L’ESGLÉSIA ESPANYOLA I LA SOBIRANIA CATALANA

Després de proclamar a Arrels Cristianes de Catalunya (1985) la realitat nacional de Catalunya i la necessitat d'una adequada estructura juridicopolítica, els bisbes catalans feien als catòlics espanyols aquesta petició: "voldríem que fossin, principalment, els nostres germans catòlics del altres pobles d'Espanya els primers a comprendre i acollir aquestes aspiracions".

Per desgràcia no ha estat així. Al contrari. L'Església, i particularment la jerarquia espanyola, s'ha oposat sistemàticament a tota pretensió sobiranista. S'ha tornat a complir la queixa que Carles Cardó feia el 1930. "És tristíssim haver de confessar que la major part de les resistències, i les més incomprensibles, vénen de la banda dels catòlics".
El dia 7 de gener del 2002, la Conferència Episcopal Espanyola emetia una dura nota de condemna del Pla Ibarretxe. En la nota defensa la unitat i la sobirania d'Espanya com una institució gairebé de dret diví, i la Constitució com el dharma inalterable de les Hespèries, i condemna tot intent d'emancipació com a greument perillós, contrari al bé comú, atemptatori contra la convivència i moralment inacceptable.
I l'imparable Cañizares, aleshores cardenal de Toledo, fins i tot s'atreveix a dir: "les comunitats que demanin o preten-guin l'autodeterminació perdran la seva identitat cristiana", o sigui, que no es pot ser cristià si no s'és espanyol i espanyolista. I el mateix Cañizares, en un article titulat Unidad de España i publicat el gener del 2006, amb motiu de l'aprovació de l'Estatut, en el setmanari Alfa y Omega de l'arquebisbat de Madrid, convocava una mena de croada de tots els cristians espanyols "davant la gravetat d'aquests moments en què estan en joc la unitat d'Espanya i les seves arrels culturals i històriques". I en les mateixes dates, la revista Vida Nueva, òrgan oficiós de l'episcopat espanyol, feia costat a Mariano Rajoy en la recollida de signatures amb vista a reclamar un referèndum sobre l'Estatut (millor: contra Catalunya, que és el mateix, deia una dama que anava a signar).
Amb això, fàcilment us podeu imaginar amb quin goig s'ha rebut en medis catòlics espanyols la sentència del Constitucional.
Res d'estrany. El bisbe de Vic, Dr. Masnou, havia explicat que, sempre que a la Conferència Episcopal Espanyola es votava una proposició favorable a Catalunya, tots els bisbes, llevat d'alguns de bascos, hi votaven unànimement en contra.
I si de la sobirania política passem a l'autonomia eclesiàstica, el panorama és encara molt més descoratjador. Podem dir que el comú denominador de totes les intervencions de l'episcopat espanyol ha estat sempre que l'Església catalana no es desmarqués ni un centímetre de la resta.
L'argumentació del bisbe Deig a Prada el 1991, sis anys després de la publicació d'Arrels Cristianes de Catalunya, a favor d'una Conferència Episcopal Catalana, era òbvia de tan senzilla: a una realitat nacional catalana, deia, li correspondria una Església amb personalitat pròpia. I el moment més crític del Concili Tarraconense va ser quan els nostres bisbes no van deixar votar una proposició que demanava la província eclesiàstica única i la Conferència Episcopal com la fórmula més apropiada per preservar la unitat eclesial i pastoral de Catalunya, que es considerava vital per a les nostres esglésies. Una situació que els bisbes només van poder apaivagar amb falses promeses.
Tot i el control exercit pels nostres bisbes, les resolucions conciliars van haver d'esperar, per a la seva aprovació, un any i un dia a la duana romana, amb greu detriment de la il·lusió que havia despertat el concili. I tot només per raons polítiques, en el sentit més mesquí de la paraula, que ells presenten com a raons pastorals. Aquelles mateixes raons que van aconsellar la desmembració de la Franja, l'esquarterament del bisbat de Barcelona en tres diòcesis i de l'Església catalana en dues províncies eclesiàstiques, el nomenament de bisbes valencians per a les Illes i per a Catalunya. De les resolucions conciliars, es van suprimir totes les al·lusions nacionals, es van introduir algunes precisions de nomenclatura, sempre en el mateix sentit restrictiu, i s'invalidava l'ús de la denominació de Conferència Episcopal Catalana, que fins aleshores amb tota naturalitat s'havia atorgat l'episcopat català, ja que, argüien, ni és Conferència ni és Catalana, perquè conté una franja del País Valencià. Com podeu suposar, darrere d'aquests tripijocs hi havia Madrid, amb el prepotent Rouco. I també l'arquebisbe emèrit de Barcelona, el cardenal Ricard M. Carles, que ha estat, em dol haver de dir-ho, nefast per a l'Església catalana.
Mentrestant els nostres bisbes es van decantar per l'opció menys ambiciosa d'una Regió Eclesiàstica, que Roma va acceptar, però que encara no ha atorgat, per la raó de sempre: que Catalunya no es desmarqui gens ni mica, no fos cas que es donés ales als separatistes. Ni mai! Perquè regió eclesiàstica i no res són pràcticament el mateix.
Hem de dir que durant aquests anys l'episcopat català ha demostrat una gran passivitat. Amb motiu de la sentència del Constitucional i de la manifestació del 10 de juliol, van publicar una nota en què expressaven la seva preocupació de pastors pel moment que vivia Catalunya. I poca cosa més.

MN. JESÚS HUGUET

Capellà del Bisbat de Solsona

Publicat a Regió 7 Dijous,16 de setembre del 2010-09-16 En l’ apartat Crítiques Benignes

EL PREU DE LA VISITA DEL PAPA

S’ha aixecat una gran polseguera perquè els anglesos cobraran una quantitat a cada catòlic que assisteixi a la cerimònia del Papa. Les mateixes fonts han dit que menys mal que a Barcelona no es cobrarà res per la visita.

Per què a Barcelona serà gratis? De despeses n’hi haurà moltes perquè hi ha el viatge, els acompanyants, la vigilància (ja sabem que altres papes ha sofert atemptats), l’escenografia, la megafonia, ... Qui ho pagarà? Si no ho paguem els catòlics que l’anem a veure, algú altre traurà diners de les seves arques, oi?

Els espanyols i els catalans som tan macos que ens refiem que els governs (estatal, autonòmic i municipal) es facin càrrec de les despeses? És clar que l’església hi posarà la seva part però encara vivim de la protecció de l’estat. No trobeu estrany si dic que m’agradaria que els catòlics paguéssim al menys una bona part d’aquest viatge. Això ens ajudaria a tenir idees més clares perquè no s’hi val a predicar per una banda la separació entre l’església i l’estat, per altra banda criticar el cost d’un viatge com aquest i a sobre protestar si el catòlic ha de pagar alguna cosa. No serà pas menys cristià el que no hi vagi.

El debat dels diners de l’Església encara no ha arribat a les tertúlies d’un cristià senzill i, quan en sents parlar, t’adones que vivim de tòpics. Encara vivim com criatures que ens ho donen tot pagat i podem criticar les riqueses d’un temple, d’un museu o del Vaticà sense tenir els números reals a la mà.

Tant a la nostra parròquia com al bisbat estem fent un esforç de transparència publicant periòdicament l’estat de comptes. Segurament molts no coneixen els comptes del bisbat que te feina a pagar els sous dels capellans i a penes pot ajudar la restauració de parròquies de pobles petits. És clar que té la catedral i el museu però encara que es posés en venta ningú no ho compraria perquè són equipaments destinats precisament a aquest ús que s’han de mantenir i la conservació d’un edifici gran val molts diners. Recordeu el que ens va costar fer teulada a la nostra parròquia.

Torno a parlar del viatge del Papa. Evidentment valdrà molts diners com ho val l’escenografia de qualsevol cantant, o l’apertura del camp Nou per fer alguna mena d’actes, o el viatge de qualsevol polític ni que sigui dintre del nostre mateix país.

En tot cas el debat haurà d’ésser preguntar-nos quines avantatges o inconvenients comporta la visita del papa a un país com el nostre. D’això en parlaré en l’article de la setmana que ve.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

BENAURATS ELS POBRES

Quan diem pobres ens referim als pobres de tota mena. Els que no tenen diners ni possibilitat de tenir-ne, els exiliats, els deportats,, els malalts, els aturats que, per l’edat que tenen ningú no els donarà treball, ela avis que cobren poc i encara han de fer dinar per nets i sovint pels fills, aquell que tot i tenir treball no poden prendre cap decisió a dins l’empresa i sovint les mateixes dones per la seva condició en molts llocs i països. Són diferents classes de pobres.
Perquè Jesucrist diu que els pobres són benaurats? (Mt 5,3). Aquests no tenen diner, no tenen influència, no tenen poder, no tenen prestigi, no surten als diaris, no reben homenatges encara que es facin tips de treballar. Fins i tot la mateixa religió catòlica sembla que deixa a Càritas que es cuidi dels pobres però no sembla que els consideri benaurats com Jesús en l’Evangeli
Totes les religions parlen d’ajudar els pobres. També els jueus en el temps de Jesús que tenien en el temple una becina per posar diners per als pobres.
Però l’Evangeli diu una altra cosa. Diu que ells, els pobres, són els que tenen possibilitat d’alliberar la humanitat. Precisament perquè són lliures.
La realitat sembla que és tot el contrari perquè els forts i els poderosos faran els impossibles per tenir-los a sota i els fan passar per les creus de tota mena. Els mateixos pobres arriben a pensar que ells són els últims i, a causa de les patacades que reben, tenen por. Doncs bé. Ells tenen la força de l’Evangeli per seguir el camí de Jesús sense diners, sense prestigi i sense privilegis perquè tenen la força de l’Esperit per construir un món nou.
Ja he dit que massa sovint tenen por, se senten impotents i saben que estan sotmesos als grans i als potentats i temen que no se’n sortiran.
La tasca nostra, com a deixebles de Jesús, és convèncer-los que tinguin fe.
No parlo d’aquella fe que consistiria en acceptar una doctrina universal i vàlida per a tots. Amb una doctrina així no es pot convèncer ningú. La fe consisteix en creure que jo sóc capaç de seguir el camí de Jesús i de construir un món nou a pesar de la meva petitesa i de la meva feblesa. Aquesta mena de fe és molt difícil i molts que es diuen cristians no la tenen i s’estimen més aquella altra que consisteix en acceptar els dogmes que diu l’Església. Aquesta et fa un fidel de l’església però no un creient.
Si llegiu l’Evangeli veure les vegades que Jesús demanava la fe a tots els que guaria: Els deia la teva fe t’ha salvat, (Mc 5,34; 10,52) que es faci en tu segons has cregut...(Mt 9,29) Volia no sols guarir els malalts de les seves afectacions sinó també convertir-los en persones que saben que poden construir el món nou sense poder, ni privilegi ni prestigi. Per això encara en l’Evangeli veiem que Jesús diu i repeteix a tot moment que no tinguin por. Què més voldrien els poderosos que infondre aquesta por que fa més submisos els pobres!!! On hui ha por es perd la fe que vol que tinguem Jesús, el nostremestre.
Si voleu contemplar a Jesús mateix crucificat és un exemple d’un pobre que ha remogut el món.
Josep Escòs

ELS VALORS MANIPULABLES

Tan els mestres (quan avaluen els alumnes), els polítics (quan parlen del valors), els economistes (quan programen la societat) parlen de valors com si, amb aquest llenguatge ens poguéssim entendre.
Permeteu-me que els posi en qüestió amb alguns exemples:
Comencem per “la pau”. Els que s’armen fins a les dents diuen que ho fan per la pau. Els que han deixat indefensos fins a morir milions de rwandesos parlen de la pau mentre no els han donat armaments per defensar-se. Uns parlen de la pau pensant que aquesta ha de consistir en la igualtat i uns altres pensen que ha de consistir en la llibertat de mercat. No hi ha manera.
“La recerca de la veritat”. Quan jo era petit en el meu poble la falange espanyola era omnipresent i ens repetien una frase atribuïda a José Antonio: “la verdad no teme ni ofende” (una mentida com una casa). Ara els polítics es tiren els plats pel cap, no perquè vulguin cap mal a ningú, sinó per “trobar la veritat”. Com veieu estem on estàvem. Aquesta recerca és un valor que moltes vegades no val.
“L’Estat del benestar”. Els actuals governs han aconseguit la desmobilització de tota la societat. No cal que fem res. L’Estat o l’Ajuntament ens ho resoldrà tot. Nosaltres cada dia tenim més prohibit fer res ni tan sols hem de recollir una llauna pel carrer. Un mateix ajuntament que promou una monumental embrutada de les platges a l’endemà ja ha posat els seus funcionaris per deixar-nos-les netes. Igualment va passant amb el “botellon” o els balls de festa major. Només hem de pagar més funcionaris i ja està. És un valor aquest estat del benestar?
“La solidaritat”. Si hi ha accidents, tot seguit el cordó policial, l’equip de psicòlegs i els professionals de la medecina actuaran i els familiars dels damnificats no tenen dret a res fins que el “papa governant” els digui què i quan han de fer alguna cosa. La solidaritat ja ens la dictaran quan calgui. No cal que pensem ni que tinguem iniciatives. Ja ens donen pastada la solidaritat que hem d’exercitar. És un valor això?
“L’autonomia personal”. Igual com passa amb les “sectes” els nostres governants ens convencen que som autònoms i que fem el que volem. Això que per una banda ens fa tous (la noia tindrà totes les facilitats per avortar) per altra banda ens amaga allò que mai no havíem d’haver perdut: L’agraïment amb els progenitors i amb la societat. Som continuadors de la història i no pas els primers actors.
Quin mal tenen tots aquests valors que he posat com exemple? Que no són bons? I tant que si però els falta el fonament. Encara que no ens en adonem, al darrere de tots ells hi ha la prepotència dels governants (dretes i esquerres, tant se val!) que ens controlen, ens exigeixen i, quan convé fan veure que ens eixuguen les llàgrimes.
Hem oblidat el vertader valor, per damunt dels anomenats “valors” (parlo com a creient) que és el PARE del cel que hi ha darrere de tot i que aconsegueix, per als creients, tres grans fites:
. Que reconeguem a tots els altres, sense exclusió, com a germans (perquè ell és Pare de tots). És valor perquè hi ha el Pare al darrere.
. Que nosaltres, pel nostre compte, som capaços de descobrir quins són els necessitats (no els que ens diuen sinó els que veiem amb els nostres ulls). Ens hi empeny el Pare que no vol que es perdi ni un de sol dels seus fills.
. Que sabem reconèixer la força en el nostre interior per aixecar-nos perquè “veiem” els ulls il•lusionats del Pare que ens vol veure drets.
No hi ha qui el manipuli aquest Pare.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

EL MANIQUEISME ENS MATA

Què és el maniqueisme? És el vici que tenim de dividir el món en bons i dolents. Naturalment ens situem en el cantó dels bons.
És maniqueisme dir que els que no van a Missa són pecadors i ho és també dir “jo no sóc com els que van sempre a Missa”. Totes dues són postures maniquees.
És maniqueisme carregar els mals de la societat als rics i ho és també menysprear els pobres que depenen només del treball de les seves mans. No és el mateix el ric que dóna treball a molta gent que l’altre que té guardats els diners en paradissos fiscals. Ficar-los en el mateix sac és curtedat de mires. Cridar contra els rics fa progre però també és signe de poca intel•igència.
És maniqueisme preguntar a la gent on aniran de vacances quan molts no s’ho poden permetre. En aquest cas menyspreem com a desgraciats els que no les fan.
És maniqueisme airejar amb tota la publicitat les estafes que ha fet algú d’un partit determinat i no mirar la gent del propi partit. No cal furgar gaire entre els que han administrat molts diners dels altres que sempre se’n queden alguns, siguin del partit que siguin. Tots tenim gent a dintre casa que han comès irregularitats.
En aquest món no hi ha bons i dolents perquè tots som una mica bons i tots una mica dolents però tots som fills del mateix Pare que ens estima i vol recuperar uns i altres per igual.
Quin mal té el maniqueisme? Doncs que és una ofensa a Déu Pare perquè, en el moment que exclous uns germans, Déu s’ofèn perquè, els que tenim per dolents, també són fills seus. Recordeu aquella paràbola del blat i el jull que creixien junts en el mateix camp. Quan els mossos se’n adonen demanen a l’amo dels sembrats de poder arrancar el jull que hi ha entre el blat. El propietari els diu que no, que de cap manera, perquè fàcilment s’equivocarien i arrancarien el que no toca. Continua la paràbola de Jesús dient que hem d’aprendre a conviure uns i altres en aquest món (com el blat i el jull en el mateix camp) i que hem de deixar que els àngels de Déu, a la fi dels temps, ja destriaran els bons dels dolents, llençant al foc els que no valen i posant al graner els que són blat de debò (Mt 13,24-30.36-43). Cal deixar que sigui Déu el que jutgi i no pas nosaltres perquè el nostre punt de vista sempre és molt limitat.
El maniqueisme aflora sobre tot quan hi ha una guerra. En els temps preparatoris al combat els comandaments dels exèrcits fan els possibles per convèncer als seus soldats que els de l’altre cantó són malvats i que no mereixen viure. Fan això per crear un clímax dualista (maniqueu, per tant) que tregui els escrúpols que els soldats puguin tenir per disparar contra l’enemic que tenen al davant. En la passada guerra del nostre país els uns menyspreaven als altres per feixistes i per tant indignes de viure i els altres titllaven de comunistes els primers. I aquest trist dualisme encara el patim en els nostres dies. Per tant estem allunyats de la veritable pau.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

TEMPS DE PAU, TEMPS D’AMBICIONS

En temps de guerra, de pestes, de persecucions, i d’altres calamitats el que perd una casa ja l’ha perduda i sap que difícilment la recuperarà i aquell a qui li han confiscat una objecte o una propietat sap que no tindrà manera de reclamar-la. La gent en aquestes situacions valoren més allò que és essencial: Salvar la pell i protegir els seus si se’ls estimen.
En aquelles situacions la gent s’acostuma a viure amb molta precarietat perquè saben que fins i tot la moneda pot perdre el valor de cop i volta segons qui sigui el darrer victoriós. Pregunteu als que han vingut en pastera quina propietat tenen i us contestaran que ho van vendre tot per poder pagar el preu del viatge. Això els que han arribat vius!
Però ara estem en temps de pau i cada persona i família han anat adquirint objectes, propietats, cases, vehicles i diners i no tenen por de perdre res. Estem en una aparent seguretat.
En temps de pau, com el que vivim, ens aferrem a aquella dita que diu: “a cadascú el que sigui seu” i a aquella altra “mira per tu i no miris per ningú”.
És en aquest nostre temps que augmenten les ambicions, les lluites, les enemistats per les herències, les propietats i, massa sovint, per petites pèrdues. En temps de pau oblidem allò que diu l’Evangeli. Dóna a tot el qui et demana (Lc 6,30.37) i allò altre que diu Jesús: “Tot això que has acumulat, de qui serà?” (Lc 12,20).
La família que té fills ho viu de manera una mica diferent perquè els fills són com una petita guerra i es van apoderant de tot el que és dels pares. Una mare em deia que fa dies que no ha obert el correu electrònic des de fa dies “perquè tinc dos fills i s’han apropiat de l’aparell”. Els pares s’han d’acostumar a tenir coses de les que no en poden fer us perquè les acaparen els fills.
En temps de pau com el nostre costa més llegir l’Evangeli i assimilar allò que Jesús deia en el sermó de la muntanya: “Feliços els pobres en l’Esperit” (Mt 5,3) i allò altre que resem en el parenostre: “Que no ens falti una altra mena de pa (aquell pel qual els uns ens fem pa er als altres) i que ens perdonem com hem estat perdonats”.
En temps de pau no ens imaginem que un dia ho podem perdre tot de cop (si més no per la mort). La nostra societat actual, en segons quins aspectes, és més fràgil que cap altra, per les grans vagues que ens poden deixar sense transport, per la fragilitat dels avions, pels virus anomenats de quiròfan, i per moltes coses que, amb la ciència i tot, ens poden desestabilitzar en qualsevol moment.
No tot és negatiu. He observat que en el nostre temps, com mai, sorgeixen moltes ONGs movent-se en favor de tota mena de causes com el Tercer Món, les presons, el medi ambient, la dignitat de la dona, el desarmament i moltes altres. Aquestes iniciatives tenen l’avantatge que, els que hi són, hi ha entrat lliurement però la major part de la població en queda al marge.
En temps de guerra veiem (perquè així ens ho informen) molts desplaçats i desposseïts i molts morts sobre tot civils. En temps de pau, en canvi no hi ha morts, però si que hi ha probablement molts més manipulats pels medis que aboquen les multituds darrere els esports, els cantants o qualsevol novetat del moment.
Ara més que mai ens aniria bé trobar qui ens ajudi a reflexionar per tenir defenses i no convertir-nos en robots que responen la veu dels que ens volen manipular.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ENTORN AL ÈXIT

Sovint trobem famílies que ens demanen: “Mossèn, que hem fet mal fet amb els nostres fills? Els hem educat en la nostra fe, els hem acompanyat de petits, els hem confiat a la parròquia per la catequesi de la Comunió i la Confirmació, els hem ensenyat a pregar... i ara estan allunyats de tot el que tingui alguna relació amb l’església”.
També en alguns pobles hi ha capellans excel•lents, que preguen, donen exemple de no ésser amants del diner, ajuden els necessitats, fan dignes les celebracions i es troben amb la mateixa situació dels pares que he esmentat, tant amb els joves com amb la major part de la gent de mitjana edat.
Alguns demagogs es dediquen a culpabilitzar la gent dient que si els fills no segueixen o no hi ha vocacions és “perquè no són prou exemplars”. Culpabilitzen i fan molt mal als acusats. Ja he dit que això és demagògia i de la barata.
Si mirem l’Evangeli trobarem alguna llum per entendre el que ens està passant.
Les multituds segueixen a Jesús quan els guareix o els reparteix el pa. El segueixen quan veuen signes i prodigis i esperen treure’n algun profit. Però aviat la gent del seu poble, els seus i els mateixos deixebles se li posen en contra perquè no poden suportar aquella doctrina que els parla de “fer-se pa ell mateix”, de “mantenir la fidelitat al Pare” i d’estar “obert a tota mena de gent”, el van deixant sol fins el moment que ell mateix, lúcid, en el darrer sopar els diu: us dispersareu cada un pel seu costat i em deixareu sol (Jn 16,12).
Continuem contemplant el que va succeir. Quan van haver passat la gran prova de la passió i la mort ignominiosa de Jesús, quan semblaria que havien d’estar tocats pel fracàs, el ressuscitat els dóna la pau, i un perdó que ells poden repartir. No els retreu res del que han fet i els assegura que estarà al seu costat dia rere dia (Mt 28,20) llavors van començar a fer-se batejar.
A la nostra església li ha passat una cosa semblant que a Jesús. En el moment immediat posterior a la guerra civil quan l’església va ésser exaltada, quan la religió catòlica era la de tots els espanyols, quan tenia tota mena de privilegis i multituds seguien l’església, molts joves i noies es van fer capellans i monges però també molts, a la primera prova, ho van deixar en els anys posteriors. Quan ha passat el moment d’eufòria no és fàcil acceptar les contradiccions. Amb tot molts d’ells van rebre una formació excel•lent i encara hi són.
En quin moment passem ara? Ara molts abandonen l’església i busquen qualsevol escletxa d’error (que n’hi ha) per criticar-la. Això és normal en un moment com aquest. Ara és el moment de fixar-nos en l’essencial i de saber explicar el sofriment i el fracàs (que molta gent el te en la vida laboral, familiar i personal). El mal és que alguns dels jerarques i capellans joves encara voldrien tornar a una església visible i triomfant.
Amb paraules més senzilles vull dir que no descobrirem el ressuscitat en la nostra vida fins que no sapiguem assumir els fracassos i la creu que tots tenim i explicar-ho. Hem de tenir resposta de la raó de la nostra esperança (1Pe 3,15) precisament quan la gent ens pregunti on és Déu en els països on els nens sofreixen i els pobres són apallissats.
No hem de tenir por que ens retreguin els defectes del nostre col•lectiu perquè el mal sempre el portem a dintre de la nostra mateixa església, com acaba de dir molt acertadament l’actual Sant Pare. No ens ha de fer por que, com a Jesús, ens acusin de blasfems (Jn 10,33). Si no tenim resposta al menys els hem d’estimar.
Els països en els que l’església ha tingut menys privilegis (Mèxic, Polònia, Corea, i la mateixa Xina...) són els que ara tenen més vocacions de capellans.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

SATURATS DE VICTÒRIES

En aquests darrers dies els equips de futbol o de bàsquet, els corredors de fórmula 1 o els de motos estan recollint un trofeu darrere l’altre i els informatius ens mantenen saturats d’informació esportiva donant-nos la imatge com si nosaltres mateixos fóssim els vencedors. La joia de la victòria del propi equip és bona perquè és com fer festes i ens en convenen. Però tot això té un límit que em dona la impressió que estem ultrapassant. El criteri que ens podria servir seria el de calcular si això ens fa viure en un món diferent massa distanciat del real.
Els estadis i “circuits de carreres” plens a rebentar no indiquen precisament que la gent faci esport. Més aviat ens fan reviure aquelles manifestacions dels països de l’òrbita socialista o aquelles multituds que van darrere el Papa (més amb l’anterior que amb l’actual) en el que les multituds alienades desemboquen el seu histerisme. Això sempre és notícia.
És bo que la gent celebri festes i és bo que les persones se sentin membres d’una col•lectivitat però el que sembla que manca és l’experiència de la pròpia feblesa i del fracàs. En aquestes grans trobades ens sentim com un pollet protegit per les ales de la lloca que li dóna escalf però en la vida tindrem moltes més estones en les que haurem d’empassar la saliva del sofriments, de la mort i dels propis fracassos. Només cal observar la quantitat de famílies amb greus problemes de convivència que, quan es separen s’han d’afrontar amb la tutela dels fills, les hipoteques, l’entesa entre ells per les qüestions bàsiques... Tot plegat comporta molt de sofriment. Amb els èxits esportius dels altres ens posem sobre un núvol i passem a la resurrecció sense haver experimentat la mort. Només amb els banys de multitud vivim com en una bombolla sense que ningú no ens ensenyi a pensar i a mantenir el silenci per encaixar les realitats dures de la vida.
Els que coneixeu l’Evangeli i sou creients us pot ajudar la contemplació de l’Ascensió de Jesús i d’aquells homes que deien als apòstols embedelits mirant al cel: Homes de Galilea, per què esteu mirant el cel? Aquest Jesús que heu vist pujar tornarà (Ac 1,11). Ells van entendre que havien de tornar a la realitat i des de llavors no havien de cercar cap rastre de les relíquies ni cap veneració en els on havia estat Jesús. Som noswaltres que hi tornem ara. Ells van descobrir que l’àpat amb la presència del Crist era el millor lloc per retrobar-se entre ells i amb la pau interior. També ens pot ajudar aquell fragment del discurs del darrer sopar que Jesús diu que “us convé que jo me’n vagi” (Jn 16,7) si no, no hi haurà manera de trobar l’Esperit Defensor en el propi interior. Perquè del que es tracta és saber que hem d’aprendre a viure sense aquests grans coixins que, quan són massa exagerats, ens fan viure en terra de somni. Fixeu-vos com en el moment que Jesús està més envoltat de multituds, que és en l’escena que en diem de la “multiplicació dels pans” i la gentada el cerca per fer-lo rei, Jesús se’ls escapa i va a la muntanya a pregar (Jn 6,15).

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

LA LLUITA SINDICAL

Unes poques vagues promogudes, en mala hora, per “sindicats corporatius” han fet que molta gent miri de reüll els sindicats com si fossin els culpables de la crisi. Aquests sindicats corporatius són generalment privilegiats i els seus afiliats ja cobren més que la resta i es poden permetre aturar els trens o els avions el dia que la gent més els necessiti o també poden aturar les escoles pensant només amb els interessos dels mateixos mestres. Aquesta mena de vagues desprestigien el moviment obrer perquè no responen a la defensa dels treballadors sinó a la defensa dels més ben situats entre els treballadors.
Això no ens ha de fer oblidar la gran contribució que els sindicats han fet a la societat laboral del nostre país. Amb bones paraules, sense mobilitzacions i sense vagues encara estaríem treballant les dotze hores amb el dissabte inclòs. Sense el treball sindical no hi haurien les vacances i sobre tot no tindríem la cobertura per als aturats i els jubilats.
Ara però el món sindical té un mal nom davant la societat com si les crisis les haguessin causat els treballadors. Es troben també amb el gran problema de la mundialització de les empreses, fenomen que fa que els empresaris més poderosos instal•lin les seves factories en països en els que poden pagar un treballador amb sis euros per tot un dia i no s’han de preocupar ni de les vacances ni de la jubilació. Davant d’això els sindicats no hi poden fer res.
Un altra problema és la identificació dels grans empresaris que s’aprofiten del diners dels pobres, el que hem dipositat en les entitats bancàries demanant-los que rendeixi el millor que pugui. L’empleat del banc ens suggereix unes accions o valors que rendeixen més que altres. Resulta que el mateix treballador que és acomiadat per una indústria que d’ací se’n va a Marroc o Romania és el que hi ha posat els diners (sense saber-ho) perquè el treball d’aquells mal pagats rendeixi més que el de les factories del Tercer Món. Així els assalariats d’ací es converteixen en botxins d’ells mateixos.
Els sindicats no tenen veu ni vot amb les indústries ubicades en països del Nord de l’Àfrica o de l’Extrem Orient.
Aquesta globalització té l’avantage que un cistellet elaborat per un tailandès o xinés es pugui adquirir en una botiga de Manresa per dos rals i un llençol teixit a Indonèsia el puguem comprar a qualsevol magatzem a baix preu, però té l’inconvenient que no tenim coneixement del cost real d’aquests productes que és el treball mal pagat del menor o l’explotació d’uns treballadors als que ningú no els tindrà en compte si han deixat la salut en el treball.
Els sindicats veuen com els capitalistes amb els que s’enfronten, no tenen cara ni ulls perquè el diner que els mou i els guanys que produeixen està extret de la suma dels estalvis dels pobres.
Els sindicats, sobre tot els generalistes (que defensen tota mena de treballadors) no mereixen que posem en dubte el seu treball perquè ja em direu qui defensarà els treballadors si no ho fan ells. Segur que no ho faran els empresaris i menys els “grans empresaris” i que tampoc no ho faran els polítics massa enfeinats en la tasca de mantenir-se en el poder.
La nostra església estat gaire entusiasta en moure fitxa en favor dels treballadors i fins els jerarques tenen por de parlar del món obrer. L’Església i els sindicats han desconfiat mútuament i és una llàstima perquè la defensa dels treballadors també és un anunci de l’Evangeli.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ELS NOSTRES ESTUDIANTS

Ho saben els nostres estudiants, sobre tot universitaris, que el cost que han abonat pels estudis, ni que sigui en universitats privades, correspon a una mínima part de la despesa real?
Els edificis, el material, el sou dels professors, els complements... estan molt per damunt del preu de les matrícules i del valor dels llibres.
Fins i tot els que s’han de desplaçar a diari o han de llogar un pis o pagar una residència estan gastant molt menys que el cost real dels seus estudis. Això sense comptar el sobreesforç dels pares que els mantenen i els paguen viatges i diversions de caps de setmana, estada a casa, mòbil...
Molts d’ells, quan acabin, ignoraran la generositat de la societat envers ells i pot ser es posaran per damunt de molta gent creient que són “qui sap qui”, com si els que els han costejat els estudis en fossin els deutors.
Molts professionals universitaris fan vagues per obtenir millors sous oblidant el que han rebut i sense tenir en compte el que estan cobrant els pobres i els aturats en aquest moment, sense fixar-se en el que reben els jubilats (no funcionaris) que, per sobreviure, s’han de fiar de la família que no sempre els respon.
Tots plegats estem obnubilats per tantes diferències i arribem a trobar normal un món tan injust en el que alguns esportistes han estat fitxats pel valor de la construcció de tot un hospital i uns professionals amb carrera universitària i lloc estable en la societat cobren molt per uns coneixements que els hem pagat entre tots quan feien els seus estudis. Sembla que la nostra societat estigui tan desconcertada que esdevingui incapaç de reaccionar.
Podríem repetir aquella denúncia que feia Jesús als que estaven al cap de munt d’aquella societat quan els recriminava que devoraven els béns de les viudes i feien veure que pregaven llargament (Mc 12,40). D’ells diu que seran jutjats amb més rigor. La situació del seu temps era més desesperant perquè els últims no tenien cap mena de protecció social.
En el moment actual tenim un plus de desproporció perquè la crisi que tanta gent pateix no l’han provocada pas els pobres i en canvi en són el més perjudicats.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

EL PERDÓ EN LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Una exposició de dibuixos recents del pintor Joan Sallent al “Coro” rememora aquella difícil època que va de la república a la dictadura passant pel temps de la guerra. Es nota que el pintor duia aquest tristos records en l’ànima i ha volgut donar-nos testimonis visuals del que ell va veure com infant espectador.
Si us hi fixeu els protagonistes dels dibuixos no són ni el que cremaven sants, ni els que afusellaven soldats republicans, ni tampoc els que obligaven a posar el braç enlaire cantant cara el sol. Els protagonistes del tots els dibuixos eren aquella gent senzilla astorada que contemplava tota mena de bestieses i no hi podia posar-hi remei. En tots els elements hi ha una pila de gent mirant. Aquella mateixa gent que cercava el mos de pa on fos per poder menjar i acceptava humiliat i silent tota mena de vexacions.
Em sembla que aquests dibuixos són un excel•lent punt de partida per parlar de la “nostra memòria històrica” més que les entrevistes de l’any passat que carregaven massa cap una banda. En aquests dibuixos els pobres espectadors som nosaltres. Ens sentim allà dins en la pell dels pares o dels avis però som nosaltres que encara contemplem tot allò, sense entendre res del que va passar. Tots hem de demanar perdó i hem de lamentar que encara no haguem sentit de llavis de les institucions (llavors responsables) cap mot demanant perdó. No hi fa res que els actuals responsables d’aquelles institucions puguin dir “jo no hi era”. Església, sindicats, partits, governs (també el de la Generalitat) encara no han reconegut els seus errors. Hem d’anar coneixent els grans disbarats d’uns i altres espigolant entre historiadors i articles de revistes especialitzades. El poble continua, igual que en els dibuixos del Sallent, d’espectador ignorant del que realment va passar. Només sentim retrets, reals certament, que són acusacions sigui per part de l’església que corre a canonitzar els seus màrtirs com si fossin el únics o clams dels que volen desenterrar els morts ignorats. Tothom té la seva raó però ni uns ni altres no estem en condicions de reconciliar-nos. Ens cal aquella actitud del crucificat donant el perdó sense que ningú no li demanés (Lc 23,34), del centurió (un dels botxins) reconeixent que aquell que acabaven de matar era innocent (Lc 23,47), del poble que tornava a Jerusalem donant-se cops al pit dient que havien fet un disbarat (Lc 23,48) o del ressuscitat donant l’Esperit Sant per poder perdonar (Jn 20,22) sense límits.
Quan uns i altres estiguem en disposició de reconèixer el trist paper que hi vam fer (encara que no hi érem) no ens farà cap mal recuperar tots els morts i explicar les misèries que, com en tota guerra, hi va haver. Per això que no refuso pas que s’exposin els fets indignes d’uns i altres. Només lamento que encara no estem en condicions de refer la convivència. El perdó passa per la recuperació de totes les persones. Totes sense excepció.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

EL SANT LLENÇOL DE TORÍ

Aquesta setmana excepcionalment l’han posat a la vista i veneració del públic i pel que es veu els torinesos i els italians en general aniran a milers a contemplar-lo. A Catalunya tenim un facsímil al Museu Bíblic de Tarragona que, si l’aneu a veure, quedareu decebuts perquè, a ull nu, el que més es veu són les parts cremades de la tela però els detalls que ens descriuen les fotos treballades només s’endevinen amb sistemes sofisticats. Si aneu doncs al bíblic de Tarragona podreu observar el mateix que els que es desplaçaran a Torí (Itàlia) per veure la roba venerada com original.
Sembla fora de dubte que aquesta tela embolicà algun dia un cos que havia estat crucificat. Hi ha opinions dispars referent a l’antigüitat de la relíquia, dels efectes visuals, de les anàlisis de les partícules infinitèssimes... Queda per tant obert el debat de si la peça és autèntica, o una falsificació o si és d’una altra època. No hi ha precedents per endevinar com és que quedés impregnat el negatiu del personatge amb el que fou embolicat.
Les nostres televisions han corregut a desmarcar-se (per això els paguen) parlant de la notícia en tercera persona i dient que l’Esgésia creu que és el llençol amb el que van embolicar el cos de Crist.
Els periodistes tenen tot el dret a ésser anticlericals o simplement laics (amb l’interès de donar una notícia neutra) però el que no poden fer és mentir o demostrar la seva ignorància.
Per què dic això? Perquè l’Església mai no ha cregut que aquest sigui el llençol autèntic. La veracitat científica està i estarà en mans dels científics i cal estar oberts a totes les noves tècniques que es descobreixin. Cap creient no està condicionat a creure en aquesta relíquia ni en cap altra (posem per exemple la de Sant Jaume de Compostela).
L’església venera aquesta peça “sagrada” com una icona, de la mateixa manera que venerem la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Aquest Sant Llençol, sigui el veritable o no ho sigui, condueix el creient a contemplar la Passió de Nostre Senyor Jesucrist de la mateixa manera que la imatge de fusta de la Moreneta ens porta a contemplar la Mare de Jesús. Una i l’altre no són més que icones. Aquestes relíquies tenen un valor afegit que és: els anys i panys que fa que han estat objecte de la veneració de moltíssims creients.
Sembla estrany que els mateixos que guardaran com un tresor una samarreta signada per un jugador de futbol (del que cobren més diners) emprin un llenguatge ofensiu (perquè dir que ens ho creiem és tractar-nos de babaus per si un dia es descobreix que no és autèntic l’objecte de veneració) quan es tracte de llenguatges de temes de la religió. Tinc la impressió que encara vivim en la clandestinitat on tot valia per anar contra algú.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ARA SOM ELS DOLENTS!

Parlo, com alguns podeu imaginar, dels pederastres. N’hi ha a tot arreu però una família normal al darrer lloc que imaginaria trobar-ne és entre els eclesiàstics. A casa nostra, l’únic cas que es va publicar en la premsa, ara deu fer cinc o sis mesos, recordareu que el jutge el va desestimar. Això no vol pas dir que puguem anar segurs. Ara la gran premsa i les televisions han ventilat i airejat molts cassos, casi tots de trenta o cinquanta anys enrere, quan els pressumptes culpables ja no es poden defensar simplement perquè ja han mort. Amb això no vull pas dir que els cassos no siguin reals. És probable que hagin passat i per això alguna cosa hem de dir.
La primera qüestió que se’m acut és preguntar-me perquè, si se sabia, s’ha tardat tant a fer-ho públic. Qui és el que s’ha guardat un roc a la faixa? Si la cosa era tan important s’havia d’haver publicat abans, oi?
Però hi ha una segona qüestió que em sembla que és la més important. Quan parlem de trenta-cinquanta anys enrere no cal anar a cerca culpables sinó responsables. No és pas el mateix. Els culpables ja no es poden castigar però els vertaders responsables (els que han de respondre) són els que han elegit bisbes acovardits i fanàtics defensors de l’església que, per defensar la institució, han preferit callar i tirar terra a sobre al problema oblidant aquella paraula del mateix Senyor Jesús que deia : no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats (Mt 10,26-27). Per tant ens invita a no tenir por que les coses es coneguin. I també deia: Al qui escandalitza un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l'enfonsessin enmig del mar (Mt 18,6). Aquests bisbes mal triats, pel que es veu, quan van conèixer el problema, no van tenir l’agilitat de remoure el pederastra i deixar que la justícia faci el seu camí. Ja se sap que els problemes mal resolts tornen a sortir i aquest ha sigut el cas.
Encara hi ha una tercera cosa que vull remarcar i es refereix a nosaltres ara. Hem de meditar sobre la nostra pobresa. Pobres de nosaltres que no podem jutjar els altres ja que prou feina tenim amb la nostra vida. La gent té dret a demanar transparència que vol dir saber reconèixer els nostres errors, quan hi han sigut.
En el que es refereix al Sant Pare actual voldria fer dues remarques. Una és la valentia amb que va actuar en el cas del P. Maciel fundador dels “Legionaris de Crist”. Tot i ésser fundador d’una institució molt potent el va obligar a deixar el sacerdoci i això suposava molt de coratge perquè no era un qualsevol i el papa anterior no es va veure en cor de remoure’l. Encara sembla que està investigant aquesta institució mencionada perquè els molts abusos comesos pel seu fundador havien de tenir qui l’encobrís. Això si que és actual i val la pena remoure el que sigui i s’ha de felicitar el Papa per l’actuació que va tenir.
Per altra banda Benet XVI ha dit unes paraules justes de reconeixement i de petició de perdó que mai les sentim de cap mena de governant i que els periodistes al meu entendre no han valorat. Penso que s’està en el bon camí.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

PASQUA DE RESURRECCIÓ!!!

CRIST DE NOU CRUCIFICAT

Després que els espanyols descobrissin la primera terra americana (l’actual Haití) se’n van fer amos com si fos seva i en van explotar (amb ajuda d’esclaus negres) les mines d’or fins esgotar-les. Per això per ells el “descobriment d’Amèrica” va ésser l’inici de les seves desgràcies.

Al darrere vingueren els francesos que s’apoderaren de mitja illa (Mitja illa parla el francès i l’altra el castellà). Els francesos també se’n van fer amos com si fos seva i, amb milers d’esclaus importats, explotaren el tabac, la canya de sucre i els arbres de caoba. Al 1794 els haitians va fer una revolta: els esclaus es van declarar independents de la metròpoli ja que hi havia deu vegades més d’esclaus que d’amos i el poderós exèrcit de Napoleó no ho va poder impedir perquè els quedava massa lluny. Els esclaus independents van demanar indemnitzacions a França i Espanya i ho feren en tribunals internacionals. Un altre cop la justicia va ésser injusta i va decretar a favor de França que es considerava propietària de la colònia i els tribunals aquests va imposar a Haití una enorme indemnització de 90 milions de francs-or que havien de pagar a França. Els decrets dels tribunals quan van contra els pobres s’han de cumplir i els haitians van tardar 122 anys a pagar-la fins el 1947. La situació havia canviat i van recòrrer altra vegada a uns altres tribunals internacionals acusant a França del robatori de centenars d’anys que havien sofert. Aquesta vegada semblava que tot els anava a favor i França hauria de pagar els enormes perjudicis que havien empobrit la nació de les Antilles. En aquest moment va produir un cop d’estat el Dictador Duvalier, al que el va succeir el seu fill. Aquest Duvalier, un cop al poder, va oblidar les reclamacions contra França i es dedicà a enriquir-se ell i el seu fill darrere d’ell apoderant-se dels crèdits internacionals a favor de la illa (500 milions de dòlars). Aquests nous crèdits es van haver de retornar amb interessos. Això vol dir que el deute al 2006 ja pujava a 844 milions de dòlars. Aquests diners no van servir per fer ni carreteres, ni hospitals, ni empreses ja que només van enriquir el dictador,... però s’havien de tornar. Aquest poble d’esclaus alliberats, com veieu, no va obtenir cap mena de justícia internacional i el país va quedar sumament empobrit. De sobte els cau a sobre el terratrèmol. Nosaltres els europeus els hem empobrit fins l’extrem i el sisme és un episodi més però té una avantatge: ha deixat a la vista de tot el món el rostre d’aquests nous crucificats.

I ara? Molts sacs de blat i farina però qui evitarà que aquest país tan pobre es converteixi en el prostíbul de la nostra gent que cerca unes vacances de plaer? qui retindrà els intel·lectuals perquè no se’n vagin a altres països? Reconstruirem el país amb empreses de fora, amb arquitectes de fora, amb tècnica sobrera dels nostres països. Però els hem fet pobres nosaltres. Hem recolzat els governs més corruptes i ara els volem demanar comptes?

Després de donar-los menjar cal preguntar qui reforestarà el país (ells cuinen amb llenya i no hi ha un trist arbre en tot el país), qui promourà que hi hagi mestres, metges i arquitectes nascuts i formats en el país? Aquesta és la labor que l’església ha fet en aquell país: les escoles. Qui convencerà als països poderosos que no se’n duguin els caps pensants i els intel·lectuals?

No feu cas dels reconeixements internacionals cap els que només donen blat i farina ni de les declaracions d’aquells indígenes pobrissons lloant els benefactors que els han tret el ventre de pena perquè, només amb això, es mantindrà la misèria del país per molts anys.

Com veieu, Crist de nou crucificat i això passa avui.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

SETMANA SANTA

Els nens i els joves probablmement només notaran la Setmana Santa per les vacances escolars. Si tenen alguna pena no seran pas capaços de relacionar-la amb res que s’assembli a la fe.

Molts de vosaltres us quedareu amb alguna escena de carrer (processó de Manresa) o de televisió amb comentaris que res no ajuden a interioritzar. Altres anys el Via-Crucis televisat del Vaticà ha estat bastant ben aconseguit i capaç de donar-nos, al menys, una mirada més universal de dolor relacionat amb la mort de Jesús.

Per altra banda els testimonis de Jehovà, que us els podeu trobar per les cases, només celebren com a gran festa de l’any, el Divendres Sant.

Què hi ha en aquesta setmana que us pugui ajudar? Doncs la contemplació de la mort de Jesús, abandonat pels seus, posat a mans dels qui l’odiaven i el volien humiliar i burlar públicament. Sense aquesta mirada no es pot celebrar la Pasqua que vindrà al darrere.

I per què ens hem d’aturar en aquesta escena tan denigrant com la crucifixió? Perquè a la vida nostra molt sovint ens trobem amb grans fracassos en els que ens sembla que tot s’acaba i que ningú no ens donarà cap cop de mà. Perquè en la vida molt sovint ens trobem com els deixebles de Jesús a dintre d’una tomba buida (Jn 20,6-10) sense respostes com si el món s’acabés.

És precisament quan ens trobem en mig de tanta desolació que ens ajuda molt escoltar la veu d’Aquell que s’apareix per dir-nos “Pau a vosaltres” (Jn 20,19).

La pau no ve perquè hagi desaparegut el problema sinó perquè al darrere de cada sofriment i fracàs el creient que ets tu, hi pot experimentar la joia de la resurrecció. El ressuscitat ens invita a recuperar la pau interior, a donar un perdó que no consisteix pas en “deixar-ho estar” sinó en “aixecar” els altres i també els que ens han fet mal, en no guardar cap mena de rancor, en no retreure res als que possiblement ens han fet mal. Si diem que amb el ressuscitat tenim una nova vida és perquè canviem la mirada del que ha de fer-se en endavant.

Aquell Déu que imploràvem i volíem que estigués al nostre costat quan les coses anaven malament no estava adormit sinó que ens ha estat esperant darrere la tomba amb la llum de la resurrecció i ens dona una Vida Nova només que nosaltres li obrim mínimament la porta. I aquesta vida nova no ens ve de fora sinó que descobrim que ja la teníem a dintre, que l’Esperit d’aquest crucificat està en nosaltres com ho es feu present caminant amb els d’Emmaús (Lc 24,13-35) i menja amb nosaltres com ho feu amb els deixebles a la vora del llac (Jn 21,12-13). Descobrim que no era lluny de nosaltres quan ens sentíem més sols i desemparats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA VIDA DARRERE LA MORT

Els cristians, estiguem on estiguem, parlem (millor: hem de parlar) de l’esperança perquè creiem en a vida. Com que la vida és dura en la majoria dels àmbits massa sovint tenim la sensació que tot s’acaba. Però mai de la vida hem de contribuir a fomentar aquest desànim. .

Començant per la nostra pròpia salut que molt aviat (abans del que ens hauríem pensat) dóna senyals de fallida. Sigui com sigui la nostra salut hem de creure en la vida i un malalt pot donar ànims a tots els que el visiten. Tots hem visitat algun malalt que ens reconforta. També en la malaltia podem creure en la vida. També amb un pres podem trobar escletxes de llibertat que ens reconfortin

Els problemes familiars moltes vegades semblen insuperables però aquells que han tingut el coratge d’aguantar reconeixen, al cap d’un temps, que l’esforç havia valgut la pena perquè la joia torna en un moment u altre. Només cal veure la joia que infon en una família el naixement d’un infant que fa posar cara riallera fins i tot als més adustos de la casa. La vida torna.

Les mateixes crisis econòmiques són dures per a alguns però per a molts han estat l’ocasió de resituar-se i enfocar la vida d’una altra manera. Obliguen a reconduir la vida, reduir despeses supèrflues i diversions excessivament cares. Res no ens ha de fer perdre l’alegria i les ganes de donar vida.

Totes aquestes esperances tornen no perquè la vida es torni fàcil; no n’és mai de senzill estar en el món. Si dic que el cristià ha de saber veure totes aquestes esperances és perquè les crisis (malalties, problemes família i/o econòmics...) ens obliguen a lluitar i esforçar-nos ja que aguditzen el nostre enginy com deia Einstein. Tenim esperança perquè creiem en la vida i perquè sabem contemplar el crucificat (home humiliat i esborrat entre els vivents perquè no se’n parlés mai més) des de la mirada de la resurrecció. És allò que digué l’àngel a les dones: No busqueu entre els morts el que és vivent (Lc 24,5). Això tan humà és la mateixa resposta que la primera església va donar al fracàs de la mort de Crist: va creure en la resurrecció.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

HAITÍ I XILE. ON ERA DÉU?

És una pregunta que a més d’un ens ha fet aquests dies amb ocasió d’aquestes enormes desgràcies que han patit els països de Xile i Haití. Però encara pitjor a Afganistan on no són les forces de la natura sinó el pecat dels homes (pel domini del territori, pel cultiu de la droga, pel petroli d’aquell indret...) el que malmet la població, sobre tot a la més indefensa.

Doncs bé. La pregunta que diu: On era Déu? és mal feta i com tota pregunta mal formulada no té resposta.

Per què és mal feta la pregunta? Perquè el que la fa imagina el Déu en el que creiem com una mena de superman que acut en ajuda de les noies violades i atura les pedres que cauen de la muntanya sobre uns infants. Aquesta mirada de Déu és infantil i ja no som criatures. Diu Sant Pau que ja no serem més com infants, moguts d'ací d'allà i portats a la deriva pel vent de qualsevol doctrina, a mercè de tothom i víctimes de l'astúcia que encamina a l'error (Ef 4,14). Si algú ens vol fer creure que el nostre Déu ens resoldrà els problemes que ens vindran a sobre, s’ha confós de divinitat. Si algú ens vol fer creure que Déu és d’aquesta manera ens està enganyant amb astúcia i ens encamina cap a l’error com he mencionat en la cita de Sant Pau. La divinitat no intervé pas per canviar el recorregut del sol (ja fa molts anys que ho creia la gent en temps de Galileu), ni tampoc per aturar un terratrèmol. El món l’hem de lluitar i guanyar nosaltres. Com diu també Sant Pau quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat (1Co 13,11-12).

On hem de trobar Déu amb el nostre coneixement limitat si no és a les altures a punt de baixar per salvar-nos quan li ho demanem?

Per entendre això ens va molt bé contemplar la imatge de Jesús crucificat. El primer que veiem és que Déu no va baixar a desclavar-lo de la creu com li requerien desafiant-lo els notables del poble que es mofaven d’ell (Mt 27,40). Els cristians hem après a contemplar la imatge del crucificat i alhora l’adorem i el venerem. Vol dir que endevinem allò que ens fa adults en la fe: que creiem en un Déu que està al costat del que pateix, al costat del crucificat i per tant al costat dels damnificats d’Haití i dels que han quedat sense casa a Xile o han quedat malferits pa l’Aganistan o a l’Iraq per un suïcida que ha fet detonar l’explosiu just quan estava en un mercat a la vora dels pobres.

En tot cas ens pot ajudar la mirada de Jesús a Pere després que aquest l’hagués negat tres vegades (Lc 22,61). En tenim prou amb una mirada per entendre que som nosaltres els que ens hem de moure a favor dels ensorrats a sota les runes que ha provocat el moviment sísmic i que som els que hem de preveure la construcció de cases en llocs que puguin aguantar les envestides de la terra que es mou o del mar que entra com un brau a dins el continent. I quan les forces de la natura ens sobrepassen hem de fer com Sant Pau elogiant la generositat dels cristians de Corint quan els diu: Convé que dugueu a terme la col·lecta ja que l’any passat vau ésser els primers en proposar-la i començar-la (2Co 8,10).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA PENITÈNCIA I ELS DEJUNIS

Vaig dir fa poc amb ocasió de la carnestolta que la disbauxa i la festa sense cap altra perspectiva és una postura adolescent que massa adults voldrien gaudir però també que creia que la festa per ella mateixa és un do de Déu i un aliment per l’ànima.

La penitència i el dejuni, en canvi tenen mala premsa excepte si els canviem el nom. Si, en comptes de dir-ne penitència i dejuni en diem entrenament ja hi estarem d’acord perquè l’entrenament suposa regular els menjars, esforçar-se per dominar el propi cos perquè pugui rendir i també suposa regular la ment. Els bons entrenadors no sols fan córrer els jugadors o fan caminar les models que han de lluï en la passarel·la sinó que els inculquen la mentalitat guanyadora i això és també controlar la ment. És la penitència i el dejuni amb un altre nom que tothom reverenciarà.

La mala premsa que encara tenen els mots de penitència i dejuni prové, al meu entendre, perquè se les veu com una mena d’imposició de l’església. És que la nostra pobra església encara es presenta a la societat com a portadora de valors imprescindibles que tothom ha de reconèixer.

Tan poc que costaria parlar amb el llenguatge de Sant Pau quan deia: Anunciem Jesucrist que és el senyor i proclamem que som servidors per amor de Jesús (2Co 4,5). I continua dient: Portem aquest tresor en gerros de terrissa perquè quedi ben clar que el poder incomparable ve de Déu i no de nosaltres (2Co 4,7). Som servidors i portem el tresor en vasos de terrissa.

Un anunci fet amb aquesta humilitat ens ajudaria a reconèixer els nostres errors i ens estalviaria el calvari que hem de passar cada vegada que, en algun lloc del món hi ha alguna acusació de pederàstria o d’enriquiment. Com que ens presentem com a perfectes qualsevol tara macula tota la institució. Podríem contestar als acusadors que ja hi comptàvem ambels gerros de terrissa però que creiem molt amb el missatge que portem.

Amb un llenguatge com el que he dit podrem tornar a anunciar a Jesucrist crucificat i no reconegut pels homes però honorat i ressuscitat per Déu mateix; i podrem dir, com Sant Pere, penediu-vos i convertiu-vos perquè siguin esborrats els vostres pecats i així el senyor farà venir el temps de consolació (Ac 2,19-20). Podríem anunciar la joia que ve darrere la conversió.

Mentrestant haurem de procurar amb molta cura no posar-nos com exemples, perquè no en som i evitarem de qualsevol llenguatge que tingui tuf d’imposició.

La penitència i el dejuni certament són mots que hem de recuperar però també hem de recuperar la humilitat de saber-los anunciar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL CLIMA DE TENSIÓ POLÍTICA I SINDICAL

El nostre país té la sort de tenir parlaments (tant a Catalunya com a l’Estat) jutges, sindicats reconeguts, i varietat de partits polítics (excepte al país basc on una part important de la població no pot estar representada). I en canvi hi ha un clima molt tens tan en el món polític com en el sindical.

Ens podem preguntar com és que hi ha aquesta tensió sovint més forta que no la que hi havia en el temps de la dictadura. En aquell temps els que no hi estaven d’acord eren poquets (més pocs del que sembla mirant-ho des d’ara) i amb lluita semiclandestina. Diguin el que diguin llavors la majoria de la gent callava.

Això és així, al meu entendre, perquè, quan es dóna a la gent la possibilitat de votar i opinar, quan tenim uns que ens representen surten els dimonis interiors a la vista. Ja hi eren però estaven amagats. El nostre esperit quan més té més demana si no sabem aturar-nos a veure on som. Dic que s’exterioritzen els dimonis interiors perquè els tres grans pecats de la nostra societat es fan més palesos.

El pecat de la recerca de privilegis ja hi era en altre temps (també en la dictadura) però el tenien uns pocs, els que estaven ben situats per la seva habilitat i ideologia. Ara estem en un moment en el que proclamem grans elogis per als que obtenen el diner fàcil (loteries i concursos), un temps en el que hi ha subsidis de tota mena, molt més que abans i com més n’hi ha més s’en vol. La corda no dóna per tant.

El pecat d’aprofitar-se del poder que en altre temps el tenien aquells que formaven part del règim però ara s’ha multiplicat per molt per la quantitat de funcionaris que poden disposar dels altres mentre mantenen el lloc de treball de moment assegurat. Quan a Jesús li pregunten quin poder té els contesta que ell es pot fer pa per als altres (Jn 6,30-35).

I tercer el pecat: la complaença amb el prestigi i l’aplaudiment. Mai havíem vist tantes multituds fanatitzades darrere els ídols intentant “tocar” el cantant o l’esportista i maldar per aconseguir una signatura en una pilota, samarreta o en un tros de paper. El medis encara ho afavoreixen i feliciten els que ho aconsegueixen. Quan una multitud de gent anaven darrere Jesús per convertir-lo amb ídol se’n va anar a la muntanya, lluny de tothom (Jn 6,15).

És que ens hem tornat bojos? No. Aquests dimonis ja els teníem en el nostre interior i ara surten amb més llibertat. Ha passat que la democratització del país no ha anat acompanyada ni del silenci, ni de la reflexió ni de la contemplació sinó del soroll.

Si em permeteu ho diré des de la fe que professo i que molts lectors compartiu. Ens falta la referència (model a imitar) d’aquell Jesús que “no disputava, ni alçava la veu pels carrers. Que no trencava la canya esberlada ni apagava el ble que vacil·lava per acaba fent triomfar la justícia” (Mt 12,19-20). Hem mirat de apartar de la nostra vista aquella imatge d’un crucificat que va morir sense privilegis, sense poder i sense prestigi i que Déu ens l’ha tornat ressuscitat. L’eliminació de les imatges del crucificat (encara que les imatges no són més que imatges) ens dificultarà perquè no tindrem referències que ajudin a frenar l’impuls d’aquest dimonis interiors dels que parlava al començament,.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

CARNESTOLTES SENSE QUARESMA .QUE EN SABEU DELS PRESOS?

La carnestolta, encara que algú se’n estranyi, és una festa d’origen religió i només té sentit si algú preveu i celebra la quaresma que ve al darrere. Recordo un home que, quan li van diagnosticar una malaltia mortal, va decidir viatjar i voltar món mentre pogués. Era la seva celebració de joia com una preparació per als moments difícils que li esperaven. Igualment l’inici de la primavera comença amb un desvetllament i color però hom es prepara pel temps de la sega i la verema que seran moments durs. Sense la perspectiva del que ve al darrere només se celebra una festa inconscient pròpia d’un món encara adolescent, com és el de la majoria dels ensenyants i regidors del nostre país. Tot amb tot la joia i els actes festius són aliment de l’ànima perquè els dies tristos ja venen sols. Només que ningú no els preveu.

La nostra comarca es va desvetllant perquè ara tenim la presó de Lladoners a prop i anem coneixent la realitat dels engarjolats. Ja han passat aquells temps en els que la majoria de la gent exhibia pancartes que deien “no a la presó”. També es van esfumant aquells altres que no fa pas gaire proclamaven que allà dintre els interns vivien com els rics. Les televisions ens van fer un flac favor amb els seus reportatges dels dies de la inauguració. Van fer un simulacre de presó d’un dia amb els periodistes i s’ho van passar la mar de bé perquè sabien que a l’endemà sortien cap a casa.

Com viuen allà dintre? Doncs amb uns horaris molt estrictes i passant moltes hores diürnes al costat d’uns altres, casi sempre desconeguts, sense saber de qui es poden fiar. Alguns hi seran per algun error però altres han delinquit i com ho han fet al carrer ho poden fer amb els mateixos companys de captiveri. Això durant el dia però les hores de la nit són llargues perquè han d’anar a retirar-se d’hora i passen moltes estones sols en l’habitació. Més faltaria que durant el dia no tinguessin estones per córrer pels patis i jugar algun joc com el futbol o el basquet.

Els voluntaris del nostre grup hi van i cada vegada es troben amb drames personals de molta envergadura. Hi ha qui encara no ha fet saber a la família que està allí dintre i els seus no saben on para, altres estan incomunicats perquè la seva família que sap que són allà no té recursos per telefonar-los i menys per visitar-los. Penseu que no és el mateix tenir la família aquí o al Marroc o a Rumania. Hi ha mares dels interns que no saben llegir ni escriure i que tampoc saben a qui adreçar-se per saber alguna cosa del seu fill. També hi ha els que no tenen esperança perquè, quan surtin, no sabran on anar ni com moure’s després d’haver estat molts anys sense cap iniciativa personal (sempre mengen el que els donen i van allà on els diuen). Com podran sobreviure als seus seixanta o setanta anys un cop fora de la presó en aquest món nostre competitiu si ningú no els espera a la sortida? N’hi ha que no esperen pas la fi de la seva condemna.

Hi ha estrangers que ja saben que, el dia que surtin, seran il·legals perquè els han pres els papers i, per tant, fàcilment, amb la nova llei d’estrangeria els poden enviar de retorn al seu país per més treball que haguessin tingut abans d’entrar. Els voluntaris dels nostres equips estan desbordats de peticions i, encara que escoltem aquelles paraules del Senyor que deia: Veniu benaurats ... perquè estava pres i em vareu visitar (Mt 25,36) no saben com fer-les realitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS