No faran públic on destinarà el govern l'ajuda a les entitats bancàries que estan en crisi que no tenen prou diners per respondre als seus clients perquè, si arriben a dir-nos quines han cobrat, nosaltres només comparant el que se'ls dóna i el salari del dos dels grossos d'aquella banca resultarà que l'ajuda (que paguem entre tots) serà per abonar-los just el seu sou.
Com més entrem en el món global més ens adonem de les desproporcions.
Algun dia ens haurem de ficar amb els sous dels esportistes d'èlit. Aquests poden mantenir els seus salaris i complements (més de tres milions de les antigues pessetes cada dia) perquè el poble es torna foll seguint les competicions. També els romans es tornaven folls per veure les lluites dels gladiadors i els assassinats al circ i això va durar fins entrat el segle IV. Avui ens fa vergonya de comentar-ho. Espero que aviat ens faci vergonya de comentar el que hem arribat a pagar a un esportista d'èlit. No pas de moment que encara s'apugen els sous i les clàusules de rescissió.
Encara hi ha un altre problema relacionat amb els salaris: les deslocalitzacions de les empreses. Les munten en altres llocs perquè rendeixen més. En aquests països ni tan sols han d'assegurar els treballadors i els poden acomiadar després d'anys de pagar-los sous de misèria.
Tot plegat ens porta a reflexionar sobre el diner (que són uns papers només simbòlics), la riquesa i els drets de les persones.
Hi ha una paràbola a l'Evangeli en la que Jesús es riu dels salaris i ens invita a fixar-nos amb les persones: És la dels treballadors de la vinya (Mt 20,1-16). El relat ens explica que un propietari va a la plaça a cercar treballadors a primera hora, a mig dia, a mitja tarda i cap el tard i que, quan és hora d'abonar-los el sou pel treball realitzat, dóna el mateix als que han treballat tot el dia (un salari just i convingut) que als que han treballat només la darrera hora. No els paga pel treball fet ni per la riquesa que han creat amb la feina de les seves mans, sinó per la resposta. Els que han respost que "si" a la crida cobren tots el mateix.
El sistema que en diem capitalista, que és l'únic que fins ara ha"funcionat," té com a centre el guany de diners. Els governs han fet unes quantes correccions, obligant a preveure assegurances de malaltia i de jubilació i han fet algunes lleis perquè els acomiadaments no es facin alegrement, però la base continua la mateixa: el rendiment de diners.
Què passarà? De la mateixa manera que el comunisme va caure quan les persones no eren tingudes en compte i els governs es tornaven ells mateixos capitalistes, el sistema global del capital, que és el que impera, haurà de petar en el moment que ho hi hagi més pobles pobres i indigents per exprimir sigui perquè els seus governs hauran posat les mateixes correccions que els dels països més avançats, sigui perquè ja no hi hagi més productes per robar-los.
Ara estem en un d'aquests límits i els que creiem en el valor de les persones iguals i lliures hem de somniar amb una estructura mundial semblant a la familiar en la que els pares no li demanen a l'avi o a l'infant si rendeix o no, sinó que tots seuen a la mateixa taula a l'hora de menjar.
Tenim dreta a somniar que això és creure en la resurrecció.
Josep ESCÓS i SaRSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada