Aquest diumenge, dia 17, l’Església Universal celebra la Festa del Domund, el dia de les Missions. A la nostra parròquia, desplaçarem el centre de la celebració al diumenge següent, dia 24, amb motiu de la Missa Familiar, per donar-li, a banda del goig del retrobament i de benvinguda als qui s’incorporen a la Comunitat, un caire missioner on vailets i joves (i grans!) prenguin (prenguem) consciència –els menuts, ni que sigui de manera incipient- de la necessitat que hi ha de proclamar arreu la Bona Nova de què som testimonis.
Voldria compartir amb vosaltres una de les reflexions a què em porta aquesta diada. Fixeu-vos que, fins fa pocs anys, la nostra vella Europa era exportadora de missioners. Seglars i clergues, homes i dones, marxaven fronteres enllà per a proclamar la Bona Notícia i ajudar els necessitats. Ara, però, en cert sentit, la situació ha canviat. El procés de secularització progressiva de la societat –i, a l’”Estado Español”, sobre tot el procés que ha sofert Catalunya- ha portat a que siguin missioners d’altres països els qui vinguin a missionar-nos. Alguns bisbats han tingut certes reserves; altres, com el nostre, sembla que no han tingut problemes per obrir de bat a bat les portes.
La solució, en una terra que ha estat catòlica durant tants segles, no crec que passi per aquí.
Benvinguda sigui sempre la saba nova si Déu ens l’envia, però no vulguem amagar amb sacerdots i religiosos/es d’importació les mancances que tenen les nostres comunitats a l‘hora de fer néixer vocacions. Tot país, tota cultura, té la seva manera de viure la fe arrelada a la terra on posa els peus. La fe i la cultura són fenòmens no indestriables, però sí que es retroalimenten. L’estroncament de la capacitat d’un poble per fer néixer vocacions és símbol del seu empobriment religiós i per tant –penso jo- del seu empobriment global. (Fugiu dels qui us diuen que el sentiment religiós no és inherent a la condició humana, la seva no-creença en Déu ja és un posicionament religiós).
Les causes d’aquesta desafecció -paraula tant de moda- religiosa poden ser vàries. Deixeu-me dir que una d’elles pot ser que l’Església catalana ha deixat de dir coses interessants, i, allò que encara proclama, potser no ho sap expressar. En una societat com la nostra, on els mitjans de comunicació bombardegen constantment amb missatges inconsistents i notícies que, les més transcendents, poden durar en l’imaginari col·lectiu dos dies, costa molt fer arribar un missatge al cor que, un cop plantat, hom l’ha de regar durant tota la vida perquè no es marceixi.
No tinc pas cap solució per a proposar. Penso, però, que un primer pas seria que nosaltres mateixos ens creguéssim la Bona Nova que proclamem. Si, a més de cares serioses, als catòlics se’ns veiés amb l’alegria d’haver rebut el Missatge, i aquesta alegria es reflectís en els nostres actes, potser la gent ens miraria d’una altra manera. Ja deia el gran Friedrich Nietzsche –cito de memòria- que els catòlics serien més creïbles si fessin més bona cara.
I, per acabar, penso que una altra actitud del cada dia ha de ser, a veure si m’explico, no deixar-se missionar de qualsevol manera. Hem de ser conscients del patrimoni dels nostres avantpassats, de l’amor que els nostres pares han tingut per aquesta terra, de la lluita que des de l’Església catalana s’ha fet per la nostra cultura en temps difícils, per a ara malbaratar-ho per la ganduleria de no saber defensar el que és nostre.
Que tingueu un bon DOMUND.
Enric Sabrià i Plans. Manresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada