LA IMPORTÀNCIA DE LES LLEIS BEN FETES

Les lleis ben fetes impedeixen que sempre guanyin els més forts. Un avi mig desvalgut mai no podria travessar un carrer si no hi hagués una llei que atura els cotxes amb semàfor vermell. Tampoc no tindrien educació ni sanitat els més pobres si no hi hagués lleis que obliguen a pagar impostos, que són per a aquests serveis (entre altres coses).

Les lleis sempre han d’estar al servei de les persones, però de vegades són més un destorb que no pas un benefici. Recordeu els que heu llegit “el petit príncep” aquell pobre fanaler que encenia i apagava el fanal cada pocs minuts i, quan se li demana per què ho fa, dóna una resposta legal: Està manat!

En l’àmbit polític hi ha partits que s’entossudeixen a voler fer complir una legalitat (la llei) que ha estat feta sovint per afavorir uns i aixafar els més pobres. Parlen de la llei com si fos un déu, quan amb aquestes lleis han creat uns parlaments en els quals, avui, les minories no compten, diguin el que diguin. Són lleis mal fetes que permeten  evasions d’enormes quantitats d’impostos als que més haurien de pagar i permeten el desnonament dels que no tenen treball ni recursos.

Són lleis mal fetes com ho era la del sàbat del temps de Jesús. Una llei que Jesús mateix practicava excepte quan el que estava en joc era l’aixecament d’una persona, sigui per fer-lo sortir de la invalidesa (Jn 5,1-11), sigui per donar la vista un cec (Jn 9,1-16), sigui per fer mirar enlaire aquella dona que feia anys que no mirava sinó a terra (Lc 13,10-17). Ell ens recorda un axioma que val per a tots els temps: “Les lleis estan fetes per a la persona i no la persona per a les lleis” (Mc 2,27).

Tots hem conegut joves que, en una certa edat, es revolten i cerquen una mena d’autonomia a base de trencar les normes establertes en la família o en la societat. Deixen d’ésser nens que havien fet tot el que els havien manat i pretenen ésser persones en el sentit més profund. Salten les normes. Tard o d’hora la majoria d’aquests s’adonarà que cal que hi hagi lleis, perquè no guanyi el més fort i per tant que perdi el més feble.

Recordeu aquell episodi de l’Evangeli en el qual Jesús, envoltat d’una multitud famolenca, als voltants de la Pasqua dels jueus, quan hauria d’estar a Jerusalem complint el deure dels sacrificis pasquals, reparteix el pa i es queda amb els que el segueixen, multitud com ovelles sense pastor (Mc 6,14), lluny del temple, ja que estan als voltant de Tiberíades, un poble pagà ple de soldats romans (ja ho diu el nom del poble: Tiberi, emperador romà). Mentre en el temple es feia l’ofrena simbòlica de cinc pans “a la taula de la proposició”, Jesús pren cinc pans i comença a donar-los a la multitud (Mc 6,39-42). Trenca la llei en favor dels famolencs i pobrissons que el segueixen. Una manera de dir que una multitud famolenca val més que totes les lleis de la pasqua i del temple.

Les persones valen més que les lleis que, des de la nostra mirada evangèlica, han d’estar a favor dels més febles.

Malauradament, les lleis que invoquen els més alts governants del nostre Estat, no són evangèliques, sinó una excusa per no haver de parlar ni escoltar els que més necessitarien ésser atesos.

                                                                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org 

LA RESURRECCIÓ NO S’ACABA AMB EL QUE VAN “VEURE” ELS DEIXEBLES

El que els deixebles del Senyor van experimentar i que ens van narrar com si fos una visió, no s’acaba amb ells. Van dir-nos que “havien vist El Senyor”. També nosaltres que som ressuscitats (Col 3,1)  vivim aquesta mateixa experiència. Podem dir, com ells, que “hem vist el Senyor”. Quan?

-. Quan sentim una gran pau en el nostre interior (com si el Senyor ens tornés a dir: La pau sigui amb vosaltres);

-. Quan som capaços de perdonar  no tan sols dient “deixem-ho estar” sinó desitjant de debò que li vagin bé les coses a aquell que ens ha ofès (això ens fa anar lleugers d’equipatge) perquè aquelles paraules del Senyor dient que el que perdonarem els quedarà perdonat també valen per a nosaltres;

-. Quan, malgrat la nostra feblesa, tenim força en el nostre interior per perdonar i per seguir endavant. És el que deia als deixebles i ens diu a nosaltres que rebem el seu mateix Esperit: Rebeu l’Esperit Sant”.

Aquests dies de Pasqua repetim molt sovint que Jesús ha ressuscitat i confonem fàcilment la resurrecció amb una revivificació. No es tracta que Jesús tornés a tenir una vida com la que havia tingut. No va per aquí la cosa. Tot allò que feia gran a Jesús (el seu coratge, la seva adhesió al Pare que el feia agraït, la seva capacitat de denunciar les injustícies, la seva pau interior  que podia transmetre dient i repetint als deixebles que no tinguessin por, ...) ho passava als deixebles dient-los que estaria amb ells dia rere dia fins a la fi dels temps (Mt 28,20). Sant Pau se sent tan proper i ple de la mateixa vida de Jesús que diu “no sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi” (Ga 2,20). Quan ells experimenten que això es dóna en ells diuen: “hem vist el Senyor”

Aquesta és la mateixa experiència que nosaltres podem tenir de la resurrecció, ja que també  som “altres Crists”. Per això podem dir que la resurrecció de Crist perdura en el creients i sobre tot en els més pobres, que són la imatge vivent de Crist. Per entendre això recordeu la paràbola de Jesús que diu i repeteix que el que fem amb un d’aquests més petits ho fem a Ell mateix (Mt 25,40). Ell es fa present en nosaltres i en els més pobres.

Amb això estic dient una cosa que pot canviar tota la nostra vida: per ésser cristians no hem de fer el que ens sembla millor (això ho fan totes les bones persones, fins i tot les que no reconeixen el Crist), ni tampoc coses que ens costen gran esforç per merèixer la salvació; per a ésser bons cristians aprenem a viure com ressuscitats i, com diu Sant Pau a la Carta als Romans, “hem passat a ésser d’un altre” (Rm 7,4) i procurem, amb la nostra poca traça,  identificar-nos amb Ell i reconèixer també aquells que han estat capaços de fer-ho molt millor que nosaltres mateixos, encara que no es reconeguin creients. Som cristians, per tant, quan reconeixem tot el que hem rebut i el que fan de bo els altres.

Per tant, no es tracta pas de fer un esforç ètic, sinó d’un agraïment serè de tot el que hem rebut. Per això , com els deixebles, quan reconeixem la vida del Crit en nosaltres sentim una gran alegria (Jn 20,20) i una pau interior.                                                                                                              Josep ESCÓS i SARSANEDAS    http://www.parroquiavirtualbages.org

BOMBES CONTRA L’ENEMIC

Atentat contra cristians a Pakistan 
mentres celebraven la PASQUA

Quan hi ha hagut un atac contra els interessos occidentals (explosions a una ciutat de les nostres, a una estació o bé a un aeroport) el nostre món seguint la norma tan antievangèlica de “ull per ull” i “dent per dent”, correspon (mai tan ben dit) bombardejant ciutats ocupades per l’anomenat Estat Islàmic. Donem per segur que sabem qui és l’enemic i l’ataquem.

Aquest costum (que l’hem vist repetit algunes vegades) té dos avantatges principals. Primer que la nostra indústria armamentística (ben pròspera per cert) progressa i avancen les investigacions per veure com s’ho faran per matar més gent. Segon avantatge, que els nostres governants donen la impressió  que reaccionen adequadament defensant-nos com si fóssim els únics perjudicats.

En realitat aquelles bombes que tirem contra les ciutats envaïdes per l’Estat islàmic no toquen els militars ni els seus comandaments que, al més petit senyal d’alarma, són els primers d’ocupar els amagatalls subterranis preparats per a l’ocasió.

Qui son els perjudicats? La població civil, sobre tot la més indefensa (vells, dones i criatures...) que són els darrers en poder entrar en els refugis i, a més, les cases que es destrueixen són les dels pobres perquè els altres encara no n’eren propietaris, sinó ocupants. Aquesta població més perjudicada sovint no té possibilitats físiques per desplaçar-se i cercar llocs segurs.

Si tenim en compte que aquells exèrcits que els han envaït no son ximples i han establert unes ajudes socials envers els pobres (pa, farina, oli...) com estan fent, resulta que la població civil, la més perjudicada, odiarà encara més els occidentals que, a sobre que no els donem cap d’aquests serveis socials, els destruïm les seves vivendes i matem una bona part de la població indefensa. Més odi contra l’occident cristià!

Encara ens hauríem de fer una altra pregunta: qui ha armat els exèrcits de l’estat islàmic?  Tothom sap que no costa res vendre’ls armament  fent servir uns tercers i tothom sap que el petroli que ells produeixen algú els el compra (també amb els bons serveis d’intermediaris).

Actuant d’aquesta manera el nostre món que és vist com a cristià es posa ben lluny d’aquelles paraules del Senyor Jesús quan deia:

“Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra” (Mt 5,38-39).

Hi ha una altra raó històrica que és recordar el que va passar quan uns avions van enderrocar les torres bessones quan, sense pensar-s’ho gaire, tres països nostres van decidir que ja sabien qui era l’enemic i van declarar-li la guerra. No han passat pas tants anys que els principals actors han reconegut que es van equivocar. Això fa pensar que una reacció tan immediata després de l’atemptat al país del belgues també pot estar equivocada. La policia dels nostres indrets fa veure que els possibles actors de l’acte de terror ja són els terroristes i vés a saber, perquè en un primer moment només ens movem amb conjetures i encara no sabem qui ha estat els veritables culpables. També aquells pobres habitants de Síria, que han rebut la represàlia, ben segur que reaccionaran dient que ja saben que nosaltres som els que els volem mal.

                                                                                                                         Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org 

LA VERGONYA DE LA NOSTRA EUROPA

 









Sembla que les imatges més impactants del problema dels refugiats són aquests milers de persones atrapades entre fronteres enfangades per les pluges i desateses en les necessitats més bàsiques. 

Però les que ens haurien d’impactar de debò són les d’uns senyors, en grans dependències i ben servits, que s’asseuen al voltant d’una taula i, prescindint del sofriment dels que han hagut de deixar la seva terra, oblidant que s’escapen a causa de les armes que ells mateixos els han venut, decideixen la sort d’aquests refugiats.

L’Europa de mercaders ha guanyat a la dels místics. Aquests senyors asseguts al voltant d’una luxosa taula han oblidat que ells mateixos són fills, néts o besnéts d’antics refugiats sigui per la segona guerra mundial, sigui per alguna altra situació política que obligà a desplaçar-se aquell que els precediren.

Han oblidat també que molts d’ells tenen familiars a qualsevol país de l’Amèrica llatina, que hi van haver d’emigrar quan la nostra Europa els perseguia o els condemnava a malviure en la fam.

Han oblidat els fonaments de la senyera europea que té dotze estrelles en blau de fons per recordar que els nostres orígens estan en la Bíblia, dotze estrelles en el llibre de l’Apocalipsi (Ap 12,1). La dona coronada amb dotze estrelles no és vençuda pel maligne. Ha de passar pel desert però és alliberada. Aquests senyors ben vestits i ben educats, quan parlen, han oblidat el manament de l’amor i no creuen en la PASQUA que inicialment era un pas de l’esclavatge a la llibertat, un pas de la mort a la vida en els temps de l’Èxode, la primera Pasqua bíblica.

No creuen en la nostra història, en la qual els nostres avantpassats van venir emigrats i van poblar les terres que avui anomenem nacions o estats. Si han sobreviscut és perquè els nostres antics els van rebre.

Unes entitats catòliques (Càritas, Justícia i Pau, jesuïtes-social, Confer), han emès un comunicat que transcric en part. I jo m’hi adhereixo.

...Aquestes entitats volen denunciar un acord inèdit que suposa un gir radical del sistema. La Comunitat europea ha decidit comprar amb el desemborsament d’una partida extraordinària de 3000 milions d’euros addicionals, al govern d’Ankara, afegint-hi altres contrapartides, la feina de contenir els refugiats fora de les fronteres comunitàries i permetre la devolució a Turquia de totes les persones que travessen les fronteres de la Unió.

Amb aquest gest la imatge de l’Europa dels mercaders torna a emergir junt amb una llarga sèrie d’accions caòtiques i repressives que es vénen adoptant els darrers mesos contra els refugiats en les fronteres de l’Est. 

L’acord adoptat amb Turquia viola els convenis internacionals i europeus, ratificats en el seu moment pels estats membres, que prohibeixen expressament la devolució de persones que són objecte de persecució o víctimes de la guerra. És, per tant, inaplicable. A més a més suposarà un increment més gran  de l’enorme sofriment, dolor i mort per part d’aquells que arrisquen la seva vida cercant benestar, seguretat i protecció a les portes d’Europa.  Josep ESCÓS SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org 

LA MALENTESA ENTRADA DE JESÚS A JERUSALEM

La tradició mana que anem a rebre amb palmes, branques de llorer i oliveres a Jesús en el diumenge del començament de la setmana santa. En aquest diumenge, els que participem de la litúrgia tenim una doble sensació: per una banda pensem que la gent de Jerusalem van rebre Jesús amb entusiasme i per altra, com que en el mateix diumenge escoltem el relat de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist, veiem que la mateixa gent de Jerusalem l’escridassa i el condemna a mort.

La lectura atenta dels textos ens dóna la clau del que va passar.

L‘Evangeli de Mateu diu (igual que Marc) que estava de camí des de la muntanya de les Oliveres cap a Jerusalem i dos grups de gent l’aclamaven: Els que anaven al seu davant i els que anaven al seu darrere (Mt 21,9). Però quan arribà a Jerusalem la ciutat va tenir un sisme (va tremolar) perquè la gent de la ciutat, sense saber de què anava la vinguda d’aquell personatge, pregunta qui és aquest que entra a la ciutat. Els que anaven davant d’ell i els que anaven al darrere contestaren que era el profeta de Natzaret de Galilea. L’evangelista Mateu remarca la poca gràcia que els devia fer ja que diu que la ciutat va patir un terratrèmol (i no només que es va inquietar com diuen algunes traduccions).

L’Evangelista Lluc també remarca la incomoditat de Jesús i dels ciutadans. No eren a Jerusalem sinó “mentre baixaven de la muntanya de les Oliveres”, la multitud (els que anaven amb ell) l’aclamava però quan arribà prop de Jerusalem i veient la ciutat arrencà a plorar per ella (19,37-42) i lamentà que la ciutat no hagués reconegut allò que li donaria la pau. Encara no hi ha entrat.

De manera que cap d’aquests tres evangelis diu que Jesús fos ben rebut a la ciutat.

Perquè Jerusalem rebia malament a Jesús?

Perquè Jerusalem i tot el gran culte del temple s’havia convertit en una “cova de lladres”. Era un  lloc de privilegi, poder i prestigi i havia deixat d’ésser la casa d’oració. Jesús ho havia anat dient  amb aquelles paraules que citava del profeta Osees (Os 6,6): El que jo vull és amor i no ofrenes de sacrificis (Mt 9,13; 12,7). Quan diu sacrificis volia dir ofrenes d’animals que se sacrificaven a l’altar amb tot un cerimonial que només estava a l’abast dels que tenien diners. Algú devia saber que en una de les pasqües Jesús, en comptes d’anar a Jerusalem, estava en territori pagà (els entorns de Tiberíades) beneint cinc pans i repartint-los a la multitud que tenia gana (Jn 6,1-15).

La gent de Jerusalem vivia dels pelegrins que hi anaven, compraven animals i pagaven els cerimonials que feien quan oferien sacrificis al temple.  Tots eren fonts de divises.

Recordeu quin és l’episodi immediat a l’entrada de Jesús: va al temple i fa fora els compradors i venedors  i els canvistes (els que canviaven els diners perquè el diner de pobles pagans no podia fer-se servir al temple). Molts es lucraven amb aquest treball.

Si Jesús complia el seu propòsit s’acabaven els pelegrins, els sacrificis , els treballs en el temple i les entrades de divises a la ciutat. S’entén que Jesús fos mal rebut a la ciutat.

 Josep ESCÓS i SARSANEDAS                         http://www.parroquiavirtualbages.org

ELS INSULTS VERGONYOSOS

Serà casualitat? En dubto perquè  aquesta setmana cada vegada que sortia un polític als mitjans de comunicació era per remarcar els insults que directa o veladament feia contra els del partit contrari. De manera que hem esmorzat, dinat i sopat amb insults. Vol dir que aviat no podrem pair tanta paraula de mofa  que indica, ben cert, que no estan gens ni mica disposats a arribar a cap mena d’acord. Ens mantenim així amb un govern provisional que també es va degradant als nostres ulls cada vegada que fa una declaració.

Per contra, quan ens presenten els ídols intocables del futbol ens els ensenyen amb les mans implorant al cel  pels gols que han aconseguit i abraçant-se entre ells com si estiguessin tastant la glòria. Els ulls se’ns n’hi van en veure’ls.

Aquest contrast entre la manera de presentar els polítics per una banda i els grans jugadors (els nostres, és clar) per l’altra, és una manera subliminar de dir-nos  quins hem de menysprear i a quins hem de venerar. No parlo d’un diari o d’una televisió, ja que és una constant generalitzada.

Pregunto: s’adonen aquests responsables del “mitjans” que estan degradant la política quan aquesta és l’única arma una mica eficient que tenim per ordenar la societat? Perquè, a la fi, quan s’arribi a formar un nou govern segur que alguns que ara diuen que no dormiran al mateix llit que un altre els veurem en un mateix consell de ministres a no ésser que un general interrompi al Congrés, amb una mica més de traça que el del 23 F, i ens imposi un executiu militaritzat. Jo no sé quins polítics són creients i quins estan lluny de la religió, però alguns hi deu haver per als quals les paraules de Jesús referent als altres tenen encara rellevància. Diu Jesús: Jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de la gehenna.  Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu,  deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. (Mt 5,22-24). Justament l’Evangeli d’aquest diumenge  ens dóna una pauta per tractar aquells que considerem dolents. Li presenten a Jesús una dona que tots podien insultar i denigrar perquè, en una societat racista com aquella, era adúltera. L’adulteri era més un pecat contra la raça que no pas contra el sexe.  Posen la dona al mig i demanen a Jesús que es pronunciï si s’ha de complir la llei de lapidar-la o no. Jesús s’adona de l’esperit malvat dels que l’acusaven perquè havien estat espiant la donat i ara es delectaven mirant la cara de l’acusada. Què fa Jesús per retornar la dignitat a la dona? Primer de tot no li mira la cara (mirar-la hauria estat un gest voluptuós i obscè perquè us haureu fixat que els acusats que surten a la TV miren, sobretot, de cobrir-se el rostre). Quan els delators insisteixen, Jesús s’encara a ells dient-los que “el que estigui net de pecat que tiri la primera pedra”. Una resposta molt exigent perquè la primera pedra era un roc de considerable dimensió per deixar atuïda la víctima. Era la porta oberta perquè tots els altres també tiressin pedres contemplant la pobra acusada agonitzant. I seguidament Jesús torna a ajupir-se sense mirar la dona que va veient que la seva dignitat comença a renéixer. Els acusadors fan mutis i se’n van. Per últim Jesús s‘aixeca i li fa una pregunta  ben senzilla: On són? La dona, deslliurada de l’acusació, diu que se n’han anat (Jn 8,1-12). És un exemple de tot el contrari de la burla i la mofa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS                                    http://www.parroquiavirtualbages.org