HOMILIA DEL PAPA FRANCESC EN LA SEVA VISITA A LAMPEDUSA, 8 de juliol de 2013

I

MMIGRANTS MORTS EN EL MAR. 

Aquestes barques en comptes d’haver estat una via d’esperança han estat un camí cap a la mort.

Aquest era el titular del diari. Des que, fa unes setmanes, vaig conèixer la noticia, malauradament tan repetida, l’he anat repensant i ha estat com una espina de dolor. Vaig intuir que havia de venir a pregar en aquest lloc per desvetllar les nostres consciències a fi que no torni a passar mai més.

Primer de tot vull agrair sincerament als habitants de Lampedusa i Linosa, extensible a les seves associacions, als voluntaris, a les forces de seguretat que han donat i donen un servei els que havien triat un viatge cap un lloc millor. Sou una petita realitat, però doneu exemple de solidaritat! Moltes gràcies! Estenc l’agraï-ment a l’arquebisbe Francesco Montenegro per la seva ajuda, el seu treball i l’acompanyament pastoral. També a l’alcadessa, Sra. Guisi Nicolini. Mercès pel que ha fet i està fent. Encara vull afegir un record pels estimats germans musulmans que aquesta tarda comencen el dejuni del Ramadà desitjant-los abundants fruits espirituals. L’església està al vostre costat a la recerca d’una vida més digna per a vosaltres i per a les vostres famílies (a vosaltres oshià!).

Voldria proposar unes paraules a la llum de la Paraula de Déu que hem escoltat a fi de remoure la consciència de tots, a veure si canviem algunes actituds.

“Adam, on ets?” és la primera pregunta de Déu quan parla a l’home després del pecat. “On ets Adam?”. Adam ha esdevingut un ésser desorientat que ha perdut el seu lloc a la creació pensant que seria poderós i ho dominaria tot, pensant que seria un déu. Es trenca l’harmonia i l’home erra el camí. Aquest error es repeteix en relació a l’altre que ja no és un germà a qui s’ha d’estimar sinó una nosa en el seu benestar.

Més endavant Déu fa una segona pregunta: “Cain, on és el teu germà?”. El somni d’ésser poderós com un déu l’ha portat a una cadena d’errors que és cadena de mort. Acaba vessant la sang del seu germà!

Aquestes dues preguntes encara avui ressonen amb tota la força. Tants de nosaltres estem desorientats –m’incloc a mi mateix– i no estem atents al món en què vivim, ni tampoc no ens en preocupem; ens protegim del que Déu ha creat per a tots i ni tan sols som capaços de tenir cura els uns dels altres. Quan aquesta desorientació pren dimensions mundials assistim a tragèdies com aquesta.

“On és el teu germà?”. Déu diu que la veu de la seva sang clama fins a Ell. Aquesta no és pas una pregunta adreçada als altres, sinó a nosaltres matei-xos, a cadascú de nosaltres. Aquests germans i germanes nostres fugien de situacions difícils per trobar una mica de serenitat i de pau. Cercaven un lloc millor per a ells i per a les seves famílies i han trobat la mort. Quantes vegades els que cerquen aquestes coses no troben comprensió, ni acollida, ni tampoc solidaritat! Però les seves veus clamen fins a Déu. Repeteixo doncs, l’agraïment als habitants de Lampedusa per la seva solidaritat. He es-coltat un d’aquests germans viatgers. Abans de poder arribar aquí han caigut a les grapes dels traficants, els que s’aprofiten de la pobresa dels altres. Per a ells la pobresa dels altres és una font de lucre. Com han sofert! Uns pocs ha aconseguit arribar.

“On és el teu germà?” Qui és el responsable d’aquesta sang? En la literatura espanyola hi ha una comèdia de Lope de Vega que narra com els habitants de la ciutat de Fuenteovejuna assassinen el governador perquè és un tirà, de manera que ningú no sap qui ho ha fet. Quan el jutge del rei pregunta “Qui ha matat el governador?” tots res-ponen: “Fuenteovejuna, Senyor! Tots i cap de nosaltres!”. També avui s’imposa aquesta pregunta amb molta força: Qui és el responsable de la mort d’aquests germans i germanes? “Ningú” –tots responem igual; “jo no hi tinc res a veure”; “deuen haver estat uns altres!”. Però encara Déu ens pregunta a cadascú de nosaltres: “El crit del teu germà ha arribat fins a mi, on és la sang del teu germà?” Resulta que ningú en el món se sent responsable; hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna. Hem caigut en l’actitud hipòcrita del sacerdot i del levita de qui ens parla la paràbola del “Bon samarità”: veiem el germà caigut en el camí i pensem “pobret!” i seguim el nostre camí. No ens toca a nosaltres! I amb aquesta actitud ens tranquil•litzem i ens trobem en pau.

La cultura del benestar que ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles al crit dels altres. Vivim en una bombolla de sabó molt bonica, però no és res. És la il•lusió de la futilesa i d’allò que és provisional que ens porta a la indiferència (a la globalitza-ció de la indiferència). Ens hem avesat al sofriment de l’altre i pensem que no ens importa ni ens toca a nosaltres...

“Adam on ets?”, “on és el teu germà?”. Aquestes preguntes que Déu fa al principi de la humanitat van adreçades als homes del nostre temps i també a nosaltres. Encara m’agradaria fer una tercera pregunta. Qui de nosaltres ha plorat per aquesta desgràcia o per altres de semblants? Qui ha plorat aquests germans i germanes? Algú de nosaltres ha plorat pels germans que anaven en aquesta barca? Heu pensat en les mares joves que portaven els seus fills? I en aquests homes que volien fer alguna cosa per mantenir les seves famílies? Pertanyem a una societat que ha oblidat l’experiència de plorar, de compa-dir (patir amb l’altre). En un altre lloc l’Evangeli ens parla d’un crit i un gran lament: “És Raquel que plora els seus fills perquè ja no hi són”. Ho llegim quan Herodes ha fet matar els innocents per protegir el seu benestar, la seva bombolla de sabó. I això es va repetint...

Preguem escoltant aquestes preguntes que ens fa Déu: “Adam on ets?”, On és la sang del teu germà?”...

LA DESIGUALDAT

Amb la caiguda del Mur de Berlin i tot el que va suposar allò ja es veia a venir que hi hauria una remuntada de les llibertats. Uns quants països han canviat de bloc i s’acosten a la comunitat europea. En aquell moment a molts els semblava que les llibertats assolides podrien arreglar el món. 

Però han passat dues coses que fan témer molts desastres futurs:

-          Una que afecta molt fort als països rics i als rics d’aquest països: que amb la nova tecnologia es comencen a saber secrets de tota mena que, pel que sembla, són francament escandalosos (i parlo sobre tot en l’aspecte econòmic). Experts en ordinadors destapen tot el que hi ha sota les catifes i ens assabenten que els països forts gasten enormitats per controlar tota persona que respira perquè resulta que ara tots som potencialment els seus enemics.

-          Però ha succeït una altra cosa que afecta molt més als pobres: ha augmentat la desigualtat. Recordareu que els països socialistes i comunistes sempre havien estat abanderats de la “igualtat” i ara no hi són.  L’augment de la desigualtat és molt fort i per informar em fixaré en l’anomenat “Informe FOESSA 2013”.

Diu aquest treball que des del 2007 la renda mitjana de la població ha caigut un 4% mentre que els preus han augmentant un 10%. Vol dir que, amb els mateixos diners podem comprar moltes menys coses. Diu també aquest informe que els ingressos mitjans de les persones més riques han augmentat més que mai. Per tant, en el nostre país  aquesta desigualtat és de les més altes de la Unió Europea. Amb altres paraules, que ha augmentat molt fort la desigualtat. En el 2007 hi havia 380.000 famílies en les quals ningú de la casa no treballava. Ara són 1.800.000 famílies en les quals tots estan a l’atur. No es tracta que tota la població s’hagi empobrit, perquè uns pocs s’han enriquit com mai no ho havien fet en èpoques de dictadura.

A sobre de tot això, estem sentint que se’ns parla d’austeritat i de retallades. Mentre els més rics han augmentat les rendes estem abandonant els pobres a la seva sort (o desgràcia).  Està passant el que deia fa unes setmanes que, els que tenen ramats d’ovelles, quan han de fer un àpat, degollen l’única ovella que té el pobre, com deia aquella paràbola del profeta Natan en el Segon llibre de Samuel de la Bíblia (2Sa 12,1-4).

En temps de Jesús el que avui en diem atur encara era més exagerat, de manera que multituds de gent sense esperança anaven darrere del primer predicador que agafava una mica de fama (Mt 9,36) a veure si aquest nou predicador els treia de la misèria.

Jesús no era pas un polític. No va organitzar cap moviment, ni tan sols l’església. Quan va morir tot sol i abandonat no podia endevinar si continuarien o no la seva obra. Però va donar els fonaments d’una nova convivència que tenia tres grans elements que ens serveixen per seguir el seu camí.

Primer,  animava els que el seguien que reconeguessin tot el que han rebut i contemplessin el Pare del qual prové tot el que tenim (Jm 1,17). Això converteix qualsevol persona en agraïda.

Segon, animava a posar-nos al costat dels pobres i necessitats. Ho interpreta sant Pau quan diu: “Us convé que dueu a terme la col·lecta...(per als pobres). Al que té bona voluntat se li accepta allò que té... no seria just que, per alleujar els altres patíssiu estretors. Hi ha d’haver igualtat (2Co 8,10-13).

El tercer que demanava Jesús als seus seguidors és que fossin lliures de debò. Ja no demanava que el seguissin, sinó que sabessin que ell estaria amb nosaltres (de tu a tu) fins a la fi dels temps (Mt 28,20). Val a dir que tots valem com valia ell mateix.

Josep ESCÓS i  SARSANEDAS 

La dignitat de la persona

Les persones vivim en precarietat pel que fa a la nostra dignitat. Aquesta no ve dels diners, però sovint hi tenen molt a veure.

Quan fa entre cinc i vuit anys els nostres joves majoritàriament feien de manobres i amb hores i tot guanyaven uns sous més que considerables, compraven uns vehicles de gamma alta i dilapidaven els guanys en viatges i discoteques a les nits dels caps de setmana. Això no ajudava gaire a descobrir els necessitats, ni a fer uns estudis per formar-se, ni a destinar temps a ajudar la pròpia família. La majoria no es van preparar per a un futur. Heus aquí una manca de dignitat.

Quan ha vingut la crisi, molts empresaris, i sobre tot banquers, han reduït els pobres treballadors i els estalviadors convertint-los en productes rendibles en comptes de persones. En aquest cas els que han perdut la dignitat humana són els de dalt, els que tenen la paella pel mànec. Molts petits empresaris, sovint gent molt honesta, han hagut de plegar mentre altres amassaven unes fortunes que fan feredat. Aquests surten a les portades de tots els diaris i el comentari més freqüent és demanar “com és que no se’ls castiga?”. Fan recordar aquella paràbola del “ric insensat” en què Jesús retreu a aquell que ampliava graners i només pensava en ell: Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida i tot això que has acumulat, de qui serà? Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant Déu (Lc 12,20-21). Els diners, molt sovint, no ajuden a tenir més dignitat.

Aquest no és un problema només d’ara, del nostre temps, sinó que quan llegim alguna de les cartes de Sant Pau veiem com els exhorta a viure estimant a fi de no mossegar-nos els uns als altres. Aquest és el secret de la dignitat humana: no atresorar per a nosaltres sols i estimar els altres. Mirem com ho diu Sant Pau als cristians de Galàcia: Vosaltres, germans, heu estat cridats a la llibertat. Però mireu que aquesta llibertat no sigui un pretext per a satisfer els desigs terrenals. Més aviat, per l'amor,  feu-vos servents els uns dels altres. En efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol precepte: estima els altres com a tu mateix. Perquè, si us mossegueu i us devoreu mútuament, penseu que acabareu destruint-vos. Ara, doncs, jo us dic: comporteu-vos d'acord amb l'Esperit i no satisfareu els desigs terrenals. Perquè els desigs terrenals són contraris a l'Esperit, i l'Esperit és contrari als desigs terrenals. Hi ha una lluita entre ells, i per això no feu el que voldríeu. Però si us deixeu guiar per l'Esperit no esteu sota la Llei (Ga 5,13-18).

Primer he parlat dels que han guanyat i guanyen molts diners i els destinen només a ells mateixos. Ja he dit que perden la dignitat humana. I els pobres?; i els expoliats?

Aquests poden perdre la dignitat d’una altra manera. No per la pobresa, sinó pel desànim. Poden perdre la dignitat per manca de l’Esperit que els animarà a seguir lluitant i, sobre tot, a ésser solidaris amb els que es troben amb situacions més precàries que les seves. No costa gaire constatar que en aquestes darrers temps han proliferat voluntariats entre els joves aturats en tota mena d’institucions. Aquests han perdut diners (no els han guanyat) però no pas la dignitat.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

TORNEM UNA COLLA D’ANYS ENRERE

Molta gent culpa els sindicats que anys i anys han lluitat per millorar les condicions dels treballadors i dels aturats. Els sindicats són febles, molt més febles del que aparenten perquè, al més petit error, se’ls tiren a sobre com passa amb els entrenadors d’esports. Però els que han causat tant atur no són pas ells, sinó uns altres, més poderosos, que són capaços de dir que “ara ja comença tot a remuntar només que hi haurà més atur”. Vol dir que només remuntarà per a ells i no per als que han estat i són víctimes de tal situació. Tornem una colla d’anys enrere pel que fa a la situació dels treballadors.

S’està reproduint una situació que llegim en el llibre de l’Èxode de la Bíblia. Moisès va adonar-se de la situació d’esclavatge a què el poble estava sotmès i va intercedir per alliberar-lo demanant al Faraó que deixés sortir el poble (Ex 5,3). La reacció del Faraó va ésser la de sotmetre encara més el poble esclau exigint-li més treball i menys hores de descans (Ex 5,10-14). El poble esclavitzat va errar culpabilitzant Moisès de la seva situació i van anar a Moisès i Aaron dient-los: Ara, per culpa vostra el faraó i els seus cortesans ens detesten, els heu posat a les mans les armes per matar-nos (Ex 5,21). Es pensaven que els responsables de l’empitjorament de les condicions de treball eren els que havien intercedit per alliberar-los.

Ara també es dona la reacció dels poderosos contra els febles en una doble direcció:

-          Per una banda exigeixen, als que treballen, que rebaixin el sou i destinin més hores a la feina pels mateixos diners i retardin l’edat de la jubilació. És el mateix que el Faraó deia als esclaus d’Egipte: “sou una colla de ganduls!” (Ex 5,17).

-          Per altra banda han creat una situació tal, que l’atur va en augment i produeix (com a conseqüència, no com a causa) un desànim generalitzat. Molts aturats ja saben que, amb les lleis actuals tindran una minsa jubilació car no tenen pas esperança, per l’edat que tenen, de trobar cap treball digne en els anys que els queden abans de l’edat de la jubilació. L’atur és una nova arma que no tenien els empresaris anys enrere i és una arma molt eficaç perquè els aturats no poden fer vagues per disminuir la producció.

He començat parlant dels sindicats i vull continuar recordant com de difícil ho tenen, en aquest moment, per defensar els indefensos que no tenen treball ni saben com fer una mobilització.

Però en el món global s’estan produint grans moviments (la primavera dels àrabs, les revoltes de Turquia i del Brasil i, a casa nostra manifestacions a favor del “dret a decidir”) que, al meu entendre, aniran en augment.  No trobeu estrany que aquestes manifestacions no les facin els que estan més oprimits, sinó els emergents; per això sovint són els estudiants els que encapçalen les revoltes, quan ells estan en una situació millor que molts altres. Els que estan una mica millor es mouen en favor dels que ho passen més malament. Aquesta ha estat una constant en la història. Els misericordiosos en favor dels que necessiten compassió (Mt 5,7) i els que ploren una mica en favor dels que ploren més (Mt 5,4);  en fi, que els que tenen fam i set de justícia i pateixen per aquest món massa injust, seran saciats (Mt 5,6).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

NOMÉS OBEÏM AL PARE QUE ENS ESTIMA

Una psicoanalista que viu a París  anomenada  Marie Balmary ha escrit un llibre anomenat  “L’origen divi” en què diu que  No hi ha amo més tirànic que el sotmès, i vol sotmetre els altres a la seva submissió. Aquest és el perill de l’església (o de qualsevol religió) que, en comptes de conduir-nos cap a la llibertat ens vulgui sotmetre de manera que, quan algú ha caigut en aquesta trampa, que Déu ens guardi si té un càrrec (capellà o bisbe) perquè voldrà ficar-hi també els altres.  En comptes de predicar una religió alliberadora en predicarà una altra d’esclavitzadora.

Això no passa només en l’àmbit religiós. Haureu vist que, en els camps de concentració, els més temibles eren casi sempre els mateixos interns quan havien estat ascendits. A nivell polític els més anticatalans no són els vinguts de fora, sinó aquells d’aquí que han assolit algun càrrec en els governs centralitzats. I mirant les empreses veurem que els encarregats de personal més temibles són els que han estat maltractats per la patronal. Sempre és el mateix: quan algú ha perdut la llibertat, farà els possibles perquè els altres també la perdin.

Tornem a la religió. Si una religió no serveix per alliberar-nos, en comptes de fer-nos lliures, ens fa esclaus. No val per res i la gent farà bé de abandonar-la.

Però el perill de l’esclavatge el tenim en tot moment i el món actual no se’n deslliura encara que tingui moltes noves tecnologies.

Els governs que ens volen sotmetre ja cuiden que hi hagi uns ídols que ens distreguin a fi que les multituds vagin rere d’ells. Són els grans esports (els esportistes  d’elit, que ens els ensenyen cada dia), les loteries de tota mena (fixeu-vos, si no, en la quantitat d’anuncis que ens animen a jugar), el culte al menjar (i l’exaltació dels grans cuiners que arriben a convertir en un déu el nostre ventre).  Els mateixos mitjans de comunicació magnifiquen aquests ídols i en promouen de nous. Si anem darrere dels ídols ens afeblim i esdevenim manipulables. Ens convertim en titelles en mans dels governs i en mans dels conductors amagats de la societat.

Què ens fa lliures? Doncs molt senzill: saber-nos estimats i correspondre. Adonar-nos que algú té la il·lusió de veure com progressem. Pot ésser la pròpia parella (la dona, el marit o els pares)? I tant! La fe en Jesús ens dóna un altre gran alliberador que a ell li va servir molt: el Pare.

Aquest era el secret que movia Jesús: s’adonava que el Pare l’estimava (Jn15,9) i l’anomenava tantes vegades (131 vegades diu Pare en l’Evangeli de Joan) que els mateixos deixebles, de tant sentir-ho, arribaren a demanar-li: Mostra’ns el Pare i no ens cal res més (Jn 14,8). El coneixement del Pare ens fa lliures perquè, si ens estima, no ens omplirà de lleis ni de preceptes. Jesús no se sotmetia al Pare (hauria esdevingut un esclau) sinó que l’obeïa, volia fer el que el Pare pretenia, que no era altra cosa que el progrés d’ell mateix. Atenció: obeir no és sotmetre, sinó “estar amb l’altre”.

En el sermó del darrer sopar trobem unes paraules que indiquen com Jesús estimava tant els seus deixebles que ni tan sols es posava per damunt d’ells quan els diu: Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare (Jn 14,12). És aquí on la religió ens pot fer lliures. No ens lliga sinó que ens deslliga i ens diu que podem fer obres més grans que les del mateix Jesús. No estem a sota (sotmesos) sinó al seu costat perquè ja no ens diu servents sinó amics. Escoltem-lo: A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare (Jn 15,15).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

QUÈ HI HA AL CENTRE DE LA NOSTRA FE?

El que comentaré avui no és meu sinó d’un gran teòleg: Karl Rahner (1904-1984). És dels que ens ha ajudat a trobar quin és el centre de la nostra fe.

Diu que hi ha una sola cosa com a molt important en la nostra fe.

Que Déu mateix s’ha comunicat i aquesta gràcia (de Déu) s’escampa a tots els homes i dones del món. Déu mateix ens ha fet saber que ens estima.

Això fa que, els que ens n’adonem, vivim agraïts. I els altres, els que no coneixen l’amor que Déu ens ha tingut? Aquests altres també se’n beneficien perquè la presència de Déu és com l’aire que serveix perquè el respirin els que se n’adonen i també els altres que mai no hi han reflexionat.

Encara que sembli estrany, allò principal no és que ens reconeguem pecadors i demanem perdó dels pecats, perquè si ens sentim estimats ja estem perdonats.

Si la gràcia de Déu arribés només per als que rebem els sagraments (Baptisme, confessió, comunió...) reduiríem aquest amor de Déu a un pocs (en tot el món)  que només seríem els que fem les pràctiques religioses.

Qualsevol professional de la psicologia explicarà la importància que té l’autoestima i l’estima que rebem dels altres. Això ens fa créixer i ens dóna una vida més plena. Doncs si contemplem la vida de Jesús no cal que ens fixem en els miracles ni amb l’ajuda que feia als malalts,els menyspreats i els estrangers... sinó en allò que és principal: Se sentia estimat pel Pare.

Vist això, l’església quin paper hi fa? I el coneixement de Jesucrist? I l’estudi de la Paraula de Déu en la Bíblia? Doncs són camins que ens van acostant a conèixer allò que és principal: adonar-nos que Déu es comunica a tota criatura, per tant que tots hem estat estimats.

Així, nosaltres que tossudament hem intentat seguir Jesucrist, i hem rebut i rebem els sagraments i procurem llegir la Bíblia, no som millors que els altres? No. Som com torxes enceses perquè els altres segueixin el camí que nosaltres hem anat descobrint. Però la gràcia de Déu arriba a tots i no pas a nosaltres tots sols.

La nostra resposta, doncs, no consisteix a ésser bons, perquè gràcies a Déu hi ha molta altra gent bona en el món. La nostra resposta serà comunicar als altres això que anem descobrint: que Déu se’ns ha comunicat.

Ens pot ajudar aquella expressió que trobem en la primera carta de Joan en la Bíblia que diu:

L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats. Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres (1Jn 4,10-11).

No és estrany que, quan els jueus li pregunten a Jesús quin poder té (tu què pots fer? Jn 6,30) els respon que el vertader pa, el que ens alimenta de veritat és el que ens dóna el nostre Pare del cel,...  aquest és el pa que dóna la veritable vida al món (Jn 6,32-33).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

PERMÍS DE RESIDÈNCIA

El consell de ministres del divendres dia 24 de maig ens acaba de donar una mala notícia. Que els estrangers que inverteixin cinc-cents mil euros en un pis obtindran la residència (La Vanguàrdia 25-05-13). Per què és mala notícia? Perquè capgira l’Evangeli que diu “Ai de vosaltres els rics, ja teniu la vostra recompensa” (Lc 6,24). Ve a dir: Feliços els rics perquè no tindreu cap problema per obtenir la residència en el nostre país”. No haureu de fer cua, ni presentar papers i papers, ni tindreu l’espasa de Damocles a sobre cada vegada que us aturin pel carrer algun dels cossos policials. Li podreu contestar: “Tinc la cartera plena i he comprat un pis dels bons en aquest país”.

Aquesta aberració administrativa és un exemple clar d’una escala de valors que posa al damunt de tot el diner i no pas cada una de les persones.

Entendreu el disbarat si us poso l’exemple d’una família. Imagineu-la amb pare, mare, dos fills i una àvia. Un dels fills no ha trobat treball i l’altre ha aconseguit una bona col·locació. L’àvia mai no ha cotitzat i fins ara hi ha posat el seu treball al servei dels de casa. Ara ja no pot.  Arriba l’hora de dinar. Tots mengen a la mateixa taula? Ai las! Al fill que més diners aporta perquè ha trobat una bona empresa li posen el primer plat i ben abundant. L’àvia que ja no aporta ni podrà fer-ho en endavant, la fan seure a l’últim lloc i només li donaran menjar si en sobra. Els altres rebran la ració segons la setmanada que posin sobre la taula. Oi que fa mal a les orelles només d’explicar el funcionament d’aquesta família.

Doncs això és el que fa i continuarà fent el govern de l’Estat pel que fa al tracte amb les persones. Tindran preferència els rics estrangers i els que posin la setmanada més abundosa sobre la taula. Ni tan sols els demanaran si, amb els seus diners, donen feina a ningú. En tindran prou amb haver adquirit una casa luxosa. Tampoc no els demanaran si estan disposats a treballar allà on els necessitin com fan la majoria dels pobres que han entrat a les nostres comarques en un moment que els havíem de menester. Ara els immigrants pobres fan nosa i molts d’ells atrapats amb una hipoteca. D’aquests el govern central se’n desentén i els passa a institucions (generalment no governamentals) que els donin quatre fideus i un paquet d’altres menjars perquè no es morin de fam. Encara més. Caurà sobre ells una amenaça: que si no troben treball qualsevol dia podran ésser expulsats i retornats als seus països d’origen.

La majoria de nosaltres hem obtingut la nacionalitat i els drets de ciutadania només de néixer, no sabem que comença a haver-hi convenis amb alguns països (com ara Equador) segons els quals els nens nascuts aquí a partir d’ara tampoc no tindran nacionalitat del nostre país. Com veieu, els drets els obtindran si tenen diners i se’ls gasten comprant una vivenda luxosa. Haurem d’invertir l’evangeli quan diu: 

Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: "Cedeix-li el lloc", i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: "Amic, puja més amunt." Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.» Després digué al qui l'havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos!» (Lc 14,7-14).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

HEM D’ÉSSER HUMILS

 Un missioner jesuïta al Japó (P. Masiel) es va trobar amb un budista i es preguntaven sobre la diferència que hi ha entre el catolicisme i el budisme. El missioner no sabia com explicar-ho mentre que el budista ho va resumir amb poques paraules. Va dir: “Molt senzill; vosaltres (els catòlics) parleu de la caritat i nosaltres, de la compassió. Però en el que més ens assemblem és que ni vosaltres practiqueu la caritat, ni nosaltres  la compassió”. (de la revista Iglesia viva núm. 253).

Em sembla que aquest episodi ens ajuda a ésser humils. Nosaltres, els catòlics, tenim una font excel•lent que és la vida i les paraules de Jesús i la intenció de seguir-lo, que no és el mateix que imitar-lo. No el podem imitar perquè estem en una altra època i tenim uns altres problemes; tampoc no podem agafar les seves paraules i aplicar-les mimèticament als problemes del nostre món. Tenim els Evangelis que són uns llibres excel•lents que molta gent encara mai no ha llegit, i que van molt bé per conèixer i estimar Jesús, però aquests llibres no donen, ni poden donar, resposta a la vida nostra de cada dia. Ens toca reinventar en cada moment respostes segons les dificultats que van sortint i aquestes no es troben en cap frase de l’Evangeli. Com que la vida és complicada massa sovint no ho encertem. Per això hi ha tanta diferència en la manera d’ésser cristià d’uns i altres.

Vol dir que sovint tantegem i ens equivoquem i per això hem d’ésser humils. Tenim el magisteri de l’església, però és molt local. El Papa viu a Roma i, encara que té informació de tot el món, poc sap del que passa al Japó o al Brasil. Les seves encícliques i discursos van bé mentre es mantinguin en el terreny de les idees, però si vol entrar en el concret es troba que la recepta que va bé a un país de majoria cristiana, no serveix per un país de minoria catòlica. Si es tracta de defensar els drets humans, una cosa és parlar en un país com Bangla Desh, on els treballadors del tèxtil estan cobrant l’equivalent a 29 euros al mes per confeccionar una roba que les grans marques comercialitzen a preus altíssims a casa nostra, que posar-se al costat dels treballadors del metall al nostre país que reclamen, amb raó, no perdre uns drets adquirits en el temps a base de molta lluita sindical.

Per això dic que hem d’ésser humils, perquè ja sabem que no sempre encertarem quins són els veritables problemes i també perquè tenim massa sovint uns pecats dels quals no ens en sortim. Quins pecats? Cerquem el privilegi que ens fa cecs per veure els menys privilegiats, cerquem el poder que fa que, en comptes de proclamar humilment el nostre punt de vista, caiem en la temptació de voler-lo imposar i anem darrere del prestigi que fa que la veu dels bisbes sembli la de tota l’església, la qual cosa no és pas així. Com deia el budista  el que  passa és que “prediquem la caritat i no la practiquem”

Això no ens ha de desanimar, perquè les altres institucions polítiques, ecologistes, esportives o les altres religions... tenen les mateixes febleses que nosaltres.

La nostra fe no es fonamenta pas en que siguem més bons ni que tinguem receptes per a tot, sinó en aquest Jesús que anem coneixent i procurem seguir.

 

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

L’OVELLA DEL TEMPS DE DAVID

Els que coneixeu la Bíblia recordareu l’episodi en el que David va perdre el cap en veure una dona molt bella, anomenada Betsabé i, per tenir-la, va fer matar el seu espòs Uries que era un soldat del rei. El rei tenia moltes dones i, en canvi, Betsabé era l’única que tenia Uries (2Sa 11,1-27). Tot hagués quedat així si Déu no s’hagués revelat al profeta Natan que es va presentar davant el rei i li va dir aquella paràbola de l’ovella única.

«En una ciutat hi havia dos homes; l'un era ric, i l'altre, pobre. El ric tenia molts ramats d'ovelles i de vaques. El pobre no tenia sinó una ovella petita, que ell mateix havia comprat i havia criat. L'ovella creixia amb ell i amb els seus fills, menjava del seu plat, bevia del seu got i dormia als seus braços. La tenia com una filla. Un dia, el ric va rebre a casa seva un home que anava de pas i, com que li dolia de prendre un cap de bestiar dels seus ramats per servir-lo al foraster, va prendre l'ovella del pobre i la va servir al qui havia arribat a casa seva.» David es va indignar moltíssim contra aquell home i digué a Natan: «Ho juro per la vida del Senyor: l'home que ha fet això mereix la mort! Pagarà l'ovella quatre vegades, perquè no li ha dolgut gens ni mica això que ha fet!» (2Sa 12,1-6).

Doncs bé. Aquesta paràbola expressa molt bé el que encara avui, tres mil anys més tard, està passant. Ara no són ovelles sinó milions de diners. Els uns en tenen molts i la majoria molt pocs. Per rescatar l’economia dels que s’han enriquit, han fet la mateixa estratègia que denuncia el profeta Natan: Matar l’única ovella que tenia el pobre, és a dir: Posar més impostos als pobres els països pobres. Com que la gent es va quedant sense l’ovella (sense diners ni treball), el resultat és que les petites i mitjanes empreses han acomiadat treballadors o han baixat les persianes. El pobre és el més perjudicat.

En l’exemple que he posat, el rei David va reconèixer el seu pecat (2Sa 2,13). En el cas del nostre món, no sembla que els que tenen molt n’estiguin gens penedits perquè hem de sentir que ens diuen coses com:

-          La culpa és dels pobres que han estirat més el braç que la màniga. (A veure si els pobres encara en seran els culpables!)

-          O també diuen: “Nosaltres sabem el que convé al país i ho farem”.

No tenen compassió dels pobres. Ho coneixereu quan ens informen, que no ens parlen de famílies afligides sinó de xifres que augmentaran o minvaran, ignorant que darrere d’aquests guarismes hi ha famílies i persones molt castigades. Fixeu-vos que diuen: “El nombre d’aturats arribarà al tant per cent”. No veuen que el pobre ha quedat sense l’única ovella ni que les famílies aturades que han de fer cua per acaptar el menjar a les institucions benèfiques i no poden ni tan sols triar el que menjaran (mengen del que els donen).  Els immigrants encara ho tenen pitjor perquè molts han de retornar fracassats al seu país.

Mentre estant contemplen astorats com, els que tenen moltes ovelles, es retiren amb jubilacions substancioses i els capitals dels que tenen molt, encara han crescut. Amb altres paraules els ha augmentat el ramat. Els que ja tenien, tenen més i aquell que acariciava una única ovella, li han presa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

ELS CREIENTS DUBTEM I MOLTS ATEUS TAMBÉ DUBTEN

Els creients en Jesucrist no tenim pas cap seguretat. Moltes vegades ens han adoctrinat amb llenguatges acusadors com si, per la nostra conducta, haguéssim de condemnar-nos a l’infern. Quan t’ho expliquen millor resulta que tampoc això no és segur. Ni tampoc que Déu és Pare.

Què ens queda? Res?

Sí, molt. Ens queda el que diu la primera carta de Joan. Llegeixo a poc a poc, que diu moltes coses: 

Us  anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida,  ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat.  A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist. Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa (1Jn 1,1-4).

La fe que tenim parteix d’una base molt diferent de les seguretats: creiem pel que hem experimentat, pel testimoni  dels que ens en n’han parlat (molt sovint començant pels nostres propis pares).

Poso un exemple: que Déu és Pare no ho podem demostrar, però podem dir com Sant Pau en la carta a Timoteu: Sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar fins a l'últim dia el tresor de la fe que m'ha estat confiat (2Tm 1,12).

Ens passa el mateix que a aquell home que, en una botiga, mentre tots dos compràvem em deia: “Tot el que sóc ho dec a la meva dona”. Jo m’admirava de sentir-lo perquè no és freqüent escoltar paraules de tanta bellesa. Què feia aquell home: donava testimoni del que ell havia experimentat. En què creu? En la seva dona? Sí. Però també creu en ell mateix. L’amor de la seva esposa l’ha ajudat a viure d’una manera molt més plena.

La nostra fe (parlo als que creiem) està en aquesta línia. No sabem pas segur si Déu és Pare però com que coneixem i admirem Jesús i ens sentim molt a prop d’ell, contemplem Déu com ell ens en parlava i, si ell li deia Pare, nosaltres també ho veiem d’aquesta manera.

Ens passa una cosa que és molt fàcil d’entendre. Molts cristians tenen tan assumida la seva fe en Jesús, i en el Déu de Jesús, que els sembla impossible que altra gent no hi creguin. Cal que aprenguem a tenir més altura de mires i respectar profundament els que no tenen la nostra fe. Prou sabem que molts d’ells fan coses molt bones a favor dels altres i ens  n’hem de felicitar.

Si alguna vegada algú ens pregunta per la nostra fe, no costa res donar testimoni del que creiem. “Jo sí que m’ho crec” – li podem respondre i, a més a més, dir-li que hem descobert aquest Jesús que és el fonament de la nostra esperança.

Aquesta resposta sobre la nostra fe ens sortirà més espontània si llegim els Evangelis que són unes interpretacions que es van escriure per a les primeres comunitats cristianes a fi que coneguessin millor el Senyor Jesús

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

ELS RECURSOS DELS FEBLES

Un autor (Luís SANDALIO) defineix el món actual dient: 

“Què és aquest món? Una partida de tafurs (gent que juga a naips) amb les cartes marcades i pistoles a la cintura que es reparteixen les riqueses que són de tothom, mentre la gent fa cua a l’atur esperant una oferta per un sou de misèria.

Què és el món? Un conciliàbul de monstres poderosos amagats rere els seus llops que s’organitzen per quedar-se amb tot, cecs al dolor immens que ocasionen i a la boja destrucció que provoquen en un món desnonat” (cf Eclesiàlia del 19-04-13).

Vist així sembla que no hi hagi esperança, però el món ha tingut facetes semblants si mirem l’esclavitud dels primers segles de la nostra era, els camps de concentració dels nazis o pitjor l’enorme “Gulag” del comunisme rus amb milions de víctimes.

Ara sembla que estem entrant en un altre d’aquestes èpoques nefastes perquè els mateixos polítics ens amenacen dient que en tenim per anys.  Aquests governants són els mateixos que han incomplert totes les seves promeses i no ens val dir que no sabien el que hi havia. I tant si ho sabien, perquè no són tan ximples. Ho van prometre per obtenir el poder. Els ha servit per escanyar més els pobres i salvar els que s’havien enriquit anteriorment (que deuen ésser dels seus).

Quins recursos queden per als febles, els desnonats, els apallissats?

Ho trobareu estrany, però les accions esporàdiques dels anomenats “trastocats” que agafen una arma i es posen a matar gent no són cosa de bojos. Quan la situació es posa tensa surten espontanis que no tenen por a perdre la vida i es posen a disparar (a una escola, a l’arribada d’una cursa, o davant del parlament italià o el del nostre país). Torno a dir que no són bojos sinó molt significatius. A l’Evangeli en trobem un de semblant que, quan es va adonar de la magnitud de la reforma que proposava Jesús es va posar a cridar: Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret, has vingut a destruir-nos (Mc 1,24). Aquests espontanis responen a un sentir general. Una dona que ara viu a Cuba em va explicar que, en un poble, quan el govern de la nació es va manifestar molt anticlerical, la mateixa gent va ensorrar l’església. Aquests espontanis, sovint suïcides, més papistes que el papa, expressen el sentir de les majories pel bé i pel mal.

Un altre recurs dels pobres i febles és la informació adequada. Per això van bé les denúncies (que ara proliferen) sobre cassos de corrupció. Molt sovint les denúncies fetes malintencionadament contra algú que no era culpable reboten contra els mateixos que les han promogudes. Només cal que hi hagi informació adient. El poble va prenent consciència. Per això tan sovint els nostres telediaris tenen tant interès a desinformar  (que és un sistema per continuar dominant). O també exageren molt les notícies dels grans esports, de cuina i de menjars o dels afortunats en les rifes. Van bé per distreure l’atenció.

També trobem a l’Evangeli unes diatribes molt fortes denunciant els poderosos en tot el cap. 23 de l’Evangeli de Mateu perquè la denúncia de les injustícies allibera el pobre.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

VIVIM EN TENSIÓ, PERÒ AMB ESPERANÇA

Sempre vivim en tensió. Només els gats i els gossos, que no saben què els pot faltar i què els pot passar, dormen hores i hores. Nosaltres vivim en tensió. Els polítics ara es troben amb manifestacions a les mateixes portes de la seva vivenda. Els aturats, sense saber què faran demà. Els avis, tot i rebre poca o molta pensió, preocupats per la salut que se’ls va deteriorant; els pares sense entendre cap on van els seu fills, i els que tenen treball sovint sotmesos a uns horaris i esclavatges per part dels que els han donat la feina; els empresaris també viuen amb tensió perquè la peça o màquina que fabriquen avui no saben si demà ja haurà estat superada per la feina d’un ordinador; els comerciants sovint tenen stocs de materials que mai més no podran vendre perquè hauran estat superats per uns altres d’última generació.

Aquesta tensió es una desgràcia?  De cap manera. És el que ha fet progressar la nissaga humana. Obliga a pensar i rectificar a cada moment.

La tensió a què ens trobem sotmesos és la font d’esperança que no tenen els animals (que no canvien ni progressaran mai ja que només es van adaptant a poc a poc). Ens obliga a finar la vida per anar triant a cada moment allò que és millor.

Una poesia de l’Àngela Sibila ens pot il·luminar el camí.

Diu així:

Sense saber bé el que espero

no em vull cansar d’esperar,

car esperar és la joia

que sols vós podeu donar.

Sense saber bé el que espero

no em vull cansar d’esperar,

car vull acceptar amb joia

el que vós em vulgueu dar.

Si perdia l’esperança

no podria respirar;

l’esperança és el pulmó

i l’alè del cos humà.

Sense saber bé el que espero

no em vull cansar d’esperar

Àngela SIBILA (agost del 1986).

Els cristians no som pas millors que els altres, però aportem aquest punt d’esperança perquè creiem en la resurrecció, que no és només la de Crist sinó la de tots nosaltres. Tots ens podem aixecar perquè tenim l’Esperit Sant en el nostre interior.

També l’església catòlica ha de viure en tensió contínuament. Per una banda tenim la responsabilitat de donar el missatge de Jesús tal com l’hem rebut, i per altra hem de reconèixer massa sovint els nostres errors i pecats. Això no impedeix que tossudament anunciem la bellesa de la bona nova de Jesucrist. Els nostres errors i pecats en obliguen a rectificar. I així ha d’ésser.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

OLOR D’OVELLES – OLOR D’ENCENS

El nou bisbe de Roma, Francesc, ens sorprèn amb metàfores i paraules que surten del perfeccionisme al que estàvem acostumats. L’altre dia parlant a capellans  (i bisbes?) va dir que, si eren pastors, havien de fer “olor d’ovelles”.

I quina és actualment l’olor d’ovelles? Per una banda saber escoltar els abatuts que, cansats de cercar feina, han desistit pensant que és una tasca impossible per a ells.  No sols no troben feina, sinó que saben que els tocarà una minsa jubilació per no haver cotitzat els darrers vint o trenta anys.  Sentir l’olor és compadir-se d’aquesta gent enganyada, perquè es van hipotecar amb un pis que ara, sense treball, no el poden pagar i veuen que perdran pis i diners, perquè probablement hauran de continuar pagant.

També és olor d’ovelles compadir-se dels milers i milers de soldats perfectament organitzats de Corea del Nord que ja han perdut la capacitat de prendre cap decisió pel seu compte i saben que els altres familiars seus no tenen ni el més mínim per menjar.

En el nostre país els creients ens trobem immersos en un ambient (dic ambient, no pas lluita) en què parlar del Déu que estimem no troba cap mena d’eco i sobre tot no interessa a una part important de la població. Som també ovelles en el desert que, al mateix temps, tenim l’obligació d’estimar tots els altres, fins i tots els que ens menyspreen.

I també qui havia de dir que, a casa nostra, tantes famílies haurien d’acudir a institucions de caritat a cercar menjar (no els arriba ni per menjar)? Una felicitació a tots els que se’n preocupen. Es posen en la pell de les ovelles més febles del ramat.

En canvi massa sovint, quan escoltem alguns programes religiosos (no tots, naturalment) ens adonem que fan olor d’encens, allunyats de la realitat que ens toca viure. No només per les celebracions en què es parla d’un Déu Totpoderós que sembla que no s’adona de les afliccions del poble, sinó també perquè el llenguatge moralitzador (amb el qual es renya la gent pel que fa) recorda més un Déu Jutge que un Déu Pare. Es l’olor d’encens.

El Déu de Jesucrist l’empenyia a trobar, en el seu temps, l’olor de les ovelles, i això es palesava quan es posava al costat dels que sofrien, fos qui fos qui patís. Jesús feia olor d’ovella quan no li importava fer-se amic d’un publicà que recaptava impostos per a l’odiat emperador (Mc 2,13-17), o s’aturava davant d’una vídua que tothom veia com castigada per Déu en perdre el seu únic fill (Lc 7,11-16). Aquest Jesús es compadia d’un centurió romà que era el més eximi representant dels dominadors, quan aquest home, entristit, li suplicava pel criat malalt (Mt 85-13) i Jesús es lamentava d’un paralitzat que des de feia trenta-vuit anys estava postrat al costat d’un estany a la Porta de les Ovelles de Jerusalem. Aquest darrer devia fer olor d’ovella de veritat perquè, si estava a “la porta de les ovelles” el terra estaria ple de cagallons (Jn 5,1-8).

Quan Jesús va fer aquesta opció sabia que es quedaria sol perquè la gent, a la curta, s’interessa més per qui mana i posa ordre a la societat que no pas per qui es posa al costat dels indigents.

Jesús va fer una opció clara i definida.

Els que el volem seguir hauríem d’intentar caminar pel mateix camí i reconèixer que massa sovint ens hem equivocat fent només olor d’encens.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

PASQUA DE RESURRECCIÓ

Contemplant Jesús ressuscitat ens refermem en l’esperança que tota mort pot ésser vençuda.

ELS DEUTES I ELS TERMINIS

Ara resulta que els pobres de Xipre de poc que amb els seus petits estalvis als bancs han de pagar el deute que els mateixos bancs havien contret amb els organismes internacionals. Es veu que els terminis, quan s’acaben, s’han de pagar. Però això de complir els terminis només va de dalt a baix i no de baix a dalt. Perquè el que té més força, quan no vol pagar canvia la llei i santes pasqües.

Els bancs quan s’han compromès amb un pobre de guardar-li els diners poden fer el que volen:  retenir-los, tornar-los a llarg termini o bé poden fins i tot quedar-se els diners dels pobres.

Això indica que les lleis són diferents per a uns i per als altres.

Quan en comptes de fonamentar-nos en la llei de l’amor, ens fonamentem en el “guany” sempre hi surt amb avantatge qui més té i en surt perdent qui menys té.

Quan el pobre ha signat un compromís (posem per cas un préstec) ja es pot preparar si no el pot complir perquè, en el món de les finances, no hi ha misericòrdia per al petit.

Jesús fa una denúncia en forma contundent contra els forts del seu temps. Els diu que “molt mirar de complir les petites lleis però els manquen les tres grans virtuts. No tenen  justícia, ni misericòrdia ni fidelitat” (Mt 23,23).

No tenen justícia perquè no es just que siguin els més pobres els que acabin pagant  les disbauxes dels que han estat prop del poder. No és just que les presons estiguin plenes de pobres com si aquests fossin els més infractors. Ja sabem que no és pas així, però als altres no hi ha manera que els empresonin.

No tenen misericòrdia perquè, quan han fet les lleis, no es fixen si la persona que està aturada o endeutada, ha d’aguantar els ingressos d’una família o si no compleixen perquè estan malalts. Si tinguessin misericòrdia no permetrien que tanta gent estigués a l’atur. Si tinguessin misericòrdia s’adonarien del drama que suposa que tanta gent hagi d’anar a manllevar menjar a les institucions benèfiques.

No tenen fidelitat perquè no responen a Déu, sinó als homes. Si tinguessin fidelitat s’adonarien que els diners són per administrar, no pas per acumular. El qui amassa fortunes  està ofenent a Déu Pare que vol que els germans ens estimem i no pas que uns tinguin molt i altres res. Sant Pau diu en la segona carta als Corintis:   

En el moment present, allò que us sobra a vosaltres ha de compensar el que els falta a ells, per tal que, un dia, allò que els sobri a ells compensi el que us falti a vosaltres. Així s'arribarà a la igualtat, tal com diu l'Escriptura: “Ni en sobrava als qui n'havien recollit molt ni en faltava als qui n'havien recollit poc” (2Co 8,14-15).

Hem de lamentar que els actuals dirigents d’Europa i dels grans països (també dels organismes econòmics internacionals) siguin gent sense entranyes. I això ve de lluny. Recordeu que no fa tants anys va passar a l’Argentina i a Xile: ara es destapen les desenes de milers d’assassinats perpetrats en diferents països d’Amèrica llatina i ara es va veient de quina manera menyspreaven la vida de la gent i els feien desaparèixer. També va ésser una gran operació sense entranyes, sense misericòrdia però amb molts assassinats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

MOMENTS DE CANVIS EN L’ESGLÉSIA?

L’elecció del nou Papa genera expectatives perquè molts estem expectants, com ho estaven els israelites per la vinguda del Messies.

Segurament haurem d’esperar i deixar passar un temps per veure si, després dels canvis  en la figura del bisbe de Roma, comencem a veure novetats.

Què esperem?

Hi haurà qui no espera res pensant que ja li està bé com va la cosa.

Jo espero molt perquè aquests dies, quan les televisions enfocaven gent a la plaça de Sant Pere, es veia una colla de gent mig histèrica (sovint monges) que presagiaven una veneració molt desviada de la figura del bisbe de Roma. No és cap bon presagi veure els ulls plorosos de gent excessivament depenent de la figura del Papa. Això recorda aquell episodi de l’Evangeli, al començament de la predicació de Jesús, en què se li tiraven al damunt per poder-lo tocar (Mc 3,9-11)  i que, per desempallegar-se d’aquella multitud, va demanar una barca perquè no el seguissin tocant i masegant i seguidament va pujar a la muntanya a pregar. També em vénen a la memòria aquelles arribades d’alguns equips de futbol als aeroports rebuts per uns “fans esbojarrats”. Aquestes escenes en temps de Jesús van durar molt poc perquè, quan la multitud es va a adonar del contingut de la predicació, el va abandonar  i es va quedar amb els dotze i algun més que el seguien, intuint que tenia paraules de vida eterna (Jn 6,68) però sense entendre’l.

Em pregunto si aquest nou bisbe de Roma que, en paraules d’ell, el van anar  a buscar a l’altra banda del món, farà els possibles per eradicar la “papolatria”, que vol dir una veneració de la persona com si es tractés d’un déu.

Molta gent, per desgràcia,  necessita adorar ídols i  els mitjans de so i visió (radio i TV) ens en van servint promovent-ne cada dia de nous: ara un jugador, ara un cantant, ara un papa que viatja,... Molts d’aquests s’hi presten fent gestos opulents o signant autògrafs, altres en defugirien i no saben com fer-ho.

Els cristians ja tenim l’Eucaristia que és la fe en la presència de Crist en el pa en cada celebració. No es tracta, és clar, d’una presència física sinó que, com  diu Sant Agustí, els que creiem, hi sabem veure, en el que mengem, el que som: El Cos de Crist i per tant ja no necessitem altres figures. Els capellans, els bisbes i en especial el bisbe de Roma són servidors d’aquest pa i de la paraula però no són figuretes per adorar. Per això desitgem que el nostre bisbe i el bisbe de Roma presideixin totes les altres esglésies en la caritat i siguin servidors.

En la carta als Hebreus hi trobem la recepta. Ja som prou adults com per no necessitar uns ídols (com els bisbes i el Papa) sinó guies i conductors. Es tracta que deixem d’ésser infants com diu la carta esmentada: Els qui s'alimenten de llet són incapaços de conèixer allò que és just, ja que només són uns infants. L'aliment sòlid, en canvi, és propi de gent adulta, que, gràcies a l'experiència, tenen els sentits avesats a destriar entre el bé i el mal (He 5,13-6,1). 

Val a dir que alguns gestos del nou bisbe de Roma sembla que van en aquest nou sentit de servei i apropament de la gent. Tant de bo!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

FRANCESC I (primer) EL NOU PAPA

Una sorpresa per les novetats.

Primer Papa jesuïta. Això li dóna connexions arreu del món perquè els jesuïtes es troben i coordinen i, per tant, coneixen el món. Més encara, generalment estan molt ben formats.

Primer papa de llatinomèrica ja que és argentí Jorge Mario BERGOGLIO però, com hem vist, parla perfectament l’italià ja que té cognom italià que es llegeix Bergollo.

De l’Argentina han sortit els moviments més tradicionals (congregacions religioses que tenim per ací) i també la teologia del Tercer món que està a les antípodes d’aquests moviments. Per tant haurà hagut de dialogar amb uns i altres.

D’aquest nou bisbe de Roma ja n’havíem sentit a dir que era excel·lent com a bisbe de Buenos Aires i no sortia en les travesses per la seva edat (76 a., segons diuen).

Quan ha saludat la multitud no ha dit pas que fos el papa en cap moment. Només ha recordat que és bisbe de Roma.

Hi ha dues coses que fan especialment important aquesta elecció. Una de fora: que hi ha hagut grans campanyes contra l’església, moltes amb fonament, però que han estat demolidores ens segons quins mitjans. Una altra cosa és que els que estem a dintre i ens sentim església, sospirem perquè als nivells més alts del Vaticà es produeixin canvis importants.

Des de fora (els que fan campanyes contra l’església) tot fa preveure que la cosa anirà en augment. Per què? Perquè quan ha desaparegut el comunisme organitzat, els manipuladors ocults d’aquest món, els que fan passar fam a tanta gent, ja no necessiten l’església i més aviat els farà molta nosa. Jesús, d’aquests, en diu “el príncep d’aquest món” (Jn 14,30) i també diu que aquest serà vençut si s’adona que Jesús estima el Pare i ens estima a nosaltres.

Si parlem dels de dintre (els que ens considerem d’església) el Cardenal Martini, que fa poc va morir, ja deia que l’església va dos-cents anys endarrere. Què hi havia fa dos-cents anys? El barroc. Quan veiem l’església de Sant Pere del Vaticà amb aquelles columnes barroques de Bernini i ens fixem que les cerimònies són d’estil semblant pensem que “a aquesta gent  se’ls ha aturat el rellotge”. Tothom aguanta, un dia, una llarga cerimònia com passa als pobles el dia que ve el bisbe. Fins i tot li diuen que els ha agradat molt, però el diumenge següent no tornen. No es veu, en la majoria de les celebracions (Misses i altres cerimònies) que els problemes del poble apareguin en la pregària com no sigui allò de “preguem pels pobres”...

Fixeu-vos d’on surten els visitadors de malalts i de presons, els que treballen a Càritas, els catequistes... Gairebé tots han vingut a la pregària del dissabte o del diumenge. Amb això vull dir que es troba a faltar un gran canvi en la litúrgia i les celebracions: que les Misses tinguin una forma tal que hi vegem reflectides aquelles activitats.

Acabo dient que aquest Francesc I que ha sortit elegit, serà el punt d’unió i de referència per a totes les esglésies del món i això no cal canviar-ho. Mentre defensi la centralitat de Jesucrist i de l’Evangeli ens trobarà units al seu costat. Per tant, benvingut el nou Bisbe de Roma.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS