TESTIMONIS DE MISSIONERS

Ens arriben poques 

notícies dels països en què els cristians són exterminats (Iraq, Síria, Pakistà, Nigèria...). No són de fiar les que provenen de fonts de l’ONU i menys les que vénen dels nostres governs, perquè estan molt condicionats pels convenis econòmics i polítics (votacions a l’ONU...) . En aquest cas els testimonis més fiables són els dels missioners que han estat en el lloc, han plorat desenes i centenars de morts, han guarit ferits i han atès emigrants que fugen del seu país per salvar la pell escapant-se només amb allò que porten a sobre.

Fins fa poc les notícies no deien altra cosa que es tractava de lluites entre religions. La veritat era que els de l’Estat Islàmic cremen esglésies, maten i segresten . Els catòlics, en canvi, ni cremen mesquites, ni maten, ni segresten les noies dels musulmans. Em penso que reaccionarem quan sapiguem que els de BOKO HARAM han segrestat centenars de noies i han declarat que les dones només han de criar criatures i cuidar els marits ni tampoc han d’aprendre a llegir, i si us dic que algunes són violades sistemàticament. El testimoni és de les poques que s’han pogut escapar. Aquesta mateixa setmana hi ha hagut més segrestaments de noies a Nigèria.

A l’Iraq "hi ha un parc a Mosul on es decapita sistemàticament nens i posen els seus caps damunt d’uns pals. Cada vegada hi ha més nens decapitats, les mares violades i assassinades i els pares penjats.

Al Paquistà una dona anomenada Asa Bibi estava treballant en un camp i li van manar que anés a cercar aigua. Totes les altres dones s’hi van oposar perquè en no ésser musulmana contaminaria el recipient i el faria impur i l’obligaren que deixés el cristianisme i es fes musulmana i ella s’hi va oposar. Va argumentar que “Jesús havia mort a la creu pels pecats de la humanitat” i els preguntava què havia fet Mahoma per elles. Les dones van anar a l’imam local, espòs d’una d’elles, i aquest va presentar denúncia a la policia pel delicte de blasfèmia. L’article  295 del Códi Penal de Pakistà castiga amb pena de mort blasfemar contra el profeta de l’islam. El jutge que ha de dir la darrera paraula està espantat perquè altres jutges han mort per no haver aplicat la sharia estrictament.

Molt de compte amb jutjar els musulmans. Molts no són ni pensen com ells i fins molts dirigents estan fent manifestos en contra. No caiguem en el parany d’englobar en un mateix sac el que fan una colla (encara que nombrosa) de fanàtics, amb la majoria dels que practiquen l’Islam..

Però el testimoni de missioners afegeix un nou dolor: ens diuen que, quan vénen al nostre país, queden horroritzats de veure com les samarretes dels millors equips estan fent propaganda d’aquells països (Qatar, Emirats...) que subvencionen aquestes milícies que terroritzen la població (maten, roben, segresten, violen dones i noies, i cremen esglésies cristianes).

I nosaltres tan feliços!

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

PRIMEREJAR

El Papa actual ens ha sorprès amb una paraula que mai no havíem sentit a dir: “primerejar”.

Aquest mot ve a significar  ésser els primers a fer una cosa. L’Església, amb tots els seus defectes, s’ha avançat, en el decurs de la història, en molts camps.

D’on van sortir els primers hospitals? De congregacions religioses. D’on van néixer les primeres escoles? De les catedrals on un dels canonges tenia el càrrec (que encara es manté honorari) de mestrescola.  Qui va optar per  l’educació de les nenes ignorades en les antigues escoles ara fa un segles i mig? A casa nostra les congregacions de Vedrunes, Dominiques, i moltes altres... També les universitats van ésser institucions iniciades i promogudes per l’església.  A casa nostra, l’escoltisme, les colònies d’estiu, Càritas...

Totes aquestes activitats, amb el temps, han estat suplertes pels ajuntaments, les diputacions, els governs estatals i autonòmics i per moltes altres institucions laiques. Ens n’hem d’alegrar

Hom pot tenir la sensació de creure que l’església, ara, no té lloc en aquest món.

El Papa actual  ha dit que el nostre lloc és “primerejar”, és a dir: obrir noves iniciatives en camps nous segons les necessitats que es van detectant. Fa molts pocs anys l’església (les parròquies) era qui repartia el menjar de Càritas amb més o menys encert. Ara, gràcies a Déu són moltes les ONG i institucions que s’han afegit a repartir menjar als indigents (també amb més o menys encert).

Llegim un fragment del document del papa Francesc que ens parla de primerejar:

L'alegria de l'Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. Així ho anuncia l'àngel als pastors de Betlem: «No temeu, perquè us porto una Bona Notícia, una gran alegria per a tot el poble» (Lc 2,10). L'Apocalipsi es refereix a «una Bona Notícia, l'eterna, la que ell havia d'anunciar als habitants de la terra, a tota nació, família, llengua i poble» (Ap 14,6). "Primerejar", involucrar-se, acompanyar, fructificar i festejar (EG 23)

L'Església que surt és la comunitat de deixebles missioners que "primeregen", que s'involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen. «Primerejar»: disculpeu aquest neologisme. La comunitat evangelitzadora experimenta que el Senyor ha pres la iniciativa, ha primerejat en l'amor (cf. 1 Jn 4,10); i, per això, sap avançar-se, prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar als encreuaments dels camins per invitar els exclosos. Viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d'haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. Atrevim-nos una mica més a primerejar! Com a conseqüència, l’Església sap «involucrar-se». Jesús va rentar els peus als seus deixebles. (EG 24).

Ens anima, com veieu, a no tenir por de tot el que s’està produint en el món. Ens hem d’alegrar molt que tantes iniciatives que havien sortit de gent d’església, ara les hagi assumides la societat d’alguna o altra manera.  Vol dir que eren encertades.  Com que els problemes del temps actual són tants, encara ens queda molt marge per “primerejar”, que vol dir anar trobant iniciatives davant la problemàtica de la gent. Si parlem de la caritat el que ara és important no és tant repartir menjar com denunciar que els que ho haurien de fer no ho fan, que són les administracions i per altra banda destinar molt més temps a escoltar la gent (més temps a escoltar-los que no pas a repartir-los roba o menjar). Tenim molt a fer i crear noves iniciatives. Si surten iniciatives d’altres només ens cal felicitar-los.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS EXCLOSOS QUEDEN BOCABADATS

Queden bocabadats quan veuen créixer aquest càncer social que en diem “corrupció”. Realment tots hem quedat parats que hi hagués tanta gent entre els governants i els que ho havien estat, que s’hagin aprofitat de les seves situacions privilegiades i que hagin amagat els seus diners en llocs on ningú no ho sapigués (a l’estranger).

No és cap secret que això ha passat en tots els temps, però ara ens hi trobem de manera molt exagerada,  amb l’exacerbació del consum. La gent que vol consumir necessita molt diner i s’acumulen fortunes. Aquestes creen grans desigualtats (com mai hi havia hagut de tan fortes) i les grans desigualtats generen un gran mal al teixit social perquè produeixen violència per part dels oprimits i exclosos. Llavors es dóna una reacció en cadena perquè els que han acumulat diners per tal de detenir  aquesta violència  es proveeixen d’armament (que no resol res) i el fan servir contra els pobres i els que són opositors; tot això només serveix per crear una aparença d’ordre i de pau, que no és tal, perquè és una pau que consisteix que els pobres arriben a culpabilitzar-se com si fossin ells els causants dels mals. Un cop els dominadors tenen les regnes de la situació fan passar la gent per unes “formacions” a fi que els vençuts arribin a creure que els vencedors són bons i volen el bé de tothom. Pitjor encara quan, a sobre, es fan dir benefactors (Lc 22,25).

Una altra sorpresa ha vingut de la mà de la notícia que gent vinculada a algun gran banc disposava d’unes targetes (negres, en diuen) per poder treure tants diners tants com volgués. Sabeu quines factures hauran pagat preferentment amb aquestes targetes de les caixes que afavoreixen l’anonimat? Aquelles despeses que són inconfessables i que més val no sàpiga ni la família, ni el banquer de l’oficina propera. Probablement trobareu que han abonat la despesa d’un safari, de les sales de festa luxoses i altres disbauxes més inconfessables.

Ho trobeu estrany que els “exclosos” quedin bocabadats? Si no tenen gens ni mica de poder es trobaran com ovelles esgarriades sense pastor. Amb això ens acostem al temps de Jesús que en veure les multituds, se'n compadí, perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor (Mt 9,35). Què fa Jesús? Quan s’adona de la indefensió i la petitesa dels exclosos de la societat del seu temps s’acosta a ells  i en tria dotze per poder atendre els problemes de cadascú, escoltant-los (Mt 10,4).

El desconcert d’avui és molt gran. Mirant-ho amb lupa podríem trobar algun aspecte positiu que és la informació que ara tenim. Es van destapant estafes i jocs dels aprofitats que segurament hi havia en altre temps i no els coneixíem.

Això no treu el desànim i aquí els cristians hi tenim alguna cosa a dir perquè creiem en la resurrecció. No passarà pas allò de la cançó: “habrá un dia en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertat”. No, sinó que creiem en el “Regne de Déu”, que consisteix en un esforç continuat per anar superant les injustícies, tot i que mai no haurem assolit el final de tot. A més a més sabem de sobra que els nous dirigents que hi haurà, si poden, faran el mateix i haurem de continuar amb la denúncia.

Si trobeu una mica fort l’article llegiu-vos el núm. 60 del document del papa Francesc (EG).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

TREBALL DIGNE

Els Estats Units celebren el dia del treball digne al primer dilluns de setembre. És una commemoració que valdria la pena d’imitar perquè en el nostre país hem començat a recuperar una mica el treball però quasi en tots els casos “és un treball indigne”.

Voldria recollir el que han fet al bisbat de Terrassa (la pastoral obrera d’aquell bisbat) per anar contemplant quin i com  hauria d’ésser el treball quan es recuperi.

Han fet un decàleg que diu així:

Decàleg del Treball Digne

Agafant la idea de l’encíclica  “Caritas in Veritate” (n.63) de Benet XVI i fer-la en forma de decàleg, es podria dir que la dignitat en el treball ve donada perquè:

1.  El treball sigui expressió de la dignitat essencial de tot home o dona

2.  El treball sigui lliurement triat

3.  El treball associï efectivament als treballadors al desenvolupament de la seva comunitat

4.  Els treballadors siguin respectats

5.  El treball satisfaci les necessitats de les famílies

6.  El treball aconsegueixi escolaritzar els fills sense que es vegin obligats a treballar

7.  Els treballadors puguin organitzar-se lliurement

8.  Els treballadors puguin fer sentir la seva veu

9.  Els treballadors aconsegueixin espai per retrobar-se adequadament amb les pròpies arrels en l'àmbit personal, familiar i espiritual

10.  El treball asseguri una condició digna a l'hora de la jubilació

Ja sé que això és tirar molt amunt, però està en la línia de l’Evangeli, on la utopia que Jesús anomena “Regne de Déu” també sempre té uns límits que van més enllà. Recordeu la paràbola dels treballadors de diferents hores a la vinya on els darreres cobren el mateix que els primers ja que el propietari de la vinya considera que tots necessiten el mínim (que és un denari) pel dia treballat  (Mt 20,1-36).

 Recordeu també el que diu la carta de Jaume amb un llenguatge encara més dur (vol dir que en aquell moment hi havia grans injustícies):

I vosaltres, els rics, ploreu i gemegueu per les desgràcies que us cauran al damunt!  Les vostres riqueses són podrides, s'han arnat els vostres vestits.  El vostre or i la vostra plata s'han rovellat, i el seu rovell farà de testimoni contra vosaltres, i us menjarà la carn com un foc. És això el que heu acumulat per a la fi dels temps!  El jornal que escatimàveu als qui us segaven els camps clama al cel, i el clam dels segadors ha arribat fins a les orelles del Senyor de l'univers.  Heu viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers, us heu anat engreixant per al dia de la matança.  Heu condemnat el just, l'heu assassinat, i ell no s'ha resistit.  Tingueu paciència, germans, fins que vingui el Senyor. Mireu com el camperol espera el fruit preciós de la terra, prenent paciència fins que han arribat les pluges de tardor i de primavera.  Igualment vosaltres, tingueu paciència, enfortiu els vostres cors, que la vinguda del Senyor és a prop (Jm 5,1-6)

Hem de recordar que les nostres relacions humanes (per tant també les laborals) tenen molt a veure amb la nostra vida de l’Esperit ja que Déu es fa present en tots els nostres actes.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

QUI ENS DICTA LA MORALITAT?

Molta gent ha rebotat de l’església (que som nosaltres mateixos) perquè alguns dignataris (llegeixis bisbes o cardenals) s’havien apoderat de la moralitat; oblidant que el més important és l’anunci de Jesucrist havien fet unes lleis (ben humanes, tanmateix) sobre el vestir, sobre la sexualitat, sobre l’avortament... i havien oblidat el gran pecat que denuncia Jesucrist, que és l’acumulació de riquesa.

No vull pas dir que no hi ha d’haver normes, perquè sense elles ens menjaríem els uns als altres, però les que estableixen els governs sovint són pitjors i menys pensades que les que venien de l’episcopat. Imagineu quina bestiesa quan un govern posa com a pecaminós el dret a votar o diu que els “sense papers” no poden rebre assistència.

Torno a les normes de moralitat. Tampoc poden fer-se per consens, perquè els habitants d’una regió donarien com a fonamentals aquelles  normes que tiren l’aigua al propi molí.

Com resoldre el problema si la cosa és talment difícil?  Doncs mirant-ho des del cantó teològic i no moral. Per una banda reconeixem que els governs han de fer lleis i s’han de fer segons el consens dels grups parlamentaris, però cada vegada que hi ha eleccions canvien els paràmetres i moltes vegades els que han quedat a l’oposició prometen fer un canvi en cas que arribin al poder. Vol dir que tot és inestable.

Continuem sense saber què fer i què pensar perquè tampoc no val allò que cadascú faci el que millor li sembli. ,El criteri és que, els que us sentiu cristians, podeu rebre, evidentment, orientacions de l’Església que sovint seran atinades, però allò que és principal és el “coneixement de Jesucrist”, el valor que ell dóna als pobres als indefensos als petits, i la contemplació que té del Pare. El cristià que segueix de  prop Jesucrist s’anirà imbuint del seu pensament i procurarà que la seva vida sigui la d’un altre Crist. Ell mateix es formarà un criteri i decidirà el que ha de fer, respectant el dret que tenen els parlaments de fer lleis i respectant també les multituds que pensen al revés, però discrepant en privat i en públic d’aquelles  que, al seu criteri, s’allunyen del pensament de l’Evangeli. Si fa això, sovint haurà de rectificar, però és el camí més vàlid.

Els que ho facin així es trobaran en el món com un os fora de lloc perquè veuran, amb molta llàstima, com la gent s’apunta a les majories, al partit o  a l’església sense una reflexió prèvia. Voleu un senyal d’aquest gregarisme? Doncs molt senzill. Pregunteu què en pensen de l’avortament i veureu com molta gent es posiciona, sense dubtar, imposant una manera de veure sense tenir en compte els uns els drets de la dona i els altres l’amor i el dret a la vida. Per poc que pensessin dubtarien. Malament quan la gent opina sense dubtar. No fan servir el cap per pensar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

SOM ESCLAUS

Bona part dels problemes que promouen les revoltes dels pobles són les riqueses que acumulen els amos de la hisenda  d’un país com és el nostre. Els diners que escatimen a unes comunitats, als aturats, als dependents i els que exigeixen als treballadors (un treballador a Espanya paga un 75% més que el que paga un treballador a Suècia segons un document de cristianisme i justícia) van a parar a les butxaques dels grans empresaris. Però tots aquests no són més lliures, sinó més esclaus. Això ens pot sorprendre, perquè massa sovint pensem que les riqueses ens farien més lliures.

Escolteu un text de “La Celestina” de Fernando Rojas escrit al final del s.XV:

“Té millor dormir el pobre que no el que ha de guardar amb sol·licitud allò que amb treball va guanyar i amb dolor ha de deixar. El meu amic no serà simulat, el del ric si.  Jo sóc estimat per la meva persona, el ric per la seva hisenda: mai no escolta cap veritat, tots li parlen amb afalacs al gust del seu paladar. Les riqueses no fan ric sinó més ocupat, no fan senyor, sinó serf. Més són els posseïts per les riqueses que els que les posseeixen.”

Quina devia ésser l’actitud de Jesús en front de les riqueses?,  ho podem endevinar escoltant el que deien els fariseus que el seguien per veure què deia. Diu l’evangeli que els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això i es reien de Jesús (Lc 16,14). 

Aquesta actitud dels fariseus mereix una reprovació contundent de Jesús que els diu tot seguit:

«Vosaltres sou els qui davant la gent us feu passar per justos, però Déu coneix els vostres cors: allò que és admirat entre els homes, és detestable als ulls de Déu (Lc 16,15).

Aquesta actitud en front de les riqueses ha de fer-se més evident en el nostre país on el 0,0035 % de la població controla el 80% del producte interior brut (PIB) segons la mateixa font que he esmentat abans. La desproporció entre els uns i els altres és la més palesa de tota la comunitat europea. A aquests els hem de denunciar i recordar-los això que digué Jesús, que la seva actitud és detestable als ulls de Déu.

Però tots plegats tenim un problema i és que la majoria de nosaltres no som més rics perquè no ens n’hem sortit i, si tinguéssim les fortunes que altres posseeixen, faríem molt probablement el mateix que ells. Vol dir que no som pobres en l’esperit com en parla amb elogi l’evangeli de Mateu dient: Feliços els pobres en l’esperit perquè d’ells és el regne del cel (Mt 5,3) sinó que molts de nosaltres som rics en l’esperit i patim del mateix mal que els que s’aprofiten del nostre treball, del nostre atur i de les nostres mancances. Vol dir que si es produeix un gran canvi polític al nostre país, probablement les desproporcions econòmiques continuaran planant sobre nosaltres amb uns nous rics, com ha passat a Rússia després dels grans canvis polítics que s’han donat.

Una altra cosa és la recuperació de la identitat (llengua, respecte al poble, costums...) que probablement aniria molt millor.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

NERVIOSISME PEL QUE POT PASSAR

El nerviosisme dels pobres és l’arma dels polítics malèfics. És una arma dominadora per fer el que es vol dels pobrissons que, espantats, es pleguen a acceptar el que volen els que manen: tenir-los sotmesos.

L’arma del pobre és la denúncia que no sempre la fa el més necessitat sinó que la fan els estudiants, els partits radicalitzats o algun valent que ja ha perdut la por. El món sempre funciona d’aquesta manera perquè generalment els més apallissats no tenen veu ni ànims per fer les denúncies i perillen de fer revoltes esverades que al final es tiren contra ells mateixos.

Però el pobre encara té una altra arma, que és el vot. Aquest, com que és secret, el pot exercir tranquil·lament quan li permeten. Poques coses espanten tant als polítics com la pèrdua de vots que va acompanyada d’una pèrdua de poder.

Si llegim l’Evangeli veurem que aquella era una altra època i era impensable que algun dia la gent podria votar però la denúncia era possible de dues maneres: una, amb aglomeracions de gent darrere Joan el Baptista o darrera Jesús mateix (una multitud sempre alerta els que manen i per això procuren fer-s’hi presents); una altra, amb la paraula com feia el Baptista, perdonant els pecats amb l’agua del riu Jordà (Mt 3,5), sense costos econòmics (per tant sense  les despeses costoses del temple) i també advertint Herodes que feia molt mal fet de conviure amb la dona del seu germà (M 6,18). Li va costar la vida ja que, per això, el van decapitar.

També Jesús va tenir la valentia de fer denúncies. Ja n’esmentava una en el full de la setmana passada. Avui recordaré una altra de les denúncies de Jesús que va contra els que van fent prèdiques messiàniques que resulten fal·laces. Diu Jesús:

En aquell moment, si algú us deia: "El Messies és aquí" o "És allà", no us ho cregueu.  Perquè sortiran falsos messies i falsos profetes, que faran grans senyals i prodigis per enganyar, si fos possible, també els elegits.  Us ho he dit per endavant.  Per tant, si us deien: "És al desert", no hi aneu; i si us deien: "És en un lloc amagat", no us ho cregueu. (Mt 24,23-26).

Tant Jesús com Joan Baptista denunciaven i eliminaven la por de la gent i treien el nerviosisme. Això explica com tant l’un com l’altre van rebre un càstig severíssim (decapitació de Joan i crucifixió de Jesús) no perquè estimessin el sofriment, sinó perquè estimaven la gent i els alliberaven amb la denúncia. Eliminaven la por dels pobres.

Avui es fan moltes denúncies i algunes són mentida, però cal dir als que les fan que no defalleixin si poden certificar que allò que diuen és veritat i no ho fan per afavorir un partit determinat, perquè son alliberadores.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA IGUALTAT A LA BAIXA

Els partits d’esquerres reclamen i insisteixen en la IGUALTAT. És el frontispici que podrien posar en el lloc on el partits tenen la seva seu.

Però vull dir una cosa: us heu fixat que molts del fills d’immigrants andalusos i que ara viuen a Catalunya queden sorpresos quan van a veure la parentela? No hi ha igualtat perquè mentre uns, a Andalusia, cobren dos sous i tenen la casa millor que els seus cosins que són a la nostra terra, els d’ací, si estan aturats amb prou feines cobren ni tan sols el dret de l’atur si han passat ja els temps en què hi tenien dret. Aquells han aconseguit una igualtat a la dels “senyoritos”. Aquest estiu he estat amb capellans rectors de parròquies d’Andalusia i han dit que les seves parròquies comencen a fer campanyes per evitar que tanta gent, sense donar cop, estiguin vivint de bar en bar i puguin fruir de bona casa i bon cotxe per desplaçar-se. Les mateixes parròquies s’adonen que això no pot anar així. Aquesta seria la igualtat a l’alça (tots vivint com reis) que és perjudicial no tan sols pels qui s’ho miren de lluny sinó també pels mateixos que aprenen a viure sense ésser productius.

La igualtat a la baixa és aquella en què tots saben que la vida és dura i cal l’esforç de cada dia. No es tracta de viure com els que tenen molt sinó de no permetre que aquests visquin de manera desproporcionadament luxosa. Ja el profeta Amós els havia fustigat quan deia:

Us ajaieu en llits de marfil, us estireu en els vostres divans, mengeu els anyells més tendres i els vedells engreixats en estables.  Improviseu cants al so de l'arpa i, com David, inventeu instruments nous.  Beveu el vi en grans copes i us perfumeu amb les essències més fines, però no us fa pena el desastre que amenaça les tribus de Josep.  Per això vosaltres sereu els primers en les files dels deportats: així s'haurà acabat l'orgia dels vividors!  El Senyor, Déu sobirà, ha fet aquest jurament: «Ho dic jo, el Senyor, Déu de l'univers: detesto l'orgull del regne d'Israel, odio els seus palaus, i posaré en mans dels seus enemics la capital amb tot el que hi ha dins.» (Am 6,4-8). 

La igualtat a l’alça seria pretendre que tots féssim com els potentats del temps d’Amòs que s’ajeien en llits de marfil i menjaven els anyells més grassos. Això només s’aconsegueix amb revoltes, amb l’agravant que els que les guanyen, al cap de poc, fan allò que tant criticaven dels que es han precedit.

La igualtat a la baixa seria aquella que fustiga els abusos dels rics i dels poderosos, que impedeix el frau fiscal dels que tenen molt, i que no permet que uns quants es posin molt per damunt dels més pobres. Hi ha dues armes: la denúncia i el vot. La millor arma és la denúncia encara que faci mal; i una altra és la de no deixar-se engalipar per aquells partits que, si guanyen, es posaran al costat dels que ja tenen i faran unes lleis per afavorir els seus interessos. Cal no votar-los.

Mireu amb quina energia Jesús denuncia els que s’aprofitaven de la situació.

Jesús, instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.» (Mc 12,38-40).

Com veieu Jesús no invita que els pobres facin com aquells, sinó que els denuncia en el lloc on més mal els pot fer (a l’esplanada del temple) i davant d’un gran auditori ja que  molta gent se l’escoltava de bon grat (Mc12,37).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

SOM INSENSIBLES

Aquest final d’estiu hem escoltat notícies que esgarrifen: milers de morts a Nigèria (amb un sol dia 200) incloent-hi les esglésies cristianes cremades, centenars de noies segrestades que, pel testimoni de les que s'han escapat, les obliguen a practicar l'Islam o se les venen com esclaves; desenes de milers de desplaçats a Síria i Iraq, altres filmats mentre els passegen mig despullats, i morts després a trets (els seus cossos estesos a terra com un macabre espectacle del sacrifici en honor dels vencedors). Destrueixen els temples, mesquites o llocs de pregària que no siguin de la seva denominació islàmica (no cal dir els d'altres religions). Cristians decapitats o crucificats (ja hi tornem!).

La futura generació (els nostres fills i néts) ens preguntaran com és que nosaltres, mentre passava això al món, ens arreplegàvem als grans estadis per veure espectacles anomenats esports patrocinats pels mateixos que paguen i fan fort l'Estat islàmic del qual he parlat al començament, el que fa les destrosses humanes i de temples! Parlo de Qatar i dels Emirats. Heu vist o no heu vist les samarretes dels dos equips més potents del nostre país? Desenes de milers de seguidors patrocinen aquests noms portant les samarretes a l'estadi o pel carrer. En part també ho paguem nosaltres amb les factures del carburant dels nostres cotxes.

Saturats de futbol no reaccionem.

Què farem quan sapiguem que els àrabs fracassats al nostre país (no pas tots ni de bon tros) s'estan radicalitzant per anar allà de voluntaris a engruixir les victòries que les seves emissores proclamen contra tots els que no són com ells?

No he dit res de nou ja que ni que sigui en espais reduïts dels diaris, tot se sap.

Però no reaccionem. Ens hem tornat insensibles. Fem com aquell ric epuló de l'Evangeli que no s'adonava del pobre que menjava les engrunes que queien de la taula (Lc 16,,19-31) i que és jutjat precisament per la seva insensibilitat. Li diu Abraham al ric que es lamentava en el país dels morts: «Entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí». (Lc 16,26). És la mateixa fossa que hi ha entre nosaltres i tots aquells que pateixen perquè no som capaços de veure el seu sofriment. Ens hem tornat insensibles.

Només ens interessa saber si ha tocat de prop alguns dels nostres. Ja ens tocarà quan sapiguem que algun dels nostres veïns ha anat de voluntari a aquesta guerra. Si això es produeix vol dir que ja fa temps que ho estan preparant.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

El socialisme no se n'ha anat als llims

 2014-08-29

 En memòria 

d'Eduardo Campos.

La nostra generació ha vist caure dos murs aparentment indestructibles: el mur de Berlín el 1989 i el mur de Wall Street el 2008. Amb el mur de Berlín es va ensorrar el socialisme que existia realment, marcat per l'estatisme, l'autoritarisme i la violació dels drets humans. Amb el mur de Wall Street, es va deslegitimar el neoliberalisme com a ideologia política i el capitalisme com a mode de producció, amb la seva arrogància, la seva acumulació il·limitada (greed ist good = l’avarícia és bona), al preu de la devastació de la natura i de l’explotació de les persones.

Es presentaven com dues visions de futur i dues formes d'habitar el planeta, incapaços ara de donar-nos esperança i de reorganitzar una convivència planetària en la qual puguin cabre tots i que asseguri les bases naturals que sustenten la vida en grau avançat d'erosió.

En aquest context ressorgeixen, ja siguin les propostes vençudes en el passat però que poden tenir ara possibilitat de realització (Boaventura de Souza Santos), tals com la democràcia comunitària i el “bon viure” dels andins, ja siguin les del socialisme originari, pensat com una forma avançada de democràcia.

El capitalisme realment existent (la societat de mercat) el descarto per endavant, perquè és tan nefast que de continuar amb la seva lògica devastadora pot liquidar la vida humana sobre el planeta. Avui funciona només per a una petita minoria: 737 grups economicfinancers controlen el 80% de les corporacions transnacionals i, dins ells, 147 grups controlen el 40% de l’economia mundial (segons dades del famós Institut Tecnològic Suís), o els 85 més rics que acumulen l'equivalent del que guanyen 3.057 milions de pobres del món (Informe d'Oxfam Intermón de 2014). Tal perversitat no pot prometre res per a la humanitat sinó depauperació creixent, fam crònica, patiment atroç, mort prematura i, al límit, l'armagedó de l'espècie humana.

El socialisme, assumit a Brasil per diversos partits, particularment el PSB del lamentat Eduard Campos, té algunes oportunitats. Sabem que el seu naixement es troba entre activistes cristians, crítics dels excessos del capitalisme salvatge, com Saint-Simon, Proudon i Fourier, que es van inspirar en els valors evangèlics i en el que es va dir «La Gran Experiència» que van ser els 150 anys de la república comunista cristiana dels guaranís (1610-1768). L'economia era col·lectivista, primer per a les necessitats presents i futures i la resta per a la comercialització.

Un jesuïta suís Clovis Lugon (1907-1991) va exposar apassionadament l'intent en el seu famós llibre: “La república guaraní: els jesuïtes en el poder” (Pau e Terra 1968). Un procurador de la república, el brasiler Luiz Francesc Fernandez de Souza (*1962) va escriure un llibre de mil pàgines: “El socialisme: una utopia cristiana”. Personalment viu els ideals que predica: va fer vot de pobresa, es vesteix senzillísimament i va al treball en un vell Volkswagen escarabat.

Els fundadors del socialisme (Marx va pretendre donar-los un caràcter científic contra els altres a què deia utòpics) mai van entendre el socialisme com a simple contraposició al capitalisme, sinó com la realització dels ideals proclamats per la revolució burgesa: la llibertat, la dignitat del ciutadà, el seu dret al lliure desenvolupament i la participació en la construcció de la vida col·lectiva i democràtica. Gramsci i Rosa de Luxemburg veien el socialisme com la realització plena de la democràcia.

La pregunta bàsica de Marx (abstraient la construcció teoricoideològica discutible que va crear al voltant d'això) era: per què la societat burgesa no aconsegueix realitzar per a tots els ideals que proclama? Produeix el contrari del que vol. L'economia política hauria de satisfer les demandes humanes (menjar, vestir, viure, instruir-se, comunicar-se, etc.), però en realitat atén a les necessitats del mercat, en gran part induïdes artificialment i el seu objectiu és el lucre creixent.

Per a Marx la no consecució dels ideals de la revolució burgesa no es deu a la mala voluntat dels individus o dels grups socials. És conseqüència inevitable del mode de producció capitalista. Aquest es basa en l'apropiació privada dels mitjans de producció (capital terres, tecnologia, etc.) i en la subordinació del treball als interessos del capital. Tal lògica esquinça la societat en classes, amb interessos antagònics, repercutint en tot: en la política, en el dret, en l'educació etc.

En l'ordre capitalista, les persones tendeixen fàcilment, ho vulguin o no, a tornar-se inhumanament i estructuralment «egoistes», perquè cadascú se sent urgit a cuidar primer dels seus interessos i només després dels interessos col·lectius.

Qual és la sortida pensada per Marx i seguidors? Canviarem de mode de producció. En comptes de la propietat privada, introduirem la propietat social. Però atenció, adverteix Marx, el canvi del mode de producció encara no és la solució. No garanteix la nova societat, només ofereix possibilitats de desenvolupament dels individus, que ja no serien mitjans i objectes sinó fins i subjectes solidaris en la construcció d'un món amb vertader rostre humà. Fins i tot amb aquestes condicions prèvies, les persones han de voler viure segons les noves relacions, en cas contrari, no sorgirà la nova societat. Diu encara més: «la història no fa res; és l'ésser humà concret i viu el que fa.

Leonardo Boff

Traducció automàtica

Les amenaces de la Gran Transformació (III)

 

2014-08-15

  Per engegar una Gran Transformació d'un altre tipus, que ens torni a la societat amb mercat i elimini la societat únicament de mercat, hem de fer algunes travessies inajornables. La majoria d'elles està en curs però necessiten ser reforçades.

Cal passar:

- del paradigma imperi, vigent des de fa segles, al paradigma Comunitat de la Terra;

- d'una societat industrialista, que depreda els béns naturals i tensiona les relacions socials, a una societat de sustentació de tota la vida;

- de la Terra considerada com a mitjà de producció a la Terra com un ésser viu, dit Gaia, Pachamama o Mare Terra;

- de l'era tecnozoica, que ha devastat gran part de la biosfera, a l'era ecozoica en la qual tots els coneixements i activitats s'ecologizan i junts cooperen per salvaguardar la vida al planeta;

- de la lògica de la competició, que es regeix per la gana-perd i que oposa les persones, a la lògica de la cooperació de la gana-gana que congrega i enforteix la solidaritat entre tots;

- del capital material sempre limitat i esgotable, al capital espiritual i humà il·limitat fet d'amor, solidaritat, respecte, compassió i confraternizació amb tots els éssers de la comunitat de vida;

- d'una societat antropocèntrica, separada de la natura, a una societat biocentrada que se sent part de la natura i busca ajustar el seu comportament a la lògica del procés cosmogénic que es caracteritza per la sinergia, per la interdependència de tots amb tots i per la cooperació.

Si la Gran Transformació de la societat de mercat és perillosa, és molt més prometedora la Gran Transformació de la consciència. Triomfa aquell conjunt de visions, valors i principis que més persones congrega i millor dissenya un futur d'esperança per a tots. Aquesta és amb seguretat la Gran Transformació de les ments i els cors a què refereix la Carta de la Terra. Esperem que es consolidi i guanyi més i més espais de consciència i de pràctiques alternatives fins a assumir l'hegemonia de la nostra història.

Hi ha un document abans citat pel seu valor inspirador i generador d'esperança: la Carta de la Terra, fruit d'una vasta consulta entre els més distints sectors de les societats mundials, des dels pobles autòctons i les tradicions religioses i espirituals fins destacats centres d'investigació. Va ser animada especialment per Mikhaïl Gorbatxov, Steven Rockefeller, l'ex-primerministre d'Holanda Ruud Lubbers, Maurice Strong, sotssecretari de l'ONU, i Miriam Vilela, brasilera que des del principi va coordinar els treballs i manté el Centre en Costa Rica. Jo mateix vaig formar part del grup i vaig col·laborar en la redacció del document final i ho difonc en la mesura que sigui possible.

Després de 8 anys d'intensos treballs i de trobades freqüents en els distints continents, va sorgir un document petit però dens que incorpora el millor de la nova visió nascuda de les ciències de la Terra i de la vida, especialment de la cosmologia contemporània. En ella es tracen principis i s'elaboren valors des de la perspectiva d'una visió holística de l'ecologia, que poden efectivament indicar un camí prometedor per a la humanitat present i futura. Aprovada el 2001 va ser assumida oficialment el 2003 per la UNESCO com un dels materials educatius més inspiradors en l'inici d'aquest nou mil·lenni.

La hidroelèctrica Itaipu-Binacional, la major del seu gènere en el món, va prendre seriosament les propostes de la Carta de la Terra i els seus dos directors Jorge Samek i Nelton Friedrich van aconseguir involucrar a 29 municipis que voregen el gran llac on viu prop d'un milió de persones i realitzar de fet una Gran Transformació. Allí es porta a la pràctica efectivament la sostenibilitat i s'aplica l'atenció i la responsabilitat col·lectiva en tots els municipis i en tots els àmbits, mostrant que fins i tot dins el vell ordre es pot gestar la novetat, perquè aquestes mateixes persones viuen ja ara el que volen per als altres.

Si concretem el seu de la Terra, aquesta no estarà condemnada a ser com ara, per a la majoria de les persones i dels éssers vius, una vall de llàgrimes i un viacrucis de patiments. Pot transformar-se en una muntanya de benaventurances, possibles a la nostra patida existència, i en una petita anticipació de la transfiguració del Tabor.

Perquè això ocorri no basta somiar, cal practicar.

Leonardo Boff

Les amenaces de la Gran Transformació (II)

2014-08-08

  En l'article anterior vam analitzar les amenaces que ens porta la transformació de l'economia de mercat en societat de mercat amb la doble injustícia que ocasiona: la social i l'ecològica. Ara volem detenir-nos en la seva incidència en l'àmbit de l'ecologia presa en la seva més àmplia accepció ambiental, social, mental i integral.

Constem un fet singular: en a mesura en què creixen els danys a la natura que afecten cada cop més a les societats i la qualitat de vida, creix simultàniament la consciència que, en un 90%, tals danys s'atribueixen a l'activitat irresponsable i irracional dels éssers humans, més específicament, a aquelles elits de poder econòmic, polític, cultural i mediàtic que s'han constituït en grans corporacions multilaterals i han assumit pel seu compte els rumbs del món. És urgent que fem alguna cosa que interrompi aquesta via cap al precipici. Com adverteix la Carta de la Terra: «o fem una aliança global per cuidar de la Terra i uns d'altres podrem assistir a la destrucció de la nostra espècie i de la diversitat de la vida» (Introducció).

La qüestió ecològica, especialment després de l'Informe del Club de Roma el 1972 titulat Els límits del Creixement s'ha tornat un tema central de la política, de les preocupacions de la comunitat científica mundial i dels grups més desperts i preocupats pel nostre futur comú.

El focus de les qüestions es va desplaçar del creixement/desenvolupament sostenible (impossible dins l'economia de lliure mercat) cap al sosteniment de tota la vida. Primer cal garantir la sostenibilitat del planeta Terra, dels seus ecosistemes, de les condicions naturals que possibiliten la continuïtat de la vida. Només garantides aquestes condicions prèvies, es pot parlar de societats sostenibles i de desenvolupament sostenible o de qualsevol altra activitat que vulgui presentar-se amb aquest qualificatiu.

La visió dels astronautes va reforçar aquesta nova consciència. Des de les seves naus espacials o des de la Lluna es van adonar que Terra i humanitat formen una única entitat. No estan separades ni són realitats paral·leles. La humanitat és una expressió de la Terra, la seva part conscient, intel·ligent i responsable de la conservació de les condicions que contínuament produeixen i reprodueixen la vida. En nom d'aquesta consciència i d'aquesta urgència va sorgir el principi responsabilitat (Hans Jonàs), el principi cura (Boff i altres), el principi sostenibilitat (Informe Brundtland), el principi d'interdependència-cooperació (Heisenberg/Wilson/Swimme), el principi prevenció/precaució (Carta de Riu de Janeiro de 1992 de l'ONU), el principi compassió (Schopenhauer/Dalai Lama) i el principi Terra (Lovelock i Evo Morales).

La reflexió ecològica s'ha tornat més complexa. No es pot reduir només a la preservació del medi ambient. La totalitat del sistema-món està en joc. Així han sorgit una ecologia ambiental que té com a meta la qualitat de vida; una ecologia social que busca un mode sostenible de vida (producció, distribució, consum i tractament de les escombraries); una ecologia mental que es proposa criticar prejudicis i visions de món hostils a la vida i formular un nou disseny civilizatori, a base de principis i de valors, per a una nova forma d'habitar la Casa Comuna; i finalment una ecologia integral que s'adona que la Terra és part d'un univers en evolució i que hem de viure en harmonia amb el Tot, un, complex i carregat de propòsit.

S'ha creat d'aquesta manera una quadrícula teòrica, capaç d'orientar el pensament i les pràctiques amigables a la vida. Llavors es va fer evident que l'ecologia més que una tècnica de maneig de béns i serveis escassos representa un art, una nova forma de relacionar-se amb la natura i amb la Terra i el descobriment de la missió del ser humà en el procés cosmogénic i en el conjunt dels éssers: cuidar i preservar.

Per tot arreu del món han sorgit moviments, institucions, organismes, ONGs, centres d'investigació, cadascú amb la seva singularitat: hi ha qui es preocupa pels boscos, altres dels oceans, de la preservació de la biodiversitat, de les espècies en perill d'extinció, dels ecosistemes tan diversos, de les aigües i dels sòls, o de les llavors i la producció orgànica. Entre tots aquests moviments cal destacar Greenpeace per la seva persistència i valor d'enfrontar-se, corrents perills, als qui amenacen la vida i l'equilibri de la Mare Terra.

La mateixa ONU ha creat una sèrie d'institucions que tenen com a objectiu fer el seguiment de l'estat de la Terra. Les principals són el PNUMA (Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient), la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l'alimentació i l'agricultura, l'OMS (Organització Mundial de la Salut), la Convenció sobre la Biodiversitat i especialment l'IPPC (Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic) entre d'altres.

Aquesta Gran Transformació de la consciència està dent a terme una complicada travessia, necessària per fundar un nou paradigma, capaç de transformar l'eventual tragèdia ecologicosocial en una crisi de pas que ens permetrà un salt de qualitat rumb a un nivell més alt de relació amistosa, harmoniosa i cooperativa entre Terra i humanitat. Si no assumim aquesta tasca, el futur comú estarà amenaçat.

Leonardo Boff

Traducció  automática

Les amenaces de la Gran Transformació (I

2014-08-05

  La Gran Transformació consisteix en el pas d’una economia de mercat a una societat de mercat. O dit d’una altra manera: d’una societat amb mercat a una societat només de mercat. El mercat sempre ha existit en l’historia de la humanitat, però mai havia existit una societat només de mercat, és a dir, una societat que col·loca l’economia com a únic eix estructurador de tota la vida social, sotmetent a ella la política i anul·lant l’ètica. Tot és vendible, fins al sagrat.

No es tracta de qualsevol mena de mercat. És un mercat que es regeix per la competició i no per la cooperació. El que compte és el benefici econòmic individual o corporatiu i no el bé comú de tota una societat. Generalment aquest benefici s’aconsegueix a costa de la devastació de la natura i de la gestació perversa de desigualtats socials. En aquest sentit la tesi de Thomas Piketty al capital en el segle XXI és irrefutable.

El mercat ha de ser lliure, per tant rebutja controls i veu com el seu gran obstacle a l’estat, la missió del qual sabem que és ordenar amb lleis i normes la societat, també el camp econòmic, i coordinar la recerca del bé comú. La Gran Transformació postula un Estat mínim, limitat pràcticament a les qüestions lligades a la infraestructura de la societat, al fisc, mantingut el més sota possible, i a la seguretat. Tot el altres ha de ser buscat en el mercat, pagant.

L’afany de comercialitzar-ho tot hi ha penetrat en tots els sectors de la societat: en la salut, en l’educació y l’esport, en el món de les arts i de l’entreteniment i fins en grups importants de les religions i de les Esglésies. Aquestes van incorporar la lògica del mercat, la creació d’una massa enorme de consumidors de béns simbòlics, Esglésies pobres en esperit, però riques en mitjans de fer diners. No és rar que en el mateix complex comercial funcioni un temple i al seu costat un shopping. En fi, es tracta sempre d’aquest: obtenir ingressos, ja sigui amb béns materials o amb béns “espirituals”.

Qui va estudiar en detall aquest procés subjugador va ser un historiador de l’economia, l'hongarès-nord-americà Karl Polanyi (1886-1964). Ell va encunyar l’expressió La Gran Transformació, títol d’un llibre seu escrit el 1944, abans d’acabar la Segona Guerra Mundial. En el seu temps l’obra no va merèixer especial atenció. Avui, quan les seves tesis es veuen cada cop més confirmades, s’ha convertit en lectura obligatòria per als qui es proposen entendre el que està ocorrent al camp de l’economia, que repercuteix en tots els camps de l’activitat humana, sense excloure la religiosa. Es creu que el papa Francesc s’ha inspirat en Polanyi per criticar l’actua’l mercantilització de tot, fins a del ser humà i dels seus òrgans.

Aquesta forma d’organitzar la societat entorn dels interessos econòmics del mercat ha escindit la humanitat de dalt sota: s’ha creat una fossa enorme entre els pocs rics i els molts pobres. S’ha gestat una espantosa injustícia social amb multituds descartables, considerades zeros econòmics, oli cremat, que ja no són interessants per al mercat perquè produeixen irrisòriament i no consumeixen gairebé res.

Simultàniament la Gran Transformació de la societat de mercat ha creat també una injustícia ecològica iniqua. En el seu afany d’acumular, els béns i recursos de la natura han estat explotats de forma crematòria, devastant ecosistemes sencers, contaminant els sòls, les aigües, els aires i els aliments, sense cap altra consideració ètica, social o sanitària.

Un projecte d’aquesta natura, d’acumulació il·limitada, no pot ser suportat per un planeta limitat, petit, vell i malalt. I ha sorgit un problema sistèmic, al qual els economistes d’aquest tipus d’economia rarament es refereixen: els límits físic-químics-ecològics del planeta Terra han estat aconseguits. Tal fet dificulta, si és que no impedeix, la reproducció del sistema, que necessita una Terra repleta de «recursos» (béns i serveis o «bondats» en el llenguatge dels indígenes).

De continuar per aquest rumb, podrem experimentar, com ja ho estem experimentant, reaccions violentes per part de la Terra. Com és un Ens viu que s’autoregula, reacciona per mantenir el seu equilibri afectat través d’esdeveniments extrems, terratrèmols, tsunamis, huracans i una total falta de regulació dels climes.

Aquesta Transformació, per la seva lògica interna, s’està tornant biocida, ecocida i geocida. Destrueix sistemàticament les bases que sustenten la vida. La vida corre perill i l’espècie humana podria, ja sigui per les armes de destrucció massiva existents o pel caos ecològic, desaparèixer de la faç de la Terra. Seria la conseqüència de la nostra irresponsabilitat i de la total falta de cura per tot el que existeix i viu.

Leonardo Boff

Traducció  automàtica