Hi ha la convicció primera, que per a mi també ho és, de que la violència no arregla els conflictes ans els agreuja i complica: és allò de l'espiral de la violència en boca del qui va ser bisbe de Recife, al Brasil, Helder Pessoa Cámara. Hi ha el principi evangèlic, aquell de parar l'altra galta, que equival a resistir-se a reaccionar violentament davant qualsevol tipus d'agressió, actitud ja més difícil de portar a terme, però que està aquí com a ideal per a arribar-hi; són els màrtirs. Hi ha també el dret a l'autodefensa legítima davant l'agressió a la pròpia persona, la família, els amics, el propi poble o nació.
Aquests dies, a més de les cada dia tristament abundants notícies que van agreujant les terribles conseqüències de la crisi a casa nostra, hi ha la greu crisi dels ja vells enfrontaments entre jueus i palestins. Ja des del primer moment que m'he anat sorprenent de les poques veus- i encara amb les conseqüències d'atacs que han rebut – que deplorin els atacs palestins, i que en general a Catalunya i també a la resta de l'Estat Espanyol, es carreguin les tintes exclusivament contra els jueus. Ja ho sé que aquests tenen la paella pel mànec amb la poderosa força militar que han demostrat gairebé sempre com a invencible i invasora. Però qui ha començat? D'on surten les gairebé unànimes protestes contra uns i callant envers els altres? Com és que només arriben imatges esgarrifoses de la destrucció i la mort a la part palestina? I les acusacions que arriben, tot i que amb veu baixa, referent a fer servir la població civil palestina com a escuts "protectors"? Com és que tants països àrabs callen i només una petita minoria d'aquests atiïn encara més les hostilitats en lloc de propiciar una parada del conflicte? Perquè s'evita qualificar de terrorista el grup palestí equivalent als que usen els mateixos mètodes per imposar la seva aquí i a altres parts del món? No seré jo qui em posi al costat dels qui van a aixafar l'enemic aprofitant tenir els més potents recursos i amb una ofensiva com a mínim clarament desmesurada. Però és que la reacció unilateral em fa ferum de reminiscències de l'ancestral antisemitisme que ha portat tants horrors en la història humana.
Els holocaustos són dels moments de la llarga trajectòria humana que més ens haurien d'avergonyir, i ja seria hora que n'aprenguéssim d'aquesta llarga i dramàtica experiència. Però, alerta!, cap d'holocaust, cap. Ni dels serbis, ni dels bosnians, ni dels hutus ni dels tutsis, ni dels blancs ni dels negres, ni dels palestins ni dels jueus.
La imparcialitat és tan difícil! Segurament que fins i tot hi haurà qui trobi parcial el meu punt de vista. És molt possible tot i voler-ho evitar d'entrada, i d'aquí els interrogants que m'ha provocat el veure les reaccions que s'han anat donant. Però és tan fàcil fer sortir de dins la part de dictatorial que tots portem dins pel pecat original. Generalitzar, imposar, marginar…, són verbs sempre de deplorable actualitat. Deprimeix sentir afirmacions com "L'Ésglésia sempre ha fet mal", o passar de les afirmacions sense fonament per evitar la masturbació, com aquella de que la seva pràctica portava a l'assecament de la medul·la, a l'altre extrem de dir que "qui no ho fa té un greu problema", per posar exemples d'afirmacions que he sentit aquests dies.
Tots hauríem de ser cada vegada més conscients de les pròpies limitacions, dels condicionants que ens influeixen, del nostre subconscient, de la nostra ignorància, de pòsits que ens fan mal endins, de prejudicis, de subtils manipulacions informatives…, en fi de tant i tant que ens impedeix tenir la visió de la realitat que correspongui a aquest mateix mot.
Josep Mª Mas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada