HEM INAUGURAT UNA NOVA PRESÓ

Molts dels que fa poc cridaven "No a la presó!" divendres passat estaven, a cops de colze, per posar-se ben al costat del qui tallava la cinta de la nova presó dels Lladoners al Bages.

No és cap bona notícia saber que hem inaugurat una nova presó encara que és bona notícia tenir-la prop de casa encara que aquest va ésser el motiu de la controvèrsia de fa dos o tres anys.

No és bona notícia que el nostre país està a 150 presos per cada 100.000 habitants (quan la mitja europea és de 90).

No és bona notícia que, segons un anàlisi del Consell d'Europa, Espanya té l'índex de més durada de presó entre 48 països.

No és bona notícia que una presó acabada d'estrenar com la nostra, per Nadal, hostatjarà molts més presos dels que està programada per tenir (això és el que ens han dit els mateixos responsables).

No és bona notícia que els nostres congressistes eliminessin a l'any 2003 la possibilitat de redempció de penes per treball. Es veu que des dels seus escons ben pagats ni tan sols endevinen què passa a dins les presons. No saben el que és tenir escletxes d'esperança.

No és bona notícia que la gent critiqui les coses modernes que hi ha a les noves presons, ni que sigui una piscina. Si tan bé s'hi està demaneu per residir-hi. Us trobareu que el 75% de les persones d'allà dins no té acabats els estudis elementals, que un 40% tenen problemes associats a les drogues i que en tota Espanya i hi ha engarjolats més de dos mil discapacitats físics i molts presos de més de 65 anys. No és cap paradís viure amb aquests, entre els quals cada vegada hi ha més estrangers.

Els diaris cada setmana ens recreen amb la notícia d'algun delicte espectacular. Això els dóna audiència. Però no diuen que les presons, a l'hora de la veritat, són selectives ja que acaben castigant els que menys tenen i els més vulnerables de la societat.

No oblideu que els cristians tenim davant dels ulls aquell programa que Jesús proclamava a la sinagoga de Natzaret que deia: "He estat enviat ... per alliberar els presos" (Lc 4,19). No serà que fiquem massa gent a la presó i que així no s'arreglen els problemes?

Ja em direu què hi fa a la presó un home que ha anat a una excessiva velocitat. En tindria prou que li fessin netejar cunetes perdent uns quants dies de treball i veuria com passen rebents i perillosos els cotxes dels altres.

Ni la multa (que se la queda el govern) ni la presó (que ens els treu de sobre) no són respostes adequades a la majoria dels delictes. Les multes fan riure els que tenen medis per pagar-la i deixen sense recursos els que viuen amb sous de misèria.

Els diners públics serien molt més profitosos destinant-los a la societat civil que promou tota mena de grups per promoure gent encara que no de manera indiscriminada. Els governs que prometen destinar més diners a les polítiques socials el que fan sovint és destinar més funcionaris a programar polítiques socials. Resultat que aquestes no arriben a la gent. Com si l'Estat fos l'únic capaç de pensar i com si no sabéssim que els voluntaris que provenen de l'administració acaben cobrant; per tant ja no son tals. Vull dir que no són pas aquestes les polítiques socials que redimiran els joves i evitaran l'entrada de gent a les presons sinó les que responen als grups reals que hi ha a la societat.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

ELS GESTOS SIGNIFICATIUS

Posem-ne un de positiu i un de negatiu.

Un home que portava uns quants anys amb la malaltia de la leucèmia i sentia com li aminoraven les forces digué a ple estiu al seu metge: "Doctor, el que més lamento és que no podré veure el casament del meu fill per Nadal". Aquell metge va tenir una intuïció i li va receptar: "Facis un traje!".  Aquestes paraules van reviscolar el malalt que no sols va veure el casament del seu fill pel Nadal sinó també el de la seva filla a l'estiu següent. No es va guarir però va viure un nou temps amb esperança.

Un altre fet també d'una dona malalta que demanava un barnús (albornoz) perquè sovint anava a l'hospital. La filla va contestar que aprofités els que tenia perquè – afegia – "total al final ho cremarem tot".

Tots dos fets són històrics i ambdós molt significatius.  El que està en joc és si val la pena una despesa per tant poca cosa.

Doncs bé, la nostra vida està plena de petits gestos significatius i són els que ens donen vida o mort mentre encara respirem.

Els infants petits reben desenes de missatges (petons, carícies, paraules, joguines amb forma de pelutxes...) cada dia. Els difunts també, quan ja no els necessiten. Amb tot els poms i les corones fan companyia als familiars encara que tothom sap que al cap de poc més d'una setmana ja no s'aprofitaran. No hi fa res. Són signes.

Aquests signes de poca durada ens fan més humans perquè no ens farà cas un gat o un gos d'unes flors ni tampoc d'un collar nou que no sabrà distingir del que ja tenia.

Aquestes coses tenen més valor quan el qui les rep sap endevinar-les i descobrir-les i encara mes si és capaç de donar alguna resposta agraïda.

Val la pena contemplar un episodi que trobem en l'Evangeli on Jesús és obsequiat amb el perfum que una dona aboca als seus peus.

Llegim-lo: Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó el Leprós. Mentre era a taula, vingué una dona que duia una ampolleta d'alabastre plena d'un perfum de nard autèntic i molt costós. La dona trencà l'ampolleta i buidà el perfum sobre el cap de Jesús.  Alguns comentaven indignats: «De què serveix llençar així aquest perfum?  S'hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar els diners als pobres.» I la censuraven.  Però Jesús digué: «Deixeu-la! Per què la molesteu? Ha fet amb mi una bona acció. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, i els podreu fer el bé sempre que voldreu; en canvi, a mi no sempre em tindreu.  Aquesta dona ha fet el que podia fer: s'ha anticipat a ungir el meu cos preparant-lo per a la sepultura. Us asseguro que, quan l'evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet.» (Mc 14,3-9).

Com veieu Jesús pren l'obsequi com l'anticipació de les uncions que es feien per la sepultura. I ho agraeix!

Aquell que, quan és obsequiat amb un gest d'aquesta mena, és capaç d'agrair-lo comença ja a tastar la "vida permanent" que tots anhelem.

No oblidem el gran gest de Jesús que ens diu: Jo em faig pa per a vosaltres. "Mengeu-ne". Dóna la vida per als que ell estima.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

“BON COP DE FALÇ”

Si vareu llegir l'escrit de la setmana passa entendreu que l'himne "BON COP DE FALÇ" no és el meu himne i no em veureu aplaudint-lo després del cant que escoltaré amb el respecte que em mereix la meva terra.

Per què no és el meu himne?

Fixeu-vos com els partits polítics més favorables a l'armament, que els hauria d'agradar això de tallar el coll dels enemics, amb les armes del temps que sigui, tenen poca afecció a cantar-lo i molts dels seus dirigents ni tant sols en saben la lletra. Fixeu-vos, per contra, que els partits polítics més favorables a les opcions del "no a la guerra" que els hauria de fer vergonya cantar-lo, són els que proclamen amb més convicció que esmolarem les eines (ens armarem més fort).

Però hi ha una altra raó de més pes que és l'evangèlica. Ho deia la setmana passada: hem d'estimar els enemics i més els que conviuen entre nosaltres. Un himne que ens incita a odiar l'opressor (que tremoli l'enemic) a mi no em plau.

Amb això no sóc de cap manera partidari del conformisme ja que les opcions de pau no són domesticadores. Els moviments en pro de la independència segur que són legítims des del punt de vista evangèlic per més que les lleis els desllegitimen, perquè les lleis les han fet del que tenen el poder sobre els oprimits. Hi ha però moltes maneres de cercar la independència sense odiar l'altre.

Per que ho entengui el cristià posaré dues fites evangèliques. 

La primera, ben coneguda tanmateix, és en el Sermó de la Muntanya i diu taxativament: Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fils del vostre Pare del cel que fa sortir el sol per bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos (Mt 5,44-45). També Sant Pau ens diu: Beneïu els qui ens persegueixen (Rm 12,14).

La segona raó és la contemplació de l'episodi de Zaqueu (Lc 19,1-10). Aquest cobrador de l'impost col·laborava amb l'enemic i segur que no podia cantar cap himne patriòtic dels que anaven contra els romans opressors. Zaqueu diu que, tot i la feina que fa de cobrador, està donant la meitat dels béns als pobres i, com diu ben clar, es guardarà d'enganyar ningú perquè li tornaria quatre vegades el que li havia estafat.  Jesús no li demana que deixi aquesta feina sinó que proclama que "aquest també és fill d'Abraham" (també és dels nostres) perquè el primer i principal és estimar: ajudar els pobres i no estafar ningú, i això val més que tots els nacionalismes (legítims tanmateix).

El dia passat deia que cal ésser lúcids i reconèixer que tots estem lligats (tots estem atrapats per alguna frontera) i també, quan podem, tots lliguem els altres. També el nostre poble ha estat opressor i molt. Pregunteu als mallorquins quants pagesos va fer matar el gran rei Pere III tan estimat a Manresa. Quedaríeu esgarrifats.

L'art de saber conviure el blat amb el jull sense renunciar mai a la identitat (recuperant-la amb tots els medis i sense odiar cap mena d'enemic) és l'opció de pau més evangèlica o al menys així la proposo.

Per això el "Bon cop de falç" no és el meu himne.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

MODELS PER IMITAR O MODELS PER ADMIRAR

Aquest estiu hem tingut un dutxa televisiva més aviat abundant dels Jocs olímpics. Les despeses han estat enormes. Darrere de cada atleta hi havia sis càmeres.

Hi ha moltes coses positives com la trobada de tots els països reconeguts per l'ONU fins i tot els que estan enfrontats entre ells i el coneixement de les enormes possibilitats de la Xina i l'apertura d'aquest país a tots els altres del món.

Hi ha hagut unes manipulacions majúscules sobre tot en el que fa a les nacions i al xauvinisme (espanyol, per exemple). Cada vegada que un esportista guanyava la més petita havíem de sentir allò de "Espanya gana".

Però hi ha un altre element que vull fer notar, per a mi molt important: Ens hem passat admirant uns atletes i esportistes que no podem imitar. Em pregunto si és bo per a la humanitat una competició d'aquestes en la que els cossos humans han de rendir de manera extrema. Aquests nois i aquestes noies convertides en ídols viuran gaires anys? El seu cos no haurà quedat malmès com ha passat amb molts dels guanyadors de les Voltes a França i a Itàlia morts prematurament? I el seu esperit, embotit de tantes lloances i fotos, serà capaç de tornar a la vida de cada dia? Podran viure normalment sense l'ajuda d'alguna mena de droga (dura o forta?). O pot ser són les víctimes ofertes a la divinitat del consum?

Jo m'he fixat que els nostres monitors del MIJAC, quan estan en els campaments, munten olimpíades però, a part de donar premis als que corren més, se les empesquen perquè la majoria dels participants no es quedin sense alguna mena de premi de manera que no sigui cap deshonor haver quedat segon o tercer en la competició.

En la cursa de la fe tots creiem i tots podem rebre el premi i no pas un de sol, com a les olimpíades de les que parlava. Hi ha un fragment d'una carta de Sant Pau que ens ajuda a entendre això que ell ja ho veia en el seu temps. Diu als Corintis: M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb tots per salvar-ne alguns, costés el que costés.  ²³ Tot ho faig a causa de l'evangeli, per poder-hi tenir part.  ²⁴ ¿No sabeu que a l'estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s'emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur!  ²⁵ L'atleta s'absté de moltes coses, i tot per guanyar-se una corona que es marceix, mentre que nosaltres n'hem de guanyar una que mai no es marcirà.  ²⁶ Així, doncs, jo corro, però no sense una meta; combato donant cops de puny, però no pas a l'aire.  ²⁷ Tracto amb duresa el meu cos i el tinc dominat, no fos cas que, després de proclamar la victòria dels altres, quedés desqualificat jo mateix. (1Co 9,22-27) .

El que es presenta feble al costat nostre (com Sant Pau en el text mencionat) i camina amb nosaltres és un model per imitar però aquell que guanya totes les medalles esdevé un model inasequible. Voleu dir que ens serveixen de gaire els superherois?

Això ens val també pels sants i per Maria. Si li cantem allò de "Noia del poble, Maria, d'un poble de vinya i blat..." ens sentim confortats perquè, fins aquí, hi arribem tots. Maria no és un model per idolatrar sinó una companya de camí amb la que podem compartir. És una nova manera de mirar que no ens converteix en lacais sinó en companys de camí i servidors.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Homilia en la celebració dels 50 anys de sacerdoci

 

        Benvinguts germans, familiars i amics de les comunitats cristianes que al llarg de 50 anys vaig intentar servir: Santa Maria d'Oló, Sant Feliu de Codines, Torelló, Campdevànol, Sarare de Veneçuela, Sant Fruitós de Bages i en especial els vinguts de lluny, representants d'aquelles estimades parròquies de la Pampa argentina: Jacinto Arauz i Bernasconi i avui presents aquí per compartir la joia de trobar-nos i agrair a Déu la seva crida i elecció gratuïta. Benvinguts també comunitat i residència de les Germanetes dels pobres i vosaltres, comunitat sota l'advocació de Santa Maria de Valldaura, que sou l'última joia que se m'ha confiat.

Fa 50 anys el bisbe en nom del Crist i de l'església em va cridar a treballar en una gran missió: donar a conèixer un Déu que, per bogeria d'amor a tots, es féu home per compartir la vida dels humans i s'ho va jugar tot, acceptant totes les conseqüències fins a la mort en creu. Déu havia fet l'home i dona perquè fossin imatge i semblança seva. Però tots estàvem desfigurats. Déu volia aconseguir un home com Ell havia pensat i ho trobà en el voler del seu fill al fer-se un de nosaltres. Així doncs en Jesús es justificava la mateixa creació de l'home i de la dona i així per Ell es justificada la nostra vida. Almenys n'hi hauria un entre els homes i dones de tots els temps que fos la realització plena del seu projecte original. Ho va pagar car, però Déu el glorificà donant-li per la resurrecció vida a compartir.

Des de llavors per la unió per Ell, amb Ell i en Ell podem ser homes nous i amb la possibilitat de compartir un dia la seva divinitat. Per fe i per gràcia ara poder formar amb ell un sol cos espiritual, i que en la festa del Corpus que avui celebrem recordem que Ell es fa pa en cada altar, una altra bogeria d'amor que fa que els sacerdots, per la repetició del gest i la paraula de Jesús "aquest és el meu cos... aquest és el calze de la meva sang, mengeu i beveu" puguem tocar el misteri i el puguem compartir en la comunió.

Quina crida, quina missió, quina gràcia que sobrepassa tot allò que podia pensar i imaginar.

L'agraïment a Déu en primer lloc és el motiu de la nostra Eucaristia d'avui. Són 50 anys de consagrar el pa i compartir-lo i repartir-lo. 50 anys de batejar i beneir i 50 anys per despertar l'afany de superació a molts adolescents i joves que avui, ja adults, em fa goig de veure'ls dempeus. 50 anys en els quals hem pogut engendrar fills espirituals que seguiran en la mateixa causa del Crist.

Avui encara, i més que mai, estic convençut que el camí de l'amor és l'únic que pot salvar el món, i val la pena gastar la vida per aquesta causa. Malgrat que aquest camí sigui, per molts, inútil, un destorb, una bogeria, un conte bonic. Us dic de veritat que no he trobat fora del seguiment d'aquesta crida un altre motiu millor per gastar-hi la vida i viure-la amb sentit. No crec que la millor realització de la persona i la creació d'un món nou es pugui fer només des de la tècnica que sempre serveix a minories ni per sistemes econòmics insolidaris i excloents.

Val més un gram d'amor gratuït que tot el poder que dóna alló que en diuen progrés. Pogué més una Mare Teresa de Calcuta que el president del país més poderós del món constituït com a guardià d'aquest progrés, i incomprensiblement guardià de la Pau.

Els poderosos ens volen convèncer que en un camí lliures de Déu trobarem la felicitat. Peró cada dia sentim un crit que ningú pot apagar: Un altre món es possible. Són milions d'homes que no poden posar l'esperança en un futur que ens ho dóna tot programat des de la prepotència i l'afany de domini.

Mil vegades agrairé la crida, mil vegades vull refermar aquest seguiment. No sempre ha estat fàcil. He hagut d'aparcar per aquesta causa moltes altres aspiracions humanes ben dignes. Però bé s'ho valen totes les renúncies per fer aquest servei.

Servei que no és només pel bé espiritual sinó que vol la salvació de l'home tot sencer. Cap projecte de societat que no es proposi la millora de tota persona humana i de tots, en tota la seva dimensió espiritual i total, no pot ser l'esperança per a la humanitat. En això coincidim amb molts d'altres, creients o no. Som molts que volem i cerquem un món nou per diferents camins, malgrat que aquesta esperança està empresonada per estructures que malden per fer avortar tot treball i tot esforç per construir-lo.

Pot semblar que el camí de l'amor o dedicació a la causa de Crist sigui poca cosa per aconseguir tant alt fi.

També sé que als cridats ens sobrepassa aquest repte.

Després de valorar i agrair la crida, també voldria recordar a tots aquells que m'han ajudat a seguir-la.

Vaig néixer a Manresa. Vaig ser batejar el mateix dia pel meu pare.

He tingut la sort o la providència d'haver tingut una família que creia i practicava la fe. Recordo l'avi que resava el rosari tot esgrifollant blat de moro. Una mare que sempre recordaré en un moment determinat de la vida com fou en el primer comiat a peu de vaixell en marxa a la missió. Jo no sabia com eixugar-li les llàgrimes però ella acceptà per la fe la meva partença. El pare que entrava silenciós a l'habitació, mentre em feia l'adormit, i veia com de genolls resava cada dia abans d'anar a la feina. L'escolania de la Cova portada per un home de profunda convicció cristiana: germà Rius. I els companys de l'escolania, fins i tot alguns d'ells ja han donat la vida per la causa del Crist com en Lluís Espinal. Sacerdots i religioses de la família varen preparar el cor i el pensament per escoltar i respondre a la crida al servei a la Comunitat cristiana.

També dono gràcies a professors i companys amb els qui vàrem fer junts el seguiment no sempre fàcil. Vàrem créixer junts, vàrem arribar a l'altar junts. Ja no esteu aquí Bardolet, Bars, Casarramona. Vosaltres, traspassats, ja heu descobert que no heu viscut en va. Gràcies per tantes hores viscudes junts.

Quina sort, quina benedicció han estat per mi aquestes persones a la quals avui amb vosaltres recordo, agraeixo i en dono gracies a Déu.

 

I va arribar aquell dia esperat de l'ordenació sacerdotal. Gràcies germà bisbe Remón. Tot era com entrar al núvol del Tabor. Era com endinsar-nos en el misteri per imposició de les mans que ens portaven l'Esperit transversal que venia des dels inicis i de mans dels apòstols. I la consagració i unció de les mans per tocar el misteri. La primera missa. Els padrins.

Per fi arribà l'hora de lliurar tantes energies acumulades al seminari. La mà a l'arada. Tot a punt, el sarró, el bastó de pastor. Estàvem convençuts que nosaltres salvaríem el món. A poc a poc hem après que els temps de Déu no són els nostres. Que els paràmetres de Déu no són els nostres. I així, entre la fe i l'aventura, hem recorregut món on hem trobat persones que sempre guardarem al cor.

A voltes en moments difícils he qüestionat seguir aquesta crida.

I també més d'una vegada hem tingut la temptació dels apòstols. Un dia els apòstols varen dir a Jesús "a nosaltres que ho hem deixat tot per seguir-te què ens donaràs?". Jesús es digna contestar aquesta pregunta malgrat manifestava un seguiment massa interessat.

"Mentre visqueu, si ho deixeu tot per mi, rebreu el cent per u en pares, germans i béns en aquesta vida i la vida eterna en l'altra però també tindreu persecucions". Us puc ben dir que la promesa de Jesús s'està complint. El Senyor compleix. No cal passar-li factura, compleix la paraula donada.

 Quantes mares he tingut a part de la meva, però, també: Sebastiana, Amelita, Gènova, Esperança i més, fills espirituals i néts en molts llocs del món. Avui tinc el goig de tenir entorn l'altar la companyia de mares, germans i amics que avui es sumen espiritualment en aquesta acció de gràcies. Un fill espiritual, Salvador Romano, nascut a la vocació en els anys en què era vicari de Sant Feliu de Codines, és avui missioner al Txad a l'Àfrica i m'han fet saber que avui estarà present aquí. Estan aquí també presents la meva família de la sang que m'han fet i em fan costat i també representants de la meva família de la fe.

Els digué també Jesús "tampoc us faltaran persecucions". Avui els mitjans explosionen la veritat o la mentida com un nou Big Bang. I enmig d'aquesta realitat d'oposició actual, indiferència o menyspreu envers la nostra missió sacerdotal., som molts milers que seguim al peu de l'altar.

Són molts companys sacerdots que avui comparteixen i gasten les seves vides en països pobres. Perquè saben que les catàstrofes més grans no són els tsunamis o terratrèmols dels quals ens donen a conèixer els mitjans sinó que és el tsunami i terratrèmol de cada dia que els porta a compartir la vida amb els més pobres. En aquests 50 anys a voltes ens ha tocat jugar-nos la vida pels pobres i perseguits per dictadures aquí i allà. Gràcies Senyor. No sé si hem fet bé els deures però ho hem intentat malgrat tantes mancances i pecats. També he d'agrair els anys en què els pobres foren mestres per mi.

I en acabar només puc dir sóc servent sense cap mèrit meu. Tot és per gràcia.

I ara responc a algunes preguntes que sovint ens fan.

I avui en aquest món d'increença què feu els sacerdots que doni sentit a la vostra vida?

Avui maldem per aplegar els fidels en comunitats cristianes obertes i missioneres que siguin signe d'una església que evangelitzi pel seu estil propi que és viure la germanor en comunitat. La tasca és difícil però esperançada i engrescadora. La comunitat cristiana és la visibilitat de l'Evangeli que està per estrenar tot i els renovats intents. També sé que morirem en l'intent però s'ho val. Altres seguiran.

Com veieu la situació de l'Església en el moment present?

Tant de bo que un dia l'Esperit Sant pugui aconseguir lliurar la nostra església carregada de tant de pes del passat que li impedeix caminar. Com estimo aquesta meva església que malgrat tot ha aconseguit transmetre'm la fe. Si sovint la critico és perquè l'estimo. La voldria portadora de la Paraula de Déu i del misteri del Cos de Crist. La voldria amb amor preferencial pels pobres. La voldria marcada per la pobresa de Betlem amb les inclemències dels pastors que dormien al ras il·luminats només per la glòria dels àngels.

I per què no hi ha vocacions?

Perquè avui s'educa més pel tenir que pel ser. Tanmateix l'esforç, la constància, el sacrifici, la gratuïtat, el compromís de per vida són valors menystinguts. I perquè en la vida de tants homes avui no hi ha lloc per a l'esperit.

I per acabar, escoltem en silenci al Déu que ens parla a tu i a mi. En el centre de la nostra festa hi és Ell. No els sentiu?

J.T.B.

LAICISME I LAICITAT

Les fem servir indistintament però són conceptes del tot diferents.

Quan diem que l'Estat és laic no és el mateix que quan diem que l'Estat és laïcista.

Si heu estat mai a Estambul veureu que a cada pas hi ha una mesquita i a unes hores determinades totes fan la pregària pública, tanmateix ben sonora, i en canvi l'estat aquell és laic.

Què vol dir un estat laic (o un ajuntament laic)? Que totes les religions tenen llibertat d'acció.

Vol dir un govern que no es posa a favor de cap de les religions però permet i afavoreix que cada una d'elles pugui funcionar de manera correcta fins i tot públicament.

Què vol dir un estat (o un ajuntament) laïcista? Vol dir que farà els possibles per impedir les manifestacions religioses de cap denominació, no donarà cap mena de subvenció (o bé donarà les mínimes) a les religions i sobre tot vol dir que, si ha de permetre alguna activitat, la muntaran des de l'Ajuntament suplantant les esglésies.

Recordeu com els revolucionaris francesos van arribar a muntar un altar a la deesa raó suplantant la religió. Això era clarament un acte laïcista.

Voleu exemples?

Quan les autoritats municipals presideixen alguna manifestació religiosa com ara la Missa de la festa Major vol dir que l'Ajuntament és confessional. Això passa a Barcelona ells que tan pregonen que són laics. No és el mateix presidir que anar-hi. Tothom va allà on vol i això no indica res.

Quan l'Estat munta uns grans funerals catòlics per les víctimes del "11 M" vol dir que l'Estat es comporta com Estat confessional. Això, si us en recordeu va ésser així.

Quan l'Estat (o els ajuntaments) munten pel seu compte les peregrinacions a Santiago i ells donen carnets de peregrins ens trobem davant d'un estat (o un ajuntament) laïcista. Per què laïcista? Perquè suplanten.

Quan un Estat paga les activitats religioses d'alguna confessió religiosa ens trobem davant d'un Estat confessional. Això, en part és així, però no oblideu que la Rússia més atea no va deixar mai de pagar els patriarques de l'església ortodoxa (ni que fos per poder-los triar). Quan un ajuntament dóna als grups esportius no municipals diners del pressupost de joves i en canvi a Càritas només li dóna una petitíssima part del 0'7 (que va destinat als estrangers del tercer món) vol dir que ens trobem davant d'un ajuntament laïcista. El govern laic tractaria per igual uns i altres.

Si vas llegint aquestes dades t'adonaràs el difícil que és tenir uns governs laics. A la que ens descuidem o bé són confessional o bé laïcistes. Per això crec que una postura molt coherent és reconèixer que "fem el que podem". Perquè és difícil tenir un govern laic? Perquè l'equilibri entre una cosa i l'altra només és fàcil de resoldre quan s'està a l'oposició. El qui governa fa el que pot.  Demana-li a un ajuntament d'algun poble d'Andalusia que no s'impliqui de valent en la processó de Setmana Santa! En canvi a Barcelona (i als seus voltants) s'han celebrat processons multitudinàries de Setmana Santa amb tots els recolzaments econòmics de les autoritats civils (sobre tot amb diners d'Andalusia) i d'esquena a l'església. Qui s'atreveix a dir que això és laïcisme si la processó és religiosa? Si. Ho és per la suplantació.

En els països àrabs (excepte Turquia, com he dit) els caps d'estat o emirs trien els imams de les mesquites. Vol dir que són tan confessionals que intervenen en el govern de cada una de les mesquites del país. I a casa nostra, a la que ens descuidem, ens trobarem amb imams (responsables de les nostres mesquites) triats pels caps d'estat dels països àrabs i no pas per cap responsable religiós, pel sol fet d'haver posat diners a la construcció de l'edifici.

Mireu per allà on vulgueu i us adonareu que, per purs que vulguem ésser sempre hi ha interferències d'un cantó i de l'altre. La vida no és mai un si o un no.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

ELS PAÏSOS MÉS INESTABLES

       Aquests dies el periodisme ens manté informats (a la seva manera) d'un país fortament inestable com és Zimbaue. No sé si, quan rebreu aquestes lletres, haurà fet o no haurà fet les eleccions. La gent ja no cal que faci servir la moneda perquè la devaluació és tan enorme que ni amb un feix de diners dels grossos poden comprar mitja dotzena d'ous. Quan els governs es tornen àvids de diner i de poder escuren les butxaques dels pobres i la inflació és el millor invent per empobrir els que no tenen. Em temo molt (tant de bo errés) que la comunitat internacional no mourà un dit perquè els recursos que hi pot haver en aquell país (coure i mines de metalls preciosos)  ja arriben a les grans multinacionals i tant els fa rebre-les d'un govern corrupte com d'un país democràtic.

L'atur i l'encariment dels nostres productes, que també ha d'ésser el fruit d'alguns que tenen uns guanys desmesurats (el preu del petroli el deu cobrar algú, oi?) no són res comparat amb l'empobriment dels països més esparracats.

Xina tenalla el Tíbet negant-li el pa i la sal de la seva identitat. Us heu fixat com van callant el primers que van protestar i com fins i tot han passejat la flama olímpica pels seus nassos. El sud del Sudan (Darfur) encara està en mans d'uns exèrcits (del nord) que impedeixen l'arribada d'ajuda humanitària ja que se la queden ells mateixos, mentre moren a centenars els pobres. Birmània on els dirigents van estimar-se més deixar morir centenars de milers llavors del terratrèmol, que no pas deixar passar l'ajuda de la comunitat internacional. La van deixar travessar que els governants tenien ben controlada la situació. Podríem ampliar la suma amb molts i molts països però el que ens importa és fer una lectura creient de tot això.

Com és que Déu no actua? Si llegiu bona part dels llibres de l'Antic Testament de la Bíblia veureu com intenten donar resposta a tot això, però en va. Els relats ens diuen que els reis dolents eren castigats com la malvada Jezabel (2Re 9,30-37), que les desgràcies venien pels pecats del poble, que Déu beneïa els bons i generosos com Job o Tobit... Però en arribar al Nou Testament topem amb la Creu de Jesús que desmunta tots els esquemes idil·lics del Déu que beneeix els bons i castiga els dolents. Quina mena de Déu és Aquell que el crucificat reclama dient-li "Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat"? (Mc 15,34).  Aquest crit de protesta és el mateix que feien els deixebles d'Emmaús quan deixaven aquella Jerusalem criminal que els havia decebut. L'apòstol Pau va topar amb la mofa dels contertulians d'Atenes quan li diuen que de la creu i de la resurrecció ja en parlaran un altre dia (Ac 17,32).

Justament és aquí on els creients tenim alguna cosa a dir. La descoberta del ressuscitat i l'anunci que Jesús feia del "Regne de Déu" són una mateixa cosa.

Aquest Déu que Jesús predicava no cerca ofrenes ni sacrificis (Mt 12,7) sinó que cerca l'ovella perduda, es fa present plorant al costat dels petits i dels febles ja que els seus àngels estan cara a cara amb el Pare del cel (Mt 18). Però què podem fer si els opressors estrenyen la seva malèvola tenalla?

Primer de tot convèncer-nos que som i serem minoria. Quan l'església ha tingut majories ha comès els mateixos disbarats que perpetren els poderosos. Som pocs i som minaria però, com Jesús, no ens cansarem d'anunciar el Déu que estima els petits i els febles, que no espera ofrenes sinó el cor bo.

I això és efectiu? Més del que sembla perquè, al llarg de la història hem hagut d'anar reconeixent els que han tingut aquesta mirada que encara són els models en els que ens hem emmirallat. A més això no dóna cap falsa esperança sinó una confiança real de saber que Déu vol que la salvació arribi a tots.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS CRISTIANS DAVANT LA CRISI

Sembla que, en pocs dies s'han disparat totes les alarmes: la puja dels carburants (i amb ella els preus que augmentaran), les protestes dels primers afectats, que són els pescadors, pagesos i transportistes, i el que vindrà tot seguit que serà l'acomiadament dels darrers que hagin entrat en les empreses començant pels immigrants.

Hi tenim alguna cosa a dir els cristians?

Primer de tot acceptar que no som ni hem d'ésser uns privilegiats de manera que la patirem igual que els altres i al costat dels altres. Si algú ha de tenir un privilegi ha d'ésser aquell a qui no li arriba el menjar o el medicament urgent. No farem el ridícul com els de les carreres de motos de Montmeló que reclamen un pas privilegiat per poder muntar la carrera (camions, motos...) en un altre lloc. Torno a dir que si algú ha de tenir un tracte especial ha d'ésser el que passa gana i el que necessita un medicament o un tractament urgent.

Però em sembla que hi ha tres actituds que han de caracteritzar els creients en Jesucrist en moments de crisi.

Primer de tot la capacitat de saber viure amb el que tenim que és molt si ho comparem amb els desheretats del Tercer i del Quart món. Tenim moltes coses sobreres que, si en prescindim no passaria gran cosa a la nostra vida. Podem viure sense unes grans vacances, sense vehicles luxosos, sense els elements informàtics d'última generació, amb una alimentació bàsica. Nosaltres rai! Podem dir com Sant Pau: Sé viure enmig de privacions i sé viure en l'abundància. Estic avesat a tot: a menjar molt i a patir gana, a viure en l'abundor i a passar necessitat (Fl 4,12).

La segona cosa que podem fer els cristians és adonar-nos de quins són els que han quedat més perjudicats. Abans he mencionat els que perdran el treball, els darrers immigrants que ha arribat i alguns pensionistes que no podran pagar les creixents factures de llum, gas, aigua... També les enormes dificultats d'aquests treballadors del sector primari com els pagesos o pescadors i del terciari com els transportistes que no podran aguantar els pagaments del vehicle hipotecat. Jesús també sabia reconèixer aquella gent del seu temps que estaven en el darrer escaló i patien autèntica necessitat. Deia: «Aneu amb compte amb els mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets. Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament. Per això aquests seran judicats amb més rigor.» (Mc 12,38-40).

Una tercera cosa que podem fer els cristians en moment de crisi és no tenir por. No ens ha de fer por veure protestes sorolloses. Hi estarem o no d'acord però no ens ha de fer por ni això, ni tampoc les profecies apocalíptiques d'aquells que ens vulguin acovardir dient que si no som molt obedients als governs vindrà una catàstrofe. Algú està fent molts i molts diners en aquest moment i és natural que sindicats i poble el vulguin denunciar. Les nostres autoritats corren el perill d'intentar posar sistemes de repressió i control de la societat. Seria una llàstima! Jesús també deia: A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més. Jo us faré veure qui heu de témer: temeu aquell qui, després de prendre la vida, té poder de tirar a l'infern. Us ho asseguro: a aquest sí que l'heu de témer (Lc 12,4-5).

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL PA DE LA MISSA NO ÉS UNA RELÍQUIA

 

No és el mateix venerar unes relíquies de sants o de famosos (ossos, vestits que havia portat, el cotxe d'un film...) que el pa de l'Eucaristia.

Les relíquies esdevenen tòtems o amulets que massa sovint fan més nosa que servei perquè ens esclavitzen i en depenem. Ni tan sols el sant llençol de Torí no és una relíquia. En són les restes humanes dels sants (com el braç de Santa Teresa per posar un exemple).  Les relíquies ens aboquen a venerar coses tangibles que fàcilment ens alienen perquè, sense adonar-nos, ens quedem amb aquelles restes que no volem perdre com un col·leccionista que amagatzema rareses. Els creients de la primera església ens van fer un doble favor deixant-nos l'Eucaristia per una banda i el relat de la tomba buida per l'altra. Quan els cristians en temps de persecució posaven altars sobre les restes dels màrtirs era per convertir-les en taula per celebrar l'Eucaristia i no tant per fer col·lecció de relíquies.

L'Eucaristia no és pas una relíquia, com he dit.

Ho explicaré amb una paràbola. Sembla que en alguns llocs dels primers temps, quan un mariner o un mercader havia d'anar lluny prenia un tros del pa del darrer àpat en el que havia participat en una celebració dominical i se l'enduia. Què en feia? Doncs quan arribava a un nou destí, després de preguntar i identificar la comunitat de creients que es reunien en algun lloc discret (a casa d'algú) es presentava per participar del menjar sagrat i posava sobre la taula el trocet de pa de la darrera celebració en la que havia participat. Allò no era una relíquia sinó que era el mateix pa que unia les dues comunitats, aquella de la que procedia el comerciant i la dels que estaven reunits en aquell moment.  El pa consagrat, ni que fos sec, era pa (no un simulacre) i els que havien acollit el creient viatger en menjaven (ni que fos un petit mos) per fer ben palès que les dues comunitats menjaven (estaven amb) el mateix Crist.

No era un pa per posar en una urna (no els hagués passat pel cap) sinó un pa per menjar.

No es pot venerar el pa sense tenir en compte la comunitat que s'ha reunit i l'ha consagrat (per boca del sacerdot) car aquest aliment lliga unes comunitats amb les altres.

No es produeix cap transformació química ni física en aquella farina amassada sinó que es converteix en lligam real (el pa encara es pot menjar) entre les comunitats que l'han posat a taula per alimentar-se de Crist i les comunitats (o malalts) que el rebran i el menjaran. Si el venerem en el sagrari o en festes eucarístiques no és pel que aquell aliment té d'específic (ja que és pa) sinó com a memorial de la comunitat que l'ha partit (d'on prové) i amb el convenciment que una altra comunitat el podrà menjar.

Pel Corpus venerem l'Eucaristia que és un pa que fa de lligam d'unitat entre les comunitats. Aquell pa val igual si és consagrat pel Sant Pare a la Basílica del Vaticà com el que han participat uns pocs fidels  reunits  a l'aixopluc d'un edifici prefabricat o un garatge cedit. És el mateix Cos del mateix Crist i aquesta és la seva grandesa.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

NO SOM COM ELS ANIMALS

 De vegades sents a dir que "ens hem de deixar anar amb els nostres instints com els animals". Però ni que vulguem no podem.

De petits, som l'animal més indefens. No ens assemblem de res amb ells. Compareu amb una cabra que acabada de néixer ja camina o un ànec del nostre llac que ni tan sol necessita l'aliment de la mare. No som igual que els animals.

Ells tenen una vida simple i molt aviat resolta. Nosaltres una complicada i mai reeixida. Qualsevol matrimoni, si et parla amb confiança, et diu que ells dos no acaben de trobar la manera. El mateix passa entre pares i fills. Totes les promeses de felicitat tan atractives que ens ofereixen els mitjans de comunicació són insuficients perquè el nostre cor sempre anhela més. Mai n acabem de trobar una complerta satisfacció sexual, ni econòmica, ni lúdica. Gastem enormitats de diners per aconseguir-les i ni així. Això no els passa pas als animals que, sovint satisfets del tot, passen hores estirats o ajaguts esperant la crida de la gana o del sexe quan els arribi, no abans. Tampoc no saben el que és somriure ni celebrar cap mena de festa.

Si mirem la capacitat de conviure com a poble veurem que també som complicats. Tan aviat el poble s'avé a un estalvi per la "nova cultura de l'aigua" (sembla que el poble respon) com demà passat tothom omplirà la seva piscina fent trampes, on sigui, per aconseguir l'aigua. Rússia era país més socialitzat i és (junt amb els altres ex comunistes) el país on hi ha més tramposos. La mateixa gent que avui surt al carrer manifestant-se a favor de la pau, demà llegirà amb fruïció les invectives contra tal o tal altre polític que crearan un clima en el que la pau esdevingui impossible. Com a poble som inestables i qualsevol dia podem votar democràticament un nou nazisme.

No som com els animals perquè, si per una banda, som els més indefensos en la nostra infància, per l'altra podem ésser els més dominadors i acumuladors de riquesa. Quantes vegades hem sentit aquella frase referida a un polític que s'enriqueix que diu: "Si jo pogués també ho faria i ben fet que fa!". En l'article anterior ho explicava dient que tots tenim el "pecat original".

Què aporta la religió en aquest món complicat de les persones? Doncs una nova dimensió que no és ni política, ni cultural, ni tampoc psicològica.

El creient, que ets tu, sap que només pot aportar en aquest món una petita llavor que creixerà, encara que no ho sembli (Mt 13,31-32), sap també que ha d'aprendre a conviure amb els que són diferents, com el blat amb el jull (Mt 13,36-43), sap que els pobres i els que no compten posseiran la terra (Mt 5,3-5). El creient en Jesucrist sap que té poder per perdonar perquè Déu mateix "lliga allò que nosaltres intentem lligar" (Mt 18,18) perquè Déu és a prop i dóna confiança en aquest món tan complicat ja que Ell sap el que necessitem abans que li ho demanem (Mt 6,8).

Aquesta nova dimensió no passa ni pel culte al cos, ni al vestit ni al menjar.

Els que creuen això sempre han estat uns pocs (fins i tot en el temps que la majoria anava a la Missa del diumenge) i ara també són poquets. No som ni els més bons ni els més intel·ligents de la societat sinó aquells que hem trobat la "perla" de l'evangeli (Mt 13,45-46), aquesta nova dimensió que ho canvia tot.

Els pocs que van a la Missa diumenge rere diumenge tenen l'avantage d'escoltar cada setmana, com la pluja fina, aquesta Paraula del Senyor que els va introduint en la nova manera de contemplar les coses segons Jesucrist.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

RELIGIÓ DE SEGONA MÀ

Aquest titular "Religió de segona mà" no és meu sinó del J. A. Pagola però m'ha semblat que podria ésser aclaridor.

Què vol dir? Tenen aquesta religió de segona mà aquells cristians que viuen, creuen i practiquen pel que els han dit (els seus propis pares, el Papa, els bisbes, els capellans, els catequistes...) i fan el que han trobat fet. Són, el que en podríem dir, fidels.

Però què els passa? Que en aquest moment, en el que la comunicació té tanta importància, aquesta gent que rep tota mena de crides, de valoracions i d'ofertes es troba indefensa en el món actual que es troben confosos de tanta informació i no saben quina és la seva fe.

Què té de dolent la religió de segona mà? Res. Només que, com que no ha estat experimentada (o pot ser ha estat poc experimentada) és molt feble i no ha servit per transmetre-la a la generació que els ha seguit.

Què vol dir experimentar? No hem de confondre això amb el sentiment com aquell que deia que no anava a Missa perquè no li agradava. No va per aquí l'experiència cristiana. Tan és que t'agradi o que no t'agradi.

Donaré alguns elements en els que es pot fonamentar la nostra experiència cristiana.

- Primer de tot el coneixement de Jesucrist i la contemplació de la seva bellesa. El qui ha descobert la seva capacitat de perdonar, d'evitar tota venjança, de fiar-se dels seus que havien estat covards, de transmetre la pau i la serenor, s'ha trobat amb Ell....  Aquest Crist que rebem en l'Eucaristia i del que escoltem la Paraula en les celebracions, en la lectura dels Evangelis i en els silencis, consolida aquella fe dels nostres pares, capellans... que vàrem rebre. L'hem pogut fer nostra quan agraïm el que hem vist per nosaltres mateixos. La convertim en fe de primera mà.

- El cristià que té els ulls i la mirada oberta als necessitats i els sap contemplar com imatges reals del mateix Crist, continuarà tenint la disposició cap els pobres encara que alguns d'aquests l'hagin enganyat. Haurà vist per ell mateix com són de febles les persones del voltant i, seguint com he dit, l'exemple de Jesús (el que feia amb cecs, coixos, paralítics, estrangers...) anirà destinant la seva vida en favor de tots aquests. Això també és experiència cristiana.

- Tot això no és gens fàcil i sovint tenim la temptació de deixar-ho estar i defallir. Molt sovint el cristià haurà de treure força del seu interior per tornar a començar. Fins aquí encara no és experiència. Ho serà en el moment que el cristià, que ets tu, s'aturi a contemplar que l'Esperit de Déu li ha donat forces per tornar a començar. Seguirà els passos del ressuscitat que, després del fracàs de la creu s'anava apareixent als seus per dir-los que la mort no té la darrera paraula, que valia la pena tornar a perdonar, tornar a començar perquè l'Esperit de Déu estava en tots ells.

El que sap descobrir tots aquests elements d'experiència que he mencionat farà creïble la seva fe i podrà animar els altres que facin el que fa i creguin el que creu. Serà un testimoni i no un mer transmissor. I això es pot fer malgrat els pecats i la feblesa.

Sembla que la nova societat ja no serà més cristiana tota ella com ho havia estat perquè ha canviat molt. Tot sembla indicar que el canvi va per ací.

En un futur no gaire llunyà les parròquies seran d'uns poquets que es troben per compartir aquestes experiències. Espero que hi haurà gent nova que, atrets per aquestes novetats s'interessin pel que diuen els que creuen en Jesucrist.

Deixeu-me dir que ja hi comença a haver entre nosaltres gent que comparteix aquestes experiències i que són testimonis de la fe.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

SOM POCS i SEMPRE ELS MATEIXOS

 

 La gent de qualsevol associació (de les que no remenen diners) s'exclama que "són pocs" i "sempre els mateixos".

En tot cas, encara que un dia tinguin força gent un altre dia la majoria se'n anirà a un altre cantó. Cada dia surten ofertes variades i agressives (no vol pas dir dolentes) per reunir multituds (maratons, manifestacions, concerts amb gran desplegament de medis...).

Tornem a les petites associacions. Com és que se'n aguanten tantes en el camp lúdic, esportiu, caritatiu, religiós, ecologista...? És com una mena de miracle de la nostra societat. Passa que els pocs que hi són, hi creuen i lluiten sabent que ben poques subvencions rebran. Les subvencions se les emporten aquelles associacions que tenen persones a sou i omplen la paperassa cada vegada més complicada. Els grups en els que tots són voluntaris no tenen ningú, amb hores de sobres, per captar una ajuda. Si el grupet és de joves la feina que tenen per acreditar les despeses fetes perquè ningú sap on han anat a parar les factures de les seves activitats molt sovint pagades de les seves butxaques.

Això no obsta que els grups siguin molts i significatius.

Què els dóna la força? Doncs uns valors netament cristians.

-          La fe. Els que hi són creuen en el que fan i molt sovint han de reconèixer que han rebut més del que han donat sobre tot quan han destinat el seu temps en favor dels altres. Això és la fe.

-          L'esperança. No sols creuen en el que fan sinó que saben imaginar com hauria d'ésser si fan les coses ben fetes. Saben que ningú no els gratificarà i que difícilment rebran cap mena de premi. Això els fa més lliures. Això és l'esperança.

-          L'amor als altres. Moltes de les coses que fan les associacions són a favor de la gent i sovint en pro dels més necessitats. Càritas amb els pobres, els visitadors amb els malalts, els grups d'esplai o esportiu amb els joves, ... i molts d'altres.

La nostra mateixa parròquia sort en té de molts voluntaris que destinen hores i hores de servei gratuït als altres.

Quan Jesús va proposar, després del "episodi dels pans", que el vertader poder està en fer-se pa (servir els altres i no pas repartir-se el que hi ha) molta gent el va abandonar i va quedar amb una petita resta al seu costat que el seguiren només perquè intuïen que ell "tenia paraules de vida eterna" (Jn 6,68). Aquests pocs, amb algú altre, són els que iniciaren aquesta empresa que en diem cristianisme però abans van haver de passar per la prova de la creu i el desengany. La força de la resurrecció és aquella capacitat de tornar a començar amb els poquets que creuen en el mateix projecte que nosaltres. Això és igual per creients i per no creients però el creients, mentre fem el mateix que molts altres, sabem que Déu està present en la nostra actuació, que Ell està amb els més pobres i que ens empeny a destinar-hi el nostre temps. El nostre esforç passa d'ésser una "obra bona" a convertir-se en "una resposta" a la crida d'Aquell que ens torna a dir: i "vosaltres també em voleu deixar?" Això també val per tot aquell que està en una de tantes agrupacions, de les que hem parlat.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL DESASTRE DE LES NOSTRES PRESONS

 
Ara que està a punt d'inaugurar-se la presó que en diran dels "Lladoners" a Sant Joan de Vilatorrada convé que reflexionem sobre algunes coses.

Estem a Europa però som el país de la Unió amb més presos per habitant (140 per cada 100.000 h.). També estem en el primer lloc en el que fa a temps de condemna. Vol dir que, quan estrenarem la presó l'omplirem només d'inaugurar-la. Vull dir que al nostre país els interns compleixen unes penes desproporcionades pel delicte que han comès comparat amb tots els països de la nostra Europa. Quan al temps del Franco es van adonar de l'excessiu nombre d'interns van inventar allò de la redempció de dies i anys per bona conducta, pel treball o per l'aniversari o el sant del General. S'havien de buidar com fos. Ara, amb la democràcia, els nostres parlamentaris han exclòs tota possibilitat de redempció i, per mi, s'equivoquen de mig a mig. Aneu a dintre i veureu com es marceix l'esperança del que no pot fer res per reduir el temps de condemna. Al final de l'any passat n'hi havia a l'Estat 67.671 engarjolats i n'entren tres-cents cada mes. També en surten però no tants. Hi ha 23.390 funcionaris i estan reclamant que no donen l'abast. Si sabeu que un pres ens costa entre 80 i 90 mil euros a l'any (+ de 13 milions de pessetes) i que n'hi ha més de deu mil que tenen malalties psíquiques o físiques us adonareu quin tipus de gent tenim a la presó i que el sistema està mal muntat. Afegiu-hi que hi ha vells de més de 70 anys (per allò que diu la gent: "que s'hi podreixin").

És per això que sóc partidari de tenir les presons a la vora, perquè ens en fem conscients, per visitar-los més sovint i també per tirar en cara als nostres polítics les lleis erràtiques que fan (en els parlaments) tan feliços asseguts a l'escó i per dir-los que els diners que anessin a parar a les "associacions" salvarien més presos que no pas els que van a incrementar policia i presons. Molt sovint els "pressupostos socials" només augmenten el funcionariat cosa que fa créixer encara la distància entre polítics i societat. Avui no podem circular per un tram de carretera sense trobar dos o tres cotxes de patrulla. Hem convertit la nostra pàtria en un país policial com ho eren els de dintre el taló d'acer o ho són els fonamentalistes d'Iran i altres. Molts estrangers (africans i llatinoamericans) han vingut al nostre país portant droga enganyats. Voleu dir que això s'arregla amb una pila d'anys de presó?

Els cristians hem de tenir sempre als ulls aquells presos que estimem entre els pioners de la nostra fe començant per Josep a l'Egipte (Gn 39-40), Jeremies (Jr 37-38), Joan el Baptista (Mc 6,14-29), Jesús que fou pres, condemnat i executat, Pere (Ac 12), Pau i altres. Estem prou escarmentats i hem experimentat tristament que la justícia, fins i tot en la democràcia, és massa sovint injusta. La presó és plena de pobres indefensos.

Ah, i no em queixo del tracte que reben a dins la garjola que, comparat amb el dels països del Tercer Món, és exquisit

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

(Nota: Les xifres que he donat les he tret del jurista José Luís Segovia)

EL REBOMBORI DEL DOCUMENT DELS BISBES

Us garanteixo que si us cau als dits el "document" i el llegiu, al primer cop d'ull, us semblarà molt coherent i ben fet i direu que "no n'hi havia per tant". Fins i tot admet els nacionalismes (que ja és dir, sabent els que l'han signat).

Però ens passa que vivim en una societat sense intel·lectuals que serien els que farien l'anàlisi del que diu el document. Però ens hem trobat bombardejats d'opinions: els uns molt a favor sense haver-lo llegit i uns altres molt en contra sense haver-lo llegit.

No us penseu que vinc a defensar-lo. Només lamento tanta superficialitat dels uns i dels altres. Ja em començo a trobar gent que em demana si hi ha raó per tants atacs contra l'església.

Anem al document. Quan el van fer eren uns quinze bisbes (la comissió permanent) i són massa gent per fer un escrit coherent. Tots hi volien ficar cullerada i tots van cedir una mica. En què es van equivocar? En allò que ara reconeixen el bisbe de Barcelona, el de Bilbao i el de la Seu d'Urgell (aquest en una segona entrevista, no en la primera). No van cuidar de dir que les seves orientacions són un punt de vista i n'hi ha d'altres igualment legítims.

Van descuidar d'acceptar que amb els terroristes també hi pot haver qui hi negociï (mireu el cas dels palestins que tothom creu que han de parlar amb els jueus tot i els projectils que no cessen i feu memòria també de com va acabar la nostra Terra Lliure). No dic que s'hagi de negociar (parlar o dialogar) sinó que l'opció de fer-ho és tan evangèlica com la de no parlar. El que defensen és resoldre tota la qüestió militarment i algú els pot preguntar si els polítics hi són per parlar o se'ls ha acabat la saliva?

El document carrega contra l'assignatura de l'educació per la ciutadania a les escoles que es pot fer malament però també es pot fer molt bé. Pregunteu a les ordres d'ensenyament (escolapis, vedrunes, la Salle...) i veureu com han elaborat uns textos molt i molt acceptables.

Mencionen la memòria històrica dels pobles com si a la nostra Espanya n'hi hagués una de sola.

Acaba el document citant massa coses com ara que s'ha de fer amb els immigrants, amb els nens, amb l'aigua... coses tan opinables com les anteriors.

En definitiva que el document, fet amb les correccions d'uns i altres, peca del mateix que els partits polítics del nostre país que pretenen tenir tota la veritat en totes les coses. Només que el document dels bisbes no insulta ni fa mofetes com els estan fent molts dels seus contraris.

Aquesta moguda tan acusada contra els bisbes haurà servit perquè en una altra ocasió sàpiguen reconèixer que ells no tenen ni tota la veritat ni tota la moral i que totes les opcions polítiques tot i tenir grans mancances poden ésser votades perquè, mirades des de l'Evangeli, no n'hi hauria cap de perfecta. Això no ens ha d'impedir acudir a les urnes. També els capellans i l'església tenim defectes i molt sovint els mateixos.

Per altra banda vull que us fixeu en un detall: l'escenografia que ens ha ofert, sobre tot, la televisió. Quan volen carregar contra un bisbe busquen la foto en la que està revestit amb tota la pompa donant-nos, amb la mateixa imatge, una forta impressió de llunyania. Tenen tot el dret a fer-ho però és una manipulació de la imatge. També hem de denunciar el poder de la premsa!

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA LLIBERTAT FORTA I FEBLE

              Ara venen les eleccions. Deixeu-ho dir abans que no tinguem els programes als dits. Tots parlen de les llibertats.

Uns ens diran que la llibertat és important perquè cadascú faci el que en vulgui dels seus diners.

Els altres defensen una altra mena de llibertat que és la de disposar del propi cos o de la vida pròpia demanant l'eutanàsia  i del cos de l'infant que està en camí.

Aquestes llibertats, tan les dels uns com les els altres són fortes i agressives. O maten o dominen. Ni les unes ni les altres no et desenganxen de tu mateix.

Perquè és agressiu disposar del propi diner? Perquè només en disposa el qui en té i el que és capaç de jugar amb el patrimoni (sovint heretat). No cal dir que disposar de la vida, ni que sigui de la pròpia és talment agressiu també.

No vaig contra els partits però que s'ho facin mirar (ho dic abans de sentir el que diran) ja que el que vol fer el que en vulgui del propi herari pot rebre aquella maledicció que trobem a  l'evangeli on Jesús li diu a aquell home que només acumula els seus béns: "Insensat, aquesta mateixa nit et reclamaran la teva vida i això que has acumulat de qui serà?" (Lc 12,20) i el que disposa de la pròpia vida oblida que nosaltres "no som nostres" (1Co 6,19) i no s'adona que qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà.  Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? ( Mt 16,25-26). La vida és un do de Déu (pel creient, és clar) fins i tot la dels més petits i insignificants.

Però hi ha una altra llibertat que sembla feble. És aquella prové de l'experiència i del saber escoltar els altres. És una resposta cordial (de dins el cor). Un dia has trobat la pau interior en una reunió o amb un grup i ningú no t'empeny a tornar a reunir-te amb ells. Hi vas o hi deixes d'anar sense que et forcin. De vegades la teva inconsistència (Mt 13,20-21) et fa recular o altres vegades són els atractius del món del consum (Mt 13,22).  Et trobes que ets lliure i no fas servir la teva llibertat en allò que has experimentat.

Aquesta llibertat és feble perquè li passa com li succeïa a Sant Pau que deia: No faig allò que  vull sinó allò que detesto... Sé que el bé no habita dintre meu perquè sóc feble (Rm 7,15.18).

No és agressiva però és la resposta a l'Esperit que tens en el teu interior. T'adones que la tens i no la fas servir.

Us donaré una pista per poder valorar les ofertes que rebreu: Els que defensen la llibertat amb el diner no volen sentir a parlar de disposar de la vida (encara que amb els jocs de diners malbarataran els pobres)  i els que defensen la llibertat en disposar de la vida no acceptaran la llibertat amb els diners ja que no els permetria organitzar ells la societat. Dues forces agressives van a patacades entre elles.

Tot amb tot, ara que s'acosten les eleccions, encara que cap oferta sembli bona del tot, penso que és bo tenir el coratge d'anar a votar perquè si no ens governen els polítics que podem controlar, ens governaran els militars que no podem elegir. N'hi ha prou que siguem lúcids.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LES CAUSES I LES CONSEQUÈNCIES

 Massa sovint les confonem i veureu com moltes vegades ens fa patir aquesta confusió.

Començo amb un exemple: Un jove motoritzat estira la bossa d'una dona que camina pel carrer, la vella cau i dels cops queda greument ferida. La gent cerca de seguida el culpable: "És aquell de la moto!".  Però el que ha passat és una conseqüència. De què? De moltes causes: de la droga pot ser, de la família desestructurada en la que viu, del temps de presó en el que, en comptes de recuperar-se s'ha endurit, dels venedors d'estupefacients que s'han enriquit... Com veieu les causes són moltes però la nostra justícia (i la de tots els països) és tan feble que buscarà una sola causa i engarjolarà el jove que és tan víctima com la pobra àvia a la que ha tirat per terra. I tots tan tranquils per haver eradicat de la societat aquest jove indesitjable.

Un altre exemple: Una vaga d'escombriaires deixa la ciutat plena de bosses (com ha passat fa poc a Nàpols). El ciutadà aïrat de tantes bosses i de tanta deixalla dóna la culpa als treballadors. El ciutadà confon les causes i les conseqüències. La causa no és precisament el treballador. Poden ser moltes com ara el tracte laboral que reben, la reclamació de sous més dignes i fins i tot pot ser l'ambició d'alguns dirigents sindicalistes que volen estirar la corda fins a petar.

Un tercer exemple és el d'un grup que retè un hostatge i reclama uns diners o alguna cosa a canvi de no matar-lo. Si no s'accepten les condicions diuen que liquidaran l'hostatge i en diran culpable del que no ha escoltat les seves condicions. Com veieu és una altra confusió. La causa és l'extorsió que ells han fet i la culpa no es pot carregar als que no han respost a les seves demandes.

Què hem de fer si és tan difícil desllindar les causes de les conseqüències?

Primer de tot ésser humils i aprendre a escoltar perquè sempre hi ha noves motivacions de les que no ens havíem adonat. Però per damunt de tot fixar-nos sempre en la persona perquè cada persona és fill de Déu. Ho és la dona accidentada a la que li han robat la bossa i ho és el noi que l'ha estirat. És tan fill  de Déu el ciutadà que té la vila empastifada de brossa com el treballador que reclama el sou digne. És fill de Déu l'hostatge que serveix de moneda de canvi i en són els propis segrestadors.

La condemna a mort de Jesús és un exemple d'aquestes confusions. El condemnen per haver desautoritzat el temple (Mc 14,58) el mateixos que havien convertir la Casa de Déu en una cova de lladres (Mc 11,17).

Per això cada víctima d'aquestes confusions és un anyell expiatori sacrificat (com Jesús) que ens hauria de recordar que ja n'hi ha prou de càstigs i el que cal és el perdó que no consisteix en deixar les coses com estan sinó en veure com es poden recuperar cada una de les persones.

La carta als Hebreus diu que la sang de Jesús ha inaugurat un camí nou que passa a través de la cortina del lloc santíssim (He 10,20). Aquest "camí nou" ens neteja de tota consciència de culpa (He 10,22). Ho diré amb català d'avui: No cerqueu culpables (les causes) perquè casi tots som víctimes i penseu com ho podem fer per recuperar cada una de les persones.

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS