SOM ESCLAUS

Bona part dels problemes que promouen les revoltes dels pobles són les riqueses que acumulen els amos de la hisenda  d’un país com és el nostre. Els diners que escatimen a unes comunitats, als aturats, als dependents i els que exigeixen als treballadors (un treballador a Espanya paga un 75% més que el que paga un treballador a Suècia segons un document de cristianisme i justícia) van a parar a les butxaques dels grans empresaris. Però tots aquests no són més lliures, sinó més esclaus. Això ens pot sorprendre, perquè massa sovint pensem que les riqueses ens farien més lliures.

Escolteu un text de “La Celestina” de Fernando Rojas escrit al final del s.XV:

“Té millor dormir el pobre que no el que ha de guardar amb sol·licitud allò que amb treball va guanyar i amb dolor ha de deixar. El meu amic no serà simulat, el del ric si.  Jo sóc estimat per la meva persona, el ric per la seva hisenda: mai no escolta cap veritat, tots li parlen amb afalacs al gust del seu paladar. Les riqueses no fan ric sinó més ocupat, no fan senyor, sinó serf. Més són els posseïts per les riqueses que els que les posseeixen.”

Quina devia ésser l’actitud de Jesús en front de les riqueses?,  ho podem endevinar escoltant el que deien els fariseus que el seguien per veure què deia. Diu l’evangeli que els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això i es reien de Jesús (Lc 16,14). 

Aquesta actitud dels fariseus mereix una reprovació contundent de Jesús que els diu tot seguit:

«Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu (Lc 16,15).

Aquesta actitud en front de les riqueses ha de fer-se més evident en el nostre país on el 0,0035 % de la població controla el 80% del producte interior brut (PIB) segons la mateixa font que he esmentat abans. La desproporció entre els uns i els altres és la més palesa de tota la comunitat europea. A aquests els hem de denunciar i recordar-los això que digué Jesús, que la seva actitud és detestable als ulls de Déu.

Però tots plegats tenim un problema i és que la majoria de nosaltres no som més rics perquè no ens n’hem sortit i, si tinguéssim les fortunes que altres posseeixen, faríem molt probablement el mateix que ells. Vol dir que no som pobres en l’esperit com en parla amb elogi l’evangeli de Mateu dient: Feliços els pobres en l’esperit perquè d’ells és el regne del cel (Mt 5,3) sinó que molts de nosaltres som rics en l’esperit i patim del mateix mal que els que s’aprofiten del nostre treball, del nostre atur i de les nostres mancances. Vol dir que si es produeix un gran canvi polític al nostre país, probablement les desproporcions econòmiques continuaran planant sobre nosaltres amb uns nous rics, com ha passat a Rússia després dels grans canvis polítics que s’han donat.

Una altra cosa és la recuperació de la identitat (llengua, respecte al poble, costums...) que probablement aniria molt millor.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

NERVIOSISME PEL QUE POT PASSAR

El nerviosisme dels pobres és l’arma dels polítics malèfics. És una arma dominadora per fer el que es vol dels pobrissons que, espantats, es pleguen a acceptar el que volen els que manen: tenir-los sotmesos.

L’arma del pobre és la denúncia que no sempre la fa el més necessitat sinó que la fan els estudiants, els partits radicalitzats o algun valent que ja ha perdut la por. El món sempre funciona d’aquesta manera perquè generalment els més apallissats no tenen veu ni ànims per fer les denúncies i perillen de fer revoltes esverades que al final es tiren contra ells mateixos.

Però el pobre encara té una altra arma, que és el vot. Aquest, com que és secret, el pot exercir tranquil·lament quan li permeten. Poques coses espanten tant als polítics com la pèrdua de vots que va acompanyada d’una pèrdua de poder.

Si llegim l’Evangeli veurem que aquella era una altra època i era impensable que algun dia la gent podria votar però la denúncia era possible de dues maneres: una, amb aglomeracions de gent darrere Joan el Baptista o darrera Jesús mateix (una multitud sempre alerta els que manen i per això procuren fer-s’hi presents); una altra, amb la paraula com feia el Baptista, perdonant els pecats amb l’agua del riu Jordà (Mt 3,5), sense costos econòmics (per tant sense  les despeses costoses del temple) i també advertint Herodes que feia molt mal fet de conviure amb la dona del seu germà (M 6,18). Li va costar la vida ja que, per això, el van decapitar.

També Jesús va tenir la valentia de fer denúncies. Ja n’esmentava una en el full de la setmana passada. Avui recordaré una altra de les denúncies de Jesús que va contra els que van fent prèdiques messiàniques que resulten fal·laces. Diu Jesús:

En aquell moment, si algú us deia: "El Messies és aquí" o "És allà", no us ho cregueu.  Perquè sortiran falsos messies i falsos profetes, que faran grans senyals i prodigis per enganyar, si fos possible, també els elegits.  Us ho he dit per endavant.  Per tant, si us deien: "És al desert", no hi aneu; i si us deien: "És en un lloc amagat", no us ho cregueu. (Mt 24,23-26).

Tant Jesús com Joan Baptista denunciaven i eliminaven la por de la gent i treien el nerviosisme. Això explica com tant l’un com l’altre van rebre un càstig severíssim (decapitació de Joan i crucifixió de Jesús) no perquè estimessin el sofriment, sinó perquè estimaven la gent i els alliberaven amb la denúncia. Eliminaven la por dels pobres.

Avui es fan moltes denúncies i algunes són mentida, però cal dir als que les fan que no defalleixin si poden certificar que allò que diuen és veritat i no ho fan per afavorir un partit determinat, perquè son alliberadores.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA IGUALTAT A LA BAIXA

Els partits d’esquerres reclamen i insisteixen en la IGUALTAT. És el frontispici que podrien posar en el lloc on el partits tenen la seva seu.

Però vull dir una cosa: us heu fixat que molts del fills d’immigrants andalusos i que ara viuen a Catalunya queden sorpresos quan van a veure la parentela? No hi ha igualtat perquè mentre uns, a Andalusia, cobren dos sous i tenen la casa millor que els seus cosins que són a la nostra terra, els d’ací, si estan aturats amb prou feines cobren ni tan sols el dret de l’atur si han passat ja els temps en què hi tenien dret. Aquells han aconseguit una igualtat a la dels “senyoritos”. Aquest estiu he estat amb capellans rectors de parròquies d’Andalusia i han dit que les seves parròquies comencen a fer campanyes per evitar que tanta gent, sense donar cop, estiguin vivint de bar en bar i puguin fruir de bona casa i bon cotxe per desplaçar-se. Les mateixes parròquies s’adonen que això no pot anar així. Aquesta seria la igualtat a l’alça (tots vivint com reis) que és perjudicial no tan sols pels qui s’ho miren de lluny sinó també pels mateixos que aprenen a viure sense ésser productius.

La igualtat a la baixa és aquella en què tots saben que la vida és dura i cal l’esforç de cada dia. No es tracta de viure com els que tenen molt sinó de no permetre que aquests visquin de manera desproporcionadament luxosa. Ja el profeta Amós els havia fustigat quan deia:

Us ajaieu en llits de marfil, us estireu en els vostres divans, mengeu els anyells més tendres i els vedells engreixats en estables.  Improviseu cants al so de l'arpa i, com David, inventeu instruments nous.  Beveu el vi en grans copes i us perfumeu amb les essències més fines, però no us fa pena el desastre que amenaça les tribus de Josep.  Per això vosaltres sereu els primers en les files dels deportats: així s'haurà acabat l'orgia dels vividors!  El Senyor, Déu sobirà, ha fet aquest jurament: «Ho dic jo, el Senyor, Déu de l'univers: detesto l'orgull del regne d'Israel, odio els seus palaus, i posaré en mans dels seus enemics la capital amb tot el que hi ha dins.» (Am 6,4-8). 

La igualtat a l’alça seria pretendre que tots féssim com els potentats del temps d’Amòs que s’ajeien en llits de marfil i menjaven els anyells més grassos. Això només s’aconsegueix amb revoltes, amb l’agravant que els que les guanyen, al cap de poc, fan allò que tant criticaven dels que es han precedit.

La igualtat a la baixa seria aquella que fustiga els abusos dels rics i dels poderosos, que impedeix el frau fiscal dels que tenen molt, i que no permet que uns quants es posin molt per damunt dels més pobres. Hi ha dues armes: la denúncia i el vot. La millor arma és la denúncia encara que faci mal; i una altra és la de no deixar-se engalipar per aquells partits que, si guanyen, es posaran al costat dels que ja tenen i faran unes lleis per afavorir els seus interessos. Cal no votar-los.

Mireu amb quina energia Jesús denuncia els que s’aprofitaven de la situació.

Jesús, instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.» (Mc 12,38-40).

Com veieu Jesús no invita que els pobres facin com aquells, sinó que els denuncia en el lloc on més mal els pot fer (a l’esplanada del temple) i davant d’un gran auditori ja que  molta gent se l’escoltava de bon grat (Mc12,37).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

SOM INSENSIBLES

Aquest final d’estiu hem escoltat notícies que esgarrifen: milers de morts a Nigèria (amb un sol dia 200) incloent-hi les esglésies cristianes cremades, centenars de noies segrestades que, pel testimoni de les que s'han escapat, les obliguen a practicar l'Islam o se les venen com esclaves; desenes de milers de desplaçats a Síria i Iraq, altres filmats mentre els passegen mig despullats, i morts després a trets (els seus cossos estesos a terra com un macabre espectacle del sacrifici en honor dels vencedors). Destrueixen els temples, mesquites o llocs de pregària que no siguin de la seva denominació islàmica (no cal dir els d'altres religions). Cristians decapitats o crucificats (ja hi tornem!).

La futura generació (els nostres fills i néts) ens preguntaran com és que nosaltres, mentre passava això al món, ens arreplegàvem als grans estadis per veure espectacles anomenats esports patrocinats pels mateixos que paguen i fan fort l'Estat islàmic del qual he parlat al començament, el que fa les destrosses humanes i de temples! Parlo de Qatar i dels Emirats. Heu vist o no heu vist les samarretes dels dos equips més potents del nostre país? Desenes de milers de seguidors patrocinen aquests noms portant les samarretes a l'estadi o pel carrer. En part també ho paguem nosaltres amb les factures del carburant dels nostres cotxes.

Saturats de futbol no reaccionem.

Què farem quan sapiguem que els àrabs fracassats al nostre país (no pas tots ni de bon tros) s'estan radicalitzant per anar allà de voluntaris a engruixir les victòries que les seves emissores proclamen contra tots els que no són com ells?

No he dit res de nou ja que ni que sigui en espais reduïts dels diaris, tot se sap.

Però no reaccionem. Ens hem tornat insensibles. Fem com aquell ric epuló de l'Evangeli que no s'adonava del pobre que menjava les engrunes que queien de la taula (Lc 16,,19-31) i que és jutjat precisament per la seva insensibilitat. Li diu Abraham al ric que es lamentava en el país dels morts: «Entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí». (Lc 16,26). És la mateixa fossa que hi ha entre nosaltres i tots aquells que pateixen perquè no som capaços de veure el seu sofriment. Ens hem tornat insensibles.

Només ens interessa saber si ha tocat de prop alguns dels nostres. Ja ens tocarà quan sapiguem que algun dels nostres veïns ha anat de voluntari a aquesta guerra. Si això es produeix vol dir que ja fa temps que ho estan preparant.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

El socialisme no se n'ha anat als llims

 2014-08-29

 En memòria 

d'Eduardo Campos.

La nostra generació ha vist caure dos murs aparentment indestructibles: el mur de Berlín el 1989 i el mur de Wall Street el 2008. Amb el mur de Berlín es va ensorrar el socialisme que existia realment, marcat per l'estatisme, l'autoritarisme i la violació dels drets humans. Amb el mur de Wall Street, es va deslegitimar el neoliberalisme com a ideologia política i el capitalisme com a mode de producció, amb la seva arrogància, la seva acumulació il·limitada (greed ist good = l’avarícia és bona), al preu de la devastació de la natura i de l’explotació de les persones.

Es presentaven com dues visions de futur i dues formes d'habitar el planeta, incapaços ara de donar-nos esperança i de reorganitzar una convivència planetària en la qual puguin cabre tots i que asseguri les bases naturals que sustenten la vida en grau avançat d'erosió.

En aquest context ressorgeixen, ja siguin les propostes vençudes en el passat però que poden tenir ara possibilitat de realització (Boaventura de Souza Santos), tals com la democràcia comunitària i el “bon viure” dels andins, ja siguin les del socialisme originari, pensat com una forma avançada de democràcia.

El capitalisme realment existent (la societat de mercat) el descarto per endavant, perquè és tan nefast que de continuar amb la seva lògica devastadora pot liquidar la vida humana sobre el planeta. Avui funciona només per a una petita minoria: 737 grups economicfinancers controlen el 80% de les corporacions transnacionals i, dins ells, 147 grups controlen el 40% de l’economia mundial (segons dades del famós Institut Tecnològic Suís), o els 85 més rics que acumulen l'equivalent del que guanyen 3.057 milions de pobres del món (Informe d'Oxfam Intermón de 2014). Tal perversitat no pot prometre res per a la humanitat sinó depauperació creixent, fam crònica, patiment atroç, mort prematura i, al límit, l'armagedó de l'espècie humana.

El socialisme, assumit a Brasil per diversos partits, particularment el PSB del lamentat Eduard Campos, té algunes oportunitats. Sabem que el seu naixement es troba entre activistes cristians, crítics dels excessos del capitalisme salvatge, com Saint-Simon, Proudon i Fourier, que es van inspirar en els valors evangèlics i en el que es va dir «La Gran Experiència» que van ser els 150 anys de la república comunista cristiana dels guaranís (1610-1768). L'economia era col·lectivista, primer per a les necessitats presents i futures i la resta per a la comercialització.

Un jesuïta suís Clovis Lugon (1907-1991) va exposar apassionadament l'intent en el seu famós llibre: “La república guaraní: els jesuïtes en el poder” (Pau e Terra 1968). Un procurador de la república, el brasiler Luiz Francesc Fernandez de Souza (*1962) va escriure un llibre de mil pàgines: “El socialisme: una utopia cristiana”. Personalment viu els ideals que predica: va fer vot de pobresa, es vesteix senzillísimament i va al treball en un vell Volkswagen escarabat.

Els fundadors del socialisme (Marx va pretendre donar-los un caràcter científic contra els altres a què deia utòpics) mai van entendre el socialisme com a simple contraposició al capitalisme, sinó com la realització dels ideals proclamats per la revolució burgesa: la llibertat, la dignitat del ciutadà, el seu dret al lliure desenvolupament i la participació en la construcció de la vida col·lectiva i democràtica. Gramsci i Rosa de Luxemburg veien el socialisme com la realització plena de la democràcia.

La pregunta bàsica de Marx (abstraient la construcció teoricoideològica discutible que va crear al voltant d'això) era: per què la societat burgesa no aconsegueix realitzar per a tots els ideals que proclama? Produeix el contrari del que vol. L'economia política hauria de satisfer les demandes humanes (menjar, vestir, viure, instruir-se, comunicar-se, etc.), però en realitat atén a les necessitats del mercat, en gran part induïdes artificialment i el seu objectiu és el lucre creixent.

Per a Marx la no consecució dels ideals de la revolució burgesa no es deu a la mala voluntat dels individus o dels grups socials. És conseqüència inevitable del mode de producció capitalista. Aquest es basa en l'apropiació privada dels mitjans de producció (capital terres, tecnologia, etc.) i en la subordinació del treball als interessos del capital. Tal lògica esquinça la societat en classes, amb interessos antagònics, repercutint en tot: en la política, en el dret, en l'educació etc.

En l'ordre capitalista, les persones tendeixen fàcilment, ho vulguin o no, a tornar-se inhumanament i estructuralment «egoistes», perquè cadascú se sent urgit a cuidar primer dels seus interessos i només després dels interessos col·lectius.

Qual és la sortida pensada per Marx i seguidors? Canviarem de mode de producció. En comptes de la propietat privada, introduirem la propietat social. Però atenció, adverteix Marx, el canvi del mode de producció encara no és la solució. No garanteix la nova societat, només ofereix possibilitats de desenvolupament dels individus, que ja no serien mitjans i objectes sinó fins i subjectes solidaris en la construcció d'un món amb vertader rostre humà. Fins i tot amb aquestes condicions prèvies, les persones han de voler viure segons les noves relacions, en cas contrari, no sorgirà la nova societat. Diu encara més: «la història no fa res; és l'ésser humà concret i viu el que fa.

Leonardo Boff

Traducció automàtica

Les amenaces de la Gran Transformació (III)

 

2014-08-15

  Per engegar una Gran Transformació d'un altre tipus, que ens torni a la societat amb mercat i elimini la societat únicament de mercat, hem de fer algunes travessies inajornables. La majoria d'elles està en curs però necessiten ser reforçades.

Cal passar:

- del paradigma imperi, vigent des de fa segles, al paradigma Comunitat de la Terra;

- d'una societat industrialista, que depreda els béns naturals i tensiona les relacions socials, a una societat de sustentació de tota la vida;

- de la Terra considerada com a mitjà de producció a la Terra com un ésser viu, dit Gaia, Pachamama o Mare Terra;

- de l'era tecnozoica, que ha devastat gran part de la biosfera, a l'era ecozoica en la qual tots els coneixements i activitats s'ecologizan i junts cooperen per salvaguardar la vida al planeta;

- de la lògica de la competició, que es regeix per la gana-perd i que oposa les persones, a la lògica de la cooperació de la gana-gana que congrega i enforteix la solidaritat entre tots;

- del capital material sempre limitat i esgotable, al capital espiritual i humà il·limitat fet d'amor, solidaritat, respecte, compassió i confraternizació amb tots els éssers de la comunitat de vida;

- d'una societat antropocèntrica, separada de la natura, a una societat biocentrada que se sent part de la natura i busca ajustar el seu comportament a la lògica del procés cosmogénic que es caracteritza per la sinergia, per la interdependència de tots amb tots i per la cooperació.

Si la Gran Transformació de la societat de mercat és perillosa, és molt més prometedora la Gran Transformació de la consciència. Triomfa aquell conjunt de visions, valors i principis que més persones congrega i millor dissenya un futur d'esperança per a tots. Aquesta és amb seguretat la Gran Transformació de les ments i els cors a què refereix la Carta de la Terra. Esperem que es consolidi i guanyi més i més espais de consciència i de pràctiques alternatives fins a assumir l'hegemonia de la nostra història.

Hi ha un document abans citat pel seu valor inspirador i generador d'esperança: la Carta de la Terra, fruit d'una vasta consulta entre els més distints sectors de les societats mundials, des dels pobles autòctons i les tradicions religioses i espirituals fins destacats centres d'investigació. Va ser animada especialment per Mikhaïl Gorbatxov, Steven Rockefeller, l'ex-primerministre d'Holanda Ruud Lubbers, Maurice Strong, sotssecretari de l'ONU, i Miriam Vilela, brasilera que des del principi va coordinar els treballs i manté el Centre en Costa Rica. Jo mateix vaig formar part del grup i vaig col·laborar en la redacció del document final i ho difonc en la mesura que sigui possible.

Després de 8 anys d'intensos treballs i de trobades freqüents en els distints continents, va sorgir un document petit però dens que incorpora el millor de la nova visió nascuda de les ciències de la Terra i de la vida, especialment de la cosmologia contemporània. En ella es tracen principis i s'elaboren valors des de la perspectiva d'una visió holística de l'ecologia, que poden efectivament indicar un camí prometedor per a la humanitat present i futura. Aprovada el 2001 va ser assumida oficialment el 2003 per la UNESCO com un dels materials educatius més inspiradors en l'inici d'aquest nou mil·lenni.

La hidroelèctrica Itaipu-Binacional, la major del seu gènere en el món, va prendre seriosament les propostes de la Carta de la Terra i els seus dos directors Jorge Samek i Nelton Friedrich van aconseguir involucrar a 29 municipis que voregen el gran llac on viu prop d'un milió de persones i realitzar de fet una Gran Transformació. Allí es porta a la pràctica efectivament la sostenibilitat i s'aplica l'atenció i la responsabilitat col·lectiva en tots els municipis i en tots els àmbits, mostrant que fins i tot dins el vell ordre es pot gestar la novetat, perquè aquestes mateixes persones viuen ja ara el que volen per als altres.

Si concretem el seu de la Terra, aquesta no estarà condemnada a ser com ara, per a la majoria de les persones i dels éssers vius, una vall de llàgrimes i un viacrucis de patiments. Pot transformar-se en una muntanya de benaventurances, possibles a la nostra patida existència, i en una petita anticipació de la transfiguració del Tabor.

Perquè això ocorri no basta somiar, cal practicar.

Leonardo Boff

Les amenaces de la Gran Transformació (II)

2014-08-08

  En l'article anterior vam analitzar les amenaces que ens porta la transformació de l'economia de mercat en societat de mercat amb la doble injustícia que ocasiona: la social i l'ecològica. Ara volem detenir-nos en la seva incidència en l'àmbit de l'ecologia presa en la seva més àmplia accepció ambiental, social, mental i integral.

Constem un fet singular: en a mesura en què creixen els danys a la natura que afecten cada cop més a les societats i la qualitat de vida, creix simultàniament la consciència que, en un 90%, tals danys s'atribueixen a l'activitat irresponsable i irracional dels éssers humans, més específicament, a aquelles elits de poder econòmic, polític, cultural i mediàtic que s'han constituït en grans corporacions multilaterals i han assumit pel seu compte els rumbs del món. És urgent que fem alguna cosa que interrompi aquesta via cap al precipici. Com adverteix la Carta de la Terra: «o fem una aliança global per cuidar de la Terra i uns d'altres podrem assistir a la destrucció de la nostra espècie i de la diversitat de la vida» (Introducció).

La qüestió ecològica, especialment després de l'Informe del Club de Roma el 1972 titulat Els límits del Creixement s'ha tornat un tema central de la política, de les preocupacions de la comunitat científica mundial i dels grups més desperts i preocupats pel nostre futur comú.

El focus de les qüestions es va desplaçar del creixement/desenvolupament sostenible (impossible dins l'economia de lliure mercat) cap al sosteniment de tota la vida. Primer cal garantir la sostenibilitat del planeta Terra, dels seus ecosistemes, de les condicions naturals que possibiliten la continuïtat de la vida. Només garantides aquestes condicions prèvies, es pot parlar de societats sostenibles i de desenvolupament sostenible o de qualsevol altra activitat que vulgui presentar-se amb aquest qualificatiu.

La visió dels astronautes va reforçar aquesta nova consciència. Des de les seves naus espacials o des de la Lluna es van adonar que Terra i humanitat formen una única entitat. No estan separades ni són realitats paral·leles. La humanitat és una expressió de la Terra, la seva part conscient, intel·ligent i responsable de la conservació de les condicions que contínuament produeixen i reprodueixen la vida. En nom d'aquesta consciència i d'aquesta urgència va sorgir el principi responsabilitat (Hans Jonàs), el principi cura (Boff i altres), el principi sostenibilitat (Informe Brundtland), el principi d'interdependència-cooperació (Heisenberg/Wilson/Swimme), el principi prevenció/precaució (Carta de Riu de Janeiro de 1992 de l'ONU), el principi compassió (Schopenhauer/Dalai Lama) i el principi Terra (Lovelock i Evo Morales).

La reflexió ecològica s'ha tornat més complexa. No es pot reduir només a la preservació del medi ambient. La totalitat del sistema-món està en joc. Així han sorgit una ecologia ambiental que té com a meta la qualitat de vida; una ecologia social que busca un mode sostenible de vida (producció, distribució, consum i tractament de les escombraries); una ecologia mental que es proposa criticar prejudicis i visions de món hostils a la vida i formular un nou disseny civilizatori, a base de principis i de valors, per a una nova forma d'habitar la Casa Comuna; i finalment una ecologia integral que s'adona que la Terra és part d'un univers en evolució i que hem de viure en harmonia amb el Tot, un, complex i carregat de propòsit.

S'ha creat d'aquesta manera una quadrícula teòrica, capaç d'orientar el pensament i les pràctiques amigables a la vida. Llavors es va fer evident que l'ecologia més que una tècnica de maneig de béns i serveis escassos representa un art, una nova forma de relacionar-se amb la natura i amb la Terra i el descobriment de la missió del ser humà en el procés cosmogénic i en el conjunt dels éssers: cuidar i preservar.

Per tot arreu del món han sorgit moviments, institucions, organismes, ONGs, centres d'investigació, cadascú amb la seva singularitat: hi ha qui es preocupa pels boscos, altres dels oceans, de la preservació de la biodiversitat, de les espècies en perill d'extinció, dels ecosistemes tan diversos, de les aigües i dels sòls, o de les llavors i la producció orgànica. Entre tots aquests moviments cal destacar Greenpeace per la seva persistència i valor d'enfrontar-se, corrents perills, als qui amenacen la vida i l'equilibri de la Mare Terra.

La mateixa ONU ha creat una sèrie d'institucions que tenen com a objectiu fer el seguiment de l'estat de la Terra. Les principals són el PNUMA (Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient), la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l'alimentació i l'agricultura, l'OMS (Organització Mundial de la Salut), la Convenció sobre la Biodiversitat i especialment l'IPPC (Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic) entre d'altres.

Aquesta Gran Transformació de la consciència està dent a terme una complicada travessia, necessària per fundar un nou paradigma, capaç de transformar l'eventual tragèdia ecologicosocial en una crisi de pas que ens permetrà un salt de qualitat rumb a un nivell més alt de relació amistosa, harmoniosa i cooperativa entre Terra i humanitat. Si no assumim aquesta tasca, el futur comú estarà amenaçat.

Leonardo Boff

Traducció  automática

Les amenaces de la Gran Transformació (I

2014-08-05

  La Gran Transformació consisteix en el pas d’una economia de mercat a una societat de mercat. O dit d’una altra manera: d’una societat amb mercat a una societat només de mercat. El mercat sempre ha existit en l’historia de la humanitat, però mai havia existit una societat només de mercat, és a dir, una societat que col·loca l’economia com a únic eix estructurador de tota la vida social, sotmetent a ella la política i anul·lant l’ètica. Tot és vendible, fins al sagrat.

No es tracta de qualsevol mena de mercat. És un mercat que es regeix per la competició i no per la cooperació. El que compte és el benefici econòmic individual o corporatiu i no el bé comú de tota una societat. Generalment aquest benefici s’aconsegueix a costa de la devastació de la natura i de la gestació perversa de desigualtats socials. En aquest sentit la tesi de Thomas Piketty al capital en el segle XXI és irrefutable.

El mercat ha de ser lliure, per tant rebutja controls i veu com el seu gran obstacle a l’estat, la missió del qual sabem que és ordenar amb lleis i normes la societat, també el camp econòmic, i coordinar la recerca del bé comú. La Gran Transformació postula un Estat mínim, limitat pràcticament a les qüestions lligades a la infraestructura de la societat, al fisc, mantingut el més sota possible, i a la seguretat. Tot el altres ha de ser buscat en el mercat, pagant.

L’afany de comercialitzar-ho tot hi ha penetrat en tots els sectors de la societat: en la salut, en l’educació y l’esport, en el món de les arts i de l’entreteniment i fins en grups importants de les religions i de les Esglésies. Aquestes van incorporar la lògica del mercat, la creació d’una massa enorme de consumidors de béns simbòlics, Esglésies pobres en esperit, però riques en mitjans de fer diners. No és rar que en el mateix complex comercial funcioni un temple i al seu costat un shopping. En fi, es tracta sempre d’aquest: obtenir ingressos, ja sigui amb béns materials o amb béns “espirituals”.

Qui va estudiar en detall aquest procés subjugador va ser un historiador de l’economia, l'hongarès-nord-americà Karl Polanyi (1886-1964). Ell va encunyar l’expressió La Gran Transformació, títol d’un llibre seu escrit el 1944, abans d’acabar la Segona Guerra Mundial. En el seu temps l’obra no va merèixer especial atenció. Avui, quan les seves tesis es veuen cada cop més confirmades, s’ha convertit en lectura obligatòria per als qui es proposen entendre el que està ocorrent al camp de l’economia, que repercuteix en tots els camps de l’activitat humana, sense excloure la religiosa. Es creu que el papa Francesc s’ha inspirat en Polanyi per criticar l’actua’l mercantilització de tot, fins a del ser humà i dels seus òrgans.

Aquesta forma d’organitzar la societat entorn dels interessos econòmics del mercat ha escindit la humanitat de dalt sota: s’ha creat una fossa enorme entre els pocs rics i els molts pobres. S’ha gestat una espantosa injustícia social amb multituds descartables, considerades zeros econòmics, oli cremat, que ja no són interessants per al mercat perquè produeixen irrisòriament i no consumeixen gairebé res.

Simultàniament la Gran Transformació de la societat de mercat ha creat també una injustícia ecològica iniqua. En el seu afany d’acumular, els béns i recursos de la natura han estat explotats de forma crematòria, devastant ecosistemes sencers, contaminant els sòls, les aigües, els aires i els aliments, sense cap altra consideració ètica, social o sanitària.

Un projecte d’aquesta natura, d’acumulació il·limitada, no pot ser suportat per un planeta limitat, petit, vell i malalt. I ha sorgit un problema sistèmic, al qual els economistes d’aquest tipus d’economia rarament es refereixen: els límits físic-químics-ecològics del planeta Terra han estat aconseguits. Tal fet dificulta, si és que no impedeix, la reproducció del sistema, que necessita una Terra repleta de «recursos» (béns i serveis o «bondats» en el llenguatge dels indígenes).

De continuar per aquest rumb, podrem experimentar, com ja ho estem experimentant, reaccions violentes per part de la Terra. Com és un Ens viu que s’autoregula, reacciona per mantenir el seu equilibri afectat través d’esdeveniments extrems, terratrèmols, tsunamis, huracans i una total falta de regulació dels climes.

Aquesta Transformació, per la seva lògica interna, s’està tornant biocida, ecocida i geocida. Destrueix sistemàticament les bases que sustenten la vida. La vida corre perill i l’espècie humana podria, ja sigui per les armes de destrucció massiva existents o pel caos ecològic, desaparèixer de la faç de la Terra. Seria la conseqüència de la nostra irresponsabilitat i de la total falta de cura per tot el que existeix i viu.

Leonardo Boff

Traducció  automàtica

ENMIG DE LA CRISI

No és difícil de veure en la barca dels deixebles de Jesús, sacsejada per les ones i desbordada pel fort vent en contra, la figura de l'Església actual, amenaçada des de fora per tota mena de forces adverses i temptada des de dins per la por i la poca fe. Com llegir aquest relat evangèlic des de la crisi en la qual l'Església sembla que avui naufraga?

Segons l'evangelista, "Jesús va anar cap a ells caminant sobre l'aigua". Els deixebles no són capaços de reconèixer-lo enmig de la tempesta i la foscor de la nit. Els sembla un "fantasma". La por els té aterrits. L'única cosa real és aquella forta tempesta.

Aquest és el nostre primer problema. Estem vivint la crisi de l'Església contagiant-nos els uns als altres desànim, por i manca de fe. No som capaços de veure que Jesús se'ns està acostant precisament des d'aquesta forta crisi. Ens sentim més sols i indefensos que mai.

Jesús els diu tres paraules: "Coratge! Sóc jo. No tingueu por!". Només Jesús els pot parlar així. Però les seves oïdes només senten l'estrèpit de les ones i la força del vent. Aquest és també el nostre error. Si no escoltem la invitació de Jesús a posar-hi la nostra confiança incondicional, a qui acudirem?

Pere sent un impuls interior i sostingut per la crida de Jesús, baixa de la barca i "es posa a caminar sobre l'aigua i va cap a Jesús". Així hem d'aprendre avui a caminar cap a Jesús enmig de la crisi: recolzant-nos, no en el poder, el prestigi i les seguretats del passat, sinó en el desig de trobar-nos amb Jesús enmig de la foscor i les incerteses d'aquests temps.

No és fàcil. També nosaltres podem vacil•lar i enfonsar-nos com Pere. Però el mateix que ell, podem experimentar que Jesús estén la seva mà i ens salva mentre ens diu: "Homes de poca fe! Per què dubteu?".

Per què dubtem tant? Per què no estem aprenent gairebé res de nou de la crisi? Per què continuem buscant falses seguretats per "sobreviure" dins les nostres comunitats, sense aprendre a caminar amb fe renovada cap a Jesús a l'interior mateix de la societat secularitzada dels nostres dies?

Aquesta crisi no és el final de la fe cristiana. És la purificació que necessitem per alliberar-nos d'interessos mundans, triomfalismes enganyosos i deformacions que ens han anat allunyant de Jesús al llarg dels segles. Ell està actuant en aquesta crisi. Ell ens està conduint cap a una Església més evangèlica. Revifem la nostra confiança en Jesús. No tinguem por.

José Antonio Pagola

Amics, amigues

Us escric aquesta carta la nit del diumenge-17, però, probablement, la rebreu, com sempre, l’endemà. He hagut d’armar-me de forces anímiques per poder escriure-la. Ja us ho podeu imaginar, el compatriota Pujol...

En primer lloc, aclarir que Pujol mai ha estat igual a Catalunya. Aquesta assimilació només l’han feta els seus adversaris o enemics per desgastar-lo. El que no han aconseguit aquests, ara ho ha aconseguit el mateix Pujol. Anem a pams.

La confessió massa tardana que ha fet Jordi Pujol, és la confessió d’un defraudador a l’Hisenda pública i per tant a tots els ciutadans (o “primos”) que cotitzem rigorosament i que mai hem tingut un duro en cap paradís fiscal. Pujol i la seva esposa van ser responsables d’aquesta ocultació des de que van rebre l’herència de Florenci Pujol, pare, fins que els seus fills van ser majors d’edat. Durant aquest període, Jordi Pujol i la seva esposa van ser usufructuaris dels bens dels seus fills. No podien disposar de l’herència adjudicada als seus fills, però sí haurien pogut regularitzar-la. Les raons per  les quals Florenci Pujol no va fer hereu al seu fill Jordi no venen al cas. Un cop els fills van ser majors d’edat, la quantitat heretada va passar a ser seva (fills) i, des de bon començament, de la seva mare que també era hereva. Jordi Pujol passava a no tenir accés de cap mena a la quantitat amagada, però sí que ha estat fins ara culpable d’encobriment, a banda de la seva primitiva  responsabilitat. Així és com jo entenc aquest afer.

Jordi Pujol ha donat algunes explicacions del perquè no havia regularitzat aquesta situació fins ara. “No havia trobat mai el moment de fer-ho”. Explicació que no és de rebut. No pretenc excusar-lo, però m’imagino que no ho va tenir fàcil per aclarir aquest assumpte amb els seus fills. Com que ara ja es pot mal pensar, Pujol tampoc devia trobar “el moment” per motius personals i polítics, aguantar el poder malgrat tot. Vint-i-tres anys van ser masses i ara encara ho veiem més clar. Ha caigut una icona, però no ha caigut Catalunya, ni molt menys.

Jo no sóc ni he estat mai de Convergència. He votat opcions diverses però, com deia aquella monja benedictina, sempre els de casa. No sé si he estat pujolista o no. Però ara, amb el disgust que porto a sobre, penso que potser sí. L’admirava com a polític i com a persona, encara que no estigués d’acord amb ell en algunes coses, com li havia manifestat personalment i per escrit en els pocs contactes que havia tingut amb ell. Ara la persona m’ha caigut als peus. Jo no sóc qui per jutjar temes d’ètica o moral, però el meu desencant s’explica per si mateix. Precisament, l’havia sentit parlar de valors i d’actituds i ara, als meus 74 anys, encara hi ha algú, en qui confiava, que em pot haver enganyat tant i tant...

He dit que admirava el polític i la persona. La persona, si la justícia (?) no diu el contrari, l’he esborrat del quadre d’honor. Queda el polític i sobretot la seva herència (maleïda paraula en aquest cas). Em costa dir-ho, ara que tot encara està tan fresc, però crec que, tractant de ser objectiu, Catalunya li haurà de reconèixer i agrair la seva feina pel país des de molt abans de ser president i durant la seva excessivament llarga presidència. Va construir de bell nou una estructura “autonòmica” amb un sentit catalanista reflectit en molts àmbits, però, sobretot, en el model escolar i en els mitjans de comunicació, en especial TV3. El fet de que el partit que va fundar, CDC, guanyés totes les eleccions autonòmiques reflecteix la força d’un líder, d’un dels polítics més valorats a Europa durant anys. Va col·laborar a l’estabilitat democràtica en la transició política a l’Estat espanyol, cosa que ja veieu com ens estan pagant. Va projectar Catalunya a Europa i la va col·locar al mapa mundi. És una persona cultíssima i poliglota. Coneix Espanya com no la coneixen la majoria de polítics espanyols i de molt abans de dedicar-se a la política. Ha estat un polític extraordinari. Llàstima...

Com ja he dit, Pujol no és ni ha estat mai Catalunya, però sí que, fins i tot els seus adversaris (no els seus enemics), l’han reconegut com una icona i, quan una icona cau, no s’ensorra l’Església Ortodoxa. Els seus enemics de sempre (la majoria per causa de l’enveja), ara es fregaran les mans, actitud gens noble malgrat les circumstàncies i, com bèsties carronyeres, de l’arbre caigut en faran estelles, començant pels corbs d’aquí i acabant per les alimàries d’allà. Arriben a dir que el procés sobiranista és una cortina de fum per tapar l’afer Pujol. Que en són d’estúpids! En primer lloc, Jordi Pujol mai ha estat un decidit independentista ni de bon tros. En segon i definitiu, el moviment independentista català no s’aturarà, ans al contrari, s’avivarà, perquè no depèn d’un líder sinó de la voluntat majoritària d’un poble, molt ben canalitzada, fonamentalment, per dues grans dones, que vol ser lliure, sobirà i ho serà.

En els propers dies hauré de fer una carta d’aquestes característiques en castellà perquè aquest malaurat afer ha donat la volta al món i els carronyers de Madrid, encapçalats pel més voraç d’ells, el Margallo, ja s’han posat a la feina i a mi m’estan demanant informació des de molts llocs, propers i molt llunyans. Tots(es) els(les) que tingueu idees per donar-me de cara a aquesta carta “internacional” us ho agrairé.

Vostre,

Josep M. Boixareu Vilaplana

ELS DIFÍCILS ACORDS DE PAU

Els milers de míssils llençats des de la Franja de Gaza contra les poblacions properes d’Israel i els túnels per fer passar activistes i assassinar algun israelita no justifiquen una reacció tan forta i prepotent d’aquests contra els palestins. En tota guerra hi ha morts i no és prioritari enumerar si són tres o tres-cents, encara que sembli cruel parlar amb aquest llenguatge. El que és prioritari és anar a la causa de la guerra.

El perill és cercar culpables ja que això no serveix per altra cosa que l’autocomplaença de cadascun dels bel·ligerants. Els palestins tenen clar que els culpables són els jueus i aquests estan convençuts que els culpables són els palestins. Estem al cap del carrer i el problema continua. Països que ara s’horroritzen de les massacres, els hauria de caure la cara de vergonya si la gent sabés que han venut els armaments i ara només pensen que aquests es facin servir perquè algú els ha de pagar la factura. De pas podran veure si són prou eficients per fer-ne uns altres més sofisticats. Si hem de cercar culpables, aquests que acabo d’esmentar també en deuen ésser, oi? I molts d’altres culpables, com l’apatia internacional, començant per la nostra pròpia i els equilibris de poder dels grans estats.

Per això, els creients hem d’anar a l’arrel i aquesta és el valor de la persona humana. Si Déu és Pare, els jueus i els palestins són germans, fills del mateix pare; i els fabricants d’armes no poden armar el germà perquè malmeti l’altre germà. Uns i altres estan perdent el sentit de la gran família humana.

Les guerres han condicionat, al llarg del temps, els idiomes que parlem, les fronteres que ens separen, la prosperitat d’alguns i la ruïna d’uns altres.

Si parlem llengües llatines semblants (català, francès, italià...) és perquè la Roma d’aquell moment ens va envair a sang i foc. Els que van sobreviure a les massacres van incorporar el llatí als propis idiomes i en van crear de nous, que són els que ara parlem. I això va passar amb el castellà a bona part dels països llatinoamericans.

Refer una situació anterior no s’aconsegueix quasi mai, perquè els invasors imposen els fets consumats.  En canvi es pot aconseguir, amb acords de pau, que la gent comenci tolerant-se i acabi apreciant-se com ha passat amb els països europeus que, després de grans lluites fratricides, ara estan formant un mercat i una unió bastant acceptable. Només ens cal remuntar-nos a setanta anys abans per adonar-nos que aquests mateixos es mataven els uns als altres. La pau entre aquests països no ha vingut per l’armament sinó pel desarmament (acords de no invasió...) i per compartir comerç, art i indústria, i respectar les religions.

Per tant, davant l’escalada de violència entre palestins i jueus (o entre sunites i xiïtes a l’Iraq) no ens val posar-nos a favor del fort o del dèbil, perquè seguim bel·ligerants; sinó preguntar quins polítics hi hauria capaços de dialogar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS 

QUINA POSTURA HEM DE PRENDRE ELS CRISTIANS

L’olla està bullint per tot arreu: autodeterminació, independència, acord federal amb la resta de l’estat,  manifestacions, estelades, diàlegs i antidiàlegs, dret d’autodeterminació...

Quina postura hem de prendre els cristians? Vulguem o no vulguem serem invitats a participar en manifestacions, a donar la cara, i no podrem fer com l’estruç, amagant-nos sota la taula.

Molta gent ens mira.

Primer de tot saber que Déu es fa present en els moviments socials i nacionals. Massa sovint veiem com els guanyadors invoquen el seu Déu dient que els ha estat al costat. Però també ha estat al costat dels perdedors com ho va estar en el crucificat perdedor i burlat per part dels qui el veien abatut.

Si Déu és present a tot arreu els cristians hem d’invocar el seu nom a les verdes i a les madures.

Postures a prendre:

(segueixo el guió d’una homilia de Josep Maria Romaguera publicada a “quaderns de pastoral” nº 232).

-         Els cristians i les comunitats cristianes no hem de quedar al marge d’aquest debat.

-         Hi hem d’intervenir activament perquè ens hi juguem com volem que sigui el sistema que ens faci viure i conviure en el futur.

-         La posició que prengui cadascú ha d’ésser presa amb llibertat.

-         Com a deixebles de Crist som cridats a donar testimoni també en aquest camp i a contribuir a un debat serè, creant diàleg i construint ponts.

-         Com a deixebles de Crist hem de fugir de tancaments.

-         Hem d’evitar les desqualificacions fàcils dels que pensen diferent.

-         Les parròquies han d’ésser obertes a totes les sensibilitats i hem d’ésser una escola i uns espais de diàleg i convivència.

-         Hem de construir el nostre futur de convivència com a cristians/es, i hem de mirar d’ésser mestres del diàleg i de la convivència.

-         En les parròquies ens hem d’acollir els uns als altres sigui quina sigui la nostra posició sobre la qüestió.

Per tot això és molt important treure les pors. Podrem viure i creure en un espai d’independència i també podrem viure i creure en un marc de dependència. El qui ens vulgui infondre la por és un dominador del que hem de fugir. No creguem doncs els que anuncien un caos, un futur d’enemistats, el perill d’un nou racisme. En el passat hem tingut situacions bastant pitjors. Pregunteu-ho, si no, als avis que encara ens poden parlar de la nostra tde la webrista guerra civil i de la postguerra amb la desaparició de les llibertats que semblava una derrota per sempre.

Hem de saber dir als il·lusionats pel que pot venir que, si ens tanquen una porta, tindrem finestres i que continuarem vivint, creient i estimant, perquè la nostra fe en Jesucrist no depèn d’una victòria ni tampoc d’una derrota.

Encara queda una cosa per dir: hem d’evitar la proliferació de noves divinitats que ens poden treure la llibertat, com són els ídols de les curses d’automòbils o motos, els ídols dels partits de qualsevol esport de masses, els ídols de les cuines guardonats amb tota mena de premis i molts altres ídols. Si caiem en la trampa d’adorar-los no tindrem cap mena de coratge per prendre postures en front de les nostres identitats. Serem esclaus dels grans manipuladors.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

Extret de la web  http.parroquiavirtualbages.org