HEM EMPOBRIT ELS POBRES

 Com és que al nostre país s’han empobrit tant els pobres?

Com és que la diferència entre els que cobren més i els que cobren menys sigui la més alta de la Comunitat Europea, segons he llegit en algun lloc? A Alemanya, que tant admirem, no hi ha pas aquestes diferències. Les instal·lacions de l’aeroport de Berlín són de bon tros més senzilles que les nostres de Barcelona (ja no parlo de Madrid). Nosaltres hem invertit diners allà on ja n’hi ha.

Per servir els benestants els amos del nostre món han optat per deixar els pobres sense treball i subsidiar-los. Les persones subsidiades fan igual que els animals domèstics, que viuen mentre els dónes menjar, però en el moment que no els el serveixes no se’l saben buscar. Les persones de llarga temporada sense treball, si no entren en el món de la delinqüència, no seran pas prou valentes per fer una revolta. Per sort, el món dels estudiants, de tant en tant, encapçala moviments socials.

Hi ha massa joves que ja han desistit de cercar feina i s’han tancat a viure amb els mínims. Mengen del que els donen els seus pares o recullen el que reparteixen algunes entitats benèfiques. Això només és un pedaç.

Encara que els que ens governen ens diuen que el país s’està recuperant, la veritat serà que a ells els va bé mentre el nombre d’aturats augmenta.

Els que participàreu de la Missa del diumenge dia 22 passat vàreu poder escoltar el clam del profeta Amós que deia:

Vosaltres dieu: "¿Quan haurà passat la festa de la lluna nova per a poder vendre queviures? ¿Quan haurà passat el repòs del dissabte per a poder obrir els graners? Vendrem amb mesures més petites i pesarem les peces de plata amb pesos més grossos, farem trampa amb les balances.  Vendrem el rebuig i tot! Amb aquells diners comprarem esclaus, o bé adquirirem un pobre per un parell de sandàlies." Jo, el Senyor, orgull de Jacob, juro que no oblidaré mai això que feu! En veure-ho, la terra tremolarà i estaran de dol tots els seus habitants. La terra creixerà, tota ella, com el Nil; s'agitarà i s'abaixarà com el riu d'Egipte.  Aquell dia, apagaré el sol al mig del cel, en ple dia s'enfosquirà la terra. Ho dic jo, el Senyor (Am 8,5-9)

Llegiu amb calma el text anterior i veureu com en aquell temps passava el que succeeix avui, que els que dominaven la situació podien enganyar impunement.

Ja diu l’Evangeli en la paràbola del ric epuló (Lc 16,19-31) que, entre pobres i rics, hi ha una rasa tal que els uns no veuen els altres i tampoc no poden passar d’un cantó a l’altre. Però Déu i Abraham estan del cantó del pobre i l’epuló és acusat de no haver vist aquell que només menjava de les engrunes que queien de la taula.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

LA HIPOTÈTICA INDEPENDÈNCIA I L’ESGLÉSIA

No ens fem il·lusions.

Si per una banda actualment la major part dels actius de l’església (capellans, gent de moviments, mestres d’escoles catòliques...) estan bastant inclinats a favor d’una hipotètica independència, a l’hora de la veritat, si es dóna el cas, l’església patirà força.

Per què?

-  Primer de tot per la història.  No és cap secret que el conjunt de les forces dominants, que són l’episcopat espanyol (no de les forces vives de grups i parròquies que són unes altres) ha estat a favor del centralisme espanyol sigui explícitament, sigui amb el silenci condescendent. Només cal citar actualment les emissores anticatalanes que tothom sap que tenen el vist i plau de la jerarquia de Madrid i el silenci dels d’aquí (cito de manera especial el “canal 13” i la “COPE”). També hi podem afegir la història anterior, sobre tot els temps de connivència de tota l’Església jeràrquica castellana amb Miguel Primo de Rivera  (des del 1914 fins el 1931) i amb el Franco (des del 1939 fins a la seva mort). Queda en l’inconscient del nostre poble un remanent anticlercial de llarga durada que s’accentuarà a la més petita. No és gens estrany que aquesta postura dura contra l’església sigui més accentuada a Catalunya que a la resta de l’estat.

- Un altre motiu és que un estat una mica independent tindria una relació diferent amb el Vaticà.  L’actual concordat serà revisat i passaríem a una situació semblant a la francesa. El nou govern no donaria cap subvenció a l’església però hauria de respondre molt més que ara en el manteniment dels monuments i en el recolzament de grups de tota mena (com es fa amb les activitats similars de la societat civil). Això comportaria un temps provisional de molta precarietat mentre uns i altres no s’acomodin a la nova singladura, que induiria a molts eclesiàstics (capellans i laics) a tornar-se contraris a la nova situació.

-  La conferència episcopal catalana s’hauria de remodelar perquè l’estat espanyol i la “Iglesia española” reclamarien la partició de la diòcesi de Tortosa (extirpant tot el que no pertany als límits de Catalunya) i això requereix temps. Evidentment que no hi hauria canvis automàtics de bisbes perquè l’església sempre fa els canvis poc a poc. Ens podem preguntar si els actuals entendrien la nova situació. No podem generalitzar.

-  Si ens ho mirem des de l’aspecte governamental, en els primers anys, l’economia serà molt precària perquè hi ha moltes coses per fer i els recursos s’aniran equilibrant quan hi hagi entrades. Vol dir que s’abaixarien molt probablement les pensions i la pressió fiscal augmentaria. Això faria que molta gent que haurien votat la independència, al cap de poc temps, demanarien tornar a la situació anterior.

Quina era la postura de Jesús referent als romans que dominaven la situació? Doncs la de dir que els jueus havien de mirar el propi temple que era més dominador que els mateixos romans i s’havia convertit en una cova de lladres (Mc 11,17c). Vull dir que els creients hauríem de fer la reforma primer de tot a dins de casa nostra (la nostra església) fugint de la recerca d’honors o favors i sabent reconèixer els errors comesos. Haurem de començar per casa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

UNA CADENA HUMANA DE 400 QUILÒMETRES PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

LA NOSTRA TERRA

La nostra terra i la nostra llengua, en el món, som minoritàries. També ho era el poble d’Israel i la llengua que ells parlaven (que era l’arameu) i la que feien servir per a la pregària en les sinagogues (que era l’hebreu).

Quan els nostres avantpassats han recopilat els llibres sagrats en què hi veiem la Paraula de Déu (la Bíblia) han recollit escrits majoritàriament en llengües poc parlades i insignificants en el món i avui és un llibre venerat per tots els creients i respectat per tots els científics de la llengua (els literats). Paraules de Jesús tant significatives com les que va dir a la filla de Jaire “talita qum” (noia aixeca’t) o les que va pronunciar a la creu “Eli, Eli, lamma sabactani” (Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?) ens han arribat en la llengua que ell parlava.

Cada llengua no és solament una manera d’expressar-se. És també la manifestació de l’ànima i de l’esperit de la gent i de la terra que la parla. No val a dir que, si amb el castellà ja ens entenem, no cal protegir altres idiomes, perquè és una manera de negar l’ànima i l’esperit d’un poble. Amb els plans d’estudis actuals, d’aquí a un temps tothom aprendrà anglès i cap espanyol no estaria pas d’acord a dir que, si ja ens entenem amb aquest idioma, no cal que es protegeixi el castellà.

En el temps de la dictadura, la meva infància, els polítics que venien (tots forans) menjaven pa amb tomàquet i bevien amb porró i pensaven que així ens feien contents. Llavors el nostre poble estava molt indefens perquè havien mort o s’havien exiliat molts dirigents del poble i els que havien salvat la vida tenien molta por per les represàlies (d’afusellaments) i els feien la “gara- gara”.

Tot amb tot, la llengua es va mantenir viva, encara que tota (absolutament tota) l’escola s’havia de fer en llengua “espanyola”.

Al començament he dit que la llengua que parlaven els jueus en temps de Jesús era l’arameu i, amb aquest idioma, ell va pronunciar els discursos com les benaurances o les paràboles. Déu es va revelar amb l’idioma minoritari d’un poble petit. Els seguidors de Jesús es van anar adaptant als diferents llocs fent que aquell missatge arribés i es fes entenedor a qualsevol indret. Sant Pau, que no havia conegut Jesús, era de llengua grega, però deia que qualsevol llengua i situació era vàlida per anunciar l’Evangeli: Des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots (Col 3,11). Respectava totes les terres i totes les situacions fent-se com ells. Deia: M'he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus; tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells (1Co 9,20).

Aquests dies, amb ocasió de les manifestacions del dia 11 de setembre, molta gent del nostre poble s’ha manifestat en defensa de la dignitat i de la llengua que parlem. Tenim el mateix dret que tenien els jueus que parlaven arameu de proclamar que Déu s’havia manifestat amb la seva llengua parlada per poca gent (si es compara amb el món d’aquell moment).

He escrit això perquè la gent no pensi que les reivindicacions del nostre poble i de la nostra llengua són un afer només polític. Es tracta de defensar l’ànima i l’esperit del nostre poble amb els mateixos drets que va tenir el poble d’Israel, també poble petit en el concert de les nacions d’aquell moment.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

NO A LA GUERRA

Els que volen prendre una postura referent al que està succeint a Síria no ho tenen gens fàcil. Si diuen “no a la guerra” deixen sense resposta un assassinat massiu d’innocents amb gasos letals. Si diuen “sí a la guerra” no els val replicar que serà un atac puntual, perquè moriran molts més que els que van morir pel gas i a més els països atacats col•locaran la gent més pobra i desgraciada on més perill d’atac hi ha, de manera que no moriran soldats sinó aquests innocents que no saben qui fa la guerra ni tampoc els va ni els ve aquest conflicte.

Quan escric això encara no hi ha hagut cap moviment militar, però si molta por i pànic pel que pot passar.

Admetre que hi ha d’haver resposta és tornar a proposar la llei del talió (aquella que deia “ull per ull” i “dent per dent”) que Jesús va abolir definitivament dient:

 Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres. Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar. Ja sabeu que es va dir: Estima els altres, però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. (Mt 5,38-45).

Al nostre país, com que ja fa més de setanta anys que no hi ha hagut cap guerra, li passa allò que explicava el gran humanista Erasme de Rotterdam, que deia : “Dulce bellum inexpertis (que vol dir “que bonica és la guerra per al qui no l’ha viscuda, per als  inexperts”). Ens ho mirem des de lluny i pensem que ja veurem l’espectacle per la TV.  Ens assemblem a aquests joves (i no tan joves) que llueixen emblemes nazis i esvàstiques en la seva indumentària i es posarien de cor al darrere la creu gamada pensant que, trepitjant la gent amb una bona bota, es farien els amos del món. Ningú no els ha dit que el final de la guerra va ésser un desastre per als uns i per als altres?  I no es tractava com ara de 1500 morts, sinó d’uns quants milions, de totes les bandes.

Aquests darrers dies els informatius ens han sadollat d’imatges de morts (grans i criatures) i els que administren aquests mitjans es posicionen, amb intenció declarada, en contra del país que ha produït aquesta aniquilació de persones. Fa  molta ràbia veure-les, però es tracta només d’una petita part d’aquesta enorme espiral de violència amb desenes de milers de morts de les dues bandes que no ens han ensenyat. Tampoc no ens han mostrat quins països han fabricat les armes (segur que el nostre hi està embolicat) ni ens han dit que els governants d’aquests estats tenen ganes que els artefactes funcionin per veure si van bé i que algú els pagui la tramesa.

Ho diré ras i curt: ens menteixen molt per tot arreu i tenim poques defenses per saber qui ens diu la veritat.

Diré el “no a la guerra” amb una paràbola. Quan una família decideix matar un de l’altra per venjar un assassinat tots pensem que la cosa s’ha d’aturar.  Sort que els veïns tenen més seny que els governs dels estats i les nacions.

La guerra no és l’últim recurs, sinó que no ha d’ésser cap recurs.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

EL POC VALOR DE LA VIDA HUMANA

                         Quan jo era nen, sense que nosaltres ens en assabentéssim, es va produir tot l'episodi dels camps de concentració amb el resultat de milions de morts. Pocs anys més tard la Rússia comunista va eliminar uns altres milions en les deportacions a Sibèria. Tampoc no ens arribaven les notícies fins molts més anys més tard. Encara hi ha gent pels quals sembla que aquest segon fet no hagi succeït. Uns quan anys després a l'orient llunyà es va produir un altre atemptat amb resultat de milions de persones eliminades en el règim de Pol Pot, a Cambotja. D'aquest ja en vam començar a tenir notícies (em refereixo al gran públic que rep la informació sobre tot per la TV). És el que els entra pels ulls.  Ens arribaven les notícies però pensàvem "pobra gent!".

Encara hi ha hagut més episodis, l'un més esgarrifós que l'altre: Recordareu Sèrbia Hercegovina, Rwanda, Afganistan, Líbia, Egipte, Síria... Ens arriba la noticia però quedem tan flascos. Semblaria que, un cop informats, hauríem de reaccionar. Doncs no. Ens distreuen fent-nos comprar samarretes dels nostres equips de futbol, omplint festivals multitudinaris, mentre ens rellisquen les morts de germans nostres, només perquè són de  països apartats de nosaltres. No ens treuen pas el son. Encara estem lluny d'un món de germans en el que el Déu de la vida ens pogués preguntar: On és el teu germà Abel? (Gn 4,9). Si som germans, el plor del pare veient el germà mort, ens hauria d'entendrir.

Els governants dels estats més poderosos o bé són cínics o bé van retardant respostes ja que els morts, amb una mica de temps, ja no fan pudor i no cal tocar-los. Tan de bo els fills i nets de la nostra generació un dia ens interpel·lessin dient-nos: "Com és que no vàreu fer res per impedir un nombre tan gran d'assassinats?". No els podrem contestar que no ens arribaven les notícies, com passava en temps dels nazis, perquè tenim tota la informació que volem.

Ja em direu amb quina força de l'esperit hem de reaccionar si no tenim davant dels ulls el Déu de Jesucrist que vol que tots els homes se salvin (1Tm 2,4) i no vol que es perdi cap dels que m'heu donat (Jn 17,12) i vol que anem a cercar l'ovella esgarriada encara que sigui una sola i no vol que es perdi ni un d'aquests petits (Mt 18,12-14).

Un cop expulsat Déu de l'horitzó, no tenim arguments per defensar els milers de morts que es continuen produint.

Si diem que defensem la vida de la gent en nom de "la humanitat" (així amb genèric) ens podem preguntar qui és aquesta senyora? Si diem en nom de la pàtria (quina? la catalana, l'espanyola o l'europea?) cap no té força per defensar la vida dels altres. Fa tan riure com quan els soldats juraven la bandera. Precisament les pàtries s'han convertit en déus als quals els oferim sacrificis humans.

Mentre estant continuarem mirant amb ulls de llàstima la requitzella de morts de l'actual Síria. Pobrets!

                                   Josep Escós i Sarsanedas

ELS RICS CORRUPTES I ELS POBRES EXIGENTS

De vegades algú us truca a la porta demanant-vos caritat. Us podeu trobar amb persones molt exigents. No en tenen prou amb el que els oferiu i reclamen una mica més dient-vos: “com vols que mengin els meus nens si no em dones això altre...?”  Intenten fer-vos culpables de no haver-los ajudat prou. A més es posen pesats i no volen marxar encara que els diguis que no els donaràs res més. Quan són fora et preguntes si eren pobres de veritat o si t’estaven enganyant. Doncs sí, són pobres de veritat, encara que són corruptes. Han perdut la vergonya de demanar i s’han tornat exigents. No és gens fàcil la resposta que se’ls hauria de donar perquè caldria que no es degradessin encara més. Si els engegues a dida quedes amb “l’ai al cor” perquè possiblement hauran acabat insultant-te. Aquests són els pobres corruptes.

Qui més qui menys, a tots ens han enredat algun dia.

Però això no és res comparat amb els rics corruptes. Aquests, normalment, són ben educats i fiquen la mà fins i tot als estalvis de milers de persones sense insultar ni res. Igual que els pobres que he esmentat es creuen amb uns drets sobre el que han robat i no senten cap remordiment perquè ho han fet sense ni tan sols veure la cara del qui han espoliat. Tot són operacions fredes de números i més números, interessos, sobrants i factures inflades de les quals en trauran un gran profit (el que en diem “la lletra petita).

El pobre corrupte que he esmentat al començament, veu la cara de desconcert de qui l’ha ajudat i li exigeix una mica més al•legant uns drets que  s’ha inventat. Els rics ho tenen muntat d’una altra manera i poden ficar la mà als estalvis de la gent sense haver de veure la cara dels qui han defraudat i, per tant, ni tan sols s’han de posar nerviosos. Només veuen dígits amb euros al darrere.

Hi trobem fets semblants a l’Evangeli? Doncs sí. Quan després de l’episodi dels pans una multitud es retroba amb ell a la sinagoga de Cafarnaüm, Jesús els retreu dient-los: que no el segueixen perquè hagin vist els senyals que fa, que són preludi d’una manera diferent d’actuar, sinó perquè s’han afartat de pa (Jn 6,26). Només volen caritat i repartiment. Ho diu a la multitud de pobres que li anaven al darrere. I quina és aquest nova manera d’actuar que anunciaven els signes?  Llegim-ho una mica més avall: “Jo sóc el pa”. Val a dir que ens hem de fer pa a favor dels altres (Jn 6,35). Això és el que dóna una vida permanent.

I dels rics corruptes en parla, l’evangeli? Jesús quan parla de rics no es refereix a tots perquè elogia el que fa rendir els talents en favor de la ciutat (Mt 25,14-30), però hi ha els altres, els que només acumulen i sumen.. d’aquest diu amb molta més duresa:  “ ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol!  Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu!  Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes! (Lc 6,24-26).

HOMILIA DEL PAPA FRANCESC EN LA SEVA VISITA A LAMPEDUSA, 8 de juliol de 2013

I

MMIGRANTS MORTS EN EL MAR. 

Aquestes barques en comptes d’haver estat una via d’esperança han estat un camí cap a la mort.

Aquest era el titular del diari. Des que, fa unes setmanes, vaig conèixer la noticia, malauradament tan repetida, l’he anat repensant i ha estat com una espina de dolor. Vaig intuir que havia de venir a pregar en aquest lloc per desvetllar les nostres consciències a fi que no torni a passar mai més.

Primer de tot vull agrair sincerament als habitants de Lampedusa i Linosa, extensible a les seves associacions, als voluntaris, a les forces de seguretat que han donat i donen un servei els que havien triat un viatge cap un lloc millor. Sou una petita realitat, però doneu exemple de solidaritat! Moltes gràcies! Estenc l’agraï-ment a l’arquebisbe Francesco Montenegro per la seva ajuda, el seu treball i l’acompanyament pastoral. També a l’alcadessa, Sra. Guisi Nicolini. Mercès pel que ha fet i està fent. Encara vull afegir un record pels estimats germans musulmans que aquesta tarda comencen el dejuni del Ramadà desitjant-los abundants fruits espirituals. L’església està al vostre costat a la recerca d’una vida més digna per a vosaltres i per a les vostres famílies (a vosaltres oshià!).

Voldria proposar unes paraules a la llum de la Paraula de Déu que hem escoltat a fi de remoure la consciència de tots, a veure si canviem algunes actituds.

“Adam, on ets?” és la primera pregunta de Déu quan parla a l’home després del pecat. “On ets Adam?”. Adam ha esdevingut un ésser desorientat que ha perdut el seu lloc a la creació pensant que seria poderós i ho dominaria tot, pensant que seria un déu. Es trenca l’harmonia i l’home erra el camí. Aquest error es repeteix en relació a l’altre que ja no és un germà a qui s’ha d’estimar sinó una nosa en el seu benestar.

Més endavant Déu fa una segona pregunta: “Cain, on és el teu germà?”. El somni d’ésser poderós com un déu l’ha portat a una cadena d’errors que és cadena de mort. Acaba vessant la sang del seu germà!

Aquestes dues preguntes encara avui ressonen amb tota la força. Tants de nosaltres estem desorientats –m’incloc a mi mateix– i no estem atents al món en què vivim, ni tampoc no ens en preocupem; ens protegim del que Déu ha creat per a tots i ni tan sols som capaços de tenir cura els uns dels altres. Quan aquesta desorientació pren dimensions mundials assistim a tragèdies com aquesta.

“On és el teu germà?”. Déu diu que la veu de la seva sang clama fins a Ell. Aquesta no és pas una pregunta adreçada als altres, sinó a nosaltres matei-xos, a cadascú de nosaltres. Aquests germans i germanes nostres fugien de situacions difícils per trobar una mica de serenitat i de pau. Cercaven un lloc millor per a ells i per a les seves famílies i han trobat la mort. Quantes vegades els que cerquen aquestes coses no troben comprensió, ni acollida, ni tampoc solidaritat! Però les seves veus clamen fins a Déu. Repeteixo doncs, l’agraïment als habitants de Lampedusa per la seva solidaritat. He es-coltat un d’aquests germans viatgers. Abans de poder arribar aquí han caigut a les grapes dels traficants, els que s’aprofiten de la pobresa dels altres. Per a ells la pobresa dels altres és una font de lucre. Com han sofert! Uns pocs ha aconseguit arribar.

“On és el teu germà?” Qui és el responsable d’aquesta sang? En la literatura espanyola hi ha una comèdia de Lope de Vega que narra com els habitants de la ciutat de Fuenteovejuna assassinen el governador perquè és un tirà, de manera que ningú no sap qui ho ha fet. Quan el jutge del rei pregunta “Qui ha matat el governador?” tots res-ponen: “Fuenteovejuna, Senyor! Tots i cap de nosaltres!”. També avui s’imposa aquesta pregunta amb molta força: Qui és el responsable de la mort d’aquests germans i germanes? “Ningú” –tots responem igual; “jo no hi tinc res a veure”; “deuen haver estat uns altres!”. Però encara Déu ens pregunta a cadascú de nosaltres: “El crit del teu germà ha arribat fins a mi, on és la sang del teu germà?” Resulta que ningú en el món se sent responsable; hem perdut el sentit de la responsabilitat fraterna. Hem caigut en l’actitud hipòcrita del sacerdot i del levita de qui ens parla la paràbola del “Bon samarità”: veiem el germà caigut en el camí i pensem “pobret!” i seguim el nostre camí. No ens toca a nosaltres! I amb aquesta actitud ens tranquil•litzem i ens trobem en pau.

La cultura del benestar que ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles al crit dels altres. Vivim en una bombolla de sabó molt bonica, però no és res. És la il•lusió de la futilesa i d’allò que és provisional que ens porta a la indiferència (a la globalitza-ció de la indiferència). Ens hem avesat al sofriment de l’altre i pensem que no ens importa ni ens toca a nosaltres...

“Adam on ets?”, “on és el teu germà?”. Aquestes preguntes que Déu fa al principi de la humanitat van adreçades als homes del nostre temps i també a nosaltres. Encara m’agradaria fer una tercera pregunta. Qui de nosaltres ha plorat per aquesta desgràcia o per altres de semblants? Qui ha plorat aquests germans i germanes? Algú de nosaltres ha plorat pels germans que anaven en aquesta barca? Heu pensat en les mares joves que portaven els seus fills? I en aquests homes que volien fer alguna cosa per mantenir les seves famílies? Pertanyem a una societat que ha oblidat l’experiència de plorar, de compa-dir (patir amb l’altre). En un altre lloc l’Evangeli ens parla d’un crit i un gran lament: “És Raquel que plora els seus fills perquè ja no hi són”. Ho llegim quan Herodes ha fet matar els innocents per protegir el seu benestar, la seva bombolla de sabó. I això es va repetint...

Preguem escoltant aquestes preguntes que ens fa Déu: “Adam on ets?”, On és la sang del teu germà?”...

LA DESIGUALDAT

Amb la caiguda del Mur de Berlin i tot el que va suposar allò ja es veia a venir que hi hauria una remuntada de les llibertats. Uns quants països han canviat de bloc i s’acosten a la comunitat europea. En aquell moment a molts els semblava que les llibertats assolides podrien arreglar el món. 

Però han passat dues coses que fan témer molts desastres futurs:

-          Una que afecta molt fort als països rics i als rics d’aquest països: que amb la nova tecnologia es comencen a saber secrets de tota mena que, pel que sembla, són francament escandalosos (i parlo sobre tot en l’aspecte econòmic). Experts en ordinadors destapen tot el que hi ha sota les catifes i ens assabenten que els països forts gasten enormitats per controlar tota persona que respira perquè resulta que ara tots som potencialment els seus enemics.

-          Però ha succeït una altra cosa que afecta molt més als pobres: ha augmentat la desigualtat. Recordareu que els països socialistes i comunistes sempre havien estat abanderats de la “igualtat” i ara no hi són.  L’augment de la desigualtat és molt fort i per informar em fixaré en l’anomenat “Informe FOESSA 2013”.

Diu aquest treball que des del 2007 la renda mitjana de la població ha caigut un 4% mentre que els preus han augmentant un 10%. Vol dir que, amb els mateixos diners podem comprar moltes menys coses. Diu també aquest informe que els ingressos mitjans de les persones més riques han augmentat més que mai. Per tant, en el nostre país  aquesta desigualtat és de les més altes de la Unió Europea. Amb altres paraules, que ha augmentat molt fort la desigualtat. En el 2007 hi havia 380.000 famílies en les quals ningú de la casa no treballava. Ara són 1.800.000 famílies en les quals tots estan a l’atur. No es tracta que tota la població s’hagi empobrit, perquè uns pocs s’han enriquit com mai no ho havien fet en èpoques de dictadura.

A sobre de tot això, estem sentint que se’ns parla d’austeritat i de retallades. Mentre els més rics han augmentat les rendes estem abandonant els pobres a la seva sort (o desgràcia).  Està passant el que deia fa unes setmanes que, els que tenen ramats d’ovelles, quan han de fer un àpat, degollen l’única ovella que té el pobre, com deia aquella paràbola del profeta Natan en el Segon llibre de Samuel de la Bíblia (2Sa 12,1-4).

En temps de Jesús el que avui en diem atur encara era més exagerat, de manera que multituds de gent sense esperança anaven darrere del primer predicador que agafava una mica de fama (Mt 9,36) a veure si aquest nou predicador els treia de la misèria.

Jesús no era pas un polític. No va organitzar cap moviment, ni tan sols l’església. Quan va morir tot sol i abandonat no podia endevinar si continuarien o no la seva obra. Però va donar els fonaments d’una nova convivència que tenia tres grans elements que ens serveixen per seguir el seu camí.

Primer,  animava els que el seguien que reconeguessin tot el que han rebut i contemplessin el Pare del qual prové tot el que tenim (Jm 1,17). Això converteix qualsevol persona en agraïda.

Segon, animava a posar-nos al costat dels pobres i necessitats. Ho interpreta sant Pau quan diu: “Us convé que dueu a terme la col·lecta...(per als pobres). Al que té bona voluntat se li accepta allò que té... no seria just que, per alleujar els altres patíssiu estretors. Hi ha d’haver igualtat (2Co 8,10-13).

El tercer que demanava Jesús als seus seguidors és que fossin lliures de debò. Ja no demanava que el seguissin, sinó que sabessin que ell estaria amb nosaltres (de tu a tu) fins a la fi dels temps (Mt 28,20). Val a dir que tots valem com valia ell mateix.

Josep ESCÓS i  SARSANEDAS 

La dignitat de la persona

Les persones vivim en precarietat pel que fa a la nostra dignitat. Aquesta no ve dels diners, però sovint hi tenen molt a veure.

Quan fa entre cinc i vuit anys els nostres joves majoritàriament feien de manobres i amb hores i tot guanyaven uns sous més que considerables, compraven uns vehicles de gamma alta i dilapidaven els guanys en viatges i discoteques a les nits dels caps de setmana. Això no ajudava gaire a descobrir els necessitats, ni a fer uns estudis per formar-se, ni a destinar temps a ajudar la pròpia família. La majoria no es van preparar per a un futur. Heus aquí una manca de dignitat.

Quan ha vingut la crisi, molts empresaris, i sobre tot banquers, han reduït els pobres treballadors i els estalviadors convertint-los en productes rendibles en comptes de persones. En aquest cas els que han perdut la dignitat humana són els de dalt, els que tenen la paella pel mànec. Molts petits empresaris, sovint gent molt honesta, han hagut de plegar mentre altres amassaven unes fortunes que fan feredat. Aquests surten a les portades de tots els diaris i el comentari més freqüent és demanar “com és que no se’ls castiga?”. Fan recordar aquella paràbola del “ric insensat” en què Jesús retreu a aquell que ampliava graners i només pensava en ell: Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida i tot això que has acumulat, de qui serà? Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant Déu (Lc 12,20-21). Els diners, molt sovint, no ajuden a tenir més dignitat.

Aquest no és un problema només d’ara, del nostre temps, sinó que quan llegim alguna de les cartes de Sant Pau veiem com els exhorta a viure estimant a fi de no mossegar-nos els uns als altres. Aquest és el secret de la dignitat humana: no atresorar per a nosaltres sols i estimar els altres. Mirem com ho diu Sant Pau als cristians de Galàcia: Vosaltres, germans, heu estat cridats a la llibertat. Però mireu que aquesta llibertat no sigui un pretext per a satisfer els desigs terrenals. Més aviat, per l'amor,  feu-vos servents els uns dels altres. En efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol precepte: estima els altres com a tu mateix. Perquè, si us mossegueu i us devoreu mútuament, penseu que acabareu destruint-vos. Ara, doncs, jo us dic: comporteu-vos d'acord amb l'Esperit i no satisfareu els desigs terrenals. Perquè els desigs terrenals són contraris a l'Esperit, i l'Esperit és contrari als desigs terrenals. Hi ha una lluita entre ells, i per això no feu el que voldríeu. Però si us deixeu guiar per l'Esperit no esteu sota la Llei (Ga 5,13-18).

Primer he parlat dels que han guanyat i guanyen molts diners i els destinen només a ells mateixos. Ja he dit que perden la dignitat humana. I els pobres?; i els expoliats?

Aquests poden perdre la dignitat d’una altra manera. No per la pobresa, sinó pel desànim. Poden perdre la dignitat per manca de l’Esperit que els animarà a seguir lluitant i, sobre tot, a ésser solidaris amb els que es troben amb situacions més precàries que les seves. No costa gaire constatar que en aquestes darrers temps han proliferat voluntariats entre els joves aturats en tota mena d’institucions. Aquests han perdut diners (no els han guanyat) però no pas la dignitat.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

TORNEM UNA COLLA D’ANYS ENRERE

Molta gent culpa els sindicats que anys i anys han lluitat per millorar les condicions dels treballadors i dels aturats. Els sindicats són febles, molt més febles del que aparenten perquè, al més petit error, se’ls tiren a sobre com passa amb els entrenadors d’esports. Però els que han causat tant atur no són pas ells, sinó uns altres, més poderosos, que són capaços de dir que “ara ja comença tot a remuntar només que hi haurà més atur”. Vol dir que només remuntarà per a ells i no per als que han estat i són víctimes de tal situació. Tornem una colla d’anys enrere pel que fa a la situació dels treballadors.

S’està reproduint una situació que llegim en el llibre de l’Èxode de la Bíblia. Moisès va adonar-se de la situació d’esclavatge a què el poble estava sotmès i va intercedir per alliberar-lo demanant al Faraó que deixés sortir el poble (Ex 5,3). La reacció del Faraó va ésser la de sotmetre encara més el poble esclau exigint-li més treball i menys hores de descans (Ex 5,10-14). El poble esclavitzat va errar culpabilitzant Moisès de la seva situació i van anar a Moisès i Aaron dient-los: Ara, per culpa vostra el faraó i els seus cortesans ens detesten, els heu posat a les mans les armes per matar-nos (Ex 5,21). Es pensaven que els responsables de l’empitjorament de les condicions de treball eren els que havien intercedit per alliberar-los.

Ara també es dona la reacció dels poderosos contra els febles en una doble direcció:

-          Per una banda exigeixen, als que treballen, que rebaixin el sou i destinin més hores a la feina pels mateixos diners i retardin l’edat de la jubilació. És el mateix que el Faraó deia als esclaus d’Egipte: “sou una colla de ganduls!” (Ex 5,17).

-          Per altra banda han creat una situació tal, que l’atur va en augment i produeix (com a conseqüència, no com a causa) un desànim generalitzat. Molts aturats ja saben que, amb les lleis actuals tindran una minsa jubilació car no tenen pas esperança, per l’edat que tenen, de trobar cap treball digne en els anys que els queden abans de l’edat de la jubilació. L’atur és una nova arma que no tenien els empresaris anys enrere i és una arma molt eficaç perquè els aturats no poden fer vagues per disminuir la producció.

He començat parlant dels sindicats i vull continuar recordant com de difícil ho tenen, en aquest moment, per defensar els indefensos que no tenen treball ni saben com fer una mobilització.

Però en el món global s’estan produint grans moviments (la primavera dels àrabs, les revoltes de Turquia i del Brasil i, a casa nostra manifestacions a favor del “dret a decidir”) que, al meu entendre, aniran en augment.  No trobeu estrany que aquestes manifestacions no les facin els que estan més oprimits, sinó els emergents; per això sovint són els estudiants els que encapçalen les revoltes, quan ells estan en una situació millor que molts altres. Els que estan una mica millor es mouen en favor dels que ho passen més malament. Aquesta ha estat una constant en la història. Els misericordiosos en favor dels que necessiten compassió (Mt 5,7) i els que ploren una mica en favor dels que ploren més (Mt 5,4);  en fi, que els que tenen fam i set de justícia i pateixen per aquest món massa injust, seran saciats (Mt 5,6).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

NOMÉS OBEÏM AL PARE QUE ENS ESTIMA

Una psicoanalista que viu a París  anomenada  Marie Balmary ha escrit un llibre anomenat  “L’origen divi” en què diu que  No hi ha amo més tirànic que el sotmès, i vol sotmetre els altres a la seva submissió. Aquest és el perill de l’església (o de qualsevol religió) que, en comptes de conduir-nos cap a la llibertat ens vulgui sotmetre de manera que, quan algú ha caigut en aquesta trampa, que Déu ens guardi si té un càrrec (capellà o bisbe) perquè voldrà ficar-hi també els altres.  En comptes de predicar una religió alliberadora en predicarà una altra d’esclavitzadora.

Això no passa només en l’àmbit religiós. Haureu vist que, en els camps de concentració, els més temibles eren casi sempre els mateixos interns quan havien estat ascendits. A nivell polític els més anticatalans no són els vinguts de fora, sinó aquells d’aquí que han assolit algun càrrec en els governs centralitzats. I mirant les empreses veurem que els encarregats de personal més temibles són els que han estat maltractats per la patronal. Sempre és el mateix: quan algú ha perdut la llibertat, farà els possibles perquè els altres també la perdin.

Tornem a la religió. Si una religió no serveix per alliberar-nos, en comptes de fer-nos lliures, ens fa esclaus. No val per res i la gent farà bé de abandonar-la.

Però el perill de l’esclavatge el tenim en tot moment i el món actual no se’n deslliura encara que tingui moltes noves tecnologies.

Els governs que ens volen sotmetre ja cuiden que hi hagi uns ídols que ens distreguin a fi que les multituds vagin rere d’ells. Són els grans esports (els esportistes  d’elit, que ens els ensenyen cada dia), les loteries de tota mena (fixeu-vos, si no, en la quantitat d’anuncis que ens animen a jugar), el culte al menjar (i l’exaltació dels grans cuiners que arriben a convertir en un déu el nostre ventre).  Els mateixos mitjans de comunicació magnifiquen aquests ídols i en promouen de nous. Si anem darrere dels ídols ens afeblim i esdevenim manipulables. Ens convertim en titelles en mans dels governs i en mans dels conductors amagats de la societat.

Què ens fa lliures? Doncs molt senzill: saber-nos estimats i correspondre. Adonar-nos que algú té la il·lusió de veure com progressem. Pot ésser la pròpia parella (la dona, el marit o els pares)? I tant! La fe en Jesús ens dóna un altre gran alliberador que a ell li va servir molt: el Pare.

Aquest era el secret que movia Jesús: s’adonava que el Pare l’estimava (Jn15,9) i l’anomenava tantes vegades (131 vegades diu Pare en l’Evangeli de Joan) que els mateixos deixebles, de tant sentir-ho, arribaren a demanar-li: Mostra’ns el Pare i no ens cal res més (Jn 14,8). El coneixement del Pare ens fa lliures perquè, si ens estima, no ens omplirà de lleis ni de preceptes. Jesús no se sotmetia al Pare (hauria esdevingut un esclau) sinó que l’obeïa, volia fer el que el Pare pretenia, que no era altra cosa que el progrés d’ell mateix. Atenció: obeir no és sotmetre, sinó “estar amb l’altre”.

En el sermó del darrer sopar trobem unes paraules que indiquen com Jesús estimava tant els seus deixebles que ni tan sols es posava per damunt d’ells quan els diu: Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare (Jn 14,12). És aquí on la religió ens pot fer lliures. No ens lliga sinó que ens deslliga i ens diu que podem fer obres més grans que les del mateix Jesús. No estem a sota (sotmesos) sinó al seu costat perquè ja no ens diu servents sinó amics. Escoltem-lo: A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare (Jn 15,15).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

QUÈ HI HA AL CENTRE DE LA NOSTRA FE?

El que comentaré avui no és meu sinó d’un gran teòleg: Karl Rahner (1904-1984). És dels que ens ha ajudat a trobar quin és el centre de la nostra fe.

Diu que hi ha una sola cosa com a molt important en la nostra fe.

Que Déu mateix s’ha comunicat i aquesta gràcia (de Déu) s’escampa a tots els homes i dones del món. Déu mateix ens ha fet saber que ens estima.

Això fa que, els que ens n’adonem, vivim agraïts. I els altres, els que no coneixen l’amor que Déu ens ha tingut? Aquests altres també se’n beneficien perquè la presència de Déu és com l’aire que serveix perquè el respirin els que se n’adonen i també els altres que mai no hi han reflexionat.

Encara que sembli estrany, allò principal no és que ens reconeguem pecadors i demanem perdó dels pecats, perquè si ens sentim estimats ja estem perdonats.

Si la gràcia de Déu arribés només per als que rebem els sagraments (Baptisme, confessió, comunió...) reduiríem aquest amor de Déu a un pocs (en tot el món)  que només seríem els que fem les pràctiques religioses.

Qualsevol professional de la psicologia explicarà la importància que té l’autoestima i l’estima que rebem dels altres. Això ens fa créixer i ens dóna una vida més plena. Doncs si contemplem la vida de Jesús no cal que ens fixem en els miracles ni amb l’ajuda que feia als malalts,els menyspreats i els estrangers... sinó en allò que és principal: Se sentia estimat pel Pare.

Vist això, l’església quin paper hi fa? I el coneixement de Jesucrist? I l’estudi de la Paraula de Déu en la Bíblia? Doncs són camins que ens van acostant a conèixer allò que és principal: adonar-nos que Déu es comunica a tota criatura, per tant que tots hem estat estimats.

Així, nosaltres que tossudament hem intentat seguir Jesucrist, i hem rebut i rebem els sagraments i procurem llegir la Bíblia, no som millors que els altres? No. Som com torxes enceses perquè els altres segueixin el camí que nosaltres hem anat descobrint. Però la gràcia de Déu arriba a tots i no pas a nosaltres tots sols.

La nostra resposta, doncs, no consisteix a ésser bons, perquè gràcies a Déu hi ha molta altra gent bona en el món. La nostra resposta serà comunicar als altres això que anem descobrint: que Déu se’ns ha comunicat.

Ens pot ajudar aquella expressió que trobem en la primera carta de Joan en la Bíblia que diu:

L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats. Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres (1Jn 4,10-11).

No és estrany que, quan els jueus li pregunten a Jesús quin poder té (tu què pots fer? Jn 6,30) els respon que el vertader pa, el que ens alimenta de veritat és el que ens dóna el nostre Pare del cel,...  aquest és el pa que dóna la veritable vida al món (Jn 6,32-33).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

PERMÍS DE RESIDÈNCIA

El consell de ministres del divendres dia 24 de maig ens acaba de donar una mala notícia. Que els estrangers que inverteixin cinc-cents mil euros en un pis obtindran la residència (La Vanguàrdia 25-05-13). Per què és mala notícia? Perquè capgira l’Evangeli que diu “Ai de vosaltres els rics, ja teniu la vostra recompensa” (Lc 6,24). Ve a dir: Feliços els rics perquè no tindreu cap problema per obtenir la residència en el nostre país”. No haureu de fer cua, ni presentar papers i papers, ni tindreu l’espasa de Damocles a sobre cada vegada que us aturin pel carrer algun dels cossos policials. Li podreu contestar: “Tinc la cartera plena i he comprat un pis dels bons en aquest país”.

Aquesta aberració administrativa és un exemple clar d’una escala de valors que posa al damunt de tot el diner i no pas cada una de les persones.

Entendreu el disbarat si us poso l’exemple d’una família. Imagineu-la amb pare, mare, dos fills i una àvia. Un dels fills no ha trobat treball i l’altre ha aconseguit una bona col·locació. L’àvia mai no ha cotitzat i fins ara hi ha posat el seu treball al servei dels de casa. Ara ja no pot.  Arriba l’hora de dinar. Tots mengen a la mateixa taula? Ai las! Al fill que més diners aporta perquè ha trobat una bona empresa li posen el primer plat i ben abundant. L’àvia que ja no aporta ni podrà fer-ho en endavant, la fan seure a l’últim lloc i només li donaran menjar si en sobra. Els altres rebran la ració segons la setmanada que posin sobre la taula. Oi que fa mal a les orelles només d’explicar el funcionament d’aquesta família.

Doncs això és el que fa i continuarà fent el govern de l’Estat pel que fa al tracte amb les persones. Tindran preferència els rics estrangers i els que posin la setmanada més abundosa sobre la taula. Ni tan sols els demanaran si, amb els seus diners, donen feina a ningú. En tindran prou amb haver adquirit una casa luxosa. Tampoc no els demanaran si estan disposats a treballar allà on els necessitin com fan la majoria dels pobres que han entrat a les nostres comarques en un moment que els havíem de menester. Ara els immigrants pobres fan nosa i molts d’ells atrapats amb una hipoteca. D’aquests el govern central se’n desentén i els passa a institucions (generalment no governamentals) que els donin quatre fideus i un paquet d’altres menjars perquè no es morin de fam. Encara més. Caurà sobre ells una amenaça: que si no troben treball qualsevol dia podran ésser expulsats i retornats als seus països d’origen.

La majoria de nosaltres hem obtingut la nacionalitat i els drets de ciutadania només de néixer, no sabem que comença a haver-hi convenis amb alguns països (com ara Equador) segons els quals els nens nascuts aquí a partir d’ara tampoc no tindran nacionalitat del nostre país. Com veieu, els drets els obtindran si tenen diners i se’ls gasten comprant una vivenda luxosa. Haurem d’invertir l’evangeli quan diu: 

Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola: «Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: "Cedeix-li el lloc", i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: "Amic, puja més amunt." Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.» Després digué al qui l'havia convidat: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos!» (Lc 14,7-14).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

HEM D’ÉSSER HUMILS

 Un missioner jesuïta al Japó (P. Masiel) es va trobar amb un budista i es preguntaven sobre la diferència que hi ha entre el catolicisme i el budisme. El missioner no sabia com explicar-ho mentre que el budista ho va resumir amb poques paraules. Va dir: “Molt senzill; vosaltres (els catòlics) parleu de la caritat i nosaltres, de la compassió. Però en el que més ens assemblem és que ni vosaltres practiqueu la caritat, ni nosaltres  la compassió”. (de la revista Iglesia viva núm. 253).

Em sembla que aquest episodi ens ajuda a ésser humils. Nosaltres, els catòlics, tenim una font excel•lent que és la vida i les paraules de Jesús i la intenció de seguir-lo, que no és el mateix que imitar-lo. No el podem imitar perquè estem en una altra època i tenim uns altres problemes; tampoc no podem agafar les seves paraules i aplicar-les mimèticament als problemes del nostre món. Tenim els Evangelis que són uns llibres excel•lents que molta gent encara mai no ha llegit, i que van molt bé per conèixer i estimar Jesús, però aquests llibres no donen, ni poden donar, resposta a la vida nostra de cada dia. Ens toca reinventar en cada moment respostes segons les dificultats que van sortint i aquestes no es troben en cap frase de l’Evangeli. Com que la vida és complicada massa sovint no ho encertem. Per això hi ha tanta diferència en la manera d’ésser cristià d’uns i altres.

Vol dir que sovint tantegem i ens equivoquem i per això hem d’ésser humils. Tenim el magisteri de l’església, però és molt local. El Papa viu a Roma i, encara que té informació de tot el món, poc sap del que passa al Japó o al Brasil. Les seves encícliques i discursos van bé mentre es mantinguin en el terreny de les idees, però si vol entrar en el concret es troba que la recepta que va bé a un país de majoria cristiana, no serveix per un país de minoria catòlica. Si es tracta de defensar els drets humans, una cosa és parlar en un país com Bangla Desh, on els treballadors del tèxtil estan cobrant l’equivalent a 29 euros al mes per confeccionar una roba que les grans marques comercialitzen a preus altíssims a casa nostra, que posar-se al costat dels treballadors del metall al nostre país que reclamen, amb raó, no perdre uns drets adquirits en el temps a base de molta lluita sindical.

Per això dic que hem d’ésser humils, perquè ja sabem que no sempre encertarem quins són els veritables problemes i també perquè tenim massa sovint uns pecats dels quals no ens en sortim. Quins pecats? Cerquem el privilegi que ens fa cecs per veure els menys privilegiats, cerquem el poder que fa que, en comptes de proclamar humilment el nostre punt de vista, caiem en la temptació de voler-lo imposar i anem darrere del prestigi que fa que la veu dels bisbes sembli la de tota l’església, la qual cosa no és pas així. Com deia el budista  el que  passa és que “prediquem la caritat i no la practiquem”

Això no ens ha de desanimar, perquè les altres institucions polítiques, ecologistes, esportives o les altres religions... tenen les mateixes febleses que nosaltres.

La nostra fe no es fonamenta pas en que siguem més bons ni que tinguem receptes per a tot, sinó en aquest Jesús que anem coneixent i procurem seguir.

 

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

L’OVELLA DEL TEMPS DE DAVID

Els que coneixeu la Bíblia recordareu l’episodi en el que David va perdre el cap en veure una dona molt bella, anomenada Betsabé i, per tenir-la, va fer matar el seu espòs Uries que era un soldat del rei. El rei tenia moltes dones i, en canvi, Betsabé era l’única que tenia Uries (2Sa 11,1-27). Tot hagués quedat així si Déu no s’hagués revelat al profeta Natan que es va presentar davant el rei i li va dir aquella paràbola de l’ovella única.

«En una ciutat hi havia dos homes; l'un era ric, i l'altre, pobre. El ric tenia molts ramats d'ovelles i de vaques. El pobre no tenia sinó una ovella petita, que ell mateix havia comprat i havia criat. L'ovella creixia amb ell i amb els seus fills, menjava del seu plat, bevia del seu got i dormia als seus braços. La tenia com una filla. Un dia, el ric va rebre a casa seva un home que anava de pas i, com que li dolia de prendre un cap de bestiar dels seus ramats per servir-lo al foraster, va prendre l'ovella del pobre i la va servir al qui havia arribat a casa seva.» David es va indignar moltíssim contra aquell home i digué a Natan: «Ho juro per la vida del Senyor: l'home que ha fet això mereix la mort! Pagarà l'ovella quatre vegades, perquè no li ha dolgut gens ni mica això que ha fet!» (2Sa 12,1-6).

Doncs bé. Aquesta paràbola expressa molt bé el que encara avui, tres mil anys més tard, està passant. Ara no són ovelles sinó milions de diners. Els uns en tenen molts i la majoria molt pocs. Per rescatar l’economia dels que s’han enriquit, han fet la mateixa estratègia que denuncia el profeta Natan: Matar l’única ovella que tenia el pobre, és a dir: Posar més impostos als pobres els països pobres. Com que la gent es va quedant sense l’ovella (sense diners ni treball), el resultat és que les petites i mitjanes empreses han acomiadat treballadors o han baixat les persianes. El pobre és el més perjudicat.

En l’exemple que he posat, el rei David va reconèixer el seu pecat (2Sa 2,13). En el cas del nostre món, no sembla que els que tenen molt n’estiguin gens penedits perquè hem de sentir que ens diuen coses com:

-          La culpa és dels pobres que han estirat més el braç que la màniga. (A veure si els pobres encara en seran els culpables!)

-          O també diuen: “Nosaltres sabem el que convé al país i ho farem”.

No tenen compassió dels pobres. Ho coneixereu quan ens informen, que no ens parlen de famílies afligides sinó de xifres que augmentaran o minvaran, ignorant que darrere d’aquests guarismes hi ha famílies i persones molt castigades. Fixeu-vos que diuen: “El nombre d’aturats arribarà al tant per cent”. No veuen que el pobre ha quedat sense l’única ovella ni que les famílies aturades que han de fer cua per acaptar el menjar a les institucions benèfiques i no poden ni tan sols triar el que menjaran (mengen del que els donen).  Els immigrants encara ho tenen pitjor perquè molts han de retornar fracassats al seu país.

Mentre estant contemplen astorats com, els que tenen moltes ovelles, es retiren amb jubilacions substancioses i els capitals dels que tenen molt, encara han crescut. Amb altres paraules els ha augmentat el ramat. Els que ja tenien, tenen més i aquell que acariciava una única ovella, li han presa.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

ELS CREIENTS DUBTEM I MOLTS ATEUS TAMBÉ DUBTEN

Els creients en Jesucrist no tenim pas cap seguretat. Moltes vegades ens han adoctrinat amb llenguatges acusadors com si, per la nostra conducta, haguéssim de condemnar-nos a l’infern. Quan t’ho expliquen millor resulta que tampoc això no és segur. Ni tampoc que Déu és Pare.

Què ens queda? Res?

Sí, molt. Ens queda el que diu la primera carta de Joan. Llegeixo a poc a poc, que diu moltes coses: 

Us  anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida,  ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat.  A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist. Us escrivim tot això perquè la vostra joia sigui completa (1Jn 1,1-4).

La fe que tenim parteix d’una base molt diferent de les seguretats: creiem pel que hem experimentat, pel testimoni  dels que ens en n’han parlat (molt sovint començant pels nostres propis pares).

Poso un exemple: que Déu és Pare no ho podem demostrar, però podem dir com Sant Pau en la carta a Timoteu: Sé en qui he cregut, i estic segur que és prou poderós per a guardar fins a l'últim dia el tresor de la fe que m'ha estat confiat (2Tm 1,12).

Ens passa el mateix que a aquell home que, en una botiga, mentre tots dos compràvem em deia: “Tot el que sóc ho dec a la meva dona”. Jo m’admirava de sentir-lo perquè no és freqüent escoltar paraules de tanta bellesa. Què feia aquell home: donava testimoni del que ell havia experimentat. En què creu? En la seva dona? Sí. Però també creu en ell mateix. L’amor de la seva esposa l’ha ajudat a viure d’una manera molt més plena.

La nostra fe (parlo als que creiem) està en aquesta línia. No sabem pas segur si Déu és Pare però com que coneixem i admirem Jesús i ens sentim molt a prop d’ell, contemplem Déu com ell ens en parlava i, si ell li deia Pare, nosaltres també ho veiem d’aquesta manera.

Ens passa una cosa que és molt fàcil d’entendre. Molts cristians tenen tan assumida la seva fe en Jesús, i en el Déu de Jesús, que els sembla impossible que altra gent no hi creguin. Cal que aprenguem a tenir més altura de mires i respectar profundament els que no tenen la nostra fe. Prou sabem que molts d’ells fan coses molt bones a favor dels altres i ens  n’hem de felicitar.

Si alguna vegada algú ens pregunta per la nostra fe, no costa res donar testimoni del que creiem. “Jo sí que m’ho crec” – li podem respondre i, a més a més, dir-li que hem descobert aquest Jesús que és el fonament de la nostra esperança.

Aquesta resposta sobre la nostra fe ens sortirà més espontània si llegim els Evangelis que són unes interpretacions que es van escriure per a les primeres comunitats cristianes a fi que coneguessin millor el Senyor Jesús

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

ELS RECURSOS DELS FEBLES

Un autor (Luís SANDALIO) defineix el món actual dient: 

“Què és aquest món? Una partida de tafurs (gent que juga a naips) amb les cartes marcades i pistoles a la cintura que es reparteixen les riqueses que són de tothom, mentre la gent fa cua a l’atur esperant una oferta per un sou de misèria.

Què és el món? Un conciliàbul de monstres poderosos amagats rere els seus llops que s’organitzen per quedar-se amb tot, cecs al dolor immens que ocasionen i a la boja destrucció que provoquen en un món desnonat” (cf Eclesiàlia del 19-04-13).

Vist així sembla que no hi hagi esperança, però el món ha tingut facetes semblants si mirem l’esclavitud dels primers segles de la nostra era, els camps de concentració dels nazis o pitjor l’enorme “Gulag” del comunisme rus amb milions de víctimes.

Ara sembla que estem entrant en un altre d’aquestes èpoques nefastes perquè els mateixos polítics ens amenacen dient que en tenim per anys.  Aquests governants són els mateixos que han incomplert totes les seves promeses i no ens val dir que no sabien el que hi havia. I tant si ho sabien, perquè no són tan ximples. Ho van prometre per obtenir el poder. Els ha servit per escanyar més els pobres i salvar els que s’havien enriquit anteriorment (que deuen ésser dels seus).

Quins recursos queden per als febles, els desnonats, els apallissats?

Ho trobareu estrany, però les accions esporàdiques dels anomenats “trastocats” que agafen una arma i es posen a matar gent no són cosa de bojos. Quan la situació es posa tensa surten espontanis que no tenen por a perdre la vida i es posen a disparar (a una escola, a l’arribada d’una cursa, o davant del parlament italià o el del nostre país). Torno a dir que no són bojos sinó molt significatius. A l’Evangeli en trobem un de semblant que, quan es va adonar de la magnitud de la reforma que proposava Jesús es va posar a cridar: Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret, has vingut a destruir-nos (Mc 1,24). Aquests espontanis responen a un sentir general. Una dona que ara viu a Cuba em va explicar que, en un poble, quan el govern de la nació es va manifestar molt anticlerical, la mateixa gent va ensorrar l’església. Aquests espontanis, sovint suïcides, més papistes que el papa, expressen el sentir de les majories pel bé i pel mal.

Un altre recurs dels pobres i febles és la informació adequada. Per això van bé les denúncies (que ara proliferen) sobre cassos de corrupció. Molt sovint les denúncies fetes malintencionadament contra algú que no era culpable reboten contra els mateixos que les han promogudes. Només cal que hi hagi informació adient. El poble va prenent consciència. Per això tan sovint els nostres telediaris tenen tant interès a desinformar  (que és un sistema per continuar dominant). O també exageren molt les notícies dels grans esports, de cuina i de menjars o dels afortunats en les rifes. Van bé per distreure l’atenció.

També trobem a l’Evangeli unes diatribes molt fortes denunciant els poderosos en tot el cap. 23 de l’Evangeli de Mateu perquè la denúncia de les injustícies allibera el pobre.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS