Picasso, amb el seu colom amb la branca d'olivera, tret del llibre del Gènesi (Gn 8,11) parlava de pau mentre, amb el seu disseny feia ingressos milionaris. El nostre exèrcit enviant tropes armades fins a les dents a l'Afganistan parla d'una missió de pau. Se suposa que si els ataquen (com ja ha passat), no els tiraran floretes sinó que respondran amb bales. Molts col·lectius del nostre país parlen alegrement de la pau sense dir-nos què faran en cas de rebre un atac. Com que portem vora vuitanta anys sense guerra ens sembla que la pau és el que vivim però ni veiem els pobles aixafats pels veïns, ni tampoc aquells que han estat trepitjats en allò que configura més fortament la seva identitat com la llengua, la ètnia i el territori. La pau és una altra cosa
No hi ha pau sense que algú aguanti molt. Mireu les famílies que, des de fora, semblen avingudes i pregunteu qui hi ha allà dintre que aguanta molt. Us adonareu que algú de la casa fa de pal del paller.
Mireu l'Evangeli. Jesús diu que trobarem la pau. Però abans ha dit que els deixebles es dispersarien i el deixarien sol, però que ell troba la força amb el Pare que està amb ell (Jn 16,32-33). Hi ha pau quan algú (Jesús com ara) és capaç de suportar molt i aquest ho fa lliurement.
Fa molt riure quan veus que alguns col·lectius fan manifestos per la pau i no diuen qui és el que està disposat a sofrir molt. Són tan infantils com aquells nens que quan els demanen que formulin un desig responen: "Que hi hagi pau!". Què saben ells què és això de la pau!
Jesús diu que ell ens dóna la pau que el món no dóna (Jn 14,27). Una altra mena de pau que es manifesta justament després de la seva mort i la seva creu. El ressuscitat apareix als deixebles amb la salutació de la pau. El sofriment ja s'ha donat: la seva mort infamant i sàdica però ell només parla de l'Esperit i del perdó (Jn 20,19-23). Ho pot dir perquè ha sofert molt. No mira enrere, no retreu res, no parla de cap mena de venjança ni reclama penediments. Només regala. Això és possible perquè ha parat l'esquena (Is 50,6). Ho diu molt bé la Carta als Hebreus: Jesús, durant la seva vida mortal s'adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l'escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i, arribat a la plenitud, s'ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l'obeeixen (He 5,7-9),
No hi ha pau sense que algú lliurement hagi aguantat molt.
En canvi quan el sofriment cau sobre el més pobre, encara que les bales i els canons facin silenci no hi ha la pau veritable. Quan els palestins veuen que els van ocupant un territori uns que són més forts no hi ha sofriment lliurement volgut. És un presagi de guerra. Només falta esperar el temps que calgui fins que aquests agafin armaments. Quan la llengua i els costums d'un poble són burlats i trepitjats, no hi ha pau encara que ho sembli. S'està escalfant el cultiu que esclatarà quan hi hagi prou verí acumulat. Quan els pobles del món àrab es troben ocupats per les forces occidentals (com les nostres) per una gent que no entén res dels seus costums ni de la seva religió no es prepara la pau encara que es passi una temporada sense trets ni bombes. Quan puguin ja s'aixecaran i ho faran amb ràbia. Recordeu l'aixecament de Romania contra el darrer president dels comunistes o d'Italia contra el darrer Nazi.
En tots aquests casos no hi ha hagut un sofriment acceptat i acollit per algú fort capaç d'aguantar sinó el sofriment del poble. Llavors no hi ha pau ni n'hi pot haver
Josep ESCÓS i SaRSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada