El nostre govern diu que de cap manera no s’ha de parlar amb ETA i que l’única sortida és la militar: agafar-los a tots amb únics instruments policials. Els marroquins diuen el mateix dels saharauis. Però heus aquí que, quan es demana al nostre govern que s’ha de fer amb el conflicte del Sàhara responen tot el contrari. Ens diuen els nostres mandataris que aquestes coses s’han de parlar, que tots els països civilitzats ho fan amb diàleg i que nosaltres no hem pas d’ésser menys. El mateix passa amb el conflicte dels palestins i els israelites que també els nostres aposten perquè ells dialoguin.
Oi que endevineu la contradicció? Doncs així anem.
L’opció de la guerra o de la repressió només policial és sempre la pitjor perquè sens dubte porta molts morts i massa sovint entre els pobres. Mortss d’un i altre cantó perquè els policies van amb armes i els altres no són pas angelets.
L’altra opció, la de conversar, és molt difícil del que sembla perquè ja s’ha de comptar que uns i altres ens enganyen i s’enganyen i que hi ha moltes grans mentides traïdores. Els que diuen “NO
Quan les converses van per bon camí pot haver-hi víctimes entre els mateixos que les han promogut (probablement és el cas de l’Ernest Lluch) i amb això s’hi ha de comptar, però quan es tria el camí de la repressió i la guerra les víctimes són molts més i entre els més pobres. Ja no parlo de la guerra oberta en la que els morts més nombrosos i, en el món actual, són majoritàriament civils.
Trobaríem alguna llum en l’Evangeli?
Probablement si: Jesús mateix va ésser una víctima d’aquestes converses que anomenem selectes, dels que donen la cara i denuncien les injustícies i no s’apunten a cap mena d’armament.
Jesús en comptes del camí de la violència va optar per la defensa dels desheretats. Preferia la vida de les adúlteres (Jn 8,1-11), ens feia conèixer els pobres oblidats indicant-nos on eren (Mc 12,41-44), es posava al costat els estrangers burlats com el de Gerassa de manera que la mateixa gent del territori el va expulsar de la contrada (Mc 5,1-20), denunciava aquells que s’aprofitaven de les viudes fingint llargues pregàries (Mc 12,40). Això és diàleg? Si. Perquè la denúncia també és diàleg i l’acolliment dels pobres també.
El seu final va esdevenir un testimoni d’una manera valenta de fer que excloïa la violència però parlava i denunciava en el moment més oportú i en els més inoportuns. Això ho feia en un clima de perdó que consistia principalment en el desig de vida plena i permanent per a tots fins i tot per als que ens han ofès.
Sant Pau que coneixia bé el projecte de Jesús ens ho diu d’aquesta manera:
Més aviat, “si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap”. No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé (Rm 12,20-21).
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada