Al posar-me a escriure avui, tinc a la ment un dubte i dins el cos una por.
Em creia que estàvem en un país lliure, on cadascú podia expressar sense trabes les seves pròpies opinions i més encara les conviccions que el mouen des de la més pregona profundititat del seu ésser. A jutjar pel que està passant aquests dies, he de concloure que vivia al cel de les oques. D'il·lusió també es viu, diuen, però aquesta, noi, ben sovint rep fortes garrotades que ens la deixen ben tocada.
Per tant el dubte és si puc escriure, si puc opinar lliurement. Ara, cada vegada que vulgui escriure, em pregunto si no hauré d'acudir als tribunals perquè em permetin dir el que, sigui encertat o no, cregui que haig de dir. I la por és la de que, si no ho faig així, vagi contra la llei i per tant em pugui caure el pes d'aquesta, que es veu que és molt gran, de molt volum i pes, amb les consegüents conseqüències.
Em diràs, amable lector(a), que n'estic fent un gra massa. Que sí, que m'hi he ben esplaiat en el gènere irònic. Però, ¿qui em pot negar que no es contradictori que un servidor aquí, en aquest periòdic, i en lletra impresa, pugui deixar-hi plasmat públicament, i a mercè de la consideració dels lectors(es), unes consideracions sobre això o allò altre, i que un col·lectiu a qui es vulgui consultar, pel sol fet de ser–ho, se li negui el dret? Només ho deu diferenciar el nombre.
Ahhhh! Ja ho entenc, en democràcia el nombre, que és precisament la seva base, és el que és tem. I més: En nom precisament de la tan portada amunt i avall, democràcia, una majoria – ni que puguin ser un conjunt de minories que fan majoria - al poder pot denegar la veu a una colla que en un determinat sector (municipi, per exemple, o autonomia, per no citar – no cal atrevir-s'hi - una nació) vulgui dir-hi la seva.
¿Per què aquesta por a que el poble, siguin més siguin menys, parli? Por a que? Por a que una consulta simplement pugui opinar? I el curiós del cas és que es prohibeix, no només fer consultes sobre temes vidriosos – llegeixi's, per exemple, independència d'una nació que estigui, vulguis o no, dins una altra per la força que precisament podria desbancar pacíficament aquesta consulta –, sinó, valga'ns Déu!, qualsevol referèndum, ni que sigui per canviar uns orinadors públics de lloc, per continuar citant exemples.
Quina por! Por emparada de les legalitats que vulguin, però que fa un tuf d'interessos creats prepotents, que no vegis!
Déu Nostre Senyor ens ha deixat completament lliures de pensar, dir i fer. Qui som nosaltres per esmenar-li el projecte? I mira que és Déu Omnipotent! Després hom ja s'ho troba si deixa de banda el que Ell ens proposa. Però és que és un Bon Pare, no un pare-pedaç que amb l'excusa de protecció del fill ho programa tot i el priva de que creixi per la pròpia experiència, incluïts els errors, però també els encerts, eh!.
Tornem a tenir davant la Diada de l'Onze de setembre, i tenim aquest impediment de manifestar la nostra voluntat organitzativa nacional; l'Estatut encara al Tribunal Constitucional on s'hi sotmet a judici un text aprovat en referèndum, autoritzat, clar, aquest pel poder central; la gran calerada del suposat pla de Finançament autonòmic que permet que nosaltres, acusats sempre de rics, hàgim per exemple de contribuir a pagar els ordinadors escolars mentre que a les altres autononomies que nosaltres subvecionem, es paguin totalment dels fons públics
I deixem-ho aquí, que no acabaríem mai i hem de celebrar la Diada. Ja podem celebrar ja si…
Josep Mª Mas prev . Rector d' Artés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada