Serrallonga

           

         Llegir o escoltar aquest nom tant simple,  però sonor a la vegada, ja desperta a tothom records i fantasies.  Moltes més en despertarà ara a tots els que hagin vist la pel·lícula que es va estrenar a la TV3 els passats dies 6 i 7 de novembre de 2008.  Un ambiciós film projectat en dues sessions d'un centenar llarg de minuts, repartits entre el film pròpiament dit i els capítols complementaris sobre la realització, escenaris i attrezzo i la base  "històrica" sobre la que es fonamentava. Hem posat història entre cometes perquè una cosa és la història real i una altra la "història" que ens presenta el film.

 

    La pel·lícula es va rodar durant un seguit de mesos, repartits entre els anys 2007 i 2008. Però la seva preparació va anar precedida de molt de temps d'estudi i de tempteig en la tria i assaig dels personatges i dels escenaris on es desenvolupa la seva acció. Sobre aquest punt cal només consultar un llarg reportatge aparegut al periòdic, El  Nou 9 de Vic del 9 de novembre de 2006, on es diu que la seva preparació ja tenia lloc  uns mesos abans del reportatge i que es feu amb la col·laboració de la Universitat de Vic o de la seva secció o departament de Periodisme i Documentació.  Allà s'anunciava la seva representació i llançament al públic per la primavera del 2008, mig any abans de la que es va fer en realitat.

 

    Seria injust que les Monografies del Montseny que en més d'una ocasió s'han ocupat d'aquest fill més destacat  o més popular de la regió montsenyenca, com va fer en el seu número 1 de 1986, estudiant el casal o mas de la Sala de Viladrau i en particular en el seu número 10 amb motiu de l'efemèrides, aleshores recent, dels quatre cents anys del naixement del bandoler, que devia ocórrer entorn del 23 d'abril de 1594, puix que aquest és la data exacta del seu baptisme a la parroquial de Sant Martí de Viladrau. Això obliga ens a fer-ne esment i a dedicar un petit comentari a la nova versió de les aventures i desventures d'aquest singular personatge per advertir els lectors que no tot el que es diu allà va a missa..

 

    De Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, n'existeixen moltes versions, des de la pintoresca i primera versió dels autors castellans Antonio Coello, Francisco de Rojas  i Zorilla  i Luis Vélez de Guevara,  El Catalán Serrallonga y bandos de Barcelona, Madrid 1640, que foren els primers que distorsionaren la realitat del bandoler, gairebé encara a frec de la seva mort. La segueix la versió d'un Serrallonga heroic i romàntic que va fer Victor Balaguer, en el drama i després novel·la, Don Juan de Serrallonga  o  Los bandoleros de las Guillerias, on dóna una versió d'en Serrallonga com un justicier davant d'una societat d'opressors i oprimits i que va tenir tant d'èxit que d'ell se'n varen fer 5 edicions entre el 1859 i el 1871. Coetani a aquest treball va sortir una  versió molt realista del bandoler en el treball, El proceso instruido contra Juan Sala i Serrallonga, de Joan Cortada, publicat a Barcelona el 1868 ,de 116 pàgines, que en certa manera l'autor va fer extractant el procés fet a Serralloga, per contradir la versió d'en Balaguer.  A principis del segle XX sortiren altres obres i fins versions teatrals sense cap valor basant-se la majoria en l'obra de Víctor Balaguer que aquí no ens detindrem pas a comentar.  La primera gran obra que vol presentar la realitat del bandoler, destriada de la seva llegenda, és la de Joan Reglà i Joan Fuster, Joan Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler, de 1961.

 

    Un especial interès té per la història de Serrallonga i l'hauria tingut pels que varen fer el guió del film, conèixer un petit treball  de mossèn Ramon Corbella, titulat Nous datos sobre'ls célebres bandolers Rocaguinarda y Serrallonga, publicat en varis articles a la secció Troballes d'Arxiu de La Veu del Montserrat, 1901-1902, que es varen agrupar en un llibret de 70 denses pàgines,  editat per la impremta Anglada de Vic el 1902. La lectura d'aquest llibret indispensable per conèixer la realitat dels masos Sala  de Viladrau i Serrallonga de Querós hauria estalviat a molts autors i en especial els que varen concebre i fer el guió del film molts errors històrics.

 

    Abans de passar a fer unes breus consideracions crítiques sobre la historicitat o valor històric del film, seria injust no reconèixer el mèrit i encert de l'obra cinematogràfica, de la bona actuació dels personatges tant dels protagonistes com de la resta de participants en el film , de la seva ambientació i dels magnífics paisatges on es desenvolupen els fets i sobretot les boniques vistes de les Guilleries.  També té molt mèrit tota la caracterització o attretzo  amb què es presenten aquests personatges.

 

    Per començar, cal dir que el nom de les Guilleries no apareix fins als segle XVIII, a l'època del Serrallonga se'n deia simplement la regió de la Muntanya  i és finals del segle XVIII comença a aparèixer el nom de La Guilleria que al segle XX es torna Les Guilleries. També cal dir com més endavant s'exposarà que Querós no ha tingut mai ni el més petit nucli de poblament, tot i que la pel·lícula li ha creat un poble molt bonic, manllevant a Santa Pau la seva bonica plaça porxada.

 

    També és molt just reconèixer la traça i ofici del seu director l'Esteve Rovira, tant conegut per l'inacabable Cor de la Ciutat, que ha fet un treball extraordinari d'adaptació tot i que per a molt, sobretot a les persones delicades de cor, els ha obligat a interrompre la visió davant de tanta violència i sang i fetge que caracteritza bona part de la pel·lícula.

 

     Referent als dos personatges claus, en Joan Sala i Serrallonga apareix molt ben caracteritzat i és bon actor  (llàstima que el pobre sempre surti tant cansat i esbufegant i que la seva parla i accent difereixi tant de la dels personatges del segle XVII), en quan al segon, Pere Antic, aquest té una  complicada missió per la diversitat de papers que ha de representar: com a lladre, cap de quadrilla, capità del terç, favorit del rei que el nomena perseguidor oficial de Serrallonga, despietat quan mata tots els habitants de Querós i també en el fons home de bons sentiments, que porta a enterrar a les Guilleries les despulles d'en Serrallonga;  em sorprèn però veure que té la mateixa edat pel 1598, quan assalta i roba el nen Serrallonga, que el 1634 que és quan l'ha pres i l'ajusticien ja convertit en cruel bandoler.

 

    Sense ironies, crec que cinematogràficament és un bon film, tot i que  el què en ell representa el bandoler no sia massa clar, bé que això no és culpa dels directors i tècnics de la producció sinó dels guionistes o del que va idear el film.  A n'en Serrallonga a cada època l'han fet cap o símbol de les reivindicacions o problemes del seu temps, aquí el veiem passar de bon pagès i responsable pare de família a bandoler per necessitat,  a home utilitzat per nobles oposats entre ells i un bon sector contraris a la política central castellana i  també com a home d'ideals propis, que  caigut en desgràcia acaba esdevenint un autèntic màrtir de no sé ben bé quina causa.

 

    Però el nostre intent no és pas el de jutjar el film com a realització artística o el mèrit de la seva execució, tot i que potser ja n'hagi donat una presentació un xic negativa, sinó la de donar una idea de la seva adaptació a la realitat històrica del personatge.  És cert que moltes figures històriques són novel·lades  o deformades per les pel·lícules , cal només recordar el nostre Comte Arnau o bé el Robin Hood saxó i tants altres personatges sobre el que s'han fet pretesos films històrics, això  però no excusa que ens dolgui  que en un film que s'ha fet amb tants mitjans, tanta de propaganda i un cost que segons hem vist escrit ha passat molt dels dos milions d'Euros previstos,  que té avaladors tant seriosos com TV3,  TVE, Edicions 62  o l'empresa Oberon cinematográfica, compliqui i enfosqueixi, en comptes d'afavorir-la, l'autèntica realitat del bandoler Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga.

 

    Aquest no fou el més gran ni el més valent dels bandolers catalans, sinó l'últim d'una sèrie de destacats bandolers del segle XVI i inicis del XVII, des de el clergue Antoni Roca del 1546, seguit per l'empordanès Bartomeu Camps, els Pere i Montserrat Poc, el Minyó de Tortellà, el Perot Rocaguinarda, els Trucafort, els Margarit, etc. etc. Joan Sala és l'últim de la sèrie i fou certament valent i moltes vegades es va fer escàpol dels seus perseguidors, servents o a les ordres d'un govern mal vist per la gent, cosa que li  donaria una certa simpatia, a més, fou mort i befat de manera "exemplar" pels seus perseguidors el 1634 i això també li donaria una certa aurèola de martir. També cal tenir present que tot això succeïa sis anys abans de la explosió popular de descontentament que va donar  lloc a la rebel·lió del Corpus de Sang, ocasionada en bona part per l'allotjament de soldats, mala política dels ministres reals i del mateix virrei de Catalunya. Això propiciaria que el seu nom fos assumit pel poble com un heroi  i per aquesta causa sis anys més tard s'escrivia ja la abans esmentada novel·la i a ella la seguiren cançons i romanços que el farien viure a través del temps.

 

    I aquesta fama no ha minvat, com ho revelen els dos films anteriors fets sobre ell, un comercial i l'altre de 8 mm, les moltes representacions que al llarg de més de dos segles s'han fet del Ball d'en Serrallonga, l'obra de teatre dels Joglars "Àlias Serrallonga", les Nits d'en Serrallonga representades darrerament a Sant Pere de Casserres, els sopars d'en Serrallonga de Sant Hilari Sacalm etc. a més de cançons i poesies

 

     Va precedir la pel·lícula que comentem la novel·la de Rafel Vallbona Serrallonga, feta seguint la trama i personatges del seu guió, el mateix any 2008, a càrrec d'Edicions 62, amb la finalitat de despertar interès envers el film, que es va projectar un parell de mesos més tard de la seva aparició.

 

     Fou la sorpresa que em va despertar la lectura d'aquesta novel·la que em va moure a seguir amb interès la projecció del film i foren ambdós els que em varen moure a fer aquesta ressenya o crítica històrica, feta també a petició d'alguns amics que, sabedors dels meu interès pel personatge, em demanaven que hi havia de cert en la visió que des d'ella es donava del bandoler.

 

   No em vull pas dedicar a comentar el contingut del film ni les moltes malifetes o aventures que li atribueixen, el seu procés i el d'altres bandolers seus presos i ajusticiats en donen una llarga llista tant o més sagnant que els que exposa el film, mai però fan esment de cap robament de moneda del tributs ni del seu repartiment o retorn a la gent, això és tema de la llegenda, allò clàssic que robava  als rics per donar-ho als pobres. Hi hagué robaments famosos de moneda reial, tramesa a Barcelona per pagar els terços espanyols d'Itàlia, però això ho feren el Minyó de Montellà i els Trucafort,  no en Serrallonga. Aquí només voldria destacar alguns dels més greus atemptats a la història que són els que, no en dubtem, contribuiran a complicar o enfosquir un xic més la vida de l'autèntic Serrallonga, encara que aquests personatges siguin els que donen més salsa o singularitat al film.

 

    El personatge del tot inventat i el més irreal, en el sentit històric, és el Pere Antic, ja abans esmentat. No vull criticar aquí la seva actuació com a actor, únicament el fet d'ésser un personatge totalment inventat i d'una trajectòria vital inverosímil, que per a molts anirà sempre més lligada a la figura de Joan Sala.

 

 

      Pere Antic és per tant una invenció total i agosarada d'un personatge, però potser més criticable és la invenció de la baronessa Flor de Savassona, perquè la baronessa de Savassona si que va existir i va ser una persona vinculada a la vida de Serrallonga, però no la cínica baronessa de la pel·lícula enamorada de Serrallonga i protagonista d'algunes escenes pròpies d'un film eròtic.

    

      Viladrau no era de la baronia de Savassona sinó de la de Taradell i de Viladrau, que en aquell moment tenia com a baró a Antoni de Perapertusa, vescomte de Joc, hereu de Rafela de Vilademany i de Cruïlles, que era baró de Rupit, Taradell i de Santa Coloma de Farners i d'altres dominis al Rosselló. En la pel·lícula aquest vescomte té un paper un xic de comparsa i aparentment molt inferior a la baronessa de Savassona, bé que en realitat era molt més ric i  poderós que ella. Els Vila, barons de Savassona tenien una baronia molt poc poblada i pobre que s'estenia pels municipis actuals de Tavèrnoles, a la Plana de Vic i de Vilanova de Sau, que abans incloïa també el poble de Querós, unit el segle XIX al municipi de  Sant Hilari Sacalm.

 

    Els senyors i barons de Savassona a l'època d'en Serrallonga eren Antoni Vila III, casat amb Maria o Marianna d'Olmera i Cruïlles, pare d'Antoni Vila IV.  El pare morí el 1624 deixant el seu fill Antoni IV malaltís i menor d'edat sota la tutela de la seva mare Maria d'Olmera, que en morir sense descendència el seu fill Antoni traspassà la baronia a Galzeran de Llupià i Campllong, un nét seu, fill de Rafela Vila i de Cruïlles, que inaugurarà una nova dinastia molt més brillant dels barons de Savassona amb palaus a Vic i a Barcelona, el que ara és la seu de l'Ateneu de Barcelona.

 

    La baronessa de Savassona en temps de Serrallonga era la vidua ja molt gran Marianna d'Olmera i no la frívola Flor de Vila, baronessa d'amors compartits, follament enamorada de Serrallonga, que acabarà casant-se amb el virrei Duc de Cardona, per intrigues de la Duquessa de Sogorb, germana del virrei. Personatges aquests reals, però no com els presenta el film.

 

    Un altre personatge sinistre totalment inventat és el famós Espinzella, al que no li diuen mai el nom de pila, que fa d'administrador de la baronessa de Savassona. Espinzella és una casa forta, molt ben conservada i de valor arquitectònic de Viladrau.  A Espinzella, però, no hi ha hagut mai cap família noble amb aquest cognom. Espinzella era propietat i residència temporal del vescomte de Joc, car havia estat tradicionalment la residència dels senyors del castell i baronia de Taradell i Viladrau. Annexe al Casal hi havia un mas o família pagesa que ocupava un sector de la part inferior del Casal. En començar el segle XVI en el mas hi vivia una família procedent del veí mas Vilar del bosc, que va prendre el cognom d'Espinzella o del mas, com era costum del temps i en època d'en Serrallonga n'era el cap o hereu l'Antoni Espinzella, molt amic dels pagesos de la Sala i que de jove havia anat algun temps amb la banda d'en Rocaguinarda, junt amb el germà gran hereu de la Sala.  L'Antoni Espinzella, pagès i masover es casà tres vegades i deixà com hereu del mas el fill Jacint, fill de la tercera muller que era un infant en l'època que actuava en Serrallonga.

 

    El poble de Querós, tan ben representat a la pel·lícula, per la plaça porxada de Santa Pau, no ha existit mai i molt menys conforme a la realitat és l'afusellament  o "el trabucament" de la seva gent que fa a la dita plaça l'Antic amb els seus homes i que tant patetisme té en el film. A  sota el pantà de Susqueda no hi ha cap poble de Querós, només el pont i el Molí de les pipes; segons les estadístiques del segle XVII el seu terme o parròquia no va passar mai de 17 a 20 famílies.

 

    Els masos Sala de Viladrau i Serrallonga de Querós, no eren masos miserables, ni passaven la misèria que presenta el film, eren masos subjectes a senyors però força benestants, amb masoveries o altres petits masos que depenien d'ells com a primers emfiteutes. Mn. Ramon Corbella, en el seu treball del 1902, abans esmentat ens ha deixat notícies d'arxiu molt bones sobre els masos i les seves famílies, tretes sobretot d'un Llibre de Notes, escrit per mossèn Antoni Serrallonga, el fill del bandoler, que fou rector de Querós;  Notes que ara cal considerar perdudes a causa de la destrucció d'arxius parroquials el 1936.

 

    Sobre Serrrallonga, el que més ens interessa, ens ho explica mossèn Antoni Serrallonga a les seves Notes  que la justícia real de Barcelona va fer cremar i assolar les cases de Serrallonga, la Querosa, el Cominal i el Busquets que formaven part de la propietat de Serrallonga, va fer tallar arbres i va fer la corretja a altres perquè es morissin.  Això va obligar a Margarida, la muller de Serrallonga i els seus fills a emigrar cap a Vilanova de Sau i Centelles a casa de parents seus.

 

    Margarida va tenir de Joan Sala i Serrallonga cinc fills: Antoni, Marianna, Isabel, Baltasar i Isidre, els dos darrers els tingué a la presó. Baltasar a la de Vic el 12 de març de 1626  i Isidre a Barcelona el 1933, quan la va convocar a declarar el Governador de Catalunya Lluís Descatllar, no però en la sordidesa de la presó on la situa el film sinó assistida pels Morgadés, una família de la petita noblesa que tenia casa i residència a Vilanova de Sau i a Barcelona.

 

    El fill gran Antoni, que la pel·lícula presenta com estudiant al seminari de Vic (el  primer seminari es va crear el 1751) i capellà, quan executaren el seu pare i al que va extremunciar  poc abans de morir, no tindria més de 13 o 14 anys i no serà rector de Querós fins el 1656, vint-i-dós anys després de l'execució del seu pare.

 

    La família Serrallonga no era tant pobre ni miserable com es vol presentar, perquè el 22 de març de 1634 la viuda Margarida quan feia dos mesos i mig de la mort del bandoler, va demanar permís per a reedificar el seu mas i fins una subvenció econòmica, que no sabem que se li donés. A la sol·licitud que feu al virrei i per a justificar la subvenció, al·lega que ha quedat pobre i ha de sustentar la seva mare, cinc fills i cinc germanes, però en poc temps va refer els masos Serrallonga i Cominal, i en fer testament el 29 de novembre de 1652, va fer hereu condicionat el seu fill gran Antoni amb el pacte de passar l'herència mort ell al germà que el segueixi. A Antoni li deixa el mas i dues masoveries i fa  molts altres llegats piadosos i entre altres deixes llega al seu fill Isidre per quan es casi un dot  de cent ducats, quantitat molt notable en aquell temps.

 

    I així podríem seguir enumerant discrepàncies entre la vida real del bandoler i la visió que se'n vol donar a la pel·lícula.  La vida de Joan Sala i el seu temps són certament el fil conductor del film, i en ell hi ha de fons unes intrigues entre nobles i la clàssica divisió del país en bàndols o faccions diverses ;  uns més d'acord amb la política de la cort castellana, imposada a través del virrei o lloctinent i de la Junta i oficials del Principat que l'havien de posar en pràctica, i els altres, també amb petits nobles locals entre ells, descontents amb una política de guerres i exaccions que empobria el país.  En aquestes posicions sembla que s'havien anat concretant en aquest temps els tradicionals partits de cadells i nyerros  que feia més de dos segles que existien al país i que segons els temps i les circumstàncies, agafaven caires i matisos diversos.

 

    Serrallonga va afavorir certament el partit nyerro o més popular, però no com a home d'ideals polítics, sinó per justificar sovint actuacions del més baix bandidatge o per fer feines brutes, per a gent més potent que així el protegia. Més que cap davanter d'un ideal sembla que serveix d'aquest per sobreviure i sovint actua fent venjances, segrestaments i robatoris de camí ral per sobreviure o bé a instàncies d'altres.

 

    Crec necessari fer aquestes consideracions per ajudar a entendre que sembla evident que el film es va fer o pensar per defensar una ideologia concreta, tal com havien fet Victor Balaguer i altres, una ideologia que a la vegada que el presenta com un heroi popular, inicialment sense voler-ho, però al final convençut, esdevé una persona integrà davant la corrupció dels que manen i acaba apareixent  com un heroi de la gent popular enfront d'un poder corromput.

 

    En fi que una  vegada més s'han servit d'en Serrallonga per explicar un rerafons polític més que no pas per presentar la seva vida real.  Tal com el mostra el film en Serrallonga és un home molt bo i de bons sentiments, malejat  per les circumstàncies i misèria del temps.

 

    Aquest judici o qualsevol altre serà sempre un tema subjectiu i per tant opinable. El que queda clar en la pel·lícula és que la figura d'en Serrallonga té encara atractiu quasi quatre segles després de la seva mort i que la seva figura fou i continua sent una de les més populars del passat històric català.

 

                                                                                Antoni Pladevall Font

SENYALS DE DECADÈNCIA

Coneixem molts que després d'haver lluitat en la seva joventut a favor de la regeneració del país viatjant com a voluntaris a països necessitats, organitzant concerts i recaptacions fent de monitors en grups eclesials (com el MIJAC) o de voluntaris dels ajuntaments. Els podies demanar i trobaven hores de dia i de nit per actuar on fos. Però han passat els anys i la majoria han format família que molts suporten amb força dificultats.

Doncs bé, molts d'aquests joves, avui homes i dones, els trobes desconcertats per la situació del món, tan la política, com l'econòmica. Encara que hagin guanyat diners s'adonen que el que tenen es pot perdre d'un dia a l'altre, que els treballs no estan garantits (aviat ni tan sols els de funcionariat). S'adonen que les forces polítiques, un cop han assolit el poder, siguin del color que siguin, s'aferren a les seves cadires i que els mateixos amics d'infància que semblava que havien de mantenir tota una vida es van esfumant, mentre no hagin estat enganyats o traïts. Desconfien de l'església, millor dit, dels dirigents de la institució.

Tot els indica que el món va malament i que hi ha poc o res a fer.

Si aquest home/dona llegeix la premsa i està atent a les notícies encara es desinfla més perquè s'adona que nosaltres rai, ja que casi ningú no defensa els milions de deportats, els dels pobles assassinats i destruïts, que no es fa casi res per la fam que, i que amb això que en diem la crisi d'occident tampoc no comprarem els productes bàsics dels productors més necessitats. I disminuiran les ajudes (al menys les dels organismes oficials).

Però no. El nostre món no és pas pitjor que el que li va tocar a Jesús o Pau que deia: Procureu de treure partit del moment present, perquè els temps que vivim són dolents (Ef 5,16). Com veieu, ja ve de lluny.

Passa que si, de grans, ens adonem més de les grans deficiències del món no és pas que n'hi hagi més. Simplement estem més informats i som més lúcids. Si d'infants vam aprendre a veure el "Salvador" darrere la imatge d'un crucificat també ara hem de saber albirar els camins de salvació que té el nostre món.

Pau mateix estava presoner i sabia que li perillava la vida. Les presons de llavors no eren pas com les d'ara ja que eren molt pitjors. Tot i estar engarjolat confiava que no quedaria confós i ho argumentava dient que el Crist seria glorificat en el seu cos tan si en sortia amb vida com no (Fl 1,20). Havia après a tenir una mirada d'esperança en aquell món.

I com es pot tenir una mirada d'esperança? Molt senzill començant per canviar nosaltres mateixos, oblidar-nos de jutjar els altres i estimar-los com són. Nosaltres valem més del que ens pensàvem i tenim més força en el nostre interior de la que ens imaginàvem. Saber mirar les coses d'aquesta altra manera és entrar en l'òrbita de la salvació, és assolir allò que, de petits, ens explicaven: que el cristianisme ens dóna la salvació.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

NADAL és el NATALIS SOLIS.

NADAL és el NATALIS SOLIS. Era una festa en la que els romans del s. IV celebraven el solstici d'hivern. Els cristians que no sabien quin dia havia nascut Jesús van dir-se: Quin dia millor que el NATALIS SOLIS!

Serà el NATALIS JESÚS. Nadal de Jesús

 

SUPOSADAMENT FEM DE JUTGES

No deu haver-hi jutges a la nostra terra perquè d'una manera reiterada ens entretenen diaris i televisions amb algun judici del qual, pel que sembla ja tenen presa la decisió final. Una nena maltractada, una bufetada d'una mare, uns que han enganxat "in fraganti" o un lladre reiterat.  No us ho perdeu. Sempre són pobriçons els presumptes culpables. Massa sovint ens o presenten tan clar que ja es veu a venir qui serà el condemnat perquè abans ens han delectat amb les peticions dels fiscals...

En canvi quan els presumptes responsables són banques o multinacionals de per ací veureu que es limiten a donar-nos estadístiques dels acomiadaments o de les ganàncies i els perjudicats, converses amb les autoritats, opinions de sindicats, ... Vaja, que el tracte és molt diferent.

Menys encara ens parlen de culpables quan els massacrats són els pobres de camps de refugiats, desplaçats o simplement aniquilats pels efectes col·laterals de les guerres. Ens hem de conformar amb les estadístiques si ens les donen.

Què hi ha de mal o de bé en tot això?

No contestaré aquesta pregunta sinó que us presentaré com actua Jesús en l'Evangeli.

Actua de manera contrària. Quan el presumpte culpable és el pobriçó Jesús l'aixeca i mira de salvar-lo davant els altres i en canvi denuncia ben clarament que en són els dirigents.

Mireu com actua davant aquella dona acusada davant tots d'haver comès adulteri. La salva li diu que no pequi més i tira a la cara dels acusadors que mirin si ells estan lliures de pecat.(Jn 8,1-11). Quan la que té als seus peus és aquella que plor i li mulla amb les llàgrimes en fa un elogi de la manera (ben original tanmateix) com estima (Lc 7,36-50).

Quan li demanen l'opinió d'un conflicte entre dos germans els contesta que no és la seva feina decidir-se per l'un o per l'altre (Lc 12,13-14).

Ni tan sol insisteix gaire en els pitjors crims: Fixeu-vos com es desentén de la culpa i va al pecat: Diu: Ja sabeu que es va dir als antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal.  Doncs jo us dic: El qui s'irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l'insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l'infern. (Mt 5,21-22)

Quan els presumptes culpables són els poderosos del seu moment, al revés del periodisme actual, els desemmascara dient-los paraules tan dures com aquestes:

Jesús, instruint la gent, deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets.  Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.» (Mc 12,38-40)

Com agrairíem avui que deixessin a mans dels jutges les sentències contra la gent senzilla (encara que culpable) i ens ajudessin a denunciar les trames malignes dels poderosos! Però no ho fan perquè els perilla el sou. En canvi poden burlar-se d'un petit i aquest no tindrà capacitat per demandar-los.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

UNES MANS QUE DIUEN: “JO T’ESTIMO. HAS DE VIURE!”

Les grans formacions politiques sovint han oblidat la vida.

Què defensen? Els que tendeixen cap a la dreta reclamen llibertats (mireu si no les seves manifestacions) i els altres, igualtat.

Passa que en nom de les llibertats s'han envaït països, s'ha protegit el comerç i els grans ingressos. Massa sovint és la llibertat únicament per als que poden. La llibertat no és cap ésser vivent.

Els altres, en nom de la igualtat  van muntant una societat de control que va convertint el país en un "gran Hermano" en el que tots estem i ens sentim vigilats. Resulta una igualtat des del qui mana. A més aquestes formacions en diuen progrés de l'augment de xifres d'interrupcions de la vida i d'eutanàsies.  Ho dic amb molta cura perquè hi ha molt a distingir. Tot amb tot aquí xerriquen els aliats ecologistes que, per principi, haurien de dir tot el contrari.

Hom troba a faltar algun grup capaç de prendre un infant feble entre els mans i li digui: "Jo t'estimo. Has de viure!". Val més un infant vivent que totes les llibertats i que totes les igualtats.

Aquest gest, pot ser perquè s'hauria de fer massa vegades, sobrepassa els programes dels uns i dels altres (dels que governen i dels que ho voldrien fer).

Els creients (que també estem ficats entre uns o altres partits i que no som en cap cas una raça immaculada emergida d'aquest món) per aquests dies venerem i estimem un INFANT que va néixer en un pessebre lluny dels poders i dels partits del seu moment, descobert tan sols per uns pastors que, per no tenir, vivien al ras no gaire lluny d'aquella contrada. Un INFANT que va venir al mon on  no havia llibertat ni igualtat perquè era territori ocupat. I, en canvi, estava ple de vida i encara el venerem. Celebrem el Nadal.

I darrere d'aquell infant els creients aprenem a contemplar-hi tots els altres nascuts en xavoles de llaunes i cartrons a l'Amèrica Llatina, en les barraques de l'Àfrica en els poblets perduts de l'Afganistan o els que han vist la llum del món en un camp de refugiats. Tots éssers vius i estimats per Déu.

Aquests infants i els seus pares o avis sovint envellits i malalts  no tenen veu, ni han estat magnificats per càmeres i periodistes. Sovint només unes mans desconegudes els han acollit dient-los: "Jo t'estimo. Has de viure!". Aquestes mans donen glòria a Déu Pare.

Nomes des de la fe ens podem horroritzar de les famílies que han preferit el gos al nen, o les que no s'han pensat gens en eliminar-lo abans de néixer. Ho podem fer sense deixar de valorar aquestes famílies perquè els pares també són estimats de Déu.

No estaria gens malament tornar a escoltar les paraules de Teresa de Calcuta a una futura mare: "Si tu no els vols, dóna-me'l. Jo el faré viure".

Mentrestant la nostra hipòcrita societat ha muntat un cursa d'obstacles per aquelles altres famílies que els voldrien i els han d'anar a cercar a països llunyans amb unes despeses enormes (per l'administració nostra i la del país en qüestió). No n'hi ha prou amb això perquè els fan passar per exàmens i tests sobre la seva capacitat econòmica que es veu que és el que més compta per adoptar un infant.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

ADVENT: TEMPS D’ESPERA I JOIA PER LA VINGUDA DEL SENYOR

JESÚS I LA CRISI ECONÒMICA

Què hauria fet o què hauria dit Jesús davant la crisi econòmica?

No ho sabem però tenim algunes pistes llegint l'Evangeli i veient què va fer en les del seu temps.

En aquell moment hi havia crisi? Certament i molt més forta que l'actual perquè

- Els que no tenien treball no gaudien tampoc de subsidis. Els quedava el recurs, si volien pagar els deutes, de vendre's com esclaus o de tirar-se a les muntanyes per assaltar els que passaven. Llegiu una novel·la bastant ben documentada que explica la situació dels pobres en aquell moment. (Autor: Bruce W. Longenecker . Las cartas de Pérgamo Ed. Sígueme 2004).

- Les viudes sense fills quedaven desemparades i estigmatitzades com a pecadores i Jesús reacciona a favor d'elles (Lc 7,11-12) igual com la primera església (Ac 6,1).

- Jesús també denuncia els que, en comptes d'ajudar amb els seus diners als pares envellits,  dipositaven els diners al temple pel seu profit fent veure que era un diner sagrat (Mc 7,11-13).

-  En aquell temps hi havia una multitud de pobres que erraven pel món a la recerca d'un "salvador" que els tragués de la misèria. Els mateixos que anaven al darrere de Joan Baptista i es feien batejar per obtenir el perdó gratuït que el temple els concedia a canvi de costosos sacrificis. Jesús es fa un d'ells i també es fa batejar fent-se un més de la multitud dels "anawim" que vol dir la pobrissalla.

- En cap moment Jesús feu promeses irrealitzables. Els diu que el vertader pa és que "Ell mateix que es fa pa" i que la vertadera aigua és la que surt de l'interior (Jn 4,14). Vol dir que no ens donaran res fet.

Però hi ha un gest que Jesús mai no va fer: Mai no va confraternitzar amb els causants de la crisi. No el veiem ni al costat dels grans sacerdots del temple que carregaven fardes pesades als pobres ni amb els governants del reialme com Herodes que, quan es veien denunciats pels gestos del Jesús, es reunien per tramar la seva desaparició (Jn 11,47-50).

Això va fer que la seva vida estigués sempre pendent d'un fil per les vegades que el volien apedregar o per les cauteles que tenia d'anar a la Muntanya de les Oliveres en comptes de la ciutat per passar la nit quan era a Jerusalem.

Ara contemplem l'Església. La seva postura no és exactament el seguiment de Jesús perquè si, per una banda, amb les seves institucions, missions, ordres religioses... s'acosta als pobres i als  apallissats per les crisis, per altra no ha sabut distanciar-se gaire dels causants d'aquestes crisis, com ho feu Jesús. No ho podem posar tot a dins el mateix sac perquè hi ha persones, entitats i grups a dins de l'església que certament ho fan, però la impressió que el nostre poble pot tenir i més ara que la gent la relaciona amb la imatge de les jerarquies que surten als medis de comunicació, és la de veure-la, massa sovint, confraternitzant amb els prínceps d'aquest món. He de tornar a fer un elogi a l'episcopat catòlic nordamericà que ha sigut capaç de denunciar les guerres que promovia el seu propi govern i, ara de poc, ha fet un excel·lent escrit demanant qui són els que s'han aprofitat d'aquesta situació d'inestabilitat econòmica. Ja vaig dir en un altre article que els va costar molt cara aquesta postura valenta perquè els poderosos denunciats li van retreure uns greus errors de pederàstria (alguns de cinquanta anys enrere). Això últim és el que ha arribat als titulars de la nostra premsa escrita, radiofònica i televisiva. Ja veieu que la velentia té un preu.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

UNA MULTITUD MALMENADA I DESESPERANÇADA

Un dels moments culminants de l'Evangeli de Mateu és quan Jesús es topa amb la multitud malmenada i desesperançada com ovelles sense pastor (Mt 9,36). Van al seu darrere pensant que aquest home el conduirà cap a un Regne nou i no pas corrupte com els que hi havia entre els governadors romans i els reis jueus.

Una multitud aquella com les nostres que se les disputen els grans espectacles esportius, els cantants famosos i els organitzadors de les grans loteries. Eren els anomenats "anabim" (els  pobres) dels que tothom se'n aprofitava.

Un multitud que es deleix per veure i tocar les relíquies d'un gran jugador (la seva samarreta o al menys uns signatura en qualsevol drap), una multitud que sap que és manipulada i el dia de les eleccions va de passeig i no vol que li parlin de política, una multitud que cada dia rep desenes d'anuncis en els que se li recomana el culte al cos (productes pels cabells, per la pell, per les disfuncions sexuals...) i contínuament se li ofereixen objectes que li prometen la vertadera felicitat com un cotxe, o una habitació amb els millors matalassos i mantes per dormir.

Una multitud que ni troba la felicitat amb aquests productes ni tampoc assoleix la benaurança amb el culte al propi cos, per més que hi destini unes quantitats exorbitants de diners.

Què fa Jesús? Se'n compadeix i fa dues coses: Els parla llargament (Mc 6,34) i aconsegueix que uns donin aliment als altres dient-los: Doneu-los menjar vosaltres mateixos (Mc 6,37). El menjar i la paraula, en l'Evangeli, no són dues coses, és la mateixa.

No cal esperar cap mena de solució màgica. La paraula els instrueix i el pa repartit els fa germans i aquestes dues coses donen la fermesa de la fe i la joia de la caritat.

En moments de crisi la gent tendeix a creure's més les promeses de felicitat (es compra més loteria), hom cerca mestres de la mentida, alguns dels quals ens diran fins i tot que la solució és la Bíblia.

No el cregueu. Ni en la Bíblia, ni en l'Església, ni tampoc en la Paraula del mateix Jesucrist no hi ha solucions i menys màgiques. En la fe i en l'Evangeli hi trobem allò que ens pot salvar que és molt diferent i que ho podem resumir amb tres camins dels que hem parlat moltes vegades:

-          Amb la Paraula de Déu descobrim que tenim molt més del que ens pensàvem. Que posseïm un bagatge abundant per anar per la vida.

-          Acostant-nos al Crist ens adonem d'aquelles persones necessitades que tenim, com ovelles sense pastor, a la vora del nostre camí. Persones a les que hem de donar la mà.

-          Sabem veure l'Esperit que, en el nostre interior, ens dóna força per no defallir i ens fa anima a  percebre que podem més del que ens pensàvem.

Per això Jesús, abans d'invitar-los a partir el pa, els parlava llargament, perquè aquella multitud trobés el sentit de la vida que això sí que s'albira en la Bíblia, en el missatge que l'església ens transmet i en la Paraula del Senyor.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

LA DESPROPORCIÓ DELS SALARIS

No faran públic on destinarà el govern l'ajuda a les entitats bancàries que estan en crisi que no tenen prou diners per respondre als seus clients perquè, si arriben a dir-nos quines han cobrat, nosaltres només comparant el que se'ls dóna i el salari del dos dels grossos d'aquella banca resultarà que l'ajuda (que paguem entre tots) serà per abonar-los just el seu sou.

Com més entrem en el món global més ens adonem de les desproporcions.

Algun dia ens haurem de ficar amb els sous dels esportistes d'èlit. Aquests poden mantenir els seus salaris i complements (més de tres milions de les antigues pessetes cada dia) perquè el poble es torna foll seguint les competicions. També els romans es tornaven folls per veure les lluites dels gladiadors i els assassinats al circ i això va durar fins entrat el segle IV. Avui ens fa vergonya de comentar-ho. Espero que aviat ens faci vergonya de comentar el que hem arribat a pagar a un esportista d'èlit. No pas de moment que encara s'apugen els sous i les clàusules de rescissió.

Encara hi ha un altre problema relacionat amb els salaris: les deslocalitzacions de les empreses. Les munten en altres llocs perquè rendeixen més. En aquests països ni tan sols han d'assegurar els treballadors i els poden acomiadar després d'anys de pagar-los sous de misèria.

Tot plegat ens porta a reflexionar sobre el diner (que són uns papers només simbòlics), la riquesa i els drets de les persones.

Hi ha una paràbola a l'Evangeli en la que Jesús es riu dels salaris i ens invita a fixar-nos amb les persones: És la dels treballadors de la vinya (Mt 20,1-16). El relat ens explica que un propietari va a la plaça a cercar treballadors a primera hora, a mig dia, a mitja tarda i cap el tard i que, quan és hora d'abonar-los el sou pel treball realitzat, dóna el mateix als que han treballat tot el dia (un salari just i convingut) que als que han treballat només la darrera hora. No els paga pel treball fet ni per la riquesa que han creat amb la feina de les seves mans, sinó per la resposta. Els que han respost que "si" a la crida cobren tots el mateix.

El sistema que en diem capitalista, que és l'únic que fins ara ha"funcionat," té com a centre el guany de diners. Els governs han fet unes quantes correccions, obligant a preveure assegurances de malaltia i de jubilació i han fet algunes lleis perquè els acomiadaments no es facin alegrement, però la base continua la mateixa: el rendiment de diners.

Què passarà? De la mateixa manera que el comunisme va caure quan les persones no eren tingudes en compte i els governs es tornaven ells mateixos capitalistes, el sistema global del capital, que és el que impera, haurà de petar en el moment que ho hi hagi més pobles pobres i indigents per exprimir sigui perquè els seus governs hauran posat les mateixes correccions que els dels països més avançats, sigui perquè ja no hi hagi més productes per robar-los.

Ara estem en un d'aquests límits i els que creiem en el valor de les persones iguals i lliures hem de somniar amb una estructura mundial semblant a la familiar en la que els pares no li demanen a l'avi o a l'infant si rendeix o no, sinó que tots seuen a la mateixa taula a l'hora de menjar.

Tenim dreta a somniar que això és creure en la resurrecció.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

HEM INAUGURAT UNA NOVA PRESÓ

Molts dels que fa poc cridaven "No a la presó!" divendres passat estaven, a cops de colze, per posar-se ben al costat del qui tallava la cinta de la nova presó dels Lladoners al Bages.

No és cap bona notícia saber que hem inaugurat una nova presó encara que és bona notícia tenir-la prop de casa encara que aquest va ésser el motiu de la controvèrsia de fa dos o tres anys.

No és bona notícia que el nostre país està a 150 presos per cada 100.000 habitants (quan la mitja europea és de 90).

No és bona notícia que, segons un anàlisi del Consell d'Europa, Espanya té l'índex de més durada de presó entre 48 països.

No és bona notícia que una presó acabada d'estrenar com la nostra, per Nadal, hostatjarà molts més presos dels que està programada per tenir (això és el que ens han dit els mateixos responsables).

No és bona notícia que els nostres congressistes eliminessin a l'any 2003 la possibilitat de redempció de penes per treball. Es veu que des dels seus escons ben pagats ni tan sols endevinen què passa a dins les presons. No saben el que és tenir escletxes d'esperança.

No és bona notícia que la gent critiqui les coses modernes que hi ha a les noves presons, ni que sigui una piscina. Si tan bé s'hi està demaneu per residir-hi. Us trobareu que el 75% de les persones d'allà dins no té acabats els estudis elementals, que un 40% tenen problemes associats a les drogues i que en tota Espanya i hi ha engarjolats més de dos mil discapacitats físics i molts presos de més de 65 anys. No és cap paradís viure amb aquests, entre els quals cada vegada hi ha més estrangers.

Els diaris cada setmana ens recreen amb la notícia d'algun delicte espectacular. Això els dóna audiència. Però no diuen que les presons, a l'hora de la veritat, són selectives ja que acaben castigant els que menys tenen i els més vulnerables de la societat.

No oblideu que els cristians tenim davant dels ulls aquell programa que Jesús proclamava a la sinagoga de Natzaret que deia: "He estat enviat ... per alliberar els presos" (Lc 4,19). No serà que fiquem massa gent a la presó i que així no s'arreglen els problemes?

Ja em direu què hi fa a la presó un home que ha anat a una excessiva velocitat. En tindria prou que li fessin netejar cunetes perdent uns quants dies de treball i veuria com passen rebents i perillosos els cotxes dels altres.

Ni la multa (que se la queda el govern) ni la presó (que ens els treu de sobre) no són respostes adequades a la majoria dels delictes. Les multes fan riure els que tenen medis per pagar-la i deixen sense recursos els que viuen amb sous de misèria.

Els diners públics serien molt més profitosos destinant-los a la societat civil que promou tota mena de grups per promoure gent encara que no de manera indiscriminada. Els governs que prometen destinar més diners a les polítiques socials el que fan sovint és destinar més funcionaris a programar polítiques socials. Resultat que aquestes no arriben a la gent. Com si l'Estat fos l'únic capaç de pensar i com si no sabéssim que els voluntaris que provenen de l'administració acaben cobrant; per tant ja no son tals. Vull dir que no són pas aquestes les polítiques socials que redimiran els joves i evitaran l'entrada de gent a les presons sinó les que responen als grups reals que hi ha a la societat.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

ELS GESTOS SIGNIFICATIUS

Posem-ne un de positiu i un de negatiu.

Un home que portava uns quants anys amb la malaltia de la leucèmia i sentia com li aminoraven les forces digué a ple estiu al seu metge: "Doctor, el que més lamento és que no podré veure el casament del meu fill per Nadal". Aquell metge va tenir una intuïció i li va receptar: "Facis un traje!".  Aquestes paraules van reviscolar el malalt que no sols va veure el casament del seu fill pel Nadal sinó també el de la seva filla a l'estiu següent. No es va guarir però va viure un nou temps amb esperança.

Un altre fet també d'una dona malalta que demanava un barnús (albornoz) perquè sovint anava a l'hospital. La filla va contestar que aprofités els que tenia perquè – afegia – "total al final ho cremarem tot".

Tots dos fets són històrics i ambdós molt significatius.  El que està en joc és si val la pena una despesa per tant poca cosa.

Doncs bé, la nostra vida està plena de petits gestos significatius i són els que ens donen vida o mort mentre encara respirem.

Els infants petits reben desenes de missatges (petons, carícies, paraules, joguines amb forma de pelutxes...) cada dia. Els difunts també, quan ja no els necessiten. Amb tot els poms i les corones fan companyia als familiars encara que tothom sap que al cap de poc més d'una setmana ja no s'aprofitaran. No hi fa res. Són signes.

Aquests signes de poca durada ens fan més humans perquè no ens farà cas un gat o un gos d'unes flors ni tampoc d'un collar nou que no sabrà distingir del que ja tenia.

Aquestes coses tenen més valor quan el qui les rep sap endevinar-les i descobrir-les i encara mes si és capaç de donar alguna resposta agraïda.

Val la pena contemplar un episodi que trobem en l'Evangeli on Jesús és obsequiat amb el perfum que una dona aboca als seus peus.

Llegim-lo: Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó el Leprós. Mentre era a taula, vingué una dona que duia una ampolleta d'alabastre plena d'un perfum de nard autèntic i molt costós. La dona trencà l'ampolleta i buidà el perfum sobre el cap de Jesús.  Alguns comentaven indignats: «De què serveix llençar així aquest perfum?  S'hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar els diners als pobres.» I la censuraven.  Però Jesús digué: «Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi, a mi no sempre em tindreu.  Aquesta dona ha fet el que podia fer: s'ha anticipat a ungir el meu cos preparant-lo per a la sepultura. Us asseguro que, quan l'evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet.» (Mc 14,3-9).

Com veieu Jesús pren l'obsequi com l'anticipació de les uncions que es feien per la sepultura. I ho agraeix!

Aquell que, quan és obsequiat amb un gest d'aquesta mena, és capaç d'agrair-lo comença ja a tastar la "vida permanent" que tots anhelem.

No oblidem el gran gest de Jesús que ens diu: Jo em faig pa per a vosaltres. "Mengeu-ne". Dóna la vida per als que ell estima.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

“BON COP DE FALÇ”

Si vareu llegir l'escrit de la setmana passa entendreu que l'himne "BON COP DE FALÇ" no és el meu himne i no em veureu aplaudint-lo després del cant que escoltaré amb el respecte que em mereix la meva terra.

Per què no és el meu himne?

Fixeu-vos com els partits polítics més favorables a l'armament, que els hauria d'agradar això de tallar el coll dels enemics, amb les armes del temps que sigui, tenen poca afecció a cantar-lo i molts dels seus dirigents ni tant sols en saben la lletra. Fixeu-vos, per contra, que els partits polítics més favorables a les opcions del "no a la guerra" que els hauria de fer vergonya cantar-lo, són els que proclamen amb més convicció que esmolarem les eines (ens armarem més fort).

Però hi ha una altra raó de més pes que és l'evangèlica. Ho deia la setmana passada: hem d'estimar els enemics i més els que conviuen entre nosaltres. Un himne que ens incita a odiar l'opressor (que tremoli l'enemic) a mi no em plau.

Amb això no sóc de cap manera partidari del conformisme ja que les opcions de pau no són domesticadores. Els moviments en pro de la independència segur que són legítims des del punt de vista evangèlic per més que les lleis els desllegitimen, perquè les lleis les han fet del que tenen el poder sobre els oprimits. Hi ha però moltes maneres de cercar la independència sense odiar l'altre.

Per que ho entengui el cristià posaré dues fites evangèliques. 

La primera, ben coneguda tanmateix, és en el Sermó de la Muntanya i diu taxativament: Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fils del vostre Pare del cel que fa sortir el sol per bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos (Mt 5,44-45). També Sant Pau ens diu: Beneïu els qui ens persegueixen (Rm 12,14).

La segona raó és la contemplació de l'episodi de Zaqueu (Lc 19,1-10). Aquest cobrador de l'impost col·laborava amb l'enemic i segur que no podia cantar cap himne patriòtic dels que anaven contra els romans opressors. Zaqueu diu que, tot i la feina que fa de cobrador, està donant la meitat dels béns als pobres i, com diu ben clar, es guardarà d'enganyar ningú perquè li tornaria quatre vegades el que li havia estafat.  Jesús no li demana que deixi aquesta feina sinó que proclama que "aquest també és fill d'Abraham" (també és dels nostres) perquè el primer i principal és estimar: ajudar els pobres i no estafar ningú, i això val més que tots els nacionalismes (legítims tanmateix).

El dia passat deia que cal ésser lúcids i reconèixer que tots estem lligats (tots estem atrapats per alguna frontera) i també, quan podem, tots lliguem els altres. També el nostre poble ha estat opressor i molt. Pregunteu als mallorquins quants pagesos va fer matar el gran rei Pere III tan estimat a Manresa. Quedaríeu esgarrifats.

L'art de saber conviure el blat amb el jull sense renunciar mai a la identitat (recuperant-la amb tots els medis i sense odiar cap mena d'enemic) és l'opció de pau més evangèlica o al menys així la proposo.

Per això el "Bon cop de falç" no és el meu himne.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

MODELS PER IMITAR O MODELS PER ADMIRAR

Aquest estiu hem tingut un dutxa televisiva més aviat abundant dels Jocs olímpics. Les despeses han estat enormes. Darrere de cada atleta hi havia sis càmeres.

Hi ha moltes coses positives com la trobada de tots els països reconeguts per l'ONU fins i tot els que estan enfrontats entre ells i el coneixement de les enormes possibilitats de la Xina i l'apertura d'aquest país a tots els altres del món.

Hi ha hagut unes manipulacions majúscules sobre tot en el que fa a les nacions i al xauvinisme (espanyol, per exemple). Cada vegada que un esportista guanyava la més petita havíem de sentir allò de "Espanya gana".

Però hi ha un altre element que vull fer notar, per a mi molt important: Ens hem passat admirant uns atletes i esportistes que no podem imitar. Em pregunto si és bo per a la humanitat una competició d'aquestes en la que els cossos humans han de rendir de manera extrema. Aquests nois i aquestes noies convertides en ídols viuran gaires anys? El seu cos no haurà quedat malmès com ha passat amb molts dels guanyadors de les Voltes a França i a Itàlia morts prematurament? I el seu esperit, embotit de tantes lloances i fotos, serà capaç de tornar a la vida de cada dia? Podran viure normalment sense l'ajuda d'alguna mena de droga (dura o forta?). O pot ser són les víctimes ofertes a la divinitat del consum?

Jo m'he fixat que els nostres monitors del MIJAC, quan estan en els campaments, munten olimpíades però, a part de donar premis als que corren més, se les empesquen perquè la majoria dels participants no es quedin sense alguna mena de premi de manera que no sigui cap deshonor haver quedat segon o tercer en la competició.

En la cursa de la fe tots creiem i tots podem rebre el premi i no pas un de sol, com a les olimpíades de les que parlava. Hi ha un fragment d'una carta de Sant Pau que ens ajuda a entendre això que ell ja ho veia en el seu temps. Diu als Corintis: M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés.  ²³ Tot ho faig a causa de l'evangeli, per poder-hi tenir part.  ²⁴ ¿No sabeu que a l'estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s'emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur!  ²⁵ L'atleta s'absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n'hem de guanyar una que mai no es marcirà.  ²⁶ Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l'aire.  ²⁷ Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix. (1Co 9,22-27) .

El que es presenta feble al costat nostre (com Sant Pau en el text mencionat) i camina amb nosaltres és un model per imitar però aquell que guanya totes les medalles esdevé un model inasequible. Voleu dir que ens serveixen de gaire els superherois?

Això ens val també pels sants i per Maria. Si li cantem allò de "Noia del poble, Maria, d'un poble de vinya i blat..." ens sentim confortats perquè, fins aquí, hi arribem tots. Maria no és un model per idolatrar sinó una companya de camí amb la que podem compartir. És una nova manera de mirar que no ens converteix en lacais sinó en companys de camí i servidors.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Homilia en la celebració dels 50 anys de sacerdoci

 

        Benvinguts germans, familiars i amics de les comunitats cristianes que al llarg de 50 anys vaig intentar servir: Santa Maria d'Oló, Sant Feliu de Codines, Torelló, Campdevànol, Sarare de Veneçuela, Sant Fruitós de Bages i en especial els vinguts de lluny, representants d'aquelles estimades parròquies de la Pampa argentina: Jacinto Arauz i Bernasconi i avui presents aquí per compartir la joia de trobar-nos i agrair a Déu la seva crida i elecció gratuïta. Benvinguts també comunitat i residència de les Germanetes dels pobres i vosaltres, comunitat sota l'advocació de Santa Maria de Valldaura, que sou l'última joia que se m'ha confiat.

Fa 50 anys el bisbe en nom del Crist i de l'església em va cridar a treballar en una gran missió: donar a conèixer un Déu que, per bogeria d'amor a tots, es féu home per compartir la vida dels humans i s'ho va jugar tot, acceptant totes les conseqüències fins a la mort en creu. Déu havia fet l'home i dona perquè fossin imatge i semblança seva. Però tots estàvem desfigurats. Déu volia aconseguir un home com Ell havia pensat i ho trobà en el voler del seu fill al fer-se un de nosaltres. Així doncs en Jesús es justificava la mateixa creació de l'home i de la dona i així per Ell es justificada la nostra vida. Almenys n'hi hauria un entre els homes i dones de tots els temps que fos la realització plena del seu projecte original. Ho va pagar car, però Déu el glorificà donant-li per la resurrecció vida a compartir.

Des de llavors per la unió per Ell, amb Ell i en Ell podem ser homes nous i amb la possibilitat de compartir un dia la seva divinitat. Per fe i per gràcia ara poder formar amb ell un sol cos espiritual, i que en la festa del Corpus que avui celebrem recordem que Ell es fa pa en cada altar, una altra bogeria d'amor que fa que els sacerdots, per la repetició del gest i la paraula de Jesús "aquest és el meu cos... aquest és el calze de la meva sang, mengeu i beveu" puguem tocar el misteri i el puguem compartir en la comunió.

Quina crida, quina missió, quina gràcia que sobrepassa tot allò que podia pensar i imaginar.

L'agraïment a Déu en primer lloc és el motiu de la nostra Eucaristia d'avui. Són 50 anys de consagrar el pa i compartir-lo i repartir-lo. 50 anys de batejar i beneir i 50 anys per despertar l'afany de superació a molts adolescents i joves que avui, ja adults, em fa goig de veure'ls dempeus. 50 anys en els quals hem pogut engendrar fills espirituals que seguiran en la mateixa causa del Crist.

Avui encara, i més que mai, estic convençut que el camí de l'amor és l'únic que pot salvar el món, i val la pena gastar la vida per aquesta causa. Malgrat que aquest camí sigui, per molts, inútil, un destorb, una bogeria, un conte bonic. Us dic de veritat que no he trobat fora del seguiment d'aquesta crida un altre motiu millor per gastar-hi la vida i viure-la amb sentit. No crec que la millor realització de la persona i la creació d'un món nou es pugui fer només des de la tècnica que sempre serveix a minories ni per sistemes econòmics insolidaris i excloents.

Val més un gram d'amor gratuït que tot el poder que dóna alló que en diuen progrés. Pogué més una Mare Teresa de Calcuta que el president del país més poderós del món constituït com a guardià d'aquest progrés, i incomprensiblement guardià de la Pau.

Els poderosos ens volen convèncer que en un camí lliures de Déu trobarem la felicitat. Peró cada dia sentim un crit que ningú pot apagar: Un altre món es possible. Són milions d'homes que no poden posar l'esperança en un futur que ens ho dóna tot programat des de la prepotència i l'afany de domini.

Mil vegades agrairé la crida, mil vegades vull refermar aquest seguiment. No sempre ha estat fàcil. He hagut d'aparcar per aquesta causa moltes altres aspiracions humanes ben dignes. Però bé s'ho valen totes les renúncies per fer aquest servei.

Servei que no és només pel bé espiritual sinó que vol la salvació de l'home tot sencer. Cap projecte de societat que no es proposi la millora de tota persona humana i de tots, en tota la seva dimensió espiritual i total, no pot ser l'esperança per a la humanitat. En això coincidim amb molts d'altres, creients o no. Som molts que volem i cerquem un món nou per diferents camins, malgrat que aquesta esperança està empresonada per estructures que malden per fer avortar tot treball i tot esforç per construir-lo.

Pot semblar que el camí de l'amor o dedicació a la causa de Crist sigui poca cosa per aconseguir tant alt fi.

També sé que als cridats ens sobrepassa aquest repte.

Després de valorar i agrair la crida, també voldria recordar a tots aquells que m'han ajudat a seguir-la.

Vaig néixer a Manresa. Vaig ser batejar el mateix dia pel meu pare.

He tingut la sort o la providència d'haver tingut una família que creia i practicava la fe. Recordo l'avi que resava el rosari tot esgrifollant blat de moro. Una mare que sempre recordaré en un moment determinat de la vida com fou en el primer comiat a peu de vaixell en marxa a la missió. Jo no sabia com eixugar-li les llàgrimes però ella acceptà per la fe la meva partença. El pare que entrava silenciós a l'habitació, mentre em feia l'adormit, i veia com de genolls resava cada dia abans d'anar a la feina. L'escolania de la Cova portada per un home de profunda convicció cristiana: germà Rius. I els companys de l'escolania, fins i tot alguns d'ells ja han donat la vida per la causa del Crist com en Lluís Espinal. Sacerdots i religioses de la família varen preparar el cor i el pensament per escoltar i respondre a la crida al servei a la Comunitat cristiana.

També dono gràcies a professors i companys amb els qui vàrem fer junts el seguiment no sempre fàcil. Vàrem créixer junts, vàrem arribar a l'altar junts. Ja no esteu aquí Bardolet, Bars, Casarramona. Vosaltres, traspassats, ja heu descobert que no heu viscut en va. Gràcies per tantes hores viscudes junts.

Quina sort, quina benedicció han estat per mi aquestes persones a la quals avui amb vosaltres recordo, agraeixo i en dono gracies a Déu.

 

I va arribar aquell dia esperat de l'ordenació sacerdotal. Gràcies germà bisbe Remón. Tot era com entrar al núvol del Tabor. Era com endinsar-nos en el misteri per imposició de les mans que ens portaven l'Esperit transversal que venia des dels inicis i de mans dels apòstols. I la consagració i unció de les mans per tocar el misteri. La primera missa. Els padrins.

Per fi arribà l'hora de lliurar tantes energies acumulades al seminari. La mà a l'arada. Tot a punt, el sarró, el bastó de pastor. Estàvem convençuts que nosaltres salvaríem el món. A poc a poc hem après que els temps de Déu no són els nostres. Que els paràmetres de Déu no són els nostres. I així, entre la fe i l'aventura, hem recorregut món on hem trobat persones que sempre guardarem al cor.

A voltes en moments difícils he qüestionat seguir aquesta crida.

I també més d'una vegada hem tingut la temptació dels apòstols. Un dia els apòstols varen dir a Jesús "a nosaltres que ho hem deixat tot per seguir-te què ens donaràs?". Jesús es digna contestar aquesta pregunta malgrat manifestava un seguiment massa interessat.

"Mentre visqueu, si ho deixeu tot per mi, rebreu el cent per u en pares, germans i béns en aquesta vida i la vida eterna en l'altra però també tindreu persecucions". Us puc ben dir que la promesa de Jesús s'està complint. El Senyor compleix. No cal passar-li factura, compleix la paraula donada.

 Quantes mares he tingut a part de la meva, però, també: Sebastiana, Amelita, Gènova, Esperança i més, fills espirituals i néts en molts llocs del món. Avui tinc el goig de tenir entorn l'altar la companyia de mares, germans i amics que avui es sumen espiritualment en aquesta acció de gràcies. Un fill espiritual, Salvador Romano, nascut a la vocació en els anys en què era vicari de Sant Feliu de Codines, és avui missioner al Txad a l'Àfrica i m'han fet saber que avui estarà present aquí. Estan aquí també presents la meva família de la sang que m'han fet i em fan costat i també representants de la meva família de la fe.

Els digué també Jesús "tampoc us faltaran persecucions". Avui els mitjans explosionen la veritat o la mentida com un nou Big Bang. I enmig d'aquesta realitat d'oposició actual, indiferència o menyspreu envers la nostra missió sacerdotal., som molts milers que seguim al peu de l'altar.

Són molts companys sacerdots que avui comparteixen i gasten les seves vides en països pobres. Perquè saben que les catàstrofes més grans no són els tsunamis o terratrèmols dels quals ens donen a conèixer els mitjans sinó que és el tsunami i terratrèmol de cada dia que els porta a compartir la vida amb els més pobres. En aquests 50 anys a voltes ens ha tocat jugar-nos la vida pels pobres i perseguits per dictadures aquí i allà. Gràcies Senyor. No sé si hem fet bé els deures però ho hem intentat malgrat tantes mancances i pecats. També he d'agrair els anys en què els pobres foren mestres per mi.

I en acabar només puc dir sóc servent sense cap mèrit meu. Tot és per gràcia.

I ara responc a algunes preguntes que sovint ens fan.

I avui en aquest món d'increença què feu els sacerdots que doni sentit a la vostra vida?

Avui maldem per aplegar els fidels en comunitats cristianes obertes i missioneres que siguin signe d'una església que evangelitzi pel seu estil propi que és viure la germanor en comunitat. La tasca és difícil però esperançada i engrescadora. La comunitat cristiana és la visibilitat de l'Evangeli que està per estrenar tot i els renovats intents. També sé que morirem en l'intent però s'ho val. Altres seguiran.

Com veieu la situació de l'Església en el moment present?

Tant de bo que un dia l'Esperit Sant pugui aconseguir lliurar la nostra església carregada de tant de pes del passat que li impedeix caminar. Com estimo aquesta meva església que malgrat tot ha aconseguit transmetre'm la fe. Si sovint la critico és perquè l'estimo. La voldria portadora de la Paraula de Déu i del misteri del Cos de Crist. La voldria amb amor preferencial pels pobres. La voldria marcada per la pobresa de Betlem amb les inclemències dels pastors que dormien al ras il·luminats només per la glòria dels àngels.

I per què no hi ha vocacions?

Perquè avui s'educa més pel tenir que pel ser. Tanmateix l'esforç, la constància, el sacrifici, la gratuïtat, el compromís de per vida són valors menystinguts. I perquè en la vida de tants homes avui no hi ha lloc per a l'esperit.

I per acabar, escoltem en silenci al Déu que ens parla a tu i a mi. En el centre de la nostra festa hi és Ell. No els sentiu?

J.T.B.