Tots el patim. Quan una persona porta molt temps segrestada arriba que s’identifica amb el pensament dels segrestadors fins a defensar-los i ajudar-los. Recordeu aquella pel·lícula el “Pont sobre el riu Kwai” en la que els mateixos presoners, capaços d’ingeniar i construir, basteixen un pont a favor dels que els retenen. El film acaba malament com podien haver-lo fet acabar bé.
El nostre país va ésser dominat a sang i a foc pels romans i al cap d’uns quants anys (bastants per cert) la cultura llatina l’hem considerat com a nostra. Tota l’època medieval estava impregnada del llatí. Ara ens trobem amb una agressiva entrada de la cultura anglesa i nordamericana i molta gent, sobre tot jove, la tenen com a pròpia en els cants, balls i en el món informàtic. No fa tants anys una ballada de sardanes reunia mig poble i ara, de vegades, hi ha feina a reunir una colla de balladors (entre la gent gran i prou). Estem en un canvi continu que es pot palpar només amb una generació. Ens convertim en amics dels que ens dominen.
En el nostre país hi ha els que voldrien mantenir les essències catalanes i els que es deixen arrossegar per la introducció dels dominadors. Tots tenen raó però cal veure on hi ha els joves que són els grans del demà.
Quan Sant Pau va intentar anunciar l’Evangeli als grecs (Èfes, Corint, Antioquia,...), tot i que ell era de cultura i raça jueva que havia mamat de petit, va adoptar una manera de parlar i fer dels grecs perquè ell sabia que tots formem un sol cos. Diu: Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit (1Co 12,13). Per damunt de les races i dels pobles hi ha un sol Senyor i un mateix Déu i Pare. Deia també Sant Pau: M'he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus; tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells (1Co 9,20).
Quan arriben els deportats foren arossegats cap a Babilònia es trobaren desposseïts de tot (Sl 137,1-4) menys de les seves tradicions i de la fe en Jahvèh. Un profeta els diu que han de lluitar per la prosperitat del país, han de construir cases i cuidar camps perquè ells, a la llarga participaran d’aquest progrés: Els diu: «Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel, a tots els qui jo he fet deportar de Jerusalem a Babilònia: Construïu cases i habiteu-hi; planteu horts i mengeu-ne els fruits; caseu-vos i tingueu fills i filles; preneu mullers per als vostres fills i doneu les vostres filles en matrimoni perquè també tinguin fills i filles. Multipliqueu-vos aquí, no minveu! Procureu el bé de la ciutat on us he deportat i pregueu per ella al Senyor, perquè del seu benestar en depèn el vostre. Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: Que no us enganyin els profetes que hi ha entre vosaltres ni els vostres endevins o intèrprets de somnis. (Jr 29,4-7). A més a més van mantenir el sàbat per renunir-se setmanalment llegint els rotlles que havien salvat i refent, amb la memòria, el que havien perdut en el trajecte. Encara que vençuts tenien a mirada posada en Jahvèh. Van fer les dues coses. Per una banda es van identificar amb el poble que els tenia dominats i d’ells van adquirir la llengua aramea (ells que abans parlaven l’hebreu) i per altra banda no van perdre el lligam amb el seu Déu Jahvèh en les reunions setmanals.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada