De vegades sents a dir que "ens hem de deixar anar amb els nostres instints com els animals". Però ni que vulguem no podem.
De petits, som l'animal més indefens. No ens assemblem de res amb ells. Compareu amb una cabra que acabada de néixer ja camina o un ànec del nostre llac que ni tan sol necessita l'aliment de la mare. No som igual que els animals.
Ells tenen una vida simple i molt aviat resolta. Nosaltres una complicada i mai reeixida. Qualsevol matrimoni, si et parla amb confiança, et diu que ells dos no acaben de trobar la manera. El mateix passa entre pares i fills. Totes les promeses de felicitat tan atractives que ens ofereixen els mitjans de comunicació són insuficients perquè el nostre cor sempre anhela més. Mai n acabem de trobar una complerta satisfacció sexual, ni econòmica, ni lúdica. Gastem enormitats de diners per aconseguir-les i ni així. Això no els passa pas als animals que, sovint satisfets del tot, passen hores estirats o ajaguts esperant la crida de la gana o del sexe quan els arribi, no abans. Tampoc no saben el que és somriure ni celebrar cap mena de festa.
Si mirem la capacitat de conviure com a poble veurem que també som complicats. Tan aviat el poble s'avé a un estalvi per la "nova cultura de l'aigua" (sembla que el poble respon) com demà passat tothom omplirà la seva piscina fent trampes, on sigui, per aconseguir l'aigua. Rússia era país més socialitzat i és (junt amb els altres ex comunistes) el país on hi ha més tramposos. La mateixa gent que avui surt al carrer manifestant-se a favor de la pau, demà llegirà amb fruïció les invectives contra tal o tal altre polític que crearan un clima en el que la pau esdevingui impossible. Com a poble som inestables i qualsevol dia podem votar democràticament un nou nazisme.
No som com els animals perquè, si per una banda, som els més indefensos en la nostra infància, per l'altra podem ésser els més dominadors i acumuladors de riquesa. Quantes vegades hem sentit aquella frase referida a un polític que s'enriqueix que diu: "Si jo pogués també ho faria i ben fet que fa!". En l'article anterior ho explicava dient que tots tenim el "pecat original".
Què aporta la religió en aquest món complicat de les persones? Doncs una nova dimensió que no és ni política, ni cultural, ni tampoc psicològica.
El creient, que ets tu, sap que només pot aportar en aquest món una petita llavor que creixerà, encara que no ho sembli (Mt 13,31-32), sap també que ha d'aprendre a conviure amb els que són diferents, com el blat amb el jull (Mt 13,36-43), sap que els pobres i els que no compten posseiran la terra (Mt 5,3-5). El creient en Jesucrist sap que té poder per perdonar perquè Déu mateix "lliga allò que nosaltres intentem lligar" (Mt 18,18) perquè Déu és a prop i dóna confiança en aquest món tan complicat ja que Ell sap el que necessitem abans que li ho demanem (Mt 6,8).
Aquesta nova dimensió no passa ni pel culte al cos, ni al vestit ni al menjar.
Els que creuen això sempre han estat uns pocs (fins i tot en el temps que la majoria anava a la Missa del diumenge) i ara també són poquets. No som ni els més bons ni els més intel·ligents de la societat sinó aquells que hem trobat la "perla" de l'evangeli (Mt 13,45-46), aquesta nova dimensió que ho canvia tot.
Els pocs que van a la Missa diumenge rere diumenge tenen l'avantage d'escoltar cada setmana, com la pluja fina, aquesta Paraula del Senyor que els va introduint en la nova manera de contemplar les coses segons Jesucrist.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada