Començant per la nostra pròpia salut que molt aviat (abans del que ens hauríem pensat) dóna senyals de fallida. Sigui com sigui la nostra salut hem de creure en la vida i un malalt pot donar ànims a tots els que el visiten. Tots hem visitat algun malalt que ens reconforta. També en la malaltia podem creure en la vida. També amb un pres podem trobar escletxes de llibertat que ens reconfortin
Els problemes familiars moltes vegades semblen insuperables però aquells que han tingut el coratge d’aguantar reconeixen, al cap d’un temps, que l’esforç havia valgut la pena perquè la joia torna en un moment u altre. Només cal veure la joia que infon en una família el naixement d’un infant que fa posar cara riallera fins i tot als més adustos de la casa. La vida torna.
Les mateixes crisis econòmiques són dures per a alguns però per a molts han estat l’ocasió de resituar-se i enfocar la vida d’una altra manera. Obliguen a reconduir la vida, reduir despeses supèrflues i diversions excessivament cares. Res no ens ha de fer perdre l’alegria i les ganes de donar vida.
Totes aquestes esperances tornen no perquè la vida es torni fàcil; no n’és mai de senzill estar en el món. Si dic que el cristià ha de saber veure totes aquestes esperances és perquè les crisis (malalties, problemes família i/o econòmics...) ens obliguen a lluitar i esforçar-nos ja que aguditzen el nostre enginy com deia Einstein. Tenim esperança perquè creiem en la vida i perquè sabem contemplar el crucificat (home humiliat i esborrat entre els vivents perquè no se’n parlés mai més) des de la mirada de la resurrecció. És allò que digué l’àngel a les dones: No busqueu entre els morts el que és vivent (Lc 24,5). Això tan humà és la mateixa resposta que la primera església va donar al fracàs de la mort de Crist: va creure en la resurrecció.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada