EL SOFRIMEN

 En aquest dies de Setmana Santa és bo que parlem del sofriment. Alguns de vosaltres enguany, pot ser participant en cerimònies de la setmana sagrada o en la meditació del vostre silenci,  contemplareu la Creu de Crist on hi meditareu Jesús crucificat, burlat i humiliat pels dirigents, mentre el poble ho contempla indiferent i uns pocs s'entornen a Jerusalem donant-se cops al pit reconeixent el disbarat que s'havia perpetrat (Lc 23,48).

Mentrestant la majoria de la gent del nostre poble, sobre tot els infants, viuran la Setmana Santa com dies d'esbarjo, de festa i de menjar la mona. No sentiran ni a parlar de la Passió ni de la Resurrecció.

En realitat, però, molta gent esteu compartint el sofriment de Jesucrist en la vostra pròpia vida.

-          Fixem-nos en les dones maltractades i els homes humiliats per la pròpia esposa. Una cosa i l'altra.

-          Contemplem els malalts sols i abandonats, com aquell que em deia: "Tots esperen que em mori".

-          Els fracassats en el treball i els que se'ls acaba la prestació de l'atur i també els joves que ja no tenen el raconet per anar a les sales de festa el cap de setmana. També ho senten.

-          Molts altres que podríem afegir que també comparteixen el sofriment de la creu de Crist.

Però el sofriment és bo? De cap manera. No ens enganyem. És una situació absurda no volguda per Déu (Rm 8,20-21).

No ens havien dit sempre que Jesús ens redimeix sofrint? Pot ser si però no és manera de dir-ho. Va morir com va morir com a conseqüència de la vida que havia portat.

-          La seva valentia en defensar pobres i viudes (els més menyspreats del seu temps) va enfurismar aquells "purs" que ja els estaven bé les diferències. 

-          La seva mirada al Pare que aconseguia que els dirigents del temple se sentissin desplaçats perquè si ell tenia fil directe amb el Pare per què servia el temple?

-          La seva preferència per qualsevol home/dona per damunt de les lleis desconcertava els fariseus que veneraven lleis i preceptes i volien que es complissin.

-          La seva apertura envers els pagans (el centurió, la cananea, la samaritana, el pa repartit en territori pagà) molestava aquells puritans del judaisme.

Tots aquests ofesos el van portar a la mort. I els "seus" van fugir un per ací i l'altre per allà.

Dit això ens podem preguntar: el sofriment no té cap valor?

Ho hem de considerar al revés: El que té valor ens costa i sovint, molt sovint, va acompanyat de sofriment.

El que val (encara que costi) és la defensa de tot home/dona, l'acceptació de la parella, dels pares com son i dels fills amb els seus defectes. El que val també és l'acceptació de la pròpia feblesa, malaltia o poca capacitat.

Nosaltres no venerem a Jesús pel seu sofriment sinó per la seva vida consequent en defensa dels altres que li va comportar la creu.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

LLEIS NO CRISTIANES CONTRA ELS IMMIGRANTS

En moments de crisi els governs es posen nerviosos i van promulgant tota mena de lleis sense ordre ni concert. Omplen el país de funcionaris per controlar més la societat i no s'adonen que no tindran amb què pagar-los. Ara el govern està preparant una llei que parlarà dels immigrants. Haurà de posar funcionaris per complir el que vol la llei.

Un grup important d'entitats cristianes i altres que s'hi ha afegit han fet un document per posar-nos alerta d'aquest projecte de llei.

Avui són ells la població immigrada però també ho van ésser els nostres pares o avis (o pot ser fa més temps) que van venir a viure en aquet país que és nostre i el nostre país és també dels que van arribant.  Qui ha dit que la terra és nostra? No hem d'oblidar allò que Jahvè digué a Moisès que: El ritual és el mateix, tant per als estrangers com per als nadius. (Nm 9,14). I allò altre del profeta Isaïes: El Senyor es compadirà dels descendents de Jacob. Els d'Israel seran encara els seus predilectes, i els farà tornar a la seva terra. Els estrangers s'ajuntaran a ells, s'uniran al poble de Jacob (Is 14,1).

Avui, doncs, juntament amb el full diocesà us ajuntem un escrit signat per moltes entitats. Aquest fou redactat per grups cristians però s'hi ha adherit altres entitats de diferent signe. Em sembla que nosaltres també ens hi podem adherir.

No podem fer pagar als immigrats els moments de crisi que vivim tots. No és culpa d'ells sinó d'aquells que s'han enriquit desmesuradament, els noms dels quals encara a penes coneixem.

Nosaltres haurem de dir com el profeta Isaïes: I als estrangers que s'han unit a mi, el Senyor, per adorar-me i estimar el meu nom i ser els meus servidors, que guarden el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la meva aliança,  jo els faré entrar a la meva muntanya santa, i prendran part en les festes dins la meva casa d'oració (Is 56,5-7).

I també Ezequiel que deia: Aquests estrangers,els heu de tractar com si fossin nadius israelites. Participaran en la distribució de l'heretat igual que les tribus d'Israel. (Ez 47,22)

No oblideu que tots som fills d'estrangers que vam venir en aquesta terra.

No caiguem en la temptació d'acusar-los a ells dels mals del nostre poble perquè si be és cert que, entre ells, hi ha delinqüents, també n'hi ha entre els habitants del nostre país. Si alguns d'ells roben no oblideu que els nostres magatzems els compren el producte robat.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

ES POT VIURE SOTA LA DOMINACIÓ D’UN ALTRE?

               Tot el temps de la meva escolarització fins que vaig acabar els estudis vaig haver d'aprendre totes les assignatures amb una llengua (el castellà) que no era la de casa meva amb uns mestres que o bé la imposaven o bé se sotmetien. Això ni ens va fer perdre la joia de la infància o de la joventut ni tampoc ens va fer gaire mal perquè no ens van pas robar la nostra identitat. Aquesta experiència de submissió cultural (igual passa amb la política o la militar) no fa mal si algú t'ajuda a pensar i te'n adones perquè el que fa mal i et fa esclau és la inconsciència. Aquesta si que et fa perdre la identitat i no el domini militar o econòmic. El Senyor no es complau en la força dels cavalls ni en els peus lleugers del guerrer (Sl 147,10). Els vertaders dominis no venen per aquest cantó.

Ni el Nepal, ni el Sàhara, ni la mateixa Catalunya perdran la identitat si la submissió només els ve de fora encara que sigui amb exèrcits i governs titelles mentre hi hagi que ajudi a reconèixer la situació de dominats, malgrat que algunes d'aquestes opressions sembla que van per llarg.

Mireu el que passava en temps de Jesús: Tan els fariseus com els saduceus, els zelotes i el poble estaven convençuts que, si es podien treure de damunt el domini militar, econòmic i polític dels romans, el poble seria lliure. Era l'únic esclavatge que endevinaven.

La sorpresa la va donar Jesús quan, desconcertant-los a tots, els assegura que hi havia uns lligams que els creaven una més forta dependència: el del temple (Mc 11,15-17) perquè marginava els pobres i el del pecat (Jn 8,34) perquè és un lligam intern molt més fort que els exteriors. Els fa veure que el problema no és que algú estigui a sobre d'ells (com els romans) sinó que l'esclavatge de veritat el portem a dintre nostre i en el nostre propi país.

I no tan sols això sinó que Jesús va més enllà i ens diu que cal estimar els romans i elogiar allò que tenen de bó (Mt 8,10), que cal acollir els publicans que eren els que col·laboraven amb els dominadors (Lc, 19,1-10). També Jeremies havia dit, uns quan segles abans, que els deportats de Babilònia farien bé de construir cases i fer prosperar el país que els havia extradit...

«Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel, a tots els qui jo he fet deportar de Jerusalem a Babilònia: Construïu cases i habiteu-hi; planteu horts i mengeu-ne els fruits;  caseu-vos i tingueu fills i filles; preneu mullers per als vostres fills i doneu les vostres filles en matrimoni perquè també tinguin fills i filles. Multipliqueu-vos aquí, no minveu! Procureu el bé de la ciutat on us he deportat i pregueu per ella al Senyor, perquè del seu benestar en depèn el vostre (Jr 29,4-7).

La vertadera submissió no ens ve de fora. No és quan ens neguin la nostra identitat (exercint poder sobre nosaltres) ni quan se'n burlen (desprestigiant el que és nostre) ni tampoc que ens obliguen a pagar més que els altres (quedant-se els privilegis del diner) ens prenen l'esperit sinó quan aconsegueixin que no ens en adonem. El qui s'adona que està esclavitzat ja ha fet el primer i principal pas cap a la llibertat perquè s'ha alliberat en el seu interior.

De totes maneres molt de compte perquè, a la que ens descuidem, nosaltres també ens tornem dominadors quan ni tan sols respectem la cultura dels altres o la seva fe, els ridiculitzem i ens deixem endur per la cridòria d'una manifestació sense saber perquè hem sortit al carrer.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

UN COMITÈ D’EXPERTS

"Un comitè d'experts han assessorat el govern sobre la llei d'avortament".
Què vol dir un comitè d'experts? Gent que assessora sobre algun
aspecte però ets tu el que tries qui decideixes el que has de fer.
Els experts només aconsellen segons els seus coneixements però les
decisions les prens tu. Posaré un exemple.
Una família veu que els diners no els arriben i decideixen consultar a
un expert.
Aquest sap molt d'economia (i només d'economia), fa els càlculs del
que guanya el marit i la dona i del que gasten nens i avis i decideix
que s'ha de reduir els infants i eliminar els vells. Econòmicament és
així. Ja es veu que l'expert no prendrà la decisió.
No us agrada el consell i ho pregunteu a un botiguer i us farà el
relat dels llocs on es compra més bé i com estalviar en menjar i roba.
Però la família optarà per comprar on vulgui.
Les decisions les preneu vosaltres i els experts us ajudaran a veure
les conseqüències del que voleu fer.
Si el que voleu és tenir un altre infant la decisió ja està presa i
els experts us diran el que us costarà (economistes), les atencions
mèdiques que requerireu (experts en medicina), el tipus de botiga en
menjar i roba on faríeu bé de comprar (comerciants) però sou vosaltres
que voleu un infant a la casa.
L'engany del "gobierno" no està en consultar els experts sinó en
fer-nos creure que són ells els que prenen decisions.
Quan el govern crea un grup d'aquests ja ha decidit el que vol fer i
tot depèn del tipus d'entesos que elegirà el poden decantar cap un
cantó o cap a l'altre però no gaire perquè la decisió ja està presa.
Si els tria molt tècnics les solucions que donaran seran menys
humanes. Tallaran ras i curt prescindint de la vida de les persones.
No ens han dit si han consultat cap expert en humanitat, capaç de
dir-los que un nen sense mà o un paralític, poden aportar molta més
humanitat que molts altres. No sabem si han consultat els que defensen
la vida (com els ecologistes) que els hauran de dir que cal salvar
tota vida, al menys aquesta seria la conseqüència de la seva
ideologia.
Sabeu si han consultat a aquells que poden calcular el creixement
espiritual d'aquells pares que ha decidit assumir alguna deficiència
d'un infant i això els converteix a ells en gent de molta més qualitat
humana que molts altres? Que no us heu fixat que sovint la millor gent
de molts pobles són aquells que han hagut de lluitar per salvar els
defectes innats d'un infant i l'han hagut de fer créixer amb molt més
esforç que altres famílies sense aquesta mena de problemes?
O pot ser només han demanat l'opinió en experts nazis pels que la cosa
més important del món és la presència física (la raça més pura) d'una
natura sense tara.
A mi m'agradaria que ens haguessin dit la veritat: que ja tenien presa
la decisió i que s'han triat experts a mida.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

DESIGNAR L’ENEMIC

Acabada l'etapa electoral (gallega i basca) tots ens quedem
una mica alleujats i no ho dic pels resultats sinó pels discursos i
els mítings que havíem d'aguantar, si no apagàvem els nostres
receptors. Tota la intoxicació de paraules anava adreçada als
indecisos perquè els altres (els que ja tenen pensat el vot) els
rellisca. I l'indecís normalment és el més feble.
I què es fa per entabenar el pobrissó que no sap a qui ha de votar?
Espantar-lo a base de "designar l'enemic" que és l'altre (el del
partit que no hauria de votar). I com es fa? Mentint, fent acusacions
genèriques de grans corrupcions, explicant les dolenteries que faria
si acabés governant, insinuant que alguns d'aquells estan a punt
d'ésser jutjats perquè el públic comenci a imaginar la cara del
malvat.
El poble (els que no saben de què va tot aquest engany) es posa molt
més al costat de l'acusador i es creu totes les denúncies, per
infundades que siguin. La cosa arriba a un límit tal que el dia abans
de les eleccions sembla impossible que ningú pugui ni tan sols parlar
amb els altres, ni que es pugui fer cap mena de coalició o pacte.
No val a dir que aquesta infame litúrgia forma part de les consuetuds
electorals perquè això no és veritat si ho mirem des dels pobres
enganyats acurrucats com gossets sota la taula en un dia de tempesta.
Aquestes maneres d'actuar poden ésser interessants i efectives com
estratègies o tàctiques per aconseguir el poder però hem de proclamar
que estan molt lluny de l'Evangeli.
Què en diu Jesús dels enemics? Que els hem d'estimar (Mt 5,43-45) i
desitjar que acabin tenint la mateixa imatge que, per a ells, vol el
Pare del cel.
Sant Pau que havia començat pel camí de la persecució i de les
delacions contra tot aquell que no respectava el temple i les seves
lleis, quan va veure el rostre del Crist pel camí de Damasc, va
convertir-se, que vol dir que va canviar la seva mirada. Pau convertit
deia:
Jo, que no era esclau de ningú, m'he fet esclau de tots per guanyar-ne
tants com pugui. M'he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus;
tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan
sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells...
M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb
tots per salvar-ne alguns, costés el que costés. Tot ho faig a causa
de l'evangeli, per poder-hi tenir part (1Co 9,19-23).
És mentida que "la política és la política i allà val tot" perquè un
creient ha d'eradicar la mentida i la sospita en qualsevol dels àmbits
en els que es mou. L'evangeli ha d'englobar tota la nostra vida, també
la política. L'insult i la mentida contra l'adversari és una ofensa a
Déu Pare que ens vol germans i més encara quan hi estan implicats els
pobres que no saben que tot plegat no és altra cosa que un joc entre
polítics. L'engany al pobre és una traïció al mateix Crist.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

DESPRÉS DE LES DISBAUXES

                Després de les disbauxes de la Carnestolta hem de compadir-nos i demanar perdó? Doncs no. Ni la disfressa, ni la joia de la festa tenen res a veure amb el pecat.

Això molta gent ho intueix però no saben com formular-ho i és quan es presenten les festes com una gran infracció. No va per aquí.

Ni la Quaresma és per redimir la Carnestolta ni la aquesta és per aguantar el cop d'aquella.

L'única diferència és que l'un (Carnaval) compta amb tots els aparells de propaganda i l'altre (la quaresma) ni se la mencionarà si no és per fer-ne la mitja rialleta.

Prou feina tindrem en recuperar la paraula (Quaresma) amb la joia de la conversió.

Les grans infraccions no venen  pas amb disfressa sinó amb aparences de normalitat.

Quines són les grans infraccions, aquelles que ens separen del Creador?

- Doncs quan vivim creguts que, tant com tenim, ens ho hem fet nosaltres, que no hem rebut res ni hem d'agrair res a ningú. Tanquem els ulls a la gràcia que ens ve per tot arreu. Ens tenim per déus i cometem el mateix pecat d'Adam i Eva que van decidir, temptats per la serpent, que el bé i el mal el triarien ells mateixos. Es convertien en centre del seu món. La conversió consistirà en reconèixer el que vas rebent i adorar el Senyor que és a l'horitzó de tots els béns (Jm 1,17).

- Una altra gran infracció, per la qual tampoc necessitem disfressa, és la ceguesa envers les necessitats del germà. Això s'entén més ara que hem entrat en la crisi del nostre sistema econòmic. Els que s'han enriquit desmesuradament a costa dels aturats i sobre tot a costa dels pobres del Tercer Món no han vista altra cosa que els seus guanys i s'han tornat insensibles als plors dels perjudicats. Només han vist que els afavoreix i no s'han adonat que els altres perden. La Quaresma ha d'obrir els ulls del creient perquè vegi el desgraciat que menja les engrunes del que li cauen de la taula (Lc 16,21) perquè no té res més per ficar-se a la boca. La conversió quaresmal consistirà en demanar a Déu que sapiguem descobrir els que requereixen la nostra ajuda que sempre són molts.

- Encara hi ha una tercera gran infracció, la que Karl Marx en deia alienació, que és perdre l'esperit i deixar-te portar pels altres. Tampoc no té res a veure amb la disbauxa. El que perd l'esperit diu el que li diuen que digui i pensa el que li dicten. Aquesta feblesa d'esperit es manifesta quan alguns (molts) segueixen els dictats del seu partit polític, o de la seva empresa, sense adonar-se que poden perjudicar els altres. Són els que no fan servir el seu cap per pensar i d'aquests també n'hi pot haver dins la mateixa església per això és tan important rebre una "formació" per poder entendre les coses per un mateix. La conversió consistirà en demanar a Déu una llibertat tal que ens il·lumini per aprendre a veure per nosaltres mateixos.

Com veieu la Quaresma no és, ni de bon tros, el contrari de les disbauxes de la carnestolta. Les prohibicions de menjar segons quins aliments no les trobem pas als inicis de la primera església. Sant Pau ens diu que el qui menja de tot que no menyspreï el que no menja (Rm 14,3). En canvi les invitacions a la conversió hi són des de les primeres paraules de Jesús en l'Evangeli (Mc 1,15).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

ARA HI HA FONAMENTALISTES ENTRE ELS EVOLUCIONISTES

                   Fins ara, en els últims temps, quan parlàvem de "fonamentalisme" tots miràvem cap els EEUU i cap a la gent més reaccionària de la dreta que són els que defensen que la creació del món va ésser feta tal com diu el relat bíblic amb set dies i donen per històric el relat de'Adam i Eva i del Paradís.

Tots estàvem tranquils perquè aquesta febrada del passat no ens havia d'arribar. Ara, però, amb el bi-centenari del naixement de Charles Darwin resulta que els que proclamen l'evolucionisme s'omplen la boca explicant-nos que la Bíblia diu que Déu va crear les coses una per una i donant per segur que els catòlics ens ho creiem a ulls clucs. Ara són aquests els que fan un lectura fonamentalista de la Bíblia que vol dir que són incapaços de destriar els gèneres literaris.

No saben (o al menys així ho sembla) que un "mite" és un relat amb forma històrica que intenta esbrinar com van ésser els orígens; tampoc no són conscients que els mites es perden en el temps i ningú no sap qui els va afaiçonar i que la gent els ha pres i acceptat perquè donen moltes pistes de com imaginaven aquells ancestres nostres la divinitat i un cop conegut el gènere literari del relat, a nosaltres ens serveixen per pregar i per parlar.

Anem al relat del primer capítol del Gènesi (el primer llibre de la Bíblia) que explica la creació del món en sis dies i que el setè dia Déu va reposar (Gn 1,1-2,4). Qualsevol científic sap que d'històric res de res i que els creients que el rememoraven adoraven un Déu ordenat, que havia creat home/dona per igual i que havia posat tot (animals, arbres, sol i estels...) a la disposició dels humans.

Ara resulta que els defensors de la nova progresia, entre els quals hi ha periodistes de la tele i molts mestres d'escola, que són els que es pensen que ells són els únics que creuen en l'evolucionisme, fan com els dels EEUU que donen per verídics uns relats (preciosos per altra banda) que es troben a la Bíblia i, a sobre, ens volen fer creure (i així ho van repetint) que els catòlics ens els empassem com si fóssim una colla de borregos.

No ens mereixem tanta ignorància de gent creguda que dogmatitzen contra la Bíblia.

Cap d'aquests no ens explicarà pas que les dones van sortir totes d'una capsa (la capsa de Pandora de la que va néixer la raça maleïda de les femelles) tot i que el "mite" de Prometeu ens ho relata d'aquesta manera. Saben distingir molt bé les virtuts d'aquest heroi capaç d'enfrontar-se amb els déus del desgraciat esdeveniment de la "capsa de Pandora" que el va anul·lar a ell i als mascles descendents enlluernats per les dones. Quan volen, saben llegir en clau de mite. I per què no fan el mateix amb la Bíblia?

Si us pot servir als creients em quedo amb un altre retall bíblic (que és poesia pura i s'ha de llegir en clau poètica) d'un salm en el que el poeta li diu al Senyor:

Quan miro el cel, obra dels teus dits,

La lluna i els estels que hi has posat

Jo dic: "Què és l'home perquè te'n recordis?

Què és un mortal perquè el tinguis present?" (Sl 8,4-5).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

L’ASSIGNATURA PER LA CIUTADANIA

         Ja s'està impartint però hi ha molta oposició. Tota assignatura de qualsevol escola pot manipular els alumnes. Si voleu en comptes de la paraula manipular podeu dir-ne "conduir". No fa pas tant un professor de música per introduir-los en una peça musical primer els deia que Déu no existeix i un altre professor amb la mateix melodia els feia veure la bellesa del Creador expressada amb aquella música.

Sempre influïm amb els nens i joves fins i tot quan el professor diu que és neutre. No és neutre celebrar la carnestolta destinant-hi hores i hores i no mencionar-los la Pasqua. No hi ha cap ensenyament neutre. Sempre manipulem i conduïm pel bé o pel mal.

El cas de l'assignatura per la ciutadania és especialment calent perquè pot servir molt més que les altres per "encaminar" els nens i joves. Només cal veure la gran varietat de textos que han sortit i fixar-se en quin d'aquests ha triat el professor que l'ha d'impartir.

Sorprèn que els polítics de la dreta en siguin tan contraris, quan tothom ha de saber que, si un dia governen ells, aprovaran els llibres text que estiguin en la seva línia. Llavors seran els de l'altre cantó que diran que aquesta matèria no hauria d'estar en el pla d'estudis.

Si aquesta és una matèria tan manipulable ha d'estar en el pla d'estudis?

Penso que és inevitable perquè no podem pas deixar els nens i joves a l'atzar. Algú els ha de orientar d'alguna manera.

Aquest algú qui ha d'ésser? L'error actual no és l'assignatura sinó el fet que els mestres hi tinguin massa a dir. Una matèria tan important pel futur dels educands ha de poder ésser consensuada com a mínim amb els mestres, els polítics i els mateixos pares. No els pares de tot Espanya sinó els pares de la mateixa escola. No pot quedar únicament en mans de mestres perquè de la mateixa manera que ara la majoria tenen una tendència molt remarcada, quasi tots de la mateixa faisó ens podem trobar, a no tardar gaire, que la majoria dels mestres (com a França) siguin emigrats llatinoamericans, àrabs o de qualsevol altre país i llavors no ens valdrà dir que no es veia venir. No els importarà quines són les nostres tradicions, ni la nostra terra perquè no han nascut aquí.

Si els pares han de poder intervenir també hauran de participar en l'elecció del col·legi per als seus fills. I no parlo només d'escola concertada sinó que, dintre de les públiques, igual com ara passa amb les concertades, hi haurà models diferents d'ensenyament i això serà senyal excel·lent perquè voldrà dir que mestres i pares (i polítics locals) han pensat un model per aquella escola.

En aquest moment hi ha, com he dit, llibres molt diferents per impartir aquesta assignatura. Alguns són impresentables i altres excel·lents. No es pot deixar en mans d'un sol mestre l'elecció. Encara que ho trobeu estrany l'escola no pot quedar en mans úniques dels mestres, ni tampoc la medicina en mans úniques dels metges. Cal que altres estaments de la societat els puguin controlar. Ara mateix hi ha un excés de mestres en els nostres Parlaments i, al revés del que podria semblar, els incapacita per fer lleis perquè, sense voler, tiren aigua al seu molí (no legislaran en contra del poder que ara tenen en excés).

Per tant cal plantejar bé el problema. No es traca de dir "assignatura si" o "assignatura no". Cal que, en cada escola, hi participin pares, polítics i no cal dir els mateixos mestres per definir el model que presentaran als alumnes i que ningú no es deixi enganyar si un mestre els diu que serà neutre. Encara ha de néixer el mestre neutre.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

LA PAU DE MENTIDA

 

El sol fet d'aturar les armes només crea una pau de mentida perquè massa sovint el peix gros aplasta el petit. Quan aquest (el més feble) ja no pot ni aixecar el cap no podem parlar de pau sinó d'aixafament. Aquestes són situacions provisionals  però també són oportunitats.

És el cas de Palestina, Rwanda, Txetxènia i el cas de la mateix Catalunya en el temps de Felip V.

I això no té arreglo? Amb una nova guerra evidentment que no. Tot amb tot no hi ha cap situació que no es pugui esmenar perquè la vertadera pau prové de l'amor.

Hi ha solucions pobres i provisionals.

Per exemple quan un país (ajuntament o empresa) destina el 0'7 % del seus guanys a ajudar el Tercer món només concientitza alguns i fa una aportació realment minsa i quan alguna ONG promou el comerç just, compra i ven uns poquets productes però a la llarga no resol res. Ajuden a pensar i poca cosa més.

Hi ha altres camins que sovint no els vinculem amb la pau i són grans sortides fins i tot per els que han perdut una guerra.

Aquests camins passen per establir grans intercanvis comercials (comprar els seus productes sense fixar-nos si els seus treballadors cobren poc). El mercat ja es regula tot sol i quan un país prospera entra en el camí d'ajustar els preus de productes i salaris. També Espanya va competir en els anys cinquanta amb sous de misèria dels nostres treballadors i el mercat s'ha consolidat tot sol. Si ho vam fer nosaltres també ho poden fer els altres.

Un altre camí de pau són els intercanvis esportius que són les competicions en les que els esportistes d'un país i de l'altre es trobin, i els directius i el públic; Un altre camí passa per l'art i la literatura:que vol dir valorar els artistes i comprar-los les obres i traduir els bons llibres dels altres. Totes aquestes relacions comercials, esportives, artístiques... van creant una xarxa d'amistat que a la llarga fa que els països, d'enemics que eren, es tornin germans.

Espanya difícilment entrarà en conflicte armat amb els països de la Comunitat Europea amb els que té tants lligams comercials, ni amb Argèlia que li compra el gas. I si li compréssim l'aigua del Roine més raó per mantenir llaços de pau amb França.

Ni quan Rússia i Ucraïna, amb una mala educació supina, han deixat sense Gas Natural més de set països en el temps que més fred fa, ningú no ha parlat d'agafar les armes. Al final es resoldrà parlant-ne.

Quan li van preguntar els cristians a Sant Pau si podien comprar la carn a les carnisseries dels pagans (on la carn havia estat oferta als ídols) l'apòstol els contesta que és propi dels febles negar l'intercanvi comercial amb els pagans (1Co 8,7) perquè l'amor de Déu està per damunt (1Co 8,3). I afegeix que siguin lliures de comprar i menjar el que vulguin (1Co 8,8) i només tinguin en compte de no escandalitzar ningú. Això va ésser una novetat perquè els jueus mai no haguessin comprat carn als pagans ni tampoc els pagans als jueus. El cristianisme va introduir la llibertat i, a la llarga, va aconseguir que pagans i cristians es fessin amics.

Tot plegat vull dir-vos que, mentre Israel no compri productes manufacturats a Palestina, mentre no juguin les seleccions de futbol, mentre no es tradueixin i s'intercanviïn libres, no podem parlar de pau. Si els palestins només depenen de treballar en les fàbriques i la neteja d'Israel un poble es posa tant al damunt de l'altre que no es pot parlar de pau.

Les armes només porten una pau provisional i casi sempre injusta.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

LA DIFÍCIL IMPARCIALITAT

 

          Hi ha la convicció primera, que per a mi també ho és, de que la violència no arregla els conflictes ans els agreuja i complica: és allò de l'espiral de la violència en boca del qui va ser bisbe de Recife, al Brasil, Helder Pessoa Cámara. Hi ha el principi evangèlic, aquell de parar l'altra galta, que equival a resistir-se a reaccionar violentament davant qualsevol tipus d'agressió, actitud ja més difícil de portar a terme, però que està aquí com a ideal per a arribar-hi; són els màrtirs. Hi ha també el dret a l'autodefensa legítima davant l'agressió a la pròpia persona, la família, els amics, el propi poble o nació.

 

Aquests dies, a més de les cada dia tristament abundants notícies que van agreujant les terribles conseqüències de la crisi a casa nostra, hi ha la greu crisi dels ja vells enfrontaments entre jueus i palestins. Ja des del primer moment que m'he anat sorprenent de les poques veus- i encara amb les conseqüències d'atacs que han rebut – que deplorin els atacs palestins, i que en general a Catalunya i també a la resta de l'Estat Espanyol, es carreguin les tintes exclusivament contra els jueus. Ja ho sé que aquests tenen la paella pel mànec amb la poderosa força militar que han demostrat gairebé sempre com a invencible i invasora. Però qui ha començat? D'on surten les gairebé unànimes protestes contra uns i callant envers els altres? Com és que només arriben imatges esgarrifoses de la destrucció i la mort a la part palestina? I les acusacions que arriben, tot i que amb veu baixa, referent a fer servir la població civil palestina com a escuts "protectors"? Com és que tants països àrabs callen i només una petita minoria d'aquests atiïn encara més les hostilitats en lloc de propiciar una parada del conflicte? Perquè s'evita qualificar de terrorista el grup palestí equivalent als que usen els mateixos mètodes per imposar la seva aquí i a altres parts del món? No seré jo qui em posi al costat dels qui van a aixafar l'enemic aprofitant tenir els més potents recursos i amb una ofensiva com a mínim clarament desmesurada. Però és que la reacció unilateral em fa ferum de reminiscències de l'ancestral antisemitisme que ha portat tants horrors en la història humana.

 

Els holocaustos són dels moments de la llarga trajectòria humana que més ens haurien d'avergonyir, i ja seria hora que n'aprenguéssim d'aquesta llarga i dramàtica experiència. Però, alerta!, cap d'holocaust, cap. Ni dels serbis, ni dels bosnians, ni dels hutus ni dels tutsis, ni dels blancs ni dels negres, ni dels palestins ni dels jueus.

 

La imparcialitat és tan difícil! Segurament que fins i tot hi haurà qui trobi parcial el meu punt de vista. És molt possible tot i voler-ho evitar d'entrada, i d'aquí els interrogants que m'ha provocat el veure les reaccions que s'han anat donant. Però és tan fàcil fer sortir de dins la part de dictatorial que tots portem dins pel pecat original. Generalitzar, imposar, marginar…, són verbs sempre de deplorable actualitat. Deprimeix sentir afirmacions com "L'Ésglésia sempre ha fet mal", o passar de les afirmacions sense fonament per evitar la masturbació, com aquella de que la seva pràctica portava a l'assecament de la medul·la, a l'altre extrem de dir que "qui no ho fa té un greu problema", per posar exemples d'afirmacions que he sentit aquests dies.

 

Tots hauríem de ser cada vegada més conscients de les pròpies limitacions, dels condicionants que ens influeixen, del nostre subconscient, de la nostra ignorància, de pòsits que ens fan mal endins, de prejudicis, de subtils manipulacions informatives…, en fi de tant i tant que ens impedeix tenir la visió de la realitat que correspongui a aquest mateix mot. 

Josep Mª Mas

LA FEBLESA DE LA FE

         La religió pot ésser forta i fins i tot poderosa sobre tot quan alguns parlaments estan dominats per religiosos. És el cas de l'Iran actual o d'alguns parlaments espanyols d'èpoques anteriors. Això no vol pas dir que hi hagi més fe sinó que pot obligar a la gent a practicar-la. També la religió pot ser senzilla i humil com ho és en molts pobles. Llavors no surt als medis i la gent no la identifica amb aquella de la que parlen els diaris.

Fins i tot quan la religió és perseguida i té màrtirs es fa forta (la religió, no la fe) als ulls dels que practiquen o dels que volen practicar, mentre els màrtirs siguin els altres.

La religió, com he dit, pot ésser forta i poderosa però la fe sempre és feble. Si creiem de veritat mai no acabem de tenir arguments per defensar-la. Els arguments dels creients són sobre tot els testimonis i aquests molt sovint passen desapercebuts.

Poso un exemple de fe. Una dona que aguanta el dia a dia de la seva família, que fa d'intermediària en els conflictes entre germans, que neteja, cuina i endreça la casa, és una dona que creu profundament amb els seus. I això és fe? I tant! Això és fe perquè se sent lligada amb amor amb els seus. Però molt sovint ningú no li agrairà res. No se'n adonen i es comporten com si el que ella fa, fos el més natural del món. Està fortament compromesa amb els seus i pot ser només li reconeixeran en cas d'una mort prematura quan la trobaran a faltar. Massa tard.

La fe és feble perquè no apareix en la propaganda (malament si ho fa) però dóna estabilitat a tots els que estan al voltant del que creu de veritat. Té una altra mena de fortalesa que irradia els que hi ha a la vora. No hi ha fe sense una mirada a tots els que t'envolten.

Contemplem un episodi significatiu que trobem en l'evangeli que ens pot ajudar a entendre això.

Quan Jesús baixa de la muntanya on Pere, Jaume i Joan l'havien vist transfigurat, es troba amb els altres deixebles que volen fer-se veure en la guarició d'un malalt (que l'evangelista en diu epilèptic) i només aconsegueixen fer aldarull.  El pare del noi suplica pel seu fill i Jesús li parla de la fe. Primer de tot es queixa de la manca de fe d'aquella generació (tota aquella gent) dient-los generació descreguda (Mc 9,19) ja que els apòstols van a la seva i cerquen la guarició vistosa envoltats de gent. Després i tot seguit suscita la fe del pare del noi malalt dient-li: Tot és possible per al qui creu (Mc 9,23). És que la fe és una altra cosa. La resposta d'aquell bon home és tan bonica que la podríem gravar en una placa de marbre perquè diu a Jesús: Crec, però ajudeu-me a tenir més fe (Mc 9,24). És a partir d'ací que s'inicia el procés de la guarició del noi evitant l'aglomeració de la gent.

Com veieu la fe és un servei que molt sovint passa desapercebut i per això sembla feble en el sentit que ningú no se'n adona i a penes és reconeguda.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

DÉU EXISTEIX ?

            En la màgica nit, per entremig de la gran moguda que ha portat l'arribada dels Reis Mags, amb la tradicional visita a la nostra església parroquial per a adorar l'Infant Jesús, m'he trobat amb uns adolescents que, entre anada i vinguda, movent-se amb crits i rialles per la plaça, atri i església, una noieta m'ha etizbat quan jo estava endreçant i em disposava a tancar l'església: "Em permet una pregunta: Déu existeix?". Aquests dies ha causat rebombori nacional i estatal la notícia de que uns autobusos de la capital catalana tenen contractats uns anuncis publicitaris en que es proclama: "Probablement Déu no existeix; per tant no et preocupis i sigues feliç".

 

Primer diria, amb tots els respectes, als promotors de la campanya, que són els components d'una associació catalana que aplega persones atees del nostre País - que per cert les estadístiques sempre indiquen que són una petita minoria –, que m'ha sorprès el poc originals que són. Copiar fil per randa de la iniciativa anglesa a Londres tant el lema com el sistema per propagar-lo, d'aquella que els noticiaris ens portaven fa uns dies que promovia una senyora amb les possibilitats pecuniàries que una  contractació així exigeix, no m'ha fet el pes. Em sembla que es podia esperar de la nostra gent posar en acte les capacitats d'inventiva pròpia que tenim en tots els camps.

 

També m'extranya que no hagin sigut més agosarats, amb una afirmació més contundent que denoti ben ferm convenciment. Hem de deduir, doncs, que són humils, i això d'entrada s'ha d'agrair. Davant la coneguda afirmació: "Déu no existeix!", més vella que l'anar a peu, han preferit deixar constància només de la possibilitat de veritat d'aquesta afirmació.

 

Realment creients i no creients hem de començar per la dosi d'humilitat corresponent a la nostra condició limitada de coneixements totals de la realitat. Tant els uns com els altres tenim raons per adduir a favor d'una i altra possibilitat. D'aquí la fe, entesa en aquest cas com a acte d'adhesió, amb una afirmació vital, a una veritat comprometent-hi la pròpia vida que queda basada en aquest salt afirmatiu davant els interrogants que ens proporciona la pròpia existència.

 

En el que no puc estar d'acord és amb aquesta proclamació invitant a passar-se a la irreflexió, amb aquesta renúncia a una de les qualitats que fan més alta la dignitat humana, portant a la despreocupació per les coses fonamentals de la vida. Si hi ha una probabilitat, tant sols una, el que cal no és tirar la tovallola, sinó posar-se en la línia imparable de la història humana que des de sempre s'ha preocupat per aquesta qüestió, no per a angoixar-s'hi, sinó per anar-ne traient l'entrellat fins on es pugui. I menys puc acceptar que s'insinuï  - i es fa tan clarament en aquest cas – el lligam entre Déu i infelicitat, quan precisament els qui hem optat per endirsar-nos en l'aventura de la relació amb Déu, és perquè en Ell, i només en Ell hi podem trobar, i hi trobem, la felicitat verdadera i completa i, a més, eterna.

 

Com a cristians no ens podem pas alegrar que hi hagi germans nostres que no tinguin aquest mateix do, però tampoc ens hem d'esverar com si això ja fos la fi del món. El fenomen de l'ateisme no es pas nou. Potser ara sigui més potent i certament es manifesta més diàfanament. El que ens cal a tots és respecte mutu dins la legítima pluralitat en la diversitat.

 

Acabem de celebrar la festa de l'Epifania del Senyor, que vol dir precisament de la Manifestació del Senyor. Els mags, els savis, els reis, diguem-ne com ens vagi més bé, adoren Déu en aquell Infant, el Nen Jesús, com a l'Estel lluminós on finalment ha desembocat la seva recerca vital constant. Adorar Déu és reconéixer-lo com a Déu. Si altres prefereixen adorar qualsevol ideologia humana, qualsevol altra manera d'entendre la vida, incluït el model basat en l'ateïsme, hi tenen tot el dret, el mateix que nosaltres a adorar Déu Pare manifestat en Jesucrist, el Fill de Déu fet home que ens mostra el verdader rostre de Déu fet Ell tot Amor entregat per nosaltres i per la nostra salvació, amb totes les conseqüències de testimoniatge que comporta el fet d'haver optat per aquest camí.

Josep Mª Mas

TENIM CAPACITAT D’ADMIRAR-NOS

         Si no ens tornem com infants no entrarem al Regne del cel (Mc 10,15).

No és al mateix tornar-nos com infants que ésser infantils com aquell que vol que li donin totes les coses fetes i mastegades. És infantilisme pensar que Déu ens ho donarà tot tal com li demanem com si Ell fos un superman. Aquesta actitud ens faria més incapaços encara.

Tornar-nos com infants passa per la capacitat d'admirar-nos de les coses i de les persones.

Un dia jo anava amb tren i passada  l'estació de Sant Andreu un home diu al seu fill: "- Ara ve Arc de Triomf". L'infant ja havia aprés a llegir i mirava tot el que veia de nou amb uns ulls ben oberts i el nas tocant al vidre de la finestra del tren. Quan vam entrar a l'estació el nen va deletrejar i digué "Arc... de.. Triomf" i tot seguit mira el seu pare i li fa: - "Com ho sabies?" L'infant s'admirava que el seu pare sabés fins i tot les coses que no havien passat. L'anècdota us semblarà insignificant però aquesta capacitat d'admirar converteix el petit en una persona oberta a tot el que pugui descobrir i veure. Ben a revés d'aquells adults amb els que no pots parlar de res amb ells perquè, abans que els ho diguis, "ja ho saben tot".

La fe es manifesta de manera semblant. Ens situem davant de Déu admirant cada dia allò que rebem de nou, com Jesús que era capaç de dir: "T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.  Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. (Mt 11,25). O també ens admirem de les grandeses de la natura contemplant, com Jesús, el vestit d'una flor o la vida d'un ocell (Mt 6,25-30). I també quan els pastors van contar el que els havien anunciat d'aquell infant.  Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors (Lc 2,17-18).

Si sabem descobrir el rostre dels més petits, dels que ploren i dels que estan contents com Jesús que sabia endevinar el plor de les dones que el planyien en el camí de la creu (Lc 23,27-31) i la joia de la dona agraïda que li havia rentat els peus amb les llàgrimes (Lc 7,44-47) estem, com infants, oberts a la fe.

Mireu com els  dels mags estaven oberts a qualsevol novetat i, s'alegraren molt quan tornaren a veure l'estel mentre sortien de Jerusalem i quedaren embadalits davant l'infant i la seva mare (Mt 2,11). Si tu saps admirar-te estaràs obert a tot el que vingui i no et farà por cap mena de canvi dels que es van produint a cada moment en el món.

Precisament els fonamentalistes són aquells que no són capaços d'admirar-se de res perquè ho volen veure tot ben segur i mai no voldrien que es produïssin cap mena de variacions. Encara que sembli el contrari aquests, els que no volen cap mena d'alteració, són els més mancats de fe perquè aquesta és, primer de tot, la capacitat de quedar fascinats com els infants i d'agrair qualsevol novetat o canvi.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Serrallonga

           

         Llegir o escoltar aquest nom tant simple,  però sonor a la vegada, ja desperta a tothom records i fantasies.  Moltes més en despertarà ara a tots els que hagin vist la pel·lícula que es va estrenar a la TV3 els passats dies 6 i 7 de novembre de 2008.  Un ambiciós film projectat en dues sessions d'un centenar llarg de minuts, repartits entre el film pròpiament dit i els capítols complementaris sobre la realització, escenaris i attrezzo i la base  "històrica" sobre la que es fonamentava. Hem posat història entre cometes perquè una cosa és la història real i una altra la "història" que ens presenta el film.

 

    La pel·lícula es va rodar durant un seguit de mesos, repartits entre els anys 2007 i 2008. Però la seva preparació va anar precedida de molt de temps d'estudi i de tempteig en la tria i assaig dels personatges i dels escenaris on es desenvolupa la seva acció. Sobre aquest punt cal només consultar un llarg reportatge aparegut al periòdic, El  Nou 9 de Vic del 9 de novembre de 2006, on es diu que la seva preparació ja tenia lloc  uns mesos abans del reportatge i que es feu amb la col·laboració de la Universitat de Vic o de la seva secció o departament de Periodisme i Documentació.  Allà s'anunciava la seva representació i llançament al públic per la primavera del 2008, mig any abans de la que es va fer en realitat.

 

    Seria injust que les Monografies del Montseny que en més d'una ocasió s'han ocupat d'aquest fill més destacat  o més popular de la regió montsenyenca, com va fer en el seu número 1 de 1986, estudiant el casal o mas de la Sala de Viladrau i en particular en el seu número 10 amb motiu de l'efemèrides, aleshores recent, dels quatre cents anys del naixement del bandoler, que devia ocórrer entorn del 23 d'abril de 1594, puix que aquest és la data exacta del seu baptisme a la parroquial de Sant Martí de Viladrau. Això obliga ens a fer-ne esment i a dedicar un petit comentari a la nova versió de les aventures i desventures d'aquest singular personatge per advertir els lectors que no tot el que es diu allà va a missa..

 

    De Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, n'existeixen moltes versions, des de la pintoresca i primera versió dels autors castellans Antonio Coello, Francisco de Rojas  i Zorilla  i Luis Vélez de Guevara,  El Catalán Serrallonga y bandos de Barcelona, Madrid 1640, que foren els primers que distorsionaren la realitat del bandoler, gairebé encara a frec de la seva mort. La segueix la versió d'un Serrallonga heroic i romàntic que va fer Victor Balaguer, en el drama i després novel·la, Don Juan de Serrallonga  o  Los bandoleros de las Guillerias, on dóna una versió d'en Serrallonga com un justicier davant d'una societat d'opressors i oprimits i que va tenir tant d'èxit que d'ell se'n varen fer 5 edicions entre el 1859 i el 1871. Coetani a aquest treball va sortir una  versió molt realista del bandoler en el treball, El proceso instruido contra Juan Sala i Serrallonga, de Joan Cortada, publicat a Barcelona el 1868 ,de 116 pàgines, que en certa manera l'autor va fer extractant el procés fet a Serralloga, per contradir la versió d'en Balaguer.  A principis del segle XX sortiren altres obres i fins versions teatrals sense cap valor basant-se la majoria en l'obra de Víctor Balaguer que aquí no ens detindrem pas a comentar.  La primera gran obra que vol presentar la realitat del bandoler, destriada de la seva llegenda, és la de Joan Reglà i Joan Fuster, Joan Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler, de 1961.

 

    Un especial interès té per la història de Serrallonga i l'hauria tingut pels que varen fer el guió del film, conèixer un petit treball  de mossèn Ramon Corbella, titulat Nous datos sobre'ls célebres bandolers Rocaguinarda y Serrallonga, publicat en varis articles a la secció Troballes d'Arxiu de La Veu del Montserrat, 1901-1902, que es varen agrupar en un llibret de 70 denses pàgines,  editat per la impremta Anglada de Vic el 1902. La lectura d'aquest llibret indispensable per conèixer la realitat dels masos Sala  de Viladrau i Serrallonga de Querós hauria estalviat a molts autors i en especial els que varen concebre i fer el guió del film molts errors històrics.

 

    Abans de passar a fer unes breus consideracions crítiques sobre la historicitat o valor històric del film, seria injust no reconèixer el mèrit i encert de l'obra cinematogràfica, de la bona actuació dels personatges tant dels protagonistes com de la resta de participants en el film , de la seva ambientació i dels magnífics paisatges on es desenvolupen els fets i sobretot les boniques vistes de les Guilleries.  També té molt mèrit tota la caracterització o attretzo  amb què es presenten aquests personatges.

 

    Per començar, cal dir que el nom de les Guilleries no apareix fins als segle XVIII, a l'època del Serrallonga se'n deia simplement la regió de la Muntanya  i és finals del segle XVIII comença a aparèixer el nom de La Guilleria que al segle XX es torna Les Guilleries. També cal dir com més endavant s'exposarà que Querós no ha tingut mai ni el més petit nucli de poblament, tot i que la pel·lícula li ha creat un poble molt bonic, manllevant a Santa Pau la seva bonica plaça porxada.

 

    També és molt just reconèixer la traça i ofici del seu director l'Esteve Rovira, tant conegut per l'inacabable Cor de la Ciutat, que ha fet un treball extraordinari d'adaptació tot i que per a molt, sobretot a les persones delicades de cor, els ha obligat a interrompre la visió davant de tanta violència i sang i fetge que caracteritza bona part de la pel·lícula.

 

     Referent als dos personatges claus, en Joan Sala i Serrallonga apareix molt ben caracteritzat i és bon actor  (llàstima que el pobre sempre surti tant cansat i esbufegant i que la seva parla i accent difereixi tant de la dels personatges del segle XVII), en quan al segon, Pere Antic, aquest té una  complicada missió per la diversitat de papers que ha de representar: com a lladre, cap de quadrilla, capità del terç, favorit del rei que el nomena perseguidor oficial de Serrallonga, despietat quan mata tots els habitants de Querós i també en el fons home de bons sentiments, que porta a enterrar a les Guilleries les despulles d'en Serrallonga;  em sorprèn però veure que té la mateixa edat pel 1598, quan assalta i roba el nen Serrallonga, que el 1634 que és quan l'ha pres i l'ajusticien ja convertit en cruel bandoler.

 

    Sense ironies, crec que cinematogràficament és un bon film, tot i que  el què en ell representa el bandoler no sia massa clar, bé que això no és culpa dels directors i tècnics de la producció sinó dels guionistes o del que va idear el film.  A n'en Serrallonga a cada època l'han fet cap o símbol de les reivindicacions o problemes del seu temps, aquí el veiem passar de bon pagès i responsable pare de família a bandoler per necessitat,  a home utilitzat per nobles oposats entre ells i un bon sector contraris a la política central castellana i  també com a home d'ideals propis, que  caigut en desgràcia acaba esdevenint un autèntic màrtir de no sé ben bé quina causa.

 

    Però el nostre intent no és pas el de jutjar el film com a realització artística o el mèrit de la seva execució, tot i que potser ja n'hagi donat una presentació un xic negativa, sinó la de donar una idea de la seva adaptació a la realitat històrica del personatge.  És cert que moltes figures històriques són novel·lades  o deformades per les pel·lícules , cal només recordar el nostre Comte Arnau o bé el Robin Hood saxó i tants altres personatges sobre el que s'han fet pretesos films històrics, això  però no excusa que ens dolgui  que en un film que s'ha fet amb tants mitjans, tanta de propaganda i un cost que segons hem vist escrit ha passat molt dels dos milions d'Euros previstos,  que té avaladors tant seriosos com TV3,  TVE, Edicions 62  o l'empresa Oberon cinematográfica, compliqui i enfosqueixi, en comptes d'afavorir-la, l'autèntica realitat del bandoler Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga.

 

    Aquest no fou el més gran ni el més valent dels bandolers catalans, sinó l'últim d'una sèrie de destacats bandolers del segle XVI i inicis del XVII, des de el clergue Antoni Roca del 1546, seguit per l'empordanès Bartomeu Camps, els Pere i Montserrat Poc, el Minyó de Tortellà, el Perot Rocaguinarda, els Trucafort, els Margarit, etc. etc. Joan Sala és l'últim de la sèrie i fou certament valent i moltes vegades es va fer escàpol dels seus perseguidors, servents o a les ordres d'un govern mal vist per la gent, cosa que li  donaria una certa simpatia, a més, fou mort i befat de manera "exemplar" pels seus perseguidors el 1634 i això també li donaria una certa aurèola de martir. També cal tenir present que tot això succeïa sis anys abans de la explosió popular de descontentament que va donar  lloc a la rebel·lió del Corpus de Sang, ocasionada en bona part per l'allotjament de soldats, mala política dels ministres reals i del mateix virrei de Catalunya. Això propiciaria que el seu nom fos assumit pel poble com un heroi  i per aquesta causa sis anys més tard s'escrivia ja la abans esmentada novel·la i a ella la seguiren cançons i romanços que el farien viure a través del temps.

 

    I aquesta fama no ha minvat, com ho revelen els dos films anteriors fets sobre ell, un comercial i l'altre de 8 mm, les moltes representacions que al llarg de més de dos segles s'han fet del Ball d'en Serrallonga, l'obra de teatre dels Joglars "Àlias Serrallonga", les Nits d'en Serrallonga representades darrerament a Sant Pere de Casserres, els sopars d'en Serrallonga de Sant Hilari Sacalm etc. a més de cançons i poesies

 

     Va precedir la pel·lícula que comentem la novel·la de Rafel Vallbona Serrallonga, feta seguint la trama i personatges del seu guió, el mateix any 2008, a càrrec d'Edicions 62, amb la finalitat de despertar interès envers el film, que es va projectar un parell de mesos més tard de la seva aparició.

 

     Fou la sorpresa que em va despertar la lectura d'aquesta novel·la que em va moure a seguir amb interès la projecció del film i foren ambdós els que em varen moure a fer aquesta ressenya o crítica històrica, feta també a petició d'alguns amics que, sabedors dels meu interès pel personatge, em demanaven que hi havia de cert en la visió que des d'ella es donava del bandoler.

 

   No em vull pas dedicar a comentar el contingut del film ni les moltes malifetes o aventures que li atribueixen, el seu procés i el d'altres bandolers seus presos i ajusticiats en donen una llarga llista tant o més sagnant que els que exposa el film, mai però fan esment de cap robament de moneda del tributs ni del seu repartiment o retorn a la gent, això és tema de la llegenda, allò clàssic que robava  als rics per donar-ho als pobres. Hi hagué robaments famosos de moneda reial, tramesa a Barcelona per pagar els terços espanyols d'Itàlia, però això ho feren el Minyó de Montellà i els Trucafort,  no en Serrallonga. Aquí només voldria destacar alguns dels més greus atemptats a la història que són els que, no en dubtem, contribuiran a complicar o enfosquir un xic més la vida de l'autèntic Serrallonga, encara que aquests personatges siguin els que donen més salsa o singularitat al film.

 

    El personatge del tot inventat i el més irreal, en el sentit històric, és el Pere Antic, ja abans esmentat. No vull criticar aquí la seva actuació com a actor, únicament el fet d'ésser un personatge totalment inventat i d'una trajectòria vital inverosímil, que per a molts anirà sempre més lligada a la figura de Joan Sala.

 

 

      Pere Antic és per tant una invenció total i agosarada d'un personatge, però potser més criticable és la invenció de la baronessa Flor de Savassona, perquè la baronessa de Savassona si que va existir i va ser una persona vinculada a la vida de Serrallonga, però no la cínica baronessa de la pel·lícula enamorada de Serrallonga i protagonista d'algunes escenes pròpies d'un film eròtic.

    

      Viladrau no era de la baronia de Savassona sinó de la de Taradell i de Viladrau, que en aquell moment tenia com a baró a Antoni de Perapertusa, vescomte de Joc, hereu de Rafela de Vilademany i de Cruïlles, que era baró de Rupit, Taradell i de Santa Coloma de Farners i d'altres dominis al Rosselló. En la pel·lícula aquest vescomte té un paper un xic de comparsa i aparentment molt inferior a la baronessa de Savassona, bé que en realitat era molt més ric i  poderós que ella. Els Vila, barons de Savassona tenien una baronia molt poc poblada i pobre que s'estenia pels municipis actuals de Tavèrnoles, a la Plana de Vic i de Vilanova de Sau, que abans incloïa també el poble de Querós, unit el segle XIX al municipi de  Sant Hilari Sacalm.

 

    Els senyors i barons de Savassona a l'època d'en Serrallonga eren Antoni Vila III, casat amb Maria o Marianna d'Olmera i Cruïlles, pare d'Antoni Vila IV.  El pare morí el 1624 deixant el seu fill Antoni IV malaltís i menor d'edat sota la tutela de la seva mare Maria d'Olmera, que en morir sense descendència el seu fill Antoni traspassà la baronia a Galzeran de Llupià i Campllong, un nét seu, fill de Rafela Vila i de Cruïlles, que inaugurarà una nova dinastia molt més brillant dels barons de Savassona amb palaus a Vic i a Barcelona, el que ara és la seu de l'Ateneu de Barcelona.

 

    La baronessa de Savassona en temps de Serrallonga era la vidua ja molt gran Marianna d'Olmera i no la frívola Flor de Vila, baronessa d'amors compartits, follament enamorada de Serrallonga, que acabarà casant-se amb el virrei Duc de Cardona, per intrigues de la Duquessa de Sogorb, germana del virrei. Personatges aquests reals, però no com els presenta el film.

 

    Un altre personatge sinistre totalment inventat és el famós Espinzella, al que no li diuen mai el nom de pila, que fa d'administrador de la baronessa de Savassona. Espinzella és una casa forta, molt ben conservada i de valor arquitectònic de Viladrau.  A Espinzella, però, no hi ha hagut mai cap família noble amb aquest cognom. Espinzella era propietat i residència temporal del vescomte de Joc, car havia estat tradicionalment la residència dels senyors del castell i baronia de Taradell i Viladrau. Annexe al Casal hi havia un mas o família pagesa que ocupava un sector de la part inferior del Casal. En començar el segle XVI en el mas hi vivia una família procedent del veí mas Vilar del bosc, que va prendre el cognom d'Espinzella o del mas, com era costum del temps i en època d'en Serrallonga n'era el cap o hereu l'Antoni Espinzella, molt amic dels pagesos de la Sala i que de jove havia anat algun temps amb la banda d'en Rocaguinarda, junt amb el germà gran hereu de la Sala.  L'Antoni Espinzella, pagès i masover es casà tres vegades i deixà com hereu del mas el fill Jacint, fill de la tercera muller que era un infant en l'època que actuava en Serrallonga.

 

    El poble de Querós, tan ben representat a la pel·lícula, per la plaça porxada de Santa Pau, no ha existit mai i molt menys conforme a la realitat és l'afusellament  o "el trabucament" de la seva gent que fa a la dita plaça l'Antic amb els seus homes i que tant patetisme té en el film. A  sota el pantà de Susqueda no hi ha cap poble de Querós, només el pont i el Molí de les pipes; segons les estadístiques del segle XVII el seu terme o parròquia no va passar mai de 17 a 20 famílies.

 

    Els masos Sala de Viladrau i Serrallonga de Querós, no eren masos miserables, ni passaven la misèria que presenta el film, eren masos subjectes a senyors però força benestants, amb masoveries o altres petits masos que depenien d'ells com a primers emfiteutes. Mn. Ramon Corbella, en el seu treball del 1902, abans esmentat ens ha deixat notícies d'arxiu molt bones sobre els masos i les seves famílies, tretes sobretot d'un Llibre de Notes, escrit per mossèn Antoni Serrallonga, el fill del bandoler, que fou rector de Querós;  Notes que ara cal considerar perdudes a causa de la destrucció d'arxius parroquials el 1936.

 

    Sobre Serrrallonga, el que més ens interessa, ens ho explica mossèn Antoni Serrallonga a les seves Notes  que la justícia real de Barcelona va fer cremar i assolar les cases de Serrallonga, la Querosa, el Cominal i el Busquets que formaven part de la propietat de Serrallonga, va fer tallar arbres i va fer la corretja a altres perquè es morissin.  Això va obligar a Margarida, la muller de Serrallonga i els seus fills a emigrar cap a Vilanova de Sau i Centelles a casa de parents seus.

 

    Margarida va tenir de Joan Sala i Serrallonga cinc fills: Antoni, Marianna, Isabel, Baltasar i Isidre, els dos darrers els tingué a la presó. Baltasar a la de Vic el 12 de març de 1626  i Isidre a Barcelona el 1933, quan la va convocar a declarar el Governador de Catalunya Lluís Descatllar, no però en la sordidesa de la presó on la situa el film sinó assistida pels Morgadés, una família de la petita noblesa que tenia casa i residència a Vilanova de Sau i a Barcelona.

 

    El fill gran Antoni, que la pel·lícula presenta com estudiant al seminari de Vic (el  primer seminari es va crear el 1751) i capellà, quan executaren el seu pare i al que va extremunciar  poc abans de morir, no tindria més de 13 o 14 anys i no serà rector de Querós fins el 1656, vint-i-dós anys després de l'execució del seu pare.

 

    La família Serrallonga no era tant pobre ni miserable com es vol presentar, perquè el 22 de març de 1634 la viuda Margarida quan feia dos mesos i mig de la mort del bandoler, va demanar permís per a reedificar el seu mas i fins una subvenció econòmica, que no sabem que se li donés. A la sol·licitud que feu al virrei i per a justificar la subvenció, al·lega que ha quedat pobre i ha de sustentar la seva mare, cinc fills i cinc germanes, però en poc temps va refer els masos Serrallonga i Cominal, i en fer testament el 29 de novembre de 1652, va fer hereu condicionat el seu fill gran Antoni amb el pacte de passar l'herència mort ell al germà que el segueixi. A Antoni li deixa el mas i dues masoveries i fa  molts altres llegats piadosos i entre altres deixes llega al seu fill Isidre per quan es casi un dot  de cent ducats, quantitat molt notable en aquell temps.

 

    I així podríem seguir enumerant discrepàncies entre la vida real del bandoler i la visió que se'n vol donar a la pel·lícula.  La vida de Joan Sala i el seu temps són certament el fil conductor del film, i en ell hi ha de fons unes intrigues entre nobles i la clàssica divisió del país en bàndols o faccions diverses ;  uns més d'acord amb la política de la cort castellana, imposada a través del virrei o lloctinent i de la Junta i oficials del Principat que l'havien de posar en pràctica, i els altres, també amb petits nobles locals entre ells, descontents amb una política de guerres i exaccions que empobria el país.  En aquestes posicions sembla que s'havien anat concretant en aquest temps els tradicionals partits de cadells i nyerros  que feia més de dos segles que existien al país i que segons els temps i les circumstàncies, agafaven caires i matisos diversos.

 

    Serrallonga va afavorir certament el partit nyerro o més popular, però no com a home d'ideals polítics, sinó per justificar sovint actuacions del més baix bandidatge o per fer feines brutes, per a gent més potent que així el protegia. Més que cap davanter d'un ideal sembla que serveix d'aquest per sobreviure i sovint actua fent venjances, segrestaments i robatoris de camí ral per sobreviure o bé a instàncies d'altres.

 

    Crec necessari fer aquestes consideracions per ajudar a entendre que sembla evident que el film es va fer o pensar per defensar una ideologia concreta, tal com havien fet Victor Balaguer i altres, una ideologia que a la vegada que el presenta com un heroi popular, inicialment sense voler-ho, però al final convençut, esdevé una persona integrà davant la corrupció dels que manen i acaba apareixent  com un heroi de la gent popular enfront d'un poder corromput.

 

    En fi que una  vegada més s'han servit d'en Serrallonga per explicar un rerafons polític més que no pas per presentar la seva vida real.  Tal com el mostra el film en Serrallonga és un home molt bo i de bons sentiments, malejat  per les circumstàncies i misèria del temps.

 

    Aquest judici o qualsevol altre serà sempre un tema subjectiu i per tant opinable. El que queda clar en la pel·lícula és que la figura d'en Serrallonga té encara atractiu quasi quatre segles després de la seva mort i que la seva figura fou i continua sent una de les més populars del passat històric català.

 

                                                                                Antoni Pladevall Font