Nosaltres (els països de tradició cristiana, per tant també els protestants) estem acostumats a raonar, pensar i opinar el que veiem. Això no és pas així en altres pobles.
Els que són de tradició islàmica estan més acostumats a obeir, acatar i pensar el que els diuen que pensin. Això és així tan en la religió com en la vida social.
El Déu de l'Islam (Alà) es contemplat com a Amo i Senyor i empeny tot creient a posar-se als seus peus en actitud d'obediència i a fer, junt amb els altres creients, el mateix gest d'adoració més d'un cop al dia. Això configura la manera d'ésser de les persones més submises als governants (també en la vida civil) i als caps de les mesquites que un dia ordenen tapar-se el cap a totes les dones i a l'endemà la majoria en fan cas.
Són més religiosos que els cristians? Ho semblen. En realitat són més submisos.
Però en la vida social ells com ens veuen a nosaltres?
Ens veuen pagans i no creients.
Què ha passat amb el cristianisme? La nostra religió ens ha portat a contemplar un Déu com a Pare que vol que creixem i pensem per nosaltres mateixos. Mireu l'Evangeli què diu: El Pare estima el fill i li mostra tot el que fa i encara li mostrarà obres més grans que aquestes i en quedareu meravellats (Jn 5,20). Aquest Déu, un cop conegut, no fa por i ens fa lliures.
Aquesta imatge de Déu ha anat configurant tot el món cristià. Una nova manera de creure i de pensar. Jesús diu que aquest Déu que els manipuladors del seu temps li deien "el nostre Déu" ell el veu com el "meu pare" (Jn 8,54).
Això també val pels descreguts. Pregunteu a qualsevol ateu del nostre país i veureu que fa servir la raó i la llibertat de la mateixa manera que un cristià. Està configurat pel cristianisme encara que no ho reconegui.
La grandesa de la nostra religió és que ens ha donat una llibertat tal que podem qüestionar i arremetre contra la mateixa església, plena de defectes perquè les persones febles hi són a tot arreu. Només els lúcids s'adonaran que aquesta actitud lliure enfront la mateixa vida i aquesta grandesa ens ve de la mateixa pràctica religiosa i del coneixement de l'Evangeli. El creient cristià cada dia s'encomana a Déu Pare (Pare nostre...).
En el Pare nostre venerem un Pare que reconeixem i agraïm, que ens dóna l'aliment de cada dia que és la capacitat de perdonar i que ens deslliura de la temptació perquè siguem forts per nosaltres mateixos.
El creient mantindrà aquesta actitud d'agraïment de la religió rebuda (independentment de la vàlua dels dirigents) i s'adonarà que, si abaixem la guàrdia. en el futur ens podem convertir en persones submises i, per tant, vulnerables a qualsevol tirà que, en nom de Déu, ens vulgui manipular. A la que ens descuidem ens deixarem arrossegar per les religions del Déu Amo i Senyor.
Alguns partits polítics prou voldrien que tots penséssim de la mateixa manera i convertir-se ells en "amos i Senyors" i voldrien afaiçonar el poble en una única imatge. La mateixa església, quan ha descuidat l'evangeli, ha intentat controlar la vida dels creients.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada