MIRAR CAP A FORA. MIRAR CAP A DINS

Quan un grup, de la mena que sigui (polític, religiós, educatiu...) entra en crisi, té la temptació de mirar cap a dins i fer reunions i reunions per veure quins problemes interns tenen. Això passa ara a l’església. Hi ha integrants que pensen com hem de fer millor la Missa, com hem de finançar-nos, com hem d’afavorir les vocacions. Tots són problemes interns que no interessen als de fora, aquells que hauríem d’escoltar i posar-nos al seu costat. Els que estan en aquesta preocupació intraeclesial descuiden allò que és principal: com hem de mirar el món que ens envolta? Els falta mirar cap a fora i veure els problemes dels pobres i del món que ens envolta: la manca de treball, l’escàndol del liberalisme econòmic, la corrupció (també la nostra), la manca de sostre (la gent que no té on viure i els que han rebut el decret de desnonament...), els que han de fer cua per rebre menjar. I veure també el rostre dels que pateixen aquestes conseqüències. Cal mirar-los.

Si féssim això últim la nostra pobra església caminaria per les sendes del “Mestre”  que s’aturava on hi havia cecs, paralitzats, estrangers mal vistos, viudes menyspreades, leprosos exclosos que havien de viure a la vora dels camins... És impensable seguir Jesucrist en la seva contemplació i en la mirada que tenia posada en el Pare sense  comprovar com s’aturava davant de qualsevol persona que sofria, plorava o no tenia el que necessitava per menjar. Ell va donar la màxima importància al manament de l’amor als altres com a segon manament i lligat al primer d’estimar Déu sobre tot dient:

«El primer manament és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic.  Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.»  (Mc 12,29-31).

L’amor a Déu, que era el primer i principal, el lligava amb l’amor als altres i això ho manifestava amb el que feia.

Poques vegades trobem a l’evangeli que Jesús s’aturi a parlar dels problemes del propi grup com no fos per dir-los que “van massa cansats i han de reposar una mica” (Mc 6,31) o per dir-los que deixin de banda les seves ambicions d’ésser el primer o el segon ja que el que vol entrar en el “regne” s’ha de fer  el servidor de tots (Mc 10,42-45).

Ara mateix alguns creients parlen als pobres i s’acosten a ells sense fer allò que en diem “beneficiència” i denuncien que els sous estan perdent capacitat adquisitiva, que una família determinada és obligada a deixar el pis per falta de pagament. Aquests que fan això es converteixen en “servidors dels pobres i dels desnonats” i són els que compleixen l’Evangeli. Quan es troben amb uns altres que estan fent el mateix  s’adonen que uns i altres responen a l’enviament de l’Esperit igual com Jesús també responia (Lc 4,16-19): ja són església vertadera. Ja trobaran la manera de reunir-se i contemplar per tal de no apartar-se de la voluntat del Pare que vol que “tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat” (1Tm 2,4).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

NO PERDEM EL SOMRIURE

Conforme ens fem grans i anem coneixent els problemes de la política, els embolics de les famílies, les mentides dels governants... correm la temptació de viure  amb amargura. Quan tenim un objectiu per aconseguir quasi sempre resulta molt més difícil del que pensàvem que seria i correm el risc de desanimar-nos. Pensem erròniament que els temps passats eren millors perquè no coneixem la història passada plena de morts i traïcions.

Tant en el pla personal com en el de la família i els amics hem de fer com el que va en bicicleta, que li toca pedalar si no vol que l’aparell se li aturi. Hem de fer com quan conduïm un cotxe que, si algú t’avança, tu ja l’havies vist venir i tranquil·lament el deixes passar.

De vida només en tenim una i cal que la gaudim. Jesús ens dóna un  antídot que serveix per tot aquell que creu. Diu:

No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.  Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res.  Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor.  Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos.  Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui.  Feliços aquells servents que l'amo, quan arribi, trobi vetllant! Us asseguro que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los (Lc 12,32-37).

Tenim una raó per no posar-nos nerviosos, que és l’amor del nostre Pare del cel que està per nosaltres. Aquesta és la raó de la nostra joia. Per alguna cosa creiem en la mort i resurrecció del Senyor, que és també la nostra mort i resurrecció. Val a dir que no perdem l’esperança

En temps de convulsions polítiques com les que vivim en el nostre petit país no hem de perdre ni l’alegria ni la pau interior. Això no s’aconsegueix parlant amb ironia dels que ens volen emmordassar o són molt contraris a nosaltres perquè la ironia és com un dard enverinat que, si l’altre el rep, es veu amb el dret de tornar-te’n un altre, també ple de verí i entrem en la malèfica roda de la “llei del talió” de la que costa molt de sortir-ne. El final d’aquesta llei de tornar mal per mal sol ésser que el darrer a picar és el més fort. Per això Jesús mateix deia que per superar la llei del talió calia estimar els enemics dient: No tornis mal per mal (Mt 5,38-39)

No oblideu que els creients som (hem d’ésser) anunciadors de la joia de viure. Un anunci que el Papa actual té molt interès a recordar-nos. Per això hem d’ésser com infants que si bé semblen inconscients del món que els envolta transmeten alegria a tots els que estem al seu voltant. Nosaltres, com infants, transmetem joia tot i ésser conscients d’aquest món que ens envolta.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

NO CONFONGUEM L’ESGLÉSIA AMB LA JERARQUIA

Ni tampoc confonguem els cristians amb els que van a Missa.

En una parròquia hi ha diferents cercles: un és el dels que es troben setmanalment en la Missa; un altre cercle és el de molts que són practicants d’una altra manera (treballen per Càritas, visiten malalts o presos, defensen el treball que fan les parròquies en bé dels necessitats...); i encara n’hi ha un altre que és el dels que ens miren amb simpatia, però no ho manifesten gaire i només apareixen algunes vegades en algun acte.

No diré pas que uns són millors que els altres, sinó que hi ha diferents maneres de participar. Si no hi hagués el nucli dels que participen amb molta freqüència en les celebracions de la comunitat (diguem-ne Misses) segurament faltaria el pal de paller, però això no vol pas dir que siguin millors que els altres. Si no hi hagués qui escombra, la casa seria bruta, però no vol pas dir que la persona que escombra sigui més bona. Entre tots fem les diferents funcions, però hi ha una cosa que no hem d’oblidar i és molt i molt important: l’atenció als pobres que, com diu el Papa Francesc els hem de mirar com de gran valor (EG 199) i com diu el mateix Jesús en l’Evangeli: Tot el que feu a un d’aquests més petits a mi m’ho feu (Mt 25,40).

I la jerarquia? El papa i els bisbes són els que ens coordinen i donen unitat a uns grups tan diferents (tots creients amb Jesucrist) com som. Molta gent es confon i pregunta: Què diu la Jerarquia? Pensen que el que diu tal o tal bisbe és la veu de l’església. Aquests troben a faltar la veu d’aquests, que parli de la corrupció (quan és una conversa del carrer amb qualsevol que parlem). Es troba a faltar, però la veu d’ells no és la de l’Església, sinó la d’ells mateixos i la dels que els han assessorat. Però no oblideu que hi ha molts creients en Jesucrist que ja parlen.

Les veus profètiques (les que diuen allò que realment pensa l’església) massa sovint resten amagades i, en el moment que diuen alguna cosa, només les senten i escolten uns pocs. Amb el temps hem de reconèixer que tenien raó i fins i tot la jerarquia eclesiàstica els puja als altars i els venera com a sants i vidents. Recordeu el que va passar amb Francesc d’Assís (mirat com un pobriçó que no valia la pena escoltar), amb el bisbe Romero de Guatemala (assassinat per sicaris i silenciat per l’alta jerarquia), amb Santa Caterina de Siena (que escrivia al mateix Papa sobre la divisió de l’església) o també amb Sant Joan de la Creu (empresonat pels mateixos carmelites). Tots ells i molts d’altres en el seu moment van ésser veus profètiques que van ésser menystingudes.

Quan Jesús denunciava que la corrupció estava en el mateix temple perquè s’havia convertit en una “cova de lladres” (Mc 11,17) molta gent es va fer enrere per por de represàlies i després es va veure que aquella institució havia esdevingut un lloc de privilegis, de poder i de prestigi en el qual ja no hi cabien els pobres. Tenia raó i la primera església va reconèixer el valor de les paraules de Jesús.

Tornant al començament, avui molta gent denuncia la corrupció que sembla generalitzada, però es troba a faltar la veu dels bisbes que, encara que no representen la veu de l’església, molta gent pensa que ho són.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

TESTIMONIS DE MISSIONERS

Ens arriben poques 

notícies dels països en què els cristians són exterminats (Iraq, Síria, Pakistà, Nigèria...). No són de fiar les que provenen de fonts de l’ONU i menys les que vénen dels nostres governs, perquè estan molt condicionats pels convenis econòmics i polítics (votacions a l’ONU...) . En aquest cas els testimonis més fiables són els dels missioners que han estat en el lloc, han plorat desenes i centenars de morts, han guarit ferits i han atès emigrants que fugen del seu país per salvar la pell escapant-se només amb allò que porten a sobre.

Fins fa poc les notícies no deien altra cosa que es tractava de lluites entre religions. La veritat era que els de l’Estat Islàmic cremen esglésies, maten i segresten . Els catòlics, en canvi, ni cremen mesquites, ni maten, ni segresten les noies dels musulmans. Em penso que reaccionarem quan sapiguem que els de BOKO HARAM han segrestat centenars de noies i han declarat que les dones només han de criar criatures i cuidar els marits ni tampoc han d’aprendre a llegir, i si us dic que algunes són violades sistemàticament. El testimoni és de les poques que s’han pogut escapar. Aquesta mateixa setmana hi ha hagut més segrestaments de noies a Nigèria.

A l’Iraq "hi ha un parc a Mosul on es decapita sistemàticament nens i posen els seus caps damunt d’uns pals. Cada vegada hi ha més nens decapitats, les mares violades i assassinades i els pares penjats.

Al Paquistà una dona anomenada Asa Bibi estava treballant en un camp i li van manar que anés a cercar aigua. Totes les altres dones s’hi van oposar perquè en no ésser musulmana contaminaria el recipient i el faria impur i l’obligaren que deixés el cristianisme i es fes musulmana i ella s’hi va oposar. Va argumentar que “Jesús havia mort a la creu pels pecats de la humanitat” i els preguntava què havia fet Mahoma per elles. Les dones van anar a l’imam local, espòs d’una d’elles, i aquest va presentar denúncia a la policia pel delicte de blasfèmia. L’article  295 del Códi Penal de Pakistà castiga amb pena de mort blasfemar contra el profeta de l’islam. El jutge que ha de dir la darrera paraula està espantat perquè altres jutges han mort per no haver aplicat la sharia estrictament.

Molt de compte amb jutjar els musulmans. Molts no són ni pensen com ells i fins molts dirigents estan fent manifestos en contra. No caiguem en el parany d’englobar en un mateix sac el que fan una colla (encara que nombrosa) de fanàtics, amb la majoria dels que practiquen l’Islam..

Però el testimoni de missioners afegeix un nou dolor: ens diuen que, quan vénen al nostre país, queden horroritzats de veure com les samarretes dels millors equips estan fent propaganda d’aquells països (Qatar, Emirats...) que subvencionen aquestes milícies que terroritzen la població (maten, roben, segresten, violen dones i noies, i cremen esglésies cristianes).

I nosaltres tan feliços!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

PRIMEREJAR

El Papa actual ens ha sorprès amb una paraula que mai no havíem sentit a dir: “primerejar”.

Aquest mot ve a significar  ésser els primers a fer una cosa. L’Església, amb tots els seus defectes, s’ha avançat, en el decurs de la història, en molts camps.

D’on van sortir els primers hospitals? De congregacions religioses. D’on van néixer les primeres escoles? De les catedrals on un dels canonges tenia el càrrec (que encara es manté honorari) de mestrescola.  Qui va optar per  l’educació de les nenes ignorades en les antigues escoles ara fa un segles i mig? A casa nostra les congregacions de Vedrunes, Dominiques, i moltes altres... També les universitats van ésser institucions iniciades i promogudes per l’església.  A casa nostra, l’escoltisme, les colònies d’estiu, Càritas...

Totes aquestes activitats, amb el temps, han estat suplertes pels ajuntaments, les diputacions, els governs estatals i autonòmics i per moltes altres institucions laiques. Ens n’hem d’alegrar

Hom pot tenir la sensació de creure que l’església, ara, no té lloc en aquest món.

El Papa actual  ha dit que el nostre lloc és “primerejar”, és a dir: obrir noves iniciatives en camps nous segons les necessitats que es van detectant. Fa molts pocs anys l’església (les parròquies) era qui repartia el menjar de Càritas amb més o menys encert. Ara, gràcies a Déu són moltes les ONG i institucions que s’han afegit a repartir menjar als indigents (també amb més o menys encert).

Llegim un fragment del document del papa Francesc que ens parla de primerejar:

L'alegria de l'Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. Així ho anuncia l'àngel als pastors de Betlem: «No temeu, perquè us porto una Bona Notícia, una gran alegria per a tot el poble» (Lc 2,10). L'Apocalipsi es refereix a «una Bona Notícia, l'eterna, la que ell havia d'anunciar als habitants de la terra, a tota nació, família, llengua i poble» (Ap 14,6). "Primerejar", involucrar-se, acompanyar, fructificar i festejar (EG 23)

L'Església que surt és la comunitat de deixebles missioners que "primeregen", que s'involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen. «Primerejar»: disculpeu aquest neologisme. La comunitat evangelitzadora experimenta que el Senyor ha pres la iniciativa, ha primerejat en l'amor (cf. 1 Jn 4,10); i, per això, sap avançar-se, prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar als encreuaments dels camins per invitar els exclosos. Viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d'haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. Atrevim-nos una mica més a primerejar! Com a conseqüència, l’Església sap «involucrar-se». Jesús va rentar els peus als seus deixebles. (EG 24).

Ens anima, com veieu, a no tenir por de tot el que s’està produint en el món. Ens hem d’alegrar molt que tantes iniciatives que havien sortit de gent d’església, ara les hagi assumides la societat d’alguna o altra manera.  Vol dir que eren encertades.  Com que els problemes del temps actual són tants, encara ens queda molt marge per “primerejar”, que vol dir anar trobant iniciatives davant la problemàtica de la gent. Si parlem de la caritat el que ara és important no és tant repartir menjar com denunciar que els que ho haurien de fer no ho fan, que són les administracions i per altra banda destinar molt més temps a escoltar la gent (més temps a escoltar-los que no pas a repartir-los roba o menjar). Tenim molt a fer i crear noves iniciatives. Si surten iniciatives d’altres només ens cal felicitar-los.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS EXCLOSOS QUEDEN BOCABADATS

Queden bocabadats quan veuen créixer aquest càncer social que en diem “corrupció”. Realment tots hem quedat parats que hi hagués tanta gent entre els governants i els que ho havien estat, que s’hagin aprofitat de les seves situacions privilegiades i que hagin amagat els seus diners en llocs on ningú no ho sapigués (a l’estranger).

No és cap secret que això ha passat en tots els temps, però ara ens hi trobem de manera molt exagerada,  amb l’exacerbació del consum. La gent que vol consumir necessita molt diner i s’acumulen fortunes. Aquestes creen grans desigualtats (com mai hi havia hagut de tan fortes) i les grans desigualtats generen un gran mal al teixit social perquè produeixen violència per part dels oprimits i exclosos. Llavors es dóna una reacció en cadena perquè els que han acumulat diners per tal de detenir  aquesta violència  es proveeixen d’armament (que no resol res) i el fan servir contra els pobres i els que són opositors; tot això només serveix per crear una aparença d’ordre i de pau, que no és tal, perquè és una pau que consisteix que els pobres arriben a culpabilitzar-se com si fossin ells els causants dels mals. Un cop els dominadors tenen les regnes de la situació fan passar la gent per unes “formacions” a fi que els vençuts arribin a creure que els vencedors són bons i volen el bé de tothom. Pitjor encara quan, a sobre, es fan dir benefactors (Lc 22,25).

Una altra sorpresa ha vingut de la mà de la notícia que gent vinculada a algun gran banc disposava d’unes targetes (negres, en diuen) per poder treure tants diners tants com volgués. Sabeu quines factures hauran pagat preferentment amb aquestes targetes de les caixes que afavoreixen l’anonimat? Aquelles despeses que són inconfessables i que més val no sàpiga ni la família, ni el banquer de l’oficina propera. Probablement trobareu que han abonat la despesa d’un safari, de les sales de festa luxoses i altres disbauxes més inconfessables.

Ho trobeu estrany que els “exclosos” quedin bocabadats? Si no tenen gens ni mica de poder es trobaran com ovelles esgarriades sense pastor. Amb això ens acostem al temps de Jesús que en veure les multituds, se'n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor (Mt 9,35). Què fa Jesús? Quan s’adona de la indefensió i la petitesa dels exclosos de la societat del seu temps s’acosta a ells  i en tria dotze per poder atendre els problemes de cadascú, escoltant-los (Mt 10,4).

El desconcert d’avui és molt gran. Mirant-ho amb lupa podríem trobar algun aspecte positiu que és la informació que ara tenim. Es van destapant estafes i jocs dels aprofitats que segurament hi havia en altre temps i no els coneixíem.

Això no treu el desànim i aquí els cristians hi tenim alguna cosa a dir perquè creiem en la resurrecció. No passarà pas allò de la cançó: “habrá un dia en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertat”. No, sinó que creiem en el “Regne de Déu”, que consisteix en un esforç continuat per anar superant les injustícies, tot i que mai no haurem assolit el final de tot. A més a més sabem de sobra que els nous dirigents que hi haurà, si poden, faran el mateix i haurem de continuar amb la denúncia.

Si trobeu una mica fort l’article llegiu-vos el núm. 60 del document del papa Francesc (EG).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

TREBALL DIGNE

Els Estats Units celebren el dia del treball digne al primer dilluns de setembre. És una commemoració que valdria la pena d’imitar perquè en el nostre país hem començat a recuperar una mica el treball però quasi en tots els casos “és un treball indigne”.

Voldria recollir el que han fet al bisbat de Terrassa (la pastoral obrera d’aquell bisbat) per anar contemplant quin i com  hauria d’ésser el treball quan es recuperi.

Han fet un decàleg que diu així:

Decàleg del Treball Digne

Agafant la idea de l’encíclica  “Caritas in Veritate” (n.63) de Benet XVI i fer-la en forma de decàleg, es podria dir que la dignitat en el treball ve donada perquè:

1.  El treball sigui expressió de la dignitat essencial de tot home o dona

2.  El treball sigui lliurement triat

3.  El treball associï efectivament als treballadors al desenvolupament de la seva comunitat

4.  Els treballadors siguin respectats

5.  El treball satisfaci les necessitats de les famílies

6.  El treball aconsegueixi escolaritzar els fills sense que es vegin obligats a treballar

7.  Els treballadors puguin organitzar-se lliurement

8.  Els treballadors puguin fer sentir la seva veu

9.  Els treballadors aconsegueixin espai per retrobar-se adequadament amb les pròpies arrels en l'àmbit personal, familiar i espiritual

10.  El treball asseguri una condició digna a l'hora de la jubilació

Ja sé que això és tirar molt amunt, però està en la línia de l’Evangeli, on la utopia que Jesús anomena “Regne de Déu” també sempre té uns límits que van més enllà. Recordeu la paràbola dels treballadors de diferents hores a la vinya on els darreres cobren el mateix que els primers ja que el propietari de la vinya considera que tots necessiten el mínim (que és un denari) pel dia treballat  (Mt 20,1-36).

 Recordeu també el que diu la carta de Jaume amb un llenguatge encara més dur (vol dir que en aquell moment hi havia grans injustícies):

I vosaltres, els rics, ploreu i gemegueu per les desgràcies que us cauran al damunt!  Les vostres riqueses són podrides, s'han arnat els vostres vestits.  El vostre or i la vostra plata s'han rovellat, i el seu rovell farà de testimoni contra vosaltres, i us menjarà la carn com un foc. És això el que heu acumulat per a la fi dels temps!  El jornal que escatimàveu als qui us segaven els camps clama al cel, i el clam dels segadors ha arribat fins a les orelles del Senyor de l'univers.  Heu viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers, us heu anat engreixant per al dia de la matança.  Heu condemnat el just, l'heu assassinat, i ell no s'ha resistit.  Tingueu paciència, germans, fins que vingui el Senyor. Mireu com el camperol espera el fruit preciós de la terra, prenent paciència fins que han arribat les pluges de tardor i de primavera.  Igualment vosaltres, tingueu paciència, enfortiu els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop (Jm 5,1-6)

Hem de recordar que les nostres relacions humanes (per tant també les laborals) tenen molt a veure amb la nostra vida de l’Esperit ja que Déu es fa present en tots els nostres actes.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

QUI ENS DICTA LA MORALITAT?

Molta gent ha rebotat de l’església (que som nosaltres mateixos) perquè alguns dignataris (llegeixis bisbes o cardenals) s’havien apoderat de la moralitat; oblidant que el més important és l’anunci de Jesucrist havien fet unes lleis (ben humanes, tanmateix) sobre el vestir, sobre la sexualitat, sobre l’avortament... i havien oblidat el gran pecat que denuncia Jesucrist, que és l’acumulació de riquesa.

No vull pas dir que no hi ha d’haver normes, perquè sense elles ens menjaríem els uns als altres, però les que estableixen els governs sovint són pitjors i menys pensades que les que venien de l’episcopat. Imagineu quina bestiesa quan un govern posa com a pecaminós el dret a votar o diu que els “sense papers” no poden rebre assistència.

Torno a les normes de moralitat. Tampoc poden fer-se per consens, perquè els habitants d’una regió donarien com a fonamentals aquelles  normes que tiren l’aigua al propi molí.

Com resoldre el problema si la cosa és talment difícil?  Doncs mirant-ho des del cantó teològic i no moral. Per una banda reconeixem que els governs han de fer lleis i s’han de fer segons el consens dels grups parlamentaris, però cada vegada que hi ha eleccions canvien els paràmetres i moltes vegades els que han quedat a l’oposició prometen fer un canvi en cas que arribin al poder. Vol dir que tot és inestable.

Continuem sense saber què fer i què pensar perquè tampoc no val allò que cadascú faci el que millor li sembli. ,El criteri és que, els que us sentiu cristians, podeu rebre, evidentment, orientacions de l’Església que sovint seran atinades, però allò que és principal és el “coneixement de Jesucrist”, el valor que ell dóna als pobres als indefensos als petits, i la contemplació que té del Pare. El cristià que segueix de  prop Jesucrist s’anirà imbuint del seu pensament i procurarà que la seva vida sigui la d’un altre Crist. Ell mateix es formarà un criteri i decidirà el que ha de fer, respectant el dret que tenen els parlaments de fer lleis i respectant també les multituds que pensen al revés, però discrepant en privat i en públic d’aquelles  que, al seu criteri, s’allunyen del pensament de l’Evangeli. Si fa això, sovint haurà de rectificar, però és el camí més vàlid.

Els que ho facin així es trobaran en el món com un os fora de lloc perquè veuran, amb molta llàstima, com la gent s’apunta a les majories, al partit o  a l’església sense una reflexió prèvia. Voleu un senyal d’aquest gregarisme? Doncs molt senzill. Pregunteu què en pensen de l’avortament i veureu com molta gent es posiciona, sense dubtar, imposant una manera de veure sense tenir en compte els uns els drets de la dona i els altres l’amor i el dret a la vida. Per poc que pensessin dubtarien. Malament quan la gent opina sense dubtar. No fan servir el cap per pensar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

SOM ESCLAUS

Bona part dels problemes que promouen les revoltes dels pobles són les riqueses que acumulen els amos de la hisenda  d’un país com és el nostre. Els diners que escatimen a unes comunitats, als aturats, als dependents i els que exigeixen als treballadors (un treballador a Espanya paga un 75% més que el que paga un treballador a Suècia segons un document de cristianisme i justícia) van a parar a les butxaques dels grans empresaris. Però tots aquests no són més lliures, sinó més esclaus. Això ens pot sorprendre, perquè massa sovint pensem que les riqueses ens farien més lliures.

Escolteu un text de “La Celestina” de Fernando Rojas escrit al final del s.XV:

“Té millor dormir el pobre que no el que ha de guardar amb sol·licitud allò que amb treball va guanyar i amb dolor ha de deixar. El meu amic no serà simulat, el del ric si.  Jo sóc estimat per la meva persona, el ric per la seva hisenda: mai no escolta cap veritat, tots li parlen amb afalacs al gust del seu paladar. Les riqueses no fan ric sinó més ocupat, no fan senyor, sinó serf. Més són els posseïts per les riqueses que els que les posseeixen.”

Quina devia ésser l’actitud de Jesús en front de les riqueses?,  ho podem endevinar escoltant el que deien els fariseus que el seguien per veure què deia. Diu l’evangeli que els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això i es reien de Jesús (Lc 16,14). 

Aquesta actitud dels fariseus mereix una reprovació contundent de Jesús que els diu tot seguit:

«Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu (Lc 16,15).

Aquesta actitud en front de les riqueses ha de fer-se més evident en el nostre país on el 0,0035 % de la població controla el 80% del producte interior brut (PIB) segons la mateixa font que he esmentat abans. La desproporció entre els uns i els altres és la més palesa de tota la comunitat europea. A aquests els hem de denunciar i recordar-los això que digué Jesús, que la seva actitud és detestable als ulls de Déu.

Però tots plegats tenim un problema i és que la majoria de nosaltres no som més rics perquè no ens n’hem sortit i, si tinguéssim les fortunes que altres posseeixen, faríem molt probablement el mateix que ells. Vol dir que no som pobres en l’esperit com en parla amb elogi l’evangeli de Mateu dient: Feliços els pobres en l’esperit perquè d’ells és el regne del cel (Mt 5,3) sinó que molts de nosaltres som rics en l’esperit i patim del mateix mal que els que s’aprofiten del nostre treball, del nostre atur i de les nostres mancances. Vol dir que si es produeix un gran canvi polític al nostre país, probablement les desproporcions econòmiques continuaran planant sobre nosaltres amb uns nous rics, com ha passat a Rússia després dels grans canvis polítics que s’han donat.

Una altra cosa és la recuperació de la identitat (llengua, respecte al poble, costums...) que probablement aniria molt millor.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

NERVIOSISME PEL QUE POT PASSAR

El nerviosisme dels pobres és l’arma dels polítics malèfics. És una arma dominadora per fer el que es vol dels pobrissons que, espantats, es pleguen a acceptar el que volen els que manen: tenir-los sotmesos.

L’arma del pobre és la denúncia que no sempre la fa el més necessitat sinó que la fan els estudiants, els partits radicalitzats o algun valent que ja ha perdut la por. El món sempre funciona d’aquesta manera perquè generalment els més apallissats no tenen veu ni ànims per fer les denúncies i perillen de fer revoltes esverades que al final es tiren contra ells mateixos.

Però el pobre encara té una altra arma, que és el vot. Aquest, com que és secret, el pot exercir tranquil·lament quan li permeten. Poques coses espanten tant als polítics com la pèrdua de vots que va acompanyada d’una pèrdua de poder.

Si llegim l’Evangeli veurem que aquella era una altra època i era impensable que algun dia la gent podria votar però la denúncia era possible de dues maneres: una, amb aglomeracions de gent darrere Joan el Baptista o darrera Jesús mateix (una multitud sempre alerta els que manen i per això procuren fer-s’hi presents); una altra, amb la paraula com feia el Baptista, perdonant els pecats amb l’agua del riu Jordà (Mt 3,5), sense costos econòmics (per tant sense  les despeses costoses del temple) i també advertint Herodes que feia molt mal fet de conviure amb la dona del seu germà (M 6,18). Li va costar la vida ja que, per això, el van decapitar.

També Jesús va tenir la valentia de fer denúncies. Ja n’esmentava una en el full de la setmana passada. Avui recordaré una altra de les denúncies de Jesús que va contra els que van fent prèdiques messiàniques que resulten fal·laces. Diu Jesús:

En aquell moment, si algú us deia: "El Messies és aquí" o "És allà", no us ho cregueu.  Perquè sortiran falsos messies i falsos profetes, que faran grans senyals i prodigis per enganyar, si fos possible, també els elegits.  Us ho he dit per endavant.  Per tant, si us deien: "És al desert", no hi aneu; i si us deien: "És en un lloc amagat", no us ho cregueu. (Mt 24,23-26).

Tant Jesús com Joan Baptista denunciaven i eliminaven la por de la gent i treien el nerviosisme. Això explica com tant l’un com l’altre van rebre un càstig severíssim (decapitació de Joan i crucifixió de Jesús) no perquè estimessin el sofriment, sinó perquè estimaven la gent i els alliberaven amb la denúncia. Eliminaven la por dels pobres.

Avui es fan moltes denúncies i algunes són mentida, però cal dir als que les fan que no defalleixin si poden certificar que allò que diuen és veritat i no ho fan per afavorir un partit determinat, perquè son alliberadores.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA IGUALTAT A LA BAIXA

Els partits d’esquerres reclamen i insisteixen en la IGUALTAT. És el frontispici que podrien posar en el lloc on el partits tenen la seva seu.

Però vull dir una cosa: us heu fixat que molts del fills d’immigrants andalusos i que ara viuen a Catalunya queden sorpresos quan van a veure la parentela? No hi ha igualtat perquè mentre uns, a Andalusia, cobren dos sous i tenen la casa millor que els seus cosins que són a la nostra terra, els d’ací, si estan aturats amb prou feines cobren ni tan sols el dret de l’atur si han passat ja els temps en què hi tenien dret. Aquells han aconseguit una igualtat a la dels “senyoritos”. Aquest estiu he estat amb capellans rectors de parròquies d’Andalusia i han dit que les seves parròquies comencen a fer campanyes per evitar que tanta gent, sense donar cop, estiguin vivint de bar en bar i puguin fruir de bona casa i bon cotxe per desplaçar-se. Les mateixes parròquies s’adonen que això no pot anar així. Aquesta seria la igualtat a l’alça (tots vivint com reis) que és perjudicial no tan sols pels qui s’ho miren de lluny sinó també pels mateixos que aprenen a viure sense ésser productius.

La igualtat a la baixa és aquella en què tots saben que la vida és dura i cal l’esforç de cada dia. No es tracta de viure com els que tenen molt sinó de no permetre que aquests visquin de manera desproporcionadament luxosa. Ja el profeta Amós els havia fustigat quan deia:

Us ajaieu en llits de marfil, us estireu en els vostres divans, mengeu els anyells més tendres i els vedells engreixats en estables.  Improviseu cants al so de l'arpa i, com David, inventeu instruments nous.  Beveu el vi en grans copes i us perfumeu amb les essències més fines, però no us fa pena el desastre que amenaça les tribus de Josep.  Per això vosaltres sereu els primers en les files dels deportats: així s'haurà acabat l'orgia dels vividors!  El Senyor, Déu sobirà, ha fet aquest jurament: «Ho dic jo, el Senyor, Déu de l'univers: detesto l'orgull del regne d'Israel, odio els seus palaus, i posaré en mans dels seus enemics la capital amb tot el que hi ha dins.» (Am 6,4-8). 

La igualtat a l’alça seria pretendre que tots féssim com els potentats del temps d’Amòs que s’ajeien en llits de marfil i menjaven els anyells més grassos. Això només s’aconsegueix amb revoltes, amb l’agravant que els que les guanyen, al cap de poc, fan allò que tant criticaven dels que es han precedit.

La igualtat a la baixa seria aquella que fustiga els abusos dels rics i dels poderosos, que impedeix el frau fiscal dels que tenen molt, i que no permet que uns quants es posin molt per damunt dels més pobres. Hi ha dues armes: la denúncia i el vot. La millor arma és la denúncia encara que faci mal; i una altra és la de no deixar-se engalipar per aquells partits que, si guanyen, es posaran al costat dels que ja tenen i faran unes lleis per afavorir els seus interessos. Cal no votar-los.

Mireu amb quina energia Jesús denuncia els que s’aprofitaven de la situació.

Jesús, instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.» (Mc 12,38-40).

Com veieu Jesús no invita que els pobres facin com aquells, sinó que els denuncia en el lloc on més mal els pot fer (a l’esplanada del temple) i davant d’un gran auditori ja que  molta gent se l’escoltava de bon grat (Mc12,37).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

SOM INSENSIBLES

Aquest final d’estiu hem escoltat notícies que esgarrifen: milers de morts a Nigèria (amb un sol dia 200) incloent-hi les esglésies cristianes cremades, centenars de noies segrestades que, pel testimoni de les que s'han escapat, les obliguen a practicar l'Islam o se les venen com esclaves; desenes de milers de desplaçats a Síria i Iraq, altres filmats mentre els passegen mig despullats, i morts després a trets (els seus cossos estesos a terra com un macabre espectacle del sacrifici en honor dels vencedors). Destrueixen els temples, mesquites o llocs de pregària que no siguin de la seva denominació islàmica (no cal dir els d'altres religions). Cristians decapitats o crucificats (ja hi tornem!).

La futura generació (els nostres fills i néts) ens preguntaran com és que nosaltres, mentre passava això al món, ens arreplegàvem als grans estadis per veure espectacles anomenats esports patrocinats pels mateixos que paguen i fan fort l'Estat islàmic del qual he parlat al començament, el que fa les destrosses humanes i de temples! Parlo de Qatar i dels Emirats. Heu vist o no heu vist les samarretes dels dos equips més potents del nostre país? Desenes de milers de seguidors patrocinen aquests noms portant les samarretes a l'estadi o pel carrer. En part també ho paguem nosaltres amb les factures del carburant dels nostres cotxes.

Saturats de futbol no reaccionem.

Què farem quan sapiguem que els àrabs fracassats al nostre país (no pas tots ni de bon tros) s'estan radicalitzant per anar allà de voluntaris a engruixir les victòries que les seves emissores proclamen contra tots els que no són com ells?

No he dit res de nou ja que ni que sigui en espais reduïts dels diaris, tot se sap.

Però no reaccionem. Ens hem tornat insensibles. Fem com aquell ric epuló de l'Evangeli que no s'adonava del pobre que menjava les engrunes que queien de la taula (Lc 16,,19-31) i que és jutjat precisament per la seva insensibilitat. Li diu Abraham al ric que es lamentava en el país dels morts: «Entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí». (Lc 16,26). És la mateixa fossa que hi ha entre nosaltres i tots aquells que pateixen perquè no som capaços de veure el seu sofriment. Ens hem tornat insensibles.

Només ens interessa saber si ha tocat de prop alguns dels nostres. Ja ens tocarà quan sapiguem que algun dels nostres veïns ha anat de voluntari a aquesta guerra. Si això es produeix vol dir que ja fa temps que ho estan preparant.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS