La carnestolta, encara que algú se’n estranyi, és una festa d’origen religió i només té sentit si algú preveu i celebra la quaresma que ve al darrere. Recordo un home que, quan li van diagnosticar una malaltia mortal, va decidir viatjar i voltar món mentre pogués. Era la seva celebració de joia com una preparació per als moments difícils que li esperaven. Igualment l’inici de la primavera comença amb un desvetllament i color però hom es prepara pel temps de la sega i la verema que seran moments durs. Sense la perspectiva del que ve al darrere només se celebra una festa inconscient pròpia d’un món encara adolescent, com és el de la majoria dels ensenyants i regidors del nostre país. Tot amb tot la joia i els actes festius són aliment de l’ànima perquè els dies tristos ja venen sols. Només que ningú no els preveu.
La nostra comarca es va desvetllant perquè ara tenim la presó de Lladoners a prop i anem coneixent la realitat dels engarjolats. Ja han passat aquells temps en els que la majoria de la gent exhibia pancartes que deien “no a la presó”. També es van esfumant aquells altres que no fa pas gaire proclamaven que allà dintre els interns vivien com els rics. Les televisions ens van fer un flac favor amb els seus reportatges dels dies de la inauguració. Van fer un simulacre de presó d’un dia amb els periodistes i s’ho van passar la mar de bé perquè sabien que a l’endemà sortien cap a casa.
Com viuen allà dintre? Doncs amb uns horaris molt estrictes i passant moltes hores diürnes al costat d’uns altres, casi sempre desconeguts, sense saber de qui es poden fiar. Alguns hi seran per algun error però altres han delinquit i com ho han fet al carrer ho poden fer amb els mateixos companys de captiveri. Això durant el dia però les hores de la nit són llargues perquè han d’anar a retirar-se d’hora i passen moltes estones sols en l’habitació. Més faltaria que durant el dia no tinguessin estones per córrer pels patis i jugar algun joc com el futbol o el basquet.
Els voluntaris del nostre grup hi van i cada vegada es troben amb drames personals de molta envergadura. Hi ha qui encara no ha fet saber a la família que està allí dintre i els seus no saben on para, altres estan incomunicats perquè la seva família que sap que són allà no té recursos per telefonar-los i menys per visitar-los. Penseu que no és el mateix tenir la família aquí o al Marroc o a Rumania. Hi ha mares dels interns que no saben llegir ni escriure i que tampoc saben a qui adreçar-se per saber alguna cosa del seu fill. També hi ha els que no tenen esperança perquè, quan surtin, no sabran on anar ni com moure’s després d’haver estat molts anys sense cap iniciativa personal (sempre mengen el que els donen i van allà on els diuen). Com podran sobreviure als seus seixanta o setanta anys un cop fora de la presó en aquest món nostre competitiu si ningú no els espera a la sortida? N’hi ha que no esperen pas la fi de la seva condemna.
Hi ha estrangers que ja saben que, el dia que surtin, seran il·legals perquè els han pres els papers i, per tant, fàcilment, amb la nova llei d’estrangeria els poden enviar de retorn al seu país per més treball que haguessin tingut abans d’entrar. Els voluntaris dels nostres equips estan desbordats de peticions i, encara que escoltem aquelles paraules del Senyor que deia: Veniu benaurats ... perquè estava pres i em vareu visitar (Mt 25,36) no saben com fer-les realitat.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada