Passada
la llarga crisi en tot l’àmbit del que avui anomenem Europa (crisi que va del
500 al 1100) el poble va començar a crear les defenses, sobre tot enfront els
invasors que venien del nord (el que en diem els “bàrbars”). De la mà de
l’església es van anar establint monestirs cada cinc hores de camí, que eren
hostals de llarga estada en els moments que alguns invasors ocupaven el
terreny. Els monestirs no sols acollien la gent pacífica que anava de pas sinó
que també asilaven els pagesos de la rodalia que s’hi refugiaven per no perdre
la vida. Per poder tenir gent una
temporada (fins que passés el pas dels invasors) amb temps havien d’haver
recollit blat, llegums... havien fortificat el recinte i assegurat l’aigua i la
possibilitat d’escapada construint algun túnel fins a un lloc discret per
sortir a l’exterior. Per això convenia
que l’abat fos un bon organitzador. Els monestirs van començar a tenir també la
funció cultural (escrits i còpies) i colonitzadora amb cultius innovadors en
els camps i les vinyes (elaborant menjars i begudes). Cantaven, pregaven, i
cultivaven els camps del voltant.
Aquesta
funció de defensa la van tenir també els castells feudals que també acollien gent sense tanta funció
cultural ni colonitzadora. La gent que s’aixoplugava als cenobis havia
d’adaptar-se a un ritme de pregària i d’oració a toc de campanes. Quan les
cròniques diuen que els monestirs estaven plens de monjos no vol pas dir que
tots tinguessin vocació. Molts hi vivien per les raons que he dit. L’ambient
religiós era normal en tots els àmbits d’aquell moment, també a fora del
convent.
Fins
aquí la cara amable dels monestirs. Però amb el temps va venir l’afany de
posseir, tenir diners i de dominar els pobles dels voltants. Els abats es
convertiren en senyors feudals i molts dels pagesos que s’havien refugiat s’hi
quedaven fent de “llecs” que vivien permanentment a dins del recinte a manca de
possibilitats de tenir una vida autònoma sense assegurances.... Altres pobles,
en comptes de dependre de monestirs, depenien dels nobles dels castells; els
passava el mateix, de manera que tots els nuclis de població, a la curta o a la
llarga, depenien o bé dels uns o bé dels altres. Ara estem molt pitjor, ja que
depenem del govern de l’Estat que ens treu quatre o sis vegades més del delme
que demanaven els monestirs o bé els senyors dels castells a la gent del poble
en aquell moment.
Sabent
això entendrem que la gent més conscient d’aquella època o bé es feien monjos
(per poder pertànyer al grup dels dominadors) o bé vivien amargats per la
submissió a que estaven sotmesos. També hi havia probablement un bon grup de
gent que ja es conformava amb aquestes situacions de dependència, tant si
vivien dins dels monestirs com si vivien en els pobles.
En
temps de Jesús (més de mil anys abans) la situació de dependència era molt
pitjor perquè la pobra gent desheretada (els anawim) que havien
fracassat en el cultiu dels camps, sigui per secades, per guerres o malalties,
no tenien cap possibilitat de recuperar-se i, el poc que aconseguien ho havien
de donar o bé al Romans o bé al Rei (Herodes) o bé al temple que també tenia la
feina de recaptador (fent sacrificis amb
l’excusa de pregàries i perdó). Avui tenim els refugiats (a milions) també
desheretats, empobrits i febles.
La
postura de Jesús a favor dels pobres i dels que sofrien encara avui ens serveix
per adonar-nos de quin és el camí dels que volem ésser seguidors del “regne”
anunciat per Jesús. A l’Edat mitjana va sorgir la figura de Francesc d’Assís
molt semblant a la de Jesús a l’Evangeli, posant-se al costat dels petits. Ara
ens toca a nosalres
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada