I
Aquestes barques
en comptes d’haver estat una via d’esperança han estat un camí cap a la mort.
Aquest era el titular del diari. Des que, fa
unes setmanes, vaig conèixer la noticia, malauradament tan repetida, l’he anat
repensant i ha estat com una espina de dolor. Vaig intuir que havia de venir a
pregar en aquest lloc per desvetllar les nostres consciències a fi que no torni
a passar mai més.
Primer de tot vull agrair sincerament als
habitants de Lampedusa i Linosa, extensible a les seves associacions, als
voluntaris, a les forces de seguretat que han donat i donen un servei els que
havien triat un viatge cap un lloc millor. Sou una petita realitat, però doneu
exemple de solidaritat! Moltes gràcies! Estenc l’agraï-ment a l’arquebisbe
Francesco Montenegro per la seva ajuda, el seu treball i l’acompanyament
pastoral. També a l’alcadessa, Sra. Guisi Nicolini. Mercès pel que ha fet i
està fent. Encara vull afegir un record pels estimats germans musulmans que
aquesta tarda comencen el dejuni del Ramadà desitjant-los abundants fruits
espirituals. L’església està al vostre costat a la recerca d’una vida més digna
per a vosaltres i per a les vostres famílies (a vosaltres oshià!).
Voldria proposar unes paraules a la llum de la
Paraula de Déu que hem escoltat a fi de remoure la consciència de tots, a veure
si canviem algunes actituds.
“Adam, on ets?” és la primera pregunta de Déu
quan parla a l’home després del pecat. “On ets Adam?”. Adam ha esdevingut un
ésser desorientat que ha perdut el seu lloc a la creació pensant que seria
poderós i ho dominaria tot, pensant que seria un déu. Es trenca l’harmonia i l’home
erra el camí. Aquest error es repeteix en relació a l’altre que ja no és un
germà a qui s’ha d’estimar sinó una nosa en el seu benestar.
Més endavant Déu fa una segona pregunta:
“Cain, on és el teu germà?”. El somni d’ésser poderós com un déu l’ha portat a
una cadena d’errors que és cadena de mort. Acaba vessant la sang del seu germà!
Aquestes dues preguntes encara avui ressonen
amb tota la força. Tants de nosaltres estem desorientats –m’incloc a mi mateix–
i no estem atents al món en què vivim, ni tampoc no ens en preocupem; ens
protegim del que Déu ha creat per a tots i ni tan sols som capaços de tenir
cura els uns dels altres. Quan aquesta desorientació pren dimensions mundials
assistim a tragèdies com aquesta.
“On és el teu germà?”. Déu diu que la veu de
la seva sang clama fins a Ell. Aquesta no és pas una pregunta adreçada als
altres, sinó a nosaltres matei-xos, a cadascú de nosaltres. Aquests germans i
germanes nostres fugien de situacions difícils per trobar una mica de serenitat
i de pau. Cercaven un lloc millor per a ells i per a les seves famílies i han
trobat la mort. Quantes vegades els que cerquen aquestes coses no troben
comprensió, ni acollida, ni tampoc solidaritat! Però les seves veus clamen fins
a Déu. Repeteixo doncs, l’agraïment als habitants de Lampedusa per la seva
solidaritat. He es-coltat un d’aquests germans viatgers. Abans de poder arribar
aquí han caigut a les grapes dels traficants, els que s’aprofiten de la pobresa
dels altres. Per a ells la pobresa dels altres és una font de lucre. Com han
sofert! Uns pocs ha aconseguit arribar.
“On és el teu germà?” Qui és el responsable
d’aquesta sang? En la literatura espanyola hi ha una comèdia de Lope de Vega
que narra com els habitants de la ciutat de Fuenteovejuna assassinen el
governador perquè és un tirà, de manera que ningú no sap qui ho ha fet. Quan el
jutge del rei pregunta “Qui ha matat
el governador?” tots res-ponen: “Fuenteovejuna, Senyor! Tots i cap de
nosaltres!”. També avui s’imposa aquesta pregunta amb molta força: Qui és el
responsable de la mort d’aquests germans i germanes? “Ningú” –tots responem
igual; “jo no hi tinc res a veure”; “deuen haver estat uns altres!”. Però
encara Déu ens pregunta a cadascú de nosaltres: “El crit del teu germà ha
arribat fins a mi, on és la sang del teu germà?” Resulta que ningú en el món se
sent responsable; hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna. Hem
caigut en l’actitud hipòcrita del sacerdot i del levita de qui ens parla la
paràbola del “Bon samarità”: veiem el germà caigut en el camí i pensem
“pobret!” i seguim el nostre camí. No ens toca a nosaltres! I amb aquesta
actitud ens tranquil•litzem i ens trobem en pau.
La cultura del benestar
que ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles al crit dels
altres. Vivim en una bombolla de sabó molt bonica, però no és res. És la il•lusió
de la futilesa i d’allò que és provisional que ens porta a la indiferència (a
la globalitza-ció de la indiferència). Ens hem avesat al sofriment de l’altre i
pensem que no ens importa ni ens toca a nosaltres...
“Adam on
ets?”, “on és el teu germà?”. Aquestes
preguntes que Déu fa al principi de la humanitat van adreçades als homes del
nostre temps i també a nosaltres. Encara m’agradaria fer una tercera pregunta.
Qui de nosaltres ha plorat per aquesta desgràcia o per altres de semblants? Qui
ha plorat aquests germans i germanes? Algú de nosaltres ha plorat pels germans
que anaven en aquesta barca? Heu pensat en les mares joves que portaven els
seus fills? I en aquests homes que volien fer alguna cosa per mantenir les
seves famílies? Pertanyem a una societat que ha oblidat l’experiència de
plorar, de compa-dir (patir amb l’altre). En un altre lloc l’Evangeli ens parla
d’un crit i un gran lament: “És Raquel que plora els seus fills perquè ja no hi
són”. Ho llegim quan Herodes ha fet matar els innocents per protegir el seu
benestar, la seva bombolla de sabó. I això es va repetint...
Preguem escoltant
aquestes preguntes que ens fa Déu: “Adam on ets?”, On és la sang del teu
germà?”...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada