ELS POBLES INFORMATS ES REVOLTEN

Alguna cosa important està passant amb les noves tecnologies: la informació. Una notícia amagada que abans corria de boca en boca ara es desplaça a la velocitat de la llum per la xarxa de comunicació que passa, sobre tot, pels anomenats telèfons mòbils.

Una convocatòria de reunió o de gran trobada en un indret de la ciutat arriba de manera instantània als destinataris i, al cap de poc, milers de persones es presenten al lloc. Un secret d’una vida privada inconvenient que tenia alguna persona pública apareix esbombat, amb fotos incloses, de manera que molta part de la població se n’assabenta.

No sempre són verídiques les informacions rebudes perquè la majoria de les vegades ens arriben anònimes i vés a saber qui ho ha dit.

Tot amb tot, això canvia la vida de molta gent. Ara no n’hi ha prou a comprar un periodista perquè calli o a posar un guarda a l’entrada perquè ningú no sàpiga que estàs allà dins.

Ara, segons quins partits polítics, han de posar tota mena de barreres en el lloc on es reuneixen per evitar que qualsevol vianant, amb un trist mòbil, certifiqui el que han dit o fet.

També nosaltres, els anomenats ciutadans que anem a peu, estem investigats i no serveix de res que ens diguin que hi ha lleis de protecció de dades. Només tenim la imaginació que, de moment, està protegida. Una paraula dita en veu baixa qualsevol dia la proclamaran en els terrats com va predir el mateix Jesús en l’Evangeli amb aquestes paraules:

Per això, tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats (Lc 12,3).

No són solament les paraules que se senten i es reprodueixen. La nostra cara i els nostres gestos d’amabilitat o de menyspreu també poden ésser abastament coneguts. Aquesta setmana hem vist reproduïda la cara de conqueridors satisfets de la seva (dubtosa) victòria en els membres d’un partit que ha hagut de reunir-se, aïllat de tota mena de gent, per dir-nos que encara ens trepitgen i que ho continuaran fent.

En pocs mesos hem sofert en veure revoltes a molts pobles i els governs no tenen mecanismes per aturar-les (Ucraïna, Síria, Egipte, ...). El món ha canviat molt i la gent està més informada, però tot això es paga a preu de sang de les persones més indefenses que han de fugir a refugiar-se fora del lloc del conflicte sense saber cap on van. Mai no hi havia hagut tants camps de refugiats.

Pot servir-nos aquella mirada esperançada de Jesús que, després d’anunciar moltes calamitats (Lc 21,7-24) diu que arribarà la “vinguda del fill de l’home” amb gran poder i majestat (Lc 21, 26) que traduït al nostre llenguatge actual ve a dir que arribarà el moment que les persones  (cada persona) estaran en el lloc més alt. Més important serà un nen que una escola i més important un malalt que un hospital i no cal dir que qualsevol persona val més que tot l’Estat del poder. Això també ha de valer per la fe que professem en la qual cada persona val més que tota l’església.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA MAJORIA DE VOTS

La democràcia es fonamenta en la majoria de vots per veure qui ha de governar i quines lleis s’han d’establir. No hem de confondre’ns, perquè la majoria de vots no vol dir, ni de bon tros, la veritat. És un sistema de governar i de legislar perquè no ens matem els uns als altres. Ni la constitució, ni cap de les lleis no són pas  dogmes de fe.

Posaré un exemple de l’antigor i dos de l’actualitat.

En temps antic, quan hi havia esclavitud, les lleis establien les condicions dels esclaus, quines obligacions tenien i quins càstigs havien de rebre en cas d’haver fet algun delicte (llegiu el codi d’Hamurabi i la mateixa Bíblia). Avui ens repugnarien aquelles lleis que donaven per fet que l’esclavitud havia d’existir. Perquè hi eren? Perquè la majoria de la gent les donava com a bones.  Ja es veu que la democràcia és molt feble perquè va variant d’un temps a l’altre.

Ara dos exemples de l’actualitat.

Un és el del tractament que han de tenir els membres d’ETA. Si el legislador fos cristià de cor, fonamentaria les actuacions amb el perdó i la reconciliació i en canvi les lleis són extremadament punitives i no volen sentir parlar de recuperar persones, ni tampoc del perdó, que sempre ha de passar per aixecar el caigut (d’una i altra banda) i reconciliar els enemics. Les lleis estan molt allunyades del que creiem els que volem seguir l’Evangeli. Jo personalment em sento molt a contracor quan veig que una majoria de la població estaria per acabar de destruir les persones que pertanyen o tan sols han col·laborat amb el grup etarra. Repeteixo que el perdó i la reconciliació no consisteixen a treure’ls de la presó com molts es pensen. Fins i tot em lamento que molts eclesiàstics descuidin l’Evangeli i se sumin al desig d’aplicar càstigs.

L’altre exemple és el del tractament legal de l’avortament. Des de l’Evangeli i l’amor a la vida, que tant defensen els partits d’esquerres, l’avortament és una bestiesa. També des de l’Evangeli la llibertat de la dona i la seva garantia psicològica són uns dons preuats. Una altra cosa és la sensibilitat de la població del nostre país molt favorable a l’avortament, que vol que els legisladors el permetin (i alguns fins i tot que el fomentin). El cristià ha de saber parlar sense rotunditat, ja que no estem mai segurs del que defensem i la veritat qui sap qui la té, però ha de saber dir que, triar per triar, s’hauria de salvar la vida del nadó i la llibertat i la salut de la mare. Tots dos valors: l’un i l’altre. Un creient ha de saber dir que una cosa no ha d’excloure l’altra.  El debat arriba a fer riure quan els fonamentalistes de dretes només veuen la vida del nadó i els fonamentalistes d’esquerres només veuen la llibertat de la dona. La confrontació seguirà mentre hi hagi aquests fonamentalismes.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

HOMENATGES I MÉS HOMENATGES

La mateixa desigualtat avui que es va produint en l’economia, que els que tenen cada dia els va més bé i els que no tenen cada dia han d’estrènyer més el cinturó, es dóna en la proliferació d’homenatges.

Qui són els que els reben? Un mateix jugador en pot rebre un d’una revista, un altre d’una entitat i un altre d’una federació. Quan ens ensenyen les festes i els vestits dels que participen en aquestes festes ens adonem que el diner va sobrat i que els mateixos invitats que són gent coneguda en els mitjans de comunicació, van a unes i a altres festes.

M’explicava el meu pare, que era ferroviari, que un company d’ell va rebre de la companyia ferroviària una medalla d’or per haver treballat cinquanta anys a la mateixa empresa. L’home homenatjat tot cofoi va indagar a casa d’un argenter si la medalla rebuda era del material que li havien dit i li van contestar que no era pas or allò. Quan el pobrissó va reclamar a la companyia, un funcionari va respondre-li que “a veure si posarem or de veritat a un treballador!”. L’or i l’argent es dóna als que van sobrats i reconeguts i no pas els que han treballat més.

Hi ha una dita de Jesús que és ben aclaridora. Diu: “Com podeu creure, vosaltres que accepteu els honors els uns dels altres però no cerqueu la glòria que ve del Déu únic?” (Jn 5,44). Si analitzeu les paraules, us adonareu que els que cerquen els honors els uns dels altres no creuen, o millor dit no poden creure. Per què? Perquè ja tenen la recompensa. No els cal altre déu si ells mateixos ja han acceptat de posar-se al capdamunt del pedestal.

Això també val pels eclesiàstics que han muntat una església en la qual sembla que els uns estan per damunt dels altres, com si capellans, bisbes i papa fossin més que els creients de qualsevol petita comunitat. Els esportistes i els cantants reben premis d’or i d’argent, els polítics reben més alts càrrecs com homenatge, i molts eclesiàstics reben un honor aparentment espiritual que no tenen ni han de tenir perquè no estan per damunt de ningú. Els títols de “santedat”, “d’eminència” o “excel·lència” ja fa temps que haurien d’haver desaparegut del argot eclesiàstic perquè Jesús mateix els va rebutjar. Pareu atenció en un episodi que ens relata l’Evangeli de Marc. 

Quan es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?»  Jesús li digué: «Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. (Mc 17,17-18).

També en una ocasió Pere, quan un centurió va voler prosternar-se als seus peus, va dir-li també que no corresponia rebre aquells honors.

Pere i els seus van arribar a Cesarea, on Corneli, que havia convocat els seus parents i els amics més íntims, ja els esperava.  Quan Pere estava a punt d'entrar a la casa, Corneli sortí a rebre'l i es prosternà als seus peus.  Pere el va fer aixecar dient-li: «Alça't, que jo no sóc més que un home, igual que tu.» (Ac 10,24-26).

Com he dit al començament es dóna la contradicció que, com més misèria hi ha a la població, més homenatges es fan als famosos i als que els van al darrere. I així omplim les pàgines dels diaris.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

QUÈ SÓN ELS VALORS?

Encara que ho trobeu estrany ningú no sap què són els valors, encara que se’n parla molt. Parlem de la solidaritat i en diem valor, de la justícia i en diem valor. En les escoles avaluen els alumnes per valors, a més dels coneixements de les assignatures.

Els valors no valen res (i perdoneu la redundància) si no hi ha algú que els encarna.

Un home o una dona quan cerquen parella no poden pesar els valors sinó que, un cop decidits, es troben amb una persona que, com tots nosaltres, té unes coses bones i unes dolentes. El que val de veritat és cada una de les persones. Un mateix gest pot llegir-se de maneres diferents segons sigui qui el contempla.

Poso un exemple ben conegut pels que heu llegit l’Evangeli: quan Jesús és a casa d’un fariseu i, mentre esta estirat i recolzat (no hi havia cadires), una dona va als seus peus i plora, l’eixuga amb els cabells i li fa petons als peus. El fariseu que ho contempla només veu uns valors negatius pensant que, si Jesús sabés qui és aquesta dona (una tinguda per pecadora) no permetria que fes el li està fent.  Reacció de Jesús: no mira ni el valor ni el contravalor. Només veu una dona que ha estimat molt i diu que ella té molta fe (Lc 7,36-50). La fe no és un valor sinó una virtut, que és tota una altra cosa.

Per què he dit que els valors no valen res? Perquè ens els podem muntar a la nostra mida. Estàs en una avaluació d’alumnes i parlem d’una noia que tot el dia va darrere el professor. Segons qui la jutja diu que és una alumna aplicada i col·laboradora i un altre mestre dirà que és una llepaculs i una escaladora. Quin  dels dos professors té raó? Cap, perquè els valors no existeixen, ja que ens els fem nosaltres i pots donar la qualificació que vulguis a cada gest, en canvi la noia existeix amb totes les contradiccions que tenim tots i cadascun de nosaltres. Per això és important mirar la persona tal com és.

Amb la nostra fe passa el mateix. Si tu dius que no saps si creus amb Déu i afirmes que creus amb uns valors és que no creus amb res perquè vol dir que el déu ets tu mateix i et fabriques la fe a la teva manera. En canvi si creus en Jesús de Natzaret et trobes davant d’algú de qui pots parlar que, quan el vas contemplant, descobreixes noves sorpreses i t’adones de les raons que té per fer el que fa. Contemples la seva actitud envers aquells que sofreixen, com s’hi atura i els compadeix. Un mateix gest de Jesús avui el veus d’una manera i un altre dia descobreixes un aspecte que no havies vist abans. Llegint l’Evangeli o comentant-lo amb algú altre vas caminant amb Jesús, te l’estimes i el fas company de viatge. Fent això vas pel camí d’ésser cristià, en canvi  fonamentant-te en els teus “valors” et tanques dintre de tu mateix i faràs allò que se’t passi pel cap.

Amb aquet article no condemno ningú, perquè entre els que no són cristians (que no fonamenten la seva vida en la fe en Jesucrist) hi ha molt bona gent i molt sovint millor que els que intentem seguir aquest camí de l’Evangeli. Només dic que no són cristians, i no passa res.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

QUÈ EN SABEM DE L’ESTEL?

Res. No en sabem res; i hem de tenir el coratge de no barrejar la ciència amb les intuïcions religioses.

No cal que els astrònoms cerquin si per casualitat en els anys aproximats al naixement de Jesús hi hagué algun senyal estrany en el cel. Tampoc no ens ha de preocupar si era un estel o un cometa, perquè el que rebem de l’Evangelista Mateu, quan parla de la infància de Jesús, sembla que no és altra cosa que un ressò del que havia d’ésser aquell infant.

Diu l’Evangeli de Mateu que eren uns mags i tot fa pensar que no eren de raça jueva. Una manera de fer-nos veure que Jesús és intuït i reconegut per gent d’altres llocs i poblacions fora del clos tancat que era el judaisme del seu temps.

També diu l’evangeli que el cercaven a Jerusalem entre els reis. Els lletrats d’aquell temps van indicar que el millor lloc del naixement d’aquell Infant seria d’on procedia el gran rei David, que és el poble de Betlem. Evidentment, el nen que cercaven no estava entre els reis ni tampoc a la ciutat santa. Aviat aquells forasters s’adonaren que, en aquell palau i en aquell temple, aquest infant hi feia nosa, perquè havien arribat a la ciutat amb la pregunta sobre el rei que buscaven i la ciutat es va inquietar. El mateix Mateu dirà que quan Jesús, de gran, entrà a Jerusalem la ciutat també es va inquietar. Literalment: va tenir com un sisme (Mt 21,10). La ciutat santa va rebre malament Jesús i el va crucificar penjant en la creu el rètol burleta que aquell ajusticiat era un rei (Mt 27,37). Aquell que en la vida adulta no va ésser rebut com a rei tampoc en la infància és rebut com a rei, sinó que és rebutjat per Herodes i perseguit a matar.

Els mags surten de la ciutat i tornem a veure l’estel que havien perdut i aquest fet els produeix una gran alegria. Fixeu-vos que, quan les dones han anat al sepulcre i no han trobat el Senyor que buscaven, un àngel els diu que han de sortir de Jerusalem i un cop n’han eixit tenen una gran alegria (Mt 38,8). Anem veient com l’estel dels mags i el ressuscitat són una mateixa cosa. La llum d’aquest estel (simbòlic) és el mateix Jesús i ells han de sortir de la ciutat del rei i del temple per recuperar l’alegria i per veure finalment el nen amb la seva mare.

Els relats de la infància, en aquest cas el dels mags, són, sobre tot, el ressò del que li passarà a aquest Nen quan vulgui anunciar el Regne de Déu en el recinte de la ciutat de Jerusalem.

Encara que ens sembli al revés, el que en diem la història dels reis mags es va escriure quan ja sabien el que havia fet i predicat Jesús i com havia estat rebut. Perseguit a mort per Herodes com ho va estar per un altre Herodes i Pilat.

Un cop mort Jesús i posat en el sepulcre, els soldats que el custodiaven s’adonen del terratrèmol i la pedra remoguda i provoquen una gran reunió al més alt nivell del sanedrí: sacerdots, notables... (Mt 38,12).  També l’arribada dels mags a Jerusalem amb la pregunta sobre la possible vinguda de Jesús provoca una reunió al més alt nivell del sanedrí: sacerdots, notables... (Mt 2,4).

Tots els detalls que envolten el relat dels reis mags són un ressò del que li passarà a Jesús en la seva predicació, mort i resurrecció.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA FI DE L’ANY, LA FI DEL MÓN?

Un dels recursos millors que tenen polítics, religiosos i periodistes per estacar la gent és la por. Aquests dies ja ens n’hem adonat en el món polític on escoltem advertències apocalíptiques amb les quals amenacen de fam, desgràcia i llàgrimes si es decideix alguna pretesa “deriva soberanista”. Tot és fum. Fan veure que hem de tenir por quan aquesta la tenen ells.

Diferents esglésies periòdicament inventen una pretesa “fi del món” perquè les ovelles es quedin encongides i obedients a dintre de la cleda. Semblaria que després de tantes dates errònies desistirien de marcar-ne de noves, però no. Sempre hi ha nous incauts que s’ho creuen. Jo vaig conèixer una dona que vivia sola que tenia una habitació literalment amuntegada de llaunes de tota mena per prevenir-se de la fi del món imminent. Els seus pobres hereus no sabien què fer amb tanta llauna caducada.

Darrerement han estat els periodistes de tota mena (radio i TV) que han inflat un pretès calendari maia que datava la fi de tot. S’han fet les conjetures més variades i tot acaba com havia d’acabar, en no res. Però, mentrestant, han deixat molta gent angoixada.

Semblava que, en la nostra església, ens havíem alliberat de l’infern i del purgatori, però encara hi ha qui burxa amb aquests temes, com si fossin espais i no “estats” com diu el catecisme de l’església catòlica (compendi 210), en comptes de predicar que estem en bones mans. També és per espantar el temorenc.

Aquests anuncis fan forat perquè aconsegueixen atemorir els fidels i, fins i tot els que no s’ho acaben de creure, compren més diaris i miren programes televisius que parlen d’aquest tema. Els que promouen aquests anuncis maten l’esperit dels febles a base d’amenaçar-los. Saben que molta gent els creurà i aniran temorosos per la vida vigilant el que els pot passar.

Jesús ja ens va advertir contra els que poden matar-nos l’esperit. Deia: No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l'esperit; temeu més aviat el qui pot fer que l'esperit i el cos es consumeixin a la gehenna. ¿No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs ni un de sol no cau a terra sense el vostre Pare. (Mt 10,28-29). Hem de tenir confiança perquè, encara que caiguem, tenim el Pare del cel al nostre costat.

La por veritable ens ha de venir per la gent que porta un tren de vida amb molt de dispendi, perquè els recursos de la terra són limitats, mentre l’afany dels que han de posseir i posseir sembla il·limitat. L’empobriment de la terra no serà la fi del món, sinó que produirà un augment de pobres i famolencs que, pel que sembla, ja s’està donant.

Recordeu que el lema de Càritas d’enguany és el que diu: “Viu senzillament perquè els altres puguin viure”. Potser sí que algun dia haurem de resoldre entre nosaltres la fam dels que passen gana, perquè els governs sembla que no dominen la situació i es limiten a dominar-nos com si fossin amos ... i mantenir-nos sota el seu poder (Mc 10,42). Van retallant les ajudes. Serà la fi d’una mena de governs i nosaltres haurem d’establir entre nosaltres mateixos l’ajuda als necessitats i ja no serà Càritas qui ho faci perquè tots serem Càritas. No serà la fi del món, sinó d’aquest món que està en mans d’uns pocs que s’han enriquit desmesuradament i dominen fins i tot els governs dels estats. Tampoc no hem de tenir por d’aquests amos amagats que juguen amb la por dels pobres i els acaben d’empobrir, perquè la història sempre ens ha deparat sorpreses i els que estan més amunt cauen estrepitosament mentre es va acomplint aquell anunci del càntic de Maria: el Senyor derroca els poderosos del soli i exalta els humils (Lc 1,52).

No feu cas, doncs, de cap anunci apocalíptic, perquè el mateix llibre de l’Apocalipsi acaba amb un to d’esperança dient: Veniu, Senyor Jesús. Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom (Ap 22,20-21).

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

LA MORT DELS INNOCENTS

Si la factura de la llum està equiparada a un país europeu i els salaris i l’atur és semblant a un dels pobles subsaharians ja es veu que el resultat serà la mort de molts innocents. Com que seran moltes les famílies que no podran pagar, o bé hauran de viure abrigats amb mantes o bé, encara pitjor, se’ls tallarà el subministrament. Les respostes dels governs són molt senzilles (per a ells, és clar). Per una banda un decret que no es talli el subministrament a l’hivern als més necessitats, però aquest remei només acumula deutes perquè, si ara deuen cent, d’aquí quatre mesos deuran quatre cents i els serà encara més difícil de pagar. L’altra resposta és encara més còmoda: que les entitats benèfiques paguin els deutes dels més pobres, com si aquesta problemàtica no fos una de les primeres obligacions dels governs.

La constitució, que tant invoquen, diu que tot espanyol té el deure i el dret de treballar i que tot espanyol té dret a una vivenda. I d’aquests articles no en fan cas.

Si en temps de la infància de Jesús hi havia un Herodes a qui tant li feia de la vida dels innocents, ara tenim uns altres Herodes que han posat el subministrament elèctric (que és bàsic) en mans d’unes companyies foranes que es regeixen amb lleis d’altres països i que només han vingut per treure un profit que serà la suma del que pujarà la factura de cada família. Com que són de fora, els propietaris d’aquestes companyies, encara veuen menys els efectes perniciosos en els més afectats dels nostres pobles. Senzillament, els costa més de veure’ls. Algun govern dels nostres els va posar en safata aquest projecte i, ara, que ho paguin les famílies.

Aquests nous “Herodes” han decretat, ni que sigui indirectament, que tant els fa que morin la quitxalla i els més pobres del país. És la “llei de la jungla” en la qual els animals més forts mengen els més febles i no en tenen cap remordiment. Els nostres governs han fet una evolució al revés i fan com els animalets que no es preocupen ni dels seus mateixos i permeten que tinguin fam i es morin, de manera que, quan passen al seu costat, els miren de manera indiferent.

Ha oblidat aquelles paraules del Senyor  quan deia que el Nostre Pare dels cels no vol que es perdi ni un d’aquests petits (Mt 18,14) i aquelles altres que diuen: mireu de no menysprear cap d’aquests petits perquè us asseguro que, en el cel, els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare del cel (Mt 18,10).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

UN BEBE NASCUT EN UNA PASTERA

 

El relat que ens ha arribat del naixement de Jesús segurament que és molt diferent del que succeiria en la realitat. No sabem si va néixer en una cova, ni sabem si era hivern, ni tampoc el dia ni l’any. Els escrits i les tradicions que ens han contat els nostres avis tenen molta càrrega simbòlica

Doncs que celebrem?

Des dels començaments del cristianisme (sense saber quin dia havia nascut Jesús) van triar el 25 de desembre que coincidiria amb la festa d’hivern (avui la passaríem un parell de dies abans) Ells es basaven amb la simple vista, quan el sol tornava a allargar el dia ni que fos una mica mica. Els romans ja celebraven aquesta festa i els cristians van pensar que aquest dia (que avui anomenem solstici) era molt adient per commemorar el naixement del nou sol que ens il·lumina que és Jesús.

Celebrem el Nadal que és la festa de Déu Pare. ENS HA DONAT EL FILL i, amb Ell, la possibilitat de poder ésser fills de Déu tots els que creiem en ell. Els relats que ens han arribat tant dels evangelis com dels sinòptics són molt diferents: Uns descriuen una casa on hi havia animals, altres una cova, el rebuig per part de la gent benestant i uns pastors que s’acosten. Tots coincideixen amb la insignificància d’aquella criatura que neix desconeguda i ignorada com li pot haver passat a una mare que hagi infant en el viatge d’una pastera.

Els cristians no sabem com va néixer Jesús encara que construïm coves i portals i molts altres símbols i ho continuarem fent. Però certament sabem que Déu Pare ens l’ha donat com a Fill de Déu i germà nostre i ha vingut al món de la manera més humil. Avui podríem dir que era un bebe nascut en l’accidentat viatge d’una pastera, mal rebut pels guardacostes i acollit per Càritas i Creu Roja. Avui, com va passar en aquell moment, tenim la temptació de dir: “què en vols esperar d’aquest infant?”.

No va néixer al palau d’Herodes, ni a la Roma imperial ni tampoc al centre cultural d’aquell moment que era Alexandria d’Egipte.

Déu se’ns ha manifestat en la petitesa i ens ha sorprès com diu Sant Pau: “Allò que sembla absurd en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes” (1Co 1,25).

Per altra banda l’arribada d’un infant a una família, per pobra que sigui, és una font d’alegria i de rialles. Tots el volen veure i contemplar i se’l miren complaguts. El mateix passa en la commemoració del naixement de Jesús: Tots ens en alegrem i agraïm a Déu, Pare de tots, que se’ns hagi volgut manifestar d’aquesta manera tan plena de joia. Si ve de Déu d’aquesta manera, no hem de tenir pas por.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

ELS QUE NO PODEN PAGAR MULTES

Qui deu asseure´s als escons del congrés de diputats i del Parlament del nostre poble que tinguin tan poca consideració amb els pobres? Han decidit que el país s’arregla posant enormes multes. Enormes en comparació al que cobra la gent.

Els parlamentaris són majoritàriament mestres (o professors) advocats o, pitjor encara, funcionaris del mateix partit que els ha posat a la llista. En fi, que no saben el que és passar gana ni estar aturats.

Poseu un aturat de llarga durada que ja no cobra perquè no té els seixanta anys i que ha d’alimentar algú de la família. Per a aquests, els governs ja tenen la solució: que els alimentin les institucions benèfiques, com si no fos obligació de qui governa. Però si aquest home encara té cotxe i comet una infracció no gaire grossa, sabeu què són per a ell mil euros? Doncs els ha de pagar igual que si el que conduís el vehicle fos un alt funcionari o un militar retirat. D’on traurà tal quantitat?

Un altre exemple: a una família no els arriba per pagar la llum. Si estan aturats no és culpa d’ells sinó d’aquest pervers sistema que, com diu el papa Francesc, proposa posar remei als mals amb un nou verí, com quan es pretén augmentar la rendibilitat reduint el mercat laboral i creant nous exclosos [204]. Els diputats, com que tenen la factura del llum domiciliat, ni se n’assabenten. Però fan lleis permissives perquè, els que no tenen, es vagin escanyant. Ho torno a dir: els nostres representants han estat triats entre la gent que no passen gana. Són cecs que guien altres cecs que tots dos cauen al clot (Mt 15,14).

Ja no parlo de les multes milionàries per als que es manifestin davant el parlament o enfront la casa d’un alt càrrec. Per pagar-les els imputats hauran de recórrer a tot el que han guanyat en la vida. De fet hi ha encara un altre recurs que també han legislat els mateixos: omplir les presons a vessar més que cap altre país de la comunitat europea.

Després hem sabut que les grans empreses tenen assessors (que havien tingut càrrecs importants) que els orienten perquè no hagin de pagar tant. Així s’acompleix plenament el que diu el mateix Jesús de la gent del seu temps:

Aleshores Jesús s'adreçà a la gent i als seus deixebles  i digué: «Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès.  Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan.  Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit. En tot actuen per fer-se veure de la gent (Mt 23,1-5).

I en un altre lloc:  

Jesús respongué: «Ai de vosaltres també, mestres de la Llei, que feu portar a la gent càrregues insuportables, però vosaltres no les toqueu ni amb un sol dit! (Lc 11,46).

Encara queda una altra pregunta que probablement ningú no sabrà respondre: què en fan dels diners de les multes? Certament no serviran per alimentar els que no tenen menjar perquè aquests, el dia que les institucions benèfiques s’aturin, ja poden comprar un nínxol al cementiri més proper. Els governs se’n desentenen. Són sobrers. Com a màxim premien alguna d’aquestes institucions, que és una manera de no col·laborar, perquè els premis no són diners sinó aplaudiments per fer-se veure de la gent.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

NO MATARÀS

DUBAI

Constructors ,esclaus de Dubai

El Papa Francesc ens ha donat un document del qual els mitjans de comunicació només han remarcat unes poques paraules (és un senyal clar que no se l’han llegit). Reprodueixo un dels paràgrafs que sorprèn perquè no estàvem acostumats a aquest llenguatge per part de les jerarquies eclesiàstiques dels darreres temps. Diu això:

Així com el manament de «no matar» posa un límit clar per assegurar el valor de la vida humana, avui hem de dir «no a una economia de l'exclusió i la desigualtat». Aquesta economia mata. No pot ser que no sigui notícia que mor de fred un ancià en situació de carrer i sí que ho sigui una caiguda de dos punts a la borsa. Això és exclusió. No es pot tolerar més que es llenci menjar quan hi ha gent que passa fam. Això és desigualtat. Avui tot entra dins el joc de la competitivitat i de la llei del més fort, on el poderós es menja el més feble. Com a conseqüència d'aquesta situació, grans masses de la població es veuen excloses i marginades: sense treball, sense horitzons, sense sortida. Es considera l’ésser humà en si mateix com un bé de consum, que es pot usar i després llençar. Hem donat inici a la cultura del «descart» que, a més, es promou. Ja no es tracta simplement del fenomen de l'explotació i de l'opressió, sinó de quelcom nou: amb l'exclusió queda afectada en la seva mateixa arrel la pertinença a la societat en la qual es viu, perquè ja no s'hi està a sota, a la perifèria, o sense poder, sinó que se n'està a fora. Els exclosos no són «explotats» sinó rebuigs, «sobrants».       Francesc

Fixeu-vos com diu que els pobres d’avui ja no són explotats sinó que són rebuigs (sobrants). Mentre els nostres governs van dient que ara l’economia ja repunta, nosaltres, que toquem de peus a terra, ens adonem que el nombre dels aturats augmenta. Ens podem preguntar si l’economia només es refereix als guanys de les grans empreses que fan créixer la diferència de benestar entre els que guanyen i els que són exclosos. Us heu fixat com les estacions d’esquí estan a vessar de gent (com mai)? No deuen ésser els aturats els qui hi van sinó aquells que poden permetre’s una despesa sobrant. Transcric un altre fragment d’aquest mateix document del papa Francesc.

Per poder sostenir aquesta enorme desigualtat (o entusiasmar-se amb aquest ideal egoista) s’ha desenvolupat la globalització de la indiferència. Gairebé sense advertir-ho, ens tornem incapaços de compadir-nos davant dels clamors dels altres, ja no plorem davant el drama dels altres ni ens interessa cuidar-los, com si tot fos responsabilitat aliena que no ens incumbeix.

Us heu fixat com la pèrdua d’un partit de futbol per part d’un equip gran ocupa pàgines i pàgines, hores i hores del nostres mitjans de comunicació? Hem perdut el sentit de la mesura. Els aturats sense res no són notícia. I prepareu-vos ara que vindran les rifes del Nadal,  cap d’any i reis en les quals els guanys seran enormement magnificats. Ens convertirem en rucs ignorants de la realitat, com diu aquell poema del Salvat-Papasseit:  ens oblidarem dels pobres, tan pobres com som.

Quan refem la història i estudiem el temps dels grecs o dels romans ens mofem d’aquells magnats que tenien quantitat d’esclaus al seu servei, indiferents al patiment que aquells podien passar. Ara anem a pitjor perquè en aquell temps els esclaus i les esclaves menjaven, i ara (per llei dels governs) es llença més menjar que mai mentre hi ha gent que passa fam i hem de fer grans recol·lectes per poder repartir uns altres aliments bàsics a la població necessitada.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

EL DRET A DECIDIR

Quan sentim aquestes paraules (dret a decidir) a la majoria de nosaltres ens sona només com el dret a separar-nos o no de l’estat espanyol. Fins i tot sembla que, quan es toca aquest tema, tendim a posar-nos nerviosos i enfrontar-nos per una banda els que volen l’independentisme i per l’altra els que no el volen. En el nostre poble hi ha gent de tota mena i probablement molts més dels que ens pensem estan desconcertats sense acabar d’entendre de què s’està parlant.

En realitat hi hauria moltes més coses en les que hi hauríem de tenir el dret a dir-hi la nostra.

Al diari “La Vangauàrdia” del divendres dia 22 de novembre hi ha un article signat per Lluís Duch i Albert Chillon  molt lúcid del que n’extrec algunes frases.

Aquests autors diuen que, a més de parlar de fronteres (que seria el secessionisme) hi ha molts altres fronts molt decisius en la vida política i econòmica en els que el poble hauria de poder opinar.

Diuen doncs, que hauríem de tenir la nostra veu sobre:

-         l’organització política i econòmica de Catalunya, d’Espanya i d’Europa;

-         sobre l’escandalosa corrupció a molts nivells i les grans desigualtats;

-          també hem de poder decidir sobre la poda de l’Estat del benestar (el que en diem retallades)

-         i sobre la manera com s’exerceix la pròpia democràcia.

Possiblement, si haguéssim pogut opinar sobre aquestes coses en el seu moment, avui no es plantejaria una secessió que només corregirà una dependència de l’estat espanyol però no ens resoldrà molts altres fronts que ens fan patir molt. Avui l’enfrontament entre els partits és tan fort que probablement el tindríem igual si mai s’aconsegueix la independència i la corrupció també perquè  sembla que no se n’escapa cap organització política.

La gent del poble ens sentim tractats com titelles en mans de diferents partits i ens passa allò que ja prevenia Jesús a l’Evangeli als seus seguidors, que trobarien reclams per tot arreu. Els deia: De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat.» Llavors li preguntaren: «Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?»  Ell digué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: "Sóc jo", i també: "El temps arriba." No aneu darrere d'ells.  Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida.»  Després els va dir: «Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne (Lc 21,6-10). Com veieu Jesús ja els adverteix que, quan es produeixin situacions com aquestes, no es posin nerviosos i no vagin al darrere de l’un o de l’altre cercant nous salvadors.

Penso que és important no posar-nos nerviosos davant els que reclamen una única solució ni tampoc davant dels que neguen cap mena de participació del poble. Prenem postura sense por i mirem endavant.

Càritas va acudir immediatament al lloc del tifó.

Càritas va acudir immediatament al lloc del tifó. Van escriure això el primer dia:

CÁRITAS FILIPINAS ESTIMA QUE LA DESTRUCCIÓ MASSIVA

CAUSADA PEL «HAIYAN» AFECTA A 9,5 MILLONS DE DAMNIFICATS

Un equip d’experts de Càritas ha arribat amb vaixell a Leyte i ha començat a avaluar les destrosses

Càritas. 11 de novembre de 2013.-

Una imatge de devastació massiva es veu a Filipines després del pas del súper tifó “Haiyan” que va arrasar l’arxipèlag.

9,5 milions de damnificats

Es calcula que al menys 9,5 milions de persones han quedat afectades a Les Filipines a conseqüència del tifó. Més de 3 milions de persones es troben en un radi de 30 km dins la ruta seguida per “Haiyan” al seu pas per Filipines. En tota aquesta zona el nivell de destrucció és màxim i les comunitats afectades no tenen accés a l’aigua potable, ni tampoc al menjar o a l’electricitat.

Els equips de les Nacions Unides en el terreny han descrit l’escena des de el aire com una repetició del tsunami del 2004.

A Tacloban City es va registrar una pujada de la marea de quasi 10 metros. Las comunitats  d’emigrants interns assentats de manera irregular en la zona són las més afectades i les que necessiten amb major urgència ajuda immediata, segons informa l’església local.

L’aeroport d’aquesta ciutat està operatiu, per la qual cosa ja arriben subministres d’emergència. Però encara hi ha moltes zones inaccessibles. Nombroses illes ha sofert aquest impacte. Leyte i Samar les pitjors.

Alguns informes remarquen que el tifó ha deixat, literalment, una autèntica franja de destrucció al seu pas, incloent-hi Ormoc City.

Els equips de Càritas arriben a Leyte amb vaixell

Un equip de Càritas Filipines i de membres de la Xarxa Internacional de Càritas presents a la zona han arribat avui amb vaixell a Leyte per avaluar les necessitats més urgents.

Temen que el nivell de destrucció produït pel tifó en las àrees encara no visitades sigui catastròfic.

La Càritas local planeja enviar equips d’avaluació a varies diòcesis sufragànies de l’Arxidiòcesi de Palo (a Leyte), a Borongan (Samar Oriental), al Vicariat Apostòlic de Calapan i a San Jose Mindoro tan bon punt es restableixin els canals de comunicació.

Aigua potable, productes d’higiene i sanejament, aliments, medicines, refugis temporals són, segons el Govern filipí, les prioritats immediates; també la retirada de brossa, les tasques logístiques y el restabliment de les comunicacions.

Mentrestant, per a las diòcesis encara no accessibles des de Manila, Càritas Filipines està coordinant l’ajuda als damnificats mitjançant la col·laboració d’aquelles diòcesis properes que tenen capacitat suficient per proporcionar els subministres d’emergència necessaris a les persones més vulnerables i fer las primeres estimacions.

Campanya de CÀRITAS PER “FILIPINES”

Campaña «CÁRITAS www.caritas.es

ENTITATS ON ES POT COL·LABORAR SI ET FIES DE CÀRITAS

SANTANDER    …….    0049-1892-60-2510578960

BBVA   ……………..     0182-2370-42-0201567458

BANKIA  …………..      2038-1010-61-6000669180

la CAIXA …………..     2100-5731-71-0200154496

BANC POPULAR          0075-0001-88-0607265440

ELS DRONS

Semblava que amb la progressiva abolició de la pena de mort el món estava donant passos cap a la dignificació de la persona. Molts països ja havien pres consciència que ningú no hauria d’ésser condemnat sense un judici (sovint injust, però judici).

En l’article anterior lamentava que ens han pres la intimitat però vaig quedar curt. També ens han pres la immunitat.

Per què? Perquè han inventat uns avions no tripulats i manipulats des de lluny. Són simplement màquines de matar que amb la precisió electrònica de l’actualitat poden encertar un objectiu i destruir-lo. Però resulta que els objectius són persones i no instal·lacions militars. Amb els nous mètodes d’espionatge (ja vaig dir que hem perdut la intimitat) van seguint l’individu elegit i el poden matar amb certa precisió. Les màquines són tontes i no saben si al costat d’aquell hi ha criatures o altres éssers no buscats, ni tampoc no sap si el que cerquen és un altre que s’ha camuflat. Els DRONS localitzen, disparen i maten.

El perill de perjudicar altres persones ja fa immorals aquestes màquines però no heu pensat que tornem a la bàrbara costum del linxament que era un acte ancestral que consistia a matar algú sense previ judici i sense opció a la defensa? Per això s’han creat els tribunals de justícia tant els locals com els nacionals i internacionals.

Tant com lamentem aquella negra història del nostre poble pels anys trenta i quaranta del segle passat on els uns mataven a les cunetes de les carreteres i al costat dels cementiris sense previ judici als que eren tingut per feixistes i els altres feien paròdies de judicis i eliminaven els acusats d’esquerrans al Camp de la Bóta o en llocs encara ignorats. Allò era abominable perquè les víctimes no havien tingut cap garantia de defensa. Avui la majoria de la nostra població (els que saben una mica d’història) lamenten aquells fets i reclamen que no tornin a passar.

En canvi llegim, inconscients, als diaris, que un DRON ha eliminat un terrorista a no sé quin país i quedem tan frescos sense adonar-nos que tornem a la barbàrie de les morts sense garanties. Ja és discutible la pena de mort, doncs encara ho és més si aquesta s’executa sense que els inculpats tinguin una mínima opció de defensa.

Als creients en Jesucrist que som sensibles a l’amor del Pare ens poden servir aquelles paraules entranyables que diuen que no caurà cap ocellet sense el Pare del cel (Mt 10,29).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

ENS HAN PRES LA INTIMITAT

Quan George Orwell va escriure la novel·la que va titular “1964” pretenia endevinar el futur i sembla que la va encertar. En aquella novel·la l’Estat espiava totes les converses de la gent i filmava tots els gestos de cada una de les persones, fins i tot a dintre de les cases, de manera que els espies oficials triaven uns determinats personatges i els seguien per controlar els seus moviments tant quan estaven a casa com al carrer. Això, que semblava una utopia fa uns seixanta anys quan va sortir la primera edició de l’esmentada novel·la, avui és realitat. Ens han pres la intimitat. Fins i tot amb el mòbil apagat (sempre que tingui la bateria carregada) poden escoltar qualsevol de les nostres converses. Segurament que només tenim un recurs: aprendre a viure en silenci i, si hem de dir alguna cosa, sapiguem que pot ser escoltada.

Els nostres governs fan veure que s’escandalitzen quan s’ha sabut que les grans potències emmagatzemen milions de trucades (ells ja ho sabien) i l’única cosa que fan és lamentar que els nostres recursos no siguin tan extensius com els seus perquè si poguessin farien el mateix. Ara sembla que es posaran d’acord a sumar tecnologies, que vol dir espiar-nos encara més.

Els que havíeu anat al catecisme en altres temps recordareu com se’ns deia que Déu ho veu tot i no se li escapa res. No sé si és veritat o no perquè qui sóc jo per saber qui és i com és Déu. El que sí estic segur és  que el Déu de Jesucrist, en el que crec, vol “que tots els homes se salvin” i també vol que “tinguem vida i la tinguem amb abundància” (Jn 10,10). Amb aquesta premissa no tinc cap por si és que el Creador està pendent de tot el que faig. També crec que “Déu mateix ens ha ensenyat d’estimar-nos els uns als altres” (1Te 4,9).

No hem de confondre aquesta fe en Déu amb la d’un superman que baixarà per auxiliar el dèbil quan està en perill. Això és el que creien els dramaturgs de l’antiga Grècia (Sòfocles, Eurípides i Èsquil) quan inventaren allò que ells en deien “deus ex màquina” que volia dir que l’heroi de les seves representacions, quan semblava que no tenia escapatòria, se salvava amb una corda i unes politges (les màquines) que l’alliberaven aixecant-lo i posant-lo enlaire lluny de les mans dels que li volien mal. Aquest tampoc no es el Déu de Jesucrist. El Déu de Jesucrist potser ens espia o no ens espia, no ho sé; però estic confiat que ens estima i ens ensenya a estimar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LES VÍCTIMES DEL TERRORISME

Quan algú reclama els drets de les víctimes del terrorisme ha de vigilar què diu.

Tota víctima té dret a la nostra compassió i a la nostra consideració. També les víctimes de les tortures dels estaments armats i les de l’atur (famílies condemnades a sobreviure sense treball ni subvenció). Si retrocedim a la guerra i postguerra trobem innombrables afusellats, uns a les cunetes i altres al Camp de la Bóta i la suma dels desapareguts sembla que encara és més gran.

Totes aquestes víctimes són semblants i la majoria eren sants innocents (tant els d’un cantó com els de l’altre). Però què passa? Allò que en català diem: “No et fiïs mai d’una cuca ferida”. Les víctimes de tots aquests ventalls d’assassins i els seus familiars no han d’ésser els que dictin les lleis. Per què? Senzillament perquè tindrien regust de venjança i, si no, mireu les darreres manifestacions que s’han fet a Madrid en què ningú no reclama la recuperació de les persones sinó només la venjança. La presó és una mala recepta.

Les presons rarament recuperen les persones i menys encara les que hi porten més de 4 o 5 anys. Quan algú reclama molts anys de presó per a un individu l’està condemnant a mort. Quan surti, si surt, no servirà per a res més que per sumar-se a la classe passiva del nostre país. I si no surt, algú sap el que costa el manteniment de les presons a l’erari públic? Un dineral per intern.  En aquest moment som el país de la comunitat europea (no del món) que tenim més presos i més llargues condemnes. Tots els diners que els governs estalvien retallant educació, cultura, joventut... els hauran d’invertir en l’augment de la policia i en l’ampliació de les presons.

Torno al començament de l’article amb una pregunta: com és que aquests que es manifesten demanant llargues penes, només les demanen per a uns delictes que els afecten a ells i no pels delictes que afecten als pobres? No hauríem d’empresonar els que han deixat a l’atur milions de persones? No us sembla que hi ha massa bandera espanyola en la manifestació i que el que realment busquen és la preeminència d’un determinat estat de coses? No hi veieu un regust de venjança, no precisament contra els presos que han comès delictes, sinó contra tot un poble que no pensa ni parla com ells (en aquest cas el poble basc)?

Ens poden servir les paraules de pau i de perdó que el ressuscitat va dir en la primera aparició als deixebles reunits i en les quals no hi ha cap mena de regust de venjança contra aquells que el van condemnar injustament. No sols els perdona sinó que els dóna el poder de perdonar (Jn 20,19-23) ja que aquest és el millor camí per aconseguir la reconciliació.

Que ningú no es confongui: perdonar no vol dir treure’ls immediatament de la presó ni tampoc dir “deixem-ho estar”. El veritable perdó cerca la recuperació de la persona i, amb manifestacions d’aquesta mena reclamant l’allargament dels dies de condemna ben segur que no es cerca cap mena de recuperació de les persones. Ja he dit que tenen el regust de venjança.

El que no desitgi la recuperació de la persona hauria de borrar-se del cristianisme. Us imagineu que el crucificat en comptes de dir: “Pare, perdona’ls” hagués dit: “Pare que els tanquin a la presó tota la vida”?

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

TOTS SANTS: LA VENERACIÓ DELS SANTS

Els protestants, que creuen en Jesucrist com nosaltres, no tenen imatges de sants, ni tampoc els jueus que veneren el mateix llibre de la Bíblia que nosaltres. Tampoc els islàmics que veneren patriarques com Abraham, Moisès i el mateix Jesús en el seu llibre de l’Alcorà. Uns i altres posen grans rètols amb frases que són extretes del llibre sagrat.

Nosaltres els catòlics no sols els venerem sinó que reconeixem que han marcat la història de la mateixa església. Sense Sant Benet no hi hauria els benedictins. Sant Francesc d’Assís va donar solidesa al multitudinari i feble moviment dels “Bons homes” fundant les diferents rames dels franciscans. A prop nostre tenim el llegat de Sant Ignasi de Loiola i Sant Antoni Maria Claret i molts altres. Aquests que he esmentat són els grans referents juntament amb altres com Sant Agustí, Sant Jeroni i molts més. Després hi ha una gran quantitat de sants (els calendaris en van plens) que la nostra església ens ha posat com a models, molts dels quals van ésser assassinats a causa de la religió i en diem màrtirs.

Què són els sants?

Primer de tot dir que no són pas els que ho han fet tot ben fet. Aquests no existeixen encara que algú se’n gloriï, sinó que són els que s’han anat encaminant per encertar el que Déu vol per a ells. De persones així n’hi ha moltes. Alguns els diem “beats”, que vol dir sortosos. Quina sort que ens hagin acompanyat amb una vida com la que han tingut. Altres han estat proclamats “sants” que vol dir que han tingut molt present el Déu de la vida que els donava la joia de viure, que han tingut molt en compte els necessitats que han anat trobant pel camí de la vida i que han tingut el coratge de deixar-se portar per l’esperit. Aquestes coses les podem fer tots perquè sempre estem en camí intentant realitzar-les. Només són sants els que l’església ha proclamat com a tals i l’església és ben finita  i ben segur que no ha vist moltíssims d’altres que mereixerien el mateix honor.

Com els hem de venerar?

Mai postrant-nos davant les seves imatges, ja que Jesús mateix aixecava l’home de la mà paralitzada dient-li “Aixeca’t i posa’t dret aquí al mig” (Lc 6,6). També Sant Pere rebutja que el centurió es prosterni davant d’ell dient-li: “Aixeca’t, que sóc home com tu” (Ac 10,26). Als sants només els venerem, que vol dir que els tenim en compte. Són com nosaltres. En les Misses més solemnes encensen algunes imatges (que representen el sant)  però també s’ofereix l’encens als fidels que participen en la celebració perquè valem tant com ells.

Si en alguna processó (sobre tot les que ens donen els mitjans audiovisuals) veiem gent que exagera en l’adoració de la imatge d’algun sant o de Maria és que no els ho han explicat prou bé.

Em sembla que va ésser el Papa Pau VI que va eliminar aquella cadira gestatòria i potser el mateix Joan XXIII que va eliminar la tiara (corona triple). Ni els sants, ni els papes, ni els bisbes  no valen més que cadascú de nosaltres. No convé encimbellar-los, perquè no podríem caminar al seu costat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

EN QUÈ FONAMENTEM LA PAU?

 

Heus ací una paraula equívoca, vull dir una paraula que té diferents significats segons qui la pronuncia.

Diuen que Hitler, abans de fer el primer atac per guanyar territori, va fer una colla de discursos parlant de la pau.

Recordareu, si sabeu una mica d’història, que els romans van establir el que ells en dient la PAX ROMANA que consistia en el nou estat de coses resultant després d’haver esclafat ferotgement tots els seus enemics. És clar que ningú no es movia.

També recordo, en la meva joventut, que després d’un quart de segle d’haver acabat la guerra  per tot arreu es parlava dels “veinticinco años de paz” mentre encara duraven les represàlies.

Passa que, quan un poble ha estat aixafat i els seus dirigents morts o fugits a l’exili, tothom calla. Però això no és pas la pau.

Els castellans irònicament diuen que “tranquilidad no viene de tranca”

Avui dia per un sector (no podem pas generalitzar) dels musulmans, la pau hauria de consistir que tothom es fes de la seva religió i això porta als més radicals dels seus a destruir esglésies cristianes i pagodes budistes matant la gent que s’hi reuneix per pregar.

No cal que recordem com la nostra mateixa església catòlica a l’Edat Mitjana, Moderna i en part Contemporània havia estat intransigent fins a la mort amb els oponents. També hem d’ésser humils i reconèixer els nostres errors.

I ara?

Doncs ara hem de distingir entre la pau eclesiàstica i la pau evangèlica perquè no errem pensant que és una mateixa cosa.

El Papa Joan Pau II, quan estava amb totes les facultats i al començament del seu pontificat, anava demanant perdó a tort i a dret pels errors que havia comès l’església en els segles. Després es va dedicar més a fer sortides molt vistoses. També es va oposar sense fisura a la invasió de l’Iraq.

En el nostre país un pas important per la pau seria que els bisbes espanyols fessin un “mea culpa” per haver-se posat obertament al costat dels vencedors amb cartes col·lectives incloses i per tant es feren corresponsables de les tremendes repressions (amb molts afusellaments inclosos) contra tot el que (deien que) feia tuf de comunisme. Els bisbes catalans, s’ha de dir en honor a la veritat, van reconèixer aquests errors el 2011 en una carta col·lectiva.

I quina seria la pau evangèlica? Ens pot servir el capítol 20 de l’evangeli de Joan on el ressuscitat s’apareix als deixebles i no els recrimina ni les fugides, ni la traïció ni tampoc la negació. Tampoc no els parla de la culpa dels que el van perseguir i matar. Tot el contrari, els dóna la pau i els infon l’Esperit perquè perdonin i comuniquin el perdó

Josep ESCÓS i SARSANEDAS