dels contrincants afirmant sense rubor que són molt dolents. És una manera de parlar d’ells mateixos. Per sort, la gent se n’adona i els ha rebaixat la confiança.

Totes aquestes anomalies tenen un fonament semblant: que no sabem sortir de nosaltres i pensar en els altres; com els nens petits, parlem de nosaltres com si fóssim el centre del món.

Els que creiem en Jesucrist ens fixem en les seves paraules i les seves obres i parlem d’Ell com Jesús parlava del Pare. Escoltem primer les seves paraules.

Llavors va cridar la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida?  (Mc 8,34-36).

Ell ens dóna exemple quan diu que “ell és el pa”. Semblaria que parla d’ell mateix (Jn 6,35) però en realitat parla del Pare, ja que una mica abans ha dit d’on prové aquest pa amb aquestes paraules: És el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món.» (Jn 6,32-33). Per tant, quan diu que ell és el pa ens està parlant del Pa que ens dóna el Pare.

Contemplant-lo des d’un altre angle  Jesús se sent enviat (Jn 20,21) i transmissor, per això no parla d’ell mateix.  Diu davant de Pilat que l’està interrogant que “Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.» (Jn 18,37). Encara més: quan Jesús diu que “ell és la porta” no és per atrapar-nos i tenir-nos tancats, sinó perquè els que el seguim puguem entrar i sortir lliurement (Jn 10,9).

Si volem seguir el que ell diu i el que ell fa, el nostre parlar ha d’ésser per escoltar el que diuen els altres o per respondre’ls. O també per escoltar la Paraula de Déu i per respondre-la

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

ET PAGUEN PER TREBALLAR

 

Ens fem un embolic quan parlem del treball. Per què?

Perquè en diem treball només quan en acabar et paguen uns diners (o te’ls ingressen al banc). Mirat només així resulta que les dones que carreguen amb la feina de la família (rentar roba, compra, cuinar, netejar els avis de casa, cosir la roba del nen...) fan feines no remunerades i no en podem dir treball?

Amb la crisi ha aparegut molta gent, i sovint gent jove, que s’han ofert de voluntaris per fer tasques en el repartiment o en l’ajuda als avis que tenen una necessitat a la casa. Aquests voluntaris no treballen? Tampoc no en podem dir treball?

Tampoc no treballen els avis que porten el nen a l’escola o agafen la criatura a les 5 del matí quan la mare se’n va a treballar?

La nostra societat és hipòcrita perquè només té memòria de cara a la jubilació d’aquells  que han fet treballs remunerats. Alguns ho trobaran tan normal, però és una anomalia. Si vivim com a germans en una gran família hauríem de saber imitar la vida familiar i deslligar els drets socials del treball assalariat. En una família, quan arriba l’hora de dinar, no pregunten pas qui ha treballat o qui no ha treballat. El plat a taula és per a tots.

Això és el que defensen aquells que voldrien garantir una renda a tothom pel fet d’ésser persona. D’aquest projecte en diuen la “renda mínima”.

Un cop assegurats aquests mínims haurem de canviar la mentalitat de la gent perquè no es conformi en viure precàriament amb el poc que asseguri aquesta renda mínima. S’haurà d’ensenyar una nova cultura del treball.

- Per una banda no acceptar treballs que denigrin la condició de l’home o de la dona

- i per altra banda animar que tota persona ha de viure en la societat fent alguna cosa útil als altres.

Mirant-ho des de l’empresa recordem allò que va escriure el papa Benet:  la gestió de l’empresa no ha de tenir en compte únicament l’interès dels propietaris, sinó també el de tots els altres que contribueixen a la vida de l’empresa: treballadors, clients, proveïdors de diferents elements de producció i l’entorn, val a dir, la comunitat de referència. (Caritas in veritate, 40).

Us semblarà molt utòpic i irrealitzable aquest projecte? També ho semblava dignificar les dones i crear una consciència d’igualtat i, encara que no és del tot realitzada, s’han donat passos importants en el nostre  món. Digueu a les àvies que ja no hi són, que un dia les dones serien metges, jutges, que conduirien cotxes igual que els homes. No massa anys enrere semblava irrealitzable, ens haguessin dit que això era massa difícil.

Cada dia hi ha més persones que veuen clar que en el món no tot és economia i que s’ha de valorar (encara que no sigui amb salaris) el treball social, començant pel que fan les mares de família i els responsables de moltes associacions.

Per això és bo que estigueu atents als moviments i partits que defensen això que anomenen “la renda mínima”.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

"SI VOLS LA PAU"

Tots coneixem l’arquebisbe Desmon TUTU de Sudàfrica, un dels suports més clars de Nelson Mandela. Aquest home és evangèlic de denominació i creient en l’Evangeli en realitat.  Quin és el seu secret? Ho va dir fa  molt poc en una entrevista. Va dir: Si vols la pau parla amb l’enemic perquè si parles només amb els amics encara faràs més profunda la fossa que et separa dels altres.

Com s’assembla a aquella altra dita de Jesús que diu:

Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen.  Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.  Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans?  I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? (Mt 5,44-47).

Immersos com hem estat en una campanya electoral en la que la majoria s’han limitat a parlar malament dels contrincants mentre eren aplaudits pels seus seguidors, podem pensar que, si l’axioma amb el que he començat de Desmon Tutu és veritat, estem preparant la guerra i no pas la pau. Ho fem tot al revés.

Aquest encreuament de missatges ofensius contra els adversaris ha desconcertat molta gent que no saben què han de fer i molts s’han desdit d’anar a votar.

Fixeu-vos amb el germà gran en la paràbola del “fill pròdig” (Lc 5,11-32). Quan sap que el seu germà ha tornat, ni tan sols el reconeix com a germà, sinó que li diu al seu pare: “ha tornat aquest fill teu”. N’hi havia per estar enutjat, certament, pel que havia fet el germà; però el pare li recorda que aquest era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’he retrobat.

La raó de l’advertiment que fa el Pare al fill gran és precisament dir-li que tots dos són fills i que se’ls estima tots dos i els vol veure a la mateixa festa.

Oi que defensem els negres afirmant que valen tant com els blancs? Oi que defensem els gais i lesbianes dient que valen el mateix que els heterosexuals? Doncs hem de saber dialogar encara més amb els enemics, perquè la majoria de les vegades només estan enemistats amb nosaltres els seus dirigents, i la gent del poble contrincant o els afiliats d’aquells partits que tenen una altra ideologia  sovint son veïns nostres que els saludem cada dia pel carrer.

Aquell altre axioma que deia nefastament: “Si vols la pau, prepara la guerra” era de Hitler, dels grans dictadors i de molts dels nostres governs anomenats democràtics que no estalvien diners a fi de posseir un arsenal armamentístic ben fornit. El nostre estat ha fabricat moltíssimes armes antipersona d’aquelles que han deixat sense extremitats els pobres del països pobres. Després el govern es desenten de guarir els esguerrats, deixant aquesta tasca a mans de les institucions benèfiques. En comptes de preparar la pau ha venut armament als països més febles del món.

D’això se n‘ha de dir irresponsabilitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

ESTEM CONNECTATS O ESTEM SOLS?

     Hi deu haver molt poques persones que no tinguin un aparell electrònic a la butxaca que possibilita cada vegada més connexions amb tota mena de gent. Hi ha professionals a qui els hi ha estalviat molts viatges, com els paletes, els transportistes...  Com tota nova tecnologia és un nou domini de l’home sobre la natura perquè les ones magnètiques també són natura.

Fa poc una nena em preguntava: “Com us ho fèieu abans sense mòbil?”. Resulta que cada nou invent, tot just estrenat, sembla que es torna imprescindible. Com que els nens i els joves són esponges, només que apareix una nova descoberta per comunicar-se, ja l’han apresa. Un dia criticaven una dona de fer feines pel mòbil que tenia i no entenien que la gent com ella, que viuen de treballs molt precaris, necessiten aquest artefacte per si algú els demana per fer algunes hores de treball en una casa.

Però quan fem els campaments del MIJAC, amb tendes de campanya, els nens han de prescindir d’aquest mitjà de comunicació perquè és una de les normes per inscriure’s. Hi estan deu dies i s’adonen que no passa res. Al revés, perquè es comuniquen entre ells de paraula, fan jocs i contemplen la natura.

Però passa una altra cosa que, per a mi, és molt remarcable, que l’excés de comunicació no ens treu la soledat. Estem més sols, per què? Perquè perdem la capacitat de posar-nos al costat d’un altre, escoltar-lo, sentir el que ell sent, compadir-lo o alegrar-nos dels seus èxits. Val la pena escoltar el que diu sant Pau als Corintis: M'he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus; tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells. I per guanyar els qui no tenen Llei he viscut amb ells com si jo tampoc no en tingués, encara que no estic pas sense Llei de Déu, ja que Crist és la meva llei.  M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés. (1C 9,20-22)

I encara una altra cosa: ens pensem que, amb tanta informació ja ho sabem tot, i perdem la capacitat d’estructurar el nostre pensament ja que ens ho donen tot fet.

Valgui com exemple una nena que em va dir:  “Mossèn, t’explicaré un xiste (acudit), però és en castellà; l’entens?”. El cúmul d’infomació els fa creure únics fins a no poder-se imaginar que altre gent també sap coses. Prou es queixen els avis que han acumulat experiència tota una vida i veuen que als seus no els importa res del que ells els podrien aconsellar.

Jo us invito a llegir aquell bell episodi de Jesús a casa de Marta i Maria on aquesta està als seus peus escoltant les paraules del mestre i és elogiada precisament per això. Diu el Senyor: Maria ha escollit la millor part i no li serà presa (Lc 10,38-42).

Resulta que la persona que està en contínua comunicació no és la que està més acompanyada sinó que és tot el contrari, ja que la que està més sola necessita dir moltes coses als altres o que se l’escoltin. No és estrany que molta gent cerqui moviments  o trobades de tipus oriental on el que el silenci i la contemplació els aparten una mica de tant soroll. És una bona manera de compensar.

El profeta Isaïes diu que una manera de guarir la gent és aquesta:

Diu el senyor: “Prou he vist per on anava! Tanmateix, jo el curaré, el guiaré i l'ompliré de consol, a ell i als qui ploren amb ell.  Faré brotar aquest fruit dels seus llavis: Pau, pau per a tots, els de lluny i els de prop! Jo, el Senyor, ho he dit, i els curaré.» (Is 57,18-19).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

HOMES I DONES COM SI FOSSIN MÀQUINES

Fa pocs dies la presidenta del “cercle d’empresaris” de Madrid ens va sorprendre amb una solució per fer pujar l’economia. Consisteix a pagar menys del salari mínim a tots aquells que no tenen formació. Resulta que al nostre desgraciat país tenim aturats  al voltant del 25% de la població activa. Aquests aturats, alguns de llarga durada, han anat fet el que se’ls demanava: un curset aquí, una sol·licitud allà... Han passat massa anys i molts d’ells no tenen cap formació (molts eren manobres de la construcció). Ara, com que els veuen com màquines que no serveixen, alguns empresaris, concretament la que he citat, han descobert que, si no serveixen, que cobrin menys.

D’aquesta manera el salari mínim ja no servirà perquè una família, amb empentes, pugui subsistir fins a fi de mes, sinó per premiar (quin premi, oi?) els que tenen una preparació laboral.

Jo recordo que, pels anys seixanta, alguns empresaris no volien pagar el sobrecost dels aprenents que s’apuntaven a escoles professionals per treure un grau laboral (es tractava de donar-los hores per poder estudiar). Deien: primer pago perquè es formin i, un cop preparats, van a una altra indústria. En aquell moment un director d’una escola professional (de Navàs) els contestava que això era una roda, perquè la seva indústria també buscava treballadors que els hagués preparat una altra empresa. Es tractava de tenir una mirada ampla i de donar dignitat (i estudis de formació) a tots els que es pogués. Ara el món ha rodat en una altra direcció i la majoria de les empreses no han preparat ningú. Fa molt riure quan llegeixes una oferta de treball que demana que “tinguin experiència laboral”. Si han estat tant de temps acomiadant treballadors sense donar-los opció, el normal és que avui tinguem una gran quantitat de candidats al treball sense cap experiència i també sense formació. Si se’ls paga menys del mínim, haurem d’ampliar els serveis de Creu Roja, Càritas i del Banc d’Aliments i acabarem tractant les persones com tractem els animals de la granja que no els cal cap preparació i cada dia reben el seu aliment fins el dia que els toca passar per l’escorxador.

No vull pas anar contra els empresaris, sinó contra aquells que estan cecs i no són capaços de veure  les lamentables situacions en què es troben tants aturats. Ni tampoc no vull dir que ells siguin els culpables d’aquesta situació. Si hem de buscar culpables comencem pels polítics que no saberen administrar l’economia, pels aprofitats que en temps de vaques grasses van aprofitar-se de la situació inflant factures, i pel sistema bancari mundial que de primer donava crèdits a tort i a dret i no advertia del que podia passar als que no poguessin retornar els diners prestats. Segurament entre els treballadors també hi ha culpables pel poc rendiment quan no hi havia gaire control.

Si estimem les persones com a fills de Déu i germans ens ha de preocupar que tinguin vida i la tinguin a desdir (Jn 10,10). Vol dir que uns mínims els ha de tenir tothom i no per anar a l’escorxador com els animals, sinó per viure dignament amb família.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA FESTA DEL 1 DE MAIG

No fa tants anys que totes les festes que se celebraven havien estat decretades per l’església i fins semblava impossible una festa que no fos religiosa. Encara ara tenim un llenguatge fora de temps, quan parlem de festes de precepte o les que no ho són, com si fossin de segona.

L’església, al llarg dels temps, va fer un gran servei a la societat posant festes que atemperaven el treball i propiciaven trobades, càntics i visites entre famílies; i, sobre tot, descans per als treballadors. En èpoques anteriors, en els dies festius, tot el poble es trobava al redós d’una església.

Però va cometre un error, que encara dura: que aquestes festes sempre estaven presidides per un o molts bisbes o jerarques, i deixaven els laics molt enrere. Això s’ha vist amb les canonitzacions dels papes de darrera hora. Una festa, la de la canonització de dos papes, que tot i que era més sòbria que moltes anteriors, donava una excessiva preponderància a sotanes i solideus, molt allunyada de l’evangeli, perquè es crea una enorme barrera entre jerarquia i fidels que s’ho han de mirar de lluny. Si repassem l’Evangeli ens adonarem que la vegada que Jesús va presidir una multitud, era de gent que passava gana, per repartir-los el pa, i encara els va organitzar en grups de cinquanta (Mc 6,39-42) perquè no fossin una massa amorfa aplaudint el líder. Tampoc no va permetre que li fessin homenatge (Jn 6,15).

La primera gran festa decretada des de la laïcitat (ben entesa) fou el primer de maig després dels lamentables incidents de Xicago el 1889 en què van morir molts treballadors a causa d’unes vagues sufocades. En aquell moment, als EEUU, s’aconseguí que els treballadors fessin només les vuit hores diàries. No sols van morir molts per les bales i les bombes en aquelles manifestacions sinó que hi va haver una farsa de judici en la qual condemnaren a mort uns quants dels seus líders. Set anys més tard es va revisar aquell judici i es va demostrar la injustícia que s’havia comès. Els treballadors del món, organitzats en sindicats, van reaccionar introduint l‘1 de maig com a festiu en la major part de les nacions.

Com que era una festa no religiosa l’església va provar de vestir-la amb el patronatge de Sant Josep Obrer,  però l’intent no va reeixir i va haver de renunciar-hi. Havia arribat tard a la realitat. Els governs més totalitaris tant de dretes (el franquisme, el nazisme...) com els d’esquerres (tots els de l’òrbita comunista...) van intentar fer-se seva la festa, muntant unes grans parades amb molt de dispendi en les quals no sols desfilaven els soldats i els guerrers, sinó que es feien unes coreografies de danses amb la participació (mig obligada) de molts cantors i dansaires i amb la presidència del dictador de torn. Tampoc no han reeixit tot i els diners que s’hi van abocar. Ja es veia que no eren altra cosa que recolzaments al règim del moment.

Però anem a pams. He dit que no és religiosa la festa de l’1 de maig i probablement hauré de rectificar. No és eclesiàstica, perquè no la presideixen bisbes ni capellans, però reivindica els drets dels homes i dones, sobre tot els dels més empobrits, a tenir treball i a viure dignament. Això interessa o no interessa al Déu de la vida? Si ho mirem així, és una festa religiosa que els creients hem d’afavorir i, si ens hi fem presents, millor.

No oblidem aquelles paraules tan repetides del concili Vaticà II: Les joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobre tot, i de tots els que sofreixen són també les joies, esperances, tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors (GS 1).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

En la teologia d’occident hem descuidat el valor femení de Déu mateix. Vull dir que Déu és Pare i Mare i molt més. En la nostra formació  cristiana ens han accentuat la imatge d’un Déu (amb barba blanca sobre els núvols) com si, en ell, només hi hagués els valors masculins. Amb això hem passat per alt que Déu és feble, amorós i tendre. Amb aquesta imatge ens ha estat inculcat un Déu que és com un jutge i que està per damunt de tot. Vol dir que hem rebut una doctrina bastant deficient. Hem oblidat aquella imatge que ens dóna el profeta Isaïes quan diu:

«¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d'estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna l'oblidés, jo mai no t'oblidaria. (Is 49,15).

I també hem omès aquelles paraules de Jesús quan diu que el Pare és tan provident sobre nosaltres que no cau ni un sol cabell a terra sense el vostre Pare (Mt10,29). Amb altres paraules que està al costat nostre com una mare al costat del fill malalt i necessitat.

Els orientals ortodoxes, quan parlen de l’Esperit Sant, el veneren com una mare i el mot és femení en hebreu.

Doncs bé, el nostre poble cristià, amb una gran intuïció, ha accentuat la devoció a la Mare de Déu perquè estava orfe de la figura materna de Déu.

I què ha fet?

Ha venerat la Mare de Déu en tots els llocs on hi ha esglésies o capelles i ha bastit molts santuaris en honor de Maria.

Si us fixeu en la nostra història, us adonareu que la major part de les marededéus trobades corresponen al temps que els alarbs van retirar-se cap el sud. El poble recuperava imatges amagades anys enrere, que els avis havien explicat als seus nets on les trobarien si un dia les podien tornar a venerar. Montserrat no és cap excepció. A més a més està situat en un lloc excepcional entre les muntanyes, que fa que molta gent que no hi pujaria per venerar la mare de Déu, hi va per gaudir del paisatge privilegiat.

La major part de la nostra gent algun dia ha pujat a la muntanya per pregar en el santuari o per fer el petó a la imatge entranyable.

Si el poble de vegades ha exagerat donant un culte excessiu a la Mare de Déu s’ha equivocat, però també l’Església ha errat amagant la dimensió femenina del Déu que ens salva i està al nostre costat. Els creients han compensat la manca de la tendresa femenina.

Encara hi ha una altra dimensió que també és simbòlica. Montserrat és una icona de Catalunya com el Pilar ho és d’Aragó, Guadalupe d’Extremadura o Meritxell d’Andorra. Són raons de més perquè el poble s’hagi bolcat a venerar aquestes imatges.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

PASQUA DE RESURRECCIÓ: Crist ressuscitat ens precedeix i nosaltres, amb ell, ressuscitem i perdonem.

LA PASQUA I EL PERDÓ

Els animals no perdonen. El que perd fuig i el que guanya es queda. Quan afirmem que els animals són més nobles que les persones no sabem el que diem perquè o se sotmeten o sotmeten l’altre; o perden o guanyen. No saben què és la compassió. La bèstia que menja altres animals se’ls menja i bon profit i al que li toca el rebre va a la panxa de l’altre i santes pasqües.

Encara que conviure amb persones costa molt més que conviure amb animals, la veritable grandesa de les persones és la capacitat de tenir misericòrdia i perdonar. Sovint és molt carregós desitjar-li el bé a aquell que ens ha fet el mal i, quan ho fem, sentim que se’ns estripa l’esperit, però ho fem.

Aquest és el missatge que el Crist dóna als deu apòstols quan el veuen ressuscitat. Els diu:

«Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.»  Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant.  A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.» (Jn 20,21-23).

D’aquesta manera resten íntimament units

el Perdó,

l’Esperit que rebem

i la Resurrecció

No confonguem, el perdó del pecat amb la remissió de la culpa. El perdó del pecat, lligat amb l’esperit i la resurrecció, consisteix a aixecar-nos i aixecar els altres i també a recuperar la vida i desitjar que els altres també la recuperin (també els que ens han fet mal).

I com es fa per actuar amb tanta generositat? Reconeixent que nosaltres mateixos som fruit de molts que ens han estimat. A la fi no donem del que tenim, sinó del que hem rebut. Per això cal la fe.

I què és la fe?

La descoberta de tot el que ens han donat i dels beneficis que tenim a causa de la convivència i els perdó que els altres ens han donat. Només cal reconèixer el molt que han fet altres perquè siguem el que som.

Quan saps reconèixer el molt que has rebut dels altres no ha de costar res perdonar (que no vol dir oblidar). Si entres en aquest núvol d’agraïment i perdó no et costarà gens creure en la resurrecció, que serà una cosa tan senzilla com reconèixer el que ja tens i el que ja estàs fent.

Mentre no perdonàvem érem captius del nostre propi pecat (encara que l’ofensa ens l’hagi fet un altre). Per això la carta als efesis diu que, quan el Crist puja al cel se’n duu un seguici de captius, que som tots els que ha alliberat (Ef 4,7-8). Alliberats perquè hem après a perdonar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

TAN FEBLES COM SOM!

Quan llegim l’entrada de Jesús a Jerusalem ens enganyem pensant que va ésser una entrada triomfant com la que celebrem pels carrers brandant branques d’olivera. Ens equivoquem i creem una falsa imatge d’aquest Jesús que ni el van rebre bé ni l’esperaven a Jerusalem. El fet va passar a la muntanya de les Oliveres i els que volien aclamar-lo eren els que anaven amb ell. La ciutat de Jerusalem el va rebre malament. Diu la traducció que la ciutat es va inquietar, però l’original grec diu molt més: la ciutat tremolà com un seïsme (Mt 21,10). Per què Jerusalem no el va rebre bé? Perquè entrava una persona que no havia tingut connivència amb cap de les autoritats (ni eclesiàstiques com els Grans Sacerdots, ni reials com Herodes, ni polítiques com Pilat) i perquè, en la seva feblesa, desafiava un muntatge en el qual tots els que vivien de l’economia hi podien sortir perdent. Aquell home (Jesús) es va atrevir a dir que el temple som nosaltres, per tant no calien les ofrenes ofertes. Amb aquesta proposta no hi hauria diners abundants per als sacerdots que oferien els sacrificis ni per als pastors que menaven els ramats, ni per a les mestresses que llogaven cenacles als pelegrins, ni per als comerciants que vivien dels pelegrins.

Com és que un home amb tanta feblesa, que encara ho va ésser més un cop burlat i crucificat, ha tingut tanta força com per anar redreçant la història?

El secret encara val per avui. Els febles han d’aguantar els forts, els ignorants han d’ensenyar als savis i entesos, els malalts han de donar vida als que estan sans i els que ploren han de consolar als afligits. Aquest és el secret de la resurrecció. És el secret de les benaurances.

Posem exemples concrets del nostre món perquè la mort i la resurrecció ens siguin més enteses.

Quan ens sembla que la jerarquia eclesiàstica s’aparta de l’anunci de l’Evangeli contemplem com moltes viudes i avis pobres cullen fills i néts partint el pa a trossos perquè arribi a tots. Això és la resurrecció.

Quan desconfiem dels polítics i els posem al capdavall de les apreciacions, veiem que el poble engega manifestacions pacífiques i moviments cada vegada més nombrosos reclamant  allò que els governants no donen. El poble indefens torna a donar la vida a la societat i crea una nova manera de fer política sense l’enorme presència d’efectius militars com ha passat a Ucraïna.

Quan els organitzadors de l’economia tapen les vergonyes d’unes enormes estafes de les banques  i han de posar cent mil milions (notícia d’aquesta setmana) per rescatar-les (en pessetes són 16.600.000.000.000) el poble pobre ha hagut d’estalviar aquest diner sofrint enormes retallades i escoltant encara l’insult dels potentats que diuen que l’economia s’està redreçant.

A la fi sempre és el pobre i el feble el que ha d’aixecar el caigut que molt sovint és el mateix potentat.

El sacrifici i la condemna del pobre (en el cas de Jesús) produeix un efecte contrari a l’esperat, ja que, com diu el càntic del Magníficat, els poderosos cauen del soli i els humils són exalçats (Lc 1,51-52). Aquella creu que nosaltres venerem no va immobilitzar un home deixant-lo indefens i burlat, sinó que va servir, i encara serveix, per anular el deute de les lleis injustes que permetien la condemna dels justos, clavant aquestes lleis obscenes a la mateixa creu (Col 2,13-14).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA CONDEMNA A MORT

Un pervers tribunal acaba de condemnar a mort 528 persones en Egipte.  És probable que aquesta sigui l’ordre d’execució més gran d’aquest segle que ha començat. El mateix fet de la condemna ja és una bestiesa que no ens ha de deixar tranquils. La figura religiosa més importat d’Egipte, el Gran Muftí Alam, tenia 10 dies per rebutjar la decisió, però quan escric això no tinc constància d’un possible indult. Aquest judici és una burla política, ja que el règim actualment governant fa servir l’escamot d’afusellament per aniquilar l’oposició. Si el món no parla, les conseqüències seran nefastes.

Reaccionarà el món i les persones de totes les religions per demanar clemència i bloquejar aquesta sentència? Tant de bo! Pel que sabem, el judici del qual parlem, a l’Egipte, va durar només dues tristes hores, per condemnar més de cinc-centes persones.

Justament aquests dies en què els cristians ens acostem a la setmana Santa estem més sensibilitzats per rebutjar uns assassinats en massa. Contemplant el crucificat, rebutgem aquella mort i, amb ella, totes les condemnes, sense aturar-nos a analitzar si els que han d’ésser executats són innocents o culpables. Són fills de Déu, com nosaltres, i han de viure.

La història està plena d’injustícies d’aquesta mena i fins la mateixa església va contribuir a treure la vida als heretges en altres èpoques. Vol dir que hem d’ésser humils.

Però ara ens hem de preguntar: qui som nosaltres per condemnar a mort un altre ésser igual?

Encara que l’escamot d’afusellament impressiona, hi ha altres maneres de matar, com diu el sant Pare Francesc:

Així com el manament de “no matar” posa un límit per assegurar el valor de la vida humana, avui hem de dir “no a una economia d’exclusió i desigualtat”.  Aquesta economia mata (EG 53).

Amb això vol dir que quan un sector de la població (els més pobres) queden exclosos de la societat i perden els drets de tota persona a viure, a tenir habitatge i poder menjar, els estem matant, i tots en som responsables.

La raó principal per prendre aquesta postura ben contrària a la pena de mort és que creiem que el nostre Déu és Pare de tots, i això ens fa germans; i ja no  podem dir més allò que deia Caín després d’haver occit el seu germà Abel “Que potser sóc el guardià del meu germà? (Gn 4,9).  Efectivament si reconeixem Déu com a Pare, som responsables de la vida i de la mort dels nostres germans, encara que estiguin a Egipte o a Síria.

Aquests dies sants contemplarem Jesús perdonant mentre era crucificat (Lc 23,34) i també dient als deixebles que havien d’estar plens de l’Esperit per poder perdonar (Jn 20,22-23). Perdonar és aixecar, és donar vida i alegrar-nos que els altres també la tinguin i la tinguin en abundància (Jn 10,10).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA FORMACIÓ ESPIRITUAL DELS FILLS I NETS

 

Qualsevol musulmà sap qui és Mohamet (Mahoma), quin llibre sagrat tenen (que és l’Alcorà) i quines obligacions els imposa la religió que practiquen. Això ho saben fins i tot els que podríem dir-ne ateus (que no practiquen). Els seus infants van a la mesquita més propera (en el nostre poble la de Manresa) i aprenen de memòria moltes sures (capítols) del seu llibre sagrat i en saben interpretar els símbols.

Entre nosaltres hi ha un desconeixement generalitzat començant pels pares, pels mestres i no cal dir els infants. Una escola laica no és la que amaga les realitats, sinó la que explica sense proselitisme. Doncs les nostres escoles (les de la majoria de Catalunya) no són laiques com proclamen i haurien d’ésser, sinó que amaguen les arrels de la nostra civilització. Posaré uns exemples. Tot nen sap què és la carnestolta i gairebé cap no ha sentit ni tan sols el mot quaresma. De la quaresma, si ens saben alguna cosa, és allò de la vella de les set potes que, pel que he comprovat, cap dels mestres que l’ensenyen no sap com comptar-les. Ni tan sols reben una informació que podria dir: els que són catòlics (i aquesta és la tradició de la majoria dels nostres avis) celebren en el temps de Pasqua la Passió, mort i resurrecció de Jesús. Dir això no és proselitisme, sinó que és informació històrica i simbòlica per entendre moltes coses del nostre poble i pràcticament de tota Europa.

L’escola no sols no ho fa, sinó que ho amaga. Els pares i avis  hauran de fer aquesta suplència. La catequesi parroquial fa alguna cosa, però molt poca perquè encara que reben una formació setmanal els nens no veuen que els pares creguin o practiquin això.

No s’ha d’ésser gaire clarivident per endevinar que el nostre poble, en pocs anys, no tindrà defenses i que fins i tot el que sembla ara molt fort, que és la fe en la pròpia terra i les manifestacions autonomistes, es desfarà quan hi hagi una petita compensació econòmica o quan la gran premsa desviï l’atenció cap al culte al cos, l’elogi del menjar, les victòries esportives o les magnificacions dels premiats en les loteries de qualsevol mena. Si pareu atenció en totes aquestes coses veureu que no tenen ànima. Només hi ha mobilitzacions esporàdiques, perquè cada dia canviem de divinitat (esport, el propi cos, el menjar o el vestir, loteries, l’autodeterminació...). Jesús es queixava del seu poble perquè no sabia discernir allò que és principal i els deia:

Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pagueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, l'amor i la fidelitat! Calia complir això sense deixar allò altre. Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell! (Mt 23,23-24)

Hi ha unes suplències que són els anuncis comercials que ens prometen felicitat, amor (sovint només sexual), satisfacció... però aviat ens adonem que només pretenen que els comprem el producte.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

L’ENGANY I EL DESENGANY

 

Com és que els polítics fan servir la por d’aquesta manera, podríem dir, tan barroera? Mentre uns ens diuen que vagarem esmaperduts pels espais siderals, uns altres ens diuen que lligarem els gossos amb llonganisses. Nosaltres ens adonem que uns i altres ens menteixen  i quedem “desenganyats”.

A qui hem de creure? Molt senzill, a aquell que no ens vulgui portar pel camí de la por i el terror. Aquesta només serveix per dominar.

Els cristians no som millors que els altres però tenim una cosa que ens diferencia: la fe en la resurrecció, que vol dir que no hem de tenir por si som petits i pobres, tampoc hem de témer si plorem perquè serem consolats; No ens ha de preocupar sentir que som humils perquè posseirem la terra i hem de considerar com un do de Déu treballar perquè aquest món sigui més just i no hi hagi tant d’engany perquè serem saciats. (Mt 5,1-6). Aquesta nova mirada molt esperançada de la societat és fruit de la resurrecció en la qual creiem.

Això fa que no hem de tenir por, perquè la por ensorra les persones i Déu vol que visquem amb confiança, encara que siguem un petit ramat com diu el mateix Jesús:

No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res. (Lc 12,32-33).

Acabada la crucifixió els pobres seguidors de Jesús, encara desconcertats de tanta desgràcia, tremolaven de por encara que se’ls apareguessin els àngels. Els missatges repetits dels àngels i del mateix Jesús anaven el en el mateix sentit: “No tingueu por” perquè, per grossa que hagi estat la desfeta, més gran serà la possibilitat de reprendre la vida.

En temps de Jesús n’hi havia per tenir por, perquè els romans, a la més petita sospita de revolta, aplicaven el càstig severíssim de la crucifixió, i els sacerdots del temple excloïen de la societat normal a tots aquells que consideraven pecadors, sigui per malalties perennes, sigui per ésser estrangers o per infraccions a la llei, com la del sàbat. Per això en aquell temps hi havia una multitud de persones “excloses” de la societat molt empobrides que anaven al darrere de qualsevol predicador que els prometés una revolució.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

PAPOLATRIA

El Sant pare FRANCESC ha dit i repetit que no havíem de mirar tant cap a dintre de l’església (la nostra moral, els nostres sagraments, la nostra jerarquia...) sinó cap a fora (els pobres, les guerres, la gent que busca i no troba...).

Aquest missatge sembla que hagi quedat ocult perquè la gent, els capellans i els bisbes miren cap a ell, cerquen de fer-se la foto amb ell i citen el que ha escrit o dit. Al contrari del que ha estat predicant demanant-nos que l’església miri capa fora.

El nostre poble i la nostra pobra església va al darrere de figures mediàtiques que surtin als diaris oblidant el que el mateix Jesús feia i deia, quan es va amagar a la muntanya mentre el buscaven per proclamar-lo rei (Jn 6,14-15), o quan els deixebles cofois de la fama que anava agafant anaven darrere d’ell. Diu l’Evangelista que Simó i els seus companys es posaren a buscar-lo.  Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca.»  Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar-hi, que per això he vingut.»  I anà per tot Galilea, predicant a les seves sinagogues i traient els dimonis (Mc 1,36-39). Sembla que els cristians, entusiasmats pel canvi que suposa el nou Sant Pare Francesc, oblidem que el centre del que fem està en el Crist, present en les nostres comunitats, i que l’Esperit és el que cohesiona tot el nostre cos místic (que som tots) i no pas el sant Pare. Aquest, el papa, ens coordina però ni és el centre dels cristians ni tampoc no ens cohesiona.

Sembla que oblidem que ell, al cap de poc d’ésser bisbe de Roma va dir que arribaven un excés de consultes d’arreu del món sobre el que havien de fer i que no podia continuar aquest sistema en el que “Roma” hagi de tenir respostes per a tot. Afegia que molts problemes s’havien de resoldre a nivell local. Amb altres paraules que no hem de mirar tant al Vaticà.

Al meu entendre hem de donar gràcies a Déu de tenir un papa obert i amb una mentalitat trencadora de moltes coses que s’havien enquilosat, però hem de vigilar de no caure en la papolatria (que seria l’heretgia de venerar-lo com si fos mig déu).

Aquest perill d’excessiva veneració dels personatges eclesiàstics s’ha accentuat des de que també els diaris se’n fan ressò. Això que dic també val pels bisbes i pels capellans. Qualsevol veneració d’una persona fuig de l’esperit de l‘Evangeli perquè quan la serpent temptava Adam i Eva que es posessin per damunt de Déu van pecar i tot seguit es van adonar que anaven nus (Gn 3,4-7). És clar que hem de prendre aquest text com a mític i no pas històric però ens val el contingut que consisteix en dir que mai no ens hem de posar per damunt de Déu mateix; i quan Jesús és temptat pel diable en el desert de fer-se valer com a fill de Déu, li respon que només adoraràs a Déu (Mt 4,10).

El mateix Pere, quan un centurió anomenat Corneli es prostrava davant d’ell el va fer aixecar dient-li: Alca’t que no sóc més que un home com tu (Ac 10,25).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

 QUI HA INVENTAT LES FRONTERES?

Els murs els basteixen els que defensen la pàtria (patriotes), però només si son dominadors perquè els altres, els que no poden passar, també defensen la pàtria però el seu patriotisme és sospitós i sovint titllat de terrorisme.

Quan va caure el mur de Berlin molts vam sospirar pensant, innocents de nosaltres, que s’haurien acabat els murs.

El de Cisjordània entre Israel i Palestina li falta poc per ésser quinze vegades més llarg que el de Berlin, perquè encara l’estant fent; i el del Sàhara, entre Marroc i el més àrid desert dels saharauis, no sols és seixanta vegades més llarg que el de la capital alemanya sinó que a més està tot ell sembrat de mines, amb la benedicció de tots els països poderosos fins i tot d’Espanya que, pel procés d’independència, hauria d’ésser la garant del reconeixement de la ex-colònia. El nostre país té dos murs (un a Ceuta i un altre a Melilla) armats de filats i coronats amb ganivets.

Fixem-nos en una contradicció. Mentre els nostres joves no tenen cap problema en travessar països per buscar feina on n’hi hagi, els africans que pugen fins al Marroc i volen passar a l’Europa comunitària es troben amb murs coronats de ganivets i unes policies frontereres que no els deixen passar.

Qui ha inventat les fronteres? Ja es veu que les posen els que tenen privilegis (els han anat millor les coses), poder (poden imposar-les) i prestigi (són reconeguts per les nacions que els poden avalar). Vol dir que les ha inventat el diable. En el nostre país (Catalunya) la majoria de nosaltres som fills o nets de pares o avis que van deixar la seva terra i no van trobar entrebancs per instal·lar-se on hi havia treball que era a Catalaunya. No van trobar fronters a dins del nostre país.

Si avui som cristians ha estat perquè els pioners de l’anunci de l’Evangeli no van trobar fronteres per passar del lloc originari que era Jerusalem cap a Antioquia (que era del que llavors anomenaven Síria) i, passant pel que avui en diem Àsia, travessaren cap a Macedònia evangelitzant Grècia i Roma.

Mireu com és el relat del pas d’Àsia cap Europa del pioner Pau de Tars:

Allí, de nit, Pau va tenir aquesta visió: un home de Macedònia estava dret al seu davant i li suplicava: «Vine a Macedònia i ajuda'ns.»  Després d'aquesta visió vam buscar tot seguit de partir cap a Macedònia, convençuts que Déu ens hi cridava per anunciar-los la bona nova (Ac 16,9-10).

No va ésser Pau tot sol sinó una colla d’apòstols (Bernabé, Siles, Marc, Lluc.. i el mateix Pere més endavant).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA PREOCUPACIÓ PEL MENJAR I PEL VESTIR

Els nostres avantpassats, en temps antics més o menys remot, anaven nus. El vestit ha estat conseqüència de la intel·ligència. L’home resguarda la seva intimitat  amb el vestit a fi que els altres homes i dones no s’adonin d’allò que li produeix una excitació. La dona, al revés de les femelles dels animals, amb el vestit, indica a la parella (o als humans) els moments en què vol estar més disposada. El vestit pot ésser més provocatiu que el nu integral. Ja es veu a les platges.

La gent més necessitada, que en el nostre país poques vegades ho és en el vestir, no pot triar la roba que portarà al damunt perquè no en té cap altra. Si us hi fixeu, sovint els que demanen caritat pel carrer han triat una roba molt deteriorada. No és que no en tinguin d’altre, sinó que la mateixa roba és llenguatge per fer-se més el pobre. També els polítics trien curosament la que han de portar en una festa de barri popular o en una trobada d’alt nivell econòmic. Ja he dit que triem la roba perquè som intel·ligents i volem que sigui també un llenguatge. En l’Evangeli, Jesús ens adverteix de la “preocupació” de com ens vestirem i dóna una simpàtica comparació amb les flors del camp que es vesteixen molt millor que no ho havia fet Salomó (Mt 6,28).

El menjar és un capítol apart perquè no arriba a tothom. Els pobres del nostre país han de demanar menjar a institucions benèfiques o bé presentar-se als menjadors socials on els donaran dinar a preus mòdics. Ja no parlo del problema de la fam en el món que, si hem de fer cas a les grans institucions (FAO, Mans Unides, Càritas) que parlen d’aquesta carestia, són milions els morts per la fam. Les grans empreses productores de menjar sovint han de llençar tones d’algun producte perquè el preu no s’abaixi. Si mirem més a prop nostre lamentem com la gent mitjanament benestant fa grans banquets i ha de demanar tanda, amb molts dies d’antelació, als restaurants més prestigiosos, i quan aconsegueixen l’admissió han de pagar sumes molt considerables per abonar la consumició. No oblidem les paraules de Jesús que recrimina la”preocupació” pel menjar (Mt 6,31-32). Precisament en el menjar es marquen més les diferències entre els que van sobrats i els  que van justos. Hi ha molta gent (aturats  que no tenen subsidi, o bé hipotecats) que, per tot el mes, no disposen més que d’uns pocs dinerets.

He dit que la manera de menjar és signe que som intel·ligents, però també signe de les grans diferències socials.

Als animals, que no raonen (un gos, posem per cas), els poses un menjar especial perquè és festa major o el seu aniversari i només el devoraran sense saber per què. En canvi un nen, per petit que sigui, no triga gens a entendre que el dia de l’aniversari del seu naixement ha de menjar coses especials i això és un senyal de normalitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA TRAVESSA DESESPERADA ALS VOLTANS DE GIBRALTAR

El resultat és ben galdós: una colla de persones humanes ofegades al mar (quan escric això diuen uns 15). Em faig dues preguntes.

1.- Perquè el nostre govern diu que l’actuació de la guàrdia civil era proporcionada? Per un error d’objectius. Si l’objectiu era que aquests no travessessin el mar fins a territori espanyol l’actuació era proporcionada i l’objectiu aconseguit.

Però si l’objectiu hagués estat preservar la vida de la gent? Haurien hagut de reconèixer que l’objectiu no s’havia complert ni de bon tros. Preservar la vida de la gent hagués estat més cristià i no haurien disparat bales de goma ni gasos lacrimògens que van ocasionar la desesperació dels que eren a dins de l’aigua que, per no rebre els projectils o els gasos que els abocaven els nostres guàrdies, van aguantar massa a dintre de l’aigua i una colla van morir ofegats.

És ben clar que el primer objectiu (que no entressin al nostre territori) estava per damunt de la vida de les persones. El nostre govern diu que no disparaven contra les persones (encara que algun diu que si que el van tocar) però els que eren espantats dins de l’aigua, ¿ho sabien que no anaven per ells? Els guàrdies, complint ordres malignes dels seus superiors, van ésser la primera causa de la mort dels que se submergien per no rebre els projectils. Complir ordres malignes també és pecat

2.- La segona pregunta que em faig és per què tants subsaharians i magrevins volen travessar l’estret i entrar a l’Europa comunitària? Penso que la resposta és ben senzilla, és que la nostra sàdica Europa  (i també els estats Units) s’han apoderat de les riqueses del continent africà  i han obligat a viure en la més absoluta precarietat els habitants d’aquests països. Després d’aquest expoli, els països del primer món envien uns quants sacs de farina i alguna altra ajuda humanitària(U?) que no arriba a compensar l’enorme expoli que s’està fent encara. Si afegiu que els altres que intenten la travessa amb pastera, abans han de pagar sumes enormes per tenir lloc en la barqueta, sovint sense garanties que el vehicle marítim i destartalat els  condueixi a bon port, és normal que intentin altres maneres de passar al nostre continent com ha estat aquesta de tirar-se a l’aigua i fer, nedant, el recorregut que els porta de Marroc a Ceuta o a Melilla que ja és territori comunitari.

Hi ha altres països que també tenen riuades de refugiats que en surten per salvar la pell. En aquest moment Síria de la que en surten famílies senceres per fugir de la barbàrie que destrueix barriades d’algunes ciutats amb la gent a dintre. No és estrany que fugin a milers.

No podem restar masells davant de tanta injustícia contra les persones perquè el fill de l’home ens en demanarà comptes quan ens pregunti si vam vestir el despullat, acollir l’immigrant o visitar els presos (Mt 25,31-46).

En canvi, quan refem la nostra història, fem homenatges als republicans i als pobrissons que van travessar els Pirineus a peu i en condicions precàries per fugir de la nostra dictadura i censurem els francesos que sovint no els van rebre dignament.

Tan dignes eren aquells com els que ara fan travesses desesperades, eren persones igual que els actuals.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS