LES VÍCTIMES DEL TERRORISME

Quan algú reclama els drets de les víctimes del terrorisme ha de vigilar què diu.

Tota víctima té dret a la nostra compassió i a la nostra consideració. També les víctimes de les tortures dels estaments armats i les de l’atur (famílies condemnades a sobreviure sense treball ni subvenció). Si retrocedim a la guerra i postguerra trobem innombrables afusellats, uns a les cunetes i altres al Camp de la Bóta i la suma dels desapareguts sembla que encara és més gran.

Totes aquestes víctimes són semblants i la majoria eren sants innocents (tant els d’un cantó com els de l’altre). Però què passa? Allò que en català diem: “No et fiïs mai d’una cuca ferida”. Les víctimes de tots aquests ventalls d’assassins i els seus familiars no han d’ésser els que dictin les lleis. Per què? Senzillament perquè tindrien regust de venjança i, si no, mireu les darreres manifestacions que s’han fet a Madrid en què ningú no reclama la recuperació de les persones sinó només la venjança. La presó és una mala recepta.

Les presons rarament recuperen les persones i menys encara les que hi porten més de 4 o 5 anys. Quan algú reclama molts anys de presó per a un individu l’està condemnant a mort. Quan surti, si surt, no servirà per a res més que per sumar-se a la classe passiva del nostre país. I si no surt, algú sap el que costa el manteniment de les presons a l’erari públic? Un dineral per intern.  En aquest moment som el país de la comunitat europea (no del món) que tenim més presos i més llargues condemnes. Tots els diners que els governs estalvien retallant educació, cultura, joventut... els hauran d’invertir en l’augment de la policia i en l’ampliació de les presons.

Torno al començament de l’article amb una pregunta: com és que aquests que es manifesten demanant llargues penes, només les demanen per a uns delictes que els afecten a ells i no pels delictes que afecten als pobres? No hauríem d’empresonar els que han deixat a l’atur milions de persones? No us sembla que hi ha massa bandera espanyola en la manifestació i que el que realment busquen és la preeminència d’un determinat estat de coses? No hi veieu un regust de venjança, no precisament contra els presos que han comès delictes, sinó contra tot un poble que no pensa ni parla com ells (en aquest cas el poble basc)?

Ens poden servir les paraules de pau i de perdó que el ressuscitat va dir en la primera aparició als deixebles reunits i en les quals no hi ha cap mena de regust de venjança contra aquells que el van condemnar injustament. No sols els perdona sinó que els dóna el poder de perdonar (Jn 20,19-23) ja que aquest és el millor camí per aconseguir la reconciliació.

Que ningú no es confongui: perdonar no vol dir treure’ls immediatament de la presó ni tampoc dir “deixem-ho estar”. El veritable perdó cerca la recuperació de la persona i, amb manifestacions d’aquesta mena reclamant l’allargament dels dies de condemna ben segur que no es cerca cap mena de recuperació de les persones. Ja he dit que tenen el regust de venjança.

El que no desitgi la recuperació de la persona hauria de borrar-se del cristianisme. Us imagineu que el crucificat en comptes de dir: “Pare, perdona’ls” hagués dit: “Pare que els tanquin a la presó tota la vida”?

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

TOTS SANTS: LA VENERACIÓ DELS SANTS

Els protestants, que creuen en Jesucrist com nosaltres, no tenen imatges de sants, ni tampoc els jueus que veneren el mateix llibre de la Bíblia que nosaltres. Tampoc els islàmics que veneren patriarques com Abraham, Moisès i el mateix Jesús en el seu llibre de l’Alcorà. Uns i altres posen grans rètols amb frases que són extretes del llibre sagrat.

Nosaltres els catòlics no sols els venerem sinó que reconeixem que han marcat la història de la mateixa església. Sense Sant Benet no hi hauria els benedictins. Sant Francesc d’Assís va donar solidesa al multitudinari i feble moviment dels “Bons homes” fundant les diferents rames dels franciscans. A prop nostre tenim el llegat de Sant Ignasi de Loiola i Sant Antoni Maria Claret i molts altres. Aquests que he esmentat són els grans referents juntament amb altres com Sant Agustí, Sant Jeroni i molts més. Després hi ha una gran quantitat de sants (els calendaris en van plens) que la nostra església ens ha posat com a models, molts dels quals van ésser assassinats a causa de la religió i en diem màrtirs.

Què són els sants?

Primer de tot dir que no són pas els que ho han fet tot ben fet. Aquests no existeixen encara que algú se’n gloriï, sinó que són els que s’han anat encaminant per encertar el que Déu vol per a ells. De persones així n’hi ha moltes. Alguns els diem “beats”, que vol dir sortosos. Quina sort que ens hagin acompanyat amb una vida com la que han tingut. Altres han estat proclamats “sants” que vol dir que han tingut molt present el Déu de la vida que els donava la joia de viure, que han tingut molt en compte els necessitats que han anat trobant pel camí de la vida i que han tingut el coratge de deixar-se portar per l’esperit. Aquestes coses les podem fer tots perquè sempre estem en camí intentant realitzar-les. Només són sants els que l’església ha proclamat com a tals i l’església és ben finita  i ben segur que no ha vist moltíssims d’altres que mereixerien el mateix honor.

Com els hem de venerar?

Mai postrant-nos davant les seves imatges, ja que Jesús mateix aixecava l’home de la mà paralitzada dient-li “Aixeca’t i posa’t dret aquí al mig” (Lc 6,6). També Sant Pere rebutja que el centurió es prosterni davant d’ell dient-li: “Aixeca’t, que sóc home com tu” (Ac 10,26). Als sants només els venerem, que vol dir que els tenim en compte. Són com nosaltres. En les Misses més solemnes encensen algunes imatges (que representen el sant)  però també s’ofereix l’encens als fidels que participen en la celebració perquè valem tant com ells.

Si en alguna processó (sobre tot les que ens donen els mitjans audiovisuals) veiem gent que exagera en l’adoració de la imatge d’algun sant o de Maria és que no els ho han explicat prou bé.

Em sembla que va ésser el Papa Pau VI que va eliminar aquella cadira gestatòria i potser el mateix Joan XXIII que va eliminar la tiara (corona triple). Ni els sants, ni els papes, ni els bisbes  no valen més que cadascú de nosaltres. No convé encimbellar-los, perquè no podríem caminar al seu costat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

EN QUÈ FONAMENTEM LA PAU?

 

Heus ací una paraula equívoca, vull dir una paraula que té diferents significats segons qui la pronuncia.

Diuen que Hitler, abans de fer el primer atac per guanyar territori, va fer una colla de discursos parlant de la pau.

Recordareu, si sabeu una mica d’història, que els romans van establir el que ells en dient la PAX ROMANA que consistia en el nou estat de coses resultant després d’haver esclafat ferotgement tots els seus enemics. És clar que ningú no es movia.

També recordo, en la meva joventut, que després d’un quart de segle d’haver acabat la guerra  per tot arreu es parlava dels “veinticinco años de paz” mentre encara duraven les represàlies.

Passa que, quan un poble ha estat aixafat i els seus dirigents morts o fugits a l’exili, tothom calla. Però això no és pas la pau.

Els castellans irònicament diuen que “tranquilidad no viene de tranca”

Avui dia per un sector (no podem pas generalitzar) dels musulmans, la pau hauria de consistir que tothom es fes de la seva religió i això porta als més radicals dels seus a destruir esglésies cristianes i pagodes budistes matant la gent que s’hi reuneix per pregar.

No cal que recordem com la nostra mateixa església catòlica a l’Edat Mitjana, Moderna i en part Contemporània havia estat intransigent fins a la mort amb els oponents. També hem d’ésser humils i reconèixer els nostres errors.

I ara?

Doncs ara hem de distingir entre la pau eclesiàstica i la pau evangèlica perquè no errem pensant que és una mateixa cosa.

El Papa Joan Pau II, quan estava amb totes les facultats i al començament del seu pontificat, anava demanant perdó a tort i a dret pels errors que havia comès l’església en els segles. Després es va dedicar més a fer sortides molt vistoses. També es va oposar sense fisura a la invasió de l’Iraq.

En el nostre país un pas important per la pau seria que els bisbes espanyols fessin un “mea culpa” per haver-se posat obertament al costat dels vencedors amb cartes col·lectives incloses i per tant es feren corresponsables de les tremendes repressions (amb molts afusellaments inclosos) contra tot el que (deien que) feia tuf de comunisme. Els bisbes catalans, s’ha de dir en honor a la veritat, van reconèixer aquests errors el 2011 en una carta col·lectiva.

I quina seria la pau evangèlica? Ens pot servir el capítol 20 de l’evangeli de Joan on el ressuscitat s’apareix als deixebles i no els recrimina ni les fugides, ni la traïció ni tampoc la negació. Tampoc no els parla de la culpa dels que el van perseguir i matar. Tot el contrari, els dóna la pau i els infon l’Esperit perquè perdonin i comuniquin el perdó

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

TRES-CENTS SEIXANTA

 Tres-cents seixanta i escaig és el nombre de la suma entre els morts i els desapareguts en aquests darrers dies a les costes de Lampedusa (Itàlia) que anaven en una precària i atapeïda embarcació.

Cada un d’ells va vendre molt del que tenia per poder tenir lloc en la barca. Algú va cobrar-los un bon dineral a cadascun per poder estar entre els elegits que entraven en la barcassa. Algú va triar l’aparell de navegació més destartalat que tenia i que fàcilment podia naufragar amb una sobrecàrrega; devien pensar: total si s’enfonsa... Algú es va enriquir amb els diners d’aquesta gent. Algú va dir que en una embarcació per a cent persones n’hi podríem posar quatre-centes.

A nosaltres ens arriba la notícia de lluny i tenim la temptació de dir: Total són negres (ja és un disbarat dir-ho així). Però si comparem amb les pàgines i pàgines que ocupen altres notícies com la de la mort de dos nord-americans per una bomba mentre contemplaven una competició o la mort d’una nena probable víctima dels seus pares, veureu la desproporció de la notícia. I no és pas la distància, perquè Lampedusa és molt més a prop que els Estats Units.

Encara que no es pot dir que aquesta gent han estat assassinats, sí que es pot dir que els que s’han enriquit amb aquest pervers tràfic d’éssers humans estan molt lluny de tractar els seus iguals com a germans. Fins els que no creuen en el pecat han de reconèixer que el fet és un atemptat contra la humanitat.

També podem acusar-nos a nosaltres mateixos que, teòricament, en diem germans a tots els éssers humans del món,  però, a la pràctica, ens els mirem de lluny i no ens comportem com a tals. Com que tenim l’oportunitat de conèixer bé la notícia ens hauria de caure la cara de vergonya perquè una mica de culpa per la nostra inacció la tenim tots.

Les autoritats italianes no han fet res (o gairebé res) per evitar aquestes deportacions humanes i en canvi ara es mouen perquè estan envoltats de periodistes que els fotografien mentre rescaten els morts i guareixen els ferits.

Ens passa el mateix a casa nostra, que quan un pobre es va arrossegant amb molta precarietat ningú no mou un dit. Però el dia que el troben mort, veureu que es mobilitzen ambulàncies, mossos, guàrdia urbana, jutges... Si teníem tots aquests recursos perquè no els posàvem abans perquè aquella persona no acabés morint? Insisteixo que no vull culpabilitzar aquest personal del funcionariat que es mou quan ja no hi ha res a fer. Ens hem de mirar nosaltres mateixos perquè, de culpa, en tenim una mica cadascun de nosaltres.

Encara vull afegir una altra cosa, molt greu al meu parer. Aquests pobles africans han estat espoliats per occident. Qui ens ha donat permís per expropiar-los les mines d’or, diamants i coltan? Qui ens ha permès desforestar països sencers? Qui ens ha permès establir el preu del cafè i canviar les taxes a gust nostre prescindint de les moltes famílies que viuen d’aquest cultiu? El preu dels productes que surten d’Àfrica el posem nosaltres i el preu dels productes que els venem també els posem nosaltres. És com si els llops administressin el que més convé a les ovelles.

No és estrany que vinguin en massa als nostres paradisos (així els els han dibuixat) per sortir de la misèria a la qual els hem reduït.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

MOVIMENTS DE LES GRANS RELIGIONS

         He parlat fa poc amb un copte (cristià egipci) i em diu que alguns de la seva família han estat assassinats. Tot seguit diu que ho han estat perquè “eren cristians” i que “per Déu s’ha de fer tot el que calgui”. Això indica que els coptes egipcis ja saben que, pel fet d’ésser cristians, poden fàcilment sofrir un atemptat i ésser eliminats. Això ha passat en altres llocs  del món com Síria, el nord de l’Índia, Sudan,... on saquegen esglésies i assassinen els que hi ha a dintre. Aquestes revoltes van contra els cristians en general (també protestants i coptes que no són catòlics). En cap època (i menys en el temps de les primeres persecucions de cristians a Roma) hi havia hagut tants cristians sacrificats com en el moment actual.

Això semblaria la fi de les religions, però, pel que es veu, ja han començat a emergir respostes fins i tot dels mateixos musulmans. Una colla d’Imams juntament amb algun jueu prestigiós han començat una xarxa per establir una reconciliació entre aquestes religions. Sembla que han demanat que el papa Francesc s’impliqui com a mediador. Això és molt esperançador perquè és un bon començament. És un contrasentit que les religions, que haurien d’ésser portadores de pau, facin la guerra entre elles.

En el nostre país, com en tantes altres coses, anem endarrerits perquè mentre hi ha moviments entre cristians, jueus i musulmans per la pau, la gran premsa informa molt malament. Quan hi ha una matança, sovint els diaris no ens aclareixen que n’hi ha uns que maten i altres que només moren. Parlen indistintament d’un conflicte entre uns i altres. Tenen la ment aturada al s.XVI quan l’església promovia la inquisició i imaginen que allò encara continua. Fixeu-vos que uns maten i altres només moren.

Però nosaltres que som petits peons d’aquest gran joc d’escacs, què hi podem fer? Primer de tot informar-nos  i no ho tenim fàcil perquè, si us hi fixeu, la majoria de la gent compra premsa esportiva i premsa del cor i el mateix passa amb els canals de televisió que ens estant saturant de futbol cada dia de la setmana. Hem d’exiliar-nos d’aquest món mediàtic per informar-nos.

Hem d’eradicar de dintre de la nostra ment els prejudicis i creure que entre els musulmans hi ha gent molt bona i entre els jueus hi ha gent molt bona. Hem de saber descobrir-los i hem d’aprendre a ésser contemplatius de les coses bones que fan aquests altres.

El perill que correm és només mirar-nos a nosaltres mateixos i anar provant exercicis que fan els orientals o els àrabs, o els menjars (que sovint són bons). Quan fem això només pensem en nosaltres i no té res de mal, però no els veiem.

Per poder captar allò de bo que hi ha en ells cal fer dues coses: una, conèixer persones i conversar-hi; i segona, llegir el nostre evangeli per poder comparar.

Feu una prova. Agafeu l’Evangeli de Marc que només té 16 capítols i llegiu-lo d’una tirada (amb poc menys de dues hores). Veureu que descobrireu moltes coses que estan en el substracte de la nostra societat i no sabíeu d’on les havíem tret. Ja havien estat dites.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

HEM EMPOBRIT ELS POBRES

 Com és que al nostre país s’han empobrit tant els pobres?

Com és que la diferència entre els que cobren més i els que cobren menys sigui la més alta de la Comunitat Europea, segons he llegit en algun lloc? A Alemanya, que tant admirem, no hi ha pas aquestes diferències. Les instal·lacions de l’aeroport de Berlín són de bon tros més senzilles que les nostres de Barcelona (ja no parlo de Madrid). Nosaltres hem invertit diners allà on ja n’hi ha.

Per servir els benestants els amos del nostre món han optat per deixar els pobres sense treball i subsidiar-los. Les persones subsidiades fan igual que els animals domèstics, que viuen mentre els dónes menjar, però en el moment que no els el serveixes no se’l saben buscar. Les persones de llarga temporada sense treball, si no entren en el món de la delinqüència, no seran pas prou valentes per fer una revolta. Per sort, el món dels estudiants, de tant en tant, encapçala moviments socials.

Hi ha massa joves que ja han desistit de cercar feina i s’han tancat a viure amb els mínims. Mengen del que els donen els seus pares o recullen el que reparteixen algunes entitats benèfiques. Això només és un pedaç.

Encara que els que ens governen ens diuen que el país s’està recuperant, la veritat serà que a ells els va bé mentre el nombre d’aturats augmenta.

Els que participàreu de la Missa del diumenge dia 22 passat vàreu poder escoltar el clam del profeta Amós que deia:

Vosaltres dieu: "¿Quan haurà passat la festa de la lluna nova per a poder vendre queviures? ¿Quan haurà passat el repòs del dissabte per a poder obrir els graners? Vendrem amb mesures més petites i pesarem les peces de plata amb pesos més grossos, farem trampa amb les balances.  Vendrem el rebuig i tot! Amb aquells diners comprarem esclaus, o bé adquirirem un pobre per un parell de sandàlies." Jo, el Senyor, orgull de Jacob, juro que no oblidaré mai això que feu! En veure-ho, la terra tremolarà i estaran de dol tots els seus habitants. La terra creixerà, tota ella, com el Nil; s'agitarà i s'abaixarà com el riu d'Egipte.  Aquell dia, apagaré el sol al mig del cel, en ple dia s'enfosquirà la terra. Ho dic jo, el Senyor (Am 8,5-9)

Llegiu amb calma el text anterior i veureu com en aquell temps passava el que succeeix avui, que els que dominaven la situació podien enganyar impunement.

Ja diu l’Evangeli en la paràbola del ric epuló (Lc 16,19-31) que, entre pobres i rics, hi ha una rasa tal que els uns no veuen els altres i tampoc no poden passar d’un cantó a l’altre. Però Déu i Abraham estan del cantó del pobre i l’epuló és acusat de no haver vist aquell que només menjava de les engrunes que queien de la taula.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA HIPOTÈTICA INDEPENDÈNCIA I L’ESGLÉSIA

No ens fem il·lusions.

Si per una banda actualment la major part dels actius de l’església (capellans, gent de moviments, mestres d’escoles catòliques...) estan bastant inclinats a favor d’una hipotètica independència, a l’hora de la veritat, si es dóna el cas, l’església patirà força.

Per què?

-  Primer de tot per la història.  No és cap secret que el conjunt de les forces dominants, que són l’episcopat espanyol (no de les forces vives de grups i parròquies que són unes altres) ha estat a favor del centralisme espanyol sigui explícitament, sigui amb el silenci condescendent. Només cal citar actualment les emissores anticatalanes que tothom sap que tenen el vist i plau de la jerarquia de Madrid i el silenci dels d’aquí (cito de manera especial el “canal 13” i la “COPE”). També hi podem afegir la història anterior, sobre tot els temps de connivència de tota l’Església jeràrquica castellana amb Miguel Primo de Rivera  (des del 1914 fins el 1931) i amb el Franco (des del 1939 fins a la seva mort). Queda en l’inconscient del nostre poble un remanent anticlercial de llarga durada que s’accentuarà a la més petita. No és gens estrany que aquesta postura dura contra l’església sigui més accentuada a Catalunya que a la resta de l’estat.

- Un altre motiu és que un estat una mica independent tindria una relació diferent amb el Vaticà.  L’actual concordat serà revisat i passaríem a una situació semblant a la francesa. El nou govern no donaria cap subvenció a l’església però hauria de respondre molt més que ara en el manteniment dels monuments i en el recolzament de grups de tota mena (com es fa amb les activitats similars de la societat civil). Això comportaria un temps provisional de molta precarietat mentre uns i altres no s’acomodin a la nova singladura, que induiria a molts eclesiàstics (capellans i laics) a tornar-se contraris a la nova situació.

-  La conferència episcopal catalana s’hauria de remodelar perquè l’estat espanyol i la “Iglesia española” reclamarien la partició de la diòcesi de Tortosa (extirpant tot el que no pertany als límits de Catalunya) i això requereix temps. Evidentment que no hi hauria canvis automàtics de bisbes perquè l’església sempre fa els canvis poc a poc. Ens podem preguntar si els actuals entendrien la nova situació. No podem generalitzar.

-  Si ens ho mirem des de l’aspecte governamental, en els primers anys, l’economia serà molt precària perquè hi ha moltes coses per fer i els recursos s’aniran equilibrant quan hi hagi entrades. Vol dir que s’abaixarien molt probablement les pensions i la pressió fiscal augmentaria. Això faria que molta gent que haurien votat la independència, al cap de poc temps, demanarien tornar a la situació anterior.

Quina era la postura de Jesús referent als romans que dominaven la situació? Doncs la de dir que els jueus havien de mirar el propi temple que era més dominador que els mateixos romans i s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17c). Vull dir que els creients hauríem de fer la reforma primer de tot a dins de casa nostra (la nostra església) fugint de la recerca d’honors o favors i sabent reconèixer els errors comesos. Haurem de començar per casa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

UNA CADENA HUMANA DE 400 QUILÒMETRES PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

LA NOSTRA TERRA

La nostra terra i la nostra llengua, en el món, som minoritàries. També ho era el poble d’Israel i la llengua que ells parlaven (que era l’arameu) i la que feien servir per a la pregària en les sinagogues (que era l’hebreu).

Quan els nostres avantpassats han recopilat els llibres sagrats en què hi veiem la Paraula de Déu (la Bíblia) han recollit escrits majoritàriament en llengües poc parlades i insignificants en el món i avui és un llibre venerat per tots els creients i respectat per tots els científics de la llengua (els literats). Paraules de Jesús tant significatives com les que va dir a la filla de Jaire “talita qum” (noia aixeca’t) o les que va pronunciar a la creu “Eli, Eli, lamma sabactani” (Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?) ens han arribat en la llengua que ell parlava.

Cada llengua no és solament una manera d’expressar-se. És també la manifestació de l’ànima i de l’esperit de la gent i de la terra que la parla. No val a dir que, si amb el castellà ja ens entenem, no cal protegir altres idiomes, perquè és una manera de negar l’ànima i l’esperit d’un poble. Amb els plans d’estudis actuals, d’aquí a un temps tothom aprendrà anglès i cap espanyol no estaria pas d’acord a dir que, si ja ens entenem amb aquest idioma, no cal que es protegeixi el castellà.

En el temps de la dictadura, la meva infància, els polítics que venien (tots forans) menjaven pa amb tomàquet i bevien amb porró i pensaven que així ens feien contents. Llavors el nostre poble estava molt indefens perquè havien mort o s’havien exiliat molts dirigents del poble i els que havien salvat la vida tenien molta por per les represàlies (d’afusellaments) i els feien la “gara- gara”.

Tot amb tot, la llengua es va mantenir viva, encara que tota (absolutament tota) l’escola s’havia de fer en llengua “espanyola”.

Al començament he dit que la llengua que parlaven els jueus en temps de Jesús era l’arameu i, amb aquest idioma, ell va pronunciar els discursos com les benaurances o les paràboles. Déu es va revelar amb l’idioma minoritari d’un poble petit. Els seguidors de Jesús es van anar adaptant als diferents llocs fent que aquell missatge arribés i es fes entenedor a qualsevol indret. Sant Pau, que no havia conegut Jesús, era de llengua grega, però deia que qualsevol llengua i situació era vàlida per anunciar l’Evangeli: Des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots (Col 3,11). Respectava totes les terres i totes les situacions fent-se com ells. Deia: M'he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus; tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells (1Co 9,20).

Aquests dies, amb ocasió de les manifestacions del dia 11 de setembre, molta gent del nostre poble s’ha manifestat en defensa de la dignitat i de la llengua que parlem. Tenim el mateix dret que tenien els jueus que parlaven arameu de proclamar que Déu s’havia manifestat amb la seva llengua parlada per poca gent (si es compara amb el món d’aquell moment).

He escrit això perquè la gent no pensi que les reivindicacions del nostre poble i de la nostra llengua són un afer només polític. Es tracta de defensar l’ànima i l’esperit del nostre poble amb els mateixos drets que va tenir el poble d’Israel, també poble petit en el concert de les nacions d’aquell moment.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

NO A LA GUERRA

Els que volen prendre una postura referent al que està succeint a Síria no ho tenen gens fàcil. Si diuen “no a la guerra” deixen sense resposta un assassinat massiu d’innocents amb gasos letals. Si diuen “sí a la guerra” no els val replicar que serà un atac puntual, perquè moriran molts més que els que van morir pel gas i a més els països atacats col•locaran la gent més pobra i desgraciada on més perill d’atac hi ha, de manera que no moriran soldats sinó aquests innocents que no saben qui fa la guerra ni tampoc els va ni els ve aquest conflicte.

Quan escric això encara no hi ha hagut cap moviment militar, però si molta por i pànic pel que pot passar.

Admetre que hi ha d’haver resposta és tornar a proposar la llei del talió (aquella que deia “ull per ull” i “dent per dent”) que Jesús va abolir definitivament dient:

 Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres. Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar. Ja sabeu que es va dir: Estima els altres, però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. (Mt 5,38-45).

Al nostre país, com que ja fa més de setanta anys que no hi ha hagut cap guerra, li passa allò que explicava el gran humanista Erasme de Rotterdam, que deia : “Dulce bellum inexpertis (que vol dir “que bonica és la guerra per al qui no l’ha viscuda, per als  inexperts”). Ens ho mirem des de lluny i pensem que ja veurem l’espectacle per la TV.  Ens assemblem a aquests joves (i no tan joves) que llueixen emblemes nazis i esvàstiques en la seva indumentària i es posarien de cor al darrere la creu gamada pensant que, trepitjant la gent amb una bona bota, es farien els amos del món. Ningú no els ha dit que el final de la guerra va ésser un desastre per als uns i per als altres?  I no es tractava com ara de 1500 morts, sinó d’uns quants milions, de totes les bandes.

Aquests darrers dies els informatius ens han sadollat d’imatges de morts (grans i criatures) i els que administren aquests mitjans es posicionen, amb intenció declarada, en contra del país que ha produït aquesta aniquilació de persones. Fa  molta ràbia veure-les, però es tracta només d’una petita part d’aquesta enorme espiral de violència amb desenes de milers de morts de les dues bandes que no ens han ensenyat. Tampoc no ens han mostrat quins països han fabricat les armes (segur que el nostre hi està embolicat) ni ens han dit que els governants d’aquests estats tenen ganes que els artefactes funcionin per veure si van bé i que algú els pagui la tramesa.

Ho diré ras i curt: ens menteixen molt per tot arreu i tenim poques defenses per saber qui ens diu la veritat.

Diré el “no a la guerra” amb una paràbola. Quan una família decideix matar un de l’altra per venjar un assassinat tots pensem que la cosa s’ha d’aturar.  Sort que els veïns tenen més seny que els governs dels estats i les nacions.

La guerra no és l’últim recurs, sinó que no ha d’ésser cap recurs.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

EL POC VALOR DE LA VIDA HUMANA

                         Quan jo era nen, sense que nosaltres ens en assabentéssim, es va produir tot l'episodi dels camps de concentració amb el resultat de milions de morts. Pocs anys més tard la Rússia comunista va eliminar uns altres milions en les deportacions a Sibèria. Tampoc no ens arribaven les notícies fins molts més anys més tard. Encara hi ha gent pels quals sembla que aquest segon fet no hagi succeït. Uns quan anys després a l'orient llunyà es va produir un altre atemptat amb resultat de milions de persones eliminades en el règim de Pol Pot, a Cambotja. D'aquest ja en vam començar a tenir notícies (em refereixo al gran públic que rep la informació sobre tot per la TV). És el que els entra pels ulls.  Ens arribaven les notícies però pensàvem "pobra gent!".

Encara hi ha hagut més episodis, l'un més esgarrifós que l'altre: Recordareu Sèrbia Hercegovina, Rwanda, Afganistan, Líbia, Egipte, Síria... Ens arriba la noticia però quedem tan flascos. Semblaria que, un cop informats, hauríem de reaccionar. Doncs no. Ens distreuen fent-nos comprar samarretes dels nostres equips de futbol, omplint festivals multitudinaris, mentre ens rellisquen les morts de germans nostres, només perquè són de  països apartats de nosaltres. No ens treuen pas el son. Encara estem lluny d'un món de germans en el que el Déu de la vida ens pogués preguntar: On és el teu germà Abel? (Gn 4,9). Si som germans, el plor del pare veient el germà mort, ens hauria d'entendrir.

Els governants dels estats més poderosos o bé són cínics o bé van retardant respostes ja que els morts, amb una mica de temps, ja no fan pudor i no cal tocar-los. Tan de bo els fills i nets de la nostra generació un dia ens interpel·lessin dient-nos: "Com és que no vàreu fer res per impedir un nombre tan gran d'assassinats?". No els podrem contestar que no ens arribaven les notícies, com passava en temps dels nazis, perquè tenim tota la informació que volem.

Ja em direu amb quina força de l'esperit hem de reaccionar si no tenim davant dels ulls el Déu de Jesucrist que vol que tots els homes se salvin (1Tm 2,4) i no vol que es perdi cap dels que m'heu donat (Jn 17,12) i vol que anem a cercar l'ovella esgarriada encara que sigui una sola i no vol que es perdi ni un d'aquests petits (Mt 18,12-14).

Un cop expulsat Déu de l'horitzó, no tenim arguments per defensar els milers de morts que es continuen produint.

Si diem que defensem la vida de la gent en nom de "la humanitat" (així amb genèric) ens podem preguntar qui és aquesta senyora? Si diem en nom de la pàtria (quina? la catalana, l'espanyola o l'europea?) cap no té força per defensar la vida dels altres. Fa tan riure com quan els soldats juraven la bandera. Precisament les pàtries s'han convertit en déus als quals els oferim sacrificis humans.

Mentre estant continuarem mirant amb ulls de llàstima la requitzella de morts de l'actual Síria. Pobrets!

                                   Josep Escós i Sarsanedas

ELS RICS CORRUPTES I ELS POBRES EXIGENTS

De vegades algú us truca a la porta demanant-vos caritat. Us podeu trobar amb persones molt exigents. No en tenen prou amb el que els oferiu i reclamen una mica més dient-vos: “com vols que mengin els meus nens si no em dones això altre...?”  Intenten fer-vos culpables de no haver-los ajudat prou. A més es posen pesats i no volen marxar encara que els diguis que no els donaràs res més. Quan són fora et preguntes si eren pobres de veritat o si t’estaven enganyant. Doncs sí, són pobres de veritat, encara que són corruptes. Han perdut la vergonya de demanar i s’han tornat exigents. No és gens fàcil la resposta que se’ls hauria de donar perquè caldria que no es degradessin encara més. Si els engegues a dida quedes amb “l’ai al cor” perquè possiblement hauran acabat insultant-te. Aquests són els pobres corruptes.

Qui més qui menys, a tots ens han enredat algun dia.

Però això no és res comparat amb els rics corruptes. Aquests, normalment, són ben educats i fiquen la mà fins i tot als estalvis de milers de persones sense insultar ni res. Igual que els pobres que he esmentat es creuen amb uns drets sobre el que han robat i no senten cap remordiment perquè ho han fet sense ni tan sols veure la cara del qui han espoliat. Tot són operacions fredes de números i més números, interessos, sobrants i factures inflades de les quals en trauran un gran profit (el que en diem “la lletra petita).

El pobre corrupte que he esmentat al començament, veu la cara de desconcert de qui l’ha ajudat i li exigeix una mica més al•legant uns drets que  s’ha inventat. Els rics ho tenen muntat d’una altra manera i poden ficar la mà als estalvis de la gent sense haver de veure la cara dels qui han defraudat i, per tant, ni tan sols s’han de posar nerviosos. Només veuen dígits amb euros al darrere.

Hi trobem fets semblants a l’Evangeli? Doncs sí. Quan després de l’episodi dels pans una multitud es retroba amb ell a la sinagoga de Cafarnaüm, Jesús els retreu dient-los: que no el segueixen perquè hagin vist els senyals que fa, que són preludi d’una manera diferent d’actuar, sinó perquè s’han afartat de pa (Jn 6,26). Només volen caritat i repartiment. Ho diu a la multitud de pobres que li anaven al darrere. I quina és aquest nova manera d’actuar que anunciaven els signes?  Llegim-ho una mica més avall: “Jo sóc el pa”. Val a dir que ens hem de fer pa a favor dels altres (Jn 6,35). Això és el que dóna una vida permanent.

I dels rics corruptes en parla, l’evangeli? Jesús quan parla de rics no es refereix a tots perquè elogia el que fa rendir els talents en favor de la ciutat (Mt 25,14-30), però hi ha els altres, els que només acumulen i sumen.. d’aquest diu amb molta més duresa:  “ ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!  Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu!  Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes! (Lc 6,24-26).

HOMILIA DEL PAPA FRANCESC EN LA SEVA VISITA A LAMPEDUSA, 8 de juliol de 2013

I

MMIGRANTS MORTS EN EL MAR. 

Aquestes barques en comptes d’haver estat una via d’esperança han estat un camí cap a la mort.

Aquest era el titular del diari. Des que, fa unes setmanes, vaig conèixer la noticia, malauradament tan repetida, l’he anat repensant i ha estat com una espina de dolor. Vaig intuir que havia de venir a pregar en aquest lloc per desvetllar les nostres consciències a fi que no torni a passar mai més.

Primer de tot vull agrair sincerament als habitants de Lampedusa i Linosa, extensible a les seves associacions, als voluntaris, a les forces de seguretat que han donat i donen un servei els que havien triat un viatge cap un lloc millor. Sou una petita realitat, però doneu exemple de solidaritat! Moltes gràcies! Estenc l’agraï-ment a l’arquebisbe Francesco Montenegro per la seva ajuda, el seu treball i l’acompanyament pastoral. També a l’alcadessa, Sra. Guisi Nicolini. Mercès pel que ha fet i està fent. Encara vull afegir un record pels estimats germans musulmans que aquesta tarda comencen el dejuni del Ramadà desitjant-los abundants fruits espirituals. L’església està al vostre costat a la recerca d’una vida més digna per a vosaltres i per a les vostres famílies (a vosaltres oshià!).

Voldria proposar unes paraules a la llum de la Paraula de Déu que hem escoltat a fi de remoure la consciència de tots, a veure si canviem algunes actituds.

“Adam, on ets?” és la primera pregunta de Déu quan parla a l’home després del pecat. “On ets Adam?”. Adam ha esdevingut un ésser desorientat que ha perdut el seu lloc a la creació pensant que seria poderós i ho dominaria tot, pensant que seria un déu. Es trenca l’harmonia i l’home erra el camí. Aquest error es repeteix en relació a l’altre que ja no és un germà a qui s’ha d’estimar sinó una nosa en el seu benestar.

Més endavant Déu fa una segona pregunta: “Cain, on és el teu germà?”. El somni d’ésser poderós com un déu l’ha portat a una cadena d’errors que és cadena de mort. Acaba vessant la sang del seu germà!

Aquestes dues preguntes encara avui ressonen amb tota la força. Tants de nosaltres estem desorientats –m’incloc a mi mateix– i no estem atents al món en què vivim, ni tampoc no ens en preocupem; ens protegim del que Déu ha creat per a tots i ni tan sols som capaços de tenir cura els uns dels altres. Quan aquesta desorientació pren dimensions mundials assistim a tragèdies com aquesta.

“On és el teu germà?”. Déu diu que la veu de la seva sang clama fins a Ell. Aquesta no és pas una pregunta adreçada als altres, sinó a nosaltres matei-xos, a cadascú de nosaltres. Aquests germans i germanes nostres fugien de situacions difícils per trobar una mica de serenitat i de pau. Cercaven un lloc millor per a ells i per a les seves famílies i han trobat la mort. Quantes vegades els que cerquen aquestes coses no troben comprensió, ni acollida, ni tampoc solidaritat! Però les seves veus clamen fins a Déu. Repeteixo doncs, l’agraïment als habitants de Lampedusa per la seva solidaritat. He es-coltat un d’aquests germans viatgers. Abans de poder arribar aquí han caigut a les grapes dels traficants, els que s’aprofiten de la pobresa dels altres. Per a ells la pobresa dels altres és una font de lucre. Com han sofert! Uns pocs ha aconseguit arribar.

“On és el teu germà?” Qui és el responsable d’aquesta sang? En la literatura espanyola hi ha una comèdia de Lope de Vega que narra com els habitants de la ciutat de Fuenteovejuna assassinen el governador perquè és un tirà, de manera que ningú no sap qui ho ha fet. Quan el jutge del rei pregunta “Qui ha matat el governador?” tots res-ponen: “Fuenteovejuna, Senyor! Tots i cap de nosaltres!”. També avui s’imposa aquesta pregunta amb molta força: Qui és el responsable de la mort d’aquests germans i germanes? “Ningú” –tots responem igual; “jo no hi tinc res a veure”; “deuen haver estat uns altres!”. Però encara Déu ens pregunta a cadascú de nosaltres: “El crit del teu germà ha arribat fins a mi, on és la sang del teu germà?” Resulta que ningú en el món se sent responsable; hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna. Hem caigut en l’actitud hipòcrita del sacerdot i del levita de qui ens parla la paràbola del “Bon samarità”: veiem el germà caigut en el camí i pensem “pobret!” i seguim el nostre camí. No ens toca a nosaltres! I amb aquesta actitud ens tranquil•litzem i ens trobem en pau.

La cultura del benestar que ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles al crit dels altres. Vivim en una bombolla de sabó molt bonica, però no és res. És la il•lusió de la futilesa i d’allò que és provisional que ens porta a la indiferència (a la globalitza-ció de la indiferència). Ens hem avesat al sofriment de l’altre i pensem que no ens importa ni ens toca a nosaltres...

“Adam on ets?”, “on és el teu germà?”. Aquestes preguntes que Déu fa al principi de la humanitat van adreçades als homes del nostre temps i també a nosaltres. Encara m’agradaria fer una tercera pregunta. Qui de nosaltres ha plorat per aquesta desgràcia o per altres de semblants? Qui ha plorat aquests germans i germanes? Algú de nosaltres ha plorat pels germans que anaven en aquesta barca? Heu pensat en les mares joves que portaven els seus fills? I en aquests homes que volien fer alguna cosa per mantenir les seves famílies? Pertanyem a una societat que ha oblidat l’experiència de plorar, de compa-dir (patir amb l’altre). En un altre lloc l’Evangeli ens parla d’un crit i un gran lament: “És Raquel que plora els seus fills perquè ja no hi són”. Ho llegim quan Herodes ha fet matar els innocents per protegir el seu benestar, la seva bombolla de sabó. I això es va repetint...

Preguem escoltant aquestes preguntes que ens fa Déu: “Adam on ets?”, On és la sang del teu germà?”...

LA DESIGUALDAT

Amb la caiguda del Mur de Berlin i tot el que va suposar allò ja es veia a venir que hi hauria una remuntada de les llibertats. Uns quants països han canviat de bloc i s’acosten a la comunitat europea. En aquell moment a molts els semblava que les llibertats assolides podrien arreglar el món. 

Però han passat dues coses que fan témer molts desastres futurs:

-          Una que afecta molt fort als països rics i als rics d’aquest països: que amb la nova tecnologia es comencen a saber secrets de tota mena que, pel que sembla, són francament escandalosos (i parlo sobre tot en l’aspecte econòmic). Experts en ordinadors destapen tot el que hi ha sota les catifes i ens assabenten que els països forts gasten enormitats per controlar tota persona que respira perquè resulta que ara tots som potencialment els seus enemics.

-          Però ha succeït una altra cosa que afecta molt més als pobres: ha augmentat la desigualtat. Recordareu que els països socialistes i comunistes sempre havien estat abanderats de la “igualtat” i ara no hi són.  L’augment de la desigualtat és molt fort i per informar em fixaré en l’anomenat “Informe FOESSA 2013”.

Diu aquest treball que des del 2007 la renda mitjana de la població ha caigut un 4% mentre que els preus han augmentant un 10%. Vol dir que, amb els mateixos diners podem comprar moltes menys coses. Diu també aquest informe que els ingressos mitjans de les persones més riques han augmentat més que mai. Per tant, en el nostre país  aquesta desigualtat és de les més altes de la Unió Europea. Amb altres paraules, que ha augmentat molt fort la desigualtat. En el 2007 hi havia 380.000 famílies en les quals ningú de la casa no treballava. Ara són 1.800.000 famílies en les quals tots estan a l’atur. No es tracta que tota la població s’hagi empobrit, perquè uns pocs s’han enriquit com mai no ho havien fet en èpoques de dictadura.

A sobre de tot això, estem sentint que se’ns parla d’austeritat i de retallades. Mentre els més rics han augmentat les rendes estem abandonant els pobres a la seva sort (o desgràcia).  Està passant el que deia fa unes setmanes que, els que tenen ramats d’ovelles, quan han de fer un àpat, degollen l’única ovella que té el pobre, com deia aquella paràbola del profeta Natan en el Segon llibre de Samuel de la Bíblia (2Sa 12,1-4).

En temps de Jesús el que avui en diem atur encara era més exagerat, de manera que multituds de gent sense esperança anaven darrere del primer predicador que agafava una mica de fama (Mt 9,36) a veure si aquest nou predicador els treia de la misèria.

Jesús no era pas un polític. No va organitzar cap moviment, ni tan sols l’església. Quan va morir tot sol i abandonat no podia endevinar si continuarien o no la seva obra. Però va donar els fonaments d’una nova convivència que tenia tres grans elements que ens serveixen per seguir el seu camí.

Primer,  animava els que el seguien que reconeguessin tot el que han rebut i contemplessin el Pare del qual prové tot el que tenim (Jm 1,17). Això converteix qualsevol persona en agraïda.

Segon, animava a posar-nos al costat dels pobres i necessitats. Ho interpreta sant Pau quan diu: “Us convé que dueu a terme la col·lecta...(per als pobres). Al que té bona voluntat se li accepta allò que té... no seria just que, per alleujar els altres patíssiu estretors. Hi ha d’haver igualtat (2Co 8,10-13).

El tercer que demanava Jesús als seus seguidors és que fossin lliures de debò. Ja no demanava que el seguissin, sinó que sabessin que ell estaria amb nosaltres (de tu a tu) fins a la fi dels temps (Mt 28,20). Val a dir que tots valem com valia ell mateix.

Josep ESCÓS i  SARSANEDAS 

La dignitat de la persona

Les persones vivim en precarietat pel que fa a la nostra dignitat. Aquesta no ve dels diners, però sovint hi tenen molt a veure.

Quan fa entre cinc i vuit anys els nostres joves majoritàriament feien de manobres i amb hores i tot guanyaven uns sous més que considerables, compraven uns vehicles de gamma alta i dilapidaven els guanys en viatges i discoteques a les nits dels caps de setmana. Això no ajudava gaire a descobrir els necessitats, ni a fer uns estudis per formar-se, ni a destinar temps a ajudar la pròpia família. La majoria no es van preparar per a un futur. Heus aquí una manca de dignitat.

Quan ha vingut la crisi, molts empresaris, i sobre tot banquers, han reduït els pobres treballadors i els estalviadors convertint-los en productes rendibles en comptes de persones. En aquest cas els que han perdut la dignitat humana són els de dalt, els que tenen la paella pel mànec. Molts petits empresaris, sovint gent molt honesta, han hagut de plegar mentre altres amassaven unes fortunes que fan feredat. Aquests surten a les portades de tots els diaris i el comentari més freqüent és demanar “com és que no se’ls castiga?”. Fan recordar aquella paràbola del “ric insensat” en què Jesús retreu a aquell que ampliava graners i només pensava en ell: Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida i tot això que has acumulat, de qui serà? Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant Déu (Lc 12,20-21). Els diners, molt sovint, no ajuden a tenir més dignitat.

Aquest no és un problema només d’ara, del nostre temps, sinó que quan llegim alguna de les cartes de Sant Pau veiem com els exhorta a viure estimant a fi de no mossegar-nos els uns als altres. Aquest és el secret de la dignitat humana: no atresorar per a nosaltres sols i estimar els altres. Mirem com ho diu Sant Pau als cristians de Galàcia: Vosaltres, germans, heu estat cridats a la llibertat. Però mireu que aquesta llibertat no sigui un pretext per a satisfer els desigs terrenals. Més aviat, per l'amor,  feu-vos servents els uns dels altres. En efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol precepte: estima els altres com a tu mateix. Perquè, si us mossegueu i us devoreu mútuament, penseu que acabareu destruint-vos. Ara, doncs, jo us dic: comporteu-vos d'acord amb l'Esperit i no satisfareu els desigs terrenals. Perquè els desigs terrenals són contraris a l'Esperit, i l'Esperit és contrari als desigs terrenals. Hi ha una lluita entre ells, i per això no feu el que voldríeu. Però si us deixeu guiar per l'Esperit no esteu sota la Llei (Ga 5,13-18).

Primer he parlat dels que han guanyat i guanyen molts diners i els destinen només a ells mateixos. Ja he dit que perden la dignitat humana. I els pobres?; i els expoliats?

Aquests poden perdre la dignitat d’una altra manera. No per la pobresa, sinó pel desànim. Poden perdre la dignitat per manca de l’Esperit que els animarà a seguir lluitant i, sobre tot, a ésser solidaris amb els que es troben amb situacions més precàries que les seves. No costa gaire constatar que en aquestes darrers temps han proliferat voluntariats entre els joves aturats en tota mena d’institucions. Aquests han perdut diners (no els han guanyat) però no pas la dignitat.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

TORNEM UNA COLLA D’ANYS ENRERE

Molta gent culpa els sindicats que anys i anys han lluitat per millorar les condicions dels treballadors i dels aturats. Els sindicats són febles, molt més febles del que aparenten perquè, al més petit error, se’ls tiren a sobre com passa amb els entrenadors d’esports. Però els que han causat tant atur no són pas ells, sinó uns altres, més poderosos, que són capaços de dir que “ara ja comença tot a remuntar només que hi haurà més atur”. Vol dir que només remuntarà per a ells i no per als que han estat i són víctimes de tal situació. Tornem una colla d’anys enrere pel que fa a la situació dels treballadors.

S’està reproduint una situació que llegim en el llibre de l’Èxode de la Bíblia. Moisès va adonar-se de la situació d’esclavatge a què el poble estava sotmès i va intercedir per alliberar-lo demanant al Faraó que deixés sortir el poble (Ex 5,3). La reacció del Faraó va ésser la de sotmetre encara més el poble esclau exigint-li més treball i menys hores de descans (Ex 5,10-14). El poble esclavitzat va errar culpabilitzant Moisès de la seva situació i van anar a Moisès i Aaron dient-los: Ara, per culpa vostra el faraó i els seus cortesans ens detesten, els heu posat a les mans les armes per matar-nos (Ex 5,21). Es pensaven que els responsables de l’empitjorament de les condicions de treball eren els que havien intercedit per alliberar-los.

Ara també es dona la reacció dels poderosos contra els febles en una doble direcció:

-          Per una banda exigeixen, als que treballen, que rebaixin el sou i destinin més hores a la feina pels mateixos diners i retardin l’edat de la jubilació. És el mateix que el Faraó deia als esclaus d’Egipte: “sou una colla de ganduls!” (Ex 5,17).

-          Per altra banda han creat una situació tal, que l’atur va en augment i produeix (com a conseqüència, no com a causa) un desànim generalitzat. Molts aturats ja saben que, amb les lleis actuals tindran una minsa jubilació car no tenen pas esperança, per l’edat que tenen, de trobar cap treball digne en els anys que els queden abans de l’edat de la jubilació. L’atur és una nova arma que no tenien els empresaris anys enrere i és una arma molt eficaç perquè els aturats no poden fer vagues per disminuir la producció.

He començat parlant dels sindicats i vull continuar recordant com de difícil ho tenen, en aquest moment, per defensar els indefensos que no tenen treball ni saben com fer una mobilització.

Però en el món global s’estan produint grans moviments (la primavera dels àrabs, les revoltes de Turquia i del Brasil i, a casa nostra manifestacions a favor del “dret a decidir”) que, al meu entendre, aniran en augment.  No trobeu estrany que aquestes manifestacions no les facin els que estan més oprimits, sinó els emergents; per això sovint són els estudiants els que encapçalen les revoltes, quan ells estan en una situació millor que molts altres. Els que estan una mica millor es mouen en favor dels que ho passen més malament. Aquesta ha estat una constant en la història. Els misericordiosos en favor dels que necessiten compassió (Mt 5,7) i els que ploren una mica en favor dels que ploren més (Mt 5,4);  en fi, que els que tenen fam i set de justícia i pateixen per aquest món massa injust, seran saciats (Mt 5,6).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

NOMÉS OBEÏM AL PARE QUE ENS ESTIMA

Una psicoanalista que viu a París  anomenada  Marie Balmary ha escrit un llibre anomenat  “L’origen divi” en què diu que  No hi ha amo més tirànic que el sotmès, i vol sotmetre els altres a la seva submissió. Aquest és el perill de l’església (o de qualsevol religió) que, en comptes de conduir-nos cap a la llibertat ens vulgui sotmetre de manera que, quan algú ha caigut en aquesta trampa, que Déu ens guardi si té un càrrec (capellà o bisbe) perquè voldrà ficar-hi també els altres.  En comptes de predicar una religió alliberadora en predicarà una altra d’esclavitzadora.

Això no passa només en l’àmbit religiós. Haureu vist que, en els camps de concentració, els més temibles eren casi sempre els mateixos interns quan havien estat ascendits. A nivell polític els més anticatalans no són els vinguts de fora, sinó aquells d’aquí que han assolit algun càrrec en els governs centralitzats. I mirant les empreses veurem que els encarregats de personal més temibles són els que han estat maltractats per la patronal. Sempre és el mateix: quan algú ha perdut la llibertat, farà els possibles perquè els altres també la perdin.

Tornem a la religió. Si una religió no serveix per alliberar-nos, en comptes de fer-nos lliures, ens fa esclaus. No val per res i la gent farà bé de abandonar-la.

Però el perill de l’esclavatge el tenim en tot moment i el món actual no se’n deslliura encara que tingui moltes noves tecnologies.

Els governs que ens volen sotmetre ja cuiden que hi hagi uns ídols que ens distreguin a fi que les multituds vagin rere d’ells. Són els grans esports (els esportistes  d’elit, que ens els ensenyen cada dia), les loteries de tota mena (fixeu-vos, si no, en la quantitat d’anuncis que ens animen a jugar), el culte al menjar (i l’exaltació dels grans cuiners que arriben a convertir en un déu el nostre ventre).  Els mateixos mitjans de comunicació magnifiquen aquests ídols i en promouen de nous. Si anem darrere dels ídols ens afeblim i esdevenim manipulables. Ens convertim en titelles en mans dels governs i en mans dels conductors amagats de la societat.

Què ens fa lliures? Doncs molt senzill: saber-nos estimats i correspondre. Adonar-nos que algú té la il·lusió de veure com progressem. Pot ésser la pròpia parella (la dona, el marit o els pares)? I tant! La fe en Jesús ens dóna un altre gran alliberador que a ell li va servir molt: el Pare.

Aquest era el secret que movia Jesús: s’adonava que el Pare l’estimava (Jn15,9) i l’anomenava tantes vegades (131 vegades diu Pare en l’Evangeli de Joan) que els mateixos deixebles, de tant sentir-ho, arribaren a demanar-li: Mostra’ns el Pare i no ens cal res més (Jn 14,8). El coneixement del Pare ens fa lliures perquè, si ens estima, no ens omplirà de lleis ni de preceptes. Jesús no se sotmetia al Pare (hauria esdevingut un esclau) sinó que l’obeïa, volia fer el que el Pare pretenia, que no era altra cosa que el progrés d’ell mateix. Atenció: obeir no és sotmetre, sinó “estar amb l’altre”.

En el sermó del darrer sopar trobem unes paraules que indiquen com Jesús estimava tant els seus deixebles que ni tan sols es posava per damunt d’ells quan els diu: Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare (Jn 14,12). És aquí on la religió ens pot fer lliures. No ens lliga sinó que ens deslliga i ens diu que podem fer obres més grans que les del mateix Jesús. No estem a sota (sotmesos) sinó al seu costat perquè ja no ens diu servents sinó amics. Escoltem-lo: A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare (Jn 15,15).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

QUÈ HI HA AL CENTRE DE LA NOSTRA FE?

El que comentaré avui no és meu sinó d’un gran teòleg: Karl Rahner (1904-1984). És dels que ens ha ajudat a trobar quin és el centre de la nostra fe.

Diu que hi ha una sola cosa com a molt important en la nostra fe.

Que Déu mateix s’ha comunicat i aquesta gràcia (de Déu) s’escampa a tots els homes i dones del món. Déu mateix ens ha fet saber que ens estima.

Això fa que, els que ens n’adonem, vivim agraïts. I els altres, els que no coneixen l’amor que Déu ens ha tingut? Aquests altres també se’n beneficien perquè la presència de Déu és com l’aire que serveix perquè el respirin els que se n’adonen i també els altres que mai no hi han reflexionat.

Encara que sembli estrany, allò principal no és que ens reconeguem pecadors i demanem perdó dels pecats, perquè si ens sentim estimats ja estem perdonats.

Si la gràcia de Déu arribés només per als que rebem els sagraments (Baptisme, confessió, comunió...) reduiríem aquest amor de Déu a un pocs (en tot el món)  que només seríem els que fem les pràctiques religioses.

Qualsevol professional de la psicologia explicarà la importància que té l’autoestima i l’estima que rebem dels altres. Això ens fa créixer i ens dóna una vida més plena. Doncs si contemplem la vida de Jesús no cal que ens fixem en els miracles ni amb l’ajuda que feia als malalts,els menyspreats i els estrangers... sinó en allò que és principal: Se sentia estimat pel Pare.

Vist això, l’església quin paper hi fa? I el coneixement de Jesucrist? I l’estudi de la Paraula de Déu en la Bíblia? Doncs són camins que ens van acostant a conèixer allò que és principal: adonar-nos que Déu es comunica a tota criatura, per tant que tots hem estat estimats.

Així, nosaltres que tossudament hem intentat seguir Jesucrist, i hem rebut i rebem els sagraments i procurem llegir la Bíblia, no som millors que els altres? No. Som com torxes enceses perquè els altres segueixin el camí que nosaltres hem anat descobrint. Però la gràcia de Déu arriba a tots i no pas a nosaltres tots sols.

La nostra resposta, doncs, no consisteix a ésser bons, perquè gràcies a Déu hi ha molta altra gent bona en el món. La nostra resposta serà comunicar als altres això que anem descobrint: que Déu se’ns ha comunicat.

Ens pot ajudar aquella expressió que trobem en la primera carta de Joan en la Bíblia que diu:

L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats. Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres (1Jn 4,10-11).

No és estrany que, quan els jueus li pregunten a Jesús quin poder té (tu què pots fer? Jn 6,30) els respon que el vertader pa, el que ens alimenta de veritat és el que ens dóna el nostre Pare del cel,...  aquest és el pa que dóna la veritable vida al món (Jn 6,32-33).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS