ELS POBRES NO SÓN CULPABLES

La nostra societat no és pas gaire diferent de la dels temps antics de la que sabem que els esclaus estaven sotmesos als seus amos. Els esclaus aviat es conformaven amb la seva sort i, després d’un temps d’inseguretats i de càstigs infligits als que no acceptaven el que els amos volien, se sotmetien com si ells fossin els culpables.

Els passava com aquell mestre malèvol que imposa un càstig a un alumne i encara li diu: “Veus, per culpa teva, el que t’ha passat”? O com aquells terroristes que segresten una persona i amenacen en liquidar-lo si els seus allegats no compleixen unes certes condicions. Converteixen en culpables els familiars i amics del segrestat dient-los: “Per culpa vostra l’hem hagut de matar”.

Doncs ara ens està passant el mateix. El planteig de fons és el següent: Crear un clímax d’inseguretat econòmica i de pobresa fins i tot amb aquells que mai no s’haguessin pensat que els passaria això. La gent agafa por. Els governs (sotmesos als grans poders econòmics) van de cul desmentint el que ahir prometien i això encara crea més inseguretat a la ciutadania.

Amb aquest ambient s’aconsegueix fer culpables els pobres. Se senten frases com aquestes:

“Per culpa dels emigrants la seguretat social no arribarà a tothom”

“Per culpa d’aquests  el menjador escolar només és per a ells”.

“Les ajudes als aturats encara creen més vagància”.

Els partits més dretans fomenten encara més aquesta fòbia contra els culpables de que tot vagi malament (els pobres) som si la culpa no fos justament dels altres, els que els han reduït a la misèria.

Si m’heu seguit entendreu l’enorme valor que té la primera “benaurança” de Jesús en el sermó de la muntanya quan diu: Feliços els pobres!! (Mt 5,3)

En aquella situació els que tenien medis (els rics) anaven a fer grans ofrenes al temple (portaven xais o vedells i donatius considerables) i sortien amb el títol de benefactors. Els que governaven, sobre tot els grans sacerdots que tenien la paella pel mànec, evidentment  els felicitaven i els venien a dir: “Feliços els rics (que podeu fer quantioses i bones ofrenes pel manteniment d’aquest temple)”. I els prometien: “Si vols ésser perfecte ves, ven el que tens i ho diposites al temple”. Jesús sorprèn el jove ric amb una paràfrasi dient-li: «Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me.» (Mt 19,21).

Encara és més sorprenent la valentia de Jesús quan, en l’evangeli de Lluc afegeix: “Ai de vosaltres els rics: ja heu rebut el vostre consol”! (Lc 6,24)

Aquestes paraules de Jesús anaven destinades a tots els temps. Era com dir als pobres: No us cregueu que vosaltres sou els culpables de la situació actual. Els culpables són uns altres, els que us han fet pobres a vosaltres, encara que rebin tots els honors de la societat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA CRISI ÉS ÈTICA

Quan un germà li arrabassa a l’altre germà el que tocava repartir en herència la crisi no és precisament econòmica sinó ètica. El fonament no és l’economia sinó la manca de respecte de l’un envers l’altre. Manca ètica. Manca el principi elemental de germandat. La conseqüència és econòmica: Que un s’ha enriquit i l’altre s’ha quedat amb poca cosa. Però les conseqüències a mig i llarg termini tornen a ésser ètiques perquè desapareix l’harmonia entre germans que pot arribar fins a que l’un ni tan sols vagi a l’enterrament del propi germà. Aquest és un problema ètic.

S’entén, oi?

Doncs en la nostra trista societat els problemes de fons són ètics perquè uns pocs han aconseguit enriquir-se de tal manera que la diferència entre els que tenen i els que no tenen va en augment. I això passava també en els temps de les vaques grasses, quan tothom guanyava molt i hi havia treball per a tothom fins el punt que vam haver d’obrir la porta a molts immigrants per ocupar els llocs de treball que la gent del nostre país menyspreava.

Ara no hi ha treball (i sovint no hi haurà vivendes per a tothom pels embargaments) però uns quants guanyen més que mai. Ara amb els diners de tots (que és l’estat) salvem unes empreses de la seva ensorrada, mantenim unes jubilacions daurades per als que tant el feia endeutar l’empresa. Unes jubilacions cbntrasten amb els que ni tenen ni cobren res. La gent d’aquesta manca d’ètica en diu una altra cosa: en diu: “No tenen vergonya”.

Quan ens queixem de la manca d’ètica d’alguns petits sectors de la societat (els que roben pisos, els que prenen carteres al metro, els que roben ferros o peces d’aram de les vivendes i altres de semblants) ens enfadem perquè ens toca de prop però aquests robatoris no són res comparat amb els que fan els grans organitzadors de la societat que arriben a negar fins i tot els diners que honrats treballadors havien dipositat en forma d’estalvis dient-los que hi ha una clàusula que els permet actuar d’aquesta manera. Aquests (que no són els petits empleats de les caixes, que fan el que els manen) podran passejar-se pels carrers i la llei no permetrà que els jutgin. Per què? Perquè les lleis les han fet ells mateixos aconseguint que els diputats d’un partit determinat votin aquestes mancances d’ètica.

El profeta Isaïes ens dóna una pauta de la nova ètica que ha de regir en les nostres relacions quan diu:

El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus. Llavors brillarà com l'alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda la glòria del Senyor (Is 58,6-8).

Si no fonamentem les relacions humanes amb l’amor al germà (tots som fills del mateix Pare que és al cel) ens matarem els uns al altres i els més forts acabaran esclafant els petits i els humils.

Jesús, en la paràbola dels treballadors de la vinya ens presenta la figura de Déu Pare com aquell propietari que li preocupa que no li falti res ni al que ha treballat tot el dia ni tampoc a aquell que ha estat cridat a darrera hora (Mt 20,1-14) i  a més reclama el valor ètic. Si jo sóc generós no et faig cap mal (Mt 1,15).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

VEURE, ESCOLTAR I MIRAR

Aquesta és una norma que el fundador dels jesuïtes, Ignasi de Loyola,  animava a practicar: Veure, escoltar i mirar.

No és el mateix “veure” que “mirar”. Mirem només quan parem atenció sobre el que diu o fa alguna persona. Mirar és fixar-nos-hi.

La majoria de nosaltres jutgem, jutgem i jutgem. Quan veiem una persona massa vegades ja tenim l’opinió formada, que és el mateix que dir que ja l’estem jutjant.

Alguns dels que són de dretes ja tenen el judici format contra tot el que es d’esquerres i alguns dels d’esquerres fan el mateix amb el que és de dretes.

Generalment no sabem veure, ni escoltar ni mirar.

Alguns entre els anomenats feixistes actuals fins i tot s’entesten en negar el genocidi de la segona guerra mundial pensant que, negant-lo, no haurà existit mai. Alguns nacionalistes espanyols neguen, sense haver estat aquí ni haver vist què som i què fem, la identitat nacional catalana o basca, per exemple. Criden contra els nacionalistes quan ells encara ho són més per la incapacitat de veure altre cosa que el propi melic.

Uns neguen els altres per no haver vist, per no haver escoltat i per no haver mirat.

Poso un exemple que ara està calent. Alguns quan parlen dels afusellaments  de l’estiu del 1936 parlen de tots els anarquistes com a culpables quan eren uns quants anarquistes incontrolats. Jo he conegut antics anarquistes que mai no havien participat en cap afusellament ni ho haguessin fet mai. Altres afirmen que mataven feixistes quan no hi ha cap constància de judici. Si no hi ha judicis no sabem la causa. En tot cas llegim el “Diario de un anarquista” i veurem que diu que el que buscaven amb els afusellaments és diners i tresors. Tampoc no devia ésser l’única raó però és la seva versió.

Torno al començament.

Ens cal veure, escoltar i mirar.

Quan Jesús critica els fariseus i els mestres de la llei no els menciona tots sinó només els que fan això o allò (Mt 23) però quan un mestre de la llei li dóna una resposta encertada Jesús li reconeix dient-li que no és lluny del Regne del cel (Mc 12,34). Jesús sap distingir els uns dels altres.

Ens pot ajudar la contemplació de la paràbola del blat i el jull. La paràbola diu que quan els jornalers de l’amo s’adonen que al camp hi ha la mala llavor demanen a l’amo que els permeti arrancar-la perquè quedi únicament el blat bo (Mt 13,28). És a dir que volen eradicar els dolents de la terra  i que només quedin els bons.

La resposta de l’amo dels sembrats és: “Deixeu que convisquin junts el bons i els dolents i a la fi dels temps Déu i els seu àngels ja separaran quan es faci el judici definitiu (Mt 13,41-43)

Mentrestant hem d’aprendre a conviure amb la gent del nostre temps ja que no en tenim d’altra i haurem d’aprendre a veure’ls, escoltar-los  i mirar-los, no fos cas que ens equivoquéssim fent un judici massa ràpid.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LES REIVINDICACIONS LABORALS I NACIONALS

Massa sovint sembla que l’església estigui lluny de les reivindicacions. Això sembla i això és veritat en molts casos. Però en la Bíblia he eren i ben remarcades. Déu estava al costat d’aquestes reivindicacions. Contemplem la Bíblia.

Què és l’ÈXODE?

Tot ell és una reivindicació laboral i social. Perquè els israelites a l’Egipte estaven en unes condicions infrahumanes. Vegeu el que diu:

El Faraó  va imposar uns encarregats per oprimir-los amb treballs feixucs; així van construir per al faraó les ciutats d'aprovisionament de Pitom i Ramsès. Però, com més els oprimien, més augmentaven i es multiplicaven, i els egipcis els veien com una amenaça. Per això van esclavitzar els israelites amb duresa i els amargaren la vida amb treballs pesats: preparar l'argila, fer maons i ocupar-se de totes les feines del camp. Amb tot això els esclavitzaven durament (Ex 1,11-14).

I què diu Déu? En l’episodi de la bardissa que cremava i no es consumia Jahvèh li diu a Moisès:

«He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo (Ex 3,7-8).

Per tant aquella pasqua dels israelites que va consistir en un “pas” de l’esclavatge a la llibertat I de la mort a la vida passant pel desert, va ésser fruit d’una reivindicació laboral. I Déu era amb ells. 

Aquesta reivindicació laboral va convertir-se en un episodi nacional. Vull dir que aquells fugitius de l’esclavatge de l’Egipte van anar formant-se com un poble i després d’un llarg recorregut pel desert arribaren a la terra definitiva (en deien la “terra promesa”) amb totes les característiques d’una nova nació. Tenien llengua pròpia, costums i festes pròpies i uns llaços familiars fortíssims perquè es casaven entre ells. Dos-cents anys més tard de la seva arribada a la terra , sota el guiatge d’una gran rei anomenat David, aquella gent que ja eren nació pel que he dit, es van consolidar com un estat (una reialesa) que va aguantar uns vuitanta anys fins que, al acabar el regnat de Salomó, fill de David, el poble es va dividir per no reunificar-se mai més com estat, perquè els deportats a Assíria (els del Regne del nord anomenat Israel) ja no retornarien  la terra.

Encara hi ha un altra episodi que és la DEPORTACIÓ DE BANILÒNIA. El rei Nabucodonosor de Babilònia, al veure la resistència del poble jueu, que no acceptava l’ocupació, va saquejar el temple (Jr 52,12-23) i va deportar els homes de Judà (jueus) cap a Babilònia.

Diu així la Bíblia:

La gent de Judà que Nabucodonosor va deportar foren 3023 l'any setè del seu regnat, i 832 de Jerusalem, l'any divuit.  Nebuzaradan, cap de la guàrdia, en va deportar 745 de Judà l'any vint-i-tres del regnat de Nabucodonosor. El total dels deportats va ser de 4600. (Jr 52,28-30).

Qui eren aquests deportats? Els millors artesans, escribes i la gent que podien produir en la nova terra on anaven destinats.

Quan cinquanta anys més tard un altre rei, Cir rei de Pèrsia, els permeté tornar a la terra de la que havien estat deportats els israelites interpretaren que Déu estava en ells. Era una reivindicació nacional beneïda per Déu. Ho cantaven dient:

Sortiu de Babilònia, fugiu d'entre els caldeus. Amb crits d'alegria anuncieu aquesta nova, feu-la arribar fins a l'extrem de la terra. Digueu: «El Senyor ha alliberat el poble de Jacob, el seu servent.» (Is 48,20).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

JESÚS DIU: EL “MEU PARE”

A nosaltres ens diu poca cosa aquesta expressió, pot ser acostumats com a estem a resar el Parenostre de manera rutinària. En el cas de Jesús era un “crit de guerra”.

Dir-li a Déu “el meu Pare” suposava una nova manera de relacionar-se amb Déu, del tot revolucionària.

El règim religiós dels jueus era semblant al d’alguns països en l’actualitat on pertànyer a una religió era obligatori i qualsevol infracció comportava un càstig sovint sever. Recordeu la condemna a mort de la dona per adúltera (Jn 8,1-12), el menyspreu dels religiosos envers les viudes (Mc 12,40), la obligatorietat de passar pel temple fent costoses ofrenes per perdonar el pecat fins a considerar una blasfèmia donar el perdó fora de les cerimònies (Mc 2,7), el control de les malalties considerades pecat per part dels sacerdots del temple (Mc 1,44) i moltes altres pràctiques i costums que arribaven a l’aberració de no haver d’ajudar els pares necessitats i els diners eren guardats en el temple que actuava de banca (Mc 7,11-12).

Com ho fa Jesús per trencar tots aquests maleficis que pesaven com una llosa religiosa sobre les espatlles dels més pobres? Invoca el Pare.

Des del moment que, en el bateig del riu Jordà Jesús sent la veu del cel en la que li diu que Ell és “Fill de Déu” (Mc 1,11) se sent alliberat i alliberador. Ve a dir que no pot ésser que Déu carregui sobre els pobres tots aquests fardells feixucs. Des d’aquest moment mirarà Déu com a Pare.

Per això, en el començament de la seva missió, multituds de pobres i desheretats el seguien adonant-se que els alliberava. Però, quan van veure que, seguir Jesús suposava un trencament tan fort amb el temple i amb els que “tenien la paella pel mànec”, les multituds que el seguien a la primaria es van espantar i el van deixar sol. I no sols aquests sinó que els mateixos deixebles (pot ésser no tots) van desconfir d’aquella doctrina que els parlava del Déu que ens estima.

Molts dels que el seguien s’haguessin estimat més un home fort aixecat en armes contra els que els volien oprimir. Per això, a l’hora d’haver d’escollir entre ell i Barrabàs davant Pilat es van estimar més salvar la vida dels guerriller i deixar que condemnessin a mort a Jesús (Mc 15,7-13).

Un cop ressuscitat, els que el van veure i entendre, es van adonar que la contemplació de Déu Pare portava a la reconciliació pel perdó i a l’amor als altres. Era una altra mena d’arma més excel·lent i el van seguir.

Nosaltres avui en dia correm el perill de creure que només les bones obres (donar menjar al qui te fam, visitar el malalt i el presoner, acollir el immigrant...) ens salven i són certament un senyal de l’amor de Déu en el nostre món. Però no hem d’oblidar allò que diu Pere en el anomenat Concili de Jerusalem parlant de Jueus i pagans. Diu: Creiem que tant nosaltres com ells hem estat salvat per la gràcia de Jesús el Senyor (Ac 15,11). Sense aquest reconeixement agraït de tot el que hem rebut de Déu Pare ens faltaria el fonament i la nostra casa riscaria molt d’esfondrar-se.

Jesús tenia molt clar aquest fonament, que era el reconeixement de Déu com a Pare, per això tenia tant coratge en la defensa dels pobres del seu temps.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

EL RESSUCITAT MENJA AMB ELS SEUS

 Les aparicions del ressuscitat desconcerten aquells que pretenen trobar coses exactes. Per una banda es presenta en mig d’ells estant les portes tancades i per altra banda menja amb ells.

Si entrem en el llenguatge simbòlic és el mateix dir que se’ls apareix estant les portes tancades com que se’l van trobar caminant amb ells mentre sortien de Jerusalem. Sempre es tracta que s’escau que el tenen al costat sense que ells l’anessin a buscar i que no l’esperaven. Més aviat ho donaven tot per perdut.

No es tracta doncs que algun deixeble espavilat que digues: “Ara el farem present en mig nostre”. No.  Les aparicions es donen en diferents llocs i amb diferents persones. Sempre és la mateixa experiència, una experiència inesperada en la que els deixebles no han tingut cap iniciativa.

Això per una banda. Però hi ha una espècie de contradicció: que menja amb ells. Si quan parlem de l’aparició inesperada i no buscada diem que el llenguatge és simbòlic, també ho ha d’ésser quan parlem que menja amb ells. El menjar és pa en l’episodi dels deixebles d’Emmaús (Lc 24,30) és peix qquan es toba amb els onze (Lc 24,41-43) i, en l’Evangeli de Joan l’àpat és de peix i pa a la vora del llac (Jn 21,9). No trobeu que hi ha molta coincidència amb els sis relats (dos de Mateu i Marc i un en els evangelis de Lluc i Joan) que en diem la “multiplicació dels pans i els peixos?

En tots aquests relats hi ha la proclamació del manament de l’amor.

- Per una banda el ressuscitat menja (no s’aparta) amb els que l’han negat i traït i els dóna el perdó i el poder de perdonar.

- Per altra banda en els relats dels pans (el que en diem la multiplicació) també hi ha el manament de l’amor quan li diuen “aquí hi ha un que té uns pans i uns peixos”: Doncs que els porti i els donarem a tothom sense distincions.

Al revés de Moisès, que va convertir el “mannà” en un repartiment obligatori que quan ho van mesurar ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava als qui n’havien recollit poc (Ex 16,18) el menjar de Jesús va ésser abundant per a tots  ja que tothom en menjà tant com volgué (Mc 6,42).

El mannà de Moisès no els va aprofitar perquè els diu Jesús que els “nostres pares” que van menjar-lo van morir (Jn 6,58) ja que era una llei obligatòria i va causar una gran divisió entre ells  per la seva desobediència i manca de fe (He 3,18-19) van morir a milers (Nm 25,1-9). Es mataven entre ells per l’obligatorietat.

El pa que Jesús dóna és ell mateix. Es fa pa i diu “Jo sóc el pa”. Aquesta nova actitud només pot portar vida. Per això hem contemplat al començament d’aquest article que, en els relats de la resurrecció, hi ha tres vegades que Jesús menja amb ells. És l’àgape de l’amor.

En diem menjar quan donem a la gent que no tenen aliment ni vestit, en diem menjar quan visitem un malalt o un pres, en diem també menjar quan vestim el despullat i quan ens aturem a escoltar un persona que, afligida, ens vol explicar el motiu dels seus sofriments. En aquest cas complim aquell manament del Senyor que diu que, quan entrem en una casa mengem i bevem del que ells tinguin (Lc 10,7), és a dir que els escoltem.  Això és el que fa el ressuscitat amb els deixebles.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

QUAN EL POBLE S’ESVERA...

Darrerement hem tingut episodis del poble esverat. Els del 15M com ara i els que anaven amb la vaga (encara que no fossin precisament els vaguistes)... És veritat que són una minoria els que actuen de manera violenta però tenen el suport tàcit de molts altres. Quan es donen unes condicions més difícils, quan la gent perden privilegis o drets aconseguits a base d’anys, quan hi ha molt atur, quan el fills han de viure de la trista subvenció que reben els pares jubilats... hi ha més probabilitats que els més violents actuïn. Aquests senten que tenen el suport tàcit de tanta gent que diu “Això no pot continuar així”. És a dir que, quan la situació és tensa els més violents se senten legitimats. No dic pas que jo els legitimi sinó que presento una cosa que sol succeir d’aquesta manera. Fixeu-vos quan surt a la tele el poble palestí. No hi ha només la protesta contra Israel sinó que la majoria dels que van en massa als enterraments i que tiren rocs contra la policia israeliana són aturats de llarga durada sense perspectives de solució. Van a cop de rocs com en el temps de Jesús tot i haver passat dos mil anys (Jn 8,59).

Aquestes situacions de revolta i de trencadissa les hem vist en la història cada vegada que hi ha hagut situacions insostenibles. La Revolució Francesa amb tot els caps tallats per la guillotina, la Revolució Industrial amb totes les deportacions del comunisme i la revolta de les masses, la nostra Segona República amb els assassinats d’un cantó i de l’altre, els xinesos amb Mao, els cambotjans (uns i altres amb milers de morts)... i molts etcéteres.

Costa molt mirar serenament aquests episodis de violència perquè, si som dels afectats per la situació, pensem “Mira, d’una manera o altre s’ha d’arreglar” i si ens perjudiquen les destrosses dels agressius  demanaríem un govern fort que els engarjolés a tots. Però cap d’aquestes dues postures no serveix gaire de res.

No diré el que hem de fer perquè hi ha moltes maneres d’actuar igualment vàlides però em sembla que puc donar alguna orientació des del punt de vista creient.

Primer de tot no caiguem en la temptació de cercar massa ràpidament els culpables de la situació ni entre els governants ni entre els violents. Tots som una mica culpables  o bé perquè ens deixem arrossegar per les inèrcies que els governants ens deparen com el futbol i les propagandes o bé perquè sabent que ens informen malament ens creiem el Primer que crida.

Segona cosa: si no reflexionem una mica, un dia estarem al costat dels que protesten i l’altre dia demanant el càstig contra els que ho han fet. Dic això perquè normalment som molt inestables i no ens en adonem.

Tercera cosa: La contemplació de Jesús crucificat i ressuscitat. Sense haver estat entre els violents va ésser condemnat com a violent i la gent cridava demanant la seva mort (Jn 19,15) perquè els homes/dones massa sovint ens sembla que sacrificant una víctima tot quedarà arreglat. Ho deia el director d’una pel·lícula violenta: “Jo els dono la violència de ficció i així s’estalvien de fer-la en la realitat”. No sé si tenia raó en el sentit de satisfer la gent però reconec que molts cerquen agressivitat i, jo m’hi incloc, ens apuntaríem a fer d’espectadors de l’espectacle d’una crucifixió. Per això he dit que és molt perillós cercar culpables no fos cas que estiguéssim condemnant els innocents i satisfent els nostres inconfessables desitjos. No fos cs que estiguéssim condemnant per segona vegada el Senyor.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

Pasqua!!! QUÈ VOL DIR RESSUSCITAR?

Tornaré al que deia en articles anteriors. Esborrem la idea que tenim d’ànima i cos. Ho diré amb paraules de José Antonio Pagola:

Com que tenim una visió dualista (molt grega) no ens costa imaginar que la persona està composta d’ànima i cos. Encara que ara ha entrat en crisi el dualisme grec encara continuem imaginant que, en la persona, hi ha una part tangible i física que és la corporeïtat però que hi ha un altre element que ja no està en el cadàver que en diem l’ànima, l’esperit o l’alè. Aquest era el contingut dels catecismes que hem estudiat nosaltres. Ens deien, des d’aquest visió dualista: Què passa quan mor la persona? Que se separa l’ànima i el cos i ‘ànima s’escapa. I ens deien: Què passa amb la resurrecció de Jesús? Que es tornen a unir cos i ànima (i afegíem: per mai més morir).

Aquesta no era pas la manera de pensar i d’expressar-se dels primers cristians ja que ells no distingien pas l’ànima del cos ja que tenien una visió unitària de la persona dons imaginaven que, quan una persona és mor, mor del tot, mor tot el que és ell i va al món de la mort en el que no hi ha vida. Per tant mai podien imaginar la resurrecció com una operació biològica en la que es retorna a la unió de l’ànima amb el cos. Imaginaven que la resurrecció és un acte creador de Déu que introdueix Jesús a la seva pròpia vida encara que no entenien ben bé què volien expressar amb això.

Tampoc no confonen la resurrecció amb una espècie de permanència de Jesús com si fos en el record. S’ha dit que el que va passar en aquell moment és que es va despertar la fe dels deixebles (Bultmann). Llavors el que hauria ressuscitat seria la seva imaginació. Però no. El qui va ressuscitar va ésser Jesús. Els deixebles creuen que ha d’estar viu i es resisteixen a creure que és mort. Nosaltres podem pensar el que en vulguem dels textos que hem rebut però tots, sense fisura, parlen de la resurrecció com quelcom que va  succeir al mort Jesús i no com alguna cosa que es produís dins la seva imaginació o dins la seva consciència. No són els textos de la subjectivitat dels deixebles ni tan sols de la seva fe. Creuen que el qui ha ressuscitat és Jesús. Una cosa diferent és que creguem o no creguem però, quan ells parlen de la resurrecció, es refereixen a allò que va succeir al mort Jesús de Natzaret. Una altra cosa és que després es va despertar la fe dels deixebles.

Podem, doncs, dir de manera positiva com imaginaven ells la resurrecció? Ho diré de manera el més senzilla possible: Observem, en les primeres comunitats que no fan servir gaire el mot de Jesús ressuscitat. Aquesta és una expressió que apareix més tard perquè un mort no es pot ressuscitar a si mateix. Entenen la Resurrecció com una intervenció del Déu Creador. Diuen que ha estat ressuscitat per Déu. Per dir-ho amb paraules que avui entendrem millor ells imaginen que, amb la mort, Jesús s’ha trobat amb Déu, en la mateixa mort (en l’interior de la mateixa mort). Déu l’estava esperant per alliberar-lo de la destrucció per donar-li vida i per introduir-lo en la Seva pròpia vida.

Jose Antonio PAGOLA

EL VATICÀ I L’EVANGELI

Sovint els medis ens recreen amb notícies sobre el Vaticà. Moltes deuen ésser certes, altres agafades de gairell. No tenim tota la informació i podem pensar que ens donen gat per llebre.

Fa pocs dies (el   17-03-12) el periodista (o escriptor) Carles Mulas ens va obsequiar amb un article, en el diari de la nostra comarca, en el que parla de les intrigues entre cardenals i alts dignataris del Vaticà. En tot govern n’hi ha, però el que no es pot fer és escriure sense aportar cap mena de prova. Diu coses tan gruixudes com que hi ha un complot per matar el Papa. Pot ser si, però afirmar això és molta responsabilitat, no us sembla?

Es veu que en aquesta mena de diaris, quan es va contra el Vaticà, val tot!

Tot amb tot, en aquest mateix article demostra que el Papa tot i la seva ancianitat vol fer que un sector de cardenals no progressi i en tria uns més afins al que ell pensa. Això té molta importància de cara a l’elecció del futur papa. Això és normal que passi. Tothom tira aigua al propi molí.

Però em vull aturar en una altra cosa que és més fonamental, que és afirmar que el que aguanta l’església no és el Papa ni el Vaticà sinó la fe en l’Evangeli i el coneixement de Jesucrist.

Quan veus que de l’Eucaristia de cada poble en surten els  que treballen a Càritas, els visitadors dels malalts i de les presons, i venen a pregar gent senzilla que no es creuen millors que els altres perquè han après a estimar i s’han cregut allò que diu Sant Pau: “No us tingueu per més del que sou” (Rm 12,3), t’adones que l’església te vida per estona, hi hagi qui hi hagi al Vaticà i sigui quin sigui el bisbe.

Aquests (Vaticà i bisbes) no són pas el fonament de l’església sinó els coordinadors de la vida cristiana que es dóna en les comunitats de cada poble i de cada grup creient.

Aquests coordinadors de l’església, poden funcionar de molt diferents maneres. Ara mateix en el món protestant ningú fa escarafalls perquè un pastor de l’església sigui president d’Alemanya. Per altra banda els que coordinen l’església catòlica mai no ens han negat quin és el fonament de la comunitat dels creients que és l’evangeli i el coneixement de Jesucrist. L’Església no són ells ni de bon tros.

La vertadera força de l’església, d’abans i d’ara són, segons el mateix Pau en la carta als Roman, els profetes i els servidors molt abans que els que presideixen (Rm 12, 6-8).

Profetes avui són que tenen el coratge de parlar d’acord amb la Paraula de Déu denunciant injustícies, animant els febles  i amonestant els grans destructors de la terra iparlant de Déu com a Pare.

Servidors són aquells altres que donen pa al qui te fam, visiten malalts i presos, vesteixen el despullat... (Mt 25,31ss).

Mentre l’església tingui profetes i servidors que no es complaguin amb poder sinó que ho facin amb el coratge de saber que no tenen cap poder, l’Evangeli de Jesucrist seguirà viu en el món, governi qui governi l’església.

Una alta cosa que és de menor importància, encara que no ho sembli, és preguntar-nos quins canvis hauria de tenir el govern (la coordinació) de l’església. Aquesta pregunta ja se la va fer Joan Pau II al començament del seu pontificat però ja es va veure que coneixia massa poc els racons i raconets del Vaticà (ell venia de Polònia) que va acabant fent de missioner voltant territoris mentre la salut li va permetre i va deixar pels seus successors la reforma que sembla que l’actual papa intenta de fer. 

EL COS I L’ÀNIMA DELS MORTS

La setmana passada vam tenir moltes defuncions. Un rècord trist, però un rècord. Del  meu record cap altra setmana n’hi havia hagut tants. A cada defunció, sobre tot si és d’un amic creient en Déu ens plantegem una pregunta: “Què se’n fa de l’ànima i del cos? De petits ens han donat la versió massa infantil dient-nos que l’ànima vola cap a Déu i el cos espera la resurrecció. No entenem ni una cosa ni l’altra. La segona, el cos, ja veiem com es podreix i es fa mal bé i la primera, l’ànima, no sabem si va amunt o avall. Algun cirurgià ateu havia dit que no havia vist cap ànima i té raó.

Primer de tot no es tracta de parlar del binomi cos-ànima sinó de tres elements: El cos, l’ànima i l’esperit.

Expliquem-ho. El cos som cada un de nosaltres amb tot el que ens envolta. El cos del bombers, el cos dels funcionaris, el cos dels creients (que és el Cos de Crist). Per això tots els assistents a un funeral (i al previ velatori) són part d’aquell cos de carn que ha deixat de funcionar. I la mort afecta a tots, sobre tot als més propers sobre tot per l’amor (els que l’han estimat).

És el mateix quan diem cos en la comunió que no mengem el cos de Jesús sinó que combreguem el Cos de Crist i no ens podem aïllar com si no ens adonéssim de tots els que combreguen amb nosaltres. Per tant, en la mort física, el “cos” encara està present en la comunitat dels que et vindran a veure i dels que pregaran en el nostre funeral i, quan al cap d’un temps es fa algun record del difunt encara hi ha el seu cos present. No prlem per tant del cos físic sinó del cos de gent del que formem part.

L’ànima és tot allò que ha sortit de bo de nosaltres. Quan algú ha ajudat els altres part de la seva ànima ha passat als beneficiats. Tots els que tenen alguna cosa per agrair amb el que ha acabat la vida, formen part de la seva ànima. Són part de la nostra ànima els que han rebut es nostres visites, els que hem escoltat, els que han rebut alguna mena de caritat nostra. Recordo haver vist en algun enterrament ex-drogaaddictes, ex-presos i pobres reconeguts a primera fila d’un enterrament. Aquests són els més representatius de l’ànima del que ha començat el nou viatge cap a l’eternitat. No cal mencionar els fills del que ha mort que certament tenen molt a reconèixer dels seus pares. Aquest són ànima d’una manera especial.

L’esperit és la força interior que ha fet que uns i altres seguíssim endavant en front de les dificultats de la vida. També l’esperit del difunt està present en tota l’assemblea que el venen a acomiadar. L’esperit fa que tots sentim que formem part d’un mateix cos i fa també que ens trobem units els beneficiats i agraïts.

Parlant amb aquest llenguatge podem dir que la presència del cos, ànima i esperit del difunt està en mig de tots nosaltres i podem dir, en qualsevol eucaristia que el cos de Crist encara és present i el combreguem amb el símbol del pa eucarístic que mengem.

Abundant en aquest llenguatge, vull afegir encara que, quan escoltem que Jesús ens dóna el Cos per menjar i la Sang (pels jueus la sang és l’ànima) per beure, no ens costarà gens d’entendre que la seva presència en mig nostre és molt forta tal com va dir ell mateix: Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà  perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.»  (Mt 18,19-20). I l’Esperit? Doncs és el que invoquem quan fem l’Eucaristia perquè faci que tots els que participem del Cos i la Sang de Crist formem un sol cos i una sola ànima.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

ELS CULPABLES DE LA CRISI

Els sindicats diuen que no són culpables ja que ells només han defensat els treballadors. Segurament tenen bona part de raó. Els partits polítics diuen que no tenen la culpa perquè la situació se l’han trobada. Segurament tenen bona part de raó encara que sovint s’ataquen els uns als altres.

Els bancs diuen que l’aixeta del crèdit els l’han tancada de més amunt i que no saben com tapar els forats impagats. Segurament tenen part de raó.

Semblaria que només hi ha víctimes i no culpables. Però les vertaderes víctimes, els que pateixen molt fort les conseqüències són els de baix de tot. Aquests certament no tenen pas la culpa. Són els aturats de llarga durada, els immigrants que van venir cridat per nosaltres perquè els necessitàvem, els entrampats amb hipoteques que no poden pagar de cap manera.... i un llarg etcètera.

Com ho podem mirar?

En altres llocs i en altre temps en els nostres àmbits (no fa tant) hi havia els dictadors que han robat, han matat sense pietat, han deixat pobles en la misèria o pitjor encara que  han fet arrasar pobles amb els habitants inclosos. Mentre governaven rebien tota mena d’homenatges i es feien anomenar benefactors (Lc 22,26). Amb el temps el poble ha sabut que no eren pastor d’ovelles sinó llops devoradors (Mt 7,15).

Ara el món ha canviat i cap dels països anomenats occidentals tenen dictador però hi són igual perquè hem caigut en mans d’uns grans enganyadors (Mt 24,5.11.24) que amaguen el rostre, dominen la banca, disposen dels polítics que tenen les mans lligades i es riuen dels sindicats. Tard  d’hora se sabrà qui són (Mt 10,27), només que quan se’ls pugui acusar ja en sortiran uns altres desconeguts que pot ser seran pitjors que ells.

Ara la gent que s’adona que estem en mans de cínics s’indigna (els indignats!!) però no acaba d’encertar cap on cal disparar les denúncies. Alguns més exaltats i mes joves trenquen vidres mentre que aquests grans enganyadors van tranquils pensant que mai no seran descoberts i pensen que podran fer com els anteriors que, qualsevol dia, es faran agrair com si fossin els nostres benefactors.

Què podem fer?

Tres coses podem fer des del pensament cristià.

- Primer de tot la denúncia. No acabem de veure qui són ni tampoc on són però si que podem presentar l’espectacle desolador dels aturats, dels acomiadats, dels que no saben com tornar els diners d’hipoteques fetes  a causa de les grans promeses dels creditors. Denunciar els enganys com aquell Jesús que retreia, sense por, els que devoraven els béns de les viudes fingint pregàries (Mc 12,40).

- Segona cosa que hem de fer: auxiliar les víctimes. Donar vestit al despullat, visitar el malalt i el presoner, donar pa al qui te fam i escoltar-los. Sobre tot escoltar-los.

- Tercera cosa: En cap cas, mai, perdre el respecte a les persones que, per opressors que siguin, són fills de Déu ja que nosaltres creiem fermament que tots poden convertir-se. Per més que costi, la llei de l’amor està per damunt de tot. Critiquem les estructures però sempre  hem de tenir com a fills de Déu els altres.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

EL DINER SENSE TREBALLAR

Aquell que compra cinquanta entrades d’un partit de futbol que es preveu multitudinari per cinquanta euros i les ven per vuitanta, es guanya set-cents euros sense treballar. És tan injust com el que compra avui unes accions a la borsa i les ven al dia següent a un altre preu. Els que fan això a l’engròs són els grans estafadors perquè viuen de l’especulació que és com dir que viuen dels moments de feblesa dels pobres. Tothom sap que si una empresa acomiada una colla de treballadors veurà com les seves accions pugen. Els especuladors estan a l’aguait i compren al moment que saben la notícia, per guanyar-hi al cap de pocs dies. A més tenen l’avantatge que en cap moment veuran el rostre els acomiadats. Es pensen, inconscients, que no fan cap mal a les famílies dels exclosos del treball però tenen bona part de culpa. El mateix passa quan un país bombardeja els seus propis conciutadans. No sols hi haurà una colla de morts sinó que la indústria que els proporciona les armes pujarà perquè els beligerants hauran de comprar-ne de noves. Resultat, que molts dels rics més rics, no els que tenen empreses per treballar, sinó els que especulen amb el diner, no treballen. En tenen prou en comprar i vendre accions a la borsa i tenir un telèfon a mà per donar ordres de compra-venta. Estan a l’aguait com he dit. Amb altres paraules viuen de l’especulació. Ni han de veure el rostre de les famílies que han quedat sense treball, ni ampoc els enterraments dels que  han caigut esventrats per les bombes que ells han subvencionat amb les seves accions.

Molt sovint som nosaltres mateixos que tenim els diners en alguna caixa demanant que si’s plau rendeixin i no sabem que contribuïm a l’ensorrament dels més pobres. És la perversió del sistema criminal actual. Podem fer mal sense veure el rostre de les víctimes.

En temps del Nou Testament hi havia uns vividors que devien viure a base de paraules i d’enganys. La 2ª Carta als Tessalonicencs els diu: De fet, quan érem entre vosaltres us repetíem aquesta norma: «Qui no vulgui treballar, que no mengi.» És que sentim a dir que alguns de vosaltres viuen desvagats, sense treballar i ficant-se on no els demanen. A tots aquests, els manem i els recomanem en nom de Jesucrist, el Senyor, que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen  (2Te 3,10-12).

El llibre d l’Apocalipsi fa una denuncia semblant contra els que han perjudicat greument els més pobres i els anomena els “destructors de la terra” i anuncia la seva perdició amb un himne que reprodueixo:

«Gràcies, Senyor, Déu de l'univers, el qui és i el qui era,

perquè ja has pres el teu gran poder i has instaurat el teu Regne. 

Les nacions estaven furioses, però ara ha arribat el dia de la teva indignació;

ha arribat l'hora de judicar els morts,

de recompensar els teus servents els profetes,

el poble sant i tots els qui veneren el teu nom, petits i grans,

l'hora de destruir els destructors de la terra.» (Ap 11,17-18).

Tot el llibre de l’Apocalipsi és una descripció, semblant al quadre de Guernica, dels desastres que ens fem els uns als altres; però acaba amb uns quans signes d’esperança en els que descriu  com el Senyor va vencent tots aquells que destruïen els pobres i els anuncia una ciutat nova en la que no hi haurà ni plors ni dolor.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

FINS ON SOM LLIURES?

LLUÍS ESPINAL  "No tenien por a la mort i per això parlaven obertament"

manresà ,martir a Bolivia 22 de març 1980

Si heu seguit l vida Ghandi o de Luter King us haureu fixat en la seva llibertat. No li tenien por a la mort i per això parlaven obertament. Això mateix trobem en Jesucrist. Era lliure i parlava lliurement. Va ésser lliure de la seva família que el volien dominar, de Herodes, el rei jueu al que no li va contestar quan semblava que més ho necessitava. Lliure davant dels deixebles quan va veure que una majoria l’abandonava (Jn 6,60.66). Ell sabia que la seva llibertat podia comportar-li enfrontaments fins i tot amb la pròpia família (Lc 14,49-53) que en un moment el volien empresonar (Mc 3,21).

Nosaltres parlem de pau i no violència però, quan veiem un poble tiranitzat anhelem un altre país més armat que surti a alliberar-lo (venent armes als insurgents o atacant directament com ha passat a Líbia o a Síria). Els resultats són que hi ha moltes més morts i els nous dirigents, quan aconsegueixen el poder, solen ésser tan tirans com els anteriors. Simplement aquests pobles passen del foc a les brases.

La gent lliure, els que fan les denuncies i se la juguen amb la paraula, o bé passen desapercebuts, o estan empresonats o moren en circumstàncies estranyes.

Però Jesús també era lliure d’ell mateix. La seva cruel mort va ésser conseqüència de la seva llibertat en la defensa dels pobres estimats per Déu.

Si us sabeu situar en el seu temps, entendreu com era d’agosarat dir al paralític que no era pecador. Amb això desmuntava el negoci del perdó que el temple del seu temps tenia organitzat; entendreu també com trencava tota mena de lligams quan s’atura davant d’una viuda que portava el seu únic fill a enterrar. Com a dona no li podia parlar pel carrer, com a viuda jove era “castigada per Déu” i com a mare adolorida per la mort de l’únic fill quedava sense la protecció de cap més home de la casa; i encara Jesús toca el fèretre (que no era permès tocar sense quedar impur). Amb gestos com aquest deixava en evidència la injustícia d’aquella societat que marginava les dones i sobre tot les viudes com a víctimes d’algun pecat.

Probablement alguns altres devien veure i patir per aquelles injustícies i no s’atrevien a dir res. Jesús va ésser el que les va denunciar sabent que aquella societat no li perdonaria l’atreviment. Diu l’Evangeli que “sabia el que li havia de passar” (Jn 18,4). Va tenir por (la por no treu pas la valentia) i va seguir endavant (Lc 22,42).

D’on va treure la força? De la disponibilitat. Ja ho havia dit en la primera de les temptacions al desert quan li respon al temptador: No sols de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu (Mt 4,4). Estava disponible sempre a respondre el que Déu Pare volia d’ell. Havia descobert en el baptisme del Jordà que Déu era Pare i per tant Ell era fill. Com a fill estimat respon a tot el que el Pare vol per a ell i per als altres.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

ENYOREM L’ALLIBERAMENT

Diu Rafael Diaz de Salazar en l’agenda llatinoamericana que les lluites per l’alliberament van començar amb la revolta d’Espartac  uns 70 anys abans de la vinguda de Jesús al món. Va ésser un aixecament dels esclaus que va acabar malament perquè el van matar i l’exèrcit dels romans va aniquilar el moviment d’esclaus. Segons ell aquests serien els inicis dels socialismes.

Penso que ens podem remuntar  uns quants anys abans amb l’Èxode dels israelites de l’Egipte que, mentre eren al desert els van passar dues coses: una que el líder Moisès els va imposar un socialisme en tota regla dient-los llavors del mannà “que tothom agafi el que necessita pel dia” i prou (Ex 16,16). Però va passar una altra cosa, que molts no van acatar aquesta regla de distribució obligatòria i es van matar entre ells de manera que els alliberats que van arribar a la terra promesa van ésser uns pocs, deixant estesos milers en el desert (Nm 21,5-6).

En la història, el domini dels poderosos sobre els petits ha estat una repetició de mai acabar. Deia Mn. Espinal, que era un historiador, que en els documents de Santpedor cremats en la guerra civil, ell hi havia trobat que encara hi havia esclaus al s. X en un testament en el que un home declarava “libera” la seva esclava.

A l’època medieval hi havia els servs de la gleva (pagesos que els amos venien junt amb els camps); amb la industrialització, els obrers (anomenats proletaris) que inicialment eren pagesos que havien hagut d’abandonar els camps per sobreviure en les noves indústries, sobre tot la del teixit i en els nostres temps hi ha dues menes d’esclaus: per una banda els països del Tercer Món que han vist com els recursos de les seves terres i mines passaven a mans dels occidentals  i actualment, en els nostres àmbits, els aturats sense perspectiva.

Els diferents socialismes han anat fent revoltes a cada moment i s’han trobat que, quan ja tenien uns drets i unes garanties guanyats sortia una nova manera de dominar.

Ara passem un moment molt trist perquè, pel que sembla, els mateixos que han provocat la crisi mundial són els que es presenten com alliberadors exigint als pobres dels pobles uns sacrificis i unes retallades que només afavoriran a ells mateixos (els que ja s’han enriquit anteriorment). Per altra banda els mateixos socialistes, com passa a tothom i també a la mateixa església, han tingut dificultats internes i lideratges nefastos fins a divinitzar els seus líders, que han servit perquè els que volen dominar el món els assenyalin com a culpables. Però els vertaders culpables són els que s’han enriquit desmesuradament i encara ho estan fent. Només que resten amagats als ulls de la majoria de la gent. No els busqueu en les llistes de milionaris perquè no se’ls veu.

Això no té sortida?

La mirada esperançada comença sempre per la lucidesa. Vull dir que cal, primer de tot, no ésser il·lusos i veure-hi clar fins a adonar-nos bé de l’opressió a la que estan sotmesos els més dèbils. La solució de fer politiques socials (subvencionar els qui no tenen res) és provisional i a la llarga dolenta perquè no incentiva a cercar treball. La quantitat de gent que viuen dels sous de funcionaris i de les subvencions, són una garantia, a la llarga, de que el domini dels poderosos subsistirà.

Qualsevol camí de sortida ha de passar per l’autoestima i per fer-nos petits. El que deia Jesús al leprós: Aixeca’t i treu la força de dintre teu mateix. Tu vals més del que et penses (Mc 1,41, traduït literalment) i al paralític li deia: aixeca’t, pren la llitera (que fins ara era el lligam que t’impedia moure’t) i posa’t a caminar (Jn 5,8). I el que també deia Jesús: Quan us adoneu que els reis de les nacions en disposen com a amos i encara es fan dir benefactors no feu això entre vosaltres: El que vulgui ésser el primer que es faci el més petit i el servidor de tots (Mc 10,42-45).

Josep ESCÓS I SARSANEDASNT

LES CRISIS PERIÒDIQUES

En temps de Jesús ja hi havia crisi. Els més pobres eren multituds i anaven, com ovelles sense pastor (Mc. 6,36), darrere el predicador que els prometés aixecar-se en rebel·lió per alliberar el poble (Ac 1,6).

Els que saben història comproven com aquestes maltempsades es van repetint les unes darrere les altres.

Poso com exemple que fins el segles quart de la nostra era hi havia construccions de ponts, obres d’art, amfiteatres... . Llavors tot Europa va caure en una depressió tal que la gent abandonava les ciutats i no trobem art, ni construccions fins el s. X que tornem a veure art que anomenarem romànic. Res entremig durant més de cinc-cents anys. Temps d’enorme penúria a tota la Europa. A partir d’aquest moment van apareixent per una banda els castells en les muntanyes i per altre banda els monestirs, tots fortificats on els pobres es refugiaven i sovint hi passaven tota una vida emparats per les muralles del senyor feudal o dels monjos.

Totes les guerres han suposat èpoques de fam i d’espolis de menjar, de bestiar i de tot el que pot tenir algun valor. I moltes morts.

Si mirem avui al voltant trobarem la inestabilitat de Síria amb desenes de morts diàries, la fam del sector de l’anomenada Banya d’Àfrica (Etiòpia...) o les violacions i mutilacions de dones a la regió dels grans llacs al oest del Congo.

La nostra crisi actual és petita al costat de les que he mencionat però el qui la pateix ho troba molt, perquè els habitants de pobles i ciutats no tenen la defensa que tenien els petits pagesos d’abans de menjar al menys les ous, la llet de la cabra i algun conill. Els actuals habitants de poble i ciutat només miren si troben treball o si són subvencionats per algú.

Aquestes tristes situacions obliguen a tornar a començar de zero a molts que es pensaven que tenien la vida assegurada i més quan, després de perdre el treball, se’ls acaben les subvencions (atur, PIRMI...). També hi ha aquells altres que temen perdre el cotxe, el pis o la segona residència per no poder pagar la hipoteca.

A casa nostra, al nostre poble, moltes famílies han de demanar ajuda perquè no els arriba ni per menjar. Quan la feina principal de Càritas és donar menjar o roba, com està passant en aquest moment, vol dir que la societat està fracassant perquè la primera feina de la caritat no és pas donar sinó escoltar i això ho pot fer qualsevol dels lectors d’aquest article parant l’oïda als sofriments dels que tenim al costat de casa. Totes les famílies tenen penalitats i els manca algú que se les escolti. Fent això ens acostem a l’amor de Crist perquè escoltant els altres escoltem el mateix Jesús (Mt. 25, 31-46).

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

JESÚS ÉS D’UNA ALTRA ÈPOCA?

Sabem que el que ens caracteritza als cristians és creure en el Crist. Però aquest Crist-Jesús és d’una altra època, d’un altre temps, d’un altre idioma.

Tampoc no trobeu estrany si dic que a Jesús no el podem imitar. Eren altres temps. Hauríem de començar per no dutxar-nos, anar probablement descalços a peu o amb burra amb una mica de sort.

Ho dic així d’exagerat perquè ens adonem que no el podem imitar.

Llavors què podem fer?

El que si podem fer és caminar al seu costat com ho feien els deixebles d’Emmaus i escoltar-lo. Podem fer com els primers cristians, en els quals sovint ens emmirallem, que quedaren seduïts per Jesús, per la seva vida, per la seva mort conseqüent a la manera de viure i donar la cara. L’anomenaven “Senyor”. El tenien al centre de les seves vides. En els àpats, quan es reunien, el recordaven i repetien les seves paraules i escoltaven el relat dels fets que va realitzar en el curt temps de la seva vida pública.

Ells, tot i viure molt a prop en el temps ja no l’imitaven. Sant Pau va subratllat aquells trets interiors de Jesús que valen per tots els temps:

- La confiança infinita en Déu com a Pare  de Jesucrist;

- La seguretat en el Senyor;

- El perdó dels pecats

- La certesa de la vida eterna;

- La puresa,

- La fraternitat

I sabien que posseïen el mateix esperit de Jesús. Per això en comptes d’imitar-lo es preguntaven: Que faria Jesús en el moment present? Com reaccionaria.

Com veieu no l’imitaven sinó que el feien reviure.

És el mateix que podem fer nosaltres avui. Quan participem d’una Missa escoltem el que ens diu l’Evangeli i el fem reviure reproduint aquell gest memorable que ens diu: Jo em faig pa per a vosaltres. I, en la Missa, combreguem que vol dir que portem Jesús en el nostre interior. Amb paraules senzilles nosaltres ens convertim en Crist. Som Crist com ho era ell. Som fills del Pare com ho era ell, estem oberts a tots els homes com ho estava ell i ens podem fer pa per als altres cm ho feia ell. El fem reviure en nosaltres mateixos.

No és estrany que, de l’eucaristia del nostre poble en surtin els que visiten els malalts i presos, els que destinen el seu temps gratuïtament a Càritas, els que porten ajudes als necessitats (sigui amb diners o amb menjar o roba). Són altres Crist vivents entre nosaltres i, gràcies a Déu n’hi ha molts. El Crist viu en ells. No es estrany tampoc que a la nostra parròquia hi ha més de seixanta persones que llegeixen cada dia l’Evangeli del dia. És una manera d’identificar-se amb Jesucrist. Acabo com he començat: Jesús era d’una altra època i no el podem imitar però si que ens hi podem identificar.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

LES MAJORIES APLASTANTS

Fa poc hem vist l’enterrament de líder de Corea del Nord i me’n he avergonyit. Quan veus aquestes multituds tan uniformes penses que és un senyal de molta feblesa. Es fan aquestes manifestacions per aparentar una força que no tenen i que s’adonen que tot està decadent. Llegiu un informe d’Amnistia internacional rebut pocs dies abans de la mort de Kim Yong-il, sense saber que moriria als pocs dies. L’informe diu:

Corea del Norte.

Aproximadamente 50.000 hombres, mujeres y niños están encarcelados actualmente en el campo penitenciario para presos políticos de Yodok, en Corea del Norte. Yodok es uno de los seis campos penitenciarios que se conocen en el país, en los que se calcula que en torno a 200.000 presos políticos y sus familias están encarcelados sin haber sido sometidos a juicio o tras procesos sumamente injustos. … La mujer y dos hijas de Oh Kil-man, fueron enviadas a Yodok cuando Oh pidió asilo político en Dinamarca. Desde 1987 no se sabe nada de ellas.

Algunos datos sobre Yodok.

- Entre las personas enviadas a los campos hay personas críticas con el régimen o la familia gobernante, y personas sospechosas de actividades "antigubernamentales", como escuchar emisiones de radio o televisión de Corea del Sur.

- Los familiares de las personas sospechosas de la comisión de un delito también son enviados a Yodok. Este sistema de "culpabilidad por asociación" se utiliza para silenciar a la disidencia y controlar a la población mediante el miedo.

- La tortura y los trabajos forzados son habituales, incluso para niños y niñas.

- Las ejecuciones pueden ser públicas o secretas por delitos tales como infringir las normas del campo penitenciario como robar comida.

- Los bebés nacidos en la "zona de control total", de la que no se sale nunca, permanecen el resto de su vida recluidos en ella.

- La combinación de trabajos forzados, falta de alimento, palizas, atención médica insuficiente y condiciones de vida insalubres provoca que muchos presos mueran en la cárcel o poco después de quedar en libertad.                   Amnistia internacional

En un ordre molt diferent l’aplaudiment unànime i molt llarg al nostre rei de la totalitat dels diputats a Madrid era també un signe de feblesa. Han passat massa coses en torn a la família reial i els diputats, molt febles, ens van fer un espectacle d’aclamació. Era fum i prou.

A l’Evangeli veiem com Jesús defugia aquestes multituds que el van seguir, encara que un temps molt curt. Diu que Jesús n'havia curat tants, que els qui patien malalties se li tiraven al damunt per poder-lo tocar. Els esperits malignes, quan el veien, es prosternaven davant d'ell i cridaven: «Tu ets el Fill de Déu!» Però Jesús els manava molt severament que no el descobrissin (Mc 3,10-11). Ja vaig dir en un full no fa gaires dies que l’anomenada entrada de Jesús a Jerusalem era a la muntanya de les Oliveres amb els que el seguien i que la ciutat el va rebre malament (Mt 21,10).

Si hi ha molta feblesa esclaten les unanimitats, sovint amb la visita del mateix Sant Pare.

Encara recordem aquelles deplorables manifestacions del ú de maig de fa uns quants anys. Semblava que no hi havia ningú en contra d’aquells governs.  Quan la gent va perdre la por, es van acabar les unanimitats.

Com he dit abans parlant de Corea aquesta unanimitat aparent sovint s’aconsegueix a base de massacrar els que pensen diferent engarjolant-los sovint de per vida.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS