Vull remarcar dues coses: Per una banda el guió de qui en fou l’autor i la referències històriques que tenim i els elements simbòlics per l’altra.
- El guió accentua unes coses que molt segur que no passaren d’aquella manera. Maria i Josep hem d’imaginar-los com un matrimoni jove (molt jove) ja que les noies es casaven als dotze anys, que tota la relació que haurien tingut seria com la del personatge Jeremies que li han assignat la noia i es casen sense haver-se conegut abans. Per tant l’escena del temple i el sacerdot i la vara que floreix ja se sap que és un relat molt posterior (dels apòcrifs). Això no li treu que sigui una escena molt bonica. Maria molt probablement aniria com les altres noies del seu temps amb la cara tapada i a set passes darrere del marit.
L’escena del naixement, si és verídica la versió de l’Evangelista Lluc, seria a la part baixa d’una casa on hi ha els animals ja que al pis de dalt no hi havia lloc (pot ser per l’excés de gent que pernoctava). En aquest cas, per infantar, el lloc més adient (sense el brogit de la gent) seria en el silenci dels animals i amb una menjadora per posar-hi el bebe. La cova, que és una imatge molt entranyable, no té cap fonament ni en els evangelis ni en els apòcrifs. Això no vol dir que no l’haguem de continuar posant. La tradició també val.
El guió distingeix molt bé els dos pastors protagonistes que, en somni, s’endinzen dos mil anys enrere. Una ficció literària ben aconseguida.
- Elements simbòlics: Els àngels i els dimonis i l’espera del Messies. Quasi totes les representacions dels pastorets solen tenir dimonis i àngels en escreix. És un llenguatge imaginatiu (imatges d’àngels i dimonis) per dir el que els passava pel cap en aquell gent. És com si la presència d’un mateix es fes persona mig visible. Hi ha una cosa però, absolutament desproporcionada que és la gran condemna a les “calderes del Pere Botero” per un atac de gola (menjar l’entrepà d’un altre) o per un desig de cobdícia de diners. A la fi tot acaba com una novel·la rosa amb el triomf del bé sobre el mal que deixa l’espectador molt satisfet sobretot els infants que, casi hi participen quan el “Rovelló” els demana l’opinió.
L’expectació del Messies segur que hi era en aquell temps i en aquell indret pel que sabem però, com que el poble estava molt dominat i amb molt misèria, esperaven un Messies alliberador; una mena de Xe Guevara o un guerriller que es tirés a la muntanya i els salvés de les urpes econòmiques (impostos) i dels terribles càstigs (com la crucifixió) que imposaven els romans. Molt segur que els que van viure el naixement d’aquell infant pobre d’una família de pas, no es podien imaginar que aquell Nen seria un dels personatges que més marcaria la història i menys que seria l’Ungit de Déu.
L’escena final en la que els pastors, Maria Josep i l’infant es converteixen en estàtues d’un pessebre vivent és d’una gran bellesa i probablement una creació navarclina. Llàstima que l’aplaudiment final sigui per una figura que evacua en un racó del pessebre i fa distreure l’atenció al centre que és el coval amb les tres figures centrals. Tan bé com acaba i ens conformem amb la mitjania.
Josep ESCÓS i SaRSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada