PASQUA DE RESURRECCIÓ !!

EL POBRE HUMILIAT TENIA RAÓ.  DÉU ES POSA AL SEU COSTAT

Els governs del centre (com els que s’han anat alternant en el nostre país) han generat una multitud de pobres ja que, uns i altres, han afavorit per una banda un liberalisme que ha permès riquesa i corrupció política i econòmica per part de les grans empreses i els seus principals treballadors, i per altra banda un empobriment cada vegada més cridaner dels més pobres que produeix grans cues en els lloc on reparteixen menjar.

Com que la misèria de la classe més baixa és tan pronunciada han permès unes polítiques d’ajudes (atur, vellesa, dotacions a les institucions caritatives...) que han paliat la situació, però que han continuat deixant sense treball ni recursos als més pobres. Ara diuen que “prou” i comencen a retallar també els subsidis. Tenim una gran massa d’aturats que no estan preparats ni tenen gaire perspectiva de treball a curt termini. Uns aturats que saben que quan tinguin edat de jubilació no els tocarà altra cosa que les sobres, perquè no han cotitzat en el temps oportú. Acudeixen a les institucions caritatives i fan les trampes que poden (mai, ni de bon tros, com les trampes dels que estan ben situats en el lloc més alt de l’escala social).

He parlat de governs de centre (que ja és ben benèvol el mot) perquè ara comencen a sortir, primerament a França i a altres països de l’Europa civilitzada, uns moviments amb una base social (vots) cada vegada més considerable, que reclamen:  prou ajudes als més empobrits i emigrats sense sortida. És l’extrema dreta que va creixent. Aquests partits ultres saben que els més pobres i els immigrants que no han tingut oportunitat fan nosa i proclamen, sense vergonya, als possibles votants, que s’expulsi aquells del país i que no se’ls doni unes ajudes que surten de les butxaques dels contribuents. Aquest discurs agrada.

O sigui que, primer els governs han creat deliberadament una gran quantitat d’empobrits i després venen uns altres que demanen que se’ls expulsi i que se’ls retallin les ajudes. Tot plegat s’ha produït en el joc del que en diem democràcia, perquè van tenint els vots d’una població entretinguda amb els grans esports, amb els elogis dels que han triomfat, també econòmicament, amb els programes del bon menjar i culte al cos i amb els agraciats de les loteries.

Aquest espectacle maligne i satànic ja es produïa en temps de Jesús i ell mateix en va ésser una víctima, d’aquella democràcia, quan la població majoritària de Jerusalem demanava a crits la crucifixió d’aquell home del qual primer els governants havien cuidat de dir i repetir que era un indesitjable (Jn 11,48).

Aquest és el secret d’aquests partits d’extrema dreta: dir i repetir que aquests empobrits són els causants dels enormes impostos i que ens prenen els diners amb les seves petites trampes i estratagemes.

Jesús també va ésser acusat de reunir entorn d’ell els més indesitjables (Jn 7,49) quan no eren altra cosa que les víctimes d’un sistema que no els permetia ni tan sols perdonar els pecats si no feien enormes ofrenes (mirant la seva empobrida butxaca) al temple i als seus representants.

Aquest tipus de gent, que anava delerosa darrere Jesús cercant una salvació, era el sector més manipulable de la societat i els que, a la curta o a la llarga, havien de vendre’s com esclaus o tirar-se a la muntanya assaltant les caravanes.

Jesús mor com a capdavanter de tots aquests, per escarmentar els seguidors.

Però es va produir un fenomen nou: no va prosperar aquella dita de “morta la cuca, mort el verí”, perquè Déu Pare el va ressuscitar i els seguidors, fins llavors acovardits, van proclamar que eren seguidors del crucificat i que Déu li havia donat la raó. Així va ésser el primer anunci de la resurrecció (1Co 1,23-25).

               

                                                Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org

RAONS DE LA CONDEMNA A MORT DE JESÚS

La imatge del Sant Crist (Jesús crucificat) és emblemàtica. La creu és un senyal per als cristians. Per què? Per les raons de la seva mort.

Jesús va anar a Jerusalem on no hi vivia habitualment perquè residia en una altra regió: va anar on hi havia el temple (l'únic del món jueu). Era el centre de decisions de tota mena:

* Religioses: Perquè allà dictaminaven qui era pecador i qui no n'era i com s'havia de fer per recuperar-se del pecat o de la impuresa.

* De les  decisions sanitàries: A manca d'hospitals o manicomis dictaven des del temple qui havia de viure fora de la ciutat, qui havia de vestir-se de malalt i, per tant,  de pecador.

* De les decisions educatives: És on es donava el títol de doctor o de mestre per ensenyar. Especificaven qui havia d'ensenyar i qui podia i qui no podia ser ensenyat.

* Centre del control racista: Fins el punt de detallar el vestit que havia de portar cada persona d'acord amb la puresa de la raça que tenia o si era d’una altra ètnia.

.* Era també el centre econòmic  més important del país: La sala del tresor feia de banca que guardava el diner, els objectes preciosos de les famílies adinerades i ho tenien tot a l'exposició (quasi a la veneració) de tot el poble. A més, la mateixa construcció del temple era escandalosament desafiant per l'or, la plata, les parets de marbre i la qualitat de la fusta de cedre. Això vol dir que en temps de Jesús els rics anaven tots al temple, ni que fos per veure si, a “la sala del tresor”, encara es guardava allò que ells hi tenien dipositat.

Els responsables del temple ja feia  mesos i mesos que enviaven espies on era Jesús (a Galilea, al nord del país) per analitzar el que feia i el que predicava, i li recriminaven cada vegada que ell trencava una llei emanada del temple, i observaven com

* Jesús perdonava els pecats sense fer les ofrenes corresponents al temple;

* Parlava de Déu dient que se'l podia trobar a qualsevol lloc i no únicament (com ells deien) darrera la cortina del lloc més Sant del temple;

* Tocava malalts per guarir-los quan era expressament prohibit fer-ho perquè havien estat declarats impurs;

* Ensenyava sense títol i ensenyava a tota mena de gent  i no només als que la llei indicava que podien ésser ensenyats;

* Veien astorats com feia elogis d'alguns pagans (gent que no era de raça pura i per tant no podien mai ésser elogiats);

* I s'escandalitzaven d'escoltar com Jesús deia que el diner no calia donar-lo al temple, sinó als pares necessitats o als pobres i que el diner guardat era una corrupció.

Jesús va a la boca del llop: al mateix temple que ell ha atacat. Expulsa compradors i venedors de xais i vedells i als canvistes de la moneda "sagrada". Amb aquesta mercaderia es comprava el perdó del pecat i de les impureses, els títols de sanitat, el prestigi d'ésser anomenat benefactor, i, si convenia, la mateixa puresa de raça. Aquests privilegis no arribaven a les "butxaques" de la gent pobre del país, que eren majoria: "els pobres de la terra". Així el temple esdevenia un centre de discriminació i no un lloc per a tots, ni per pregar. Ja no era la "casa del Pare" (Mc 11,17;  Jn 2,16).

No és estrany que quan Jesús estarà penjat a la Creu els seus adversaris, cofois de veure'l humiliat, li recriminen aquestes tres coses:

     . Que volia destruir el temple

     . Que volia salvar els altres.

     . Que confiava en Déu   (Mt 27,40-42).

     

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org

MOLTA CORRUPCIÓ I DESIGUALDAT

Ja fa dies que els treballadors públics, sobre tot els dels centres sanitaris, es manifesten contra les retallades. La pregunta és si hi a o no hi ha recursos.

Comparem amb un altre país: Suècia.

Un treballador de la SEAT paga un 75% més d’impostos que un treballador de la VOLVO.

En canvi aquest país té un 25% de la població en treballs públics (sanitat, ensenyament, policia...) mentre el nostre hi té el 9%.  Ells recapten molt menys i aprofiten molt millor els diners.

On van a parar aquests diners de més que no arriben per pagar els treballadors públics? Vol dir que molts diners (molts!!!) es queden pel camí i no arriben per satisfer les necessitats públiques bàsiques del nostre país. Això és la corrupció. Aquí està. Aquestes dades les he copiades d’una publicació anomenada “papers” de Cristianisme i justícia (suplement de quadern nº 178).

Si retrocedim al temps de Jesús veiem que la corrupció encara era més accentuada. Vol  dir que va bé veure què diu i què fa Jesús enfront la corrupció del seu entorn.

Em fixaré en dues coses:

Per una banda fa la denúncia i per altra banda es posa al costat dels marginats com un marginat més.

-. La denúncia: el llenguatge de Jesús contra la riquesa és molt dur. Al jove ric li suggereix que vengui el que té i ho doni als pobres (Mc 10,17-21). En la paràbola dels treballadors de la vinya acusa als grans sacerdots que s’han fet amos del temple com si fossin déus matant el fill per apoderar-se dels guanys i guals que els vinyaters (Mc 12,1-8) i ho diu de tal manera que els grans sacerdots van entendre que anava per ells (Mc 12,12). Avisa als rics que se’ls podriran les riqueses. També fa un anatema contra els que amunteguen riqueses i els diu:  No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben.  Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben (Mt 6,19-20).

-. Segona cosa que fa Jesús: la seva mateixa vida es posada al costat dels pobres i menyspreats de la societat. Mai no el veiem en connivència amb els sacerdots (els totpoderosos del temple) ni amb Herodes, el rei Jueu. És acusat de tenir els seguidors més desgraciats. Diuen els fariseus que només creuen en Jesús aquesta gentussa que ignora la llei i mereix la condemna (Jn 7,47-49). I encara una imatge que la posem per tot arreu: Un crucificat entre els més pobres i esclaus, impotent, sofrent i burlat.

Els que creiem en aquest ens sentim empesos a fer com ell i a denunciar, sense por, les causes de tanta desigualtat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org

TOTHOM TÉ ALGUNA COSA BONA O MOLT BONA

Tothom té alguna cosa bona o molt bona, però n’hi ha que s’entesten a dissimular-ho. Molta gent viu amargada pel tracte que rep dels qui té al voltant: pares, avis, encarregats del treball o veïns. El més fàcil, i això ho fem tots, és adonar-nos dels defectes i anar-nos lamentant i sovint parlar-ne amb els amics.  Quasi tots tenim rarament la capacitat de veure les coses bones que estan amagades en els altres que ens envolten, i el periodisme en general fa molta llàstima perquè imiten aquella revista desgraciada que es deia “El caso” en la qual hi apareixien tots els morts, assassinats, robatoris....

Jo us invito a contemplar un fet de l’Evangeli sorprenent. Com que no és molt conegut el transcric:

Un fariseu va invitar Jesús a menjar amb ell. Jesús entrà a casa del fariseu i es posà a taula.  Hi havia al poble una dona que era una pecadora. Quan va saber que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb una ampolleta d'alabastre plena de perfum  i es quedà plorant als peus de Jesús, darrere d'ell. Li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum.  El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca i quina mena de vida porta: és una pecadora.»  Jesús li digué: «Simó, t'haig de dir una cosa.» Ell li respongué: «Digues, mestre.»  «Dos homes devien diners a un prestador: l'un li devia cinc-cents denaris, i l'altre, cinquanta.  Com que no tenien res per a pagar, els va perdonar el deute a tots dos. Quin d'ells et sembla que l'estimarà més?»  Simó li contestà: «Suposo que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.» Jesús li diu: «Has respost correctament.»  Llavors es girà cap a la dona i digué a Simó: «Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells.  Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus.  Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum.  Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc.»  Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats.»  Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?»  Jesús digué encara a la dona: «La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau.» (Lluc 7,36)

Jesús sorprèn remarcant allò que els altres no havien vist: la dona ha estimat i això és el més important.

Hi ha grups de creients que es reuneixen periòdicament i aprenen a fer el que ells en diuen “Quadern de vida”. Consisteix a trobar cada dia alguna cosa bona d’alguna persona i escriure-la mirant de trobar també algun fet o paraula evangèlica que ho corrobori. Els que fan això aprenen  a contemplar les persones en allò de bo que tenen i s’adonen que hi ha més bondat del que sembla.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

L’AUSTERIAT

 Durant la segona guerra mundial, en els moments més crítics per als aliats, una exemplar Simone Weil, que treballava en les oficines de la resistència francesa a Londres, es va autoimposar, en senyal de solidaritat, prendre la petita i exigua ració de menjar que ells feien arribar als membres de la resistència a l’interior de la França ocupada. Un fort sentiment de solidaritat  va fer que aquesta extraordinària dona assumís aquest grau d’autoexigència. Això podia haver influït en la seva mort de tuberculosi accelerada per una exigua alimentació.

De la mateixa manera vam veure com Mahatma Ghandi  mai no va fer excessos en el menjar, de manera que portava una frugal alimentació semblant a la del comú dels hindús del seu poble.

No ho proposo com a norma de vida, perquè tots tenim els nostres límits i la nostra salut, però em trenca l’ànima quan després que una persona ha vingut a cercar menjar a Càritas i se li donen productes que pot guardar al rebost (farina, sucre, oli, llet, galetes, llaunes de sardina o semblants...) em demana uns pocs euros per comprar pa del dia ja que no en té ni per això. Jo, com la majoria dels que generosament feu aportacions a Càritas, dono del que em sobra de manera que, un cop he fet un acte de generositat en favor dels necessitats, continuo menjant el que menjaria i comprant el que compraria. Dic això perquè no em puc pas posar com a model.

La quantitat excessiva de gent que demana menjar fa pensar que alguna cosa han fet molt malament les administracions polítiques perquè s’arribi a una situació que quasi és insostenible. Mentre escoltem els resultats anuals de les grans empreses (sovint subvencionades llargament per diners de l’Eestat que han sortit de les butxaques del poble) pensem que no hi deu haver govern capaç d’equilibrar aquestes injustes situacions. A la fi els mateixos pobres han de fer de suport als pobres amb petites donacions (moltes per cert) complint allò que Jesús recomana al jove que tenia cinc pans i als seus deixebles: Doneu-los vosaltres mateixos de menjar (Mc 6,37).

Això ha passat en tots els temps ja que rarament un ric dóna res, si no és per fer-se propaganda o per treure’s de sobre el que té en excés en el seu rebost (o en el seus diners no declarats).

Ara que estem en temps de quaresma, que és el temps de preparació a la Pasqua, és un moment idoni per parlar de l’austeritat. Els nostres avis eren molt respectuosos a guardar els dejunis i abstinències que prescrivia l’església. Han canviat els temps, però el valor de portar una vida austera encara l’hem de lloar.

Sant Pau, escrivint als cristians de la ciutat de Filips, els recomana que no converteixin en déu el seu ventre. Diu així:

Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: molts viuen com a enemics de la creu de Crist.  La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals (Fil 3,18-19).

En els canvis que ha sofert l’església sembla com si la penitència i l’austeritat hagin de desaparèixer. No és pas així. El que desapareix és aquella obligatorietat que era imposada per les jerarquies eclesiàstiques (dejunis i abstinències), però l’austeritat encara és un valor per aquell que és capaç de practicar-la. Cadascú se l’ha d’exigir i, si no arribem a tant, reconèixer el valor dels que la practiquen.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA CREU I EL FRACÀS DE JESÚS

 L’article de la setmana passada acabava deixant un mal regust de boca. Tot acaba en fracàs?

Ho explico partint del que s’haurà de demanar als que demanin el bateig ja de grans.

Cada vegada ens trobarem més amb adults que es volen fer cristians i no precisament perquè vinguin d’altres religions, sinó senzillament perquè no han estat batejats.

Què els demanarem?

Evidentment els suggerirem que facin una iniciació, però hi ha un punt cabdal que han d’assimilar:

Que Jesús morí en el fracàs de la creu

i que Déu el va ressuscitar.

Ressuscitar no vol pas dir tornar a una vida com la nostra, que és mortal, altra vegada. Això seria revivificar.

Quan diem que “Aquell mateix fracassat i mort en creu, que pot mostrar les ferides de les mans i el costat als deixebles (Jn 20,27), ha ressuscitat”, estem fent un acte de fe en l’Esperit del mateix Déu  que n’ha donat testimoni.

Els testimonis que asseguren que el van “veure” ressuscitat coincideixen a dir-nos que els va donar una gran pau quan els saludava dient: “Pau a vosaltres” (Jn 20,19), que van adonar-se que, lluny de tota venjança o retret, els perdonava i els animava a perdonar els altres (Jn 20,22-23) i que els citava les antigues Escriptures (Lc 24,27) per dir-los que tot el que havia passat ja ho havien predit els profetes a fi que entenguessin que el sofriment d’un portava la salvació a molts d’altres. Recordeu com  Isaïes deia:

«El meu servent, després del que ha sofert la seva ànima, veurà la llum i se'n saciarà; ell, que és just, farà justos tots els altres, perquè ha pres damunt seu les culpes d'ells.  Per això els hi dono tots en possessió, i tindrà per botí una multitud, perquè s'ha despullat de la pròpia vida fins a la mort i ha estat comptat entre els malfactors. Ell ha portat damunt seu els pecats de tots i ha intercedit per les seves infidelitats.» (Is 53,10-12).

D’aquesta manera el fracàs de Jesús en la creu va resultar el punt de partida dels que ens diem cristians. Els que creiem en Ell podem dir, com Sant Pau, que no ens n’avergonyim, que prediquem un Messies crucificat (1Co 1,21-23) i que la saviesa d’Aquell Jesús és més sàvia que la saviesa del món. Així ens convertim en seguidors d’Aquell que, triant els més pobres, arraconats i menyspreats de la seva societat, va pagar-ne les conseqüències ja que els més poderosos van decidir eliminar-lo de la manera més humiliant possible.

Per això he dit que els que (de grans) es volen batejar, si creuen en aquest Jesús, seran benvinguts a l’Església on hi som els que hem optat per Ell, encara que la nostra vida tingui molts defectes i siguem pecadors, com molt sovint la societat ens retreu. Per això, ni tan sols els exigirem que tinguin una conducta exemplar. Encara que, de fet, els recomanarem que es converteixin en seguidors d’aquest Jesús en el qual han cregut.

Aquesta centralitat de la creu i la resurrecció els servirà per contemplar la seva pròpia vida plena de creus i d’aixecaments.

Comprendreu que aquest article és políticament incorrecte, ja que cap partit gosarà recomanar això als seus votants.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

AMB QUI VA PACTAR JESÚS?

AMB QUI VA PACTAR JESÚS?

En política, els pactes són perquè no ens matem els uns als altres, però sempre acabem pactant amb els que tenen més poder, que són els grans financers. És una manera de sobreviure en aquest món tan complicat.

Això explica que fins i tot els  partits més esquerrans acaben pactant amb el poder perquè és una manera de sobreviure. El mateix Podemos rep el suport d’un canal de TV.

Si llegiu l’evangeli us sorprendrà veure que Jesús no pacta amb cap dels poders, tampoc amb les multituds de pobres.

Anem per parts.

Els romans. Aquests anaven per la “pela”. Per això tenien un exèrcit, per intimidar aquells que impedien que els arribés l’impost. Posaven i treien grans sacerdots (dins les famílies que es disputaven tal honor). A part d’això no es ficaven gaire o gens amb el culte i els costums. Amb aquests, Jesús arriba a dialogar sense cedir. Vegeu el diàleg amb Pilat i veureu, sobretot mirant l’Evangelista Lluc, que sembla que el procurador volia alliberar-lo.

Els grans sacerdots. Només n’hi havia un, però els que ho havien estat mantenien la dignitat, per això se’ls anomena sovint en plural. En aquell moment era Caifàs, però en el context de l’evangeli de Joan sembla que el que tallava el bacallà era Annàs que ho havia estat entre els anys 6 i el 15, i era sogre de Caifàs i aconseguí situar alguns dels seus fills en aquesta dignitat. L’atac contra ells va ésser duríssim, perquè els aplica la paràbola dels vinyaters que es volen fer amos de la vinya (Mc 12,1-11) dient-los que ells, i no Déu, es volien apoderar del temple. El mateix evangelista ens aclareix que es van donar per entesos (Mc 12,12).

Els saduceus que contemporitzaven amb els romans i, tot i aconseguir les més altes dignitats, no creien amb la resurrecció, que fora com creure que els pobres i humiliats havien d’ésser rescatats. Així ho indica la resposta a l’enigma que li paren, referent a la dona dels set marits. La resposta de Jesús és contundent: les dones (humiliades fins llavors) seran lliures com els àngels del cel (Mc 12,18-27).

Els fariseus i mestres de la llei. Aquests eren estrictes en el compliment de la llei i les coses manades. Són els primers que se li oposen quan perdona (sense el temple) i quan trenca el sàbbat en favor de les persones. Però l’atac més contundent és contra aquells fariseus vinguts de Jerusalem que li qüestionaven per què els seus deixebles no dejunaven. La resposta de Jesús és un atac frontal al costum que havien establert segons el qual els diners oferts al temple ja no havien de servir per mantenir els pares envellits i necessitats (Mc 7,9-13).

Els zelotes. Sembla que tenien tracte amb Jesús i amb la gent del poble. De fet fou ajusticiat com un zelota amb judici sumaríssim, acusat d’aixecar-se contra el Cèsar. Els desconcerta quan té tracte amb el centurió que li suplica per la seva filla i quan diu als seus que fiquin l’espasa a la beina (Jn 18,11) perquè el qui a espasa mata a espasa morirà (Mt 26,52).

El poble. Estem acostumats a veure imatges de Jesús envoltat de gent. Però els pobres també el van abandonar quan es van adonar de l’abast de la seva doctrina. Mentre en rebien beneficis li anaven al darrere, però no el van entendre i el van deixar (Jn 6,60.66).

Va morir sol i abandonat perquè no havia pactat amb ningú. Només responia al Pare.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

FESTA MAJOR. Les festes

Els que heu llegit el llibre del “Petit Príncep” d’Antoine de Saint Exupery recordareu, en el diàleg amb la guineu, com l’animal dóna importància al dia que els caçadors van a ballar amb les noies del poble. Aquell dia és festiu per la guineu perquè sap que ningú no sortirà amb l’escopeta a caçar.

El relat esmentat és fictici perquè els animals no tenen intel·ligència sinó únicament memòria. Però nosaltres sí que entenem l’abast de les festes.

Fixeu-vos que si celebrem l’aniversari d’un nen i té un germà més petit aquest segon d’una manera u altra dirà que quan serà la seva festa.

Els antics jueus van establir un dia a la setmana de descans i de convivència entre ells perquè el treball no tornés  els homes més esclaus. La festa és el canvi, com les vacances. Ens fa sortir de la monotonia de la vida de cada dia i generalment ens dóna una dosi d’alegria. Aquesta és millor si convivim amb joves i sobre tot amb infants.

Als pobles que no han establert festes en les seves agendes els passa com als camps quan mai no els donen un any de repòs o com als proletaris i miners del s. XIX que, amb pocs anys de treball, quedaven extenuats i malalts.

Entre els antics israelites, durant el sàbat, que era un dia festiu entre setmana, era de tal manera obligatori abstenir-se de tot treball, que fins i tot els esclaus i els animals de treball (ases,bous...) havien de descansar. Per remarcar la importància del repòs setmanal els antics (molt abans que es formés Israel) ens havien donat el mite entranyable de la creació del món en sis dies. Déu fa el món (la llum, els animals, les plantes, separa els mars...) i, acabada l’obra de la creació amb l’home i la dona, es reservà el setè dia per descansar. Des de molt antic el setè dia és el dia de Déu, de descans, de tertúlia, de visita als malalts i parents...

Fixeu-vos com les sectes que més rentat de cervell fan prohibeixen les festes als seus fidelíssims, fins i tot les dels aniversaris dels seus fills. Què aconsegueixen amb això? Molt senzill: treure la llibertat de ball i de dansa als seus afiliats, evitar que tinguin amistats amb altres persones alienes al seu grup, i convertir en autòmats els seus seguidors. Amb altres paraules: rentar-los el cervell perquè no trobin altres opcions que les que ells ofereixen.

No és estrany que, en temps de la uniformitat que va durar anys i anys després de la guerra civil, en què les festes oficials s’havien de celebrar, com el dia de la victòria, primer de maig manipulat, festes majors reglades... els nostres pobles van crear unes festes alternatives com la de la Llum de Manresa, Sant Valentí a Navarcles, Mercat del Ram a Vic... en les quals el poble, sense l’empar oficial i sense subvencions, s’esplanava amb moltes iniciatives que emanaven dels diferents grups i institucions lliures del lloc. Era la defensa de la llibertat contra la dictadura.

En l’evangeli tenim dos models d’espiritualitat que es contradiuen: el de Joan Baptista, auster, en el desert, sense festa i amb advertències moralitzadores i el de Jesús que menjava i bevia amb tota mena de gent (Mt 11,18-19), participava en casaments (Jn 2,1-12) i es barrejava amb tota mena de gent menjant amb ells encara que fossin pecadors (Lc 15,1-2).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

NO ES CONEIX JESUCRIST

Fa uns quants anys molts ateus deien: “Església no, però Jesucrist sí”. Molts eren persones il·lustrades que havien rebut una formació (o una deformació) religiosa en la seva infància. De pic o de palada coneixien molts episodis de la vida de Jesús i moltes de les seves paraules o paràboles.

Ara el nostre món ha passat pàgina i, feina hi ha a trobar un ateu com els d’abans. La majoria de la gent jove actual (parlo de quaranta anys en avall) no ha rebut cap mena d’informació (ni bona ni deformada) religiosa i, per tant, no pot pas negar el que no coneix. Si un musulmà els pregunta què són els cristians no el sabran respondre, per desconeixement.

Aquesta nova generació de gent que no ha llegit mai l’Evangeli tampoc no pot parlar ni bé ni mal de Jesús (ni tampoc del Crist, que som tots). Si assisteixen a una Primera Comunió el que els agrada és filmar els moments estranys, com ara quan el nen combrega o quan la tieta surt a llegir una lectura. Ni sabrien explicar què és per als cristians la comunió ni tampoc en la filmació no escoltaran les paraules del llibre. Diran: “ha quedat bé la foto”, i amb això en tindran prou.

El coneixement de Jesucrist dóna una mirada nova a la nostra vida. Permeteu-me que remarqui alguns trets.

Ell (Jesús) vivia en una societat molt excloent, fins i tot en el vestir. Qui eren els exclosos de la societat? Els malalts de malalties perennes (cecs, paralítics, leprosos...). Aquests eren tinguts per pecadors i castigats per Déu. Que fa Jesús? Fa allò que respon als enviats de Joan Baptista quan li han preguntat: “Els cecs hi veuen, els paralítics caminen, els sords i senten, els morts ressusciten...(Mt 11,4-6) Va acollint persona per persona i els va dient que és mentida que siguin castigats per Déu i va retornant a cadascú la dignitat de persona filla de Déu..

Un altre estament de gent marginada era el de les viudes joves que també eren considerades com castigades per Déu. Aquestes, sense cap home que les emparés, venien a ésser les més pobres de la societat i havien de viure de caritat, sobretot si no tenien fills. En l’Evangeli trobem uns quants episodis de viudes acollides i elogiades per Jesús (Vegeu Mc 12,41-44).

Tampoc eren ben vistos els estrangers i Jesús els elogia sorprenent al seu auditori jueu que queda estupefacte. Diu a un centurió romà que té més fe que no pas els mateixos jueus (Mt 8,5-10)  i elogia la fe d’una dona cananea (Mt 15,28).

Si teniu un llibre del Nou testament o tan sols dels Evangelis a casa, proveu de llegir aquests cites i descobrireu un Jesús que no es casa amb cap dels poderosos del seu moment i en canvi es posa al costat dels més necessitats i humiliats per la segregació que hi havia en aquella societat i entendreu per què la gent que pertanyia a l’estament dominant, en veure que els capgirava tots els seus esquemes, van decidir eliminar-lo.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL CAMÍ MÉS LLARG: EL VIATGE INTERIOR

Dag Hammarskjöld, Premi Nobel i segon secretari general de les Nacions Unides, digué fa molts anys que mai no aconseguiríem progressar de forma sostenible fins que no assumim el camí més llarg: el viatge interior.  

En què consisteix aquest viatge interior? Molt fàcil d’explicar: passar de la por a l’amor,  començar a creure en nosaltres mateixos. Tot el contrari del que s’està fent en aquests moments a molts llocs.

La gent de les nostres dretes ha oblidat l’amor. Aquests promouen  un estat policial ple d’armament per defensar-nos i, per tant, fan que nosaltres ens sentim protegits per un estat que, en realitat, no ens estima. Només ens defensa (amb els nostres diners, és clar): han oblidat el viatge interior perquè ens mantenen amb una por velada. Ja va bé que tinguem por.

La gent de les nostres esquerres s’aferren a defensar una igualtat que passa per damunt de les persones  perquè donen més importància al concepte que a la gent. És una igualtat etèria. Tampoc no estimen la gent, sinó les seves idees.

Els uns accepten l’armament fins a les dents i els altres defensen la justícia social, però no arriben a les persones. Ni els uns ni els altres no han optat pel viatge interior, que és l’itinerari més llarg.

La pau que uns i altres promouen no passa per l’amor a les persones. Obliden allò que, per al Crist és tan important: que val més el nen que una escola, que val més una àvia que tota l’església (i les seves cerimònies), que val més un pobre que tota una caixa d’estalvis. Obliden el valor de cada persona que veiem reflectit en l’episodi de la barca on Jesús els diu a aquells que volien arreplegar la gent amb xarxa que es deixin de xarxes: Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi i us faré pescadors de l’home.»  Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir (Mc 1,16-18), o allò altre que diu referint-se als petits. Mireu de no menysprear cap d'aquests petits, perquè us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial (Mt 18,10), i encara: Però al qui fa caure en pecat un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l'enfonsessin enmig del mar (Mt 18,6).

El viatge interior passa per la contemplació de les persones i pel respecte a cadascun dels que trobem, pensin com nosaltres o pensin d’una manera diferent.

Quan veiem un món on els petits (sovint refugiats o aturats) queden sense recursos i moren a milers, ens adonem que hem oblidat el camí més llarg: el viatge interior.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

INFANTS O CRIATURES?

Desenes de mils de persones, fins i tot els que no van al camp, avui reclamen el canvi d’un jugador o entrenador i al cap d’una setmana aquests mateixos els aplaudeixen com herois.

En què quedem?

Unes mans poderoses han aconseguit infantilitzar una part important de la nostra societat manipulant els sentiments a favor o en contra d’un jugador o d’un polític. En català diem que “porten llana al clatell” (com ramats d’ovelles).

Aquestes mateixes mans invisibles  posen una part important dels habitants d’un poble o nació a favor o en contra d’una causa.

Això ens sembla que són coses del Tercer món, com el cas de Nigèria on les mobilitzacions en contra de les caricatures del profeta de l’Islam han causat una desena de morts i un munt de temples (protestants i catòlics) destruïts. Però no. També nosaltres, en el nostre món occidental, suposadament lliure, som manipulats. Els camps esportius francesos han fet un minut de silenci pels assassinats arrel de les caricatures (uns 8 o 10). Un nigerià demana quan farem un altre minut de silenci pels 2000 morts perpetrats en un sol dia pels integristes d’aquell país?

Oblidem allò que té de bo l’infant quan es fia agraït dels que l’estimen i assumim la immaduresa davant les dificultats.

Hem augmentat en milers les forces de seguretat de l’Estat per protegir-nos i només uns pocs reflexionen sobre les causes i la possible culpa que nosaltres podem tenir en aquestes reaccions tan bèsties dels integristes.

Per què aquests actes indiscriminats i plens de terror? Molt fàcil. És una antiga tàctica militar que els seus dirigents han après de les nostres acadèmies militars (els seus estrategues han estat formats per nosaltres quan un dia recolzavem els uns i un altre dia els altres): primer de tot cal fer que la gent tingui por (pànic). Més que por, terror. Això torna infantilitzada la majoria de la població. Una tàctica antiga que ja la coneixem per la història dels antics assisris o grecs com era el cas d’Alexandre Magne que va entrar al Líban per una avinguda plena de crucificats. Imagineu com la població restant el va venerar i obeir tota submisa. Algun historiador diu d’ell que er un gran estratega. I tant!

La fórmula és molt senzilla: Per por o per una propaganda (que entri per tots els medis) convé que el poble es torni criatura indefensa.

Quina és la recepta per no caure en aquestes trampes? Ho diu Jesús: “No tinguis por, petit ramat que el Pare es complau en donar-vos el Regne” (Lc 12,32). O, com diu Sant Pau a la Carta als Romans: N’estic cert: ni la vida, ni la mort, ni els àngels, ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt, ni el de sota, ni res de l’univers creat, no ens podrà separar de l’amor de Déu” (Rm 8,38-39).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA LLIBERTAT I ELS MOFETES

França i Espanya són països (pot ser no els únics) que ja fa temps es mofen de les religions. El nostre país ha tardat una mica més però ara ja estem l’alçada dels veïns del nord.

Això és un mal? Ens ho hagués semblat anys enrere, no fa gaire, però la majoria de la gent apostaria per la llibertat d’expressió com a bé superior. A mi també m’ho sembla. Vol dir que no hi ha d’haver lleis gaire restrictives sobre aquest punt.

Si no hi ha d’haver lleis que prohibeixin la burla, com s’ha de resoldre un problema d’un abast tan gran com el que hi ha hagut a França amb una pila de morts pels dos cantons i amb la por al cos de tots els europeus que aquests actes es repeteixin?

En català diem: “No et fiïs mai d’una cuca ferida”. Qui ha ferit aquesta cuca enorme armada fins a les dents? Posats a cercar culpables mirem-nos a nosaltres mateixos.

No vull pas descuidar que, entre ells (xiites i sunites) s’han enfrontat i s’han matat a milers. Mirem-nos el nostre melic. Sembla que el gruix dels militants en aquesta guerra santa són nascuts i han estat entrenats a les nostres mateixes nacions. Joves rebotats a les escoles, mal vistos per la seva procedència, mendicants de llocs de treball que no han trobat en tota la comunitat europea. Són cuques ferides.

Els principals cervells d’aquestes organitzacions han vist com les nostres diplomàcies (de la comunitat i dels EEUU) han armat primer els uns i després els altres; s’han posat al costat del que convenia a cada moment i han deixat enormes quantitats d’armament a les seves mans. Desconcertats per les nostres diplomàcies, no saben de qui fiar-se i tots som enemics seus. Són cuques ferides. Els nostres soldats quan han intervingut al Líban, Síria o Iraq han fet tota mena de bestieses fora del combat, per tant la imatge que poden tenir de nosaltres és denigrant. Els nostres soldats mastiquen un xiclet mentre ells, prostrats, fan la pregària del mig dia.

Ens queda la possibilitat de mirar tot això des del cristianisme, és a dir des de la mirada de l’Evangeli que no és el mateix que contemplar-ho des del catolicisme carregat de cerimònies, càrrecs i monsenyors.

Què diu l’Evangeli? Jesús diu que el qui menyspreï el germà és digne de la gehena, és a dir que serà tingut com un pagà (Mt 5,22-23).

Sant Pau en la Carta als Romans diu que no hem de menysprear els costums dels altres. Això val pel menjar (Rm 14,3-4) i pel seu calendari, festes i costums (Rm 14,5-6). Continua dient-nos Sant Pau: Decidiu-vos a no ésser per cap germà motiu de caiguda o d’escàndol (Rm 14,13). Vol dir que, si en mofem de les barbes del profeta, no trenquem lleis civils sinó que vulnerem el manament de l’amor tan si ho fem de paraula com si ho fem amb còmics que són altament més expressius. És mentida que el còmic sigui innocu ja que penetra més. Ja he dit que això val només per aquells que creuen en l’Evangeli.

Aquesta actitud no ho arreglaria pas tot, perquè la problemàtica amb ells té molta amplitud però al menys ens podríem presentar davant ells amb una mica més de puresa i no atiaríem la ferida que sagna ja fa mot de temps. No ens posaríem a l’abast de l’enorme cuca ferida que es rebolca contra nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL VALOR DELS SÍMBOLS

Els que seguiu una mica les notícies haureu comprovat l’enrenou que es va produir a Andalusia quan la televisió a les dotze de la nit del cap d’any va transmetre de manera accidentada les campanades. Per què es dóna tanta importància a això? Pel valor dels símbols.

Quan ens donem la mà o ens fem un petó no fem res real perquè la mà torna a casa i el petó és un contacte insignificant (fins i tot els que en diem de pel·lícula). No són fets reals, però són molt significatius. També ho era menjar dotze grans de raïm la nit de cap d’any que també podrien haver estat vint-i-quatre (segons com miris el rellotge).

La nostra fe (com les altres, fins i tot l’ateisme més militant) està plena de símbols.

Són mentida? Són veritat? Ni una cosa ni l’altra.

Posem per cas l’Eucaristia. Parlem de la presència real. Real per a qui? Com diu Sant Agustí: “nosaltres els cristians, en aquest pa, hi veiem el cos de Crist”. El símbol real ho és per a nosaltres. I per als altres? Per a ells passa desapercebut i no hi veuen res.

Però hi ha molts més altres símbols que sovint prenem per ben reals, com el lloc del naixement de Jesús o els pastors que hi anaren. Aquests són relats altament simbòlics, però que no podem pas assegurar que la cosa fos així. Són mentida? No, perquè com una bona auca, ens estan dient coses que, per al creient, són importants: que Jesús era de condició humana i va passar la mateixa problemàtica que els immigrants, que fou mal rebut per la gent del seu poble quan diu que Maria i Josep van haver de preparar el part en un pessebre entre animals, i que la gent senzilla, com els pastors que vivien al ras, van acostar-se a donar-los els primer ajuts després del part.

El nostre poble converteix aquests símbols en imatges, en pessebres, en pastorets i està molt bé que sigui així. També convertim en reis els mags i muntem cavalcades sovint magnífiques. Si els donem el valor de símbols i no d’històries ens ajuden a conèixer millor els fonaments de la nostre fe.

La nostra ment és capaç de convertir els símbols en vivències reals de la mateixa manera que besem una foto dels pares o avis que ja no hi són. Podem fer això perquè som humans.

Són també símbols els dies assenyalats com el nostre aniversari o el dia del sant. Ho és també la celebració del Nadal i del cap d’any i també els vestits que portem. Cap d’aquestes coses és mentida ni tampoc veritat. El que és veritat és el valor que li donem sovint exagerat com ha passat amb el fet de les campanades del cap d’any a Andalusia. Un símbol es pot canviar per un altre símbol i no passa res.

Els que s’aferren al símbol com si fos irrenunciable voldrien convertir-los en fets històrics i tangibles. Van per mal camí, perquè obliden que els humans som molt capaços de captar-los però també som prou intel·ligents com per crear-ne de nous i acceptar-los. Amb poc temps s’ha introduït el Hallowen que, per a alguns, sembla ja irrenunciable.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS