Aquests dies el periodisme ens manté informats (a la seva manera) d'un país fortament inestable com és Zimbaue. No sé si, quan rebreu aquestes lletres, haurà fet o no haurà fet les eleccions. La gent ja no cal que faci servir la moneda perquè la devaluació és tan enorme que ni amb un feix de diners dels grossos poden comprar mitja dotzena d'ous. Quan els governs es tornen àvids de diner i de poder escuren les butxaques dels pobres i la inflació és el millor invent per empobrir els que no tenen. Em temo molt (tant de bo errés) que la comunitat internacional no mourà un dit perquè els recursos que hi pot haver en aquell país (coure i mines de metalls preciosos) ja arriben a les grans multinacionals i tant els fa rebre-les d'un govern corrupte com d'un país democràtic.
L'atur i l'encariment dels nostres productes, que també ha d'ésser el fruit d'alguns que tenen uns guanys desmesurats (el preu del petroli el deu cobrar algú, oi?) no són res comparat amb l'empobriment dels països més esparracats.
Xina tenalla el Tíbet negant-li el pa i la sal de la seva identitat. Us heu fixat com van callant el primers que van protestar i com fins i tot han passejat la flama olímpica pels seus nassos. El sud del Sudan (Darfur) encara està en mans d'uns exèrcits (del nord) que impedeixen l'arribada d'ajuda humanitària ja que se la queden ells mateixos, mentre moren a centenars els pobres. Birmània on els dirigents van estimar-se més deixar morir centenars de milers llavors del terratrèmol, que no pas deixar passar l'ajuda de la comunitat internacional. La van deixar travessar que els governants tenien ben controlada la situació. Podríem ampliar la suma amb molts i molts països però el que ens importa és fer una lectura creient de tot això.
Com és que Déu no actua? Si llegiu bona part dels llibres de l'Antic Testament de la Bíblia veureu com intenten donar resposta a tot això, però en va. Els relats ens diuen que els reis dolents eren castigats com la malvada Jezabel (2Re 9,30-37), que les desgràcies venien pels pecats del poble, que Déu beneïa els bons i generosos com Job o Tobit... Però en arribar al Nou Testament topem amb la Creu de Jesús que desmunta tots els esquemes idil·lics del Déu que beneeix els bons i castiga els dolents. Quina mena de Déu és Aquell que el crucificat reclama dient-li "Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat"? (Mc 15,34). Aquest crit de protesta és el mateix que feien els deixebles d'Emmaús quan deixaven aquella Jerusalem criminal que els havia decebut. L'apòstol Pau va topar amb la mofa dels contertulians d'Atenes quan li diuen que de la creu i de la resurrecció ja en parlaran un altre dia (Ac 17,32).
Justament és aquí on els creients tenim alguna cosa a dir. La descoberta del ressuscitat i l'anunci que Jesús feia del "Regne de Déu" són una mateixa cosa.
Aquest Déu que Jesús predicava no cerca ofrenes ni sacrificis (Mt 12,7) sinó que cerca l'ovella perduda, es fa present plorant al costat dels petits i dels febles ja que els seus àngels estan cara a cara amb el Pare del cel (Mt 18). Però què podem fer si els opressors estrenyen la seva malèvola tenalla?
Primer de tot convèncer-nos que som i serem minoria. Quan l'església ha tingut majories ha comès els mateixos disbarats que perpetren els poderosos. Som pocs i som minaria però, com Jesús, no ens cansarem d'anunciar el Déu que estima els petits i els febles, que no espera ofrenes sinó el cor bo.
I això és efectiu? Més del que sembla perquè, al llarg de la història hem hagut d'anar reconeixent els que han tingut aquesta mirada que encara són els models en els que ens hem emmirallat. A més això no dóna cap falsa esperança sinó una confiança real de saber que Déu vol que la salvació arribi a tots.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada