Cap animal, per molt amic de l'home que sigui, pot ésser testimoni de res. Els falta la imaginació i capacitat de pair el que han vist. Saben, això si, repetir el que els hem ensenyat o han après perquè tenen memòria.
Nosaltres podem ésser testimonis i aquesta és la nostra grandesa però alhora és la font de sofriment.
Quan hem vist morir un amic no sols el trobem a faltar (que això és la memòria) sinó que ens veiem venir la pedregada. Sabem dues coses: una, que no el veurem més i una altra, que també nosaltres tindrem la mateixa fi. I això passa amb tota mena de sofriment que patim el doble perquè endevinem que durarà per molt temps o que pot ésser no ens el traurem de sobre.
He dit també que la capacitat d'ésser testimonis es la nostra grandesa perquè som capaços de gaudir molt en veure una dona cuidant anys i anys un familiar malalt. Aquest gest és la bellesa de la vida i de la resurrecció. Només el podem captar els humans.
És el que Jesús diu a Nicodem: Parlem d'allò que sabem i donem testimoni d'allò que hem vist (Jn 3,11). O també el que diu l'inici de la Primera carta de Joan: Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida, ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat (1Jn 1,1-2).
Però què ens passa?
Que quan hem vist alguna cosa que té molta grandesa ens falten paraules per poder-ho expressar. Com ho fem per dir que hem vist una dona cuidant el seu infant o vigilant la malaltia d'un avi? Fem servir paraules que no són mai exactes però no en tenim d'altres. Diem que la dona és de pedra picada (molt forta) o que no es mou mai del costat d'aquell avi (quan en realitat estones se'n va a dormir i comprar). Tothom ens entén perquè, quan el llenguatge no arriba més enllà hi ha la capacitat de captar el testimoni per part del que ens escolta.
Això és el que van fer els apòstols quan van voler manifestar el testimoni de la seva experiència del ressuscitat.
Per explicar-nos que aquesta visió els va donar molta pau diuen que Jesús se'ls va aparèixer i els va dir: La pau sigui amb vosaltres (Jn20,21).
Per dir que, pel camí, mentre comentaven la desgràcia de la mort humiliant de Jesús i el fracàs que això va suposar van anar descobrint que darrere de tot hi ha la resurrecció, van explicar-nos que el mateix Jesús els acompanyava pel camí i que, partit el pa, els va desaparèixer (Lc 24,13-35).
Quan van experimentar que Déu no sols els perdonava sinó que els donava força per perdonar ells també va realatar-nos que el ressuscitat els va dir: Aquells a qui perdonareu els pecats els seran perdonat (Jn 20,23).
El seu llenguatge era un testimoni del que havien "sentit i vist" en el seu interior. No es van inventar una historieta sinó que ens van donar el millor que té qualsevol persona que és la capacitat de fer-se entendre en allò que va més enllà del que podem comprovar amb una màquina de fotografiar o de gravar.
Josep ESCÓS i SaRSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada