Molts creients pateixen avui per l’exili a que ha estat sotmès Déu i les coses sagrades. Es queixen de les pel·lícules antireligioses, dels programes en els que es ridiculitza la mateixa figura del Papa i dels bisbes (alguns massa disposats a condemnar tot el que se’ls posa al davant, tot s’ha de dir). Podríem pregar com el salmista que diu: Desperta't, Senyor! Per què dorms? Desvetlla't, no ens rebutgis per sempre (Sl 44,24). Sembla també que Déu mateix s’ha deixat atrapar i ha acceptat l’exili al que ha estat enviat.
Quan contemplem la imatge del crucificat ja tenim mitja resposta i quan ens aturem davant del pessebre en el relat de Betlem i els pastors tenim una altra mitja resposta. Observeu com Déu ja va ésser bandejat quan els dirigents del temps de Jesús el van agafar, jutjar, condemnar, burlar i executar com un delinqüent comú indesitjable. On era Déu? Doncs crucificat amb ell i patint amb ell. Els seguidors de Jesús, quan el veieren exposat a la burla de tothom i morint en aquell espectacle públic i execrable estarien amagats entre la multitud
Només un centurió se’n va adonar i ens ho va transmetre però el seu testimoni era insignificant perquè era un no-jueu. I en el naixement de Jesús? Rebutjada la mare embarassada per la gent de Betlem neix en l’anonimat i en la foscor. L’Evangeli de Lluc més amant de les imatges ens dóna una relat idíl·lic dels pastors (uns pobres) que, havent rebut la notícia s’acosten a veure aquell matrimoni foraster que tenien l’Infant en una menjadora d’animals. On era Déu? Ho repetim cada any: En el mateix pessebre.
Aquests dos exilis de Déu, el de la mort de Jesús i el del Nadal paradoxalment no van representar la fi de Déu sinó l’inici de la nova i purificada església primer a Judea, seguidament en el món grec començant per Antioquia i molt aviat en el món de l’imperi romà.
Que va passar que, després d’una humiliació com aquesta, tot tornés a neixer? Que Déu en aquell moment es va posar a caminar amb els exiliats, els deixebles desalentats i els fracassats que cercaven la justícia amb bona voluntat. Aquest Déu exiliat plorava amb els que ploren al costat dels pastors empobrits en el Nadal i caminant amb els deixebles desanimats per aquella mort de Jesús. Aquesta era la novetat.
Aquests exiliats (amb Déu caminant amb ells) van adonar-se d’allò que era principal: la descoberta de
Avui ens trobem en situacions semblants però sense persecució. Simplement han condemnat el nostre Déu a l’exili i, amb ell, moltes manifestacions religioses. Però avui també aquest Déu camina amb nosaltres com va caminar amb els israelites a ple desert (1Co 10,4) i la seva llum ens fa veure que no hem de cercar culpables ni tampoc establir cap mena de rancor. El futur dels creients ha de passar per l’acceptació dels altres i per la joia de convertir-nos en servidors de pobres, fracassats i calumniats i això ens ha de convertir en portadors de pau.
Josep ESCÓS i SaRSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada