Aquest estiu hem tingut un dutxa televisiva més aviat abundant dels Jocs olímpics. Les despeses han estat enormes. Darrere de cada atleta hi havia sis càmeres.
Hi ha moltes coses positives com la trobada de tots els països reconeguts per l'ONU fins i tot els que estan enfrontats entre ells i el coneixement de les enormes possibilitats de la Xina i l'apertura d'aquest país a tots els altres del món.
Hi ha hagut unes manipulacions majúscules sobre tot en el que fa a les nacions i al xauvinisme (espanyol, per exemple). Cada vegada que un esportista guanyava la més petita havíem de sentir allò de "Espanya gana".
Però hi ha un altre element que vull fer notar, per a mi molt important: Ens hem passat admirant uns atletes i esportistes que no podem imitar. Em pregunto si és bo per a la humanitat una competició d'aquestes en la que els cossos humans han de rendir de manera extrema. Aquests nois i aquestes noies convertides en ídols viuran gaires anys? El seu cos no haurà quedat malmès com ha passat amb molts dels guanyadors de les Voltes a França i a Itàlia morts prematurament? I el seu esperit, embotit de tantes lloances i fotos, serà capaç de tornar a la vida de cada dia? Podran viure normalment sense l'ajuda d'alguna mena de droga (dura o forta?). O pot ser són les víctimes ofertes a la divinitat del consum?
Jo m'he fixat que els nostres monitors del MIJAC, quan estan en els campaments, munten olimpíades però, a part de donar premis als que corren més, se les empesquen perquè la majoria dels participants no es quedin sense alguna mena de premi de manera que no sigui cap deshonor haver quedat segon o tercer en la competició.
En la cursa de la fe tots creiem i tots podem rebre el premi i no pas un de sol, com a les olimpíades de les que parlava. Hi ha un fragment d'una carta de Sant Pau que ens ajuda a entendre això que ell ja ho veia en el seu temps. Diu als Corintis: M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés. 23 Tot ho faig a causa de l'evangeli, per poder-hi tenir part. 24 ¿No sabeu que a l'estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s'emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur! 25 L'atleta s'absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n'hem de guanyar una que mai no es marcirà. 26 Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l'aire. 27 Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix. (1Co 9,22-27) .
El que es presenta feble al costat nostre (com Sant Pau en el text mencionat) i camina amb nosaltres és un model per imitar però aquell que guanya totes les medalles esdevé un model inasequible. Voleu dir que ens serveixen de gaire els superherois?
Això ens val també pels sants i per Maria. Si li cantem allò de "Noia del poble, Maria, d'un poble de vinya i blat..." ens sentim confortats perquè, fins aquí, hi arribem tots. Maria no és un model per idolatrar sinó una companya de camí amb la que podem compartir. És una nova manera de mirar que no ens converteix en lacais sinó en companys de camí i servidors.
Josep ESCÓS i SaRSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada