Si algun cop ens han robat passem
molt vergonya i indignació. El mateix ens passa quan ens han enganyat. A
l’Evangeli surten sovint els “lladres”, la qual cosa vol dir que aquest
problema ens ve de lluny. Sempre els anomena pel seu nom i no pas per
felicitar-los ni per denigrar-los. Gairebé sempre en parla perquè siguem cauts.
Ja en parlaré.
Primer vull aturar-me i veure què passa al nostre país. Només en diem
“lladres” dels que ens prenen petites quantitats, aquells que van a parar a les
presons dels pobres (que són la majoria).
Quan el que pren coses dels altres pertany a una classe més alta li diem “cleptòman” (kleptos en grec, vol dir lladre). Així sembla que no mereixen que
els castiguem tan durament i, fins i tot hi ha qui els justifica dient que
tenen aquesta malaltia. I quan els que roben són polítics tampoc no en diem
lladres, sinó que els recriminem que han fet una “apropiació indeguda”. Pel que es veu, darrerament n’hi ha molts,
d’aquests.
Què diu l’Evangeli?
No es fica amb els lladres, sinó que diu que ens prenen aquelles coses que
són fugisseres, tresors que se’ls mengen les arnes i que no hem de posar el cor
en aquelles coses que els lladres ens poden prendre. Ho diu així
No amuntegueu tresors aquí a la
terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben.
Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els
lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor. (Mt 6,19-21)
En un altre moment els esmenta en dues paràboles. Una per tirar en cara als
grans sacerdots que s’han volgut apropiar del santuari que és de Déu i han fet
com aquells vinyaters que, per apoderar-se de la vinya arriben a matar el fill de
l’amo del tros. O sigui que només els esmenta per dir que els grans sacerdots
són pitjors que els lladres (Mc 12,1-12).
L’altra paràbola és la del Bon samarità que també els esmenta per tirar en
cara als sacerdots i als levites que passen de llarg del ferit mentre que qui
s’atura a curar-lo és un foraster (un samarità). Diu que quan es van trobar el
ferit de mans de lladres ni el sacerdot ni el levita no es van aturar per
auxiliar-lo.
Casualment baixava per aquell
camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret;
veié l'home i passà de llarg per l'altra banda.
Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i
se'n compadí. (Lc 10,31-33).
En altres dos llocs esmenta els lladres per dir que si sabéssim l’hora que
han de venir no deixaríem la casa sense defensa. Més que res és per advertir-nos a nosaltres que
estiguem vigilants (Mt 24,43).
La següent advertència és també per recriminar els mals pastors (torna a
carregar contra els sacerdots del seu temps) que, com els lladres, no entren
per la porta de les ovelles sinó que salten per la finestra (Jn 10,1).
Finalment Jesús, recordant els deu manaments de la llei de Déu del temps de
Moisès, diu a aquell jove ric:
Ja saps els manaments: No matis, no
cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare.» (Mc 10,18)
Jesús té molt més interès a parlar de nosaltres que dels lladres, perquè o
bé els sapiguem esquivar o bé no ens deixem prendre allò que val, ja que les
riqueses d’aquest món no valen gaire per a la vida vertadera.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada