BENVINGUT EL PAPA BENET XVI

En fulls anteriors ja he dit el que em semblava dels pros i els contres de la vinguda del Papa.

Ara toca rebre’l i rebre’l bé perquè arriba aquesta setmana a Barcelona.

La majoria de nosaltres no serem presents dintre del temple de la Sda. Família però si que podem influir amb les nostres converses donant la benvinguda als que està al cap de munt de Càritas mundial (Càritas és una associació de la mateixa església).

Donem la benvinguda al responsable de les missions universals de tota l’església.

Acollim al impulsor de les universitats i instituts catòlics de tot el món.

Rebem aquell que tots els bisbes catòlics del món reconeixen com a cap i pastor.

Aprovem el representant d’una institució que en els darrers quaranta anys ha defensat la pau sense fisures i no s’ha posa al costat de cap mena de guerra. És sorprenent que aquesta setmana hi hagi hagut un ferotge atemptat a Bagdad contra una església catòlica quan la Santa Seu en tot moment es va oposar a l’ocupació de l’Iraq i a la guerra.

Però sobre tot admetem que el qui presideix tota l’Església i n’és el punt d’unió ens ha continuat donant l’Evangeli de Jesucrist a pesar de les deficiències i defectes d’aquesta institució. Sense l’Església l’Evangeli, aquest text preciós, no ens hagués arribat fins a nosaltres.

Hi ha catòlics, i són catòlics de veritat, que no voldrien aquesta mena de visita tan solemne. Segurament tenen raó i cal respectar la seva opinió perquè per seguir el camí de l’Evangeli es pot fer de moltes maneres diferents. Tot es pot anar canviant ja que al llarg de la història les coses ha estat molt diferents i no hi ha cap protocol i cerimònia que no pugui ésser modificada.

No fa gaires anys que va venir el Dalai Lama a Barcelona. Molt de compte perquè molts dels mateixos que reclamaven un rebement, també per les autoritats polítiques, per aquell que també és alhora cap d’un estat (enderrocat però cap d’estat) i líder religiós ara diuen el contrari quan el que ve és el papa. Aquell venia a fer una visita pastoral i així ho defensaven els mateixos que ara són tan contraris a la cita actual. En aquest món no podem dir avui una cosa i demà una altra perquè tenim el cap sobre les espatlles per fer-lo servir i no pas per seguir les consignes dels que pensen per nosaltres.

Escric això uns dies abans de l’esdeveniment però m’hauria d’equivocar molt si dic que la majoria de la gent del nostre poble (inclosos els indiferents) seguiran amb atenció els actes. Molts no ho faran per motius religiosos perquè les multituds arrosseguen multituds, però seran a bé al carrer o bé a la televisió.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA MULTICULTURALITAT

D’aquest tema en podem parlar abastament els catalans que, al llarg dels segles “de fora vingueren i de casa ens tragueren”.

Els alemanys ara s’adonen que el gruix de la immigració turca no s’adapta, no domina la seva llengua i no s’adecua als seus costums. Els alemanys volen regular aquest fenomen posant un munt d’exigències als immigrants que es vulguin quedar al seu país. Ells poden intentar això perquè tenen força però segur que no s’adonen que la major part dels països subsaharians els ha passat al revés i ha sofert allaus d’europeus i nordamericans que són els poderosos que han marginat el seu idioma i els costums del país fins el punt que la major part dels països subsaharians i no cal dir els de tot Amèrica han hagut d’adoptar idiomes dels que els han envaït (una manera més exacta que no par dir “colonitzat”). A més els estrangers s’han apoderat de les riqueses de les seves mines.

Ja he dit al començament que nosaltres, els catalans, hem sofert en la pròpia carn la imposició de llegua i costums dels castellans que van conquerir la nostra nació i ara encara ens acusen de marginalitzar el seu idioma imposat.

Ja es veu que quan es tracta d’immigracions no guanya el primer que hi era o el que ha arribat segon sinó el més fort com els grills que posats en una capça no tarden a menjar-se el és dèbil.

En el cas dels alemanys la protesta ve perquè els que haurien d’ésser dèbils (els turcs) arribaran a ésser forts simplement perquè seran més nombrosos que els altres.

En el nostre país (i una mica en tot Europa) emergeixen aquests partits polítics que atreuen per la seva intransigència i proclamen l’exclusió de tots els arribats. Bé, segurament que no ben bé de tots perquè els jugadors de bàsquet o de futbol tenen una vènia especial ja que ni els més xenòfobs no se’ls miren com estrangers. Tampoc veuen com a impostors els alemanys o holandesos que hi ha a les Illes o a la Costa ja que són una font de divises.

Pot ser que mirem l’Evangeli. Passava el mateix i els jueus dels temps de Jesús consideraven pecadors a tots aquells estrangers que no eren de la nissaga jueva. Els grecs primer i els romans després van envair aquell territori i van anar imposant la llengua i els exèrcits a sang i foc. Per altra banda els pobres dels països més pobres també eren tinguts per ignorants i pecadors.

Què fa Jesús? Acull a uns i als altres. Té molt clar que el més important és cada una de les persones sigui de la nacionalitat, nissaga o cultura que sigui (Ac 10,34). Escolta i elogia el centurió dels invasors que és romà (Mt 8,5-13), els publicans que treballaven al servei dels romans (Lc 18,1-8) els grecs que el volen veure (Jn 12,20-23), la sirofenícia que era una estrangera pobra amb la filla malalta (Mc 7,24,30)... I fins i tot la primera església va atrevir-se a nomenar set diaques (dirigents) a uns que no eren jueus sinó grecs tots ells (Ac 6,1-7). Pau, que era un jueu d’Àssia Menor, i Bernabé, que era un jueu xipriota, van ésser els abanderats d’anunciar l’Evangeli a tots els homes i dones del món.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA FUNCIÓ DEL PAPA

Si no hi hagués Papa ens l’hauríem d’inventar perquè algú ha de coordinar els cristians que hi ha en el món. En tot cas podem i hem de parlar de la manera de coordinar l’església en tot el món. Les esglésies ortodoxes tenen els seus patriarques (grans coordinadors) a Constantinopla (actual Istambul), Moscou i Jerusalem (Segurament me’n deixo algun). Em refereixo a les que no estan unides a Roma perquè les que ho estan ja accepten la primacia del Papa.

Al poc temps dels inicis de l’església es va veure la necessitat de tenir algun bisbe o Patriarca com a punt de referència per mantenir la unitat dels creients. Els primers foren, sens dubte els que hi havia a Jerusalem on Pau (Ac 9,26-28), Pere (Ac 11,1-18) i Felip el diaca (Ac 8,14-17) acudiren per informar de les seves activitats i el primer concili (o trobada de responsables) fou precisament a Jerusalem i no pas entorn de Pere sinó de Jaume, el germà del Senyor (Ac 15,13-21). Hi ha una antiquíssima tradició que garanteix amb molta probabilitat que Pere fou martiritzat a Roma i l’Església de Roma n’ha venerat les relíquies des de molt antic (relíquies que possiblement estan sota la cripta del Vaticà).

No cal que faci una lliçó d’història però fàcilment entendreu que quan Roma esdevenia la capital del imperi fins a la meitat del s.V el que va ésser bisbe de Roma era reconegut com a primat per totes les altres esglésies. I això ha continuat inclús després d’uns periodes breus de temps en que el Papa va establir-se a les ciutats franceses d’Avingnon, Bordeaux o a la italiana Pisa. Sempre ha tornat a ésser Roma el lloc on ha habitat el bisbe primat de tots els bisbes catòlics fins els nostres dies.

Ara que estem a pocs dies de la seva vinguda a Barcelona hem de deplorar molts que són més papistes que el Papa i el veneraran com si Jesús mateix estigués entre nosaltres amb mostres exagerades (algunes histèriques) i no és això, ja que Jesús es fa present en totes les eucaristies dels llocs més recòndits. I també hem de deplorar els que aprofitaran aquests dies per fer unes accions sorolloses en contra d’ell o de la seva visita, tot i respectar-los el dret a manifestar-se. Precisament per algunes accions violentes que s’han produït en altres llocs, amb intents d’assassinat inclosos, que els nostres governs extremaran la vigilància. No oblideu que també hi haurà enorme protecció per la presència del monarca espanyol i els prínceps a dins la basílica de la Sda. Família.

Jo no entraré en el ball de xifres de despeses perquè ja hi haurà que se’n cuidarà però, si hem de parlar de diners, també hi haurà molt turista que vindrà a causa d’aquest esdeveniment. El temple de la Sda. Família serà molt més visitat durant un temps. Aquestes també seran divises quantioses per Barcelona.

Personalment m’agradaria arribar a una situació com la que passa amb els nostres bisbes que hi pots estar molt d’acord o no gaire però no hem de posar cap guàrdia a la porta de l’església el dia que venen a visitar-nos. De moment estem lluny de rebre el Papa amb la discreció que ens agradaria. El fet que vingui envoltat de tants bisbes i cardenals dóna sentit d’unitat però també l’allunya del poble que restarà en els carrers dels voltants mirant pantalles gegants i es veurà satisfet si d’esquitllada pot dir que l’ha vist uns segons. Quedarà molt lluny de la gent.

Tot plegat recorda aquell episodi de d’uns grecs que “volien veure Jesús”. Introduïts prop d’ell per dos deixebles amb cognom grec (Felip i Andreu) Jesús els fa per resposta que ha arribat l’hora que el fill de l’home serà glorificat” (Jn 12,20-24) que és com dir-los que ara tota persona valdrà més que tot i per tant que ells són ben rebuts, tot i no ésser jueus. Al costat de Jesús hi cabien tots: Jueus i grecs, pagans i pecadors, homes i dones (Ga 3,28).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

omentaris a Comentari (temes anteriors)

En vigílies del DOMUND. Catalunya: De missioners a missionats.

Nota : Missionats? Feiem servir, quan hi havia els frares, més que aquesta paraula, el verb missionar, per diverses coses, sobre tot en converses sobre la conversió de diversos col·lectius. M’he permès d’adjectivar-lo i usar el participi perquè crec que defineix bé en una paraula les persones objecte de missió. Teniu, però, raó en expressar els vostres dubtes. A l’edició que jo tinc del Diccionari Pompeu Fabra (novena-1978) la paraula no apareix i, sinó s’ha introduït, pot ser un barbarisme.

Aquest diumenge, dia 17, l’Església Universal celebra la Festa del Domund, el dia de les Missions. A la nostra parròquia, desplaçarem el centre de la celebració al diumenge següent, dia 24, amb motiu de la Missa Familiar, per donar-li, a banda del goig del retrobament i de benvinguda als qui s’incorporen a la Comunitat, un caire missioner on vailets i joves (i grans!) prenguin (prenguem) consciència –els menuts, ni que sigui de manera incipient- de la necessitat que hi ha de proclamar arreu la Bona Nova de què som testimonis.

Nota: El dia del Domund arreu es celebra el dia 24 d’ octubre així ho diuen tots els cartells, també el que he posat al Full Parroquial anunciant el Domund per el diumenge que ve. Aquest diumenge ja ho vaig veure, i vaig quedar sorprès. A l’Agenda del Catequista que ens vàreu donar el dia de la reunió hi consta el diumenge 17 com a diada del Domund i, sinó recordo malament, es va parlar de desplaçar-la a la nostra parròquia (amb l’Agenda de referència) perquè fer la primera catequesi familiar dijous passat (dia 14) quedava massa a començament de curs. De ben segur em vaig confondre. Tot a la vida es pogués arreglar així!

Voldria compartir amb vosaltres una de les reflexions a què em porta aquesta diada. Fixeu-vos que, fins fa pocs anys, la nostra vella Europa era exportadora de missioners. Seglars i clergues, homes i dones, marxaven fronteres enllà per a proclamar la Bona Notícia i ajudar els necessitats. Ara, però, en cert sentit, la situació ha canviat(també valdria “invertit”). El procés de secularització progressiva de la societat –i, a l’”Estado Español”, sobre tot el procés que ha sofert Catalunya- ha portat a que siguin missioners d’altres països els qui vinguin a missionar-nos(veig que aquí la parauleta la vaig posar en cursiva, es podria fer el mateix al títol) . Alguns bisbats han tingut certes reserves; altres, com el nostre, sembla que no han tingut problemes per obrir de bat a bat les portes.

Nota: Els bisbes a Catalunya mai han demanat missioners a fora sino ajudes "tapaforats." OK! Observació supercorrecta. El que passa és que el paper d’aquests “tapaforats” amb diversa ordenació religiosa és el de preservar i enfortir la fe en el territori. La manera de fer-ho és a través de la seva visió particular de la religió i la cultura –com no pot ser d’altra manera- i això produeix un contrast entre maneres de ser. L’intent del redactor és fer un contrast entre la missió tradicional que tots tenim al cap (Amèrica, Àsia, Àfrica... ) i la que els qui vénen estan fent –els nostres amics de la Mercè, l’estimat Pare Òscar el primer- es presenten molts cops com a missioners –o sigui, sacerdots en terra de missions-, i l’ambient que hi ha per allí els hi fa creure (a la clientela que tenen els fa molta por el perill dels ateus, sarraïns, lliurepensadors, masons, catalanistes, teòlegs de l’alliberament i altres monstres).

La solució, en una terra que ha estat catòlica durant tants segles, no crec que passi per aquí.

Nota: si “no pasa per aquí “es una expresió contradictoria amb de l’Espanya catolica , en tot cas no passem per aquí per altres raons, en tot cas aceptar missioners de fora es un signe de catolicitat si es que hem demanat missioners."Tapa..." Entenc que, en aquest cas, més que contradictòria, simplement reflexiono davant la solució que del problema s’ha pres. Això de que “catòlic” vulgui dir “universal” a mi m’està molt bé. I que ens haguem de trencar les banyes, com es diu vulgarment, per la predicació i l’adveniment del Regne, m’està perfecte. Ara, en el supòsit que plantegeu que els missioners fossin sol·licitats, la seva “universalitat” per la seva “catolicitat” no els eximiria d’un context cultural/religiós de sortida i d’arribada, i aquí és on ve el contrast i per això apunto cap a la salut de les nostres comunitats i dirigents que potser no han (“hem”, que aquí tots tenim compromís) sabut regar el terreny perquè fruiti. (Com veieu, a una nota una mica enrevessada li correspon una resposta enrevessadíssima).

Benvinguda sigui sempre la saba nova si Déu ens l’envia, però no vulguem amagar amb sacerdots i religiosos/es d’importació les mancances que tenen les nostres comunitats a l‘hora de fer néixer vocacions. Tot país, tota cultura, té la seva manera de viure la fe arrelada a la terra on posa els peus. La fe i la cultura són fenòmens no indestriables, però sí que es retroalimenten. L’estroncament de la capacitat d’un poble per fer néixer vocacions és símbol del seu empobriment religiós i per tant –penso jo- del seu empobriment global. (Fugiu dels qui us diuen que el sentiment religiós no és inherent a la condició humana, la seva no-creença en Déu ja és un posicionament religiós).

Les causes d’aquesta desafecció -paraula tant de moda- religiosa poden ser vàries. Deixeu-me dir que una d’elles pot ser que l’Església catalana ha deixat de dir coses interessants, i, allò que encara proclama, potser no ho sap expressar. En una societat com la nostra, on els mitjans de comunicació bombardegen constantment amb missatges inconsistents i notícies que, les més transcendents, poden durar en l’imaginari col·lectiu dos dies, costa molt fer arribar un missatge al cor que, un cop plantat, hom l’ha de regar durant tota la vida perquè no es marceixi.

No tinc pas cap solució per a proposar. Penso, però, que un primer pas seria que nosaltres mateixos ens creguéssim la Bona Nova que proclamem. Si, a més de cares serioses, als catòlics se’ns veiés amb l’alegria d’haver rebut el Missatge, i aquesta alegria es reflectís en els nostres actes, potser la gent ens miraria d’una altra manera. Ja deia el gran Friedrich Nietzsche –cito de memòria- que els catòlics serien més creïbles si fessin més bona cara.

I, per acabar, penso que una altra actitud del cada dia ha de ser, a veure si m’explico, no deixar-se missionar de qualsevol manera. Hem de ser conscients del patrimoni dels nostres avantpassats, de l’amor que els nostres pares han tingut per aquesta terra, de la lluita que des de l’Església catalana s’ha fet per la nostra cultura en temps difícils, per a ara malbaratar-ho per la ganduleria de no saber defensar el que és nostre.

Que tingueu un bon DOMUND.

Nota :El “la nova evangelització” no hi altre missió que la que neix i surt d’ una comunitat cristiana viva que com a tal dona un testimoni d’ una vida nova. No es cap defensa de tradicions el que cal insistir mes aviat com a la nostra parròquia venim insistint : la missió no ve mai de fora a dintre sinó de dintre a fora. No en va diem en acabar les eucaristies Aneu-vos en pau a la missió. Correctíssim. Clar, aquí ens trobem, però, que l’anàlisi d’un fet –els “tapa... “- evidencia que una comunitat cristiana concreta té un problema, i que, en la meva apreciació subjectiva, potser passa de constipat i apunta cap a grip (que, tot sigui dit, és un bitxo que no té res a veure). Penso que ens enganyariem sinó volguéssim veure que els simptomes apunten malalties i que potser nosaltres no som capaços de donar fruit –o així ho consideren els nostres dirigents- i per això ens envien reforços. Vés que no entenguin que els d’aquí som “els de fora”. Quant a la tradició, potser és una observació molt personal, però penso que allò que diuen “qui perd els orígens, perd la identitat”, és vàlid també en aquest cas.

COMENTARIS Tema anterior (1)

En vigílies del DOMUND. Catalunya: De missioners a missionats.

Nota : Missionats?

Aquest diumenge, dia 17, l’Església Universal celebra la Festa del Domund, el dia de les Missions. A la nostra parròquia, desplaçarem el centre de la celebració al diumenge següent, dia 24, amb motiu de la Missa Familiar, per donar-li, a banda del goig del retrobament i de benvinguda als qui s’incorporen a la Comunitat, un caire missioner on vailets i joves (i grans!) prenguin (prenguem) consciència –els menuts, ni que sigui de manera incipient- de la necessitat que hi ha de proclamar arreu la Bona Nova de què som testimonis.

Nota: El dia del Domund arreu es celebra el dia 24 d’ octubre així ho diuen tots els cartell, també el que he posat al Full Parroquial anunciant el Domund per el diumenge que ve.

Voldria compartir amb vosaltres una de les reflexions a què em porta aquesta diada. Fixeu-vos que, fins fa pocs anys, la nostra vella Europa era exportadora de missioners. Seglars i clergues, homes i dones, marxaven fronteres enllà per a proclamar la Bona Notícia i ajudar els necessitats. Ara, però, en cert sentit, la situació ha canviat. El procés de secularització progressiva de la societat –i, a l’”Estado Español”, sobre tot el procés que ha sofert Catalunya- ha portat a que siguin missioners d’altres països els qui vinguin a missionar-nos. Alguns bisbats han tingut certes reserves; altres, com el nostre, sembla que no han tingut problemes per obrir de bat a bat les portes.

Nota: Els bisbes a Catalunya mai han demanat missioners a fora sino ajudes “ tapaforats.”

La solució, en una terra que ha estat catòlica durant tants segles, no crec que passi per aquí.

Nota: si “no pasa per aquí “es una expresió contradictoria amb de l’Espanya catolica , en tot cas no pasem per aquí per altres raons, en tot cas aceptar missioners de fora es un signe de catolicitat si hem demanat missioners.

Benvinguda sigui sempre la saba nova si Déu ens l’envia, però no vulguem amagar amb sacerdots i religiosos/es d’importació les mancances que tenen les nostres comunitats a l‘hora de fer néixer vocacions. Tot país, tota cultura, té la seva manera de viure la fe arrelada a la terra on posa els peus. La fe i la cultura són fenòmens no indestriables, però sí que es retroalimenten. L’estroncament de la capacitat d’un poble per fer néixer vocacions és símbol del seu empobriment religiós i per tant –penso jo- del seu empobriment global. (Fugiu dels qui us diuen que el sentiment religiós no és inherent a la condició humana, la seva no-creença en Déu ja és un posicionament religiós).

Les causes d’aquesta desafecció -paraula tant de moda- religiosa poden ser vàries. Deixeu-me dir que una d’elles pot ser que l’Església catalana ha deixat de dir coses interessants, i, allò que encara proclama, potser no ho sap expressar. En una societat com la nostra, on els mitjans de comunicació bombardegen constantment amb missatges inconsistents i notícies que, les més transcendents, poden durar en l’imaginari col·lectiu dos dies, costa molt fer arribar un missatge al cor que, un cop plantat, hom l’ha de regar durant tota la vida perquè no es marceixi.

No tinc pas cap solució per a proposar. Penso, però, que un primer pas seria que nosaltres mateixos ens creguéssim la Bona Nova que proclamem. Si, a més de cares serioses, als catòlics se’ns veiés amb l’alegria d’haver rebut el Missatge, i aquesta alegria es reflectís en els nostres actes, potser la gent ens miraria d’una altra manera. Ja deia el gran Friedrich Nietzsche –cito de memòria- que els catòlics serien més creïbles si fessin més bona cara.

I, per acabar, penso que una altra actitud del cada dia ha de ser, a veure si m’explico, no deixar-se missionar de qualsevol manera. Hem de ser conscients del patrimoni dels nostres avantpassats, de l’amor que els nostres pares han tingut per aquesta terra, de la lluita que des de l’Església catalana s’ha fet per la nostra cultura en temps difícils, per a ara malbaratar-ho per la ganduleria de no saber defensar el que és nostre.

Que tingueu un bon DOMUND.

Nota :El “la nova evangelització” no hi altre missió que la que neix i surt d’ una comunitat cristiana viva que com a tal dona un testimoni d’ una vida nova. No es cap defensa de tradicions el que cal insistir mes aviat com a la nostra parròquia venim insistint : la missió no ve mai de fora a dintre sinó de dintre a fora. No en va diem en acabar les eucaristies Aneu-vos en pau a la missió.

Enric Sabrià i Plans. Manresa.

Les notes son de jtb

De missioners a missionats ?

Aquest diumenge, dia 17, l’Església Universal celebra la Festa del Domund, el dia de les Missions. A la nostra parròquia, desplaçarem el centre de la celebració al diumenge següent, dia 24, amb motiu de la Missa Familiar, per donar-li, a banda del goig del retrobament i de benvinguda als qui s’incorporen a la Comunitat, un caire missioner on vailets i joves (i grans!) prenguin (prenguem) consciència –els menuts, ni que sigui de manera incipient- de la necessitat que hi ha de proclamar arreu la Bona Nova de què som testimonis.

Voldria compartir amb vosaltres una de les reflexions a què em porta aquesta diada. Fixeu-vos que, fins fa pocs anys, la nostra vella Europa era exportadora de missioners. Seglars i clergues, homes i dones, marxaven fronteres enllà per a proclamar la Bona Notícia i ajudar els necessitats. Ara, però, en cert sentit, la situació ha canviat. El procés de secularització progressiva de la societat –i, a l’”Estado Español”, sobre tot el procés que ha sofert Catalunya- ha portat a que siguin missioners d’altres països els qui vinguin a missionar-nos. Alguns bisbats han tingut certes reserves; altres, com el nostre, sembla que no han tingut problemes per obrir de bat a bat les portes.

La solució, en una terra que ha estat catòlica durant tants segles, no crec que passi per aquí.

Benvinguda sigui sempre la saba nova si Déu ens l’envia, però no vulguem amagar amb sacerdots i religiosos/es d’importació les mancances que tenen les nostres comunitats a l‘hora de fer néixer vocacions. Tot país, tota cultura, té la seva manera de viure la fe arrelada a la terra on posa els peus. La fe i la cultura són fenòmens no indestriables, però sí que es retroalimenten. L’estroncament de la capacitat d’un poble per fer néixer vocacions és símbol del seu empobriment religiós i per tant –penso jo- del seu empobriment global. (Fugiu dels qui us diuen que el sentiment religiós no és inherent a la condició humana, la seva no-creença en Déu ja és un posicionament religiós).

Les causes d’aquesta desafecció -paraula tant de moda- religiosa poden ser vàries. Deixeu-me dir que una d’elles pot ser que l’Església catalana ha deixat de dir coses interessants, i, allò que encara proclama, potser no ho sap expressar. En una societat com la nostra, on els mitjans de comunicació bombardegen constantment amb missatges inconsistents i notícies que, les més transcendents, poden durar en l’imaginari col·lectiu dos dies, costa molt fer arribar un missatge al cor que, un cop plantat, hom l’ha de regar durant tota la vida perquè no es marceixi.

No tinc pas cap solució per a proposar. Penso, però, que un primer pas seria que nosaltres mateixos ens creguéssim la Bona Nova que proclamem. Si, a més de cares serioses, als catòlics se’ns veiés amb l’alegria d’haver rebut el Missatge, i aquesta alegria es reflectís en els nostres actes, potser la gent ens miraria d’una altra manera. Ja deia el gran Friedrich Nietzsche –cito de memòria- que els catòlics serien més creïbles si fessin més bona cara.

I, per acabar, penso que una altra actitud del cada dia ha de ser, a veure si m’explico, no deixar-se missionar de qualsevol manera. Hem de ser conscients del patrimoni dels nostres avantpassats, de l’amor que els nostres pares han tingut per aquesta terra, de la lluita que des de l’Església catalana s’ha fet per la nostra cultura en temps difícils, per a ara malbaratar-ho per la ganduleria de no saber defensar el que és nostre.

Que tingueu un bon DOMUND.

Enric Sabrià i Plans. Manresa.

LA FOTO AMB JESÚS (II): ELS INSIGNIFICANTS

La setmana passada deia que Jesús va defugir la foto amb els que volien el poder, com el cas dela mare dels zebedeus o d’Herodes i també que els mateixos poderosos defugien i blasmaven contra ell. No el volien veure al seu costat.

Per contra Jesús va fer molts gestos per posar-se al costat dels “petits” (com diria l’Evangeli de Mateu) o dels “pecadors” (com abunda el de Lluc). Li agrada fotografiar-se amb ells.

Sembla que al costat dels dotze hi havia una colla d’altres deixebles (“nois”, com sovint diu l’evangeli), que volien seguir Jesús. Però els dotze els ho impedien. Alguns presentaven a Jesús uns “nois” perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué: «Deixeu que els “nois” vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un noi, no hi entrarà pas.» I els abraçava i els beneïa tot imposant-los les mans. (Mc 10,13-15).

Serien els mateixos “nois” que Joan volia prohibir-los que fessin signes en nom de Jesús. Joan li digué: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.» Jesús els respongué: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres.» (Lc 9,49-50).

Més sorprenent és veure com Jesús es desmarcava dels asseguts a la taula del fariseu que menyspreaven una dona que plorava als seus peus i els eixugava amb els cabells. La posa “dreta” i al seu costat. Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó: «Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus. Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc.» Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats.» Els qui eren a taula amb ell començaren a pensar: «Qui és aquest que fins i tot perdona pecats?» Jesús digué encara a la dona: «La teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau.» (Lc 7,44-50).

Mentre els reporters, a la sala del tresor, es posaven al costat dels que es feien precedir amb trompetes (Mt 6,2) fent vistosos donatius, Jesús es posa al costat de la viuda pobra quan va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: «Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.» (Mc 12,42-44).

També es posa al costat de l’altra viuda que portava a enterrar el seu fill únic (Lc 7,11-16); del paralític que feia trenta-vuit anys ajagut a l’estany on hi havia la porta del les ovelles, per tant plena de cagallons (Jn 5,1-8).

Aquestes fotos, que semblen insignificants, per sort han arribat fins a nosaltres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA FOTO AMB JESÚS (I): ELS PODEROSOS

Ja sabem que en temps de Jesús no hi havia màquines de fotografiar (com n’hi haurà ara amb el papa) però l’Evangeli ens dóna molts episodis en els que alguns anaven a cops de colze per fer-se veure al seu costat i altres episodis en els que Jesús se’n distanciava o els altres no el volien ni veure.

Els deixebles mateixos tenien conflictes a veure qui estaria més a prop de Jesús. En una ocasió Joan li diu: «Mestre, n'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.» Jesús els respongué: «No ho impediu. Qui no està contra vosaltres, està amb vosaltres.» (Lc 9,49-50).

La mare de dos deixebles, Joan i Jaume, va quedar ben galdosa quan demanava que els seus dos fills seguessin l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. Jesús ho va rebutjar amb aquestes paraules: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?» Ells li responen: «Sí que podem.» Jesús els diu: «Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat.» (Mt 20,22-23).

Caifàs, que era el gran sacerdot, diu expressament que Jesús fa nosa (no vol la foto amb ell) i afegeix: «Vosaltres no enteneu res. ¿No us adoneu que val més que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble?» (Jn 11,47-50).

Herodes, que era rei i jueu, en canvi, es delia per veure Jesús ja que en sentia parlar (Lc 9,7-9). Quan a la fi va tenir l’oportunitat, en el relat de la Passió i tingué Jesús detingut a casa seva, enviat per Pilat, es va alegrar de veure’l i li demanava un senyal prodigiós. Jesús respongué amb un silenci tal que va ofendre tan al rei, que reaccionà posant-li un vestint llampant i burlant-se’n (Lc 23,6-11).

Jesús denuncia amb molta contundència aquells que s’aprofitaven del poder per oprimir els més petits i els diu: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.» (Mc 12,38-41). Ell mateix es distanciava per no aparèixer al costat d’ells.

Era tant el que incomodava Jesús als que detectaven el poder en aquell moment que, quan van tornar uns soldats que havien estat enviats per detenir-lo i venien sense el detingut, els grans sacerdots i els fariseus els van reprendre dient-los: «Vosaltres també us heu deixat enganyar? Qui de les autoritats o dels fariseus ha cregut en ell? Només hi creu aquesta gentussa que ignora la Llei i es mereix la condemna!» (Jn 7,47-49).

No és gens estrany que aquests, desplantats per Jesús, maldessin per donar-nos una altra foto (macabra) de Jesús voltat de dos delinqüents clavats en creu, despullats, torturats i humiliats (a la vista de tothom que passava i els insultava). Aquesta “foto” (la creu) és la que venerem encara tots els cristians que seguim el Mestre i, contra el que aquells esperaven, ha esdevingut una senyera per als creients.

El dia que ve parlaré de les altres fotos, les que Jesús cercava amb els petits i els insignificants.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL PAPA DE “POLÒNIA"

Molts anys he fet de professor en l’ensenyament mitjà i quan un alumne presentava un treball jo li demanava d’on havia tret el que afirmava perquè no val inventar-se coses. Si l’alumne copiava un fragment d’una revista havia de dir quin era l’autor i en quin lloc ho havia trobat; i si volia constatar una realitat social calia que digués a quants ho havia preguntat o bé a quina enquesta de les que es publiquen es referia. Si no ho feien així els alumnes havien de suspendre perquè no s’hi val a escriure el que els dóna la gana en un treball acadèmic.

Això és exactament el contrari del que es veu en aquell programa que es dedica a caricaturitzar personatges famosos.

Com diu l’articulista Antoni Puigvert a La Vanguàrdia (27 set) el Papa domina una colla d’idiomes però el pallasso que el representa figura que no sap parlar; el Sant Pare és un home serè i l’afigura histèric; és reflexiu i savi i el donen per estúpid. He vist, entre sempre, aquest programa només dues vegades i vaig decidir no obrir-lo mai més. I ho he complert!

Tu pots ésser creient o ateu, tant se val; pots ésser un creient crític amb el funcionament de l’església; però el que no has de permetre que un programa, que el paguem entre tots, presenti una caricatura tant acrítica i ofensiva. Com? Doncs apagant la tele. I pots continuar ateu que no té res a veure amb la serietat intel·lectual.

Cal dir que la caricatura és un gènere molt sa perquè fa riure però el bon dibuixant extreu de qualsevol personatge els trets que té i no inventa allò que el pot desprestigiar. Serà que, tractant-se de segons qui, els responsables de la TV3 han decidit deixar la neutralitat de banda? També per Nadal els sortien caganers per les orelles (hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi...).

La mandra mental que tenim tots plegats permet que es facin coses d’aquestes amb els nostres diners i els responsables del canal més nostrat continuaran amb la burleta mentre tinguin una colla de gent que calla i riu les befes quedant-se asseguts al sofà sense reaccionar. “Mentre hi hagi burros hi haurà gent que ens pujarà a cavall”.

Totes aquestes actuacions ridiculitzadores em recorden el temps que jo estudiava, en el que els nostres superiors ens presentaven les maldats del comunisme, tant que quan un professor d’història (que havia estat a Rússia) ens va dir que “allà hi havia molta bona gent en els pobles” ens va sorprendre de tant enganyats que estàvem. Ara, amb la televisió, no s’engatussa als interns d’un seminari com llavors sinó tot un país.

Així ens van preparant per la vinguda del papa.

Això val per tots, creients i no creients; pels que hi aniran a milers i pels que no els agrada la visita; pels catòlics més papistes que el papa i pels altres, també catòlics, que no voldrien aquesta gran concentració.

Quants de vosaltres heu rebut notícia dels excel·lents discursos que ha fet a Gran Bretanya? Mentre que el món intel·lectual britànic ha reconegut la qualitat d’aquest personatge.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

L’ESGLÉSIA ESPANYOLA I LA SOBIRANIA CATALANA

Després de proclamar a Arrels Cristianes de Catalunya (1985) la realitat nacional de Catalunya i la necessitat d'una adequada estructura juridicopolítica, els bisbes catalans feien als catòlics espanyols aquesta petició: "voldríem que fossin, principalment, els nostres germans catòlics del altres pobles d'Espanya els primers a comprendre i acollir aquestes aspiracions".

Per desgràcia no ha estat així. Al contrari. L'Església, i particularment la jerarquia espanyola, s'ha oposat sistemàticament a tota pretensió sobiranista. S'ha tornat a complir la queixa que Carles Cardó feia el 1930. "És tristíssim haver de confessar que la major part de les resistències, i les més incomprensibles, vénen de la banda dels catòlics".
El dia 7 de gener del 2002, la Conferència Episcopal Espanyola emetia una dura nota de condemna del Pla Ibarretxe. En la nota defensa la unitat i la sobirania d'Espanya com una institució gairebé de dret diví, i la Constitució com el dharma inalterable de les Hespèries, i condemna tot intent d'emancipació com a greument perillós, contrari al bé comú, atemptatori contra la convivència i moralment inacceptable.
I l'imparable Cañizares, aleshores cardenal de Toledo, fins i tot s'atreveix a dir: "les comunitats que demanin o preten-guin l'autodeterminació perdran la seva identitat cristiana", o sigui, que no es pot ser cristià si no s'és espanyol i espanyolista. I el mateix Cañizares, en un article titulat Unidad de España i publicat el gener del 2006, amb motiu de l'aprovació de l'Estatut, en el setmanari Alfa y Omega de l'arquebisbat de Madrid, convocava una mena de croada de tots els cristians espanyols "davant la gravetat d'aquests moments en què estan en joc la unitat d'Espanya i les seves arrels culturals i històriques". I en les mateixes dates, la revista Vida Nueva, òrgan oficiós de l'episcopat espanyol, feia costat a Mariano Rajoy en la recollida de signatures amb vista a reclamar un referèndum sobre l'Estatut (millor: contra Catalunya, que és el mateix, deia una dama que anava a signar).
Amb això, fàcilment us podeu imaginar amb quin goig s'ha rebut en medis catòlics espanyols la sentència del Constitucional.
Res d'estrany. El bisbe de Vic, Dr. Masnou, havia explicat que, sempre que a la Conferència Episcopal Espanyola es votava una proposició favorable a Catalunya, tots els bisbes, llevat d'alguns de bascos, hi votaven unànimement en contra.
I si de la sobirania política passem a l'autonomia eclesiàstica, el panorama és encara molt més descoratjador. Podem dir que el comú denominador de totes les intervencions de l'episcopat espanyol ha estat sempre que l'Església catalana no es desmarqués ni un centímetre de la resta.
L'argumentació del bisbe Deig a Prada el 1991, sis anys després de la publicació d'Arrels Cristianes de Catalunya, a favor d'una Conferència Episcopal Catalana, era òbvia de tan senzilla: a una realitat nacional catalana, deia, li correspondria una Església amb personalitat pròpia. I el moment més crític del Concili Tarraconense va ser quan els nostres bisbes no van deixar votar una proposició que demanava la província eclesiàstica única i la Conferència Episcopal com la fórmula més apropiada per preservar la unitat eclesial i pastoral de Catalunya, que es considerava vital per a les nostres esglésies. Una situació que els bisbes només van poder apaivagar amb falses promeses.
Tot i el control exercit pels nostres bisbes, les resolucions conciliars van haver d'esperar, per a la seva aprovació, un any i un dia a la duana romana, amb greu detriment de la il·lusió que havia despertat el concili. I tot només per raons polítiques, en el sentit més mesquí de la paraula, que ells presenten com a raons pastorals. Aquelles mateixes raons que van aconsellar la desmembració de la Franja, l'esquarterament del bisbat de Barcelona en tres diòcesis i de l'Església catalana en dues províncies eclesiàstiques, el nomenament de bisbes valencians per a les Illes i per a Catalunya. De les resolucions conciliars, es van suprimir totes les al·lusions nacionals, es van introduir algunes precisions de nomenclatura, sempre en el mateix sentit restrictiu, i s'invalidava l'ús de la denominació de Conferència Episcopal Catalana, que fins aleshores amb tota naturalitat s'havia atorgat l'episcopat català, ja que, argüien, ni és Conferència ni és Catalana, perquè conté una franja del País Valencià. Com podeu suposar, darrere d'aquests tripijocs hi havia Madrid, amb el prepotent Rouco. I també l'arquebisbe emèrit de Barcelona, el cardenal Ricard M. Carles, que ha estat, em dol haver de dir-ho, nefast per a l'Església catalana.
Mentrestant els nostres bisbes es van decantar per l'opció menys ambiciosa d'una Regió Eclesiàstica, que Roma va acceptar, però que encara no ha atorgat, per la raó de sempre: que Catalunya no es desmarqui gens ni mica, no fos cas que es donés ales als separatistes. Ni mai! Perquè regió eclesiàstica i no res són pràcticament el mateix.
Hem de dir que durant aquests anys l'episcopat català ha demostrat una gran passivitat. Amb motiu de la sentència del Constitucional i de la manifestació del 10 de juliol, van publicar una nota en què expressaven la seva preocupació de pastors pel moment que vivia Catalunya. I poca cosa més.

MN. JESÚS HUGUET

Capellà del Bisbat de Solsona

Publicat a Regió 7 Dijous,16 de setembre del 2010-09-16 En l’ apartat Crítiques Benignes

EL PREU DE LA VISITA DEL PAPA

S’ha aixecat una gran polseguera perquè els anglesos cobraran una quantitat a cada catòlic que assisteixi a la cerimònia del Papa. Les mateixes fonts han dit que menys mal que a Barcelona no es cobrarà res per la visita.

Per què a Barcelona serà gratis? De despeses n’hi haurà moltes perquè hi ha el viatge, els acompanyants, la vigilància (ja sabem que altres papes ha sofert atemptats), l’escenografia, la megafonia, ... Qui ho pagarà? Si no ho paguem els catòlics que l’anem a veure, algú altre traurà diners de les seves arques, oi?

Els espanyols i els catalans som tan macos que ens refiem que els governs (estatal, autonòmic i municipal) es facin càrrec de les despeses? És clar que l’església hi posarà la seva part però encara vivim de la protecció de l’estat. No trobeu estrany si dic que m’agradaria que els catòlics paguéssim al menys una bona part d’aquest viatge. Això ens ajudaria a tenir idees més clares perquè no s’hi val a predicar per una banda la separació entre l’església i l’estat, per altra banda criticar el cost d’un viatge com aquest i a sobre protestar si el catòlic ha de pagar alguna cosa. No serà pas menys cristià el que no hi vagi.

El debat dels diners de l’Església encara no ha arribat a les tertúlies d’un cristià senzill i, quan en sents parlar, t’adones que vivim de tòpics. Encara vivim com criatures que ens ho donen tot pagat i podem criticar les riqueses d’un temple, d’un museu o del Vaticà sense tenir els números reals a la mà.

Tant a la nostra parròquia com al bisbat estem fent un esforç de transparència publicant periòdicament l’estat de comptes. Segurament molts no coneixen els comptes del bisbat que te feina a pagar els sous dels capellans i a penes pot ajudar la restauració de parròquies de pobles petits. És clar que té la catedral i el museu però encara que es posés en venta ningú no ho compraria perquè són equipaments destinats precisament a aquest ús que s’han de mantenir i la conservació d’un edifici gran val molts diners. Recordeu el que ens va costar fer teulada a la nostra parròquia.

Torno a parlar del viatge del Papa. Evidentment valdrà molts diners com ho val l’escenografia de qualsevol cantant, o l’apertura del camp Nou per fer alguna mena d’actes, o el viatge de qualsevol polític ni que sigui dintre del nostre mateix país.

En tot cas el debat haurà d’ésser preguntar-nos quines avantatges o inconvenients comporta la visita del papa a un país com el nostre. D’això en parlaré en l’article de la setmana que ve.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

BENAURATS ELS POBRES

Quan diem pobres ens referim als pobres de tota mena. Els que no tenen diners ni possibilitat de tenir-ne, els exiliats, els deportats,, els malalts, els aturats que, per l’edat que tenen ningú no els donarà treball, ela avis que cobren poc i encara han de fer dinar per nets i sovint pels fills, aquell que tot i tenir treball no poden prendre cap decisió a dins l’empresa i sovint les mateixes dones per la seva condició en molts llocs i països. Són diferents classes de pobres.
Perquè Jesucrist diu que els pobres són benaurats? (Mt 5,3). Aquests no tenen diner, no tenen influència, no tenen poder, no tenen prestigi, no surten als diaris, no reben homenatges encara que es facin tips de treballar. Fins i tot la mateixa religió catòlica sembla que deixa a Càritas que es cuidi dels pobres però no sembla que els consideri benaurats com Jesús en l’Evangeli
Totes les religions parlen d’ajudar els pobres. També els jueus en el temps de Jesús que tenien en el temple una becina per posar diners per als pobres.
Però l’Evangeli diu una altra cosa. Diu que ells, els pobres, són els que tenen possibilitat d’alliberar la humanitat. Precisament perquè són lliures.
La realitat sembla que és tot el contrari perquè els forts i els poderosos faran els impossibles per tenir-los a sota i els fan passar per les creus de tota mena. Els mateixos pobres arriben a pensar que ells són els últims i, a causa de les patacades que reben, tenen por. Doncs bé. Ells tenen la força de l’Evangeli per seguir el camí de Jesús sense diners, sense prestigi i sense privilegis perquè tenen la força de l’Esperit per construir un món nou.
Ja he dit que massa sovint tenen por, se senten impotents i saben que estan sotmesos als grans i als potentats i temen que no se’n sortiran.
La tasca nostra, com a deixebles de Jesús, és convèncer-los que tinguin fe.
No parlo d’aquella fe que consistiria en acceptar una doctrina universal i vàlida per a tots. Amb una doctrina així no es pot convèncer ningú. La fe consisteix en creure que jo sóc capaç de seguir el camí de Jesús i de construir un món nou a pesar de la meva petitesa i de la meva feblesa. Aquesta mena de fe és molt difícil i molts que es diuen cristians no la tenen i s’estimen més aquella altra que consisteix en acceptar els dogmes que diu l’Església. Aquesta et fa un fidel de l’església però no un creient.
Si llegiu l’Evangeli veure les vegades que Jesús demanava la fe a tots els que guaria: Els deia la teva fe t’ha salvat, (Mc 5,34; 10,52) que es faci en tu segons has cregut...(Mt 9,29) Volia no sols guarir els malalts de les seves afectacions sinó també convertir-los en persones que saben que poden construir el món nou sense poder, ni privilegi ni prestigi. Per això encara en l’Evangeli veiem que Jesús diu i repeteix a tot moment que no tinguin por. Què més voldrien els poderosos que infondre aquesta por que fa més submisos els pobres!!! On hui ha por es perd la fe que vol que tinguem Jesús, el nostremestre.
Si voleu contemplar a Jesús mateix crucificat és un exemple d’un pobre que ha remogut el món.
Josep Escòs

ELS VALORS MANIPULABLES

Tan els mestres (quan avaluen els alumnes), els polítics (quan parlen del valors), els economistes (quan programen la societat) parlen de valors com si, amb aquest llenguatge ens poguéssim entendre.
Permeteu-me que els posi en qüestió amb alguns exemples:
Comencem per “la pau”. Els que s’armen fins a les dents diuen que ho fan per la pau. Els que han deixat indefensos fins a morir milions de rwandesos parlen de la pau mentre no els han donat armaments per defensar-se. Uns parlen de la pau pensant que aquesta ha de consistir en la igualtat i uns altres pensen que ha de consistir en la llibertat de mercat. No hi ha manera.
“La recerca de la veritat”. Quan jo era petit en el meu poble la falange espanyola era omnipresent i ens repetien una frase atribuïda a José Antonio: “la verdad no teme ni ofende” (una mentida com una casa). Ara els polítics es tiren els plats pel cap, no perquè vulguin cap mal a ningú, sinó per “trobar la veritat”. Com veieu estem on estàvem. Aquesta recerca és un valor que moltes vegades no val.
“L’Estat del benestar”. Els actuals governs han aconseguit la desmobilització de tota la societat. No cal que fem res. L’Estat o l’Ajuntament ens ho resoldrà tot. Nosaltres cada dia tenim més prohibit fer res ni tan sols hem de recollir una llauna pel carrer. Un mateix ajuntament que promou una monumental embrutada de les platges a l’endemà ja ha posat els seus funcionaris per deixar-nos-les netes. Igualment va passant amb el “botellon” o els balls de festa major. Només hem de pagar més funcionaris i ja està. És un valor aquest estat del benestar?
“La solidaritat”. Si hi ha accidents, tot seguit el cordó policial, l’equip de psicòlegs i els professionals de la medecina actuaran i els familiars dels damnificats no tenen dret a res fins que el “papa governant” els digui què i quan han de fer alguna cosa. La solidaritat ja ens la dictaran quan calgui. No cal que pensem ni que tinguem iniciatives. Ja ens donen pastada la solidaritat que hem d’exercitar. És un valor això?
“L’autonomia personal”. Igual com passa amb les “sectes” els nostres governants ens convencen que som autònoms i que fem el que volem. Això que per una banda ens fa tous (la noia tindrà totes les facilitats per avortar) per altra banda ens amaga allò que mai no havíem d’haver perdut: L’agraïment amb els progenitors i amb la societat. Som continuadors de la història i no pas els primers actors.
Quin mal tenen tots aquests valors que he posat com exemple? Que no són bons? I tant que si però els falta el fonament. Encara que no ens en adonem, al darrere de tots ells hi ha la prepotència dels governants (dretes i esquerres, tant se val!) que ens controlen, ens exigeixen i, quan convé fan veure que ens eixuguen les llàgrimes.
Hem oblidat el vertader valor, per damunt dels anomenats “valors” (parlo com a creient) que és el PARE del cel que hi ha darrere de tot i que aconsegueix, per als creients, tres grans fites:
. Que reconeguem a tots els altres, sense exclusió, com a germans (perquè ell és Pare de tots). És valor perquè hi ha el Pare al darrere.
. Que nosaltres, pel nostre compte, som capaços de descobrir quins són els necessitats (no els que ens diuen sinó els que veiem amb els nostres ulls). Ens hi empeny el Pare que no vol que es perdi ni un de sol dels seus fills.
. Que sabem reconèixer la força en el nostre interior per aixecar-nos perquè “veiem” els ulls il•lusionats del Pare que ens vol veure drets.
No hi ha qui el manipuli aquest Pare.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

EL MANIQUEISME ENS MATA

Què és el maniqueisme? És el vici que tenim de dividir el món en bons i dolents. Naturalment ens situem en el cantó dels bons.
És maniqueisme dir que els que no van a Missa són pecadors i ho és també dir “jo no sóc com els que van sempre a Missa”. Totes dues són postures maniquees.
És maniqueisme carregar els mals de la societat als rics i ho és també menysprear els pobres que depenen només del treball de les seves mans. No és el mateix el ric que dóna treball a molta gent que l’altre que té guardats els diners en paradissos fiscals. Ficar-los en el mateix sac és curtedat de mires. Cridar contra els rics fa progre però també és signe de poca intel•igència.
És maniqueisme preguntar a la gent on aniran de vacances quan molts no s’ho poden permetre. En aquest cas menyspreem com a desgraciats els que no les fan.
És maniqueisme airejar amb tota la publicitat les estafes que ha fet algú d’un partit determinat i no mirar la gent del propi partit. No cal furgar gaire entre els que han administrat molts diners dels altres que sempre se’n queden alguns, siguin del partit que siguin. Tots tenim gent a dintre casa que han comès irregularitats.
En aquest món no hi ha bons i dolents perquè tots som una mica bons i tots una mica dolents però tots som fills del mateix Pare que ens estima i vol recuperar uns i altres per igual.
Quin mal té el maniqueisme? Doncs que és una ofensa a Déu Pare perquè, en el moment que exclous uns germans, Déu s’ofèn perquè, els que tenim per dolents, també són fills seus. Recordeu aquella paràbola del blat i el jull que creixien junts en el mateix camp. Quan els mossos se’n adonen demanen a l’amo dels sembrats de poder arrancar el jull que hi ha entre el blat. El propietari els diu que no, que de cap manera, perquè fàcilment s’equivocarien i arrancarien el que no toca. Continua la paràbola de Jesús dient que hem d’aprendre a conviure uns i altres en aquest món (com el blat i el jull en el mateix camp) i que hem de deixar que els àngels de Déu, a la fi dels temps, ja destriaran els bons dels dolents, llençant al foc els que no valen i posant al graner els que són blat de debò (Mt 13,24-30.36-43). Cal deixar que sigui Déu el que jutgi i no pas nosaltres perquè el nostre punt de vista sempre és molt limitat.
El maniqueisme aflora sobre tot quan hi ha una guerra. En els temps preparatoris al combat els comandaments dels exèrcits fan els possibles per convèncer als seus soldats que els de l’altre cantó són malvats i que no mereixen viure. Fan això per crear un clímax dualista (maniqueu, per tant) que tregui els escrúpols que els soldats puguin tenir per disparar contra l’enemic que tenen al davant. En la passada guerra del nostre país els uns menyspreaven als altres per feixistes i per tant indignes de viure i els altres titllaven de comunistes els primers. I aquest trist dualisme encara el patim en els nostres dies. Per tant estem allunyats de la veritable pau.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

TEMPS DE PAU, TEMPS D’AMBICIONS

En temps de guerra, de pestes, de persecucions, i d’altres calamitats el que perd una casa ja l’ha perduda i sap que difícilment la recuperarà i aquell a qui li han confiscat una objecte o una propietat sap que no tindrà manera de reclamar-la. La gent en aquestes situacions valoren més allò que és essencial: Salvar la pell i protegir els seus si se’ls estimen.
En aquelles situacions la gent s’acostuma a viure amb molta precarietat perquè saben que fins i tot la moneda pot perdre el valor de cop i volta segons qui sigui el darrer victoriós. Pregunteu als que han vingut en pastera quina propietat tenen i us contestaran que ho van vendre tot per poder pagar el preu del viatge. Això els que han arribat vius!
Però ara estem en temps de pau i cada persona i família han anat adquirint objectes, propietats, cases, vehicles i diners i no tenen por de perdre res. Estem en una aparent seguretat.
En temps de pau, com el que vivim, ens aferrem a aquella dita que diu: “a cadascú el que sigui seu” i a aquella altra “mira per tu i no miris per ningú”.
És en aquest nostre temps que augmenten les ambicions, les lluites, les enemistats per les herències, les propietats i, massa sovint, per petites pèrdues. En temps de pau oblidem allò que diu l’Evangeli. Dóna a tot el qui et demana (Lc 6,30.37) i allò altre que diu Jesús: “Tot això que has acumulat, de qui serà?” (Lc 12,20).
La família que té fills ho viu de manera una mica diferent perquè els fills són com una petita guerra i es van apoderant de tot el que és dels pares. Una mare em deia que fa dies que no ha obert el correu electrònic des de fa dies “perquè tinc dos fills i s’han apropiat de l’aparell”. Els pares s’han d’acostumar a tenir coses de les que no en poden fer us perquè les acaparen els fills.
En temps de pau com el nostre costa més llegir l’Evangeli i assimilar allò que Jesús deia en el sermó de la muntanya: “Feliços els pobres en l’Esperit” (Mt 5,3) i allò altre que resem en el parenostre: “Que no ens falti una altra mena de pa (aquell pel qual els uns ens fem pa er als altres) i que ens perdonem com hem estat perdonats”.
En temps de pau no ens imaginem que un dia ho podem perdre tot de cop (si més no per la mort). La nostra societat actual, en segons quins aspectes, és més fràgil que cap altra, per les grans vagues que ens poden deixar sense transport, per la fragilitat dels avions, pels virus anomenats de quiròfan, i per moltes coses que, amb la ciència i tot, ens poden desestabilitzar en qualsevol moment.
No tot és negatiu. He observat que en el nostre temps, com mai, sorgeixen moltes ONGs movent-se en favor de tota mena de causes com el Tercer Món, les presons, el medi ambient, la dignitat de la dona, el desarmament i moltes altres. Aquestes iniciatives tenen l’avantatge que, els que hi són, hi ha entrat lliurement però la major part de la població en queda al marge.
En temps de guerra veiem (perquè així ens ho informen) molts desplaçats i desposseïts i molts morts sobre tot civils. En temps de pau, en canvi no hi ha morts, però si que hi ha probablement molts més manipulats pels medis que aboquen les multituds darrere els esports, els cantants o qualsevol novetat del moment.
Ara més que mai ens aniria bé trobar qui ens ajudi a reflexionar per tenir defenses i no convertir-nos en robots que responen la veu dels que ens volen manipular.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ENTORN AL ÈXIT

Sovint trobem famílies que ens demanen: “Mossèn, que hem fet mal fet amb els nostres fills? Els hem educat en la nostra fe, els hem acompanyat de petits, els hem confiat a la parròquia per la catequesi de la Comunió i la Confirmació, els hem ensenyat a pregar... i ara estan allunyats de tot el que tingui alguna relació amb l’església”.
També en alguns pobles hi ha capellans excel•lents, que preguen, donen exemple de no ésser amants del diner, ajuden els necessitats, fan dignes les celebracions i es troben amb la mateixa situació dels pares que he esmentat, tant amb els joves com amb la major part de la gent de mitjana edat.
Alguns demagogs es dediquen a culpabilitzar la gent dient que si els fills no segueixen o no hi ha vocacions és “perquè no són prou exemplars”. Culpabilitzen i fan molt mal als acusats. Ja he dit que això és demagògia i de la barata.
Si mirem l’Evangeli trobarem alguna llum per entendre el que ens està passant.
Les multituds segueixen a Jesús quan els guareix o els reparteix el pa. El segueixen quan veuen signes i prodigis i esperen treure’n algun profit. Però aviat la gent del seu poble, els seus i els mateixos deixebles se li posen en contra perquè no poden suportar aquella doctrina que els parla de “fer-se pa ell mateix”, de “mantenir la fidelitat al Pare” i d’estar “obert a tota mena de gent”, el van deixant sol fins el moment que ell mateix, lúcid, en el darrer sopar els diu: us dispersareu cada un pel seu costat i em deixareu sol (Jn 16,12).
Continuem contemplant el que va succeir. Quan van haver passat la gran prova de la passió i la mort ignominiosa de Jesús, quan semblaria que havien d’estar tocats pel fracàs, el ressuscitat els dóna la pau, i un perdó que ells poden repartir. No els retreu res del que han fet i els assegura que estarà al seu costat dia rere dia (Mt 28,20) llavors van començar a fer-se batejar.
A la nostra església li ha passat una cosa semblant que a Jesús. En el moment immediat posterior a la guerra civil quan l’església va ésser exaltada, quan la religió catòlica era la de tots els espanyols, quan tenia tota mena de privilegis i multituds seguien l’església, molts joves i noies es van fer capellans i monges però també molts, a la primera prova, ho van deixar en els anys posteriors. Quan ha passat el moment d’eufòria no és fàcil acceptar les contradiccions. Amb tot molts d’ells van rebre una formació excel•lent i encara hi són.
En quin moment passem ara? Ara molts abandonen l’església i busquen qualsevol escletxa d’error (que n’hi ha) per criticar-la. Això és normal en un moment com aquest. Ara és el moment de fixar-nos en l’essencial i de saber explicar el sofriment i el fracàs (que molta gent el te en la vida laboral, familiar i personal). El mal és que alguns dels jerarques i capellans joves encara voldrien tornar a una església visible i triomfant.
Amb paraules més senzilles vull dir que no descobrirem el ressuscitat en la nostra vida fins que no sapiguem assumir els fracassos i la creu que tots tenim i explicar-ho. Hem de tenir resposta de la raó de la nostra esperança (1Pe 3,15) precisament quan la gent ens pregunti on és Déu en els països on els nens sofreixen i els pobres són apallissats.
No hem de tenir por que ens retreguin els defectes del nostre col•lectiu perquè el mal sempre el portem a dintre de la nostra mateixa església, com acaba de dir molt acertadament l’actual Sant Pare. No ens ha de fer por que, com a Jesús, ens acusin de blasfems (Jn 10,33). Si no tenim resposta al menys els hem d’estimar.
Els països en els que l’església ha tingut menys privilegis (Mèxic, Polònia, Corea, i la mateixa Xina...) són els que ara tenen més vocacions de capellans.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

SATURATS DE VICTÒRIES

En aquests darrers dies els equips de futbol o de bàsquet, els corredors de fórmula 1 o els de motos estan recollint un trofeu darrere l’altre i els informatius ens mantenen saturats d’informació esportiva donant-nos la imatge com si nosaltres mateixos fóssim els vencedors. La joia de la victòria del propi equip és bona perquè és com fer festes i ens en convenen. Però tot això té un límit que em dona la impressió que estem ultrapassant. El criteri que ens podria servir seria el de calcular si això ens fa viure en un món diferent massa distanciat del real.
Els estadis i “circuits de carreres” plens a rebentar no indiquen precisament que la gent faci esport. Més aviat ens fan reviure aquelles manifestacions dels països de l’òrbita socialista o aquelles multituds que van darrere el Papa (més amb l’anterior que amb l’actual) en el que les multituds alienades desemboquen el seu histerisme. Això sempre és notícia.
És bo que la gent celebri festes i és bo que les persones se sentin membres d’una col•lectivitat però el que sembla que manca és l’experiència de la pròpia feblesa i del fracàs. En aquestes grans trobades ens sentim com un pollet protegit per les ales de la lloca que li dóna escalf però en la vida tindrem moltes més estones en les que haurem d’empassar la saliva del sofriments, de la mort i dels propis fracassos. Només cal observar la quantitat de famílies amb greus problemes de convivència que, quan es separen s’han d’afrontar amb la tutela dels fills, les hipoteques, l’entesa entre ells per les qüestions bàsiques... Tot plegat comporta molt de sofriment. Amb els èxits esportius dels altres ens posem sobre un núvol i passem a la resurrecció sense haver experimentat la mort. Només amb els banys de multitud vivim com en una bombolla sense que ningú no ens ensenyi a pensar i a mantenir el silenci per encaixar les realitats dures de la vida.
Els que coneixeu l’Evangeli i sou creients us pot ajudar la contemplació de l’Ascensió de Jesús i d’aquells homes que deien als apòstols embedelits mirant al cel: Homes de Galilea, per què esteu mirant el cel? Aquest Jesús que heu vist pujar tornarà (Ac 1,11). Ells van entendre que havien de tornar a la realitat i des de llavors no havien de cercar cap rastre de les relíquies ni cap veneració en els on havia estat Jesús. Som noswaltres que hi tornem ara. Ells van descobrir que l’àpat amb la presència del Crist era el millor lloc per retrobar-se entre ells i amb la pau interior. També ens pot ajudar aquell fragment del discurs del darrer sopar que Jesús diu que “us convé que jo me’n vagi” (Jn 16,7) si no, no hi haurà manera de trobar l’Esperit Defensor en el propi interior. Perquè del que es tracta és saber que hem d’aprendre a viure sense aquests grans coixins que, quan són massa exagerats, ens fan viure en terra de somni. Fixeu-vos com en el moment que Jesús està més envoltat de multituds, que és en l’escena que en diem de la “multiplicació dels pans” i la gentada el cerca per fer-lo rei, Jesús se’ls escapa i va a la muntanya a pregar (Jn 6,15).

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

LA LLUITA SINDICAL

Unes poques vagues promogudes, en mala hora, per “sindicats corporatius” han fet que molta gent miri de reüll els sindicats com si fossin els culpables de la crisi. Aquests sindicats corporatius són generalment privilegiats i els seus afiliats ja cobren més que la resta i es poden permetre aturar els trens o els avions el dia que la gent més els necessiti o també poden aturar les escoles pensant només amb els interessos dels mateixos mestres. Aquesta mena de vagues desprestigien el moviment obrer perquè no responen a la defensa dels treballadors sinó a la defensa dels més ben situats entre els treballadors.
Això no ens ha de fer oblidar la gran contribució que els sindicats han fet a la societat laboral del nostre país. Amb bones paraules, sense mobilitzacions i sense vagues encara estaríem treballant les dotze hores amb el dissabte inclòs. Sense el treball sindical no hi haurien les vacances i sobre tot no tindríem la cobertura per als aturats i els jubilats.
Ara però el món sindical té un mal nom davant la societat com si les crisis les haguessin causat els treballadors. Es troben també amb el gran problema de la mundialització de les empreses, fenomen que fa que els empresaris més poderosos instal•lin les seves factories en països en els que poden pagar un treballador amb sis euros per tot un dia i no s’han de preocupar ni de les vacances ni de la jubilació. Davant d’això els sindicats no hi poden fer res.
Un altra problema és la identificació dels grans empresaris que s’aprofiten del diners dels pobres, el que hem dipositat en les entitats bancàries demanant-los que rendeixi el millor que pugui. L’empleat del banc ens suggereix unes accions o valors que rendeixen més que altres. Resulta que el mateix treballador que és acomiadat per una indústria que d’ací se’n va a Marroc o Romania és el que hi ha posat els diners (sense saber-ho) perquè el treball d’aquells mal pagats rendeixi més que el de les factories del Tercer Món. Així els assalariats d’ací es converteixen en botxins d’ells mateixos.
Els sindicats no tenen veu ni vot amb les indústries ubicades en països del Nord de l’Àfrica o de l’Extrem Orient.
Aquesta globalització té l’avantage que un cistellet elaborat per un tailandès o xinés es pugui adquirir en una botiga de Manresa per dos rals i un llençol teixit a Indonèsia el puguem comprar a qualsevol magatzem a baix preu, però té l’inconvenient que no tenim coneixement del cost real d’aquests productes que és el treball mal pagat del menor o l’explotació d’uns treballadors als que ningú no els tindrà en compte si han deixat la salut en el treball.
Els sindicats veuen com els capitalistes amb els que s’enfronten, no tenen cara ni ulls perquè el diner que els mou i els guanys que produeixen està extret de la suma dels estalvis dels pobres.
Els sindicats, sobre tot els generalistes (que defensen tota mena de treballadors) no mereixen que posem en dubte el seu treball perquè ja em direu qui defensarà els treballadors si no ho fan ells. Segur que no ho faran els empresaris i menys els “grans empresaris” i que tampoc no ho faran els polítics massa enfeinats en la tasca de mantenir-se en el poder.
La nostra església estat gaire entusiasta en moure fitxa en favor dels treballadors i fins els jerarques tenen por de parlar del món obrer. L’Església i els sindicats han desconfiat mútuament i és una llàstima perquè la defensa dels treballadors també és un anunci de l’Evangeli.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS