ELS DIFÍCILS ACORDS DE PAU

Els milers de míssils llençats des de la Franja de Gaza contra les poblacions properes d’Israel i els túnels per fer passar activistes i assassinar algun israelita no justifiquen una reacció tan forta i prepotent d’aquests contra els palestins. En tota guerra hi ha morts i no és prioritari enumerar si són tres o tres-cents, encara que sembli cruel parlar amb aquest llenguatge. El que és prioritari és anar a la causa de la guerra.

El perill és cercar culpables ja que això no serveix per altra cosa que l’autocomplaença de cadascun dels bel·ligerants. Els palestins tenen clar que els culpables són els jueus i aquests estan convençuts que els culpables són els palestins. Estem al cap del carrer i el problema continua. Països que ara s’horroritzen de les massacres, els hauria de caure la cara de vergonya si la gent sabés que han venut els armaments i ara només pensen que aquests es facin servir perquè algú els ha de pagar la factura. De pas podran veure si són prou eficients per fer-ne uns altres més sofisticats. Si hem de cercar culpables, aquests que acabo d’esmentar també en deuen ésser, oi? I molts d’altres culpables, com l’apatia internacional, començant per la nostra pròpia i els equilibris de poder dels grans estats.

Per això, els creients hem d’anar a l’arrel i aquesta és el valor de la persona humana. Si Déu és Pare, els jueus i els palestins són germans, fills del mateix pare; i els fabricants d’armes no poden armar el germà perquè malmeti l’altre germà. Uns i altres estan perdent el sentit de la gran família humana.

Les guerres han condicionat, al llarg del temps, els idiomes que parlem, les fronteres que ens separen, la prosperitat d’alguns i la ruïna d’uns altres.

Si parlem llengües llatines semblants (català, francès, italià...) és perquè la Roma d’aquell moment ens va envair a sang i foc. Els que van sobreviure a les massacres van incorporar el llatí als propis idiomes i en van crear de nous, que són els que ara parlem. I això va passar amb el castellà a bona part dels països llatinoamericans.

Refer una situació anterior no s’aconsegueix quasi mai, perquè els invasors imposen els fets consumats.  En canvi es pot aconseguir, amb acords de pau, que la gent comenci tolerant-se i acabi apreciant-se com ha passat amb els països europeus que, després de grans lluites fratricides, ara estan formant un mercat i una unió bastant acceptable. Només ens cal remuntar-nos a setanta anys abans per adonar-nos que aquests mateixos es mataven els uns als altres. La pau entre aquests països no ha vingut per l’armament sinó pel desarmament (acords de no invasió...) i per compartir comerç, art i indústria, i respectar les religions.

Per tant, davant l’escalada de violència entre palestins i jueus (o entre sunites i xiïtes a l’Iraq) no ens val posar-nos a favor del fort o del dèbil, perquè seguim bel·ligerants; sinó preguntar quins polítics hi hauria capaços de dialogar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

QUINA POSTURA HEM DE PRENDRE ELS CRISTIANS

L’olla està bullint per tot arreu: autodeterminació, independència, acord federal amb la resta de l’estat,  manifestacions, estelades, diàlegs i antidiàlegs, dret d’autodeterminació...

Quina postura hem de prendre els cristians? Vulguem o no vulguem serem invitats a participar en manifestacions, a donar la cara, i no podrem fer com l’estruç, amagant-nos sota la taula.

Molta gent ens mira.

Primer de tot saber que Déu es fa present en els moviments socials i nacionals. Massa sovint veiem com els guanyadors invoquen el seu Déu dient que els ha estat al costat. Però també ha estat al costat dels perdedors com ho va estar en el crucificat perdedor i burlat per part dels qui el veien abatut.

Si Déu és present a tot arreu els cristians hem d’invocar el seu nom a les verdes i a les madures.

Postures a prendre:

(segueixo el guió d’una homilia de Josep Maria Romaguera publicada a “quaderns de pastoral” nº 232).

-         Els cristians i les comunitats cristianes no hem de quedar al marge d’aquest debat.

-         Hi hem d’intervenir activament perquè ens hi juguem com volem que sigui el sistema que ens faci viure i conviure en el futur.

-         La posició que prengui cadascú ha d’ésser presa amb llibertat.

-         Com a deixebles de Crist som cridats a donar testimoni també en aquest camp i a contribuir a un debat serè, creant diàleg i construint ponts.

-         Com a deixebles de Crist hem de fugir de tancaments.

-         Hem d’evitar les desqualificacions fàcils dels que pensen diferent.

-         Les parròquies han d’ésser obertes a totes les sensibilitats i hem d’ésser una escola i uns espais de diàleg i convivència.

-         Hem de construir el nostre futur de convivència com a cristians/es, i hem de mirar d’ésser mestres del diàleg i de la convivència.

-         En les parròquies ens hem d’acollir els uns als altres sigui quina sigui la nostra posició sobre la qüestió.

Per tot això és molt important treure les pors. Podrem viure i creure en un espai d’independència i també podrem viure i creure en un marc de dependència. El qui ens vulgui infondre la por és un dominador del que hem de fugir. No creguem doncs els que anuncien un caos, un futur d’enemistats, el perill d’un nou racisme. En el passat hem tingut situacions bastant pitjors. Pregunteu-ho, si no, als avis que encara ens poden parlar de la nostra tde la webrista guerra civil i de la postguerra amb la desaparició de les llibertats que semblava una derrota per sempre.

Hem de saber dir als il·lusionats pel que pot venir que, si ens tanquen una porta, tindrem finestres i que continuarem vivint, creient i estimant, perquè la nostra fe en Jesucrist no depèn d’una victòria ni tampoc d’una derrota.

Encara queda una cosa per dir: hem d’evitar la proliferació de noves divinitats que ens poden treure la llibertat, com són els ídols de les curses d’automòbils o motos, els ídols dels partits de qualsevol esport de masses, els ídols de les cuines guardonats amb tota mena de premis i molts altres ídols. Si caiem en la trampa d’adorar-los no tindrem cap mena de coratge per prendre postures en front de les nostres identitats. Serem esclaus dels grans manipuladors.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Extret de la web  http.parroquiavirtualbages.org

ARA DIU QUE ANEM BÉ

Algú ha programat, des d’uns despatxos, el dia a dia de l’economia. Aquests que han fet això diuen que ara anem bé. Volen dir que a ells els comença a anar bé, perquè l’enorme desfalc de la banca ja l’estan acabant de tapar amb les privacions dels que han quedat exclosos del sistema que, quan els arribi la jubilació, cobraran una misèria per no haver pogut cotitzar i, mentrestant, han de viure de la caritat pública. El sacrifici de molts haurà servit per tapar les vergonyes dels que han tret un enorme profit del descontrol. Des del començament sabien que, de totes maneres, els governs, que són dels seus, els rescabalarien de les pèrdues de les seves institucions bancàries.

Un dia, un jove que havia guanyat els primers calerets va dir a un expert: “Què li sembla si porto els diners al banc”. L’home li va contestar que no ho fes, sinó que comprés accions del banc. Encara que ho trobeu estrany els pobres tenen els diners als bancs i els poderosos són els amos d’aquestes institucions. Llops amb llops no es mosseguen i, a la llarga, se salven els uns als altres. Al poble sempre li toca el rol de salvar els desperfectes dels que estan al damunt.

Explicat així sembla que uns són els esclaus i altres els senyors però, encara que no ho sembli, els que són pobres, humils, misericordiosos, els que posen pau i fins i tot són víctimes de les injustícies o “perseguits a causa de la justícia” (Mt 5,2-7) són els que aconsegueixen la felicitat, que no consisteix pas a esperar l’altra vida en la qual els serà retornat el que han sofert, sinó que la felicitat ja la tenen mentre són pobres, humils, misericordiosos i fins i tot estan perseguits a causa d’aquestes injustícies.

Estic anunciant l’Evangeli encara que sembli un llenguatge d’un altre món. L’exemple que ens pot ajudar a entendre aquest contrast és el que passa amb les famílies. Quan un pare o una mare (de vegades un avi) ha de deixar els diners, ha de destinar el temps perquè els altres volen divertir-se, ha de cuidar la casa perquè els altres només pensen en ells mateixos, no és pas de bon tros el més desgraciat de la casa, sinó el més feliç, sempre que aquestes feines les hagi fet lliurement i de bon grat. Dins d’una família molt sovint funciona la llei de l’amor, i sort n’hi ha. I els que s’han sacrificat pels altres no sols tenen una gran pau, sinó que la transmeten als altres. Són portadors de benaurança.

En una societat passa el mateix? Efectivament. No es tracta que s’ho passin més bé els que en diríem espoliats, sinó que els altres, els que acaparen, viuen amb molta més recança, pendents del que tenen i, quan més posseeixen, més volen abastar. Sempre tindran més set. Estan més lluny de la joia i de la felicitat.

A l’Evangeli hi ha la paràbola del ric i Llàtzer (Lc 16,19-26) que presenta simbòlicament la vida del que banqueteja i la del que menja les engrunes. Diu la paràbola que el ric encara ha de demanar que el pobre li refresqui la llengua amb una mica d’aigua en la punta del dit. Abraham li respon que, per més que miri, no ho acabarà d’entendre (diu que hi ha una rasa tal que els uns no veuen els altres) perquè aquest, que té de tot, no és feliç i encara continua requerint l’aportació del que no té. Per això Jesús diu que els rics difícilment entraran al regne de Déu   (Lc 18,24), que és com dir que difícilment trobaran la joia de viure.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS CLERICALS (O COSERVADORS) I ELS PROGRESSISTES

Quan nomenen un bisbe o uns jutges del tribunal suprem, els periodistes de seguida els pengen la “llufa”. Diuen: “És conservador” o bé “és progressista”. Ho fan com si en aquest món només hi hagués dues opcions. Aquesta actitud dels mitjans de comunicació no ajuda gens a pensar, perquè la majoria de la gent, què sap? Els humans sense adonar-se’n es posen a favor o en contra d’aquella persona només pel qualificatiu amb què l’han titllat.

Cenyim-nos només al món religiós. Exagerant una mic,a un “conservador” és aquell que dóna molta importància al culte, als signes externs, a la mateixa religió, per tant al papa i als bisbes i capellans i als espais sagrats. Ja he dit que ho exagerava una mica.

En diem “progressistes” als que estan més ficats en el món, fan obres de caritat, visiten malalts o presoners i denuncien injustícies.

Quan els uns parlen dels altres, els condemnen sovint despiatadament, perquè mirant-ho des d’un cantó i mirant-ho des de l’altre sembla que no hi hagi cap entesa possible.

Hi no hi ha un entremig? Doncs no.

Com es pot arribar a una entesa entre els uns i els altres? Doncs anant al fonament, que no és un entremig. Allò que ens pot fer trobar els uns amb els altres és la centralitat de Jesucrist. Les cerimònies, les sotanes i els jerarques de l’església sempre han d’estar clarament per sota del coneixement i el seguiment de Jesucrist.  La jerarquia i les cerimònies donen estabilitat i continuïtat a l’església però, sense la mirada posada en Jesucrist, no salven.

I si ho mirem des dels que anomenem progressistes cal que tinguin el mateix centre: el coneixement de Jesucrist i el seu seguiment. Perquè si fa grans obres, ajuden els altres, visiten els malalts o fan una acció a favor d’un poble del tercer món no ha d’ésser per la fidelitat a una ideologia o a un  partit o perquè els agrada, sinó perquè Jesús, d’haver estat aquí, ho faria d’aquesta manera.

Els que ens diem cristians hem de saber fer allò que feien els cristians dels primers temps: parlar de Jesús i creure en ell. Passa sovint entre els cristians que es tenen per progressistes: diuen que el més important és ajudar els altres i tenen raó, però descuiden que, abans de saber quina és la cosa més important, cal adonar-nos de quin és el fonament.

Ens pot ajudar la lectura de la paràbola anomenada del “judici final” en la qual el rei posarà a la seva dreta els que han donat pa al famolenc, aigua al assedegat, vestit al despullat i han visitat malalts i presos (això és el principal) però el fonament el trobem tot seguit que és el mateix Jesús quan diu: tot allò que fèieu a un d’aquests més petits a Mi m’ho fèieu (M 25,31-46).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

TOTS SOM “PEDRES VIVES”

Un família amb molts diners sembla forta als ulls de la gent però, a la més petita baralla entre germans, tota ella es disgrega. Per què? Perquè el diner no té consistència per unir, encara que ho aparenti.

La vertadera força que uneix els germans és l’amor que han rebut del pare i de la mare. Aquests, el pare i la mare, són les “pedres vives” que edifiquen i aguanten la família, fins i tot quan ja no hi són.

Aquesta és la novetat de l’Evangeli que és la mateixa que hem repetit escoltant les Benaurances: Que les “pedres vives” som les persones, encara que semblem febles.

Aquests dies contemplem amb tota la pena de l‘ànima com grups integristes molt nombrosos armats maten fins i tot escolars i deixen esteses de milers de cadàvers entre els que participen d’alguna pregària religiosa diferent a la seva o en un mercat on hi ha molta gent (Boko Haram reconeix haver fet dotze mil morts i haver incendiat 50 esglésies).  Semblen forts i segurament ells s’ho pensen, quan invoquen el nom del seu Déu (Alà és gran!) per fer aquestes bestieses. Amb les armes s’aconsegueix sovint el domini dels pobles i l’esclavització de les persones, però tot això, encara que aparenti ser consistent, és senyal de molta feblesa.

El nom de Déu només el podem invocar per perdonar i aixecar, i no pas per aconseguir armament. La força la tenen els febles que estimen i ploren.

He esmentat que ja ho diuen les Benaurances. El que plora (Mt 5,4) ja està rebent consol. Sort que hi ha persones que ploren perquè el que mata no plora, sinó que es pensa que és vencedor, però per mantenir-se en el domini ha de viure amb constant protecció.

Els humils (Mt 5,5) també són “pedres vives” perquè tots ens hi atansem confiats, ja que sabem que no parlaran d’ells sinó que ens escoltaran.

Els que tenen fam i set de justícia (Mt 5,6) mantenen viva l’esperança de l’utopia i marquen un horitzó del que hauria d’haver, encara que aquest somni sembli llunyà i bastant irrealitzable.

Tots aquests són “pedres vives”, com ho són els compassius (Mt 5,7) que donen un color amable al món. Si no tinguéssim compassió sempre guanyaria el fort per damunt del dèbil i el món no tindria cap solució. Viuríem com en el regne animal, que cap d’ells té cura dels seus envellits ni tampoc dels febles. Els animals cuiden les seves cries mentre les necessiten. Una “pedra viva” és aquella dona que, després d’haver estat menyspreada tota la vida pel seus sogres o pels mateixos pares o marit, els cuida amb amor, en la feblesa de la malaltia, a canvi de res.

Com anem veient, el llenguatge de Jesús sembla contradictori, però té un gran contingut. Diu el contrari del que estem acostumats a avaluar. Qui havia de dir que els “nets de cor” (Mt 5,8) seran els que veuran Déu quan sentim cada dia algun polític (no tots) mentint-nos per tenir-nos enganyats? Aquests només veuen la seva poltrona, però no veuen els perjudicats per les seves polítiques. En canvi, els nets de cor i transparents en la vida, els que no menteixen, són les “pedres vives” que basteixen l’edifici de la societat amable.

Així podem entendre com Jesús li diu a Simó Pere que serà la pedra (Mt 16,18) quan sap de sobres que el negarà en la seva feblesa (Lc 22,31). Pere no és “pedra” perquè tingui, o hagi de tenir, poder sobre ningú, sinó perquè Déu el reconeix en la seva feblesa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

CADA U DE NOSALTRES ÉS FILL DE DÉU

Si no posem la mirada ben enlaire (Jesús la posava en el Pare) no tindrem una mirada universal. Els creients en Jesucrist no contemplem un déu que fa justícia i castiga, com els agrada parlar als fonamentalistes de qualsevol religió, sinó d’un Pare que estima i vol que ens estimem.

En nom d’aquest Déu, que és Pare, no solament no podem matar, sinó que tampoc no podem menysprear cap altra persona ja que cadascun és també fill de Déu.

En nom d’aquest Déu no podem tractar els immigrants com factors econòmics i cridar-los quan ens falta mà d’obra i rebutjar-los quan ens en sobra. No oblidem que la majoria dels nostres pares o avis han emigrat i per això sobrevivim amb dignitat. Si els nostres avantpassats va poder emigrar, també els actuals ho han de poder fer.

En nom d’aquest Déu no podem posar l’amor als animals per damunt de l’amor a les persones. No és veritat que siguin més nobles que les persones. Són més simples, perquè no entenen altre llenguatge que el del menjar, passejar o jeure. Les persones són molt més complicades perquè són més intel·ligents, però són fills de Déu.

En nom d’aquest Déu, que és Pare, no podríem acceptar mai dels mais les matances de Nigèria, Egipte o de l’Iraq que s’estan produint cada setmana o les que la nostra mateixa església hauria fet en èpoques medievals. L’error consisteix en posar la religió per damunt de Déu. Mai la religió no ha d’estar per damunt de Déu, que la sustenta. Diu Jesús que els àngels dels “més petits” estan contemplant Déu cara a cara (Mt 18,10). És una manera de dir que la vida dels altres, fins la dels més petits, és un do preuat pel mateix Déu.

En nom d’aquest Déu no es pot aplaudir l’economia lliberal (que tothom es mogui lliurement en els contractes, compres i vendes) de manera que aquesta sigui la pauta per deixar sense treball i amb salaris inhumans una part important de la població. L’economia (el diner) és una divinitat excloent que matarà qui sigui per estar ella per damunt de tot i massa governs la veneren i l’obeeixen.

En nom d’aquest Déu, que és Pare, no podem venerar el nostre ventre, de manera que menjars i cuiners esdevenen les noves divinitats que molts adorem. Sant Pau ja es queixava fustigant aquells pels quals el seu déu és el ventre (Fil 3,19). Fixeu-vos quantes pàgines de diaris i espais televisius destinem al culte al menjar o al culte al propi cos. Quan combreguem el Cos de Crist entenem que els cos de tots els altres (que són Crist com jo) està per damunt del meu cos i del meu ventre. El “cos” de tots els altres són les seves alegries i tristeses, els goigs i les esperances, com diu el Concili Vaticà II, i la possibilitat de rebre un aliment adequat. Quan combreguem el “cos de Crist” estem amb els altres. Això és el que professem en la comunió de cada Missa. Per tant combregar el cos de Crist és acceptar la possibilitat de conviure amb els altres, les ganes de perdonar i portar la pau a les cases on anem i amb la gent que ens trobem en el treball.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

PREGAR JUNTS o bé TROBAR-SE PER PREGAR

Aquesta setmana hem vist una cosa nova: una pregària com a eix d’un inici de reconciliació entre dos Estats. El Papa Francesc ha aconseguit que els dos grans rivals, presidents d’Israel i Palestina, es donessin la mà i fins i tot es fessin una abraçada. I com ho ha fet? Invitant-los a fer una pregària. Com que pertanyen a diferents religions la pregària no podia ésser la mateixa, però l’espai i el temps, sí. Els ha invitat a trobar-se per pregar. El Papa Francesc ha introduït el que el nostre món occidental està arraconant: espais de pregària. Mentre el nostre país està negant els espais de pregària en les escoles, hospitals, en els casaments i fins i tot en la coronació del nou rei, els dos grans rivals d’orient mitjà s’han trobat, no per fer la mateixa pregària, sinó per pregar en el mateix lloc i moment.

Fixem-nos en els precedents del nostre país. Uns precedents llastimosos. No fa tant que no hi havia acte ni inauguració que no fos precedida per una pregària. Si la cosa era important, pel mateix bisbe; o, si no, pel rector de la parròquia. Això era dolent? Efectivament, perquè no era tant una pregària com un  domini. Es veia massa que el religiós que presidia la benedicció (bisbe o rector) exercia com aquella “bèstia” de l’Apocalipsi (que també era un religiós, probablement pagà) que no feia altra cosa que grans elogis de l’emperador o del dominador de torn demanant a tothom que “el món i els que l’habiten adorin l’altra “bèstia” (emperador) que ha estat curada de la ferida mortal.

Moltes vegades les benediccions només han servit per augmentar el domini dels que ja dominen. El gest del papa Francesc és desconcertant perquè introdueix un element gens científic: l’eficàcia de l’oració. A molts els farà riure i a la gent d’esquerres, que són bastant més sensibles al sofriment humà, els desconcertarà, perquè cada vegada que arraconaven un símbol o espai religiós els semblava una victòria.

Que ha canviat? El fet que la religió (el papa Francesc) no es posa com un pontífex d’altres èpoques que dictava a favor dels reis i prínceps posant el seu setial per damunt dels altres, sinó com un senzill mediador que ha ofert un  espai i un temps i se situa a la mateixa alçada que els altres. Fins i tot el símbol: les cadires dels tres eren iguals i estaven a la mateixa alçada.

El nostre món religiós encara s’ha de desprendre de molts signes de poder per fer de mediador en els llocs on hi ha el sofriment humà.

Estem massa acostumats a veure un cardenal fent una benedicció afegint-hi un discurs elogiant el partit dels que governen o dels que ell voldria que governessin. L’anomalia consisteix en què, en comptes de beneir, vol imposar el seu criteri. No fa de mediador sinó que, amb gestos acaparadors no deixa que Déu parli en la llibertat dels interlocutors.

El canvi és radical i dient-ho amb mots exagerats però entenedors, la religió no ha de servir per beneir canons i tancs sinó per oferir espais de silenci perquè els rivals es trobin encara que cadascú resi a un Déu diferent de l’altre. Quan un bisbe posa el seu setial més amunt que tots els altres és que encara viu en el temps del domini i no en el de la mediació.

No perdeu de vista que les grans matances de les darreres setmanes (Boko Haram) són de creients al crit de “Alà és gran” contra uns altres creients (cristians). Son uns intents de domini molt  més grans que els que he parlat i per tant més aberrants. Només que uns maten (islàmics radicals) i els altres només moren (els cristians). Vol dir que la religió dels que assassinen té molt a canviar per convertir-se en la reconciliació si vol fer de mediadora.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

QUAN PARLEM DE NOSALTRES, MALAMENT

 Els periodistes, quan agafen una mica de fama, en comptes d’informar-nos, parlen d’ells mateixos. Malament. Els capellans que van una mica creguts, en comptes d’anunciar l’evangeli parlen d’ells (del que fan, del que els sembla). Malament.

Aquesta anomalia es dóna a tots nivells; per exemple, un arquitecte, en comptes de pensar què convé a la gent, mira que el seu prestigi quedi ben enlaire a l’hora de dibuixar un servei públic. També els polítics:  ja ho hem vist fa poc que, en comptes de parlar del que faran o d’un projecte de país, parlen dels contrincants afirmant sense rubor que són molt dolents. És una manera de parlar d’ells mateixos. Per sort, la gent se n’adona i els ha rebaixat la confiança.

Totes aquestes anomalies tenen un fonament semblant: que no sabem sortir de nosaltres i pensar en els altres; com els nens petits, parlem de nosaltres com si fóssim el centre del món.

Els que creiem en Jesucrist ens fixem en les seves paraules i les seves obres i parlem d’Ell com Jesús parlava del Pare. Escoltem primer les seves paraules.

Llavors va cridar la gent i els seus deixebles i els digué: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida?  (Mc 8,34-36).

Ell ens dóna exemple quan diu que “ell és el pa”. Semblaria que parla d’ell mateix (Jn 6,35) però en realitat parla del Pare, ja que una mica abans ha dit d’on prové aquest pa amb aquestes paraules: És el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món.» (Jn 6,32-33). Per tant, quan diu que ell és el pa ens està parlant del Pa que ens dóna el Pare.

Contemplant-lo des d’un altre angle  Jesús se sent enviat (Jn 20,21) i transmissor, per això no parla d’ell mateix.  Diu davant de Pilat que l’està interrogant que “Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.» (Jn 18,37). Encara més: quan Jesús diu que “ell és la porta” no és per atrapar-nos i tenir-nos tancats, sinó perquè els que el seguim puguem entrar i sortir lliurement (Jn 10,9).

Si volem seguir el que ell diu i el que ell fa, el nostre parlar ha d’ésser per escoltar el que diuen els altres o per respondre’ls. O també per escoltar la Paraula de Déu i per respondre-la

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

ET PAGUEN PER TREBALLAR

 

Ens fem un embolic quan parlem del treball. Per què?

Perquè en diem treball només quan en acabar et paguen uns diners (o te’ls ingressen al banc). Mirat només així resulta que les dones que carreguen amb la feina de la família (rentar roba, compra, cuinar, netejar els avis de casa, cosir la roba del nen...) fan feines no remunerades i no en podem dir treball?

Amb la crisi ha aparegut molta gent, i sovint gent jove, que s’han ofert de voluntaris per fer tasques en el repartiment o en l’ajuda als avis que tenen una necessitat a la casa. Aquests voluntaris no treballen? Tampoc no en podem dir treball?

Tampoc no treballen els avis que porten el nen a l’escola o agafen la criatura a les 5 del matí quan la mare se’n va a treballar?

La nostra societat és hipòcrita perquè només té memòria de cara a la jubilació d’aquells  que han fet treballs remunerats. Alguns ho trobaran tan normal, però és una anomalia. Si vivim com a germans en una gran família hauríem de saber imitar la vida familiar i deslligar els drets socials del treball assalariat. En una família, quan arriba l’hora de dinar, no pregunten pas qui ha treballat o qui no ha treballat. El plat a taula és per a tots.

Això és el que defensen aquells que voldrien garantir una renda a tothom pel fet d’ésser persona. D’aquest projecte en diuen la “renda mínima”.

Un cop assegurats aquests mínims haurem de canviar la mentalitat de la gent perquè no es conformi en viure precàriament amb el poc que asseguri aquesta renda mínima. S’haurà d’ensenyar una nova cultura del treball.

- Per una banda no acceptar treballs que denigrin la condició de l’home o de la dona

- i per altra banda animar que tota persona ha de viure en la societat fent alguna cosa útil als altres.

Mirant-ho des de l’empresa recordem allò que va escriure el papa Benet:  la gestió de l’empresa no ha de tenir en compte únicament l’interès dels propietaris, sinó també el de tots els altres que contribueixen a la vida de l’empresa: treballadors, clients, proveïdors de diferents elements de producció i l’entorn, val a dir, la comunitat de referència. (Caritas in veritate, 40).

Us semblarà molt utòpic i irrealitzable aquest projecte? També ho semblava dignificar les dones i crear una consciència d’igualtat i, encara que no és del tot realitzada, s’han donat passos importants en el nostre  món. Digueu a les àvies que ja no hi són, que un dia les dones serien metges, jutges, que conduirien cotxes igual que els homes. No massa anys enrere semblava irrealitzable, ens haguessin dit que això era massa difícil.

Cada dia hi ha més persones que veuen clar que en el món no tot és economia i que s’ha de valorar (encara que no sigui amb salaris) el treball social, començant pel que fan les mares de família i els responsables de moltes associacions.

Per això és bo que estigueu atents als moviments i partits que defensen això que anomenen “la renda mínima”.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

"SI VOLS LA PAU"

Tots coneixem l’arquebisbe Desmon TUTU de Sudàfrica, un dels suports més clars de Nelson Mandela. Aquest home és evangèlic de denominació i creient en l’Evangeli en realitat.  Quin és el seu secret? Ho va dir fa  molt poc en una entrevista. Va dir: Si vols la pau parla amb l’enemic perquè si parles només amb els amics encara faràs més profunda la fossa que et separa dels altres.

Com s’assembla a aquella altra dita de Jesús que diu:

Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen.  Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.  Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans?  I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans? (Mt 5,44-47).

Immersos com hem estat en una campanya electoral en la que la majoria s’han limitat a parlar malament dels contrincants mentre eren aplaudits pels seus seguidors, podem pensar que, si l’axioma amb el que he començat de Desmon Tutu és veritat, estem preparant la guerra i no pas la pau. Ho fem tot al revés.

Aquest encreuament de missatges ofensius contra els adversaris ha desconcertat molta gent que no saben què han de fer i molts s’han desdit d’anar a votar.

Fixeu-vos amb el germà gran en la paràbola del “fill pròdig” (Lc 5,11-32). Quan sap que el seu germà ha tornat, ni tan sols el reconeix com a germà, sinó que li diu al seu pare: “ha tornat aquest fill teu”. N’hi havia per estar enutjat, certament, pel que havia fet el germà; però el pare li recorda que aquest era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’he retrobat.

La raó de l’advertiment que fa el Pare al fill gran és precisament dir-li que tots dos són fills i que se’ls estima tots dos i els vol veure a la mateixa festa.

Oi que defensem els negres afirmant que valen tant com els blancs? Oi que defensem els gais i lesbianes dient que valen el mateix que els heterosexuals? Doncs hem de saber dialogar encara més amb els enemics, perquè la majoria de les vegades només estan enemistats amb nosaltres els seus dirigents, i la gent del poble contrincant o els afiliats d’aquells partits que tenen una altra ideologia  sovint son veïns nostres que els saludem cada dia pel carrer.

Aquell altre axioma que deia nefastament: “Si vols la pau, prepara la guerra” era de Hitler, dels grans dictadors i de molts dels nostres governs anomenats democràtics que no estalvien diners a fi de posseir un arsenal armamentístic ben fornit. El nostre estat ha fabricat moltíssimes armes antipersona d’aquelles que han deixat sense extremitats els pobres del països pobres. Després el govern es desenten de guarir els esguerrats, deixant aquesta tasca a mans de les institucions benèfiques. En comptes de preparar la pau ha venut armament als països més febles del món.

D’això se n‘ha de dir irresponsabilitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

ESTEM CONNECTATS O ESTEM SOLS?

     Hi deu haver molt poques persones que no tinguin un aparell electrònic a la butxaca que possibilita cada vegada més connexions amb tota mena de gent. Hi ha professionals a qui els hi ha estalviat molts viatges, com els paletes, els transportistes...  Com tota nova tecnologia és un nou domini de l’home sobre la natura perquè les ones magnètiques també són natura.

Fa poc una nena em preguntava: “Com us ho fèieu abans sense mòbil?”. Resulta que cada nou invent, tot just estrenat, sembla que es torna imprescindible. Com que els nens i els joves són esponges, només que apareix una nova descoberta per comunicar-se, ja l’han apresa. Un dia criticaven una dona de fer feines pel mòbil que tenia i no entenien que la gent com ella, que viuen de treballs molt precaris, necessiten aquest artefacte per si algú els demana per fer algunes hores de treball en una casa.

Però quan fem els campaments del MIJAC, amb tendes de campanya, els nens han de prescindir d’aquest mitjà de comunicació perquè és una de les normes per inscriure’s. Hi estan deu dies i s’adonen que no passa res. Al revés, perquè es comuniquen entre ells de paraula, fan jocs i contemplen la natura.

Però passa una altra cosa que, per a mi, és molt remarcable, que l’excés de comunicació no ens treu la soledat. Estem més sols, per què? Perquè perdem la capacitat de posar-nos al costat d’un altre, escoltar-lo, sentir el que ell sent, compadir-lo o alegrar-nos dels seus èxits. Val la pena escoltar el que diu sant Pau als Corintis: M'he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus; tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells. I per guanyar els qui no tenen Llei he viscut amb ells com si jo tampoc no en tingués, encara que no estic pas sense Llei de Déu, ja que Crist és la meva llei.  M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés. (1C 9,20-22)

I encara una altra cosa: ens pensem que, amb tanta informació ja ho sabem tot, i perdem la capacitat d’estructurar el nostre pensament ja que ens ho donen tot fet.

Valgui com exemple una nena que em va dir:  “Mossèn, t’explicaré un xiste (acudit), però és en castellà; l’entens?”. El cúmul d’infomació els fa creure únics fins a no poder-se imaginar que altre gent també sap coses. Prou es queixen els avis que han acumulat experiència tota una vida i veuen que als seus no els importa res del que ells els podrien aconsellar.

Jo us invito a llegir aquell bell episodi de Jesús a casa de Marta i Maria on aquesta està als seus peus escoltant les paraules del mestre i és elogiada precisament per això. Diu el Senyor: Maria ha escollit la millor part i no li serà presa (Lc 10,38-42).

Resulta que la persona que està en contínua comunicació no és la que està més acompanyada sinó que és tot el contrari, ja que la que està més sola necessita dir moltes coses als altres o que se l’escoltin. No és estrany que molta gent cerqui moviments  o trobades de tipus oriental on el que el silenci i la contemplació els aparten una mica de tant soroll. És una bona manera de compensar.

El profeta Isaïes diu que una manera de guarir la gent és aquesta:

Diu el senyor: “Prou he vist per on anava! Tanmateix, jo el curaré, el guiaré i l'ompliré de consol, a ell i als qui ploren amb ell.  Faré brotar aquest fruit dels seus llavis: Pau, pau per a tots, els de lluny i els de prop! Jo, el Senyor, ho he dit, i els curaré.» (Is 57,18-19).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

HOMES I DONES COM SI FOSSIN MÀQUINES

Fa pocs dies la presidenta del “cercle d’empresaris” de Madrid ens va sorprendre amb una solució per fer pujar l’economia. Consisteix a pagar menys del salari mínim a tots aquells que no tenen formació. Resulta que al nostre desgraciat país tenim aturats  al voltant del 25% de la població activa. Aquests aturats, alguns de llarga durada, han anat fet el que se’ls demanava: un curset aquí, una sol·licitud allà... Han passat massa anys i molts d’ells no tenen cap formació (molts eren manobres de la construcció). Ara, com que els veuen com màquines que no serveixen, alguns empresaris, concretament la que he citat, han descobert que, si no serveixen, que cobrin menys.

D’aquesta manera el salari mínim ja no servirà perquè una família, amb empentes, pugui subsistir fins a fi de mes, sinó per premiar (quin premi, oi?) els que tenen una preparació laboral.

Jo recordo que, pels anys seixanta, alguns empresaris no volien pagar el sobrecost dels aprenents que s’apuntaven a escoles professionals per treure un grau laboral (es tractava de donar-los hores per poder estudiar). Deien: primer pago perquè es formin i, un cop preparats, van a una altra indústria. En aquell moment un director d’una escola professional (de Navàs) els contestava que això era una roda, perquè la seva indústria també buscava treballadors que els hagués preparat una altra empresa. Es tractava de tenir una mirada ampla i de donar dignitat (i estudis de formació) a tots els que es pogués. Ara el món ha rodat en una altra direcció i la majoria de les empreses no han preparat ningú. Fa molt riure quan llegeixes una oferta de treball que demana que “tinguin experiència laboral”. Si han estat tant de temps acomiadant treballadors sense donar-los opció, el normal és que avui tinguem una gran quantitat de candidats al treball sense cap experiència i també sense formació. Si se’ls paga menys del mínim, haurem d’ampliar els serveis de Creu Roja, Càritas i del Banc d’Aliments i acabarem tractant les persones com tractem els animals de la granja que no els cal cap preparació i cada dia reben el seu aliment fins el dia que els toca passar per l’escorxador.

No vull pas anar contra els empresaris, sinó contra aquells que estan cecs i no són capaços de veure  les lamentables situacions en què es troben tants aturats. Ni tampoc no vull dir que ells siguin els culpables d’aquesta situació. Si hem de buscar culpables comencem pels polítics que no saberen administrar l’economia, pels aprofitats que en temps de vaques grasses van aprofitar-se de la situació inflant factures, i pel sistema bancari mundial que de primer donava crèdits a tort i a dret i no advertia del que podia passar als que no poguessin retornar els diners prestats. Segurament entre els treballadors també hi ha culpables pel poc rendiment quan no hi havia gaire control.

Si estimem les persones com a fills de Déu i germans ens ha de preocupar que tinguin vida i la tinguin a desdir (Jn 10,10). Vol dir que uns mínims els ha de tenir tothom i no per anar a l’escorxador com els animals, sinó per viure dignament amb família.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA FESTA DEL 1 DE MAIG

No fa tants anys que totes les festes que se celebraven havien estat decretades per l’església i fins semblava impossible una festa que no fos religiosa. Encara ara tenim un llenguatge fora de temps, quan parlem de festes de precepte o les que no ho són, com si fossin de segona.

L’església, al llarg dels temps, va fer un gran servei a la societat posant festes que atemperaven el treball i propiciaven trobades, càntics i visites entre famílies; i, sobre tot, descans per als treballadors. En èpoques anteriors, en els dies festius, tot el poble es trobava al redós d’una església.

Però va cometre un error, que encara dura: que aquestes festes sempre estaven presidides per un o molts bisbes o jerarques, i deixaven els laics molt enrere. Això s’ha vist amb les canonitzacions dels papes de darrera hora. Una festa, la de la canonització de dos papes, que tot i que era més sòbria que moltes anteriors, donava una excessiva preponderància a sotanes i solideus, molt allunyada de l’evangeli, perquè es crea una enorme barrera entre jerarquia i fidels que s’ho han de mirar de lluny. Si repassem l’Evangeli ens adonarem que la vegada que Jesús va presidir una multitud, era de gent que passava gana, per repartir-los el pa, i encara els va organitzar en grups de cinquanta (Mc 6,39-42) perquè no fossin una massa amorfa aplaudint el líder. Tampoc no va permetre que li fessin homenatge (Jn 6,15).

La primera gran festa decretada des de la laïcitat (ben entesa) fou el primer de maig després dels lamentables incidents de Xicago el 1889 en què van morir molts treballadors a causa d’unes vagues sufocades. En aquell moment, als EEUU, s’aconseguí que els treballadors fessin només les vuit hores diàries. No sols van morir molts per les bales i les bombes en aquelles manifestacions sinó que hi va haver una farsa de judici en la qual condemnaren a mort uns quants dels seus líders. Set anys més tard es va revisar aquell judici i es va demostrar la injustícia que s’havia comès. Els treballadors del món, organitzats en sindicats, van reaccionar introduint l‘1 de maig com a festiu en la major part de les nacions.

Com que era una festa no religiosa l’església va provar de vestir-la amb el patronatge de Sant Josep Obrer,  però l’intent no va reeixir i va haver de renunciar-hi. Havia arribat tard a la realitat. Els governs més totalitaris tant de dretes (el franquisme, el nazisme...) com els d’esquerres (tots els de l’òrbita comunista...) van intentar fer-se seva la festa, muntant unes grans parades amb molt de dispendi en les quals no sols desfilaven els soldats i els guerrers, sinó que es feien unes coreografies de danses amb la participació (mig obligada) de molts cantors i dansaires i amb la presidència del dictador de torn. Tampoc no han reeixit tot i els diners que s’hi van abocar. Ja es veia que no eren altra cosa que recolzaments al règim del moment.

Però anem a pams. He dit que no és religiosa la festa de l’1 de maig i probablement hauré de rectificar. No és eclesiàstica, perquè no la presideixen bisbes ni capellans, però reivindica els drets dels homes i dones, sobre tot els dels més empobrits, a tenir treball i a viure dignament. Això interessa o no interessa al Déu de la vida? Si ho mirem així, és una festa religiosa que els creients hem d’afavorir i, si ens hi fem presents, millor.

No oblidem aquelles paraules tan repetides del concili Vaticà II: Les joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobre tot, i de tots els que sofreixen són també les joies, esperances, tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors (GS 1).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

En la teologia d’occident hem descuidat el valor femení de Déu mateix. Vull dir que Déu és Pare i Mare i molt més. En la nostra formació  cristiana ens han accentuat la imatge d’un Déu (amb barba blanca sobre els núvols) com si, en ell, només hi hagués els valors masculins. Amb això hem passat per alt que Déu és feble, amorós i tendre. Amb aquesta imatge ens ha estat inculcat un Déu que és com un jutge i que està per damunt de tot. Vol dir que hem rebut una doctrina bastant deficient. Hem oblidat aquella imatge que ens dóna el profeta Isaïes quan diu:

«¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó, pot deixar d'estimar el fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna l'oblidés, jo mai no t'oblidaria. (Is 49,15).

I també hem omès aquelles paraules de Jesús quan diu que el Pare és tan provident sobre nosaltres que no cau ni un sol cabell a terra sense el vostre Pare (Mt10,29). Amb altres paraules que està al costat nostre com una mare al costat del fill malalt i necessitat.

Els orientals ortodoxes, quan parlen de l’Esperit Sant, el veneren com una mare i el mot és femení en hebreu.

Doncs bé, el nostre poble cristià, amb una gran intuïció, ha accentuat la devoció a la Mare de Déu perquè estava orfe de la figura materna de Déu.

I què ha fet?

Ha venerat la Mare de Déu en tots els llocs on hi ha esglésies o capelles i ha bastit molts santuaris en honor de Maria.

Si us fixeu en la nostra història, us adonareu que la major part de les marededéus trobades corresponen al temps que els alarbs van retirar-se cap el sud. El poble recuperava imatges amagades anys enrere, que els avis havien explicat als seus nets on les trobarien si un dia les podien tornar a venerar. Montserrat no és cap excepció. A més a més està situat en un lloc excepcional entre les muntanyes, que fa que molta gent que no hi pujaria per venerar la mare de Déu, hi va per gaudir del paisatge privilegiat.

La major part de la nostra gent algun dia ha pujat a la muntanya per pregar en el santuari o per fer el petó a la imatge entranyable.

Si el poble de vegades ha exagerat donant un culte excessiu a la Mare de Déu s’ha equivocat, però també l’Església ha errat amagant la dimensió femenina del Déu que ens salva i està al nostre costat. Els creients han compensat la manca de la tendresa femenina.

Encara hi ha una altra dimensió que també és simbòlica. Montserrat és una icona de Catalunya com el Pilar ho és d’Aragó, Guadalupe d’Extremadura o Meritxell d’Andorra. Són raons de més perquè el poble s’hagi bolcat a venerar aquestes imatges.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

PASQUA DE RESURRECCIÓ: Crist ressuscitat ens precedeix i nosaltres, amb ell, ressuscitem i perdonem.

LA PASQUA I EL PERDÓ

Els animals no perdonen. El que perd fuig i el que guanya es queda. Quan afirmem que els animals són més nobles que les persones no sabem el que diem perquè o se sotmeten o sotmeten l’altre; o perden o guanyen. No saben què és la compassió. La bèstia que menja altres animals se’ls menja i bon profit i al que li toca el rebre va a la panxa de l’altre i santes pasqües.

Encara que conviure amb persones costa molt més que conviure amb animals, la veritable grandesa de les persones és la capacitat de tenir misericòrdia i perdonar. Sovint és molt carregós desitjar-li el bé a aquell que ens ha fet el mal i, quan ho fem, sentim que se’ns estripa l’esperit, però ho fem.

Aquest és el missatge que el Crist dóna als deu apòstols quan el veuen ressuscitat. Els diu:

«Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.»  Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant.  A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.» (Jn 20,21-23).

D’aquesta manera resten íntimament units

el Perdó,

l’Esperit que rebem

i la Resurrecció

No confonguem, el perdó del pecat amb la remissió de la culpa. El perdó del pecat, lligat amb l’esperit i la resurrecció, consisteix a aixecar-nos i aixecar els altres i també a recuperar la vida i desitjar que els altres també la recuperin (també els que ens han fet mal).

I com es fa per actuar amb tanta generositat? Reconeixent que nosaltres mateixos som fruit de molts que ens han estimat. A la fi no donem del que tenim, sinó del que hem rebut. Per això cal la fe.

I què és la fe?

La descoberta de tot el que ens han donat i dels beneficis que tenim a causa de la convivència i els perdó que els altres ens han donat. Només cal reconèixer el molt que han fet altres perquè siguem el que som.

Quan saps reconèixer el molt que has rebut dels altres no ha de costar res perdonar (que no vol dir oblidar). Si entres en aquest núvol d’agraïment i perdó no et costarà gens creure en la resurrecció, que serà una cosa tan senzilla com reconèixer el que ja tens i el que ja estàs fent.

Mentre no perdonàvem érem captius del nostre propi pecat (encara que l’ofensa ens l’hagi fet un altre). Per això la carta als efesis diu que, quan el Crist puja al cel se’n duu un seguici de captius, que som tots els que ha alliberat (Ef 4,7-8). Alliberats perquè hem après a perdonar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS