Fa molt riure que els diaris hagin posat en primera plana, com a gran notícia, una Missa en la que el Papa va oficiar d'esquena a la gent. Fa gràcia perquè la majoria dels que ho comenten s'ho copien uns dels altres i fa anys que no han anat a Missa ni en saben un borrall.
Aquests mateixos periodistes demà publicaran una foto dels islàmics tots encarats cap a la Meca prostrant-se a terra i ho trobaran tan normal.
Jo sóc dels que van viure el canvi perquè en la meva jovenesa no hi havia cap altra mena de Missa que aquesta en la que el celebrant i el poble estan encarats vers el mateix Senyor.
Pels anys seixanta, amb motiu del Concili Vaticà II, casi totes les esglésies i parròquies van girar l'altar de cara el poble convertint la Missa en una mena de diàleg entre celebrant i poble amb el Crist al centre. Aquest nou costum encara és el que es fa majoritàriament a casa nostra (no pas en les esglésies ortodoxes).
Totes dues maneres tenen els seus pros i els seus contres perquè en les nostres esglésies, segons com es posa el prevere que la presideix, pot semblar més un policia que vigila el qui entra i el qui surt que no pas un pare que parteix el pa. Massa sovint em trobo gent pel carrer que em diuen: "Mossèn, vostè no m'hi veu gaire a la Missa" com si la meva feina fos la de passar llista.
Si el capellà s'ho fa i s'ho empesca tot ell sol, tant és que estigui de cara com d'esquena perquè assigna a la gent la única obligació d'anar a "oir" i no la de "participar". Aquest és el vertader perill.
No n'hi ha per escabellar-se amb els que ho fan d'esquena a la gent ja que ho fan de cara el Crist. Tot plegat ens ha de fer reflexionar en les següents qüestions:
- És bo que prevere i gent es posicionin en forma de diàleg i que el Crist (el pa) estigui al centre. Jo ho prefereixo així, com ho fem ara.
- És bo que no hi hagi cap altre protagonista que el Crist i tots els altres estiguin més pendents d'Aquest Centre que d'ells mateixos.
- És bo que la gent participi llegint, escoltant, cantant, servint, donant-se la mà per la pau, combregant... així la Missa no és cosa d'un de sol.
- És bo que quan ens donem la mà i quan mengem el mateix pa consagrat ens adonem de qui tenim al costat i ens sembli normal participar amb altres pecadors (com també en som nosaltres) perquè no són els que estan bons els que busquen el metge sinò els malalts (Mc 2,17).
No és impossible que, en una celebració en la que tots estan de cara el Crist (el que en diem d'esquena a la gent), es creï un clima de participació entre la gent. Hi ha molts més altres factors que la cara o l'esquena.
En les Misses multitudinàries (estadis, peregrinacions...) el prevere (o bisbe) que presideix, queda tant lluny que és igual que estigui de cara com d'esquena perquè la gent resta massa sovint al marge amb el rol d'oidora. Aquestes cerimònies són les úniques que veiem fotografiades i gravades en els medis de comunicació. És una llàstima.
Josep ESCÓS i SARSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada