Tot el temps de la meva escolarització fins que vaig acabar els estudis vaig haver d'aprendre totes les assignatures amb una llengua (el castellà) que no era la de casa meva amb uns mestres que o bé la imposaven o bé se sotmetien. Això ni ens va fer perdre la joia de la infància o de la joventut ni tampoc ens va fer gaire mal perquè no ens van pas robar la nostra identitat. Aquesta experiència de submissió cultural (igual passa amb la política o la militar) no fa mal si algú t'ajuda a pensar i te'n adones perquè el que fa mal i et fa esclau és la inconsciència. Aquesta si que et fa perdre la identitat i no el domini militar o econòmic. El Senyor no es complau en la força dels cavalls ni en els peus lleugers del guerrer (Sl 147,10). Els vertaders dominis no venen per aquest cantó.
Ni el Nepal, ni el Sàhara, ni la mateixa Catalunya perdran la identitat si la submissió només els ve de fora encara que sigui amb exèrcits i governs titelles mentre hi hagi que ajudi a reconèixer la situació de dominats, malgrat que algunes d'aquestes opressions sembla que van per llarg.
Mireu el que passava en temps de Jesús: Tan els fariseus com els saduceus, els zelotes i el poble estaven convençuts que, si es podien treure de damunt el domini militar, econòmic i polític dels romans, el poble seria lliure. Era l'únic esclavatge que endevinaven.
La sorpresa la va donar Jesús quan, desconcertant-los a tots, els assegura que hi havia uns lligams que els creaven una més forta dependència: el del temple (Mc 11,15-17) perquè marginava els pobres i el del pecat (Jn 8,34) perquè és un lligam intern molt més fort que els exteriors. Els fa veure que el problema no és que algú estigui a sobre d'ells (com els romans) sinó que l'esclavatge de veritat el portem a dintre nostre i en el nostre propi país.
I no tan sols això sinó que Jesús va més enllà i ens diu que cal estimar els romans i elogiar allò que tenen de bó (Mt 8,10), que cal acollir els publicans que eren els que col·laboraven amb els dominadors (Lc, 19,1-10). També Jeremies havia dit, uns quan segles abans, que els deportats de Babilònia farien bé de construir cases i fer prosperar el país que els havia extradit...
«Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel, a tots els qui jo he fet deportar de Jerusalem a Babilònia: Construïu cases i habiteu-hi; planteu horts i mengeu-ne els fruits; caseu-vos i tingueu fills i filles; preneu mullers per als vostres fills i doneu les vostres filles en matrimoni perquè també tinguin fills i filles. Multipliqueu-vos aquí, no minveu! Procureu el bé de la ciutat on us he deportat i pregueu per ella al Senyor, perquè del seu benestar en depèn el vostre (Jr 29,4-7).
La vertadera submissió no ens ve de fora. No és quan ens neguin la nostra identitat (exercint poder sobre nosaltres) ni quan se'n burlen (desprestigiant el que és nostre) ni tampoc que ens obliguen a pagar més que els altres (quedant-se els privilegis del diner) ens prenen l'esperit sinó quan aconsegueixin que no ens en adonem. El qui s'adona que està esclavitzat ja ha fet el primer i principal pas cap a la llibertat perquè s'ha alliberat en el seu interior.
De totes maneres molt de compte perquè, a la que ens descuidem, nosaltres també ens tornem dominadors quan ni tan sols respectem la cultura dels altres o la seva fe, els ridiculitzem i ens deixem endur per la cridòria d'una manifestació sense saber perquè hem sortit al carrer.
Josep ESCÓS i SaRSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada