2014-08-29
En memòria
d'Eduardo Campos.
La nostra generació ha vist caure dos murs
aparentment indestructibles: el mur de Berlín el 1989 i el mur de Wall Street
el 2008. Amb el mur de Berlín es va ensorrar el socialisme que existia
realment, marcat per l'estatisme, l'autoritarisme i la violació dels drets
humans. Amb el mur de Wall Street, es va deslegitimar el neoliberalisme com a
ideologia política i el capitalisme com a mode de producció, amb la seva
arrogància, la seva acumulació il·limitada (greed ist good = l’avarícia és
bona), al preu de la devastació de la natura i de l’explotació de les persones.
Es presentaven com dues visions de futur i dues
formes d'habitar el planeta, incapaços ara de donar-nos esperança i de
reorganitzar una convivència planetària en la qual puguin cabre tots i que
asseguri les bases naturals que sustenten la vida en grau avançat d'erosió.
En aquest context ressorgeixen, ja siguin les
propostes vençudes en el passat però que poden tenir ara possibilitat de
realització (Boaventura de Souza Santos), tals com la democràcia comunitària i
el “bon viure” dels andins, ja siguin les del socialisme originari, pensat com
una forma avançada de democràcia.
El capitalisme realment existent (la societat de
mercat) el descarto per endavant, perquè és tan nefast que de continuar amb la
seva lògica devastadora pot liquidar la vida humana sobre el planeta. Avui
funciona només per a una petita minoria: 737 grups economicfinancers controlen
el 80% de les corporacions transnacionals i, dins ells, 147 grups controlen el
40% de l’economia mundial (segons dades del famós Institut Tecnològic Suís), o
els 85 més rics que acumulen l'equivalent del que guanyen 3.057 milions de
pobres del món (Informe d'Oxfam Intermón de 2014). Tal perversitat no pot
prometre res per a la humanitat sinó depauperació creixent, fam crònica,
patiment atroç, mort prematura i, al límit, l'armagedó de l'espècie humana.
El socialisme, assumit a Brasil per diversos
partits, particularment el PSB del lamentat Eduard Campos, té algunes
oportunitats. Sabem que el seu naixement es troba entre activistes cristians,
crítics dels excessos del capitalisme salvatge, com Saint-Simon, Proudon i
Fourier, que es van inspirar en els valors evangèlics i en el que es va dir «La
Gran Experiència» que van ser els 150 anys de la república comunista cristiana
dels guaranís (1610-1768). L'economia era col·lectivista, primer per a les
necessitats presents i futures i la resta per a la comercialització.
Un jesuïta suís Clovis Lugon (1907-1991) va exposar
apassionadament l'intent en el seu famós llibre: “La república guaraní: els
jesuïtes en el poder” (Pau e Terra 1968). Un procurador de la república, el
brasiler Luiz Francesc Fernandez de Souza (*1962) va escriure un llibre de mil
pàgines: “El socialisme: una utopia cristiana”. Personalment viu els ideals que
predica: va fer vot de pobresa, es vesteix senzillísimament i va al treball en
un vell Volkswagen escarabat.
Els fundadors del socialisme (Marx va pretendre
donar-los un caràcter científic contra els altres a què deia utòpics) mai van
entendre el socialisme com a simple contraposició al capitalisme, sinó com la
realització dels ideals proclamats per la revolució burgesa: la llibertat, la
dignitat del ciutadà, el seu dret al lliure desenvolupament i la participació
en la construcció de la vida col·lectiva i democràtica. Gramsci i Rosa de
Luxemburg veien el socialisme com la realització plena de la democràcia.
La pregunta bàsica de Marx (abstraient la
construcció teoricoideològica discutible que va crear al voltant d'això) era:
per què la societat burgesa no aconsegueix realitzar per a tots els ideals que
proclama? Produeix el contrari del que vol. L'economia política hauria de
satisfer les demandes humanes (menjar, vestir, viure, instruir-se,
comunicar-se, etc.), però en realitat atén a les necessitats del mercat, en
gran part induïdes artificialment i el seu objectiu és el lucre creixent.
Per a Marx la no consecució dels ideals de la
revolució burgesa no es deu a la mala voluntat dels individus o dels grups
socials. És conseqüència inevitable del mode de producció capitalista. Aquest
es basa en l'apropiació privada dels mitjans de producció (capital terres,
tecnologia, etc.) i en la subordinació del treball als interessos del capital.
Tal lògica esquinça la societat en classes, amb interessos antagònics,
repercutint en tot: en la política, en el dret, en l'educació etc.
En l'ordre capitalista, les persones tendeixen fàcilment,
ho vulguin o no, a tornar-se inhumanament i estructuralment «egoistes», perquè
cadascú se sent urgit a cuidar primer dels seus interessos i només després dels
interessos col·lectius.
Qual és la sortida pensada per Marx i seguidors?
Canviarem de mode de producció. En comptes de la propietat privada, introduirem
la propietat social. Però atenció, adverteix Marx, el canvi del mode de
producció encara no és la solució. No garanteix la nova societat, només ofereix
possibilitats de desenvolupament dels individus, que ja no serien mitjans i
objectes sinó fins i subjectes solidaris en la construcció d'un món amb
vertader rostre humà. Fins i tot amb aquestes condicions prèvies, les persones
han de voler viure segons les noves relacions, en cas contrari, no sorgirà la
nova societat. Diu encara més: «la història no fa res; és l'ésser humà concret
i viu el que fa.
Leonardo Boff
Traducció automàtica
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada