Quan les coses no van gaire bé molta gent sospira per tenir un governant (si és en política) o un bisbe (si és en religió) que estableixi controls. És la tendència, recurrent en la societat, que consisteix en augmentar els controls d'inspecció a tota mena d'institucions i posar videocàmeres fins i tot a la mateixa policia, als caixers, als mercats, i aviat a dins de les nostres pròpies cases convertint el món en una mena de "Gran Hermano". Això entusiasma tant a la gent que quan una empresa ha fet una enquesta demanant quin és l'espanyol del segle, de poc que els surt un dels guanyadors d'un d'aquests concursos de control. Quina vergonya, oi?
Una societat vigilada es converteix en un gran internat i jo, que he viscut tretze anys en un internat, ja sé que és això de viure dues vides, la de mentida i la de veritat. Al cap d'un temps tots sabíem on i quins controls teníem i com escapolir-los. Costa molt que en surti gent lliure de societats organitzades d'aquesta manera. Que us penseu que els policies no sabran aviat on hi ha les càmeres que els vigilen? Veureu amb desconcert com ascendiran en el cos els més llestos que les sàpiguen esquivar.
No ens val l'excusa que països com la majoria dels àrabs encara el control és molt més gran i els comunistes també.
Quan una societat vol funcionar sense valors l'Estat s'ha de fer càrrec de les consciències de la gent i la manera de resoldre problemes és posar molts lleis i molts inspectors i molt control. Això ocasiona despeses enormes a l'erari públic.
Però la societat no és pas l'única de caure en aquesta temptació. També l'església s'hi pot entrebancar perquè costa molt anunciar l'evangeli sense tenir eines per obligar res a ningú. L'església també ha tingut la temptació d'establir controls (de consciència, però controls). Us posaré un exemple que molts dels que em llegireu això haureu viscut.
Si dius al cristià que peca mortalment si no va a Missa al diumenge i que s'ha de confessar quan hi ha faltat, estàs establint un control ben diferent que si li expliques que en la Missa ens trobem per pregar junts, escoltar la paraula i menjar el mateix pa i que, els que hi participen, no sols en treuen profit sinó que animen als altres amb la seva presència.
En el primer cas (amb l'amenaça del pecat) eduques creients timorats i febles però generalment més nombrosos.
Els que viuran la segona manera de parlar seran molts menys, que és el que ara està passat, ja que no tenen l'espasa del càstig damunt del cap, però la seva trobada (la Missa dominical) lliure s'assemblarà molt més a la d'aquells que van seguir Jesús seduïts pel que feia i deia i no pas per por del que els podia passar. Són els que, com Pere, poden exclamar "Només Vós teniu paraules de vida eterna" (Jn 6,68).
Podeu estar segur que els cristians tenim molt a dir en la nostra societat, sobre tot si fugim de les coses obligatòries i tenim el coratge d'anunciar el que creiem i animar-nos des de la llibertat. Gràcies a Déu molts dels que se senten propers a l'església del nostre poble estan presents en festes, mogudes i celebracions que es van fent arreu de l'any en tota mena d'institucions. Per actuar d'aquesta manera no es necessita cap mena de control i fent-ho així podem parlar bé els uns dels altres i animar així una societat de concòrdia.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada