Amb l’acabament de novembre comença el nou any litúrgic per als catòlics. Aquest proper diumenge, dia 28, estrenarem la Corona d’Advent encenent el primer ciri que ens indica el començament del camí cap a Nadal. Els ornaments morats de la litúrgia ens assenyalen la conversió que els creients hem de fer. L’austeritat serà trencada, tan sols, per la Festivitat de la Puríssima Concepció de Maria, amb un esclat de blanc –potser també de blau- i de flors a l’altar.
La paraula “Advent” té per a mi un sentit preciós, que fa reflexionar. Des d’una determinada perspectiva filosòfica (els filòsofs veuen les coses del dret i del revés –si un veu blanc, l’altre negre-), el futur (el futurus llatí) és allò que serà, comptant amb el que ja és; en canvi, l’advent-Advent (l’adventurus llatí) és allò que vindrà, que ens cau a sobre d’una manera completament nova. El temps d’Advent és doncs preparació per a rebre aquest regal de la gràcia de Déu que és el vessament del seu Amor fins a l’extrem de fer-se persona com nosaltres, perquè puguem conèixer com realment És. És la preparació per a rebre Aquell qui gratuïtament ens guiarà pel camí de salvació.
I quina actitud hem de prendre, doncs, els creients, davant el desafiament joiós a què ens repta l’Advent? Hauriem d’entendre que aquest temps és alguna cosa més que la preparació ritual –i ara sobre tot comercial- del Nadal. L’Advent està molt vinculat a una virtut teologal força oblidada, l’esperança. Hores d’ara, el deure dels catòlics és estar oberts a Aquell Amor que fou vessat per Déu en Jesucrist per a tots nosaltres i ser intruments –i això només passarà si li obrim el cor- perquè el seu Regne estigui cada cop més a prop nostre. Creiem que hi haurà un segon Adveniment, a la fi de la història, però hem de ser conscients que, mentrestant, nosaltres també som –i creem- història. Som en el món oberts a escollir –dins de les nostres circumstàncies- el camí que hem de seguir. Cada pas que fem queda incorporat al nostre ésser, i aquest serà l’únic tresor – sobre tot l’amor que hem donat i l’amor que hem rebut- que podrem oferir a Déu.
Així, hem de ser conscients que nosaltres també formem part d’aquest adveniment del Regne; que som constructors del Regne cada cop que reeixim en fer el món una mica millor. També hem de ser conscients que les nostres petites lluites de cada dia, les nostres esperances, es poden frustrar, sinó, ja no serien esperances. Els determinismes, la predestinació, són moviments filosòfics i religiosos que porten a la passivitat i a l’acceptació de l’status quo. Per a nosaltres l’Advent ha de ser esperó per a la revolta, per a un mai no en tenim prou en la lluita per la dignitat de la persona i del món. Hem de saber posar, en definitiva, la nostra llibertat en mans de Déu –Ell ens l’ha regalada- perquè el seu Regne sigui una realitat cada cop més palpable en aquest món. Si actuem així, de ben segur el seu Amor sabrà tapar quan arribi el moment aquelles mancances que haguem tingut. En això creiem i això esperem.
Que tingueu bon Advent.
Enric Sabrià i Plans. Manresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada