Comencem per l’experiència dels israelites al desert. Fugits d’Egipte es van trobar amb una precarietat de tot, fins i tot d’aigua i no cal dir menjar. El “mannà” va ésser una trista experiència. Dic trista perquè, si bé va ajudar a que es repartissin el poc que tenien (quan ho van mesurar ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava al qui n’havien recollit poc) (Ex 16,18) aquella experiència va ésser nefasta perquè va produir molts morts (Jn 6,58; 1Co 10,7-8). El que no va funcionar és el projecte de repartiment obligatori.
El model de societat (Regne de Déu) que Jesús proposa és molt semblant al dels israelites al desert però sense la obligatorietat sinó des del manament de l’amor. Sant Pau ho diu en la segona carta als Corintis: no us ho mano (2Co 8,8).
Els cristians fem col·lectes i campanyes i generalment ens quedem molt curts. Fins que de
I això es pot aconseguir sense obligatorietat? Els comunistes us diran que no perquè per això van establir les dictadures del proletariat que prenien la iniciativa a la gent i els capitalistes són tan amants del diner que donaran només del que els sobri pensant que ja fan prou, encara que les quantitats enlluernin.
Les grans campanyes que es munten (televisions i ràdios) al voltants del Nadal arrenquen alguna mena de generositat a les persones i contagien fins i tot als que no havien pensat donar res però no estan en la línia d’allò que hauríem de somniar els creients en Jesucrist, els falta la responsabilitat per mirar els que tenim a costat de casa. Els falta parlar-ne amb els altres que participen en la mateixa celebració.
Com veieu sovint estem molt lluny de l’Evangeli. Tampoc les celebracions multitudinàries ens serveixen per recordar-nos dels pobres.
Josep ESCÓS i SaRSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada