COM DIALOGAREM AMB ELS ISLÀMICS ?

De poc ens serveix pensar-nos que nosaltres tenim la raó, si és que algú s’ho pensa.

Mirem què són i el què fan.

Ells ens miren com si tots fóssim ateus perquè no ens veuen pregar pel carrer, com ells, ni gairebé en cap lloc.

A més a més tenen el que no tenim nosaltres: la majoria d’ells han estat educats i configurats amb les seves tradicions i amb el que en podríem dir els seus grans relats (diguem-ne l’Alcorà). Això els uneix molt com a poble siguin on siguin perquè els dóna un llenguatge en comú. Els seus infants, en els pobles on poden organitzar-se, van el diumenge a les escoles alcoràniques en les que aprenen de memòria aquest seu llibre. Això ja ho estan fent a casa nostra, vull dir que no parlo pas del Marroc. Els homes tenen també una trobada setmanal que la fan, quan poden, el divendres en la que s’ajunten molts (els que no treballen aquesta hora) agenollant-se i prosternant-se de cara a la Meca en unes hores determinades. Molts practiquen això mateix cada dia de la setmana i, si poden, en espais vistosos.

Encara més: mantenen contacte amb els seus no sols pels imams que venen (enviats pels seus governs i no per la religió) sinó amb les antenes parabòliques que els possibiliten connectar les emissores del seu país.

Totes aquestes coses fan que mantinguin la seva identitat. No cal dir l’idioma que parlen a casa seva. Els seus nens parlen a més a més, perfectament el català, castellà i l’altre idioma que els ensenyaran a l’escola.

Els nostres joves i nens en canvi, que seran els homes/dones del demà, no reben cap dels grans relats (en el nostre cas haurien d’ésser els bíblics). Fins i tot molts mestres d’escola sembla que ningú no els hagi ensenyat a distingir un mite d’una història i, si es refereixen als grans relats de la Bíblia, se’n riuen com si d’història es tractés, quan són els eixos de la nostra cultura.

Els nostres joves i nens, que seran els homes/dones del demà, no saben què és una trobada espiritual en comú (encara que uns pocs cerquin espiritualitats pel seu compte). Els islàmics, en canvi, si que les tenen quan preguen en comunitat.

Si un dia, algú dels nostres es proposa parlar amb ells per trobar punts en comú i per cercar les diferències (si cal), la nostra gent es trobarà sense paraules per manca de coneixements d’allò que és fonamental en la nostra civilització i per manca d’experiència d’haver conreat una espiritualitat en comú.

I què passarà? Probablement aquell dels nostres que no tingui paraules, recorrerà a la violència i a la burla. Recursos molt pobres com podeu comprendre! No ens en quedarà cap altre.

Ens refiem que els europeus som tecnològicament més forts i econòmicament també. Però veureu com, poc a poc, aniran posant comerços i faran les mateixes carreres universitàries que els nostres i no tardaran gaires anys a ésser i valer com nosaltres però ells mantindran una cohesió que no tenim nosaltres.

M‘admira que els nostres intel·lectuals no vegin a venir tot això.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

L’EVANGELI I LA DIGNITAT DE LES PERSONES

Quan parlem del que haurien de fer els països àrabs (islàmics) revoltats, els recomanem i ens pensem que haurien d’anar cap la democràcia. Em sembla que ens equivoquem perquè aquesta (la democràcia) no ens ha anat gaire bé ni tampoc a nosaltres.

La democràcia no ens ha anat gaire bé i d’això en tenim prou experiència els països com el nostre, en els que les diferències entre rics i pobres han augmentat molt i on hem magnificat unes noves divinitats a les que els oferim víctimes i gran afluència com són el menjar (mireu com proliferen i augmenten els enlairaments dels cuiners i com reben tota mena de lloances per part dels medis); l’esport, sobre tot el futbol (mireu com ens fan combregar d’aquest esport a totes hores i com s’omplen els estadis i es paguen barbaritats per poder-los veure); i els grans festivals (mireu la quantitat de gent que agrupen i les costosíssimes gales per premiar els que són considerats millors amb unes exuberàncies de vestimentes que ofenen als que no es poden vestir). Tot això en plena democràcia. Aquest és el model que demanem que copiïn els països que fugen de les dictadures?

Alguna cosa falla molt perquè la mateixa església, que és propagadora de l’Evangeli no sembla que en vulgui ésser seguidora en la seva organització externa, la que es veu, vull dir. Encara que no és veritat que bisbes i altres jerarques guanyin molts diners ni tampoc que el Vaticà s’enriqueixi, ja que és, en molt, l’estat que dóna en grans (molt grans) quantitats d’ajuda als països del Tercer Món, el cert és que la seva estructura externa, el que es veu, sembla que estigui protagonitzant un retorn a l’Edat medieval en l’apariència de sumptuositat i en l’organització piramidal. Sembla que el papa sigui a dalt de tot (quan hi ha d’haver Jesucrist) i que els fidels siguin a baix quan ells són “els comensals de la taula”.

Per tant no tenim models gaire visibles per oferir als països islàmics que es revolten contra els seus dictadors tremendament enriquits.

La seva religió (l’Islam) tan vertical, propicia que venerin els seus governants com si fossin divinitats i aquests, sense cap mena de control s’apoderen del poble. I això els ha passat més quan són governants que han sortit d’unes urnes aparents que quan provenen d’una reialesa històrica. Per tant les eleccions no han estat bones per a ells.

La nostra religió (per ells tots som cristians) que, des de l’Evangeli, hauria de donar valor a cada una de les persones sobre tot dels més petits (Mt 18,1-6) i hauria de convertir-nos en contemplatius del Pare del cel que vol la vida de cada un dels més insignificants (Mt 18,10) no dóna aquesta imatge per les divinitzacions de els que he parlat del menjar, de l’esport i dels festivals; ni tampoc per l’estructura de l’església jeràrquica que aparenta que tingui més valor el papa i els bisbes que cada un dels fidels, ja que hem confós la fe amb l’afiliació a l’estructura de l’església de la que en fugen molts.

No tenim models per exportar com no sigui la lectura i la contemplació del mateix Evangeli.

Només els que creuen en la dignitat de les persones

. com a fruit de la fe en Déu Pare que ens evitar anar darrere els privilegis,

. com a seguiment de Jesús que es compadia dels pobres i els petits

. i com a fruit de l’Esperit que està en tots, i també en els insignificants

(i són uns pocs ni tampoc els veureu en els medis de comunicació) serien aquells “petits i pobres” capaços de donar esperança al món.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

PODER I AUTORITAT

En una entrevista al monjo de Montserrat Lluís Duch que parla de la crisi actual, des del punt de vista humà, conclou de manera senzilla dient que el que passa a la nostra societat es la manca d’autoritat. Aquest monjo és considerat un dels millors dels nostres intel·lectuals.

Primer de tot diu que li sembla que la crisi encara s’aprofundirà més perquè, al seu entendre, encara hi ha molta gent que té molt a perdre.

Només els polítics irresponsables ens van dient que ja estem en un punt d’inflexió i que ara anirà bé. Ja es veu que no és veritat perquè quanta menys gent treballi més empreses hauran de tancar per manca de compradors. I, quan l’Estat no tingui diners, com s’ho farà per pagar els vells i els impedits? Les anomenades polítiques socials només es poden portar a terme quan hi ha molt treball i quan l’estat o els governs disposen de riquesa.

He començat parlant de la manca d’autoritat. Què té veure aquesta crisi amb la manca d’autoritat i l’excés de poder? No és el mateix l’autoritat que el poder.

Per entendre’ns diré que els que tenen autoritat no manen, ni els cal. La seva paraula és suficient. Manen els que tenen poder ja que el volen imposar, que és tota una altra cosa.

Autoritat ve d’autor que vol dir saber què diem i per què diem les coses; saber per què fem una cosa i no l’altra. Això s’aconsegueix amb la contemplació i amb les coses estables en les que tothom hi està d’acord. I d’aquestes cada vegada n’hi ha menys.

Ara els medis de comunicació que s’han fet els amos de les nostres vides esborren cada dia allò que ens havien dit ahir. Ells manen i, al igual que el “gran Hermano” de la novel·la de George Orwell (1984), dia si, i dia també, ens donen noves ideologies i es riuen de les anteriors. No us penseu que les opinions canviants referent al matrimoni, a l’eutanàsia, o les invectives contra alguns dictadors (no contra segons quins), els atacs furibunds contra l’església... són coses que surten a l’atzar. Es tracta que una notícia faci esborrar l’anterior i el resultat és que la gent ja no sap què pensar ni amb qui recolzar-se. La persona (que ets tu) queda indefensa davant de tanta varietat i diferent ideologia contradictòria. És la manca l’autoritat; només hi ha el poder: El poder dels “medis”, el poder de la propaganda, el poder de les noves tecnologies que possibiliten avui remuntar i exalçar qualsevol personatge i despullar-lo demà davant la societat.

Manca pensament estable respecte als grans mites que havien configurat la nostra societat. Els països de l’òrbita comunista ja havien aconseguit esborrar, en part, els grans mites que donaven estabilitat a la societat i els substituïen per les efígies enormes dels governants com a pares i senyors i com a conductors indiscutibles. Això encara passa a Corea del Nord i passava (passava, perquè s’està desmuntant) als països àrabs del nord de l’Àfrica.

En els països de l’òrbita capitalista, que son els nostres, també s’esborren els grans mites que sustentaven la societat i es canvien per la vacuïtat. Si hom està atent s’adona que no queda res. Perquè a casa nostra, els ídols tan exaltats, avui hi són i demà ens en riem perquè els han tirat per terra. Un símbol molt adequat és la incineració (amb la que no estic pas en contra) perquè és la manera d’explicitar que no queda res.

Quan una societat entra en crisi necessita al menys, un lloc on agafar-se. És el que no tenim per excés de poderosos i la manca de gent que parli i sigui escoltada per la seva autoritat i per això la crisi serà més profunda.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ÉS DIFÍCIL ESTIMAR ELS ENEMICS ?

Estimar l’enemic vol dir desitjar-li el bé; vol dir posar-te en el lloc de Déu Pare i responent al desig del Creador que “vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat” (1Tm) cercar que aquell que t’ha fet mal es converteixi en una persona de bé i s’apropi al mateix Pare que ens fa germans. Si el que fem després d’una ofensa és dir: “Oblidem-ho” encara no hem entès el perdó cristià com tampoc no te res a veure allò de “perdono però no oblido”.

Ens pot servir de gran exemple la contemplació de Jesús a la creu que desitjava el millor bé i la bondat de Déu per als mateixos que l’havien condemnat i crucificat. I això ho deia quan estava en mig dels turments.

És massa freqüent veure com hi ha famílies i veïns que han tingut un problema en el seu moment i anys després encara guarden el rancor.

Mirem els animals: o dominen o fugen. En tot cas guarden memòria del qui els ha fet el bé i del qui els ha fet el mal. Nosaltres estem molt per damunt d’ells perquè tenim el poder aquí a la terra de perdonar (Mt 9,8). Si llegiu l’episodi del paralític que acabo de mencionar observareu com Jesús identifica el perdó amb l’aixecament de la persona. Els diu, quan tenia un home paralitzat al davant: Doncs ara sabreu que el Fill de l'home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra.» Llavors diu al paralític: «T'ho mano, aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa.» Ell s'aixecà, prengué immediatament la llitera i va sortir a la vista de tothom. Tots quedaren sorpresos i donaven glòria a Déu. Deien: «No havíem vist mai res de semblant.» (Mc 2,10-12).

Quina sort quan veiem, en moltes famílies algú, allà dintre, capaç de perdonar. Aquesta persona està contínuament amb la mà estesa a punt per aixecar el que ha caigut.

El qui perdona no perd sinó que guanya ell i els altres. La pau de les famílies no ve de la tranquil·litat sinó d’algú que, allà dintre, té una gran capacitat d’aguantar.

Ho deia Martin Luter King, un home enamorat de l’Evangeli, en aquell discurs memorable dirigit als blancs que eren tremendament racistes:

Als enemics més rancuniosos els diem: A la vostra capacitat d’infligir sofriment oposarem la nostra de suportar el sofriment. A la vostra força física respondrem amb la força de les nostres ànimes. Feu-nos el que vogueu i continuarem estimant-vos. No podem en consciència obeir les vostres lleis injustes... Fiqueu-nos a la presó i us estimarem encara. Tireu bombes a casa nostra i esglaieu els nostres fills i us estimarem encara... Però estigueu segurs que us durem a l’esgotament per la nostra capacita de sofrir. Un dia guanyarem la llibertat però no solament per nosaltres. Llançarem als vostres cors i les vostres consciències un crida tal que us haurem atret mentrestant i la victòria nostra serà una doble victòria. (M.L.King. La força d’estimar. Ed. Proa. Col·lecció: La mirada. Barcelona 76).

Quan hi ha qui ha entès aquesta nova manera de viure està introduint allò que Jesús en diu El Regne de Déu.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

QUAN PARLEM DE NOSALTRES MATEIXOS, MALAMENT!

Un locutor que transmet un partit de futbol es rebaixa quan parla d’ell mateix en comptes de dir-nos el que passa al camp, i mira que passa sovint! També un predicador que parla d’ell en comptes d’anunciar Jesucrist. Això mateix ho podem dir d’un polític o d’un cantant. El servei als altres és la principal tasca d’un locutor, d’un predicadors, d’un polític o d’un cantant. Ens enganyem quan veiem tot de gent rient les gràcies al rei, a un bisbe, a un polític o un famós qualsevol. Els que riuen les gràcies són aduladors , que mai no en falten, i enganyen perquè converteixen els famosos en més cregut i per altra banda aquests són poc estables perquè demà aniran al darrere de l’altre figureta que els posin al davant. Si llegiu l’Evangeli us adonareu que Jesús mai no parla d’ell com no sigui per remarcar les funcions que li han estat encomanades. Diu “jo sóc el pa” per remarcar que no fa altra cosa que respondre a la paraula del Pare (Jn 6,32), per això es fa pa; diu “jo sóc el pastor” per remarcar que ell té a funció de guiar-nos (Jn 10,11); diu “jo sóc la porta” perquè per ell podem entrar i sortir lliurement (Jn 10,9) i ens fa lliures en la religió. Sobre tot en l’evangeli de Joan Jesús no parla mai d’ell mateix. O bé escolta el Pare o bé respon al Pare i referent a la gent o bé escolta la gent o bé respon a la gent. Ell està com desaparegut. Els cristians quedem embedelits davant aquest Jesús que viu només per als altres i que s’adona que aquesta és la seva vida més pregona. Si descobrim aquest Jesús haurem entès què vol dir ésser cristians. Sant Pau que no havia conegut personalment a Jesús havia assimilat molt bé aquesta funció de viure per als altres quan diu que “ja no sóc jo, és Crist que viu en mi” (Ga 2,20). Ens pot servir, per entendre això, aquella paràbola de les deu noies, la funció de les quals era fer llum en la negra nit quan arribés l’espòs a la festa. Les que no havien entès que la seva feina principal i no havien preparat les seves làmpares amb l’oli abundant per poder cremar en el moment que s’havien d’encendre, ja que la seva funció era fer llum, quedaren excloses de la festa de noces (Mt 25,1-13).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ES REVOLTES DELS POBLES

Un poble de qualsevol nació o estat no es revolta ni es tira al carrer quan va més malament encara que semblaria així. El poble es revolta quan, estant malament, veu una escletxa de llibertat i alguna possibilitat de canvi i, sobretot, quan alguns més agosarats han donat uns primers i tímids passos cap a la llibertat.
Per això els dictadors més conspicus (que no vull pas dir bones persones) saben que, com més oprimit està el poble, menys possibilitat hi ha de revolta. I també saben que, quan el poble aconsegueix unes poques llibertats, demanarà totes les altres amb el perill de fer destrosses humanes i culturals; i el que és pitjor, demanarà el cap dels que governen i de tots els que se’n han aprofitat. Ja en tenim prou experiència en els darrers anys de la nostra república i amb la guerra civil que produí tantes destrosses humanes (afusellaments) i culturals (cremes d’edificis, d’arxius...).
Si teniu memòria quan el català estava més vetat a tots nivells oficials (fins i tot en l’escola algun mestre ens havia demanat que parléssim en castellà a l’hora del pati) és quan menys reivindicacions hi havia; aquestes han vingut quan s’han albirat les llibertats.
Ara vivim l’aixecament d’alguns països àrabs que tenen dues finestretes obertes, al meu entendre, que fan que la gent es mogui fent revoltes populars: Una és la quantitat d’emigrats que han tastat una altra mena de vida en els països occidentals i una altra és la informació que poden captar via internet que cap govern no pot aturar ja que sempre hi haurà jovent entès que trobarà la manera d’entrar a la xarxa internacional per més que la vulguin controlar.
Però el problema, a llarg termini, és molt més fort. Aquests països saben el que no volen però no tenen gent preparada per governar ni tampoc els que pugin a fer-se càrrec de les trames complicades del govern. Molts entraran en el cercle de la corrupció només de tenir poder, prestigi i privilegi. I, si fan govern democràtics, encara estaran més febles davant del poble, perquè es detecten més fàcilment les corrupteles.
Des de l’Evangeli ens cal saber desterrar el “maligne” com diem en la darrera petició del parenostre. Les millors receptes les trobem en la proclamació de les benaurances i aquestes receptes valen per governants i súbdit:
«Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!
Feliços els qui ploren: perquè seran consolats!
Feliços els humils: perquè posseiran la terra!
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: perquè seran saciats!
Feliços els compassius: perquè seran compadits!
Feliços els nets de cor: perquè veuran Déu!
Feliços els qui treballen per la pau: perquè seran anomenats fills de Déu!
Feliços els perseguits a causa de la justícia: perquè d'ells és el Regne del cel!
Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit. (Mt 5,3-12)
Tot plegat vull dir que el canvi de governants i governats ha d’ésser una conversió de cor, un canvi interior. Si no és així, qualsevol govern que enderroqui una altre ja porta a dintre les llavors de la corrupció que l’ha de fer caure i, en pocs anys tornarà a les mateixes.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS
http://www.parroquiavirtualbages.org

NO HI HA RES D’AMAGAT QUE TARD O D’HORA NO SIGUI CONEGUT

En els darrers mesos hi ha hagut una explosió de secrets amagats que han sortit a la llum, pactes de governs, informes secrets dels ambaixadors (sobre tot dels Estats Units) i la majoria dels governs i els poderosos han quedat tocats. És el que en diuen Wiki-leaks.

Sembla com si aquell judici final de la fi dels temps es comencés a produir.

A mi no em preocupa gaire que les coses se sàpiguen perquè les coses amagades tard o d’hora refloren. El que em preocupa és que sembla que juguem al joc de “tot s’hi val” i divertint-nos mirant els altres no ens examinem a nosaltres mateixos.

Reconec que una de les avantatges de la democràcia és que molts secrets tard o d’hora es poden destapar i generalment, fora d’alguna dimissió o canvi de govern, no passa gran cosa. En les dictadures, en canvi, si algun dia hi ha una explosió social, aquesta es produeix amb molts morts i, quan esclata tot d’una, ningú sap com s’aturaran les coses. No costa gaire recordar els despropòsits de la fi del règim de Rumania o ara el de Tunísia.

El que vull subratllar davant d’aquests drapets al sol que estan sortint és la poca capacitat que tenim d’examinar-nos a nosaltres mateixos i quan sentim que un polític ha fet tal o qual disbarat ens sentim lliures de tota responsabilitat. Ens ho mirem de lluny oblidant aquell consell de Jesús que ens adverteix de la facilitat amb la que descobrim la brossa de l’ull dels altres i esdevenim incapaços de veure la biga que hi ha en el nostre ull (Lc 6,41-42).

Abans he mencionat el judici final que nosaltres erròniament el situem a la fi dels temps com si en Déu hi hagués present, passat o futur (2Pe 3,8). Es dóna en cada moment perquè tot allò que els altres i nosaltres diem i fem a la fosca, tard o d’hora es veurà a plena llum (Mt 10,26-27).

Insisteixo que nosaltres hem d’ésser els primers en adonar-nos dels errors de la nostra vida abans de recrear-nos en la dels altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

CULPABLES O POBRES

En la nostra societat hi ha un munt de gent marginada, fracassada i empobrida. Càritas ho sap de sobres i s’estan fent actuacions a favor d’ells. Segur que no s’encerta el que millor es podria fer.

Quan parles amb algú d’aquesta qüestió (dels més pobres i fracassats) de seguida surt el mot “culpabilitat”. De qui és la culpa?

En les respostes s’hi endevina la manca de pensament per les simplificacions que fa la gent davant el problema de la pobresa.

- Uns diuen que la “culpa és dels rics i poderosos”. Els que diuen això ja encerten, ja; però viuen al dictat dels partits de les ideologies de progrés i, com que ja han trobat els culpables, no han de fer cap altra reflexió personal.

- Uns altres diuen que la pobresa és per culpa seva ja que no treballen ni en volen. Els que diuen això estan a l’altra banda de l’arc parlamentari i només acceptaran que es doni treball i acolliment als emigrats i pobres quan en falti de veritat, sobre tot si són de fora. També dient això s’estalvien de reflexionar encara que seran més propensos a fer pregàries “pels pobres”.

Ja sé que he fet una simplificació però de vegades va bé per explicar coses. No hi ha un entre mig? Doncs no.

La resposta, al meu entendre és clar, va del tot per un altre cantó i és que no serveix de gaire res cercar culpables. Aquest llenguatge embolica la troca i tira l’aigua al propi molí.

La pregunta alliberadora per a ells i per a nosaltres és demanar-nos quina responsabilitat tenim nosaltres envers el germà empobrit.

La serpent del paradís temptava Eva per dir-li que es tragués la culpa de sobre i de pas també li treia la responsabilitat. Fes el que vulguis i “sereu com déus” (Gn 3,5). Els fa tornar irresponsables primer a Eva, i a Adam després. Venia a dir-los que no havien de respondre davant de ningú en allò que es refereix al bé i al mal.

Aquest va ésser el seu pecat i el pecat nostre quan ens mirem els pobres i els fracassats com si no hi tinguéssim res a veure.

El pare del fill pròdig reclama al fill gran, que no volia saber res del germà, que no es fixi en la culpa sinó en el fracàs. Li diu que aquest germà teu que era mort ha tornat a la vida (Lc 15,32) i el Déu d’Abraham, en la paràbola del ric epuló, tampoc no cerca culpables sinó que recrimina al ric que no es fixés en el germà que menjava les engrunes que queien de la taula (Lc 16,19-26), amb altres paraules apel·la a la responsabilitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA DEPRAVACIÓ DEL LLENGUATGE

No podem donar lliçons de democràcia ja que nosaltres no som capaços d’entendre’ns quan parlem i hem depravat el llenguatge que havia de servir per conviure.

No sabem distingir i aclarir-nos.

Voleu exemples?

En comptes de parlar del dret dels pares a que els fills rebin l’ensenyament amb el propi idioma hauríem de dir que és qüestió de poder. Es tracta de veure qui pot més (amb lleis, constitucions, drets de les autonomies...) perquè si valgués el dret dels pares també el tindrien els xinesos, paquistanesos o els àrabs que també són pares. Ja sé que costa dir que és qüestió de poder. Parlar d’aquesta manera seria una premissa més real per poder-nos posar d’acord.

En comptes de parlar d’ideologies de progrés que ningú sap què cosa volen dir en referir-se al matrimoni i a la família, hauríem de parlar també de qüestions de poder (que vol dir imposar el llenguatge). Ningú no entén la defensa aferrissada de la família per part d’uns i les llicències extremes dels altres en anomenar matrimoni a qualsevol duo o trio que es formi. Ho trobareu estrany però amb la llei (que accepta com matrimonis tota mena d’unions) a la mà, la convivència de dos mossèns com és el cas de Navarcles en podríem dir matrimoni gai perquè la llei no mira pas en quin llit dormim. Fa riure, oi? però es troba a faltar és la precisió del llenguatge i el saber escoltar el que diuen els altres. Amb altres paraules hem de preguntar-nos quin respecte us mereix el matrimoni d’home-dona i quin respecte mereixen les parelles del mateix sexe que conviuen i reclamen alguns dels seus drets (testament, herència i obligacions envers l’altre que conviu amb tu). Dir-ne de tot matrimoni és una manera d’embolicar la troca i d’imposar llenguatges de poder que són per no posar-nos d’acord.

En comptes de dir que l’Ajuntament de Barcelona vol fer un homenatge al col·lectiu de gais i lesbianes que han sofert durant molt de temps i han esta ignorants haurien de dir que aquests ara estan en un moment de poder i estan en condicions de plantar un monument perquè si a l’ajuntament de Barcelona li interessessin aquells que han estat molt marginats també faria monuments al “sense papers”, a les dones que cuiden malalts, als avis ignorats, als aturats... i no ho fa. Per això seria d’agrair que aprenguéssim a parlar de manera adequada.

Això també val per les grans manifestacions a favor de la família que munta l’església, que no són precisament evangèliques perquè les coses que valen ja es defensen soles. També son expressions de poder. A veure qui pot més. Jesús més aviat defugia de les grans manifestacions de gent si no era per donar-los de menjar (Mc 8,2) i quan entra a Jerusalem, el que en diem la entrada triomfal, va acompanyat només d’uns pocs dels seus però aquella ciutat, el que és la majoria de la gent, es va inquietar, literalment diu que hi va haver un seisme a la ciutat (Mt 21,10) per la seva arribada. No li van fer cap altre monument que la crucifixió.

Es troba a faltar en el nostre món social, polític i religiós la gosadia de dir les coses pel seu nom. Això no impedeix pas que jo, personalment faci un gran elogi a les famílies establertes entre home/dona que han estat i seguiran bastint un gran puntal de la nostra societat. Això no exclou res ni ningú.

Tenim doncs una democràcia molt pobre precisament per manca de llenguatge que malament si volem que altres països la segueixin.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL CRISTIÀ SEMPRE SERÀ MARGINAL EN LA SOCIETAT

Si els seguidors de Jesucrist no argumenten contra “el sistema” s’aigualeixen i si són crítics amb el sistema (tots els sistemes) es trobaran que els deixaran al marge. Bona senyal!

Ara, per exemple, hi ha hagut un canvi de govern a la nostra nació. Que els cristians no es facin il·lusions perquè els seguidors de Jesucrist mai estarem tranquils amb l’organització econòmica que sigui. Sempre haurem d’anar recollint els desheretats i els fracassats de la societat: aturats per Càritas, presos i malalts pels nostres visitadors, infants per la catequesi... i sempre farem un treball a prou feines reconegut, sovint ni per la mateixa església (vull dir pels jerarques). Amb altres paraules, governi qui governi, mai no podrem dir “aquests són dels nostres” i malament si algú ho diu, perquè serà el senyal evident que ens haurem venut al poder, al prestigi i al privilegi.

Observeu com ens arriben les notícies: si es tracta de missioners poques vegades escoltarem l’elogi d’aquell home/dona que destinat la seva vida a viure entre la gent d’aquell país. Els nostres medis faran l’elogi dels que van amb grans caravanes portant aliments amb un rètols vistosos. Si es tracta de visita als presos no escoltareu pas l’elogi d’aquells que passen estones escoltant-los encara que a penes poden resoldre els seus problemes. Si es tracta de malalts mai no veureu premis de voluntariat als que destina mitja setmana a visitar-los. La feina dels creients en Jesucrist serà es pot resumir en aquesta dita de l’Evangelista Mateu

No disputarà ni alçarà la veu, no la farà sentir pels carrers. No trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la fins que faci triomfar la justícia. I les nacions posaran l'esperança en el seu nom (Mt 12,19-21).

Bé doncs, quan ens passen aquestes coses, només heu de saber que estem en el cristianisme més genuí. Però vull fer una advertència: Quan hom està en aquesta faceta de la que ara parlo, no vol dir pas que sigui millor que els altres. Encara que ho trobeu estrany, quan fem les coses segons el cor del Crist no vol dir que siguem bons. Precisament hem de saber reconèixer que els altres, els que fan coses diferents molt sovint empresos pel poder, pel prestigi i pel privilegi també són bons perquè la bondat ve de Déu i no de nosaltres. Només som testimonis. Reconeixem que Deu és bo i fem el possible per anar en la direcció que ell vol, reconeixent els malalts, els presos, els que tenen gana i els fracassats i no cercant altra cosa que allò que Jesús diu a l’Evangeli:

"Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm." (Mt 25,34-36).

Quan aquestes accions en favor dels altres es fan amb molt premsa i fotògraf (dinars per als pobres amb regidors i periodistes) segur que reben els elogis d’aquells que tenen a les mans els medis de comunicació però no fan treball evangèlic perquè ja tenen la seva recompensa (Mt 6,2). Les accions que valen seran sempre marginals en la societat i ja hi hem de comptar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

JESÚS, EL SALVADOR

L’Evangeli ens condueix a reconèixer la salvació per la bellesa i fragilitat d’un INFANT.

Fixem-nos en els mals que aquest infant, innocent i feble que no amenaça ningú, venç i per tant ens allibera.

- Primer de tot hi ha els mals que ens venen de la natura com les inundacions, terratrèmols, freds intens, calors sufocant, secades o malalties. Aquests sovint no els podem evitar però si podem veure quines persones han estat malmeses i perjudicades i tenim l‘oportunitat d’ajudar-los, si més no posant-nos al seu costat i, de la mateixa manera que l’aranya refà la tela quan per alguna causa ha estat destrossada, nosaltres refem tot allò que pot ajudar a la vida nostra i de les persones que ens envolten.

- Els mals que ens venen dels homes. Aquests són pitjors perquè comporten una malícia o un encegament per part dels que ens els fan. Són les guerres, els assassinats, les pobreses produïdes per l’acumulació de béns d’uns pocs, humiliacions, destrucció de la natura, violència de gènere, deportacions... Per Jesús sabem que no s’arreglen contraposant un mal amb un altre mal com seria aquella llei de “l’ull per ull”(Mt 5,38-42). La sortida d’aquests conflictes és la vida: Es infants que han de continuar venint al món, la tendresa i la capacitat de perdó. Les guerres sempre acaben quan algú afluixa i perdona i, si el que no vol continuar-la és el més fort, millor que millor perquè s’acaba abans. És allò de “si el teu enemic té gana dóna-li de menjar, si té set dóna-li de beure... (Rm 12,20).

-Però hi ha també els mals que provenen del nostre interior i sovint són els més dolents perquè no ens adonem. Són l’afany de privilegi, de poder i de prestigi i la poca capacitat que tenir de parlar de les coses amb qui ens hauríem d’entendre. Aquests mals es combaten llegint i entenent les benaurances, acceptant la pròpia pobresa, fomentant la compassió i la capacitat de posar pau entre els més estimats, mostrant-nos humils i transparents. El camí, com veieu passa per la bellesa.

Per això la contemplació de l’Infant que ens és donat pel Nadal, un nen que arriba dèbil, que no fa por a ningú, somrient, rebutjat pel poble, sense pretensions i entrant en el món pel camí de la pobresa, és una llum que aclareix el nostre camí.

Per tant,

- Davant els mals de la natura Jesús es posa a guarir a tants com pot. No es cansa de recuperar malalts

- Davant els mals que ens infligeixen els homes Jesús perdona i estima.

- Davant dels mals que surten del nostre interior Jesús expulsa els dimonis amb energia i invita a que s’aixequin els que estan prostrats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

CAL QUE SEMPRE SIGUI NADAL

Ha arribat Nadal i la nostra petita comunitat cal que renovi el compromís per un Nadal permanent.

Hem d’aplegar i unir tots els cristians de la nostra demarcació parroquial de Santa Maria de Valldaura en una veritable família, comunitat de fe, d’amor i de servei que superi la concepció d’una pràctica cristiana individualista i que es proposi posar a la pràctica la novetat que porta el projecte de Jesús.

No podem ser una església que fa la sensació, davant la nostra societat, que ja està tot dit, que no tenim camí, que som els guies d’un museu envellit, que estem esperant un enderroc, que l’Esperit Sant no hi era, al Vaticà II, que hem de tornar a la pràctica devocional d’una religió individualista. Hem d’acceptar el repte que som llevat per al món que ens envolta i no ser només practicants d’una religió per salvar la nostra animeta.

Allò que s’espera de nosaltres aquest Nadal no és “més del mateix”. Cal fer un Nadal permanent, cal fer present Jesús i el seu projecte amb l’esforç diari, sense defallir, il·lusionats malgrat les dificultats.

Si ho fem així sempre serà Nadal.

Any rere any, esperem que arribarà un dia en què haurem vençut una pràctica religiosa individualista, massificada, heretada del passat, on la calidesa i acolliment d’una comunitat-família sigui punt de partença de tota evangelització.

Tots esperem que arribarà el dia que la nostra petita comunitat incipient esdevingui sagrament de la vida nova, curulla de joia i felicitat.

Tots esperem poder ser el punt de referència, malgrat les nostres mancances i petiteses per tots el qui caminen sense destí.

Hem de saber presentar el projecte de Jesús, engrescador com la gran esperança a un món que viu en la increença i decebut de la situació present. Malgrat tot, les persones no han perdut una confosa esperança que “un altre món és possible”. Amb ells coincidim en la decepció però podem clarificar la seva esperança. Hem de ser la consciència que vagi transformant aquest nostre món. Des del Nadal hem començat a conèixer el projecte de Jesús. Els veritablement convençuts el faran possible.

Que la senzillesa de Betlem ens captivi i que comprenguem que el nostre poder està en la feblesa; o sigui, des del nostre testimoni joiós i esperançat, amb la confiança posada en Jesús, amo i Senyor del món i de la història, que s’ha revelat des de Betlem a la Creu i en la resurrecció. Bon Nadal.

Josep Torras Bacardit prev

EL PECAT PERDONAT I LA SALVACIÓ

Temps d’Advent

Amb l’article de la setmana passada pot ser algú haurà pensat que no hi ha pecat. Només vaig dir que Jesús no demanava la “confessió” sinó el reconeixement de la pròpia feblesa i la confiança. En cap moment força el pecador a fi que li detalli el que ha fet.

Els pecats que Jesús (en els Evangelis que ens han arribat) denuncia amb més contundència són:

- Els pecats de privilegi sobre tot referits a les riqueses: i, sobre tot, la possessió de diner (Lc 12,15-31), la seducció de les riqueses (Mt 13,22) i mantenir-se en la riquesa (Lc 6,24-26) perquè les arnes podriran les riqueses (Mt 6,19-20). Les acusacions de pecat són sempre genèriques. No tanca la porta als rics sinó que diu que ho tindran difícil per entrar en el regne del cel (Mc 10,23) però no impossible “perquè per Déu tot és possible”

- Uns altres pecats són els de manca de compassió com l’acusació que fa en la paràbola del ric i Llàtzer on acusa e, ric epuló de no haver-se adonat de la indigència del pobre (Lc 16,19-31) i també retreu els que no tenen compassió de la dona malalta en dissabte (Lc 13,10-17) l’abús dels pobres i les viudes (Mc 12,38-40). En la paràbola del judici final diu que “El fill de l’home” jutjarà els que no han vist el que tenia fam, set o estava malalt o a la presó (Mt 25,31-46).

- També fustiga els pecats de privilegis atacant els que cerquen els llocs importants i aparenten fer llargues pregàries (Mc 12,38-40) per quedar bé davant la gent (Mt 6,5), una hipocresia que consisteix en aparentar bo només per haver complert les coses manades (Mt 23).

- Finalment retreu amb duresa els que havent escoltat la paraula han fet oïdes sordes. Diu de les ciutats de Cafarnaüm i de Tir i Sidó que seran jutjades amb duresa (Lc 10,13-16) i en la paràbola del sembrador els que són com la llavor caiguda en el camí que no han fet cas de la paraula diu que ve Satanàs i se’ls enduu la llavor sembrada (Mt 13,14-15) o es que han construït la casa sobre la sorra i se’ls ha esfondrat per no haver escoltat la paraula (Mt 7,24-27).

Però quan Jesús té la persona al davant no l’ataca sinó que es mostra compassiu. Així veiem que crida contra els “mestres de la llei” però, quan en té un al davant que diu coses enraonades, li contesta que “no està pas lluny del Regne del cel” (Mc 12,28-34).

Quan es troba al davant un ric, anomenat Zaqueu, que és capaç de donar la meitat dels seus béns als pobres en fa un gran elogi dient-li que “també és fill d’Abraham” (Lc 19,1-10).

És tal la compassió de Jesús que tot just els mateixos apòstols s’han discutit entre ells a veure quin seria primer en el mateix lloc que és al cenacle on hi fan el darrer sopar, els promet que els que seran fidels a la prova s’asseuran sobre dotze trons per jutjar les dotze tribus d’Israel (Lc 22,24-30).

Amb això es veu amb quin d’amor i delicadesa tractava cada una de les persones i alhora de amb quina contundència havia recriminat el pecat.

Si esteu atents a la llista de pecats que Jesús commina amb contundència en l’Evangeli són bastant diferents dels que sovint s’airegen en els medis de comunicació fins i tot eclesiàstics. Triar per triar hem d’optar per la llista de Jesús, oi?

Jesús, contemplatiu del Pare, abominava el pecat que ens allunya del Creador i estimava tots i cada un dels que se li acostaven.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

JESÚS NO DEMANA LA CONFESSIÓ DEL PECAT

Jesús no demana la confessió del pecat sinó que perdona directament davant del més mínim reconeixement de la pròpia indigència.

El que hi ha en joc (i això és el principal) és la mirada de Déu i no la descoberta de les taques que puguin embrutar la nostra ànima. Es tracta de posar el centre de la nostra mirada en Déu i no en nosaltres mateixos (el que en podríem dir una mirada teològica).

El lloc de l’Evangeli on la gent “confessava els pecats” és a la vora del riu Jordà on Joan batejava (Mt 3,6) però, quan hi anà Jesús amb la mateixa intenció, la veu del cel li va canviar la mirada. Va adonar-se que es tractava, sobre tot, de reconèixer que ell era “fill de Déu”. Tot seguit, quan surt de l’escena del baptisme va al desert amb la intenció d’esbrinar què vol dir això d’ésser “fill de Déu”. El temptador que està atent a la recerca de Jesús, per tres vegades, li suggereix allò de “si ets fill de Déu...”(Mt 4,1-11) Jesús, amb les seves resostes, rebutja tot allò que no sigui contemplar l’esguart de Déu.

Vençudes les temptacions surt convençut que ha de perdonar sense demanar comptes.

Així ho fa amb el paralític que li presenten entre quatre dient-li: Els teus pecats et són perdonats (Mc 2,5) i amb la dona pecadora que li besava els peus li diu sense demanar-li comptes del que ha fet: “perquè ha estimat molt se li ha perdonat molt” (Lc 7,44-50) i tampoc no pregunta res a la dona adúltera que l’envia dient-li: Ves i no pequis més (Jn 8,1-11).

No és que Jesús pensi que no hi ha pecat perquè ve els enumera quan “vindrà el Fill de l’home amb gran poder i majestat” (Mt 25,31-46) sinó que,quan té el pecador al davant, no demana altra cosa que el reconeixement de la pròpia indigència.

Valgui com exemple l’endimoniat atrapat pel maligne en el seu interior: Jesús commina l’esperit maligne: “Calla i surt d’aquest home” (Mc 1,25).

Trobem tres llocs on els pecadors reconeixen genèricament els pecats (sense enumerar-los): El publicà de la paràbola que prega donant-se cops al pit reconeixent-se pecador en el temple del que Jesús diu que se’n anà justificat a casa seva (Lc 18,13-14), el fill pròdig que va al pare dient-li “He pecat contra el cel i contra vos” mentre el pare l’abraça abans que el fill hagi obert boca reconeixent el pecat (Lc 15,20-21) i el bon lladre que probablement és el cas més clar de reconeixement dels pecats al que Jesús li obre de bat a bat les portes del paradís (Lc 23,39-43).

Penso que les paraules més colpidores són les del crucificat que clama al Pare (això és el més important) “Pare, perdona’ls, que no saben el que fan” (Lc 23,34). Perdona a canvi de res.

Aquest serà el missatge del ressuscitat quan els dóna l’Esperit: “A aquells a qui els perdonareu els pecats els quedaran perdonats” (Jn 20,19-23) mentre a ells, que l’havien negat i abandonat, no els recrimina ni els demana alta cosa sinó que siguin perdonadors dels altres.

Així ens hem de preparar pel Nadal on contemplarem Jesús indefens i humil que ve a nosaltres perquè no li tinguem por. Ve a perdonar de part del Pare del cel i a donar-nos el poder de fer el mateix als altres.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ADVENT

Amb l’acabament de novembre comença el nou any litúrgic per als catòlics. Aquest proper diumenge, dia 28, estrenarem la Corona d’Advent encenent el primer ciri que ens indica el començament del camí cap a Nadal. Els ornaments morats de la litúrgia ens assenyalen la conversió que els creients hem de fer. L’austeritat serà trencada, tan sols, per la Festivitat de la Puríssima Concepció de Maria, amb un esclat de blanc –potser també de blau- i de flors a l’altar.

La paraula “Advent” té per a mi un sentit preciós, que fa reflexionar. Des d’una determinada perspectiva filosòfica (els filòsofs veuen les coses del dret i del revés –si un veu blanc, l’altre negre-), el futur (el futurus llatí) és allò que serà, comptant amb el que ja és; en canvi, l’advent-Advent (l’adventurus llatí) és allò que vindrà, que ens cau a sobre d’una manera completament nova. El temps d’Advent és doncs preparació per a rebre aquest regal de la gràcia de Déu que és el vessament del seu Amor fins a l’extrem de fer-se persona com nosaltres, perquè puguem conèixer com realment És. És la preparació per a rebre Aquell qui gratuïtament ens guiarà pel camí de salvació.

I quina actitud hem de prendre, doncs, els creients, davant el desafiament joiós a què ens repta l’Advent? Hauriem d’entendre que aquest temps és alguna cosa més que la preparació ritual –i ara sobre tot comercial- del Nadal. L’Advent està molt vinculat a una virtut teologal força oblidada, l’esperança. Hores d’ara, el deure dels catòlics és estar oberts a Aquell Amor que fou vessat per Déu en Jesucrist per a tots nosaltres i ser intruments –i això només passarà si li obrim el cor- perquè el seu Regne estigui cada cop més a prop nostre. Creiem que hi haurà un segon Adveniment, a la fi de la història, però hem de ser conscients que, mentrestant, nosaltres també som –i creem- història. Som en el món oberts a escollir –dins de les nostres circumstàncies- el camí que hem de seguir. Cada pas que fem queda incorporat al nostre ésser, i aquest serà l’únic tresor – sobre tot l’amor que hem donat i l’amor que hem rebut- que podrem oferir a Déu.

Així, hem de ser conscients que nosaltres també formem part d’aquest adveniment del Regne; que som constructors del Regne cada cop que reeixim en fer el món una mica millor. També hem de ser conscients que les nostres petites lluites de cada dia, les nostres esperances, es poden frustrar, sinó, ja no serien esperances. Els determinismes, la predestinació, són moviments filosòfics i religiosos que porten a la passivitat i a l’acceptació de l’status quo. Per a nosaltres l’Advent ha de ser esperó per a la revolta, per a un mai no en tenim prou en la lluita per la dignitat de la persona i del món. Hem de saber posar, en definitiva, la nostra llibertat en mans de Déu –Ell ens l’ha regalada- perquè el seu Regne sigui una realitat cada cop més palpable en aquest món. Si actuem així, de ben segur el seu Amor sabrà tapar quan arribi el moment aquelles mancances que haguem tingut. En això creiem i això esperem.

Que tingueu bon Advent.

Enric Sabrià i Plans. Manresa.

Temps d’Advent

LA SEGONA VINGUDA DEL “FILL DE L’HOME”

Aquest llenguatge sovint ens intriga i se’ns acut una mena de cataclisme o pot ser una nova arribada triomfal de Jesús al món. Ni una cosa ni l’altra.

Ho sabem prou que Jesús arriba al món a Betlem fet un infant, indefens, i innocent. Tan proper a nosaltres que el vam poder veure caminant per Palestina, guarint, estimant i en comptes d’espantar-nos va morir ell per nosaltres perquè no fóssim nosaltres els sacrificats. Amb la resurrecció va transmetre’ns la pau dient i repetint que “no tinguem por” i que “la pau sigui amb vosaltres”. És la primera vinguda de Jesús.

Però ens va anunciar una segona vinguda (Ac 1,11) que podem esperar amb el cap ben alt perquè “el nostre alliberament s’acosta” (Lc 21,28).

Quina és aquesta segona vinguda del “fill de l’home”? És el mateix que demanem en el Parenostre quan repetim “vingui nosaltres el vostre Regne”.

Diem que “el fill de l’home” ve quan el món canvia de rostre. Llavors Déu regna sobre el planeta. Quan? Quan desapareguin, per exemple, el milió dues-centes mil nenes víctimes actualment del tràfic de persones en la terra; quan no hi hagi un percentatge enorme de persones han de sobreviure amb un euro al dia; Déu es farà present quan no existeixi un negoci de 600 milions de dòlars de la prostitució cada any i quan no hi hagi el tràfic de més de 40.000 dones i nenes (de l’Equador, del països subsaharianes, de l’Europa de l’Est) portades a la nostra Espanya on encara hi ha una gran demanda.

La segona vinguda del “fill de l’home” serà cosa nostra quan no sols ajudem els pobres sinó que els convencem que ells són i poden ésser salvadors d’aquest món car ells molt sovint estan molt més nets de poder, de privilegi i de prestigi.

Sembla una tasca gaire bé impossible però més difícil ho tenia Jesús en el seu temps quan es va fer present. El profeta Isaïes, set-cents abans de Jesucrist, que vivia en un món de dominis, intrigues i morts, anunciava un temps que de les espases en faríem arades i fals de les llances (Is 2,4).

Qui havia de pensar, al acabament de la segona guerra mundial, que França, Anglaterra i Alemanya s’unirien en un “mercat comú” que impedeix més guerres entre aquestes nacions renyides de temps immemorial? I en aquest mercat comú ens hi hem afegit posteriorment una vintena de països més. Qui havia de pensar que la mateixa Rússia, aquesta setmana passada, parlaria d’unir els seus exèrcits per fer una Aliança militar amb l’Atlàntica no tant per sumar armaments sinó per eliminar les amenaces mútues? Queda molt per fer, però són passos importants.

No oblideu aquelles paraules de Jesús quan diu: A l’hora menys pensada arriba (el moment del) fill de l’home (Mt 24,44). El moment del fill de l’home serà aquest temps, que ja va arribant, en el que les persones siguin tan importants que la vida d’una sola persona valdrà més que els diners, la política, que els exèrcits i que la mateixa església.

Estem lluny encara de la pau mundial però l’Esperit del Senyor està sobre tots nosaltres i per això preguem, especialment en aquest dies del Nadal que “vingui ben aviat la nostra Redempció” que és la segona vinguda.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS SAHARAUIS

El nostre govern diu que de cap manera no s’ha de parlar amb ETA i que l’única sortida és la militar: agafar-los a tots amb únics instruments policials. Els marroquins diuen el mateix dels saharauis. Però heus aquí que, quan es demana al nostre govern que s’ha de fer amb el conflicte del Sàhara responen tot el contrari. Ens diuen els nostres mandataris que aquestes coses s’han de parlar, que tots els països civilitzats ho fan amb diàleg i que nosaltres no hem pas d’ésser menys. El mateix passa amb el conflicte dels palestins i els israelites que també els nostres aposten perquè ells dialoguin.

Oi que endevineu la contradicció? Doncs així anem.

L’opció de la guerra o de la repressió només policial és sempre la pitjor perquè sens dubte porta molts morts i massa sovint entre els pobres. Mortss d’un i altre cantó perquè els policies van amb armes i els altres no són pas angelets.

L’altra opció, la de conversar, és molt difícil del que sembla perquè ja s’ha de comptar que uns i altres ens enganyen i s’enganyen i que hi ha moltes grans mentides traïdores. Els que diuen “NO LA GUERRA” també haurien de dir “No a la repressió policial” però cal saber que això comporta molta saviesa en el parlar i molta paciència. Ja he dit que uns i altres enganyen.

Quan les converses van per bon camí pot haver-hi víctimes entre els mateixos que les han promogut (probablement és el cas de l’Ernest Lluch) i amb això s’hi ha de comptar, però quan es tria el camí de la repressió i la guerra les víctimes són molts més i entre els més pobres. Ja no parlo de la guerra oberta en la que els morts més nombrosos i, en el món actual, són majoritàriament civils.

Trobaríem alguna llum en l’Evangeli?

Probablement si: Jesús mateix va ésser una víctima d’aquestes converses que anomenem selectes, dels que donen la cara i denuncien les injustícies i no s’apunten a cap mena d’armament.

Jesús en comptes del camí de la violència va optar per la defensa dels desheretats. Preferia la vida de les adúlteres (Jn 8,1-11), ens feia conèixer els pobres oblidats indicant-nos on eren (Mc 12,41-44), es posava al costat els estrangers burlats com el de Gerassa de manera que la mateixa gent del territori el va expulsar de la contrada (Mc 5,1-20), denunciava aquells que s’aprofitaven de les viudes fingint llargues pregàries (Mc 12,40). Això és diàleg? Si. Perquè la denúncia també és diàleg i l’acolliment dels pobres també.

El seu final va esdevenir un testimoni d’una manera valenta de fer que excloïa la violència però parlava i denunciava en el moment més oportú i en els més inoportuns. Això ho feia en un clima de perdó que consistia principalment en el desig de vida plena i permanent per a tots fins i tot per als que ens han ofès.

Sant Pau que coneixia bé el projecte de Jesús ens ho diu d’aquesta manera:

Més aviat, “si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap”. No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé (Rm 12,20-21).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL DEBAT SOBRE LA IDENTITAT

Us haureu fixat que en les campanyes electorals els debats sobre la identitat són importants. Més del que sembla. Uns a favor i altres menyspreant-los es van creuant i repetint les preguntes següents:

Qui som? Europeus, catalans, espanyols o un mica de cada?.

Quin idioma parlem? Català, només castellà o bilingüe?

Quina és la nostra història, cultura, festes, ...

I, quan un polític té por de contestar aquests preguntes (pot ser pel tipus de públic que té al davant) surt amb la caixa dels trons parlant del atur, de la indústria, del treball ... com si les qüestions sobre la identitat fossin sobreres.

Agradi o no els problemes aquests són importants tan en temps de la prosperitat com en el de les vaques flaques.

Voleu un exemple?

El poble de Navarcles està en crisi econòmica com tants però quan algú, amb molt encert, ha promogut que cada família es munti un àlbum com quan érem infants i el tema són les fotos antigues i actuals del poble, s’hi han implicat joves i vells, botiguers i mestresses de casa. I de quina manera! Tothom hi és i es munten trobades a la plaça del poble per completar l’album amb molta assistència de gent. Perquè? Perquè aquest àlbum remarca tot allò que som i allò que hem estat, ens fa sentir que som persones, trobem l’escalf del veí que vivim a toca a casa i tornem a tocar de peus a terra. La identitat interessa molt més del que sembla.

Els altres problemes (atur, indústria, preu del diner, carreteres...) hi continuen essent perquè hi ha poc treball, moltes famílies tenen feina a fer arribar el pressupost, les àvies han de cuidar dels nets sinó no s’arriba. I els politics han de fer per resoldre’ls però la identitat fa que siguem lliures o esclaus.

Per això hem de desconfiar dels polítics que es riuen dels nostres problemes d’identitat (llengua, festes, senyera, escola immergida)... i ens insinuen que allò altre més important com el diner (treball, indústria, jubilacions). Tot és important però sense la identitat no som res.

Aquesta va ésser la clau del domini sobre tot Amèrica imposant el castellà o portuguès a Amèrica del Sud i l’anglès a la del Nord. Així es van anul·lar els pobles que tenien la seva pròpia identitat. Amb la llengua hi van els costums i sobre tot la humiliació de les persones si es destrueix allò que els havia estat propi fins aquell moment.

Amb la religió van passant coses semblants perquè les sectes o denominacions religioses que volen imposar-se a casa nostra entren al país excloent del tot la nostra llengua amb una pretesa mirada universal. I això ho fan en la litúrgia, en el cant i en tot acte que poden com ara amb un programa radiofònic. Saben que la gent, sense identitat, és molt més manipulable.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA VERITABLE ALEGRIA

Després del desplegament de medis per la visita del Sant Pare tornem a la vida de cada dia de les nostres petites comunitats. Després del rebement de Rams el Senyor Jesús va haver d’encarar-se a la setmana de la Passió, mort i creu.

No penso pas que nosaltres haguem de morir però si que haurem d’aprendre a estimar aquells que van fer demostracions contràries a la visita del papa i també els que ho van fer de maneres molt infantils. El fet que es manifestessin de forma ridícula (besant-se homes amb homes al carrer i repetint com infants aquell jo-no-t’es-pero!!) no vol dir que no els haguem de tenir en compte.

Ja deia Sant Francesc d’Asís que la vertadera alegria no consistia pas en “que vinguéssin tots els prelats ultramontants, arquebisbes i bisbes o també que vinguessin el rei de França i el d’Anglaterra”. Sant Francesc d’Asís sabia el que es deia.

Aquests contraris a la visita papal, molt variats per cert (perquè hi havia catòlics practicants, ateus convençuts i polítics significatius) ens indiquen una realitat que està sempre present en el nostre país que ens fa viure en contínues tensions. Hi ha molta gent que és contrària a les manifestacions de la fe i més entre els joves.

Gràcies a Déu entre els polítics de tots els partits hi ha catòlics practicants, cosa que probablement no passava en els anys trenta, però també ara en trobem entre la gent de la dreta mediàtica premsa molt anticlerical.

Tot això ens fa veure que la nostra obligació és estimar els uns i els altres ja que el manament de l’amor no caduca però alhora ens fa entendre que no podem agafar de cap manera els polítics d’un determinat partit i classificar d’ateus a tots ells perquè no correspon de cap manera a la realitat. Tampoc no podem fer el contrari, que seria considerar com a creients els que probablement tenen major percentatge de practicants en les seves files.

La paràbola de blat i el jull no ens permet arrencar i llençar els dolents ja que aquesta és una tasca reservada als àngels del Senyor a la fi dels temps (Mt 13,36-43). Ara hem de conviure.

Però tornem a la vertadera alegria de la que ens parla Sant Francesc i de la que també ens parla Jesús. Aquesta benaurança consisteix en haver tingut paciència quan ens insultaran, no ens acolliran i diran tota mena de mal contra nosaltres (Mt 5,11-12). I no els hem de tenir paciència perquè nosaltres som bons i ells dolents sinó perquè el manament de l’amor ens fa estimar-los i el reconeixement de la paternitat de Déu Pare ens fa adonar que ells són fills de Déu com nosaltres fins a poder-los dir, com Jesús deia a un mestre de la llei: “No estàs lluny del Regne del cel” (Mc 12,34). Si en el Regne de Déu hi cabessin només els bons, tampoc no hi podríem entrar nosaltres.

D’ací pocs dies hi haurà eleccions al Parlament. Tots els partits tenen cristians en el seu si i tots els partits tenen coses reprobables. També l’Església en té. Per això cal ésser molt prudent i que ningú no digui que vota tal o tal altre perquè és més catòlic. En tot cas penso que és millor anar a votar que no pas abstenir-se perquè l’abstenció (que és legítima) dóna el vot al més votat i, si és gaire abultada, dóna opció als militars o dictadors. Ens agradi o no els que ens han de governar són els politics. Preguem per tots ells.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

BENVINGUT EL PAPA BENET XVI

En fulls anteriors ja he dit el que em semblava dels pros i els contres de la vinguda del Papa.

Ara toca rebre’l i rebre’l bé perquè arriba aquesta setmana a Barcelona.

La majoria de nosaltres no serem presents dintre del temple de la Sda. Família però si que podem influir amb les nostres converses donant la benvinguda als que està al cap de munt de Càritas mundial (Càritas és una associació de la mateixa església).

Donem la benvinguda al responsable de les missions universals de tota l’església.

Acollim al impulsor de les universitats i instituts catòlics de tot el món.

Rebem aquell que tots els bisbes catòlics del món reconeixen com a cap i pastor.

Aprovem el representant d’una institució que en els darrers quaranta anys ha defensat la pau sense fisures i no s’ha posa al costat de cap mena de guerra. És sorprenent que aquesta setmana hi hagi hagut un ferotge atemptat a Bagdad contra una església catòlica quan la Santa Seu en tot moment es va oposar a l’ocupació de l’Iraq i a la guerra.

Però sobre tot admetem que el qui presideix tota l’Església i n’és el punt d’unió ens ha continuat donant l’Evangeli de Jesucrist a pesar de les deficiències i defectes d’aquesta institució. Sense l’Església l’Evangeli, aquest text preciós, no ens hagués arribat fins a nosaltres.

Hi ha catòlics, i són catòlics de veritat, que no voldrien aquesta mena de visita tan solemne. Segurament tenen raó i cal respectar la seva opinió perquè per seguir el camí de l’Evangeli es pot fer de moltes maneres diferents. Tot es pot anar canviant ja que al llarg de la història les coses ha estat molt diferents i no hi ha cap protocol i cerimònia que no pugui ésser modificada.

No fa gaires anys que va venir el Dalai Lama a Barcelona. Molt de compte perquè molts dels mateixos que reclamaven un rebement, també per les autoritats polítiques, per aquell que també és alhora cap d’un estat (enderrocat però cap d’estat) i líder religiós ara diuen el contrari quan el que ve és el papa. Aquell venia a fer una visita pastoral i així ho defensaven els mateixos que ara són tan contraris a la cita actual. En aquest món no podem dir avui una cosa i demà una altra perquè tenim el cap sobre les espatlles per fer-lo servir i no pas per seguir les consignes dels que pensen per nosaltres.

Escric això uns dies abans de l’esdeveniment però m’hauria d’equivocar molt si dic que la majoria de la gent del nostre poble (inclosos els indiferents) seguiran amb atenció els actes. Molts no ho faran per motius religiosos perquè les multituds arrosseguen multituds, però seran a bé al carrer o bé a la televisió.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS