En tots els temps ha estat difícil conviure en parella però també ha estat difícil viure sol o amb els pares. Coneixeu algú que ho tingui fàcil?
El que em sorprèn és aquesta dèria de publicitar exageradament els fets de sang, els de la violència de gènere i les llargues llistes dels que es descasen, dels que trenquen, dels que pateixen les esquerdes d'aquesta societat.
Ja sabeu que no hi ha trencament que no comporti víctimes. Cal furgar les ferides? Creieu que aquesta nostra societat només té el remei de les mides policials i les de la judicatura i de la publicitat mediàtica de cada un d'aquests fets?
No teniu la impressió que algú ens vol fer creure que ja no queda cap matrimoni en peu i que només són "normals" els que fan els trencaments? Que pot ser les parelles estables hauran de demanar permís per mantenir-se?
Vull recordar-me del que em deia un jutge amic meu que ha intervingut en moltes separacions. Em deia que les parelles que se separen, casi totes li comenten: "Jo ho faig pels nens" i ell afegia que no és pas veritat, que si ho fessin pels nens el millor seria la continuïtat. Ho fan per les seves conveniències.
Sorprèn que gaire bé enlloc sents una sola paraula d'aplaudiment per als matrimonis o parelles que es mantenen estables i més aviat sembla que aquests siguin una mena de dinosauris del passat.
Està bé que els governs trobin fórmules d'ajuda a les noves formes de convivència perquè en la societat ens hi hem de trobar tots. I tant que si! Però em fa l'efecte que la música (el que es capta) és que "com més trencaments, més progrés". No sentiu vosaltres el mateix flaire?
Mentre estant ara ens passa les parells que esdevenen estables són les dels que arriben, amb força fils, de l'emigració. Vosaltres penseu que mantenir una estabilitat familiar i tenir fills és un desgràcia atribuïble només als emigrants per la seva ignorància?
No fa massa que vaig dir que em semblava (i em sembla) que publicar amb pèls i senyals les agressions i morts de la violència de gènere ho considero perillós perquè s'encomana com les notícies dels suïcidis en els pobles. Els que viuen en tensió pensen que ells podrien fer el mateix. No em veureu mai en una manifestació contra la violència de gènere perquè el destinatari o bé és mort o bé és a la presó. Les manifestacions són per moure els forts i els governants i no pas per convèncer un pobre i desgraciat empresonat. Tampoc no són per complaure'ns en el que pensem. Més aviat ens hem de preguntar que hem de fer nosaltres. El problema és nostre.
Els governs ja fan prou amb les seves policies i els seus jutges però inverteixen poc en capacitat, medis i ànims de totes les expressions culturals del poble. Destinen molts recursos en el que munten ells mateixos. S'equivoquen i fan amb la cultura el que han vist que no es pot fer amb l'economia. No miren les manifestacions culturals de tota mena que serien, al meu entendre, el millor antídot. Estalviarien presons i policies.
Poso un exemple: Com se'n sortirà més un mestre si té esverats els alumnes, posant policies dintre de l'aula o fent curset per veure com pot fer millor la classe? Oi que es veu de seguida? Les solucions policials són pobres de mires. I tothom reclamant més policies!
He dit al començar, que la gran dificultat de la convivència no ve d'ara sinó que s'ha donat en tots els temps. Per això entendreu que Jesús posava Déu per testimoni per animar a la fidelitat ja què la tendència dels homes i dones no era la de perseverar. Llavors, com ara, els costava la fidelitat. Jesús argumentava amb la fe. Deia: Què va dir Déu? (Mt 19,4-5) i afegia: Per això l'home deixarà el pare i la mare per unir-se a la seva dona i formaran un sol cos.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada