QUAN EL POBLE S’ESVERA...

Darrerement hem tingut episodis del poble esverat. Els del 15M com ara i els que anaven amb la vaga (encara que no fossin precisament els vaguistes)... És veritat que són una minoria els que actuen de manera violenta però tenen el suport tàcit de molts altres. Quan es donen unes condicions més difícils, quan la gent perden privilegis o drets aconseguits a base d’anys, quan hi ha molt atur, quan el fills han de viure de la trista subvenció que reben els pares jubilats... hi ha més probabilitats que els més violents actuïn. Aquests senten que tenen el suport tàcit de tanta gent que diu “Això no pot continuar així”. És a dir que, quan la situació és tensa els més violents se senten legitimats. No dic pas que jo els legitimi sinó que presento una cosa que sol succeir d’aquesta manera. Fixeu-vos quan surt a la tele el poble palestí. No hi ha només la protesta contra Israel sinó que la majoria dels que van en massa als enterraments i que tiren rocs contra la policia israeliana són aturats de llarga durada sense perspectives de solució. Van a cop de rocs com en el temps de Jesús tot i haver passat dos mil anys (Jn 8,59).

Aquestes situacions de revolta i de trencadissa les hem vist en la història cada vegada que hi ha hagut situacions insostenibles. La Revolució Francesa amb tot els caps tallats per la guillotina, la Revolució Industrial amb totes les deportacions del comunisme i la revolta de les masses, la nostra Segona República amb els assassinats d’un cantó i de l’altre, els xinesos amb Mao, els cambotjans (uns i altres amb milers de morts)... i molts etcéteres.

Costa molt mirar serenament aquests episodis de violència perquè, si som dels afectats per la situació, pensem “Mira, d’una manera o altre s’ha d’arreglar” i si ens perjudiquen les destrosses dels agressius  demanaríem un govern fort que els engarjolés a tots. Però cap d’aquestes dues postures no serveix gaire de res.

No diré el que hem de fer perquè hi ha moltes maneres d’actuar igualment vàlides però em sembla que puc donar alguna orientació des del punt de vista creient.

Primer de tot no caiguem en la temptació de cercar massa ràpidament els culpables de la situació ni entre els governants ni entre els violents. Tots som una mica culpables  o bé perquè ens deixem arrossegar per les inèrcies que els governants ens deparen com el futbol i les propagandes o bé perquè sabent que ens informen malament ens creiem el Primer que crida.

Segona cosa: si no reflexionem una mica, un dia estarem al costat dels que protesten i l’altre dia demanant el càstig contra els que ho han fet. Dic això perquè normalment som molt inestables i no ens en adonem.

Tercera cosa: La contemplació de Jesús crucificat i ressuscitat. Sense haver estat entre els violents va ésser condemnat com a violent i la gent cridava demanant la seva mort (Jn 19,15) perquè els homes/dones massa sovint ens sembla que sacrificant una víctima tot quedarà arreglat. Ho deia el director d’una pel·lícula violenta: “Jo els dono la violència de ficció i així s’estalvien de fer-la en la realitat”. No sé si tenia raó en el sentit de satisfer la gent però reconec que molts cerquen agressivitat i, jo m’hi incloc, ens apuntaríem a fer d’espectadors de l’espectacle d’una crucifixió. Per això he dit que és molt perillós cercar culpables no fos cas que estiguéssim condemnant els innocents i satisfent els nostres inconfessables desitjos. No fos cs que estiguéssim condemnant per segona vegada el Senyor.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

Pasqua!!! QUÈ VOL DIR RESSUSCITAR?

Tornaré al que deia en articles anteriors. Esborrem la idea que tenim d’ànima i cos. Ho diré amb paraules de José Antonio Pagola:

Com que tenim una visió dualista (molt grega) no ens costa imaginar que la persona està composta d’ànima i cos. Encara que ara ha entrat en crisi el dualisme grec encara continuem imaginant que, en la persona, hi ha una part tangible i física que és la corporeïtat però que hi ha un altre element que ja no està en el cadàver que en diem l’ànima, l’esperit o l’alè. Aquest era el contingut dels catecismes que hem estudiat nosaltres. Ens deien, des d’aquest visió dualista: Què passa quan mor la persona? Que se separa l’ànima i el cos i ‘ànima s’escapa. I ens deien: Què passa amb la resurrecció de Jesús? Que es tornen a unir cos i ànima (i afegíem: per mai més morir).

Aquesta no era pas la manera de pensar i d’expressar-se dels primers cristians ja que ells no distingien pas l’ànima del cos ja que tenien una visió unitària de la persona dons imaginaven que, quan una persona és mor, mor del tot, mor tot el que és ell i va al món de la mort en el que no hi ha vida. Per tant mai podien imaginar la resurrecció com una operació biològica en la que es retorna a la unió de l’ànima amb el cos. Imaginaven que la resurrecció és un acte creador de Déu que introdueix Jesús a la seva pròpia vida encara que no entenien ben bé què volien expressar amb això.

Tampoc no confonen la resurrecció amb una espècie de permanència de Jesús com si fos en el record. S’ha dit que el que va passar en aquell moment és que es va despertar la fe dels deixebles (Bultmann). Llavors el que hauria ressuscitat seria la seva imaginació. Però no. El qui va ressuscitar va ésser Jesús. Els deixebles creuen que ha d’estar viu i es resisteixen a creure que és mort. Nosaltres podem pensar el que en vulguem dels textos que hem rebut però tots, sense fisura, parlen de la resurrecció com quelcom que va  succeir al mort Jesús i no com alguna cosa que es produís dins la seva imaginació o dins la seva consciència. No són els textos de la subjectivitat dels deixebles ni tan sols de la seva fe. Creuen que el qui ha ressuscitat és Jesús. Una cosa diferent és que creguem o no creguem però, quan ells parlen de la resurrecció, es refereixen a allò que va succeir al mort Jesús de Natzaret. Una altra cosa és que després es va despertar la fe dels deixebles.

Podem, doncs, dir de manera positiva com imaginaven ells la resurrecció? Ho diré de manera el més senzilla possible: Observem, en les primeres comunitats que no fan servir gaire el mot de Jesús ressuscitat. Aquesta és una expressió que apareix més tard perquè un mort no es pot ressuscitar a si mateix. Entenen la Resurrecció com una intervenció del Déu Creador. Diuen que ha estat ressuscitat per Déu. Per dir-ho amb paraules que avui entendrem millor ells imaginen que, amb la mort, Jesús s’ha trobat amb Déu, en la mateixa mort (en l’interior de la mateixa mort). Déu l’estava esperant per alliberar-lo de la destrucció per donar-li vida i per introduir-lo en la Seva pròpia vida.

Jose Antonio PAGOLA

EL VATICÀ I L’EVANGELI

Sovint els medis ens recreen amb notícies sobre el Vaticà. Moltes deuen ésser certes, altres agafades de gairell. No tenim tota la informació i podem pensar que ens donen gat per llebre.

Fa pocs dies (el   17-03-12) el periodista (o escriptor) Carles Mulas ens va obsequiar amb un article, en el diari de la nostra comarca, en el que parla de les intrigues entre cardenals i alts dignataris del Vaticà. En tot govern n’hi ha, però el que no es pot fer és escriure sense aportar cap mena de prova. Diu coses tan gruixudes com que hi ha un complot per matar el Papa. Pot ser si, però afirmar això és molta responsabilitat, no us sembla?

Es veu que en aquesta mena de diaris, quan es va contra el Vaticà, val tot!

Tot amb tot, en aquest mateix article demostra que el Papa tot i la seva ancianitat vol fer que un sector de cardenals no progressi i en tria uns més afins al que ell pensa. Això té molta importància de cara a l’elecció del futur papa. Això és normal que passi. Tothom tira aigua al propi molí.

Però em vull aturar en una altra cosa que és més fonamental, que és afirmar que el que aguanta l’església no és el Papa ni el Vaticà sinó la fe en l’Evangeli i el coneixement de Jesucrist.

Quan veus que de l’Eucaristia de cada poble en surten els  que treballen a Càritas, els visitadors dels malalts i de les presons, i venen a pregar gent senzilla que no es creuen millors que els altres perquè han après a estimar i s’han cregut allò que diu Sant Pau: “No us tingueu per més del que sou” (Rm 12,3), t’adones que l’església te vida per estona, hi hagi qui hi hagi al Vaticà i sigui quin sigui el bisbe.

Aquests (Vaticà i bisbes) no són pas el fonament de l’església sinó els coordinadors de la vida cristiana que es dóna en les comunitats de cada poble i de cada grup creient.

Aquests coordinadors de l’església, poden funcionar de molt diferents maneres. Ara mateix en el món protestant ningú fa escarafalls perquè un pastor de l’església sigui president d’Alemanya. Per altra banda els que coordinen l’església catòlica mai no ens han negat quin és el fonament de la comunitat dels creients que és l’evangeli i el coneixement de Jesucrist. L’Església no són ells ni de bon tros.

La vertadera força de l’església, d’abans i d’ara són, segons el mateix Pau en la carta als Roman, els profetes i els servidors molt abans que els que presideixen (Rm 12, 6-8).

Profetes avui són que tenen el coratge de parlar d’acord amb la Paraula de Déu denunciant injustícies, animant els febles  i amonestant els grans destructors de la terra iparlant de Déu com a Pare.

Servidors són aquells altres que donen pa al qui te fam, visiten malalts i presos, vesteixen el despullat... (Mt 25,31ss).

Mentre l’església tingui profetes i servidors que no es complaguin amb poder sinó que ho facin amb el coratge de saber que no tenen cap poder, l’Evangeli de Jesucrist seguirà viu en el món, governi qui governi l’església.

Una alta cosa que és de menor importància, encara que no ho sembli, és preguntar-nos quins canvis hauria de tenir el govern (la coordinació) de l’església. Aquesta pregunta ja se la va fer Joan Pau II al començament del seu pontificat però ja es va veure que coneixia massa poc els racons i raconets del Vaticà (ell venia de Polònia) que va acabant fent de missioner voltant territoris mentre la salut li va permetre i va deixar pels seus successors la reforma que sembla que l’actual papa intenta de fer. 

EL COS I L’ÀNIMA DELS MORTS

La setmana passada vam tenir moltes defuncions. Un rècord trist, però un rècord. Del  meu record cap altra setmana n’hi havia hagut tants. A cada defunció, sobre tot si és d’un amic creient en Déu ens plantegem una pregunta: “Què se’n fa de l’ànima i del cos? De petits ens han donat la versió massa infantil dient-nos que l’ànima vola cap a Déu i el cos espera la resurrecció. No entenem ni una cosa ni l’altra. La segona, el cos, ja veiem com es podreix i es fa mal bé i la primera, l’ànima, no sabem si va amunt o avall. Algun cirurgià ateu havia dit que no havia vist cap ànima i té raó.

Primer de tot no es tracta de parlar del binomi cos-ànima sinó de tres elements: El cos, l’ànima i l’esperit.

Expliquem-ho. El cos som cada un de nosaltres amb tot el que ens envolta. El cos del bombers, el cos dels funcionaris, el cos dels creients (que és el Cos de Crist). Per això tots els assistents a un funeral (i al previ velatori) són part d’aquell cos de carn que ha deixat de funcionar. I la mort afecta a tots, sobre tot als més propers sobre tot per l’amor (els que l’han estimat).

És el mateix quan diem cos en la comunió que no mengem el cos de Jesús sinó que combreguem el Cos de Crist i no ens podem aïllar com si no ens adonéssim de tots els que combreguen amb nosaltres. Per tant, en la mort física, el “cos” encara està present en la comunitat dels que et vindran a veure i dels que pregaran en el nostre funeral i, quan al cap d’un temps es fa algun record del difunt encara hi ha el seu cos present. No prlem per tant del cos físic sinó del cos de gent del que formem part.

L’ànima és tot allò que ha sortit de bo de nosaltres. Quan algú ha ajudat els altres part de la seva ànima ha passat als beneficiats. Tots els que tenen alguna cosa per agrair amb el que ha acabat la vida, formen part de la seva ànima. Són part de la nostra ànima els que han rebut es nostres visites, els que hem escoltat, els que han rebut alguna mena de caritat nostra. Recordo haver vist en algun enterrament ex-drogaaddictes, ex-presos i pobres reconeguts a primera fila d’un enterrament. Aquests són els més representatius de l’ànima del que ha començat el nou viatge cap a l’eternitat. No cal mencionar els fills del que ha mort que certament tenen molt a reconèixer dels seus pares. Aquest són ànima d’una manera especial.

L’esperit és la força interior que ha fet que uns i altres seguíssim endavant en front de les dificultats de la vida. També l’esperit del difunt està present en tota l’assemblea que el venen a acomiadar. L’esperit fa que tots sentim que formem part d’un mateix cos i fa també que ens trobem units els beneficiats i agraïts.

Parlant amb aquest llenguatge podem dir que la presència del cos, ànima i esperit del difunt està en mig de tots nosaltres i podem dir, en qualsevol eucaristia que el cos de Crist encara és present i el combreguem amb el símbol del pa eucarístic que mengem.

Abundant en aquest llenguatge, vull afegir encara que, quan escoltem que Jesús ens dóna el Cos per menjar i la Sang (pels jueus la sang és l’ànima) per beure, no ens costarà gens d’entendre que la seva presència en mig nostre és molt forta tal com va dir ell mateix: Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà  perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.»  (Mt 18,19-20). I l’Esperit? Doncs és el que invoquem quan fem l’Eucaristia perquè faci que tots els que participem del Cos i la Sang de Crist formem un sol cos i una sola ànima.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

ELS CULPABLES DE LA CRISI

Els sindicats diuen que no són culpables ja que ells només han defensat els treballadors. Segurament tenen bona part de raó. Els partits polítics diuen que no tenen la culpa perquè la situació se l’han trobada. Segurament tenen bona part de raó encara que sovint s’ataquen els uns als altres.

Els bancs diuen que l’aixeta del crèdit els l’han tancada de més amunt i que no saben com tapar els forats impagats. Segurament tenen part de raó.

Semblaria que només hi ha víctimes i no culpables. Però les vertaderes víctimes, els que pateixen molt fort les conseqüències són els de baix de tot. Aquests certament no tenen pas la culpa. Són els aturats de llarga durada, els immigrants que van venir cridat per nosaltres perquè els necessitàvem, els entrampats amb hipoteques que no poden pagar de cap manera.... i un llarg etcètera.

Com ho podem mirar?

En altres llocs i en altre temps en els nostres àmbits (no fa tant) hi havia els dictadors que han robat, han matat sense pietat, han deixat pobles en la misèria o pitjor encara que  han fet arrasar pobles amb els habitants inclosos. Mentre governaven rebien tota mena d’homenatges i es feien anomenar benefactors (Lc 22,26). Amb el temps el poble ha sabut que no eren pastor d’ovelles sinó llops devoradors (Mt 7,15).

Ara el món ha canviat i cap dels països anomenats occidentals tenen dictador però hi són igual perquè hem caigut en mans d’uns grans enganyadors (Mt 24,5.11.24) que amaguen el rostre, dominen la banca, disposen dels polítics que tenen les mans lligades i es riuen dels sindicats. Tard  d’hora se sabrà qui són (Mt 10,27), només que quan se’ls pugui acusar ja en sortiran uns altres desconeguts que pot ser seran pitjors que ells.

Ara la gent que s’adona que estem en mans de cínics s’indigna (els indignats!!) però no acaba d’encertar cap on cal disparar les denúncies. Alguns més exaltats i mes joves trenquen vidres mentre que aquests grans enganyadors van tranquils pensant que mai no seran descoberts i pensen que podran fer com els anteriors que, qualsevol dia, es faran agrair com si fossin els nostres benefactors.

Què podem fer?

Tres coses podem fer des del pensament cristià.

- Primer de tot la denúncia. No acabem de veure qui són ni tampoc on són però si que podem presentar l’espectacle desolador dels aturats, dels acomiadats, dels que no saben com tornar els diners d’hipoteques fetes  a causa de les grans promeses dels creditors. Denunciar els enganys com aquell Jesús que retreia, sense por, els que devoraven els béns de les viudes fingint pregàries (Mc 12,40).

- Segona cosa que hem de fer: auxiliar les víctimes. Donar vestit al despullat, visitar el malalt i el presoner, donar pa al qui te fam i escoltar-los. Sobre tot escoltar-los.

- Tercera cosa: En cap cas, mai, perdre el respecte a les persones que, per opressors que siguin, són fills de Déu ja que nosaltres creiem fermament que tots poden convertir-se. Per més que costi, la llei de l’amor està per damunt de tot. Critiquem les estructures però sempre  hem de tenir com a fills de Déu els altres.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

EL DINER SENSE TREBALLAR

Aquell que compra cinquanta entrades d’un partit de futbol que es preveu multitudinari per cinquanta euros i les ven per vuitanta, es guanya set-cents euros sense treballar. És tan injust com el que compra avui unes accions a la borsa i les ven al dia següent a un altre preu. Els que fan això a l’engròs són els grans estafadors perquè viuen de l’especulació que és com dir que viuen dels moments de feblesa dels pobres. Tothom sap que si una empresa acomiada una colla de treballadors veurà com les seves accions pugen. Els especuladors estan a l’aguait i compren al moment que saben la notícia, per guanyar-hi al cap de pocs dies. A més tenen l’avantatge que en cap moment veuran el rostre els acomiadats. Es pensen, inconscients, que no fan cap mal a les famílies dels exclosos del treball però tenen bona part de culpa. El mateix passa quan un país bombardeja els seus propis conciutadans. No sols hi haurà una colla de morts sinó que la indústria que els proporciona les armes pujarà perquè els beligerants hauran de comprar-ne de noves. Resultat, que molts dels rics més rics, no els que tenen empreses per treballar, sinó els que especulen amb el diner, no treballen. En tenen prou en comprar i vendre accions a la borsa i tenir un telèfon a mà per donar ordres de compra-venta. Estan a l’aguait com he dit. Amb altres paraules viuen de l’especulació. Ni han de veure el rostre de les famílies que han quedat sense treball, ni ampoc els enterraments dels que  han caigut esventrats per les bombes que ells han subvencionat amb les seves accions.

Molt sovint som nosaltres mateixos que tenim els diners en alguna caixa demanant que si’s plau rendeixin i no sabem que contribuïm a l’ensorrament dels més pobres. És la perversió del sistema criminal actual. Podem fer mal sense veure el rostre de les víctimes.

En temps del Nou Testament hi havia uns vividors que devien viure a base de paraules i d’enganys. La 2ª Carta als Tessalonicencs els diu: De fet, quan érem entre vosaltres us repetíem aquesta norma: «Qui no vulgui treballar, que no mengi.» És que sentim a dir que alguns de vosaltres viuen desvagats, sense treballar i ficant-se on no els demanen. A tots aquests, els manem i els recomanem en nom de Jesucrist, el Senyor, que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen  (2Te 3,10-12).

El llibre d l’Apocalipsi fa una denuncia semblant contra els que han perjudicat greument els més pobres i els anomena els “destructors de la terra” i anuncia la seva perdició amb un himne que reprodueixo:

«Gràcies, Senyor, Déu de l'univers, el qui és i el qui era,

perquè ja has pres el teu gran poder i has instaurat el teu Regne. 

Les nacions estaven furioses, però ara ha arribat el dia de la teva indignació;

ha arribat l'hora de judicar els morts,

de recompensar els teus servents els profetes,

el poble sant i tots els qui veneren el teu nom, petits i grans,

l'hora de destruir els destructors de la terra.» (Ap 11,17-18).

Tot el llibre de l’Apocalipsi és una descripció, semblant al quadre de Guernica, dels desastres que ens fem els uns als altres; però acaba amb uns quans signes d’esperança en els que descriu  com el Senyor va vencent tots aquells que destruïen els pobres i els anuncia una ciutat nova en la que no hi haurà ni plors ni dolor.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

FINS ON SOM LLIURES?

LLUÍS ESPINAL  "No tenien por a la mort i per això parlaven obertament"

manresà ,martir a Bolivia 22 de març 1980

Si heu seguit l vida Ghandi o de Luter King us haureu fixat en la seva llibertat. No li tenien por a la mort i per això parlaven obertament. Això mateix trobem en Jesucrist. Era lliure i parlava lliurement. Va ésser lliure de la seva família que el volien dominar, de Herodes, el rei jueu al que no li va contestar quan semblava que més ho necessitava. Lliure davant dels deixebles quan va veure que una majoria l’abandonava (Jn 6,60.66). Ell sabia que la seva llibertat podia comportar-li enfrontaments fins i tot amb la pròpia família (Lc 14,49-53) que en un moment el volien empresonar (Mc 3,21).

Nosaltres parlem de pau i no violència però, quan veiem un poble tiranitzat anhelem un altre país més armat que surti a alliberar-lo (venent armes als insurgents o atacant directament com ha passat a Líbia o a Síria). Els resultats són que hi ha moltes més morts i els nous dirigents, quan aconsegueixen el poder, solen ésser tan tirans com els anteriors. Simplement aquests pobles passen del foc a les brases.

La gent lliure, els que fan les denuncies i se la juguen amb la paraula, o bé passen desapercebuts, o estan empresonats o moren en circumstàncies estranyes.

Però Jesús també era lliure d’ell mateix. La seva cruel mort va ésser conseqüència de la seva llibertat en la defensa dels pobres estimats per Déu.

Si us sabeu situar en el seu temps, entendreu com era d’agosarat dir al paralític que no era pecador. Amb això desmuntava el negoci del perdó que el temple del seu temps tenia organitzat; entendreu també com trencava tota mena de lligams quan s’atura davant d’una viuda que portava el seu únic fill a enterrar. Com a dona no li podia parlar pel carrer, com a viuda jove era “castigada per Déu” i com a mare adolorida per la mort de l’únic fill quedava sense la protecció de cap més home de la casa; i encara Jesús toca el fèretre (que no era permès tocar sense quedar impur). Amb gestos com aquest deixava en evidència la injustícia d’aquella societat que marginava les dones i sobre tot les viudes com a víctimes d’algun pecat.

Probablement alguns altres devien veure i patir per aquelles injustícies i no s’atrevien a dir res. Jesús va ésser el que les va denunciar sabent que aquella societat no li perdonaria l’atreviment. Diu l’Evangeli que “sabia el que li havia de passar” (Jn 18,4). Va tenir por (la por no treu pas la valentia) i va seguir endavant (Lc 22,42).

D’on va treure la força? De la disponibilitat. Ja ho havia dit en la primera de les temptacions al desert quan li respon al temptador: No sols de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu (Mt 4,4). Estava disponible sempre a respondre el que Déu Pare volia d’ell. Havia descobert en el baptisme del Jordà que Déu era Pare i per tant Ell era fill. Com a fill estimat respon a tot el que el Pare vol per a ell i per als altres.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

ENYOREM L’ALLIBERAMENT

Diu Rafael Diaz de Salazar en l’agenda llatinoamericana que les lluites per l’alliberament van començar amb la revolta d’Espartac  uns 70 anys abans de la vinguda de Jesús al món. Va ésser un aixecament dels esclaus que va acabar malament perquè el van matar i l’exèrcit dels romans va aniquilar el moviment d’esclaus. Segons ell aquests serien els inicis dels socialismes.

Penso que ens podem remuntar  uns quants anys abans amb l’Èxode dels israelites de l’Egipte que, mentre eren al desert els van passar dues coses: una que el líder Moisès els va imposar un socialisme en tota regla dient-los llavors del mannà “que tothom agafi el que necessita pel dia” i prou (Ex 16,16). Però va passar una altra cosa, que molts no van acatar aquesta regla de distribució obligatòria i es van matar entre ells de manera que els alliberats que van arribar a la terra promesa van ésser uns pocs, deixant estesos milers en el desert (Nm 21,5-6).

En la història, el domini dels poderosos sobre els petits ha estat una repetició de mai acabar. Deia Mn. Espinal, que era un historiador, que en els documents de Santpedor cremats en la guerra civil, ell hi havia trobat que encara hi havia esclaus al s. X en un testament en el que un home declarava “libera” la seva esclava.

A l’època medieval hi havia els servs de la gleva (pagesos que els amos venien junt amb els camps); amb la industrialització, els obrers (anomenats proletaris) que inicialment eren pagesos que havien hagut d’abandonar els camps per sobreviure en les noves indústries, sobre tot la del teixit i en els nostres temps hi ha dues menes d’esclaus: per una banda els països del Tercer Món que han vist com els recursos de les seves terres i mines passaven a mans dels occidentals  i actualment, en els nostres àmbits, els aturats sense perspectiva.

Els diferents socialismes han anat fent revoltes a cada moment i s’han trobat que, quan ja tenien uns drets i unes garanties guanyats sortia una nova manera de dominar.

Ara passem un moment molt trist perquè, pel que sembla, els mateixos que han provocat la crisi mundial són els que es presenten com alliberadors exigint als pobres dels pobles uns sacrificis i unes retallades que només afavoriran a ells mateixos (els que ja s’han enriquit anteriorment). Per altra banda els mateixos socialistes, com passa a tothom i també a la mateixa església, han tingut dificultats internes i lideratges nefastos fins a divinitzar els seus líders, que han servit perquè els que volen dominar el món els assenyalin com a culpables. Però els vertaders culpables són els que s’han enriquit desmesuradament i encara ho estan fent. Només que resten amagats als ulls de la majoria de la gent. No els busqueu en les llistes de milionaris perquè no se’ls veu.

Això no té sortida?

La mirada esperançada comença sempre per la lucidesa. Vull dir que cal, primer de tot, no ésser il·lusos i veure-hi clar fins a adonar-nos bé de l’opressió a la que estan sotmesos els més dèbils. La solució de fer politiques socials (subvencionar els qui no tenen res) és provisional i a la llarga dolenta perquè no incentiva a cercar treball. La quantitat de gent que viuen dels sous de funcionaris i de les subvencions, són una garantia, a la llarga, de que el domini dels poderosos subsistirà.

Qualsevol camí de sortida ha de passar per l’autoestima i per fer-nos petits. El que deia Jesús al leprós: Aixeca’t i treu la força de dintre teu mateix. Tu vals més del que et penses (Mc 1,41, traduït literalment) i al paralític li deia: aixeca’t, pren la llitera (que fins ara era el lligam que t’impedia moure’t) i posa’t a caminar (Jn 5,8). I el que també deia Jesús: Quan us adoneu que els reis de les nacions en disposen com a amos i encara es fan dir benefactors no feu això entre vosaltres: El que vulgui ésser el primer que es faci el més petit i el servidor de tots (Mc 10,42-45).

Josep ESCÓS I SARSANEDASNT

LES CRISIS PERIÒDIQUES

En temps de Jesús ja hi havia crisi. Els més pobres eren multituds i anaven, com ovelles sense pastor (Mc. 6,36), darrere el predicador que els prometés aixecar-se en rebel·lió per alliberar el poble (Ac 1,6).

Els que saben història comproven com aquestes maltempsades es van repetint les unes darrere les altres.

Poso com exemple que fins el segles quart de la nostra era hi havia construccions de ponts, obres d’art, amfiteatres... . Llavors tot Europa va caure en una depressió tal que la gent abandonava les ciutats i no trobem art, ni construccions fins el s. X que tornem a veure art que anomenarem romànic. Res entremig durant més de cinc-cents anys. Temps d’enorme penúria a tota la Europa. A partir d’aquest moment van apareixent per una banda els castells en les muntanyes i per altre banda els monestirs, tots fortificats on els pobres es refugiaven i sovint hi passaven tota una vida emparats per les muralles del senyor feudal o dels monjos.

Totes les guerres han suposat èpoques de fam i d’espolis de menjar, de bestiar i de tot el que pot tenir algun valor. I moltes morts.

Si mirem avui al voltant trobarem la inestabilitat de Síria amb desenes de morts diàries, la fam del sector de l’anomenada Banya d’Àfrica (Etiòpia...) o les violacions i mutilacions de dones a la regió dels grans llacs al oest del Congo.

La nostra crisi actual és petita al costat de les que he mencionat però el qui la pateix ho troba molt, perquè els habitants de pobles i ciutats no tenen la defensa que tenien els petits pagesos d’abans de menjar al menys les ous, la llet de la cabra i algun conill. Els actuals habitants de poble i ciutat només miren si troben treball o si són subvencionats per algú.

Aquestes tristes situacions obliguen a tornar a començar de zero a molts que es pensaven que tenien la vida assegurada i més quan, després de perdre el treball, se’ls acaben les subvencions (atur, PIRMI...). També hi ha aquells altres que temen perdre el cotxe, el pis o la segona residència per no poder pagar la hipoteca.

A casa nostra, al nostre poble, moltes famílies han de demanar ajuda perquè no els arriba ni per menjar. Quan la feina principal de Càritas és donar menjar o roba, com està passant en aquest moment, vol dir que la societat està fracassant perquè la primera feina de la caritat no és pas donar sinó escoltar i això ho pot fer qualsevol dels lectors d’aquest article parant l’oïda als sofriments dels que tenim al costat de casa. Totes les famílies tenen penalitats i els manca algú que se les escolti. Fent això ens acostem a l’amor de Crist perquè escoltant els altres escoltem el mateix Jesús (Mt. 25, 31-46).

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

JESÚS ÉS D’UNA ALTRA ÈPOCA?

Sabem que el que ens caracteritza als cristians és creure en el Crist. Però aquest Crist-Jesús és d’una altra època, d’un altre temps, d’un altre idioma.

Tampoc no trobeu estrany si dic que a Jesús no el podem imitar. Eren altres temps. Hauríem de començar per no dutxar-nos, anar probablement descalços a peu o amb burra amb una mica de sort.

Ho dic així d’exagerat perquè ens adonem que no el podem imitar.

Llavors què podem fer?

El que si podem fer és caminar al seu costat com ho feien els deixebles d’Emmaus i escoltar-lo. Podem fer com els primers cristians, en els quals sovint ens emmirallem, que quedaren seduïts per Jesús, per la seva vida, per la seva mort conseqüent a la manera de viure i donar la cara. L’anomenaven “Senyor”. El tenien al centre de les seves vides. En els àpats, quan es reunien, el recordaven i repetien les seves paraules i escoltaven el relat dels fets que va realitzar en el curt temps de la seva vida pública.

Ells, tot i viure molt a prop en el temps ja no l’imitaven. Sant Pau va subratllat aquells trets interiors de Jesús que valen per tots els temps:

- La confiança infinita en Déu com a Pare  de Jesucrist;

- La seguretat en el Senyor;

- El perdó dels pecats

- La certesa de la vida eterna;

- La puresa,

- La fraternitat

I sabien que posseïen el mateix esperit de Jesús. Per això en comptes d’imitar-lo es preguntaven: Que faria Jesús en el moment present? Com reaccionaria.

Com veieu no l’imitaven sinó que el feien reviure.

És el mateix que podem fer nosaltres avui. Quan participem d’una Missa escoltem el que ens diu l’Evangeli i el fem reviure reproduint aquell gest memorable que ens diu: Jo em faig pa per a vosaltres. I, en la Missa, combreguem que vol dir que portem Jesús en el nostre interior. Amb paraules senzilles nosaltres ens convertim en Crist. Som Crist com ho era ell. Som fills del Pare com ho era ell, estem oberts a tots els homes com ho estava ell i ens podem fer pa per als altres cm ho feia ell. El fem reviure en nosaltres mateixos.

No és estrany que, de l’eucaristia del nostre poble en surtin els que visiten els malalts i presos, els que destinen el seu temps gratuïtament a Càritas, els que porten ajudes als necessitats (sigui amb diners o amb menjar o roba). Són altres Crist vivents entre nosaltres i, gràcies a Déu n’hi ha molts. El Crist viu en ells. No es estrany tampoc que a la nostra parròquia hi ha més de seixanta persones que llegeixen cada dia l’Evangeli del dia. És una manera d’identificar-se amb Jesucrist. Acabo com he començat: Jesús era d’una altra època i no el podem imitar però si que ens hi podem identificar.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

LES MAJORIES APLASTANTS

Fa poc hem vist l’enterrament de líder de Corea del Nord i me’n he avergonyit. Quan veus aquestes multituds tan uniformes penses que és un senyal de molta feblesa. Es fan aquestes manifestacions per aparentar una força que no tenen i que s’adonen que tot està decadent. Llegiu un informe d’Amnistia internacional rebut pocs dies abans de la mort de Kim Yong-il, sense saber que moriria als pocs dies. L’informe diu:

Corea del Norte.

Aproximadamente 50.000 hombres, mujeres y niños están encarcelados actualmente en el campo penitenciario para presos políticos de Yodok, en Corea del Norte. Yodok es uno de los seis campos penitenciarios que se conocen en el país, en los que se calcula que en torno a 200.000 presos políticos y sus familias están encarcelados sin haber sido sometidos a juicio o tras procesos sumamente injustos. … La mujer y dos hijas de Oh Kil-man, fueron enviadas a Yodok cuando Oh pidió asilo político en Dinamarca. Desde 1987 no se sabe nada de ellas.

Algunos datos sobre Yodok.

- Entre las personas enviadas a los campos hay personas críticas con el régimen o la familia gobernante, y personas sospechosas de actividades "antigubernamentales", como escuchar emisiones de radio o televisión de Corea del Sur.

- Los familiares de las personas sospechosas de la comisión de un delito también son enviados a Yodok. Este sistema de "culpabilidad por asociación" se utiliza para silenciar a la disidencia y controlar a la población mediante el miedo.

- La tortura y los trabajos forzados son habituales, incluso para niños y niñas.

- Las ejecuciones pueden ser públicas o secretas por delitos tales como infringir las normas del campo penitenciario como robar comida.

- Los bebés nacidos en la "zona de control total", de la que no se sale nunca, permanecen el resto de su vida recluidos en ella.

- La combinación de trabajos forzados, falta de alimento, palizas, atención médica insuficiente y condiciones de vida insalubres provoca que muchos presos mueran en la cárcel o poco después de quedar en libertad.                   Amnistia internacional

En un ordre molt diferent l’aplaudiment unànime i molt llarg al nostre rei de la totalitat dels diputats a Madrid era també un signe de feblesa. Han passat massa coses en torn a la família reial i els diputats, molt febles, ens van fer un espectacle d’aclamació. Era fum i prou.

A l’Evangeli veiem com Jesús defugia aquestes multituds que el van seguir, encara que un temps molt curt. Diu que Jesús n'havia curat tants, que els qui patien malalties se li tiraven al damunt per poder-lo tocar. Els esperits malignes, quan el veien, es prosternaven davant d'ell i cridaven: «Tu ets el Fill de Déu!» Però Jesús els manava molt severament que no el descobrissin (Mc 3,10-11). Ja vaig dir en un full no fa gaires dies que l’anomenada entrada de Jesús a Jerusalem era a la muntanya de les Oliveres amb els que el seguien i que la ciutat el va rebre malament (Mt 21,10).

Si hi ha molta feblesa esclaten les unanimitats, sovint amb la visita del mateix Sant Pare.

Encara recordem aquelles deplorables manifestacions del ú de maig de fa uns quants anys. Semblava que no hi havia ningú en contra d’aquells governs.  Quan la gent va perdre la por, es van acabar les unanimitats.

Com he dit abans parlant de Corea aquesta unanimitat aparent sovint s’aconsegueix a base de massacrar els que pensen diferent engarjolant-los sovint de per vida.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

ELS NENS I LA SEVA IMAGINACIÓ

Tots hem sigut nens. Quan els expliquem lo dels Reis i del tió de seguida s’ho imaginen i viuen aquest món de fantasia. No és cap mal perquè tots hem sigut nens i quan algú els ho explica, normalment no en tenen trauma, sinó que es converteixen en els més aliats per seguir el relat amb els més petits. No en tenen trauma perquè la cosa acaba bé. Encara que sàpiguen de què va tenen el regal igual i sovint massa regals que arriben a ésser desproporcionats. Per altra banda els nens que tenen imaginació (que són els que saben jugar) estan preparats per desenvolupar millor la seva intel·ligència, que és la mateixa imaginació, ben treballada pels pares i educadors.

Anem a parlar dels “reis”. Us adonareu fàcilment que els adults caiem en dues trampes que a mi em sembla que les hauríem d’evitar.

Per una banda ho volem fer tan realista que els reis han de passar casa per casa (dels que tenen diners). No cal. Jo de nen, i els actuals són igual, en tenia prou amb les paraules. Ja he dit que els nens tenen imaginació.

Una segona cosa que els treu protagonisme és la insistència que els adults els repetim aquella frase de “si et portes be”, “ja t’has portat be?”. A mi em sembla una equivocació repetir-la perquè  això de portar-se bé és molt relatiu i el nen  queda en el dubte perquè no sap quins són els criteris. Sense adonar-nos els creem una dependència dels pares que no caldria que hi fos. El fem patir. Si total els regals ja estan comprats, i sovint molts més dels que necessita, no cal que li rematxem aquest aspecte moralitzador de la bona conducta.

Ja m’adono que això és picar en ferro fred perquè aquestes coses es repeteixen cada any.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

EL NADAL I CÀRITAS

Nadal i Càritas estan molt lligats però no per “fer això que en diem caritat”. Massa sovint confonem les coses. Anem per passos. Contemplant què és el Nadal sabrem què és Càritas
Què ens dóna Jesús en el Nadal?
1.- Una confiança en Déu com a Pare. Celebrem la vinguda del “fill”. Vol dir que Déu és reconegut com a Pare.
2.- La seguretat del Senyor. Nadal ens dóna una dosi de confiança. El naixement d’un infant és una mirada d’esperança.
3.- Ens regala també el perdó dels pecats. Tenim la porta oberta al Pare. Només cal ésser agraïts.
4.- La certesa de la vida eterna; pot ser millor dir: la vida plena i permanent que, ja ara, podem assolir.
5.- La puresa i la fraternitat.
Càritas com recol•lectora d’aliments només agafa una part de la darrera d’aquestes característiques (la fraternitat). Hem de convèncer-nos que com més aliments recull i reparteix, més fracàs de la mateixa Càritas, de l’Ajuntament i dels respectius governs autonòmics i estatals. Vol dir que hem descuidat els altres punts. Ja està bé donar al necessitat perquè Sant Pau ens diu que el que ens sobra a nosaltres ha d’anar per als que tenen necessitat per tal que un dia allò que els obri a ells compensi el que us falta a vosaltres (2Co 8,14).
Càritas és l’església i l’església som tots i l’objectiu final de Càritas no és ni ha de ésser de bon tros repartir aliments sinó aconseguir aquestes característiques del Nadal que he mencionat.
Que són:
1.- Càritas, que som tots, ha de donar als pobres una confiança en Déu que és Pare de Nostre Senyor Jesucrist. Han de saber i reconèixer que els pobres són fills i tenen la mateixa dignitat que els que els ajuden. Tots valem igual i han de notar que és així. Per tant hem d’evitar fer notar massa qui són els que donen.
2.- Càritas, que som tots, ha de donar als pobres la seguretat del Senyor: saber que Déu no els fallarà perquè són estimats per Déu.
3.- Càritas, que som tots, ha de regalar el perdó dels pecats. Quan estenem la mà a un necessitat mai no li hem de preguntar si és bo o si és dolent. Ni tampoc si ens fa llàstima. Només hem de preguntar si te gana, si està despullat, si està presoner o malalt. Jesús no mirava el pecat sinó el sofriment d’aquell que tenia al davant. El perdó ve de Déu però l’administrem nosaltres compensant les mancances dels altres.
4.- Càritas, que som tots, ha de proclamar l’esperança que vol dir la certesa de la redempció ja realitzada i la salvació ja present. Vol dir que no somniem en una altra vida llunyana de la que estam vivint. És primerament aquí, en aquesta vida, on ens hem de realitzar plenament.
5.- Finalment Càritas, que som tots, ha de trobar entre els pobres, exemples de puresa i fraternitat molt sovint més evidents que entre altres classes de la societat. I, un cop descoberts, els ha de felicitar i celebrar. Hem d’aprendre dels pobres.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

LA DESESTRUCTURACIÓ DELS SÍMBOLS. EL NADAL

Fa una vintena d’anys una colla d’intel·lectuals es feien dir “babèlics”. Van canviar el sentit de Babel que sempre havia estat el símbol de la desunió. Els babèlics eren els que unien i eren els “progres”. Ho podien fer perquè estem en un país lliure però sembraven el desconcert. El nom que es van donar havia significat el contrari del que ells pretenien bastir en la nova societat. No passa res? A nivell intel·lectual no, però a nivell popular la gent es confon.

Això ha passat amb moltes altres paraules que se’ls ha canviat el significat.

Ha passat amb la paraula “matrimoni” aplicat a les parelles homosexuals. No es tracta de qüestionar les unions ni els drets que han de tenir aquestes parelles, sinó de desestructurar el símbol. A base de repetir, la paraula matrimoni canvia de significat.

També els valencians “blaveros” a base de repetir que el valencià és un altre idioma aconsegueixen com a mínim confondre el poble senzill molt propens a perdre identitats.

Això va passar a la ciutat de Barcelona que sempre havia celebrat la festa de la Mare de Déu de la Mercè i una forta campanya mediàtica (de fa uns quants anys) l’ha convertida en “la Mercè” i han relegat a l’oblit un dels personatges més insignes per la seva valentia en la lluita a favor dels pobres que ha tingut la ciutat, que era Pere Nolasc (molt lligat a la Mare de Déu de la Mercè). El poble no sap ni qui és perquè esborrant el nom de la Mare de Déu també s’esborrava el nom del qui en va promoure la devoció.

Us haureu fixat que una de les paraules més repetides ara que s’acosta el Nadal és “el caganer”. Símbol desagradable d’un país vençut que es remena en la merda. Hi ha infants que arriben a dir que aquest és el personatge principal d’un pessebre. No hi fa res. Ho continuaran propagant i promovent també les televisions més nostrades. En aquest cas s’ha magnificat un símbol que en la meva infància estava amagat a un raconet del pessebre i l’han convertit en personatge principal a base de repetir-lo. Aquest atac als símbols es produeix sempre que un país és dominat per una altre. No sols hi ha domini polític i econòmic sinó també cultural perquè, el que queda a sota, si ningú no li ajuda a pensar, es rebolca en la pròpia merda.

Acabo parlant del Nadal. El Nadal s’ha salvat perquè, per aquell que el vol celebrar, encara té el significat del Naixement de Jesús. Les campanyes econòmiques i mediàtiques no l’has pas esborrat.

No sabem ni el dia ni l’any del naixement de Jesús. En aquell temps no hi havia llibres d’inscripció. Sembla que a mitjans del s. IV els cristians, ja lliures de les persecucions, van cercar una data per celebrar el Naixement de Jesús i els va semblar que podia ésser excel·lent el que ara en diem la “festa de l’hivern” que és quan el sol canvia la seva disminució i recomença l’allargament del dia. Natalis solis (naixement del sol). Aquesta festa se celebrava (sembla que molt poc) a Roma i, com ha passat en altres temps i èpoques, era festa de disbauxa. Els cristians li van donar un to serè i íntim posant-hi el “Nadal de Nostre Senyor Jesucrist”. Això no treu que el qui vulgui dir-ne “festa de l’hivern” ho pot fer i ningú no s’ha d’ofendre. La festa ha romàs fins els nostres temps.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

LA CARITAT DES DE JESÚS

Els dies de Nadal ens bombardegen ampeticions de ajudes (col·lectes, campanyes...) per als pobres. Però fixeu-vos que hi ha tres característiques que sobresurten en aquest assetjament.

- Primer que es valora molt i molt la quantitat recaptada (menjar, diners en la marató...) i es magnifiquen les xifres amb la qual cosa ens fixem més amb els que donen que no pas amb els que reben.

- Segon, que ens serveixen els pobres amb safata. Els que rebran transplantaments, els d’aquest psunami, els que ajudarà tal ONG (en la seva honor i glòria), els de tal país. Per tant no cal fer servir el nostre cap per pensar, ni els ulls per veure.

- Tercer, que ens presenten imatges de vegades estridents perquè ens moguem pel sentiment i no per la fe. Una cosa és la compassió i l’altra el sentiment. El sentiment ens fa remirar només en nosaltres com si no existís res més que el que sentim i no el necessitat.

Aquest sistema resulta molt perquè es recapta molt i tranquil·litza la consciència, però trobareu estrany si us dic que Jesús no anava als pobres, ni es feia veure, ni els triava sinó que responia al Pare. Respon al que se li presenta. Mirem-ho

Jesús sorprèn els deixebles accedint d’anar a la casa d’un centurió (no jueu), cosa que era prohibida. És precisament aquest el que li impedeix, perquè no es creu digne.

Quan una viuda portava a enterrar l’únic fill (per tant maleïda en el seu context) Jesús s’atura, toca el fèretre (cosa prohibida) i parla amb ella.

Llavors que aquella altra dona li plora als peus i els hi eixuga amb les llàgrimes, cosa que escandalitza els que veuen l’escena, Ell la posa dreta i en fa elogi.

Li baixen un paralític, per tant pecador (en aquell ambient religiós) i primer li diu que els pecats li queden perdonats davant d’uns mestres de la llei que ho contemplaven drets i escandalitzats perquè el perdó en aquell context només es podia impartir en el temple; després el posa dret.

No triava els pobres.

Els responsables del temple del seu moment posaven trompetes davant dels que portaven una ofrena onerosa perquè la gent se girés i mirés els “benefactors” (ara la tele fa de trompeta). Imagineu la batzegada moral quan, en la “sala del tresor”, Jesús elogia la viuda, deixant en evidència els que donen d’allò que els sobra.

Per això la caritat dels cristiana ha de sortir de la participació de l’Eucaristia perquè, si no ho fem així, estimem tan la nostra autonomia, que no ens imaginem una caritat com a resposta a la contemplació del Creador i ens triem els necessitats que ens agraden i cerquem la felicitació per l’obra feta.

Si contemplem (en l’Eucaristia) aquell que va dir: Jo ja em faig pa sense mirar si els que l’anaven a menjar n’eren dignes, entendrem que la nostra caritat ha d’evitar els tres condicionants que he mencionat al començament d’aquest article.

. No ens ha de obsessionar la gran recaptació.

. No triarem els pobres sinó que estarem oberts als que anem trobant.

. La caritat no es basarà en el sentimentalisme: no cal que ens faci llàstima i n’hi ha prou que descobrim que està despullat, que te gana o set; o que és malalt o presoner.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

LA NOVA EVANGELITZACIÓ

Els que esteu en cercles més catòlics i propers a alguna església us adonareu que ara per tot arreu es parla de “la Nova evangelització”. No us hi poseu nerviosos perquè com diu un teòleg i bisbe reconegut no es tracta pas de pensar que el que s’ha fet fins ara sigui equivocat o parcial i ara es volgués començar a zero la proclamació de l’evangeli al món (Bruno Forte, Doc. Esgl nº 993). Ja ho voldrien alguns que fos així!

Mai ni en religió ni en política ni en medi ambient podem dir que comencem de zero. Portem una llarga experiència acumulada i he de tenir un gran, molt gran, respecte envers aquells que han deixat la pell intentant el diàleg amb el món i la cultura, assimilant els grans canvis que han vingut i encara van venint i aguantant la discòrdia de tants que donen l’església per acabada. Són els que han mantingut i mantenen l’esperança. La “nova evangelització”, com diu el teòleg que he mencionat abans consisteix en la descoberta del Déu cristià que és alliberador i que nosaltres el contemplem “feble” en Jesucrist que ha escollit l’abandó de la creu per manifestar al món el seu amor infinit.

- Mentre el món que ens envolta ens indueix a cercar el privilegi (fa poc escoltava un programa de ràdio en el que els oients telefonaven explicant quin dia havien pogut fer-se una fotografia amb algun famós) el Déu de Jesucrist ens condueix pel camí de l’agraïment. La “Nova evangelització ha de consistir en la joia de saber estar sols perquè ja hem rebut molt i no necessitem que ens omplin els altres. Fins els pobres han rebut el do de la comprensió! (Mt 11,25-26). També podem viure sense la sort de la loteria.

- Mentre el món que ens envolta ens empeny a donar molt de valor als que tenen molt de poder fins a disposar de la vida dels altres la “nova evangelització ens fa contemplar el crucificat impotent que li queda la paraula, la compassió, amb els dones quan va a la creu (Lc 23,27-31) i el perdó, al bon lladre (Lc 23,42-43). Sense gens de poder també es pot tenir una vida digna i sobre tot digna de veneració.

- Mentre el món que ens envolta es desviu per venerar les grans figures que cada dia ens presenten i que pretenen ésser els famosos i mentre la veneració d’aquests ens aliena fins a viure pendents d’un autògraf, d’una foto o del relat de la seva vida, la “nova evangelització” ens ha de conduir pel camí de la llibertat. Som lliures com ho era Jesucrist fins i tot quan els seus deixebles majoritàriament es delien per contemplar les riqueses del temple esplendorós (Mc 13,1-2). No serem pas més lliures quan tothom digui be de nosaltres i ens feliciti perquè estarem alienats pendents d’una nova lloança (Mt 5,11-12).

Per tant parlant senzillament podríem dir que la nova evangelització haurà de consistir primer de tot en la descoberta i la contemplació de la bellesa humil del més bell dels fills fels homes, Jesucrist (Bruno Forte, abans citat). Sense la referència de Jesucrist no hi ha ni nova ni antiga evangelització.

Acabo com he començat fent un homenatge a tants i tants que han anat per aquet camí al llarg dels segles i sobre tot els que ho han intentat en aquesta època nostra tan secularitzada; els que ho han provat fins ara, saben que els ha resultat molt difícil i que han hagut de “romandre” amb molta tossuderia mentre veien que molts abandonaven aquest camí.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

EL MAL DE CAP QUE ENS HAN DONAT ELS POLÍTICS

Gràcies a Déu que s’han acabat les eleccions perquè als soferts ciutadans de carrer ens toca patir molt en temps de campanya electoral.

Ja ho sabem. Els que veuen a venir que guanyaran només ens donen paraules i paraules sense contingut per no comprometre’s; Els que s’ho veien tot perdut engegaven unes crítiques ferotges contra les retallades que, d’haver guanyat ells haurien hagut d’administrar igualment; els que són contraris a la nostra autonomia es presenten, en campanya amb pell de xaiet dient-nos que ens estimen tant.

Mentides, mentides, mentides!

S’acaba la campanya i els guanyadors en tenen prou en dir-nos que han trobat els calaixos més buits del que es pensaven per no complir cap de les seves promeses. Mentides perquè bé deuen tenir economistes que sabien on es ficaven, oi?

La temptació nostra és dir que els polítics no valen per res i ens equivoquem. Algú ha de governar la societat. Amb la democràcies, el nostre país té l’oportunitat de fer canvis radicals i d’aquests, amb els anys que anem a les urnes, ja n’hem vistos alguns.

Contemplem l’Evangeli. Jesús, per una banda, era profèticament implacable amb aquells governants que s’aprofitaven de la situació per fer uns grans negocis (només cal que contemplem el gest profètic d’expulsa els compradors i venedors del temple a Mc 11,15-18). I també atacava amb contundència els que volien dominar la consciència de la gent tancant-los la porta que els conduiria a Déu. Vegeu aquell discurs de les malediccions que diu: Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que tanqueu a la gent l'entrada del Regne del cel! Vosaltres no hi entreu ni permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi (Mt 23,13).

Per altra banda Jesús també dóna valor al que “vol ésser el primer i conductor” dient que s’ha de fer servidor dels altres. Mireu que el diu als dos deixebles que volien ocupar el segon i tercer lloc: Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mc 10,42-45). Fins i tot li reconeix l’autoritat a Pilat que l’ha desafiat que el pot condemnar a mort. Li respon que l’autoritat que posseeix ve de Déu. Llegim-ho: Llavors Pilat li diu: «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te?» Jesús li respongué: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran» (Jn 19,10-11). Jesús estava convençut que la justícia existeix i feliços aquells que lluiten per aconseguir-la (Mt 5,6) i sembla que estava convençut també que, a la fi, Déu faria resplendir allò que era just.

Els cristians ens hem de moure amb aquesta esperança: El món no està perdut i la mort triomfarà sobre la vida encara que es trigui temps en aconseguir-ho. Poden sorgir nous governants millors que serveixin en comptes d’imposar la seva autoritat. No hem de defallir en fiar-nos de nous governants, mantenint-nos crítics amb el que fan, perquè la societat no s’ha acabat.

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

EL REI DAVID I EL REI JESÚS

Llegim a l’Evangeli que el cec de naixement, quan sent a dir que Jesús arriba li crida “Jesús fill de David, tingues pietat de mi” (Mc 10,47). Dir-li “fill de David” era equiparar-lo al reialme del rei-poeta. Val a dir que també era reValgui un episodi per entendre que ens trobem davant d’un reialme totalment diferent.

Quan David va assetjar la ciutat de Jerusalem per conquerir-la, els jebuseus, que eren els seus habitants, li van cridar des de dalt de la muralla: “Aquí no hi entraràs! els cecs i els coixos t’ho impediran” (2Sa 5,6). David va conquerir la ciutat i va fer una proclama de poder dient que en endavant “Els cecs i coixos no entraran al temple” (2Sa 5,8). Des de llavor el temple es va convertir en un lloc on els que tenien defectes no hi podien entrar. En el llenguatge actual en dirien nazista.

Doncs bé. Jesús, quan va entrar al temple en va treure els que compraven i venien i va bolcar les taules dels canvistes, va permetre que cecs i coixos entressin per primera vegada al temple. En aquell moment els grans sacerdots i els mestres de la llei li recriminaven que entressin aquests que ho tenien prohibit i li deien: Que no ho veus que entren aquests? Els va respondre: Si que ho veig! (Mt 21,14-16).

Per tant Jesús, en la simbologia evangèlica i bíblica en general, és el nou David ja que entra i conquereix el temple però d’una altra manera, sense les armes ni les espases. És un altra mena de rei (Jn 18,37). Aquest nou reialme (el de Jesús) no serà de poder sinó de compassió, com dèiem al full de la setmana passada perquè es compadirà dels febles, cecs, coixos, marginats... Estarà fora de lloc cantar-li “Crist Rei” com si fos un rei dels nostres perquè, oi que sonaria molt malament cantar aquesta complanta a la germana Teresa de Calcuta quan acull a cecs coixos i desemparats. No era pas una reina sinó una persona digna de veneració, com Jesús.

És rei – dèiem el dia passat - aquell que s’ha dirigit als miserables, malalts i pobres però no com a moralista i sense cap rastre de sentimentalisme melangiós. No classifica els mals en grups o espècies; no es pregunta si el malalt mereix el guariment; també està lluny de simpatitzar amb el dolor o la mort. Enlloc no diu que la malaltia sigui saludable i el mal sigui bo. No! Ell anomena mal el que és mal i saludable el que és saludable. Qualsevol mal i qualsevol misèria són per ell quelcom terrible. Per això si nosaltres acollim aquest Jesús com a Rei ho hem de fer amb paraules d’agraïment i no pas de poder. Tampoc la que en diem “rebuda de Jesús a Jerusalem” no era pas a la ciutat sinó entre els que anaven davant d’ell i els que el seguien darrere (Mt 21,9), a la muntanya de les Oliveres, perquè la gent de Jerusalem quan van saber que ell arribava es va “inquietar” (literalment diu en grec que va tenir un seisme). Per què? Perquè a la ciutat de Jerusalem ni el van rebre ni l’esperaven (Mt 21,10).

Josep ESCÓS I SARSANEDAS

HAN DE DEMANA PERDÓ?

Com que som tan limitats només veiem l’ofensa de l’altre i per això massa sovint exigim que l’altre demani perdó. Però ja sabem que la realitat no va per aquí. No és gens freqüent veure com la gent demana perdó. Més aviat tothom es queda amb la seva i només es demana perdó quan se’n pot treure algun profit.

Posats a exigir que la gent demani perdó a qui se li ha de demanar?

Als de la ETA pels homes i dones que han matat? És clar que si.

Als que torturaven qualsevol basc que atrapaven per fer-los declarar? També, oi?

Han de demanar perdó aquells que han anul·lat els drets d’un poble (costums, llengua...) per sotmetre’l a un estat anomenat Espanya? Sembla que també haurien de demanar-lo.

I aquell gran mandatari que va manifestar que mai no s’ha perseguit la llengua catalana o basca ha de disculpar-se? Que jo sàpiga no ha ni tan sols rectificat en públic.

L’episcopat espanyol que va signar aquella nefasta “declaración conjunta” a la fi de la guerra també haurien de demanar perdó? I no ho han fet fins ara.

Amb aquests exemples el que vull dir és que les reconciliacions no passen per que el culpable demani perdó a no ser que ho faci forçat per les armes. La reconciliació passa per “donar” el perdó com el Crucificat al que seguim que no va dir : “Ara demaneu-me perdó” sinó allò de Pare, perdona’ls, que no saben el que fan (Lc 23,34).

Fixeu-vos com el pare del fill pròdig abraça el fill que retorna abans que aquest tingui temps de presentar les seves excuses (Lc 15,20).

Crec que ens pot ajudar molt aquella reflexió que feia Joan Maragall en “La ciutat cremada”. Deia que els que havien fet destrosses i havien cremat esglésies i matat gent no estaven en condicions de demanar perdó perquè havien baixat massa avall. Afegeix que som precisament els “ofesos”, els que tenim el cap no ofuscat i podem contemplar serenament el que ha passat, els que estem en millors condicions de donar els passos per a la reconciliació.

I la justícia?

Mols politics recorren a la paraula justícia dient: Que els caigui el pes de la justícia. Què hi tenim a dir? Doncs que la justícia depèn dels parlaments que han fet les lleis. Aquesta s’ha d’aplicar (càstigs i presons) però, ens agradi o no ens agradi sentir-ho, és injusta i castiga a uns i indulta uns altres segons els criteris dels que han fet aquestes lleis que els jutges apliquen. Una prova és que les presons són plenes de pobres. Ja és tot un símptoma de la injustícia de la justícia. No oblideu que en nom d’una justícia legal Jesús va ésser condemnat a mort (Jn 19,7).

Josep ESCÓS I SARSANEDAS