ELS LLADRES D’AVUI

Si algun cop ens  han robat passem molt vergonya i indignació. El mateix ens passa quan ens han enganyat. A l’Evangeli surten sovint els “lladres”, la qual cosa vol dir que aquest problema ens ve de lluny. Sempre els anomena pel seu nom i no pas per felicitar-los ni per denigrar-los. Gairebé sempre en parla perquè siguem cauts. Ja en parlaré.

Primer vull aturar-me i veure què passa al nostre país. Només en diem “lladres” dels que ens prenen petites quantitats, aquells que van a parar a les presons dels pobres (que són la majoria).

Quan el que pren coses dels altres pertany a una classe més alta li diem “cleptòman” (kleptos en grec, vol dir lladre). Així sembla que no mereixen que els castiguem tan durament i, fins i tot hi ha qui els justifica dient que tenen aquesta malaltia. I quan els que roben són polítics tampoc no en diem lladres, sinó que els recriminem que han fet una “apropiació indeguda”. Pel que es veu, darrerament n’hi ha molts, d’aquests.

Què diu l’Evangeli?

No es fica amb els lladres, sinó que diu que ens prenen aquelles coses que són fugisseres, tresors que se’ls mengen les arnes i que no hem de posar el cor en aquelles coses que els lladres ens poden prendre. Ho diu així

No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor. (Mt 6,19-21)

En un altre moment els esmenta en dues paràboles. Una per tirar en cara als grans sacerdots que s’han volgut apropiar del santuari que és de Déu i han fet com aquells vinyaters que, per apoderar-se de la vinya arriben a matar el fill de l’amo del tros. O sigui que només els esmenta per dir que els grans sacerdots són pitjors que els lladres (Mc 12,1-12).

L’altra paràbola és la del Bon samarità que també els esmenta per tirar en cara als sacerdots i als levites que passen de llarg del ferit mentre que qui s’atura a curar-lo és un foraster (un samarità). Diu que quan es van trobar el ferit de mans de lladres ni el sacerdot ni el levita no es van aturar per auxiliar-lo.

Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda.   Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda.  Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. (Lc 10,31-33).

En altres dos llocs esmenta els lladres per dir que si sabéssim l’hora que han de venir no deixaríem la casa sense defensa.  Més que res és per advertir-nos a nosaltres que estiguem vigilants (Mt 24,43).

La següent advertència és també per recriminar els mals pastors (torna a carregar contra els sacerdots del seu temps) que, com els lladres, no entren per la porta de les ovelles sinó que salten per la finestra (Jn 10,1).

Finalment Jesús, recordant els deu manaments de la llei de Déu del temps de Moisès, diu a aquell jove ric:

Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare.» (Mc 10,18)

Jesús té molt més interès a parlar de nosaltres que dels lladres, perquè o bé els sapiguem esquivar o bé no ens deixem prendre allò que val, ja que les riqueses d’aquest món no valen gaire per a la vida vertadera.

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org 

LA MISERICÒRDIA NO ÉS PAS DEBILITAT

 Joan XXIII deia: “En el nostre temps l’esposa de Crist (l’església) prefereix usar el remei de la misericòrdia que no pas empunyar les armes de la severitat.” Això ho escrivia fa més de cinquanta anys. 

El Papa Francesc proclamarà un “any de Jubileu” en el que serem invitats “a tenir una mirada fixa en la misericòrdia per poder ésser també nosaltres mateixos signe eficaç de l’amor del Pare” i... “per fer més fort i eficaç el testimoni dels creients”.

Aquest any jubilar anirà des del dia 8 de desembre del 2015 (Festa de la Immaculada Concepció) fins el 20 de novembre del 2016 (Festivitat de Jesucrist Rei).

Un Any de Jubileu sobre la misericòrdia, perquè la misericòrdia no és pas una feblesa sinó que és una benaurança (Mt 5,7) que ens fa semblants al Pare del cel (Lc 6,36).

Quan ens compadim d’algú ens pensem que li estem fent favor i no ens adonem que el favor ens el fem sobretot a nosaltres mateixos perquè esdevenim més persones i més semblants a la imatge que Déu té de nosaltres.

No fa gaire, un periodista entrevistava un africà que, com tants, havia intentat passar el mar i arribar a l’Europa desitjada i li preguntava com es podia aturar aquesta allau de gent que vol travessar el mar i l’home va donar una resposta intel·ligent i de profunditat. Va dir que els occidentals havíem de rectificar i no robar més les riqueses (mineres, de cafè, de fusta...) que hi ha en els països africans. Desposseïts dels seus elements de riquesa fugen de la misèria i volen venir cap a nosaltres. Mentrestant, quan rebem subsaharians o sentim que algú diu que “ens prenen el pa”, hem de convertir el nostre cor i reconèixer que hem d’ésser compassius (hem d’ésser misericordiosos) perquè primer els hem pres el pa nosaltres a ells. La resposta de l’africà és intel·ligent però incomplerta perquè segurament hi ha molts altres factors que atrauen els immigrants, com la televisió que els enlluerna, el tren de vida de molts occidentals que hi van per qüestions de treball, d’ambaixades i fins i tot els sous d’alguns dirigents de diverses ONGs que viuen entre ells. També hi ha la imatge dels turistes que se’ls miren amb aires de superioritat.

Quan una persona o un col·lectiu ha estat fortament oprimit fàcilment s’embruteix i dóna raons perquè se’ls maltracti. Molt sovint no és culpa d’ells. Tampoc no tenen culpa la majoria dels aturats que sovint passen llargues temporades sense trobar treball. És el moment de la compassió i la misericòrdia perquè són gent que pateix i cal ésser sensibles al sofriment dels altres.

No serveix de res buscar culpables, ni que sigui entre els delinqüents. Ja se’n cuida la societat civil de les culpes, i per això s’han muntat aquestes presons tan injustes plenes de pobres.

Reprenc el document del bisbe de Roma Francesc i m’aturo a veure què en diu de la indulgència. Té unes paraules noves quan diu que la misericòrdia de Déu és més forta que aquell ròssec negatiu que ens quedaria del nostres pecats encara que perdonats. La misericòrdia de Déu es transforma en indulgència i elimina el residu del pecat i ens fa més aptes per exercir la caritat. Quin llenguatge tan diferent d’aquell altre que parlava de dies o mesos d’indulgència! Es tracta de acostar-nos a la “misericòrdia” de Déu.

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org

EL VALOR DEL LLEVAT EN LA MASSA

Ens deixem arrossegar per l’èxit dels que han triomfat i anem darrere d’ells com una multitud de comparses.  No ens adonem que, quan més creixen els grans ídols, més petits ens fem nosaltres. Però la majoria dels que han aclamat multitudinàriament els campions d’un esport determinat, tenen algú que els prepara el menjar i que els renta la roba fins a trobar-la neta en el calaix; els que fan aquestes feines callades no reben aclamacions ni elogis, en canvi donen una estabilitat a la família gràcies a aquestes tasques invisibles i callades. Fan com el llevat que, ficat dins una mesura de farina, fa fermentar tota la massa (Mt 13,33) i així, quan mengem el pa tou, no ens adonem que algú hi ha ficat llevat a dintre. No elogiem els que fan de llevat en la nostra casa.

En canvi quan unes altres multituds aclamen algun polític a Corea del Nord o en països de l’antic comunisme que encara conserven aquests costums, ens repugna i ens adonem fàcilment que, com més exalten i aclamen els ídols, més petites són les llibertats. El poble enfollit per les multituds deixa d’ésser poble i es torna un ramat d’ovelles. En català diem que “porten llana al clatell”. Així la gent no creix i continua en la infantesa.

Als polítics dominadors de tota mena ja els va bé tenir entretinguda així la multitud. Però no podem cridar gaire fort ja que sovint també ens passa el mateix a dintre la nostra església amb la litúrgia, sobre tot quan hi ha la visita del papa en algun país. Generalment els polítics ho afavoreixen i només es molesten aquells governs que han mantingut l’ateisme com a eix del seu programa i veuen com un líder religiós s’emporta la gent al darrere.

Ens pot anar bé fixar-nos com, quan fem una pregària amb poca gent on els que volen poden intervenir i els assistents canten sense eufòria, hi ha molta més possibilitat de créixer en la llibertat. En canvi, en les cerimònies episcopals o cardenalícies en les quals la gent en comptes de participar esdevenen oïdors (en català dèiem anar a “oir Missa”) i admiradors de les corals de cants que alguns especialistes ens ofereixen, els participants es mantenen infantils.

Els que sou creients i coneixeu l’Evangeli us imagineu Jesús en l’àpat del darrer sopar posat sobre una tarima mentre els dotze se’l miraven des de baix? Oi que és  impensable? Doncs molt sovint les nostres cerimònies en comptes de fer créixer la gent la fan més infantil.

No ens podem queixar de la societat civil (esportiva o política) quan els organitzadors dels grans espectacles de l’esport o els polítics es fan idolatrar perquè massa sovint nosaltres, els creients en Jesús, hem fet el mateix en les nostres trobades de pregària. Descuidem el valor d’aquella gent que fan de llevat en la massa i passen desapercebuts.

                                                Josep ESCÓS i SARSANEDAS

A QUÈ DESTINEM EL NOSTRE TEMPS?

No costa gaire observar com la major part de les dones de mitjana edat que disposen de temps lliure el destinen al propi cos: fer exercici en algun tipus de gimnàs, ... i els homes a anar amb bicicleta.

Si observeu els infants grandets que van a l’escola, si no volen que els suspenguin també veureu que tenen una sobrecàrrega d’ocupacions que els impedeixen aturar-se a contemplar i a reflexionar.

Si no m’equivoco, i em temo que no, molt poca gent cultiva el seu esperit sigui contemplant grans models, sigui amb el silenci o la reflexió del que estan fent.

No acuso ningú, només constato el que deia l’anterior president de l’Uruguai, que quan els homes (sobre tot) han aconseguit, després de lluites laborals, tenir un treball de sis hores i dos dies lliures, busquen si poden, un altre treball perquè la vida se’ls menja amb les hipoteques del pis, del cotxe... Molts arribaran a l’edat de la jubilació sense haver contemplat.

Que lluny estem d’aquella actitud de Jesús que, quan tenia una forta oposició, passava la nit a la muntanya o anava a llocs deserts per poder pregar. Mireu, si no, aquest relat:

De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n'aná en un lloc solitari i s'hi va quedar pregant. Simó i els seus companys esposaren a buscar-lo. Quan el van trobar li digueren: «Tothom et busca.» Ell els diu: «Anem a altres llocs, als pobles veïns, a predicar­hi, que per això he vingut.» (Mc 1,35-38)

També, quan havia de triar els dotze que l’acompanyessin es passà la nit pregant:

Per aquells dies, Jesús se n'aná a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu. Quan va ser de dia, va cridar els seus deixebles, n'escollí dotze i els doná el nom d'apòstols: Simó, que anomená també Pere, Andreu —el seu germá—, Jaume, Joan, Felip, Bartomeu,

Mateu, Tomás, Jaume, fill d'Alfeu, Simó, anomenat Zelós, Judes, fill de Jaume, i Judes Iscariot, que va ser el traïdor. Després Jesús va baixar amb ells de la muntanya i s'aturá en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó,(Lc 6,12-17).

La preocupació pel propi cos és sana, sobre tot quan el que hem de vigilar és la nostra salut, però és molt més saludable preocupar-nos per escampar la joia i acompanyar els necessitats (malalts, presos, avis que viuen sols...). Això és el que Jesús en deia el Regne de Déu.

Després digué als seus deixebles: «Per això us dic: No us preocupeu per la vida, pensant què menjareu, ni pel cos, pensant com us vestireu. La vida val més que el menjar, i el cos més que

el vestit. Fixeu-vos en els corbs: no sembren ni seguen, no tenen rebost ni graner, i Déu els alimenta. I vosaltres valeu molt més que els ocells! ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? Així, doncs, si no podeu aconseguir ni una

cosa tan petita, per què us preocupeu de les altres? Fixeu-vos com creixen les flors: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles. I si l'herba, que avui és al camp i demá la tiren al foc, Déu la vesteix

així, molt més fará per vosaltres, gent de poca fe. No busqueu, doncs, què menjareu o què beureu, ni en passeu ánsia. Això, tots els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare ja sap prou que en teniu necessitat. Vosaltres, busqueu més aviat el seu Regne, i això us ho donará de més a més (Lc 12,22-31).

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

 http://www.parroquiavirtualbages.org

LA GRANDESA I LA FEBLESA DE LA DEMOCRÀCIA

Haureu observat que els països de religió protestant generalment tenen una democràcia més consolidada que els catòlics i que els catòlics la tenen moltíssim més que els musulmans.

No és estrany, perquè les religions per bé o per mal han configurat els pobles i la seva manera d’ésser. Tot amb tot, la democràcia no és pas un déu.

Els catòlics tenim generalment una democràcia més feble de manera que la gent majoritàriament es passa d’un partit a l’altre per un personatge que ens sedueix amb paraules boniques, sense projecte. Ja hem vist que fàcilment pot aconseguir gran quantitat de vots.  Al meu entendre ha influït i encara influeix molt l’estructura de segles d’una religió amb un excés de protagonisme dels dirigents (Papa, bisbes, capellans). Això ha produït una infantilització de la població. Si la població més infantil és més vulnerable al darrer predicador que s’emporta multituds amb quatre paraules (encara que això no els treu pas la legitimitat), el papa actual, que tanta gent elogia, no s’escapa del nostre ancestral costum de convertir-lo amb ídol. Continuem infants. No és estrany que molta gent lúcida del nostre poble, sobre tot dels que s’autoanomenen progressistes, blasmin contra l’església. S’adonen que aquesta estructura tan piramidal ha influït en el menyspreu de la majoria de la població, sobre tot de les dones. Veuen que, en la majoria de les parròquies, la gent compta  molt poc.

Les esglésies dels països protestants i evangèlics no han tingut ni de bon tros l’exaltació dels dirigents (com fem els catòlics) i això fa que el poble tingui més protagonisme. Aquest protagonisme es manifesta amb la possibilitat de votar i elegir els dirigents de les esglésies, i també els polítics.

Alguna vegada he dit que vaig tenir l’honor de participar en un congrés internacional de luterans a Buenos Aires, al començament dels anys setanta (jo era l’invitat catòlic), i em van haver de presentar el màxim dirigent mundial d’aquella església que era un norueg perquè anava vestit com tots i ningú li rendia pleitesia. Quan els dirigents s’abaixen, el poble té l’oportunitat de créixer.

Cal reconèixer que l’Alemanya de Hitler va ésser una excepció en el món protestant, però ho va pagar molt car.

Parlant de la democràcia queda un apunt referent al món islàmic. La seva religió és  del tot piramidal, de manera que la gent encara compta menys, i això fa, al meu entendre, que funcionen molt millor els països amb uns governs dictatorials. Això és així perquè aquests mateixos governants són també els dirigents de la religió i els que trien els imams de les mesquites. Si heu estat en algun d’aquests països haureu vist com els minarets i les invitacions a la pregària proclamades amb grans altaveus ocupen l’espai i el temps de tota la població, fins i tot en les hores nocturnes. No ens deixem enganyar veient multitud d’homes fent la mateixa pregària pública sobre estores en unes hores determinades. Tanta uniformitat no és pas senyal de llibertat ni tampoc preludi de cap democràcia. Egipte, ara que ha intentat fer votar la gent, no és cap referent, perquè els guanyadors d’aquesta democràcia estan dictant penes de mort contra els que els havien precedit. Vol dir que, tot i ésser un govern sortit de les urnes, és un país en mans de dictadors.

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org

LA GARANTIA DE LES COSES BEN FETES NO ÉS L’ÈXIT

 Quan hi havia l’anterior cardenal a Madrid els seus gestos i paraules eren examinades amb lupa i sempre sortia algun diari que se’n feia ressò. Era un èxit relatiu, perquè la gent parlava d’ell, generalment per criticar-lo. Per als periodistes i per a un públic ample era la veu de l’església. La cosa ha canviat de poc i, en conjunt, es respiren uns nous aires tant en la conferència episcopal espanyola com a l’església de Madrid.  N’heu sentit a dir res dels nous responsables? A què es deu que, quan es fan coses ben fetes generalment passen desapercebudes?

Ara, de l’església, els que no estan gaire al corrent, només saben que hi ha algunes monges que surten molt sovint amb l’hàbit a la televisió.  No les critico. Només constato que l’èxit està lligat a l’audiència. Si interessa al gran públic la majoria dels mitjans miren de repetir el que han dit els altres.

De moment, el que se salva és l’actual Sant Pare Francesc de Roma que és reconegut per part de la gent senzilla (no pas per alguns capellans i bisbes).

Intentaré donar un criteri per entendre això. L’èxit, tant per bé com per mal, és fugisser. Avui t’aplaudeixen i demà t’obliden. Això val tant per monges com per algun capellà que ara fa temps sortia a tots els programes, per jugadors d’algun esport o artistes. L’èxit no és pas senyal de les coses ben fetes. Els improperis contra algú tampoc no depenen de les coses mal fetes.

Depenem molt dels mitjans. Hi ha unes mans que decideixen fer pujar a uns i fer baixar els altres. Els criteris variaran. De vegades seran per tenir més audiència i de vegades per afavorir un determinat partit i la seva manera de pensar.

Quan parlo de les coses ben fetes a què em refereixo? Doncs, parlo dels que són conseqüents amb el que fan i no es deixen tombar pel vent que bufa. Que no es facin il·lusions perquè, quan canvien les coses, els que avui tothom aplaudeix demà seran menyspreats.

Tampoc no ens val la presència de multituds perquè, si contemplem el mateix Jesús veurem que les mateixes aglomeracions de gent que li anaven al darrere desapareixien en el moment que intervenien les autoritats repressores,  i uns altres grups de gent, al cap de pocs dies, es posaven en contra reclamant la seva crucifixió.

Amb això vull fer notar que fa poc l’episcopat espanyol ha fet un document excel·lent a favor dels pobres i menyspreats i, què ha passat? Que la premsa majoritària l’ha silenciat. La gran premsa ha decidit que això no té interès. Sembla que enyori aquell temps que de qualsevol document en podien extreure una frase, criticar-la, publicar-la i aconseguir que la majoria dels altres mitjans la reproduïssin sense haver-se ni llegit el document.

No us enganyeu contemplant les multituds darrere Jesús ja que va durar molt poc (Jn 6,66) des del moment que les autoritats es van posar en contra d’ell (Jn 11,45-50) i els pobres s’adonaren que no era el Messies que esperaven (Lc 24,21). Tampoc el cristianisme no va tenir èxit en els primers tres-cents anys, quan els cristians es reunien discretament a les cases, es partien el pa i en repartien als necessitats tot recordant aquell Jesús que era la raó de ser de les seves trobades.

L’èxit va arribar, malauradament, quan un emperador va gravar la creu com a senyera de guerra  i va donar honor als responsables (bisbes) que fins llavors passaven desapercebuts.

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Tret de la Web:             http://www.parroquiavirtualbages.org

ELS DRETS HUMANS I CUBA

A la sortida de l’entrevista de Raül Castro amb el Papa Francesc molts s’han fixat en el que ha dit, que potser tornaria a fer-se catòlic, però el que més m’ha cridat l’atenció, quan els periodistes li han fet la pregunta sobre els “drets humans” a Cuba és que els ha contestat: És que els altres països els compleixen?

M’ha sorprès la resposta perquè ha dit una veritat com un temple. Ens podem fer la pregunta mirant els nostres països.

La comunitat europea guarda els drets humans quan es proposa lluitar contra les màfies i descuida els pobres que estan esperant poder arribar a territori comunitari? No som capaços de veure els drets dels més necessitats.

El nostre país construeix una barrera quasi infranquejable a Ceuta i Melilla perquè no passin els que cerquen una sortida digna a les seves vides. Això és mirar com a germans els més pobres?

Els Estats Units tenen milions de llatinoamericans sense legalitzar i, per tant, sense drets, que treballen en negre per al país, i els mateixos EEUU van enviant armes a plaer a l’Orient Mig, armes que serviran per matar cristians i musulmans que no són sunites. On són els drets humans?

Mentre cada dia els nostres responsables de l’economia (de bracet amb molts polítics) diuen que el nostre país s’està recuperant, les entitats benèfiques han d’acollir més i més famolencs. Aquests, arribats als seixanta anys, no tindran cap cobertura de la seguretat de vellesa com no siguin pessics insuficients per mantenir-se. Val a dir que nosaltres també inculquem els drets humans.

És cert que a Cuba no han tingut gaire o gens de sensibilitat envers els homosexuals (quan aquest és un tema candent en el nostre país), però han alfabetitzat tota la seva gent. Han passat de 90% d’analfabets a l’alfabetització total.  Si, és veritat que a Cuba no han pogut donar menjar suficient a una gran part de la població, però som nosaltres els que barrant el pas del comerç, hem impedit que entrés en el concert internacional per poder comprar i vendre als països que s’ho mereixen.  Nosaltres també hem conculcat el dret que tenen de poder comerciar.

La falta de respecte amb els drets humans, com veieu, és a repartir entre ells i nosaltres.

Mirant persones concretes aquí, quan un intern de la presó és posat en llibertat, si no té papers, el porten al CIE (centre d’internament d’estrangers) i, com que sovint no saben a quin país pertany o no tenen diners per enviar-lo, el deixen anar al carrer, condemnant-lo a viure de contractes mafiosos perquè les empreses normals no poden contractar “un sense papers”. ¿És estrany que tornin a delinquir per retornar a la presó on al menys tenen menjar i sostre? Això tampoc diu res a favor dels drets humans en el nostre país.

Ens aniria bé, parlant de Cuba, de recordar aquelles paraules de Jesús sobre mirar la biga del nostre ull abans d’avisar el germà de la seva brossa (Mt 7,3). Però també hem de contemplar la manera com Jesús acollia els que no tenien drets, com els estrangers -la dona cananea (Mt 15,22-28), -els pecadors públics, com la dona adúltera (Jn 8,1-12) o Zaqueu (Lc 19,1-10).

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org

CARITAS INTERNACIONAL: MIRADA AMPLA

http://www.parroquiavirtualbages.org

Quan hi ha una gran desgràcia en algun altre país, nosaltres (tant Espanya com Catalunya) ens preguntem si, entre els afectats, hi ha espanyols o catalans. Si es dóna el cas que n’hi hagi, estem d’acord a invertir moltíssim més per rescatar els nostres compatriotes que per alleujar la desgràcia de la gent d’aquell país. No som pas els únics. Us recordeu, quan va passar allò del tsunami? Llavors els països nòrdics, que hi tenien molts dels seus fent vacances, van enviar experts a fer anàlisis d’ADN dels seus conciutadans i es van negar a fer-ne amb un infant nadiu que ningú no sabia a quina família pertanyia? Sempre són mirades esquifides, ja que ens contemplem el nostre melic.

Doncs Càritas internationalis (la de tot el món) té una mirada molt més ampla i, quan hi ha una gran desgràcia, no espera que la gent caritativa dels països li enviïn els diners, sinó que ja té uns dipòsits per acudir immediatament al lloc de la desgràcia. Si després, nosaltres i molta altra gent enviem una col·laboració, la retenen com a penyora per quan surti una nova desgràcia, que generalment apareix d’un dia a l’altre.

Ara que hi ha hagut el desastre del terratrèmol del Nepal, Càritas internacional hi ha acudit el primer dia amb especialistes i amb tot allò que els podia servir per alleujar el primer moment de la desgràcia abocant-hi tota mena de recursos.

Nosaltres, en canvi, tenim una mirada curta de vista i només ens movem quan la desgràcia afecta els nostres coneguts o conciutadans o bé pensem que, quan ens ho demanin farem alguna col·laboració.

Encara hi ha una altra característica en l’acció de Càritas internacional: en cada país ja està organitzada i pot prestar ajuda a partir de la mateixa gent del país, que són els que millor coneixen el que és més urgent en el moment de la desgràcia. I, quan no hi ha una Càritas organitzada, es pot refiar de les parròquies i dels bisbats, que també són a tocar de la gent i poden suplir la manca d’una organització establerta.

El mateix que diem de Càritas ho podem aplicar a les presons, per exemple. Allà dintre hi ha molta gent necessitada, si més no d’afecte, sigui perquè tenen els seus molt lluny, sigui perquè la família ha trencat amb ells.  Per això, el que visita les presons ha de tenir una mirada ampla i no conformar-se a veure els que són propers a nosaltres o bé només els catòlics.

La raó d’aquesta mirada ampla és, pels que creiem en Jesucrist, que tots els homes i dones tenim el mateix Pare del cel i, per tant, tots som germans.

Ens pot servir l’exemple de la primera església en què vivien units, ajudant-se els uns als altres, però tots eren jueus i s’ajudaven entre ells (Ac 2,42-45) i no s’adonaven que les viudes dels grecs eren les més pobres (Ac 6,1). Què van fer? Doncs van establir que uns homes destinessin el seu temps a prestar ajuda a aquestes, que eren les més necessitades. Aquests homes són els que coneixem com els set primers diaques de l’església, els primers servidors dels més necessitats fossin de la raça o nacionalitat que fossin. Cap dels set no era jueu. Quan se’ls anomena diaques no té res a veure amb el que avui diem quan un és ordenat diaca. En cada temps les paraules tenen un significat diferent.

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS

QUÈ EN FEM DELS POBRES ARRISCATS?

Tots lamentem la pila de morts que la Mediterrània s’empassa totes les setmanes i dels milers de rescatats que arriben en condicions més que precàries a les costes del sud de la comunitat europea.

El punt de vista de molta gent d’Itàlia, Espanya i Malta és que tenim una sobrecàrrega de nouvinguts que omplen tots els espais de rebuda, poliesportius, esglésies, camps de refugiats i no podem més.  

El punt de vista de la gent que té sensibilitat a favor de la vida és que no podem quedar-nos amb els braços creuats sobretot si ens trobem amb criatures o jovenets sense família perquè els seus progenitors o protectors han mort en la travessia. Cal acollir tots els que arriben.

El punt de vista dels traficants de persones és una oportunitat per fer grans fortunes embarcant-los en naus quasi desballestades i cobrant-los un dineral per tenir dret a l’entrada. Han fet actes tan ominosos com omplir de persones a vessar algun vaixell i, posats a alta mar, escapar-se la tripulació deixant-los sense timoner ni capità perquè el mar se’ls engoleixi.

El punt de vista dels governants de la Unió Europea sembla que consisteix a no permetre que aquestes embarcacions puguin sortir de port, sigui destruint-les, sigui posant una gran tanca com fa el nostre país o disparant contra els que, nedant, intenten arribar a terra europea, sigui perseguint els traficants...

Però no us adoneu que falta un  altre punt de vista? Quin? El d’ells mateixos.

Per què hi són a les costes de Líbia, de Tunísia o del Marroc esperant l’oportunitat de salpar cap Europa?

- Uns perquè l’Estat Islàmic o el Boko Haram els ha destruït el poble i han pogut escapar de la matança. Són els supervivents de la seva delmada família. Com voleu que tornin als seus llocs d’origen?

- Altres perquè nosaltres els occidentals els hem ocupat les fonts d’ingressos, com la mineria, i els hem condemnat a la fam després de forçar-los a produir, en els seus conreus, allò que no els afavoreix. Podran tornar als seus poblats?

- Altres, de Síria o Iraq, han fugit de la guerra civil que els ha deixat sense sostre i, si tornen a les seves cases, les trobaran ocupades pels nous vencedors.

- Altres han fet un recorregut de milers de quilòmetres a peu per arribar on són i, abans d’emprendre aquest viatge, han venut totes les seves possessions. La tornada seria una experiència molt més traumàtica que l’anada ja que, pel camí, han estat espoliats de tot el que tenia algun valor. Per tant, impossible el retorn.

- Una bona colla són i han d’ésser reconeguts com exiliats polítics i, si tornen, els espera la pena de mort o una llarga estada a la presó.

El problema és d’una enorme envergadura i no s’hi valen solucions simplistes.

Cal reconèixer que, en l’origen de molts d’aquests emigrants que ronden països del nord d’Àfrica cercant on poder sobreviure, hi ha el pecat dels occidentals, que som nosaltres, que hem venut armes a tort i a dret a uns i a altres, el pecat d’haver-nos aprofitat de les seves fonts d’ingressos, sobre tot de la mineria, i també el pecat de comprar el petroli als països que tenen grans pous sense mirar que, amb aquests diners, subvencionaran grups armats de denominacions religioses molt fonamentalistes que introdueixen la cultura de la mort i el radicalisme religiós.

Vol dir que hem de començar per nosaltres mateixos.

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org

ELS PETITS IMITEN ELS PODEROSOS

Quan hi ha alguna desgràcia gran cerquem culpables sense adonar-nos que no serveix de res. Quan la setmana passada, els homes apilats en una pastera en direcció a Itàlia  veuen que l’embarcació trontolla es posen a pregar, uns a Alà i altres a Jesús. Els islàmics recriminen als altres que no hi ha altre déu que Alà i tiren per la borda una dotzena de cristians. Són culpables? Doncs no gaire. Per què? Perquè no han fet altra cosa que imitar els poderosos de la seva religió (Al Qaeda o bé Estat Islàmic) que, en nom d’Alà, han sacrificat milers de cristians i altres  homes i dones que no eren de la seva religió. Per tant, si hem de cercar culpables comencem pel capdamunt. Els fidels petits no volen ésser menys.Així no són culpables ni pecadors? Pecadors sí, perquè el seu gest ofèn Déu que estima tots els homes i és pare de tots. Passa que no és el mateix el pecat que la culpa. Quin és el seu pecat? Que són mimètics: imiten els seus ídols, en aquest cas uns assassins en nom d’Alà. La culpa d’unes bestieses d’aquesta mena està molt repartida entre els que les realitzen, els que les prediquen, els que les promouen en la xarxa informàtica i els que ho publiquen (que som els occidentals). Tots tenim una mica de culpa. Quan a l’antiga Roma els circs servien per fer espectacles de gladiadors, de gent que morien devorats pels lleons o morts per l’espasa, i de pobres desgraciats que havien estat escollits per ésser espectacle de mort, els assistents que omplien l’estadi demanaven més sang i aplaudien el sadisme. Els organitzadors de les diversions i la majoria que omplien els amfiteatres eren pobres imitadors. Vivien del que veien i el que la majoria ovacionava. Si s’hagués posat a votació, la majoria dels pobres hauria imitat els seus ídols i haurien demanat més sang. Aquest és el punt feble del que en diem democràcia. També Hitler va guanyar unes eleccions per majoria aclaparadora. Va seduir la massa dels pobres del poble, aquells que fan el que toca, vull dir el que fan els que ells veneren i no fan servir el cap per pensar.

Posats a reflexionar podem preguntar-nos si és pecat imitar. No ho és, només faltaria, sinó que és la condició humana. Tots som imitadors d’algú però cal saber a qui imitem. Per això és més important oferir testimonis que no pas donar consells. El testimoni és una cosa imitable, el consell o la llei cau com una llosa.

Si els que estan a l’elit de la societat defrauden hisenda, els pobres també (cadascú en la seva proporció). Som imitadors i això no és cap mal. El mal és quan no ens adonem o els únics exemples que tenim són perversos, com ha estat el cas dels pobres emigrants que han tirat al mar altres emigrants de la mateixa pastera quan s’han hagut d’actuar sense temps per pensar-s’ho. Ha pogut l’exemple dels seus dirigents religiosos més fonamentalistes.

Una amiga que està a Cuba explicava que en aquell país molts pobles van quedar sense església no pas perquè el règim les hagués manat enderrocar, sinó perquè la mateixa gent del poble, imitant el que des del govern s’estava fent, van decidir enderrocar la seva església. Això també m’ho va dir una dona russa que vivia en un poble allunyat de Moscou i que ni al seu poble ni al voltant no havia vist mai una església.

El mateix poble es converteix en imitador del que fan els governs en el moment que aquests tenen més esplendor.

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS

DÉU IRROMP EN LA NOSTRA VIDA

L’episodi dels “deixebles d’Emmaus” que avui contemplem en l’evangeli d’aquest diumenge ens fa veure la importància que té deixar la porta oberta perquè Déu entri en la nostra vida. Entra com un caminant que ens ajuda a pensar. En el silenci i la contemplació fa que els dos caminants que fugen de Jerusalem per l’horror que han viscut (la mort humiliant d’aquell que estimaven estimaven i del qual es refiaven) canviïn la seva mirada. Escolten la veu d’algú que se’ls ha afegit en el camí i que els fa veure que episodis d’aquesta mena han passat en tots els temps i només cal revisar les ”escriptures” per adonar-se’n; van canviant de pensament. El Déu que irromp en el camí d’aquest dos deixebles és un Déu amorós que els ajuda a entendre el sentit de les coses que passen. Però si, en comptes d’un Déu amorós, ens fixem en un déu legislador que ens ha donat unes lleis que nosaltres hem d’acatar, la cosa canvia molt, perquè ens tornem fonamentalistes, que vol dir preocupats per veure si encertem o no a seguir tot allò que està establert i manat. En aquest cas, la Bíblia i els evangelis, en comptes d’acostar-nos a un Déu que ens va indicant el camí, esdevenen una norma d’actuació que no es pot deixar de complir. Ja no diguem si ens fixem en els llibres de l’antiga aliança on hi trobem de tot, perquè el poble d’Israel va anar rectificant des de l’aniquilació de pobles, a la llei del talió i al perdó que trobem en alguns dels profetes.

Aquest problema és el mateix que tenen els islàmics més radicals, ja que veneren el seu llibre (L’Alcorà), escrit fa una pila de segles en un ambient del tot diferent al nostre, com una regla obligatòria d’actuació. Frase que troben, frase que han d’acatar al peu de la lletra. El Déu que aquests més radicals invoquen només és un legislador de la conducta, i no un pare que estima cadascuna de les persones. Precisament, la gran descoberta de Jesús, que ens ve donada amplament en els quatre evangelis, és el reconeixement d’aquest Déu, Pare que ens estima. Quan escoltem la seva veu en el silenci de la nostra consciència podem exclamar com aquells deixebles del camí: “No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les escriptures?” Quan, en el mateix ambient de les aparicions del ressuscitat, Jesús es va manifestant, no els dóna cap norma ni llei, sinó el sentit de la vida fent-los participar del mateix Esperit Sant que ell posseeix i donant-los el perdó i el poder de perdonar (Jn 20,22). Aquest poder no és un privilegi de capellans i bisbes, perquè tots podem perdonar, per això tenim el mateix esperit en el nostre interior, el mateix Esperit de Jesús que, quan se’l apareix, no els retreu res, sinó que els transmet la pau dient-los aquella frase que tant repetim: “la pau sigui amb vosaltres”.

                                                Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org

LA MORT QUE MATA O LA MORT QUE DÓNA VIDA

Hi ha unes altres morts que no aprofiten sinó que deixen angoixats i amb molts dubtes als familiars i amics: són els suïcidis. Els que ho fan exerceixen un valent acte de llibertat, però deixen els seus amics amb una gran pena. No parlo pas dels suïcidis que provenen de malalties, ja que aquests els han d’analitzar els tècnics sanitaris (psicòlegs, psiquiatres...) i, els que no en sabem prou hem d’aprendre a callar i respectar.

Darrerament hi ha molts kamicaces que porten una càrrega explosiva a sobre i disparen el botó quan estan més envoltats de la gent que volen destruir. Aquests poden tant com un exèrcit, perquè no tenen por a la mort (una mort més que segura) sigui perquè hi ha unes potents raons religioses  o perquè algú els ha adoctrinat en aquest sentit. La manipulació d’aquestes persones és més evident quan el que porta aquesta càrrega a la cintura és una criatura de pocs anys, com ha passat no fa pas gaire.

Encara hi ha uns altres entrenats per entrar en una escola, mesquita o església on hi ha molta gent, proveïts d’armes sofisticades, que es posen a disparar a tort i a dret. També són gent a qui no els fa por la mort perquè tenen força possibilitats de caure abatuts si les forces policials arriben a temps. Mentrestant hauran deixat una estela de morts. Aquestes darreres són morts que maten i estan lluny del Déu de la vida, el que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1Tm 2,3-4) i també estan lluny d’aquell Bon Pastor que vol que les ovelles tinguin vida i la tinguin a desdir (Jn 10,10).

Un cas apart és el de l’aviador que es va emportar 150 tripulants i passatgers estavellant l’avió contra les muntanyes. No m’atreveixo a dir gran cosa, perquè no sóc prou entès per dilucidar si era malaltia mental o assassinat.

Ja he dit que aquells a qui no els fa por la mort tenen molta força per al bé o per al mal. No sé si coneixeu una frase atribuïda a l’apòstol Sant Andreu que deia: Si jo tingués por a la creu no la predicaria. Quan algú, per exemple, s’ofereix com a voluntari per anar a la mort que havia de pagar un altre, té molta força d’exemplaritat, com va fer el P. Maximilià Kolbe en un camp de concentració nazi. Els que ho van viure i han sobreviscut per explicar-ho van quedar impressionats de la valentia d’aquell que donava la vida per un altre. Aquesta és una mort que dóna vida, com és el cas de Jesús de Natzaret que trencava lleis a favor dels que sofrien (cecs, coixos, estrangers, viudes...) encara que els organitzadors de la societat, zelosos de la llei que ell trencava, el cercaven per matar-lo (Lc 13,31-33). Sabia que el volien matar (Jn 11,8), però seguia el seu camí sense tirar enrere, responent a la crida del Pare. Els seus seguidors reconegueren, després de la mort, que havia passat pel món fent el bé (Ac 10,38). Una mort que dóna vida. Quan Jesús diu: “això és el meu Cos lliurat per vosaltres” està dient que la mort no li fa por ja que es fa pa perquè els altres mengin. En l’Evangeli de Joan hi ha un episodi del ressuscitat en el qual ensenya les ferides de les mans i els peus i el costat  (perquè reconeguin que la mort era real i no fictícia) que va complementada amb unes paraules de pau i de perdó per a ells i per als altres (Jn 20,19-23). També vivifica.

                                                               Josep ESCÓS i SARSANEDAS

http://www.parroquiavirtualbages.org