La religió pot ésser forta i fins i tot poderosa sobre tot quan alguns parlaments estan dominats per religiosos. És el cas de l'Iran actual o d'alguns parlaments espanyols d'èpoques anteriors. Això no vol pas dir que hi hagi més fe sinó que pot obligar a la gent a practicar-la. També la religió pot ser senzilla i humil com ho és en molts pobles. Llavors no surt als medis i la gent no la identifica amb aquella de la que parlen els diaris.
Fins i tot quan la religió és perseguida i té màrtirs es fa forta (la religió, no la fe) als ulls dels que practiquen o dels que volen practicar, mentre els màrtirs siguin els altres.
La religió, com he dit, pot ésser forta i poderosa però la fe sempre és feble. Si creiem de veritat mai no acabem de tenir arguments per defensar-la. Els arguments dels creients són sobre tot els testimonis i aquests molt sovint passen desapercebuts.
Poso un exemple de fe. Una dona que aguanta el dia a dia de la seva família, que fa d'intermediària en els conflictes entre germans, que neteja, cuina i endreça la casa, és una dona que creu profundament amb els seus. I això és fe? I tant! Això és fe perquè se sent lligada amb amor amb els seus. Però molt sovint ningú no li agrairà res. No se'n adonen i es comporten com si el que ella fa, fos el més natural del món. Està fortament compromesa amb els seus i pot ser només li reconeixeran en cas d'una mort prematura quan la trobaran a faltar. Massa tard.
La fe és feble perquè no apareix en la propaganda (malament si ho fa) però dóna estabilitat a tots els que estan al voltant del que creu de veritat. Té una altra mena de fortalesa que irradia els que hi ha a la vora. No hi ha fe sense una mirada a tots els que t'envolten.
Contemplem un episodi significatiu que trobem en l'evangeli que ens pot ajudar a entendre això.
Quan Jesús baixa de la muntanya on Pere, Jaume i Joan l'havien vist transfigurat, es troba amb els altres deixebles que volen fer-se veure en la guarició d'un malalt (que l'evangelista en diu epilèptic) i només aconsegueixen fer aldarull. El pare del noi suplica pel seu fill i Jesús li parla de la fe. Primer de tot es queixa de la manca de fe d'aquella generació (tota aquella gent) dient-los generació descreguda (Mc 9,19) ja que els apòstols van a la seva i cerquen la guarició vistosa envoltats de gent. Després i tot seguit suscita la fe del pare del noi malalt dient-li: Tot és possible per al qui creu (Mc 9,23). És que la fe és una altra cosa. La resposta d'aquell bon home és tan bonica que la podríem gravar en una placa de marbre perquè diu a Jesús: Crec, però ajudeu-me a tenir més fe (Mc 9,24). És a partir d'ací que s'inicia el procés de la guarició del noi evitant l'aglomeració de la gent.
Com veieu la fe és un servei que molt sovint passa desapercebut i per això sembla feble en el sentit que ningú no se'n adona i a penes és reconeguda.
Josep ESCÓS i SaRSANEDAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada