Les grans formacions politiques sovint han oblidat la vida.
Què defensen? Els que tendeixen cap a la dreta reclamen llibertats (mireu si no les seves manifestacions) i els altres, igualtat.
Passa que en nom de les llibertats s'han envaït països, s'ha protegit el comerç i els grans ingressos. Massa sovint és la llibertat únicament per als que poden. La llibertat no és cap ésser vivent.
Els altres, en nom de la igualtat van muntant una societat de control que va convertint el país en un "gran Hermano" en el que tots estem i ens sentim vigilats. Resulta una igualtat des del qui mana. A més aquestes formacions en diuen progrés de l'augment de xifres d'interrupcions de la vida i d'eutanàsies. Ho dic amb molta cura perquè hi ha molt a distingir. Tot amb tot aquí xerriquen els aliats ecologistes que, per principi, haurien de dir tot el contrari.
Hom troba a faltar algun grup capaç de prendre un infant feble entre els mans i li digui: "Jo t'estimo. Has de viure!". Val més un infant vivent que totes les llibertats i que totes les igualtats.
Aquest gest, pot ser perquè s'hauria de fer massa vegades, sobrepassa els programes dels uns i dels altres (dels que governen i dels que ho voldrien fer).
Els creients (que també estem ficats entre uns o altres partits i que no som en cap cas una raça immaculada emergida d'aquest món) per aquests dies venerem i estimem un INFANT que va néixer en un pessebre lluny dels poders i dels partits del seu moment, descobert tan sols per uns pastors que, per no tenir, vivien al ras no gaire lluny d'aquella contrada. Un INFANT que va venir al mon on no havia llibertat ni igualtat perquè era territori ocupat. I, en canvi, estava ple de vida i encara el venerem. Celebrem el Nadal.
I darrere d'aquell infant els creients aprenem a contemplar-hi tots els altres nascuts en xavoles de llaunes i cartrons a l'Amèrica Llatina, en les barraques de l'Àfrica en els poblets perduts de l'Afganistan o els que han vist la llum del món en un camp de refugiats. Tots éssers vius i estimats per Déu.
Aquests infants i els seus pares o avis sovint envellits i malalts no tenen veu, ni han estat magnificats per càmeres i periodistes. Sovint només unes mans desconegudes els han acollit dient-los: "Jo t'estimo. Has de viure!". Aquestes mans donen glòria a Déu Pare.
Nomes des de la fe ens podem horroritzar de les famílies que han preferit el gos al nen, o les que no s'han pensat gens en eliminar-lo abans de néixer. Ho podem fer sense deixar de valorar aquestes famílies perquè els pares també són estimats de Déu.
No estaria gens malament tornar a escoltar les paraules de Teresa de Calcuta a una futura mare: "Si tu no els vols, dóna-me'l. Jo el faré viure".
Mentrestant la nostra hipòcrita societat ha muntat un cursa d'obstacles per aquelles altres famílies que els voldrien i els han d'anar a cercar a països llunyans amb unes despeses enormes (per l'administració nostra i la del país en qüestió). No n'hi ha prou amb això perquè els fan passar per exàmens i tests sobre la seva capacitat econòmica que es veu que és el que més compta per adoptar un infant.
Josep ESCÓS i SaRSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada