De petits se'ns va insistir molt en el Déu amagat que es manifesta en els temporals, els llamps i els trons i altres senyals del cel; o bé en el Déu que es revela en els miracles i en coses arcanes. Fins i tot l'Eucaristia se'ns ha explicat com una manifestació estranya de la divinitat que a penes es deixa veure. Llavors els capellans feien veure que ells ho entenien i la gent quedava contenta i enganyada. Déu ens era llunyà i no en sabíem res per això ens refiàvem dels que interpretaven en nom de l'església el que Déu volia. Ens posàvem a les mans d'algú ens donés interpretacions i ens expliqués el que havíem de fer.
Aquesta manera de presentar Déu ens ha fet mal, perquè ens ha creat complexes, ens ha allunyat d'Ell quan hem tingut respostes físiques i químiques dels moviments dels núvols i de les tempestes i ens ha semblat que ens havien enredat quan hem conegut raons d'alguns dels miracles. Per altra banda els capellans han deixat de ésser els únics que saben totes les respostes (tampoc no les sabien abans). I aquí hi ha el desconcert: Com trobem Déu ara?
On hem de trobar Déu, doncs, els creients?
On sempre ha estat: a plena llum del dia: Allà on no hi ha secrets per amagar.
Déu vol ésser reconegut en la vida, en el somriure de l'infant, en el gest del voluntari que visita un malalt i resta hores al seu costat, en l'acolliment que Jesús feia de la dona pecadora sense demanar-li quins pecats havia fet (Lc 7,50), en la lloança que fa de la fe d'un foraster (Mt 8,10), en el gest senzill de la dona que li toca la borla del vestit (Mc 5,34).
Déu ha d'ésser reconegut per la gràcia dels amics que ens estimen, es acullen i ens escolten. I també per tot el que hem rebut dels nostres propis pares encara que massa vegades en vida no els ho hem fet saber.
En canvi a Déu no el trobarem en el pensament i el raonament com feien els gnòstics dels primers temps que cercaven una saviesa que només ells posseïen o que només podien tenir ells mateixos. Quan raonem cercant Déu pensem des de nosaltres mateixos i ens tanquem en el petit món del nostre intel·lecte.
La vertadera saviesa és la de Jesús, que no ha trobat pas la manera de escapar ni del sofriment ni de la mort però que en tot moment va sentir que Déu l'acompanyava.
Ell sabia, i així ens ho va explicar, que Déu acull el fill pròdig sense demanar-li què n'ha fet dels diners o quines corrupteles havia tingut en la vida. El Pare només rep el fill i l'acull amb els braços oberts (Lc 15,20). Jesús sentia que el "seu Pare" (expressió que diu repetides vegades) estava sempre amb ell (Jn 14,10). Se sentia estimat i això li donava la joia de viure.
Jesús ens va descobrir un Déu que, quan el trobem, ens omple de joia i lloança; un Déu que ens fa germans de tal manera que fins i tot ens capacita per estimar també als que ens han fet mal. I si no arribem a tant, al menys ens anima a que preguem pels que ens han perjudicat de manera que ells, que també són fills de Déu, un dia trobin el camí de la vida plena ja en aquest món. La joia per a tots, fins i tot per als pecadors.
L'idea mare d'aquest article l'he treta de D. Bonhoeffer en el seu llibre Cartes des de la presó.
Josep ESCÓS i SaRSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada