Aquests dies, celebrant el triplet guanyat per un equip de futbol hem vist, amb molts mitjans i pels carrers, una adoració i fins i to veneració de jugadors, tècnic i símbols d'aquest equip. Alguns ho han trobat molt exagerat però no s'adonen que aquesta actitud de les multituds s'ha anat repetint al llarg de la història. Fem el que sempre hem fet, que és posar uns ídols entre Déu i nosaltres que ens impedeixen veure el Déu que hi ha al damunt i ens impedeixen adonar-nos del que som nosaltres perquè els ídols no deixen veure ni amunt ni avall.
No fa pas tants anys les celebracions del dia 1 de maig, també amb assistència multitudinària, ens feien venerar els figurants que actuaven en grans representacions i la presidència que els mirava complaguda. En aquell moment la presidència era la del Generalíssimo.
Coses semblant hem fet amb els viatges del Papa sobre tot amb l'anterior. Sempre són multituds assedegades de signes grandiosos les que s'aturen amb el qui veuen i perden la transparència del Déu que hi ha al darrera perquè, el que estan veient és tan gran, que ja sembla la mateixa divinitat.
Va passar amb els jocs olímpics i sovint passa amb els títols no gaire evangèlics que donem a les autoritats eclesiàstiques, títols com excel·lentíssim, eminència...
Les autoritats civils fan el mateix amb uns altres títols honorífics que s'ha atribuït ells mateixos.
Tot plegat no ens ha de posar gaire nerviosos perquè, com he dit, s'ha anat donant en tots els temps. El mateix succeí amb els emperadors, tan els romans com els alemanys o el mateix Napoleó i amb els grans cantants de tots els temps. També s'han fet venerar pintors o escultors sobre tot aquells que han tingut el reconeixement de la població del moment (que no sempre ha coincidit amb els millors).
Però tot plegat ens pot ajudar a pensar.
Si heu llegit el primer dels llibres de la Bíblia, el Gènesi, recordareu que la temptació d'Adam i Eva a l'arbre del paradís era justament aquesta: El temptador els diu: "Si mengeu de la fruita de l'arbre prohibit sereu com déus" (Gn 3,4). Aquest llibre savi que parla dels orígens del món ja adverteix que sempre hi ha qui es posa al lloc de Déu.
Si sabeu entendre aquesta lògica comprendreu per què es tan important el primer i principal manament de la llei de Déu que diu: Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'anima i amb totes les forces (Lc 10,27).
Si Déu està al damunt ningú no ens farà esclaus, ni tampoc rendirem pleitesia a cap jugador de futbol, a cap autoritat ni eclesiàstica ni civil, ni tampoc a cap artista o cantant per més que les multituds hi vagin al darrere amb signes d'extasi . Però quan veurem les multituds bolcant-se en un d'aquests ídols tampoc els criticarem perquè prou feina tenim nosaltres mateixos en no convertir-nos també en divinitats per la nostra manera de tenir-nos per més del que en realitat som. Més aviat aprendrem dues coses que ens diu Sant Pau a la Carta als Romans: Una a no creure'ns més del que som i una altra en estimar els altres valorant el servei que cada un d'ells fa a la comunitat (Rm 12, 3-8). Llegiu aquest últim text que no té pèrdua que us animarà a estimar les paraules de l'apòstol Sant Pau.
Aquesta actitud ens ha de portar la pau en el nostre interior.
Josep ESCÓS i SaRSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada